La cita

Katharina Volckmer

Fragmento

 



Sé que potser no és el millor moment per treure el tema, doctor Seligman, però ara m’acaba de venir al pensament una vegada que vaig somiar que era Hitler. Encara em fa vergonya explicar-ho, però era ben bé ell, contemplant des del balcó una multitud de seguidors fanàtics mentre pronunciava un discurs. Portava aquell uniforme tan estrafolari amb els pantalons bufats. Em notava el bigotet al llavi superior i amb la mà dreta brandava l’aire tot subjugant les masses amb la veu. No recordo exactament de què parlava —em sembla que tenia alguna cosa a veure amb Mussolini i amb algun anhel d’expansió absurd—, però tant és, això. Al cap i a la fi, què és el feixisme, sinó ideologia perquè sí? No transmet cap missatge i, a més a més, en el fons, els italians ens van guanyar de pallissa. En aquesta ciutat no pots caminar cent metres sense trobar-te la paraula «pasta» o «espresso», i no hi ha cap cantonada on no hi hagi penjada aquella bandera tan horrorosa que tenen. En canvi, busca la paraula «Sauerkraut». Era inviable mantenir un imperi durant mil anys amb una cuina tan deplorable com la nostra. A la gent li pots imposar certes coses, però fins a un límit, i qualsevol es rebel·laria si li posessin dues vegades al plat el que nosaltres considerem menjar. Aquest ha sigut sempre el nostre punt feble: no haver creat mai res pensat només per produir plaer sense cap altre objectiu a part d’aquest. És significatiu que l’alemany no tingui cap paraula per designar el plaer. Només coneixem el desig i l’alegria. No tenim mai prou humida la gola per fer una mamada entusiasta perquè ens van criar a còpia de pa sec. Sap el pa aquell tan horrorós que mengem i del qual parlem tot el dia com si fos un mite que s’autoperpetua? Jo crec que és un càstig diví per tots els crims que hem comès i que és el culpable que no en pugui sortir mai una cosa tan sensual com una baguet o tan flonja com una magdalena, d’aquell país. Va ser un dels motius pels quals vaig haver de marxar: no volia continuar sent còmplice de la mentida del pa. En fi, és igual: el cas és que, mentre estava fent el que ara n’hauríem de dir un discurs de l’odi, vaig tenir la sensació que l’orgia d’aplaudiments que sentia sota meu no compensava les meves evidents deformitats. Era dolorosament conscient que no m’assemblava gens a l’ideal ari amb què havia estat clavant la tabarra a tothom durant tots aquells anys. No era que tingués els peus deformes ni res, però, tot i així, al costat de tots els jueus morts del món, ni tan sols al·legant un teòric vegeteria­nisme podria aspirar a la candidatura d’una d’aquelles fotos tan sexis de la Riefenstahl. Em sentia com un frau. No se n’havia adonat ningú, que semblava una patata arrugada amb cabells de plàstic? Encara ara puc sentir la tristor amb què em vaig llevar aquell dia, la tristor de saber que no aconseguiria mai ser un d’aquells joves alemanys rossos i imponents, amb un cos grec i aquell to daurat a la pell quan els tocava el sol. Aquella sensació que no seria mai el que sentia que hauria hagut de ser.

No vull dir que em fes pena Hitler, i em continua semblant inadmissible que algú es carregui tota una civilització perquè no està a gust amb el seu propi cos i perquè representa tot el que detesta de si mateix, però sí que em va fer pensar en la seva vida privada. En el dia a dia de Hitler. S’ha imaginat mai el Führer en pijama, doctor Seligman, llevant-se amb els cabells esbullats i ensopegant per l’habitació mentre busca les sabatilles? Pot comptar que hi deu haver algun pobre desgraciat que n’ha escrit un llibre, sobre la seva vida domèstica, però m’estimo més imaginar-me-la jo. Explicada en un llibre segur que perd tota la gràcia. Ja veig els llençols amb estampat d’esvàstiques i tota la resta a joc, des del pijama fins al bol de l’esmorzar. En tenien en una d’aquelles botigues d’antiguitats tan curioses dels polonesos dedicades exclusivament a la memòria dels seus torturadors, on venien bols i plats amb tot d’esvàstiques diminutes al fons. Gairebé feia una sensació com d’univers Barbie versió depravada on, si estalviaves prou temps, et podies comprar una vida nova de trinca, amb tot ben rutilant i a joc. Ja veia els anuncis de la tele, amb un ninot de Hitler perfecte dalt d’un cavall de purpurina salvant una alemanya com cal de les urpes d’algun jueu lasciu i allunyant-se cavalcant cap al sol del capvespre després d’haver preservat la raça. Tan espavilats que eren, en això de la comunicació, i trobo que aquí els nazis van deixar passar una oportunitat de negoci: imagini’s com haurien xalat els nens alemanys si haguessin tingut una mena de camp de concentració de LEGO que es digués Freudenstadt: construeix-te la teva pròpia cambra de gas, organitza les teves pròpies deportacions, i no et descuidis de conquerir prou Lebensraum! Fins i tot podrien haver llançat una línia per a adults; a part de guants i pantalles per a llums fets amb pell humana, podrien haver inventat dilatadors anals d’inspiració equina fets amb cabells de debò de l’enemic. Però suposo que ara ja han badat. És que, no és que el vulgui ofendre, doctor Seligman, i menys ara que té el cap entre les meves cames, però no troba que això del genocidi té el seu morbo?

L’altre dia, tornant cap a casa amb tren, algú es va llançar a les vies. Una persona que volia marxar d’aquest món d’una manera ben vistosa encara que ens toqués el rebre als usuaris, en un gest final dins d’aquesta guerrilla moderna de desesperació. La qüestió és que no em va quedar cap més remei que tornar caminant per una d’aquelles zones de Londres on viu la gent de generacions anteriors, amb mobles de veritat, banyeres netes, botigues lluminoses per a la canalla que fan que la infantesa sembli un invent dels francesos i jardins on sembla que la primavera arribi abans que enlloc més. Com m’agraden els brots d’aquelles magnòlies. Són tan elegants, amb aquell color gairebé púrpura. No s’hi ha fixat mai, doctor Seligman? A ningú se li acudiria llençar deixalles davant d’una d’aquestes cases —allà fins i tot el tarannà més ordinari es torna delicat—. La porta de casa meva, en canvi, està sempre exposada a tota mena d’infraccions externes. Al matí, quan miro entre les cortines, m’hi puc trobar de tot: des de congeladors rovellats fins a estoigs de maquillatge vells o joguines fetes servir. M’agradaria saber què els fa pensar que em fa il·lusió que em deixin els seus trastos vells. Alguna vegada fins i tot he estat a punt d’humiliar-me públicament deixant-hi una nota per demanar que no me’ls llencin allà, però és una cosa gairebé tan patètica com haver de pidolar menjar o demanar si et poden deixar unes calces netes. Ha intentat mai fer que algú altre respectés la seva humanitat més bàsica? Ni que reclamés res de l’altre món, com ara unes relacions sexuals dignes o emocions de veritat. Alguna vegada, per variar, em podrien deixar alguna andròmina divertida, que sembla que m’hagi posseït una fada perversa que es vol assegurar que cap príncep pugui veure mai la meva finestra i que tots els meus somnis acabin fent pudor de pixum de guineu i recordant els plàstics que ens ensenyen als documentals sobre com ens hem carregat la Mare Naturalesa. S’acaben convertint en objectes de culpa i de fàstic, i a la nit haig d’inte

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos