1

I així era aquell de qui us he de parlar,

el campió de la justícia, Artegall...

EDMUND SPENSER, La reina fada

—Ets còrnic de soca-rel —va dir en David Polworth en to irritat —. I ni tan sols et dius Strike. Per llinatge, ets un Nancarrow. Ara no em diràs que et consideres anglès, oi?

El pub Victory Inn estava tan ple, aquella tarda càlida d’agost, que els bevedors havien sortit a fora, als amples graons de pedra que baixaven fins a la badia. En Polworth i l’Strike seien a la taula del racó, bevent unes pintes per celebrar el trenta-novè aniversari d’en Polworth. Feia vint minuts que parlaven del nacionalisme còrnic, però a l’Strike se li havien fet molt més llargs.

—Que si em considero anglès? —va rumiar en veu alta —. No, suposo que més aviat britànic.

—Ves a la merda —va dir en Polworth, que de seguida perdia els estreps —. No és cert. Ho dius només per fer-me emprenyar.

Els dos amics eren físicament oposats. En Polworth era baix i sec com un genet, envellit i ple d’arrugues prematures, i la clepsa cremada pel sol se li veia entre els cabells esclarissats. Duia una samarreta arrugada, com si l’hagués collit de terra o del cabàs de la roba bruta, i els texans esquinçats. A l’avantbraç esquerre hi tenia un tatuatge de la creu blanca i negra de sant Piran de Cornualla, i a la mà dreta una cicatriu profunda, record d’una trobada íntima amb un tauró.

El seu amic Strike semblava un boxejador fora de forma, just el que era; un home alt, camí del metre noranta, amb el nas una mica tort i uns cabells negres espessos i enrinxolats. No duia tatuatges i, tot i l’ombra eterna d’una barba poblada, traspuava una sensació de netedat i pulcritud general que feia pensar que era expolicia o exmilitar.

—Tu vas néixer aquí —persistia en Polworth —. I per tant ets còrnic.

—El problema és que segons aquest criteri tu series de Birmingham.

—Ves a la merda! —va tornar a bordar en Polworth —. Des dels dos mesos que visc aquí, i ma mare és una Trevelyan. És una qüestió d’identitat, del que sents aquí. —I en Polworth es va clavar un cop al pit, sobre el cor —. La família de ma mare fa segles que viu a Cornualla...

—Sí, bé, la sang i la terra no han sigut mai el meu...

—Has sentit què diu l’últim estudi? —va dir en Polworth, parlant per sobre de l’Strike —. «Quin és el teu origen ètnic?», preguntaven, i la meitat, la meitat!, van marcar «còrnic» en comptes d’«anglès». Un increment importantíssim.

—Molt bé —va dir l’Strike —. I ara què vindrà? Hauran de posar caselles per als celtes i els romans?

—Sí, tu continua amb aquest to paternalista de merda —va dir en Polworth —, que ja veuràs què en trauràs. Fot massa que ets a Londres, nano... No hi ha cap mal a sentir-te orgullós dels teus orígens. No hi ha cap mal a voler recuperar una part del poder que Westminster ens ha pres. Primer seran els escocesos, l’any que ve. Tu estigues atent. La seva independència desencadenarà tota la resta. Els altres pobles celtes del país faran el pas. En vols una altra? —va afegir amb un gest cap al got buit de l’Strike.

L’Strike havia anat al pub buscant un respir, una estona sense tensions ni preocupacions, i no pas perquè li inflessin el cap amb la política còrnica. Era com si l’adhesió d’en Polworth al Mebyon Kernow, el partit nacionalista a què s’havia afiliat amb setze anys, s’hagués intensificat en l’any que més o menys feia que no es veien. En general, en Dave el feia riure com gairebé ningú altre, però quan parlava de la independència de Cornualla no admetia bromes. En canvi, per a l’Strike era un tema tan atractiu com parlar de cortines o veure passar trens. Per un moment va tenir la temptació de dir que se n’havia de tornar a casa de la seva tieta, però la perspectiva era gairebé més depriment que les invectives del vell amic contra els supermercats que es resistien a posar la creu de sant Piran als productes d’origen còrnic.

—Perfecte, gràcies —va dir, passant el got buit a en Dave, que se’n va anar cap a la barra saludant amb el cap els múltiples coneguts que l’envoltaven.

Un cop sol a la taula, l’Strike va deixar vagar distretament la mirada pel pub que sempre havia considerat el seu. Els anys l’havien canviat, però continuava sent reconeixible, el local on quedava amb els seus amics còrnics quan tots plegats tenien divuit o dinou anys. Tenia una doble sensació estranya de ser exactament al lloc que li corresponia i de no haver-hi encaixat mai, de familiaritat intensa i de distància.

Sense objectiu concret, la mirada li anava passant del terra de fusta a les imatges de temàtica marinera, fins que es va trobar fitant directament els grans ulls neguitosos d’una dona que s’estava dreta a la barra amb una amiga. Tenia una cara llarga i blanca i flocs grisos als cabells morens, que li arribaven a les espatlles. No la va reconèixer, però devia fer una hora que s’havia adonat que una part de la clientela allargava el coll cap a ell o intentava creuar-hi la mirada. L’Strike va desviar els ulls, va treure el mòbil i va fer veure que enviava un missatge.

Si els donava peu, encara que fos només una mica, els coneguts tenien un tema fàcil de conversa, perquè era com si tot St. Mawes sabés que feia deu dies que a la seva tieta Joan li havien diagnosticat un càncer d’ovari avançat, i que ell, la seva germanastra Lucy i els tres fills de la Lucy havien corregut a instal·lar-se a casa de la Joan i en Ted per ajudar en el que poguessin. Ja feia una setmana que esquivava preguntes, acceptava mostres de solidaritat i declinava educadament els oferiments d’ajuda que rebia cada cop que s’aventurava a sortir de casa. Estava cansat de buscar maneres noves de dir: «Sí, sembla que és terminal i sí, és una gran merda per a tothom».

En Polworth es va obrir pas a empentes amb dues pintes a les mans.

—Tota per a tu, Diddy —va dir mentre tornava a seure al tamboret.

Aquest vell malnom no era, com la gent s’acostumava a pensar, una referència irònica a les dimensions de l’Strike, sinó que derivava de didicoy, «gitano» en còrnic. La paraula va apaivagar els ànims de l’Strike, li va recordar per què l’amistat amb en Polworth era la més antiga que tenia.

Feia trenta-cinc anys, l’Strike, molt alt per a la seva edat i amb un accent que diferia ostensiblement de la cantarella local, havia entrat a mig curs a l’escola de primària de St. Mawes. De fet havia nascut a Cornualla, però la seva mare se l’havia endut d’una revolada tan bon punt es va haver recuperat del part. Va fugir de nit, amb el nadó en braços, cap a la vida de Londres que tant s’estimava, plena de festes i canvis de pis, molts dels quals ocupats. Quatre anys després del naixement de l’Strike, la seva mare va tornar a St. Mawes amb ell i amb una nena acabada de néixer, la Lucy, només per tornar-se’n a anar de matinada, deixant l’Strike i la seva germanastra amb els oncles.

Què deia exactament la nota que la Leda va deixar a la taula de la cuina en el moment de marxar, l’Strike no ho havia sabut mai. Devia tenir algun conflicte amb el propietari del pis on vivia o amb algun nòvio, o potser hi havia un festival de música que li venia especialment de gust: amb dos nens a remolc, costava una mica viure exactament com volies. Independentment dels motius d’aquella absència prolongada, la Joan, la cunyada, tan convencional i endreçada com rampelluda i caòtica era la Leda, va comprar un uniforme per a l’Strike i el va matricular a l’escola del poble.

La resta de la classe de quatre anys i mig es va quedar bocabadada quan l’Strike va aparèixer a l’aula. N’hi va haver uns quants que van fer una rialleta quan la mestra li va dir pel nom, Cormoran. El fet d’anar a escola amoïnava l’Strike, convençut com estava que la mare li havia dit que l’educaria a casa. Havia provat d’explicar a l’oncle Ted que la seva mare no voldria que hi anés, però en Ted, normalment molt comprensiu, li havia dit amb to ferm que hi havia d’anar, i per això era allà, sol enmig d’aquells desconeguts d’accent estrany. L’Strike, que no havia sigut mai gaire ploraner, va seure al vell pupitre amb un nus a la gola de la mida d’una poma.

El motiu pel qual en Dave Polworth, el rei en miniatura de la classe, havia decidit fer-se amic del nen nou no havia estat mai gaire clar ni tan sols per a l’Strike. No podia ser per por de les seves dimensions, perquè els dos millors amics d’en Dave eren forçuts, fills de pescadors, i, a més a més, en Dave tenia fama de barallar-se amb una mala llet inversament proporcional a la seva estatura. En acabar aquell primer dia, en Polworth s’havia convertit en l’amic i defensor de l’Strike i s’havia encarregat de deixar ben clar als companys de classe tot el que convertia l’Strike en un nen digne de respecte: era còrnic de cap a peus, nebot d’en Ted Nancarrow, un dels guardacostes del poble, no sabia on era la seva mare i no tenia la culpa de parlar d’aquella manera estranya.

Per més malalta que estigués, encara que s’hagués alegrat de tenir-lo tota la setmana a casa i sabés que l’endemà al matí se n’aniria, aquell vespre la Joan l’havia tret de casa com aquell qui diu a empentes perquè anés a celebrar l’aniversari del «petit Dave». Atribuïa un valor immens a les relacions de tota la vida i estava encantada de saber que l’Strike i en Dave Polworth continuaven sent amics tants anys més tard. Per a la Joan, aquella amistat era la confirmació que havia fet bé d’enviar-lo a l’escola contra el desig de la irresponsable de la seva mare, la prova que la seva llar veritable era Cornualla, per més món que hagués rodat d’aleshores ençà i tot i que actualment visqués a Londres.

En Polworth va fer un glop llarg de la quarta pinta i, amb una mirada ostensible per sobre de l’espatlla a la dona dels cabells foscos i la seva amiga rossa, que continuaven mirant-se l’Strike, va dir:

—Cony de turistes.

—Sense ells, com li aniria al teu jardí? —va preguntar l’Strike.

—La mar de bé —es va afanyar a respondre en Polworth —. Tenim una pila de visitants d’aquí, i moltes empreses que repeteixen.

Feia poc que en Polworth havia deixat el seu càrrec directiu en una empresa d’enginyeria de Bristol per fer de jardiner en cap d’un gran parc que hi havia a la costa, no gaire més enllà. Submarinista diplomat, surfista expert, amb unes quantes Iron Man a l’esquena, des de ben petit en Polworth sempre havia sigut inquiet i molt mogut, i ni el temps ni la feina en un despatx no l’havien domesticat.

—No te’n penedeixes, doncs? —va preguntar l’Strike.

—Hòstia, gens —va dir en Polworth, enèrgic —. Necessitava tornar-me a embrutar les mans. Tornar a l’aire lliure. L’any que ve en faig quaranta. Era ara o mai.

En Polworth havia demanat la nova feina sense dir-ho a la seva dona. Un cop li van oferir el lloc, va deixar l’ocupació anterior i se’n va tornar a casa a anunciar-ho a la família com un fet consumat.

—La Penny ha canviat d’idea, doncs? —va preguntar l’Strike.

—Em continua demanant el divorci un cop per setmana —va respondre en Polworth amb aire indiferent —. Però valia més donar-l’hi fet que passar-nos cinc anys debatent-ho. I tot ha anat de primera. A les nenes els encanta l’escola nova, l’empresa de la Penny va accedir a traslladar-la a les oficines de la gran ciutat —en Polworth es referia a Truro, no a Londres —. I està feliç. És només que no ho vol reconèixer.

En el seu fur intern, l’Strike tenia molts dubtes sobre aquella última frase. L’amor d’en Polworth pel risc i les causes romàntiques anava de bracet d’una certa tendència a ignorar les realitats incòmodes. De tota manera, l’Strike ja tenia prou problemes per, a sobre, haver-se de preocupar per en Polworth, o sigui que va alçar la pinta i, amb l’esperança d’evitar que els pensaments de l’amic tornessin cap a la política, va dir:

—Vinga, per molts més retorns feliços, col·lega.

—Salut —va dir en Polworth, brindant —. I què, com veus l’Arsenal aquest any? Es classificarà?

L’Strike va arronsar les espatlles, tement que una conversa sobre les possibilitats del seu equip londinenc a l’hora de classificar-se per a la Lliga de Campions pogués derivar en comentaris sobre la seva falta de compromís còrnic.

—Com va la vida amorosa? —va preguntar en Polworth, canviant de tàctica.

—Inexistent —va dir l’Strike.

En Polworth va somriure.

—La Joanie opina que acabaràs amb la teva sòcia. Amb la tal Robin.

—Ah sí? —va dir l’Strike.

—M’ho va dir quan la vaig passar a veure ara fa dos caps de setmana. Mentre li arreglava la Sky Box.

—No m’ho havien explicat, això —va dir l’Strike, decantant la pinta en direcció a en Polworth —. Tot un detall, col·lega. Gràcies.

Si esperava desviar l’atenció de l’amic, no se’n va sortir.

—Tots dos. Ella i en Ted —va dir en Polworth —. Així, no hi ha res?

—No —va respondre l’Strike.

—Com és? —va preguntar en Polworth, que tornava a arrufar les celles. Com passava amb la independència de Cornualla, l’Strike es negava a lluitar per un objectiu desitjable i evident —. Està molt bé, la Robin. L’he vista al diari. Potser no arriba al nivell de milady la Sonada —va reconèixer en Polworth. Era el malnom que havia posat a l’exnòvia de l’Strike —. Però d’altra banda no està com un llum, oi que no, Diddy?

L’Strike va riure.

—A la Lucy li cau bé —va dir en Polworth —. Diu que faríeu molt bona parella.

—Quan has parlat amb la Lucy de la meva vida amorosa? —va preguntar l’Strike, amb un punt menys de bonhomia.

—Deu fer un mes —va dir en Polworth —. Va venir amb els nanos a passar el cap de setmana i els vam convidar a tots a fer una barbacoa.

L’Strike va fer un glop sense dir res.

—Us enteneu la mar de bé, diu —va continuar en Polworth, mirant-se’l.

—Sí, cert —va dir l’Strike.

En Polworth va esperar, alçant les celles amb expectació.

—Seria la manera d’espatllar-ho tot —va dir l’Strike —. No penso posar en risc l’agència.

—Ja —va fer en Polworth —. Però la temptació hi és, doncs?

Hi va haver una petita pausa. L’Strike es va cuidar molt de no mirar en cap moment la morena i la seva acompanyant. Estava segur que parlaven d’ell.

—Potser hi ha hagut moments —va reconèixer — que m’ha passat pel cap. Però ella està immersa en un divorci complicat, ja ens passem mitja vida junts i m’agrada tenir-la de sòcia professional.

Com que eren amics d’infància, i tenint en compte que aquell vespre ja havien topat per la política i que era l’aniversari d’en Polworth, l’Strike no volia que es notés que aquelles indagacions el molestaven. Tots els casats que coneixia semblaven desesperats per empènyer els altres al matrimoni, encara que ells mateixos no donessin una imatge gaire falaguera de la institució. Els Polworth, per exemple, semblava que visquessin en un clima d’hostilitat permanent. L’Strike havia sentit més sovint la Penny parlar del seu marit com «aquell cretí» que no pas dir-li pel nom de debò, i en Polworth moltes nits havia entretingut els amics amb tots els detalls de com s’ho havia fet per perseguir les seves ambicions i interessos a expenses de, o contra les protestes de, la seva dona. Tots dos semblaven més feliços i contents en companyia del seu mateix sexe, i les poques vegades que l’Strike havia gaudit de la seva hospitalitat havia sigut com si els grupets seguissin un patró de segregació natural: les dones s’aplegaven en una banda de la casa i els homes en l’altra.

—I què passarà quan la Robin vulgui fills? —va preguntar en Polworth.

—No crec que en vulgui —va dir l’Strike —. La feina li agrada.

—Totes ho diuen, això —va dir en Polworth traient-li importància —. Quina edat té, ara?

—Deu menys que nosaltres.

—Voldrà nens —va dir en Polworth en to confiat —. Totes en volen. I les dones tenen més pressa. El rellotge els va en contra.

—Home, doncs amb mi no en tindrà. No en vull. En qualsevol cas, com més gran em faig, més em penso que no soc dels que es casen.

—Jo també m’ho pensava, col·lega —va dir en Polworth —. Però després em vaig adonar que ho havia entès al revés. Ja et vaig dir com va anar, oi? Com va ser que vaig demanar matrimoni a la Penny?

—Diria que no —va fer l’Strike.

—No t’he explicat tota la història d’en Tolstoi? —va preguntar en Polworth, sorprès per aquell descuit.

L’Strike, que estava a punt de fer un glop, va abaixar el got, atònit. Des de primària, en Polworth, que era viu com una centella però menyspreava els aprenentatges sense beneficis pràctics immediats, havia esquivat radicalment qualsevol mena de material imprès, tret dels manuals tècnics. Malinterpretant-lo, en Polworth va dir:

—Tolstoi. És un escriptor.

—Sí —va dir l’Strike —. Gràcies. I com és que Tolstoi...?

—T’ho estava explicant, no? Havia tallat amb la Penny per segona vegada. Ella m’havia inflat molt el cap dient que ens caséssim, però a mi no em sortia demanar-l’hi. I un dia soc en un bar explicant-li a en Chris, un col·lega, que estic fart que em digui que vol que ens posem l’anell... Te’n recordes, d’en Chris? Aquell alt que parlava sopes. El vas conèixer al bateig de la Rozwyn.

»I vaja, que a la barra hi ha un borratxo, un home gran, tibat amb un punt marieta amb la seva jaqueta de pana i els cabells ondulats, i jo em començo a emprenyar, sincerament, perquè m’adono que ens escolta, i li pregunto què collons mira i ell em mira fixament als ulls —va dir en Polworth — i em diu: “L’única manera de carregar un pes i alhora fer servir les mans és lligar-te’l a l’esquena. Casa’t, i podràs tornar a fer servir les mans. No et casis, i no tindràs mai més les mans lliures per fer res més. Mira en Masankov, en Krupov. Les dones els han fet perdre la carrera”.

»Em vaig pensar que en Masankov i en Krupov eren col·legues seus. Li vaig preguntar per què collons m’ho deia. I va i em diu que està citant un escriptor, Tolstoi. I ens posem a parlar i ja t’ho dic, Diddy, allò em va canviar la vida. Se’m va encendre la llumeneta —va continuar en Polworth, assenyalant l’aire de sobre del seu cap pelat —. M’hi va fer veure clar. El tràngol dels homes, tio. Soc allà, un dijous a la nit, mirant aviam si puc sucar, i després tornant-me’n sol a casa, una mica més pobre i avorrit com una ostra; vaig pensar en els calés que m’havia deixat empaitant culs, en les molèsties, i si em volia estar tot sol a casa mirant porno als quaranta anys, i vaig pensar que al final era això. Per a això serveix el matrimoni. Trobaré algú millor que la Penny? M’agrada que les dones em tractin com un drap brut als bars? La Penny i jo ens avenim prou bé. Podria ser molt pitjor. I no és lletja. I llavors ja sucaria a casa, perquè m’hi estarien esperant, oi?

—Llàstima que no et pugui sentir —va dir l’Strike —. Tornaria a enamorar-se de tu.

—Vaig encaixar amb el marieta aquell —va dir en Polworth, ignorant el sarcasme de l’Strike —. Li vaig fer escriure el nom del llibre i tot. Vaig sortir escopetejat del bar, vaig agafar un taxi cap al pis de la Penny, vaig picar fort a la porta, la vaig despertar. Estava blanca com el paper, collons. Es pensava que era allà perquè havia mamat, no havia pogut arreplegar res millor i volia fotre un clau. Li vaig dir: «No, aturadeta, he vingut perquè em vull casar amb tu». I et diré el nom del llibre —va afegir —. Anna Karènina. —Es va acabar la pinta d’un glop —. És una merda.

L’Strike va riure.

En Polworth va fer un rot estentori i es va mirar el rellotge. Era dels que saben trobar la frase per rematar les converses, i tenia tan poques ganes d’allargar el moment del comiat com de parlar de literatura russa.

—Vaig tirant, Diddy —va dir, aixecant-se —. Si torno abans de dos quarts de dotze em toca una mamada d’aniversari, que és justament el que et volia dir, col·lega. La idea central.

Amb un somriure, l’Strike va acceptar l’encaixada d’en Polworth. En Polworth li va donar records per a la Joan, li va dir que li fes un truc quan tornés a baixar i llavors es va escolar entre la gent en direcció a la sortida i es va perdre de vista.

2

El cor per dins ferit té gran consol

amb l’esperança del que el pot assossegar...

EDMUND SPENSER, La reina fada

L’Strike encara somreia pel que li havia explicat en Polworth quan es va adonar que la dona morena de la barra feia cara de voler-se-li acostar. Semblava que la seva acompanyant rossa amb ulleres la volgués fer canviar d’opinió. L’Strike es va acabar la pinta, va agafar la cartera, va comprovar que tenia el paquet de tabac a la butxaca i, ajudant-se amb la paret del costat, va aixecar-se i va comprovar que tenia prou equilibri abans de caminar. Alguna vegada la pròtesi de la cama no volia cooperar, després de quatre pintes. Quan va estar segur que s’aguantaria bé, va tirar cap a la porta, saludant amb el cap sense somriure els pocs coneguts a qui no podia ignorar sense ofendre’ls, i va arribar a la foscor càlida de fora sense que l’importunés ningú.

Als graons amples i irregulars que baixaven cap a la badia continuava havent-hi una munió de gent que bevia i fumava. L’Strike els va anar esquivant mentre treia el paquet de tabac.

Era una nit agradable d’agost, i els turistes passejaven pel pintoresc passeig marítim. L’Strike afrontava una caminada d’un quart d’hora, una part de la qual per una pujada molt costeruda, per arribar a casa dels seus oncles. Seguint un impuls, va girar a la dreta, va travessar el carrer i va tirar cap a l’alt mur de pedra que separava el mar de l’aparcament i el moll dels ferris. S’hi va recolzar, es va encendre un cigarret, es va quedar mirant l’infinit sobre el mar platejat amb clapes de color gris fum, i va convertir-se en un turista més en la foscor, lliure de fumar tranquil·lament sense haver de respondre preguntes sobre el càncer, posposant deliberadament el moment de tornar al sofà incòmode que li havia fet de llit aquelles últimes sis nits.

En el moment d’arribar, la Joan li havia dit que a un home com ell, solter, sense fills i exsoldat, no li faria res dormir a la sala d’estar perquè «tu pots dormir a tot arreu». La seva tieta ho havia dit per descartar ràpidament la possibilitat, insinuada telefònicament per l’Strike, que potser valia la pena que reservés habitació en un bed and breakfast en comptes d’omplir tant la casa. L’Strike no hi anava gaire sovint, i menys coincidint amb la seva germana i els nebots, i la Joan volia gaudir al màxim de la seva presència, volia sentir que tornava a ser el pilar de la casa, la que alimentava tothom, per més que la primera tanda de sessions de químio l’hagués deixat molt afeblida.

I havia sigut així com l’Strike, alt i cepat, que s’hauria estimat mil vegades més dormir en un llit de càmping, cada nit s’havia estirat sense queixar-se sobre aquella massa relliscosa i resistent de pèl de cavall recobert de setí, i cada matí s’havia despertat a instàncies dels seus nebots, incapaços de recordar que se’ls havia demanat que s’esperessin fins a les vuit abans d’irrompre a la sala d’estar. Almenys en Jack tenia la decència de murmurar una disculpa cada cop que s’adonava que havia despertat el seu oncle. El gran, en Luke, cada matí baixava l’escala cridant i amb un gran terrabastall i feia una rialleta dissimulada quan passava volant pel costat de l’Strike de camí cap a la cuina.

En Luke havia trencat els auriculars nous de l’Strike, que havia hagut de fer veure que tot plegat no tenia importància. Al nebot més gran també li havia semblat divertit sortir corrent un matí amb la pròtesi de l’Strike i brandar-la al seu oncle des de l’altra banda de la finestra.

Quan finalment la va tornar a entrar, l’Strike, que ja tenia la bufeta ben plena i no podia saltar per aquelles escales tan dretes fins a l’únic lavabo de la casa, li va clavar una esbroncada silenciosa que el va deixar desacostumadament dòcil durant bona part del matí.

Enmig de tot això, la Joan cada matí li deia: «Has dormit bé», sense cap inflexió interrogativa. Tota la vida la Joan havia tingut el costum de pressionar subtilment la família perquè li diguessin el que volia sentir. En l’època que l’Strike dormia al despatx, abocat a una insolvència imminent (tot i que també cal dir que no ho havia explicat als seus oncles), la Joan li havia dit per telèfon que tot li anava «la mar de bé» i, com sempre, havia tingut la sensació que discutir el seu optimisme hauria sigut buscar raons sense cap necessitat. Després que l’Strike perdés la cama per sota del genoll en una explosió a l’Afganistan, la Joan s’havia quedat dreta al costat del seu llit d’hospital amb llàgrimes als ulls mentre ell intentava concentrar-se enmig de la boira de la morfina, i li havia dit: «Però estàs còmode. No et fa mal». L’Strike s’estimava la seva tieta, que l’havia criat llargues temporades de la infància, però si s’estava gaire amb ella sentia que s’asfixiava, que s’ofegava. La seva insistència a fer circular falsa moneda social alhora que ignorava les veritats incòmodes esgotava l’Strike.

Alguna cosa va refulgir a l’aigua, una mica de plata llustrosa i uns ulls negres ensutjats: una foca giravoltava mandrosament just a sota. L’Strike va mirar com feia cercles a l’aigua, es va preguntar si també el devia veure a ell i, per motius que no hauria sabut explicar, el cap se li’n va anar cap a la seva sòcia a l’agència de detectius.

Era conscient que no havia dit tota la veritat a en Polworth pel que feia a la relació amb la Robin Ellacott, i és que ningú n’havia de fer res. La veritat era que en els seus sentiments hi havia matisos i complicacions que s’estimava més no analitzar. Per exemple, quan estava sol, avorrit o baix d’ànims, tenia tendència a voler-li sentir la veu.

Va mirar el rellotge. Avui la Robin tenia festa, però hi havia la possibilitat remota que encara estigués desperta i tenia una bon pretext per escriure-li: a en Saul Morris, l’últim col·laborador que havien trobat per a l’agència, se li devien les despeses del mes, i l’Strike no havia deixat instruccions per resoldre-ho. Si li escrivia per parlar-li d’en Morris, era força probable que la Robin li truqués per saber com estava la Joan.

—Perdoni... —va dir una dona nerviosament darrere seu.

A l’Strike no li va caldre girar-se per saber que era la morena del pub. Tenia accent del sud-est d’Anglaterra, i una veu amb la barreja exacta de disculpa i excitació amb què se li acostumaven a adreçar els que volien parlar dels seus triomfs detectivescos.

—Sí? —va dir, girant-se per parlar amb ella.

L’amiga rossa l’havia acompanyat: o potser eren més que amigues, va pensar l’Strike. Era com si una intimitat indefinible unís les dues dones, que va calcular que devien voltar els quaranta anys. Anaven amb texans i camisa, i concretament la rossa lluïa l’esprimatxament colrat dels que dediquen els caps de setmana al senderisme o la bicicleta. Era el que alguns en dirien una dona «amb prestància», que era la manera que tenien de dir que semblava segura de si mateixa. Pòmuls marcats, ulleres, cabells recollits en una cua de cavall: també tenia un aire sever.

La morena tenia una constitució més fina. Uns grans ulls grisos li brillaven pàl·lidament a la cara llarga. En aquella penombra, traspuava intensitat, fins i tot un punt de fanatisme, com si fos una màrtir medieval.

—Vostè és... És en Cormoran Strike? —li va preguntar.

—Sí —va respondre ell en un to que no convidava a continuar la conversa.

—Oh —va fer ella, amb un petit gest inquiet de la mà —. És... és molt estrany. Sé que segurament no deu voler que... Em sap greu molestar-lo, sé que no està de servei —va dir amb una rialleta nerviosa —, però... Em dic Anna, per cert... i em preguntava —va respirar fondo — si podia venir... Si li faria res que li vingués a parlar de la meva mare.

L’Strike no va respondre.

—Va desaparèixer —va continuar l’Anna —. Es deia Margot Bamborough. Era metgessa de capçalera. Un dia va plegar de la feina, va sortir de la consulta i no l’ha vist mai més ningú.

—S’ha posat en contacte amb la policia? —li va preguntar l’Strike.

L’Anna va fer una rialleta estranya.

—Ui, sí... Vull dir que ja ho sabien això... Ho van investigar. Però no van trobar mai res de res. Va desaparèixer —va dir l’Anna — el 1974.

L’aigua fosca clapotejava contra les pedres i a l’Strike li va semblar que sentia la foca netejant-se els narius humits. Tres joves borratxos els van passar fent esses pel costat en direcció al moll d’on sortia el ferri. L’Strike es va preguntar si devien saber que l’últim havia sortit a les sis.

—És només... —va dir la dona acceleradament —. Sap, que la setmana passada... vaig anar a veure una mèdium.

«Merda», va pensar l’Strike.

Durant la seva carrera com a detectiu, de tant en tant s’havia topat amb gent que oferia informacions obtingudes per mètodes paranormals, i l’únic que li inspiraven era menyspreu: sangoneres, o així els veia ell, que xuclaven diners de les butxaques dels il·lusos i els desesperats.

Una llanxa es va acostar esbufegant per l’aigua, esmicolant la calma de la nit amb el motor. Semblava que era el transport que esperaven els tres borratxos, que van començar a riure i a clavar-se cops de colze només de pensar en el mareig que els esperava.

—La mèdium em va dir que trobaria «una guia» —va perseverar l’Anna —. Em va dir: «Descobriràs què li va passar a la teva mare. Trobaràs una guia, i l’has de seguir. El camí no trigarà a fer-se evident». O sigui que quan l’he vist a vostè al pub, ni més ni menys que en Cormoran Strike, al Victory, m’ha semblat una coincidència increïble i he pensat que havia de parlar amb vostè.

Una lleugera brisa li va remoure els cabells foscos amb flocs platejats. La rossa va dir amb veu seca:

—Vinga, Anna, val més que anem tirant.

Li va passar un braç per l’espatlla. L’Strike va veure la lluïssor d’un anell de casada a la mà.

—Ens sap greu haver-lo molestat —va dir la rossa a l’Strike.

Va provar de fer girar l’Anna amb una pressió suau, però ella va inspirar sonorament pel nas i va murmurar:

—Ho sento. És que... Em penso que he begut massa vi.

—Esperi.

L’Strike sovint maleïa aquell impuls incurable de voler saber-ne més, la seva incapacitat de deixar una crosta sense gratar, especialment quan estava tan cansat i emprenyat com avui. Però 1974 era l’any que havia nascut ell. La Margot Bamborough havia estat desapareguda tota la seva vida. No ho podia evitar: volia saber-ne més.

—Estan de vacances, aquí?

—Sí. —Aquest cop havia respost la rossa —. Bé, tenim una segona residència a Falmouth. Però el nostre domicili és a Londres.

—Demà hi torno, a Londres —va dir l’Strike («Però què collons fots?», li va preguntar una veueta dins el cap)—, tot i que al matí segurament em podria deixar caure a Falmouth, si els va bé.

—De debò? —va fer l’Anna amb veu entretallada. L’Strike no havia vist que li pugessin les llàgrimes als ulls, però ho devien haver fet, perquè se les eixugava —. Ai, seria genial. Gràcies. Gràcies! Li donaré l’adreça.

La rossa no semblava entusiasmada per la perspectiva de tornar-lo a veure. De tota manera, quan l’Anna va començar a furgar-se el bolso, va dir:

—No passa res, tinc una targeta. —I llavors es va treure una cartera de la butxaca del darrere i va allargar una targeta a l’Strike amb el seu nom: «Dra. Kim Sullivan, psicòloga col·legiada», amb una adreça de Falmouth impresa a sota.

—Perfecte —va dir l’Strike mentre se la ficava a la cartera —. Bé, ens veiem demà al matí, doncs.

—De fet, al matí tinc una teleconferència de feina —va dir la Kim —. A les dotze hauré acabat. És massa tard per a vostè?

La implicació era evident: si jo no hi soc tu no parles amb l’Anna.

—No, ja em va bé —va respondre l’Strike —. Ens veiem a les dotze, doncs.

—Moltíssimes gràcies! —va dir l’Anna.

La Kim va fer per agafar la mà de l’Anna i totes dues se’n van anar. L’Strike les va mirar mentre passaven per sota d’un fanal i després es va tombar cap al mar. La llanxa que s’havia endut els borratxos ja era lluny. Ara semblava esquifida, empetitida per l’amplitud de la badia, i el rugit del motor s’havia esmorteït fins a convertir-se en un zumzeig distant.

Oblidant per un moment el missatge que volia enviar a la Robin, l’Strike es va encendre un segon cigarret, va treure el mòbil i va buscar la Margot Bamborough a Google.

Van aparèixer dues fotografies diferents. La primera era un retrat granulat tipus passaport d’un rostre atractiu, de faccions regulars i ulls força separats, amb una cabellera ondulada de color ros fosc amb la clenxa al mig. La dona duia una camisa de grans solapes sobre el que semblava una samarreta de punt de tirants.

La segona fotografia mostrava la mateixa dona, més jove, vestida amb la famosa cotilla negra de les conilletes de Playboy, complementada amb unes orelles negres, unes mitges negres i una cua blanca. Aguantava una safata on semblava que hi havia cigarrets i somreia a la càmera. Darrere seu, amb un gran somriure, hi havia una altra dona vestida idènticament, amb les dents una mica de conill i formes més generoses que les de la seva esvelta amiga.

L’Strike va baixar entre els resultats de la cerca fins que va ensopegar amb un nom famós al costat del de la Margot.

... la desaparició l’11 d’octubre de 1974 de la jove Margaret «Margot» Bamborough, metgessa i mare d’una filla, té certs elements en comú amb els raptes de la Vera Kenny i la Gail Wrightman per part de Dennis Creed.

Bamborough, que treballava a l’institut mèdic Saint John’s de Clerkenwell, havia quedat amb una amiga al pub Three Kings, de la mateixa localitat, a les sis de la tarda. No hi va arribar mai.

Diversos testimonis van afirmar que havien vist una petita furgoneta blanca a gran velocitat per la zona a l’hora en què Bamborough es devia dirigir cap al punt de trobada.

L’inspector Bill Talbot, màxim responsable de la investigació del cas Bamborough, va estar convençut des del principi que la jove metgessa havia estat víctima de l’assassí en sèrie que en aquella època campava lliure pel sud-est del país. Tanmateix, no es van trobar restes de la Margot Bamborough al pis on en Dennis Creed va tancar, torturar i matar set dones més.

La signatura personal d’en Creed, que consistia a decapitar el cadàver de les seves víctimes...

3

Però ara cal que de Britomart expliquem

les intrèpides aventures i estranyes peripècies.

EDMUND SPENSER, La reina fada

Si el dia hagués anat tal com havia previst, la Robin Ellacott estaria acotxada al llit del seu pis de lloguer d’Earl’s Court, llegint una novel·la nova, acabada de sortir d’una llarga sessió a la banyera. El fet, però, era que estava asseguda al seu vell Land Rover, gelada de pur esgotament tot i la nit agradable que feia, encara amb la roba que s’havia posat a dos quarts de cinc de la matinada, amb els ulls clavats a l’aparador il·luminat del Pizza Express de Torquay. Al retrovisor lateral se la veia blanca, amb els ulls blaus envermellits i la cabellera rossa vermellenca sota un gorro negre que necessitava una rentadora.

De tant en tant, la Robin ficava la mà a la bosseta d’ametlles que tenia al seient del costat. Quan feies vigilàncies era molt fàcil caure en una dieta de xocolata i menjar ràpid i picar més sovint del que calia per pur avorriment.

La Robin intentava menjar d’una manera saludable tot i els seus horaris intempestius, però ja feia estona que les ametlles no li veien de gust, i l’únic que volia era un tall de la pizza de pepperoni que s’estava cruspint la parella grassa que veia pel vidre del restaurant. Era com si en notés el gust a la boca, tot i la sal marina que saturava l’aire i la perpètua fortor de botes d’aigua velles i gos humit que impregnava la vetusta tapisseria del Land Rover.

L’objectiu d’aquella vigilància, que amb l’Strike havien batejat amb el nom de «Tofes», pel tupè tan poc escaient que duia, estava fora del seu abast visual. Feia una hora i mitja que havia desaparegut a la pizzeria amb tres persones més, una de les quals, un adolescent amb un braç enguixat, quedava a la vista si la Robin estirava lateralment el cap sobre el seient del copilot. Ho feia més o menys cada cinc minuts per comprovar com progressava aquell sopar a quatre. L’últim cop que havia mirat acabaven de dur gelats a la taula. Segur que ja no podien trigar gaire.

La Robin lluitava contra una sensació de depressió que sabia que en part era atribuïble al cansament extrem, a l’encarcarament del cos després de tantes hores de seure al cotxe i a la pèrdua del seu anhelat dia lliure. Com que l’Strike havia hagut de faltar inevitablement a l’agència tota una setmana, feia vint dies seguits que la Robin treballava sense descans. Se suposava que aquell dia en Sam Barclay, el millor col·laborador que tenien, havia de prendre el relleu i seguir el Tofes a Escòcia, però contra el que s’esperaven, el Tofes no havia agafat l’avió cap a Glasgow. En canvi, havia fet una excursió sorpresa fins a Torquay i la Robin no havia tingut altre remei que seguir-lo.

Evidentment, hi havia altres motius que explicaven el seu abatiment, un que reconeixia en el seu fur intern i un altre que la feia enrabiar per no ser capaç de treure-se’l del cap.

El primer motiu, l’admissible, era el divorci en què estava immersa, que s’anava complicant cada dia que passava. Després que la Robin descobrís que el seu marit tenia una aventura, tots dos havien tingut una última trobada freda i amarga, casualment en un Pizza Express prop del lloc on treballava en Matthew, i havien quedat que demanarien un divorci de comú acord després d’una separació de dos anys. La Robin era massa sincera per no reconèixer que ella també tenia part de responsabilitat en el fracàs de la relació. Potser sí que en Matthew li havia sigut infidel, però ella era conscient que no s’havia implicat mai del tot amb el matrimoni, que gairebé sempre havia posat la feina per davant i que cap al final ja només esperava un motiu per marxar. L’aventura d’ell havia sigut un cop baix, però també un alliberament.

Amb tot, en els dotze mesos que havien passat des d’aquella pizza amb en Matthew, la Robin havia anat entenent que, lluny de buscar un divorci de comú acord i sense culpables, el seu exmarit considerava que el final del matrimoni era exclusivament culpa d’ella i estava decidit a fer-li pagar un alt preu emocional i financer per aquell afront. El compte corrent compartit on hi havia els guanys derivats de la venda de la casa havia quedat immobilitzat mentre els advocats litigaven per mirar d’establir quina part podia esperar quedar-se raonablement la Robin, que guanyava molt menys que en Matthew, i que s’hi havia casat —en l’última carta s’insinuava clarament — purament amb la perspectiva d’obtenir una situació pecuniària a què mai hauria pogut aspirar tota sola.

Cada nova carta de l’advocat d’en Matthew suposava una nova dosi de tensió, ràbia i patiment per a la Robin. No havia calgut que la seva advocada li digués que la tàctica d’en Matthew consistia a fer-li gastar uns diners que no tenia en la batalla legal, a esgotar el temps i els recursos fins que finalment ho deixés córrer amb una compensació tan propera a zero com pogués ser.

—No havia vist mai que un divorci sense fills es compliqués d’aquesta manera —li havia dit l’advocada, unes paraules que no van contribuir precisament a consolar-la.

En Matthew ocupava gairebé tant d’espai al seu cap com quan hi estava casada. La Robin tenia la sensació que, tot i els quilòmetres i el silenci que separaven les seves noves vides extraordinàriament divergents, li podia llegir el pensament. En Matthew sempre havia tingut mal perdre. Volia sortir d’aquell matrimoni vergonyosament curt com a vencedor incontestable, endur-se tots els diners i estigmatitzar la Robin com a única causant del fracàs.

Amb tot això, esclar, la Robin en tenia prou i de sobres per justificar el seu estat d’ànim, però encara hi havia l’altre motiu, el que no podia reconèixer, el que feia que s’enrabiés amb ella mateixa per no poder-se’l treure del cap.

Era una cosa que havia passat el dia abans, al despatx. L’agència devia a en Saul Morris, l’últim col·laborador que havien llogat, les despeses de tot el mes, de manera que, després de seguir el Tofes fins al domicili conjugal de Windsor, la Robin havia tornat amb cotxe fins a Denmark Street per fer-li el pagament.

Feia sis setmanes que en Morris treballava per a l’agència. Era un antic agent de policia, un home innegablement ben plantat de cabells negres i ulls blau clar, però tenia alguna cosa que li feia posar els nervis de punta. Quan parlava amb ella tenia el costum de posar veu suau, amania les interaccions més quotidianes amb acotacions picants i comentaris massa personals i no deixava mai que un possible doble sentit quedés sense subratllar en presència seva. La Robin lamentava el dia que en Morris havia descobert que ella també passava per un divorci, perquè aparentment es pensava que aquella coincidència era un terreny adobat per a intimitats suposadament compartides.

La Robin havia tirat cap al despatx amb el desig d’arribar-hi abans que se n’anés la Pat Chauncey, la nova secretària, però ja passaven deu minuts de les sis quan va pujar l’escala i es va trobar en Morris que s’esperava davant la porta tancada.

—Em sap greu —va dir la Robin —, hi havia moltíssim trànsit.

Va pagar en Morris amb efectiu que va treure de la nova caixa forta, i en acabat li va dir en to sec que se n’havia d’anar a casa, però ell se li va enganxar com un xiclet als cabells i va explicar-li els últims missatges que li havia enviat la seva exdona a altes hores de la nit. La Robin s’esforçava per ser alhora freda i educada quan el telèfon va sonar a la taula on havia treballat anys enrere. Normalment hauria deixat que saltés el contestador, però frisava tant per tallar la conversa amb en Morris que va dir:

—Disculpa, m’hi he de posar. Que tinguis un bon vespre. —I va agafar l’auricular —. Agència de detectius Strike, parla amb la Robin.

—Hola, Robin —va dir una veu de dona un pèl ronca —. Que hi és, el cap?

Potser era sorprenent que, havent-hi parlat només una vegada feia tres anys, la Robin hagués reconegut instantàniament la veu de la Charlotte Campbell per telèfon. La Robin havia analitzat aquelles poques paraules fins a un punt segurament ridícul, aquelles darreres vint-i-quatre hores. Hi detectava un punt enriolat, com si la Charlotte la trobés divertida. La desimboltura amb què li havia dit pel nom i el fet que descrigués l’Strike com «el cap» també havien tingut un cert pes en les seves reflexions.

—No, em sap greu però no —havia dit la Robin, allargant el braç per agafar un bolígraf amb el cor una mica accelerat —. Vols que li deixi un missatge?

—Li pots demanar que truqui a la Charlotte Campbell? Tinc una cosa per a ell. Ja té el meu número.

—Fet —va dir la Robin.

—Moltes gràcies —va respondre la Charlotte, encara amb aquell to enriolat —. Adeu, doncs.

La Robin va escriure, diligent: «Ha trucat la Charlotte Campbell, té una cosa per a tu», i va deixar el missatge a la taula de l’Strike.

La Charlotte era l’antiga promesa de l’Strike. Havien trencat el compromís feia tres anys, el mateix dia que la Robin havia entrat a treballar a l’agència amb un contracte temporal. L’Strike no havia sigut mai gaire comunicatiu amb aquest tema, però la Robin sabia que havien estat setze anys junts («amb intermitències», tendia a subratllar l’Strike, perquè la relació havia flaquejat moltes vegades abans d’acabar-se del tot), que la Charlotte s’havia promès amb el que ara era el seu marit només dues setmanes després que l’Strike la deixés i que ara era mare de bessons.

Però no era l’únic que sabia la Robin, perquè quan va deixar el seu marit es va estar sis setmanes vivint a l’habitació lliure d’en Nick i l’Ilsa Herbert, dos dels millors amics de l’Strike. La Robin i l’Ilsa s’havien fet amigues pel seu compte i encara quedaven sovint per fer una copa o un cafè. L’Ilsa no dissimulava gens que esperava i creia que algun dia, si podia ser aviat, l’Strike i la Robin s’acabarien adonant que estaven «fets l’un per a l’altra». La Robin sovint li demanava que parés de llançar indirectes i insistia que l’Strike i ella estaven contents amb l’amistat i la relació laboral que tenien, però l’Ilsa s’ho prenia amb un escepticisme jovial.

La Robin l’apreciava molt, l’Ilsa, però era sincera quan li demanava que desistís de qualsevol intent d’aparellar-la amb l’Strike. Li feia vergonya que ell es pensés que estava confabulada amb l’Ilsa i els seus repetits intents de proposar cites a quatre que cada cop més semblaven trobades de parelles. L’Strike havia declinat les últimes quatre propostes, i, tot i que era evident que la feinada de l’agència complicava molt la seva vida social, la Robin tenia la sensació incòmoda que l’Strike s’adonava perfectament de quins eren els veritables motius de l’Ilsa. Pensant en el seu breu període com a dona casada, la Robin estava convençuda de no haver tractat mai els solters com l’Ilsa la tractava a ella: amb una alegre despreocupació per la seva sensibilitat i fins i tot amb algun intent barroer de governar la seva vida amorosa.

Una de les maneres que tenia l’Ilsa d’induir-la a parlar de l’Strike era explicant-li coses de la Charlotte, i aquí la Robin se sentia culpable perquè gairebé mai tallava la conversa, tot i que al final sempre se sentia com si s’hagués atipat de menjar porqueria: incòmoda i desitjant poder controlar aquell impuls de tornar-hi cada vegada.

Sabia, per exemple, que hi havia hagut molts ultimàtums a l’estil «o l’exèrcit o jo», dos intents de suïcidi («el d’Arran no va anar de debò», deia l’Ilsa amb to despectiu. «Pura manipulació») i que l’havien hagut de recloure deu dies en una clínica psiquiàtrica. Havia sentit històries que l’Ilsa batejava com si fossin novel·les barates de suspens: «La nit del ganivet del pa», «L’incident del vestit negre de puntes i la nota tacada de sang». La Robin sabia que, a parer de l’Ilsa, la Charlotte era mala persona i no una boja, i que les pitjors baralles que l’Ilsa havia tingut amb en Nick, el seu marit, sempre havien sigut sobre la Charlotte, «que hauria estat l’hòstia de contenta de saber-ho», afegia.

I ara de sobte la Charlotte trucava al despatx i demanava a l’Strike que li tornés la trucada, i la Robin, asseguda davant del Pizza Express, afamada i cansadíssima, tornava a barrinar en relació amb la trucada com qui es furga una llaga amb la llengua. Si li trucava al despatx, era evident que la Charlotte no sabia que l’Strike era a Cornualla amb la seva tieta malalta terminal, i per tant volia dir que no tenien un contacte sovintejat. D’altra banda, el to una mica divertit de la Charlotte feia pensar que entre ella i l’Strike hi havia alguna mena de complicitat.

El mòbil de la Robin va vibrar al seient del costat, vora la bossa d’ametlles. Contenta de tenir alguna distracció, el va agafar i va veure un missatge de l’Strike.

Estàs desperta?

La Robin va respondre:

No.

Com ja s’esperava, el mòbil va sonar immediatament.

—Home, doncs ho hauries d’estar —va dir l’Strike sense més preàmbuls —. Deus estar baldada. Què fa, tres setmanes seguides que empaites el Tofes?

—Encara el segueixo.

—Què? —va dir l’Strike amb veu disgustada —. Ets a Glasgow? On és en Barclay?

—A Glasgow. Ja estava en posició, però el Tofes no ha pujat a l’avió. Ha agafat el cotxe i ha tirat fins a Torquay. Ara mateix s’està menjant una pizza. Soc davant del restaurant.

—I què cony hi fot, a Torquay, si l’amant és a Escòcia?

—Visita la seva família original —va dir la Robin, que hauria volgut veure la cara de l’Strike quan li donés la informació següent —. És bígam.

L’anunci va provocar un silenci absolut.

—A les sis del matí jo era davant de la casa de Windsor —va dir la Robin —, pensant-me que el seguiria fins a Stansted, que el veuria pujar a l’avió i avisaria en Barclay que ja estava de camí cap allà, però no ha anat a l’aeroport. Ha sortit de casa tot accelerat, amb cara de pànic, ha conduït fins a una consigna, hi ha entrat amb la maleta i n’ha sortit amb tot d’equipatge diferent i sense el tupè. I després ha vingut fins aquí. La nostra clienta de Windsor està a punt de descobrir que no està legalment casada —va explicar —. Fa vint anys que el Tofes té aquesta altra dona a Torquay. He parlat una mica amb els veïns. Fent veure que era per un estudi. Una de les dones del carrer va assistir al primer casament. El Tofes viatja molt, per feina, m’ha dit, però és un encant d’home. I un paràs per als seus fills.

»Té dos nois —va continuar la Robin, veient que el silenci incrèdul de l’Strike continuava inalterable —, estudiants, poc menys de vint anys, tots dos pastats a ell. Ahir n’hi va haver un que va caure de la moto, tot això m’ho va explicar la veïna, i ara té el braç enguixat i està tot masegat i ple de talls. El Tofes es devia assabentar de l’accident, o sigui que ha vingut escopetejat cap aquí en comptes d’anar a Escòcia. Aquí el Tofes es fa dir Edward Campion, no John. Resulta que John és el seu segon nom, ho he estat mirant als registres informatitzats en línia. Amb la seva primera dona i els fills viuen en una casa molt bonica, amb vistes al mar i un jardí enorme.

—Hòstia puta —va dir l’Strike —. O sigui que la nostra amiga prenyada de Glasgow...?

—És l’últim que ha de preocupar la senyora Campion de Windsor —va dir la Robin —. Aquest home té una triple vida. Dues dones i una amant.

—I això que sembla un babuí mig calb. Encara tenim esperances. I dius que està sopant?

—Una pizza amb la dona i els nens. Estic aparcada davant. Abans no he pogut fotografiar-lo amb els fills, i m’interessa, perquè són la demostració inequívoca dels fets. Tofes en miniatura, com els dos de Windsor. On creus que deu haver dit que era?

—En una plataforma petroliera? —va proposar l’Strike —. A l’estranger? Al Pròxim Orient? Potser és per això que sempre procura estar tan bronzejat.

La Robin va sospirar.

—Quedarà feta pols, la nostra clienta.

—I l’amant d’Escòcia també —va dir l’Strike —. Surt de comptes un dia d’aquests.

—Té un gust increïblement coherent —va dir la Robin —. Si les posessis totes tres l’una al costat de l’altra, la dona de Torquay, la dona de Windsor i l’amant de Glasgow, semblaria que són la mateixa persona a intervals de vint anys.

—On dormiràs?

—En un Travelodge o en un bed and breakfast —va dir la Robin amb un altre badall —, si és que trobo alguna habitació lliure al pic de la temporada alta. Tornaria a Londres aquesta nit mateix, però estic morta. Estic desperta des de les quatre, i això després de les deu hores d’ahir.

—Res de conduir ni de dormir al cotxe —va dir l’Strike —. Agafa’t una habitació.

—Com està la Joan? —va preguntar la Robin —. Nosaltres ja ens en sortim, amb la feina, si et vols quedar una mica més a Cornualla.

—Mentre jo sigui aquí no pararà quieta. En Ted està d’acord amb mi que necessita una mica de tranquil·litat. Tornaré a baixar d’aquí a un parell de setmanes.

—Així, trucaves perquè et posés al dia del cas del Tofes?

—De fet, et trucava per una cosa que m’acaba de passar. Tot just surto del pub i...

En quatre frases concises li va descriure la trobada amb la filla de la Margot Bamborough.

—L’he buscada —va dir —. Margot Bamborough, metgessa de vint-i-nou anys, casada, una filla d’un any. Va sortir de la seva consulta de Clerkenwell després de treballar tot el dia, va dir que anava a prendre una copa amb una amiga abans de tirar cap a casa. El pub era només a cinc minuts a peu. L’amiga la va esperar, però la Margot no va arribar-hi mai i no se l’ha tornat a veure.

Hi va haver una pausa. La Robin, que encara tenia els ulls clavats al vidre de la pizzeria, va dir:

—I la filla es pensa que descobriràs què va passar quatre dècades després?

—Aparentment, ha trobat molt significatiu haver-me vist avui al bar després que una mèdium li digués que trobaria «una guia».

—Hum —va dir la Robin —. I tu quines possibilitats creus que hi ha de descobrir què va passar tants anys més tard?

—Entre minses i inexistents —va reconèixer l’Strike —. Però, d’altra banda, la veritat és allà. La gent no s’evapora.

La Robin li va notar un deix familiar a la veu que volia dir que rumiava preguntes i possibilitats.

—O sigui que demà et tornaràs a veure amb la filla?

—No hi perdo res, no?

La Robin no va respondre.

—Sé què penses —va dir l’Strike amb un punt defensiu —. Clienta angoixada, mèdium, és una situació fàcilment explotable.

—No vull pas dir que tu l’explotessis...

—Tant per tant val més sentir tota la història, oi? A diferència de molts altres, no me li quedaré els quartos a canvi de res. I un cop hagi esgotat totes les vies...

—Et conec —va dir la Robin —. Com menys coses descobrissis més t’interessaria el cas.

—Pensa que si no obtinc resultats en un període raonable me les hauré d’haver amb la seva dona. Són una parella homosexual —va continuar —. La dona és psicòlo...

—Ara et truco, Cormoran —el va tallar la Robin, i sense esperar resposta va penjar i va deixar caure el mòbil al seient del costat.

El Tofes acabava de sortir tranquil·lament de la pizzeria seguit per la dona i els fills. Xerrant i somrient, tots plegats van tirar cap al cotxe, situat cinc llocs més enrere del Land Rover on seia la Robin, que va aixecar la càmera i va fer una ràfega de fotografies quan se li van acostar.

Quan van arribar a l’altura del Land Rover, la càmera ja era a la falda i la Robin acotava el cap sobre el telèfon mentre feia veure que enviava un missatge de text. Al mirall de darrere va veure com la família tofuda pujava en un Range Rover i se n’anava cap a la seva caseta a la vora del mar.

Amb un altre badall, la Robin va agafar el telèfon i va tornar a trucar a l’Strike.

—Tens tot el que volies? —li va preguntar ell.

—Sí —va dir la Robin, que es mirava les fotografies amb una mà i amb el telèfon a l’orella —. En tinc un parell de clares en què se’l veu amb els nois. Déu meu, quins gens tan dominants. Tots quatre fills tenen les seves faccions clavades.

Va deixar la càmera al bolso.

—Te n’adones, que estic a només un parell d’hores de St. Mawes?

—Més aviat tres —va dir l’Strike.

—Si vols...

—No et convé gens conduir fins aquí i després fins a Londres. Acabes de dir que estàs baldada.

Però la Robin notava que a ell la idea li havia agradat. L’Strike havia anat a Cornualla amb tren, taxi i ferri, perquè des que havia perdut la cama que les tirades llargues en cotxe se li feien difícils i desagradables.

—M’agradaria conèixer-la, aquesta tal Anna. I així et podria dur de tornada.

—Bé, si n’estàs segura, seria fantàstic —va dir l’Strike, ara amb veu alegre —. Si acceptem el cas, treballarem junts. Hi ha una barbaritat de coses per estudiar, si agafem un cas així en fred, i em fa l’efecte que avui has tancat el cas del Tofes.

—Sí —va sospirar la Robin —. Està dat i beneït, excepte pel fet que destrossarà mitja dotzena de vides.

—Tu no has destrossat la vida de ningú —va dir l’Strike en to reconfortant —. Això ho ha fet ell. Què és millor: que les tres dones ho descobreixin ara o quan es mori, amb l’escàndol acollonant que provocaria?

—Ja ho sé —va respondre la Robin amb un altre badall —. Així, vols que vingui a la casa de St. M...

El «no» de l’Strike va ser ràpid i ferm.

—S’estan a Falmouth, l’Anna i la seva companya. Ens veiem allà. Així tindràs un trajecte més curt.

—D’acord —va dir la Robin —. A quina hora?

—Pots arribar a dos quarts de dotze?

—Cap problema —va dir la Robin.

—T’enviaré un missatge amb el lloc on quedem. Ara ves i dorm una mica.

Mentre feia girar la clau del cotxe, la Robin es va adonar que estava de força més bon humor. Com si estigués sota la mirada d’un jurat censor format en part per l’Ilsa, en Matthew i la Charlotte Campbell, va fer un esforç conscient per dissimular un somriure mentre posava la marxa enrere per sortir d’on estava aparcada.

4

Engendrat per dos pares d’una mare

tot i que de naturalesa contrària...

EDMUND SPENSER, La reina fada

L’endemà, l’Strike es va despertar una mica abans de les cinc. La primera claror ja es filtrava per les fines cortines de la Joan. El sofà de pèl del cavall li castigava una part diferent del cos cada nit, i avui era com si li haguessin clavat un cop de puny en un ronyó. Va allargar el braç per mirar el telèfon, va veure l’hora que era, va decidir que estava massa masegat per tornar a dormir i va incorporar-se per asseure’s al llit.

Després d’un minut d’estirar-se i gratar-se les aixelles mentre s’anava aclimatant a les formes estranyes que sorgien en cada racó de la sala d’estar de la Joan i en Ted, va tornar a buscar la Margot Bamborough a Google, i després d’examinar sumàriament la fotografia de la somrient metgessa dels cabells ondulats i els ulls separats, va baixar per la pantalla fins que va trobar un resultat tret d’un web dedicat a diversos assassins en sèrie. Allà hi va trobar un article llarg, amanit amb fotografies d’en Dennis Creed a diferents edats, des del rosset bufó de dos anys de cabells enrinxolats fins al retrat policial d’un home magre amb una boca tova i sensual i unes grans ulleres quadrades.

A continuació, va anar a parar a una llibreria en línia on va trobar una biografia de l’assassí en sèrie, publicada el 1985 amb el títol d’El dimoni de Paradise Park. L’autor era un respectat periodista d’investigació, ja mort. A la coberta hi apareixia, en color, la cara anodina d’en Creed, superposada a una sèrie d’imatges fantasmagòriques en blanc i negre de les set dones que se sabia que havia torturat i matat. La cara de la Margot Bamborough no hi era. L’Strike en va comprar un exemplar de segona mà que costava una lliura i se’l va fer enviar al despatx.

Va tornar a endollar el telèfon al carregador, es va posar la pròtesi, va agafar el tabac i l’encenedor i va rodejar un joc de tauletes atrotinades amb un gerro de flors seques damunt i, amb compte de no fer caure cap dels plats ornamentals que hi havia a la paret, va passar per una porta i va baixar els tres graons inclinats que duien a la cuina. Sota el peu que li quedava, el linòleum, que no havia canviat des de la seva infància, era fred com el gel.

Es va fer un te en una tassa grossa i va sortir per la porta de darrere, vestit només amb calçotets i samarreta, per gaudir de la fresca de primera hora del matí, recolzar-se a la paret de la casa, respirar l’aire salat entre pipada i pipada del cigarret i pensar en mares desaparegudes. Aquells últims dies, els pensaments sovint li havien anat cap a la Leda, que era tan diferent de la Joan com la lluna del sol.

«Ja has provat de fumar, Cormy?», li havia preguntat la Leda un dia com aquell qui res, entre la boira de fum blau que ella mateixa havia creat. «No és bo per a la salut, però uf, com m’agrada.»

De tant en tant, la gent preguntava com era que els serveis socials no havien fet mai res amb la família de la Leda Strike. La resposta era que la Leda no s’havia estat mai prou en un mateix lloc per convertir-se en un objectiu estable. Sovint feia poques setmanes que els seus fills havien començat en una escola nova quan es deixava endur per un nou entusiasme i es traslladaven tots a una nova ciutat, a una nova casa ocupada, a dormir al terra del pis d’algun amic o, de tant en tant, a viure de lloguer. Els únics que sabien què passava i que haurien pogut informar-ne els serveis socials eren en Ted i la Joan, l´únic referent fix de la vida dels nens, però ja fos perquè en Ted tenia por que la relació amb la germana rebel se’n ressentís o perquè la Joan patia per si els nens no la perdonarien, el cas és que no ho van arribar a fer.

Un dels records més vius que l’Strike tenia de la seva infància era el d’un dels pocs cops que recordava haver plorat, la vegada que la Leda es va presentar inesperadament quan feia sis setmanes que ell havia començat a l’escola de primària de St. Mawes. Sobtada i enfadada de veure que en absència seva s’havien pres decisions tan dràstiques com la de dur el nen a l’escola, la Leda es va endur les criatures de dret cap al ferri i els va prometre tota mena de premis quan arribessin a Londres. L’Strike havia sanglotat desesperadament i havia provat d’explicar-li que aquell cap de setmana en Dave Polworth i ell havien d’explorar les coves dels contrabandistes, unes coves que potser només existien en la imaginació d’en Dave, però que no per això deixaven de ser reals per a l’Strike.

—Les veuràs, les coves —li havia promès la Leda, que un cop van pujar al tren que anava a Londres el va omplir de llaminadures —. I aviat veuràs en com-se-digui, t’ho prometo.

—Dave —havia ploriquejat l’Strike —, es diu D-Dave.

«No hi pensis», es va dir l’Strike, i va encendre’s un segon cigarret amb la punta del primer.

—Stick, t’agafarà un encostipat de mort, aquí a fora en calçotets!

L’Strike va mirar al voltant. La seva germana era al llindar de la porta, embolicada dins una bata de llana i amb unes sabatilles amb borrissol per dins. Tenien un físic tan diferent que a la gent li costava de creure que fossin família, i encara menys germanastres. La Lucy era menuda, rossa, de pell rosada, i s’assemblava molt al seu pare, un músic no tan famós com el pare de l’Strike, però molt més interessat a mantenir la relació amb la seva descendència.

—Bon dia —va respondre, però la Lucy ja havia desaparegut, i quan va tornar li duia els pantalons, la dessuadora, les sabates i els mitjons.

—Lucy, no fa fred...

—Agafaràs una pneumònia. Posa-t’ho!

Com la Joan, la Lucy tenia una confiança absoluta en el seu criteri amb relació al benestar del seu cercle íntim. Una mica més de bon grat que si no hagués sabut que estava a punt de tornar a Londres, l’Strike va agafar els pantalons i se’ls va posar, fent equilibris incòmodes i arriscant-se a caure al camí de grava. Quan per fi es va haver posat el mitjó i la sabata al peu bo, la Lucy ja li havia preparat una gran tassa de te, juntament amb la seva.

—Jo tampoc podia dormir —li va dir, allargant-li la tassa mentre s’asseia al banc de pedra.

Era el primer cop que estaven sols en tota la setmana. La Lucy no s’havia desenganxat de la Joan, havia insistit a cuinar i netejar ella mentre la tieta, incapaç de concebre la idea de seure amb la casa plena de convidats, la seguia i rondinava. I els pocs moments que la Joan no hi era, gairebé sempre tenien un o més fills de la Lucy rondant, en Jack perquè tenia ganes de parlar amb l’Strike i els altres dos normalment per atabalar la seva mare demanant-li alguna cosa.

—És horrible, oi? —va dir la Lucy, que mirava les flors perfectament cuidades d’en Ted sobre la gespa.

—Sí —va sospirar l’Strike —. Creuem els dits. La químio...

—Però no la curarà. Només allargarà... allarg...

La Lucy va fer que no amb el cap i es va eixugar els ulls amb un paper de cuina rebregat que va treure de la butxaca de la bata.

—Fa vora vint anys que li truco dos cops per setmana, Stick. Aquesta casa és una segona llar per als nostres fills. És l’única mare que he tingut.

L’Strike sabia que no havia de picar l’ham. I tanmateix va dir:

—Sense comptar la nostra mare de debò, vols dir.

—La Leda no va ser mai la meva mare —va dir la Lucy amb fredor. L’Strike no l’hi havia sentit dir mai obertament, tot i que sovint ho havia deixat entendre —. Des dels catorze anys que no la considero la meva mare. Abans i tot. La meva mare és la Joan.

Quan va veure que l’Strike no responia, va afegir:

—Tu vas triar la Leda. Sé que t’estimes la Joan, però la relació que hi tenim és del tot diferent.

—No sabia que fos una competició —va dir l’Strike mentre agafava un altre cigarret.

—Només t’explico el que sento!

«I també m’expliques el que sento jo».

Durant aquella setmana de proximitat forçosa, la seva germana ja havia deixat caure uns quants comentaris feridors sobre l’escassa freqüència de les visites de l’Strike. Ell s’havia mossegat la llengua per no respondre-li de mala manera. El seu objectiu principal era marxar d’aquella casa sense haver-se barallat amb ningú.

—Jo no ho suportava mai, quan la Leda ens venia a buscar —deia ara la Lucy —, però tu estaves content d’anar-te’n.

L’Strike es va adonar que, com la Joan, es limitava a enunciar un fet, sense preguntar-li res.

—No sempre estava content d’anar-me’n —la va contradir l’Strike, pensant en el ferri, en Dave Polworth i les coves dels contrabandistes, però era com si la Lucy es pensés que li volia prendre alguna cosa.

—Només vull dir que tu la vas perdre fa anys, la teva mare. Ara soc jo que l’estic... Que la podria estar perdent.

Es va tornar a eixugar els ulls amb el paper humit de cuina.

L’Strike es va quedar fumant en silenci, amb els ronyons bategant-li i els ulls irritats pel cansament. Sabia que la Lucy s’hauria volgut extirpar la Leda de la memòria i, recordant alguna de les coses que els havia fet passar, hi havia estones que la comprenia. Aquell matí, en canvi, era com si l’espectre de la Leda planés sobre el fum de tabac, al seu costat. La sentia dir a la Lucy, «Au, fes una bona plorada, maca, que això sempre va bé» i «Passa un cigarret a la vella de la teva mare, Cormy». No la podia odiar.

—No em puc creure que ahir a la nit sortissis amb en Dave Polworth —va dir la Lucy de cop i volta —. La teva última nit aquí!

—La Joan com aquell qui diu em va treure a empentes de casa —va dir l’Strike, molest —. N’està molt, d’en Dave. I, sigui com sigui, tornaré a venir d’aquí a un parell de setmanes.

—Ah sí? —va fer la Lucy, ara amb tot de llagrimetes lluents a les pestanyes —. O estaràs enmig d’un cas i te n’oblidaràs?

L’Strike va deixar anar el fum en l’aire cada cop més clar, tenyit del blau somort que precedeix l’alba. Molt a la dreta, visible en la calitja sobre els teulats de les casetes del vessant, hi havia Hillhead; a l’horitzó, la distinció entre cel i aigua començava a fer-se més nítida.

—No —va dir —, no me n’oblidaré.

—Perquè en les crisis sempre respons —va dir la Lucy —, això no ho negaré pas, però sembla que et costi mantenir un compromís. La Joan necessitarà ajuda mesos i mesos, i no només quan...

—Ja ho sé, Luce —va dir l’Strike, que notava que el mal geni se li desfermava tot i els intents de contenir-lo —. Entenc el procés de malaltia i recuperació, tant si t’ho creus com si...

—Sí, esclar —va dir la Lucy —. Quan en Jack va estar a l’hospital et vas portar molt bé, però quan les coses van bé no et prens la molèstia.

—Em vaig endur en Jack fa dues setmanes, què vols...?

—Ni l’esforç de venir a la festa d’aniversari d’en Luke, vas poder fer! Ell havia dit a tots els seus amics que hi series...

—Doncs no ho hauria d’haver fet, perquè et vaig dir explícitament per telèfon que...

—Vas dir que ho intentaries...

—No, tu vas dir que ho intentaria —la va contradir l’Strike, amb el mal geni desbocat tot i les bones intencions —. Vas ser tu que vas dir: «Però si pots, vindràs». I bé, no podia, et vaig avisar i no és culpa meva si tu li vas explicar una altra cosa a en Luke...

—... i t’agraeixo que t’enduguis en Jack de tant en tant —va dir la Lucy sense deixar-lo acabar —, però no t’ha passat mai pel cap que estaria bé que els altres dos també poguessin venir? L’Adam va plorar, quan en Jack va tornar a casa després que anéssiu a les War Rooms de Churchill! I en acabat vens aquí —va continuar la Lucy, que ara que havia començat semblava decidida a buidar el pap — i portes un regal només per a en Jack. I en Luke i l’Adam?

—En Ted em va trucar per donar-me la notícia i vaig venir de seguida. Havia estat guardant les medalles per a en Jack, per això les vaig agafar.

—Home, i com et penses que els fa sentir, això, a en Luke i l’Adam? Evidentment, ara es pensen que no et cauen tan bé com en Jack.

—I és la veritat —va dir l’Strike, perdent definitivament els estreps —. L’Adam és un malparidet ploramiques i en Luke un imbècil absolut.

Va apagar el cigarret a la paret, va llençar la burilla a la bardissa, va tirar cap a dins i va deixar la Lucy boquejant com un peix fora de l’aigua.

Quan va tornar a la foscor de la sala d’estar, va topar de dret amb el joc de tauletes: el gerro de flors seques es va trabucar, va caure feixugament sobre la catifa estampada i, sense temps d’adonar-se’n, l’Strike va esclafar les tiges fràgils i els pètals fins i cruixents amb el peu fals. Feia el que podia per recollir els trossos quan la Lucy va entrar a grans gambades i va tirar en silenci cap a la porta de les escales, traspuant indignació materna. L’Strike va posar el gerro buit sobre la taula, es va esperar a sentir la porta de l’habitació de la Lucy i va pujar cap al lavabo, enfurismat.

Com que li feia por dutxar-se per si despertava en Ted i la Joan, va pixar, va tirar la cadena i només llavors va recordar la fressa que feia aquell vàter vell. Va fer el que va poder per rentar-se amb aigua tèbia mentre la cisterna s’omplia, sorollosa com una formigonera, sense deixar de pensar que haurien hagut d’estar drogats per no despertar-se.

Com era d’esperar, tan bon punt va obrir la porta del lavabo es va trobar cara a cara amb la Joan. El cap de la tieta tot just li arribava al pit. L’Strike va abaixar els ulls cap a aquells cabells grisos esclarissats, cap a aquells ulls que havien sigut d’un blau nomoblidis i que els anys havien destenyit. Duia una bata vermella pelfada de cordons gruixuts que tenia la dignitat cerimonial d’un vestit de kabuki.

—Bon dia —va dir l’Strike, en un intent una mica forçat de sonar animat que es va quedar en una falsa bonhomia —. No et dec haver despertat, oi?

—No, no, ja fa estona que estic desperta. Com està en Dave? —va preguntar la Joan.

—Molt bé —va respondre efusivament —. Molt content amb la nova feina.

—I la Penny i les nenes?

—Sí, estan molt contentes d’haver tornat a Cornualla.

—Ah, perfecte —va dir la Joan —. La mare d’en Dave pensava que la Penny potser no se’n voldria anar de Bristol.

—No, tot ha anat de primera.

La porta de l’habitació que hi havia darrere de la Joan es va obrir. Hi havia en Luke en pijama, fregant-se ostensiblement els ulls.

—M’heu despertat —va dir a l’Strike i la Joan.

—Ai, em sap greu, amor meu —va dir la Joan.

—Puc esmorzar Coco Pops?

—Esclar que sí —va respondre-li afectuosament la Joan.

En Luke va sortir fent bots cap a la planta baixa, picant fort als graons per fer el màxim terrabastall possible. Amb prou feines havia passat un minut que va tornar a aparèixer amb la delectació pintada al rostre pigallat.

—Àvia, l’oncle Cormoran t’ha fet malbé les flors.

«Rata fastigosa».

—Sí, ho sento. Les seques —va dir l’Strike a la Joan —. Les he tombat. El gerro no s’ha trencat...

—Ah, no té cap importància —va dir la Joan, que immediatament va tirar cap a les escales —. Aniré a buscar el raspall de l’estora.

—No cal —es va afanyar a dir l’Strike —. Ja ho he...

—Encara n’hi ha trossets a la catifa —va dir en Luke —. Els he trepitjat.

«I jo et trepitjaré a tu d’aquí a un minut, imbècil».

L’Strike i en Luke van seguir la Joan cap a la sala, on l’Strike va insistir a agafar de mans de la Joan el raspall de l’estora, un estri arcaic i atrotinat que tenia des dels anys setanta. Mentre el feia anar, en Luke se’l va quedar mirant amb un somriure de suficiència des de la porta de la cuina mentre s’entaforava Coco Pops a la boca. Quan l’Strike va deixar l’estora tan neta com la volia la Joan, en Jack i l’Adam s’havien afegit a la gresca matinal i eren al costat de la Lucy, ja del tot vestida, que s’ho mirava tot amb rostre impassible.

—Podem anar a la platja, avui, mama?

—Ens podrem banyar?

—Puc anar amb barca amb l’oncle Ted?

—Seu —va dir l’Strike a la Joan —. Et duré una tassa de te.

Però la Lucy se li havia avançat. Va allargar la tassa a la Joan, va fulminar l’Strike amb la mirada i se’n va tornar a la cuina responent les preguntes dels nens.

—Què passa? —va preguntar en Ted, que va entrar a la sala en pijama i arrossegant els peus, desconcertat de veure tota aquella activitat a trenc d’alba.

En altres temps, en Ted havia sigut gairebé tan alt com l’Strike, que se li assemblava molt. Tenia uns cabells espessos i enrinxolats que s’havien tornat blancs com la neu i una cara bronzejadíssima, més clivellada que no pas arrugada, però tot i anar una mica encorbat, continuava sent un home fort. Amb tot, el diagnòstic de la Joan havia suposat un cop gairebé físic per a ell. Era com si hagués patit literalment un sotrac, se’l veia un xic inestable i desorientat.

—Només recollia les coses, Ted —va dir l’Strike, que de cop i volta va sentir un desig irrefrenable d’anar-se’n —. Hauré d’agafar el primer ferri, si vull arribar al tren del matí.

—Ah —va dir en Ted —. Te’n vas directe a Londres, doncs?

—Sí —va respondre l’Strike mentre llançava el carregador i el desodorant a la bossa on ja havia desat tota la resta —. Però d’aquí a un parell de setmanes tornaré. M’anireu tenint al dia, d’acord?

—No te’n pots anar sense esmorzar! —va dir la Joan, neguitosa —. Et faré un entrepà...

—És massa d’hora per menjar res —va mentir l’Strike —. Ja he pres una tassa de te i després em compraré alguna cosa al tren. Explica-l’hi —va demanar a en Ted, perquè la Joan ja no l’escoltava i s’havia esmunyit cap a la cuina.

—Joanie! —va cridar en Ted —. No vol res!

L’Strike va agafar la jaqueta d’un respatller i va carregar la bossa fins al rebedor.

—Te n’hauries de tornar al llit —va dir a la Joan, que hi havia anat ràpidament a acomiadar-se’n —. De debò que no et volia despertar. Tu descansa, d’acord? Deixa que hi mani algú altre, al poble, aquestes properes setmanes.

—Tant de bo deixessis de fumar —va dir ella amb veu trista.

L’Strike va aconseguir girar els ulls en blanc amb humor i li va fer una abraçada. La Joan se li aferrava com les vegades que la Leda s’esperava impacientment per endur-se’l, i l’Strike la va estrènyer entre els braços mentre revivia el dolor de les lleialtats dividides, de ser alhora el camp de batalla i el premi, d’haver de posar nom al que era impossible de saber i de categoritzar.

—Adeu, Ted —va dir, abraçant el seu oncle —. Quan sigui a casa et trucaré per quedar per a la propera visita.

—T’hauria pogut dur amb cotxe —va dir l’oncle Ted amb un fil de veu —. Segur que no vols que et dugui?

—M’agrada, el ferri —va mentir l’Strike. En realitat, li era gairebé impossible superar els graons irregulars que baixaven fins a la barca sense l’ajut del patró del ferri, però, com que sabia que els oncles se n’alegrarien, va dir —: Em recorda quan érem petits i ens dúieu a comprar a Falmouth.

La Lucy se’l mirava per la porta de la saleta com si tot plegat no tingués res a veure amb ella. En Luke i l’Adam no havien volgut deixar els Coco Pops, però en Jack es va arrossegar gairebé sense alè fins al rebedor per dir:

—Gràcies per les medalles, oncle Corm.

—Un plaer —va dir l’Strike, i li va esbullar els cabells —. Adeu, Luce —va cridar —. Fins aviat, Jack —va afegir.

5

Amb prou feines respongué, però a son cor viril

una gran indignació es va contenir

que encara no era tan secreta, però n’hi va haver

una part que es mostrà en les celles corrugades...

EDMUND SPENSER, La reina fada

A l’habitació de la fonda on va dormir la Robin tot just hi cabien un llit, una calaixera i una pica inestable col·locada en un racó. Les parets estaven cobertes d’un paper malva de motius florals que la Robin estava convençuda que ja devia ser de mal gust als anys setanta, els llençols eren humits al tacte i la persiana veneciana estava feta un garbuix i només tapava imperfectament la finestra.

Sota la claror aspra de l’única bombeta que la pantalla oberta de vímet no contribuïa a esmorteir, el reflex de la Robin semblava exhaust i desmanegat, amb cercles lilosos sota els ulls.

A la motxilla només hi havia el que s’enduia sempre que li tocava fer vigilàncies: un gorro de llana per si en algun moment havia d’ocultar la seva distintiva cabellera rossa rogenca, unes ulleres de sol fosques, una samarreta de recanvi, una targeta de crèdit i dos carnets d’identitat amb noms diferents. La samarreta neta que acabava de treure de la motxilla estava molt arrugada i la Robin necessitava rentar-se urgentment els cabells; a la pica no hi havia cap mena de sabó i, com que no sabia que passaria la nit fora de casa, no havia agafat ni la pasta ni el raspall de dents.

A les vuit del matí tornava a ser a la carretera. A Newton Abbot es va aturar en una farmàcia i en un Sainsbury’s i hi va comprar, a part dels articles bàsics d’higiene personal i un xampú en sec, una ampolleta barata de colònia 4711. Va anar al lavabo del supermercat a rentar-se les dents i va fer el que va poder per tenir un aspecte presentable. Mentre es raspallava els cabells va rebre un missatge de l’Strike.

Seré al cafè Palacio Lounge, al Moor, al bell mig
de Falmouth. Qualsevol et podrà dir on és.

Com més a l’oest tirava la Robin, més esponerós i verd es tornava el paisatge. Ella era nascuda a Yorkshire, i li semblava extraordinari veure palmeres en terra anglesa, a Torquay. Aquells carrers sinuosos de vegetació exuberant, la frondositat de la flora i aquella verdor gairebé subtropical eren una sorpresa per a algú que havia crescut entre erms i turons pelats. I després hi havia, a l’esquerra, el centelleig d’un mar d’argent viu, ample i lluent com un gran pany de vidre i un punt salat a l’aire que es barrejava amb l’acidesa de la colònia comprada a correcuita. Tot i el cansament, notava que el matí radiant i la idea que al final del trajecte l’esperava l’Strike l’anaven posant de més bon humor.

Va arribar a Falmouth a les onze i va buscar un lloc per aparcar pels carrers atapeïts de turistes, entre les botigues amb els expositors plens de joguines de plàstic i els pubs recoberts de banderes amb testos florits a les finestres. Un cop va haver aparcat al Moor pròpiament dit —un gran mercat a l’aire lliure, al bell mig del poble —, la Robin va veure que, rere les cridaneres decoracions estiuenques, Falmouth podia presumir d’alguns edificis magnífics del segle XIX, en un dels quals hi havia el cafè i restaurant Palacio Lounge.

Els sostres alts i les proporcions clàssiques del que semblava un antic palau de justícia estaven decorats amb un estil conscientment capriciós que incloïa un paper de paret molt llampant, taronja i amb motius florals, centenars de quadres d’aire kitsch amb marcs de colors pastel i una guineu de peluix disfressada de magistrat. La clientela, composta sobretot per estudiants i famílies, seia en cadires de fusta desconjuntades i les converses creaven un rebombori en aquell espai cavernós. Uns segons després d’entrar-hi, la Robin va veure l’Strike, alt i amb posat esquerp al fons de la sala; no semblava que apreciés gaire les dues famílies amb múltiples nens, la majoria amb roba tenyida d’estil hippy, que corrien entre les taules.

A la Robin li va semblar veure la idea d’aixecar-se a saludar-la passava pel cap de l’Strike, però si era així s’ho va repensar. La Robin sabia la cara que feia quan li feia mal la cama, aquelles arrugues més marcades al voltant de la boca, com si serrés les dents. Si tres hores abans la Robin s’havia vist cansada al mirall empolsegat de la fonda, l’Strike semblava absolutament esgotat, amb una mandíbula sense afaitar que brutejava i amb ombres de color blau fosc sota els ulls.

—Bon dia —va dir ell, maldant per fer-se sentir sobre els alegres crits dels nens hippies —. Has aparcat bé?

—Aquí a la cantonada —va respondre la Robin mentre s’asseia.

—He triat aquest lloc perquè m’ha semblat que seria fàcil de trobar —va dir l’Strike.

Un nen petit va picar contra la seva taula, va tombar el cafè de l’Strike sobre la safata ja plena de molles de croissant i se’n va anar corrents.

—Què vols?

—Un cafè seria fantàstic —va dir la Robin amb veu molt alta per sobre dels crits dels nens —. Com va tot per St. Mawes?

—Igual —va dir l’Strike.

—Em sap greu —va dir la Robin.

—Per què? No és culpa teva —va grunyir l’Strike.

No era ben bé la rebuda que esperava la Robin després de conduir dues hores i mitja per anar-lo a buscar. Se la devia notar contrariada, perquè l’Strike va afegir:

—Gràcies per venir. T’ho agraeixo. Ei, tu, no facis veure que no em veus, mitja merda —va afegir amb to irat mentre un jove cambrer passava de llarg sense detectar la seva mà alçada.

—Vaig a la barra —va dir la Robin —. Igualment he d’anar al lavabo.

Després de pixar i d’aconseguir demanar un cafè a un cambrer atabalat, la Robin va notar que un mal de cap desencadenat per la tensió li martellejava la part esquerra del crani. En tornar a la taula es va trobar que l’Strike treia foc pels queixals, perquè els nens del costat xisclaven més que mai mentre corrien al voltant dels seus pares, que ni els veien i es limitaven a aixecar la veu per sobre del xivarri. La Robin va pensar a transmetre-li el missatge de la Charlotte, però va decidir que no.

De fet, el motiu principal pel qual l’Strike estava de tan mal humor era que el monyó de la cama amputada li feia la vida impossible. Havia caigut («com un pallús», es deia) en el moment de pujar al ferri de Falmouth. Per fer-ho calia baixar precàriament uns graons desgastats sense barana i fer un últim pas per pujar a l’embarcació amb la sola ajuda de la mà del patró. Amb els seus cent quilos de pes, un cop relliscava l’Strike costava d’estabilitzar, i el cas és que havia relliscat, i ara de resultes estava tot adolorit.

La Robin es va treure una capsa de paracetamol de la bossa.

—Mal de cap —va dir quan va creuar la mirada amb l’Strike.

—Collons, no m’estranya —va respondre ell en veu molt alta, mirant-se els pares que es cridaven per sobre dels brams estridents dels seus fills, però no el van sentir. Va pensar a demanar un analgèsic a la Robin, però potser hi hauria preguntes i regatejos, i ja n’havia tingut prou durant la setmana, o sigui que va continuar patint en silenci.

—On és la clienta? —va preguntar la Robin mentre s’empassava les pastilles amb el cafè.

—A uns cinc minuts en cotxe. En un lloc que es diu Wodehouse Terrace.

Just llavors, la criatura més petita de les que corrien pel voltant va ensopegar i va picar de cara al terra de fusta. Els xiscles i esgarips de dolor de la nena van perforar els timpans de la Robin.

—Ai, Daffy —va dir amb veu aguda una de les mares amb la samarreta tenyida a casa —, però què has fet?

La nena tenia la boca ensangonada. La mare es va ajupir al costat de la taula i va renyar-la i tranquil·litzar-la sorollosament mentre els germans i amics s’ho miraven tot amb avidesa. Aquell matí, quan l’Strike havia caigut a terra, els passatgers del ferri havien fet una cara semblant.

—Té una cama falsa —havia cridat el patró, en part, sospitava l’Strike, per si algú es pensava que la caiguda havia sigut per negligència seva. L’anunci no havia fet minvar gens ni el disgust de l’Strike ni l’interès dels altres passatgers.

—Anem tirant? —va preguntar la Robin, ja dreta.

—Oi tant —va dir l’Strike, que va fer una ganyota de dolor quan es va alçar i va agafar la bossa de viatge —. Cony de nens —va murmurar, coixejant rere la Robin en direcció al sol.

6

Bella dama, fins i tot un cor de pedra lamentaria

les immerescudes penes i afliccions injustes que us afligeixen.

EDMUND SPENSER, La reina fada

Wodehouse Terrace era en un turó, amb una vista esplèndida de la badia de sota. Bona part de les cases s’havien transformat en lofts, però la de l’Anna i la Kim, pel que es veia des del carrer, era la més remodelada de totes i lluïa una mena de caixa quadrada de vidre on abans hi havia hagut el sostre.

—A què es dedica, l’Anna? —va preguntar la Robin mentre pujaven els graons de la porta d’entrada, que era d’un blau intens.

—Ni idea —va dir l’Strike —, però la seva dona és psicòloga. Em va fer l’efecte que no estava gaire entusiasmada amb la idea d’una investigació.

Va picar al timbre de la porta. Van sentir unes passes sobre un terra que semblava de fusta nua, i els va obrir la porta la doctora Sullivan, alta, rossa i descalça, vestida amb uns texans i una camisa i amb el sol refulgint-li a les ulleres. Va mirar primer l’Strike i després la Robin, aparentment sorpresa.

—La meva sòcia, la Robin Ellacott —li va explicar l’Strike.

—Ah —va dir la Kim, aparentment decebuda —. Ja ho sap, oi... que se suposa que això d’avui és només una trobada exploratòria?

—La Robin era casualment a la costa seguint un altre cas, o sigui que...

—Estaré encantada d’esperar-me al cotxe —va dir educadament la Robin — si l’Anna s’estima més parlar tota sola amb en Cormoran.

—Bé, a veure què diu ella.

La Kim es va enretirar per deixar-los pas i va afegir:

—A dalt, a la sala.

Era evident que havien refet la casa de dalt a baix, una remodelació ambiciosa. Tot era ple de vidre i fusta destenyida. L’habitació, segons va veure la Robin per una porta oberta, s’havia traslladat a la planta baixa, al costat del que semblava un estudi. A dalt, al prisma de vidre que havien vist des del carrer, hi havia un espai obert que feia la funció de cuina, menjador i sala d’estar, amb una vista impressionant sobre el mar.

L’Anna seia al costat d’una cafetera lluent i cara, vestida amb un mono balder de cotó blau i unes sabates de lona blanca que la Robin va trobar elegants i l’Strike, deixades. Duia els cabells recollits, cosa que permetia apreciar la delicadesa de la seva estructura facial.

—Ah, hola —va dir amb un petit sobresalt en el moment de veure’ls —. La cafetera no m’ha deixat sentir la porta.

—Annie —va dir la Kim, entrant a l’habitació darrere de l’Strike i de la Robin —, et presento la Robin Ellacott, la, eh... sòcia d’en Cameron. Estarà encantada de marxar si t’estimes més parlar només amb en...

—Cormoran —la va corregir l’Anna —. S’equivoca gaire sovint, la gent? —va preguntar a l’Strike.

—La majoria de vegades —va respondre ell amb un somriure —. Però és que és un nom ridícul.

L’Anna va riure.

—Quedi’s, no em fa res —va dir a la Robin, fent un pas endavant i oferint-li una encaixada —. Em penso que també havia llegit alguna cosa sobre vostè —va afegir, i la Robin va fer veure que no s’adonava que l’Anna li mirava la llarga cicatriu que tenia a l’avantbraç.

—Sisplau, seguin —va dir la Kim, fent un gest en direcció a uns seients d’obra situats entorn d’una taula baixa de metacrilat.

—Cafè? —va proposar l’Anna, i tots dos van acceptar.

Una gata blanca de pèl llarg va aparèixer rondant a la sala, avançant amb delicadesa entre els bassals de claror del terra, amb uns ulls blau clar que eren com els de la Joan, a l’altra banda de la badia. Un cop va haver sotmès l’Strike i la Robin a un escrutini desapassionat, va pujar al sofà d’un bot lleuger i es va instal·lar sobre la falda de l’Strike.

—Irònicament —va dir la Kim, mentre s’acostava a la taula amb una safata carregada de tasses i pastes —, a la Cagney li encanten els homes.

L’Strike i la Robin van fer una rialla educada. L’Anna va dur la cafetera i les dues dones van seure de costat, davant de l’Strike i la Robin, que van quedar encarats al bat del sol fins que l’Anna va agafar un comandament remot que va fer baixar automàticament unes persianes de color crema.

—Quina casa tan fantàstica —va dir la Robin, mirant al voltant.

—Gràcies —va dir la Kim —. Obra seva —va afegir, tustant el genoll de l’Anna —. És arquitecta.

L’Anna es va escurar la gola.

—Em vull disculpar —va dir, mirant directament l’Strike amb aquells ulls tan inusuals de color gris plata — pel meu comportament d’ahir a la nit. Havia pres unes quantes copes de vi. Devia pensar que no hi era tota.

—Si ho hagués pensat —va dir l’Strike, que acaronava la gata entre roncs sonors —, no hauria vingut.

—Però que parlés de la mèdium li devia donar una idea absolutament... Perquè, cregui’m, la Kim ja m’ha dit que vaig ser molt beneita d’anar-la a veure.

—No crec que fossis beneita, Annie —va dir la Kim amb veu mesurada —. Crec que estàs en un moment molt vulnerable. No és el mateix.

—Li puc preguntar què li va dir, la mèdium? —va preguntar l’Strike.

—Vol dir que té cap importància? —va preguntar la Kim, fitant l’Strike amb el que la Robin va interpretar com a desconfiança.

—Per a la investigació, no —va respondre l’Strike —, però si ella... Perquè era una dona, oi? Si ella és el motiu que va fer que l’Anna vingués a parlar amb mi...

—Era una dona —va confirmar l’Anna —, i de fet no em va dir res útil... tampoc és que ho...

Va negar amb el cap mentre feia una rialleta nerviosa i va tornar a començar.

—Sé que va ser una estupidesa. Jo... he passat una mala època, últimament. Vaig deixar l’empresa, estic a punt de fer-ne quaranta, i... Bé, la Kim era fora fent un curs i jo... vaja, suposo que volia...

Va fer un gest amb les mans per treure-li importància, va respirar fondo i va dir:

—És una dona d’aspecte força normal que viu a Chiswick. Tenia la casa plena d’àngels... de ceràmica i vidre, vull dir, i n’hi havia un de gros pintat en una tela de vellut sobre la llar de foc. La Kim... —va continuar l’Anna, i la Robin va fer una llambregada a la psicòloga, que continuava impassible —. La Kim creu que... que la mèdium sabia qui era la meva mare, que em va buscar a Google abans que arribés a la consulta. Jo li havia donat el meu nom de debò. Un cop allà, em vaig limitar a dir-li que la meva mare s’havia mort feia molt de temps, tot i que evidentment —va puntualitzar amb un altre gest nerviós de les mans fines — no hi ha cap prova que sigui morta... En bona part és això el que... Però el cas és que vaig dir a la mèdium que era morta i que ningú m’havia explicat mai clarament com havia sigut.

»I llavors la dona va entrar en un... Bé, suposo que se n’hauria de dir un trànsit —va fer l’Anna, com si se n’avergonyís — i em va dir que la gent es pensava que em protegien, que ho feien pel meu bé, però que ja era hora que sabés la veritat i que aviat trobaria “una guia” que m’hi duria. I em va dir “la teva mare està molt orgullosa de tu” i “sempre et vigila” i coses així, suposo que deu ser el patró habitual, i al final em va dir que la mare “reposa en un lloc sagrat”.

—«Reposa en un lloc sagrat»? —va repetir l’Strike.

—Sí. Suposo que va pensar que per a mi seria un consol, però no soc practicant. La possible santedat del lloc on reposi la meva mare, si és que l’han enterrat... Vull dir que no és precisament el que més em preocupa.

—Li fa res si prenc notes? —va preguntar l’Strike.

Va treure una llibreta i un bolígraf, que la gata Cagney es va pensar que eren joguines per divertir-la. Va intentar fer una urpada al bolígraf mentre l’Strike escrivia la data.

—Vine, tòtila —li va dir la Kim, que es va aixecar per agafar la gata i tornar-la a deixar al terra càlid de fusta.

—Comencem pel principi —va dir l’Strike —. Vostè devia ser molt petita quan la seva mare va desaparèixer.

—Una mica més d’un any —va dir l’Anna —, o sigui que no la recordo gens. De petita, a casa meva no hi havia fotografies d’ella. Durant molt de temps no vaig saber el que havia passat. Evidentment, en aquella època no hi havia internet i, de tota manera, la meva mare va conservar el nom de soltera després de casar-se. Em vaig criar com a Anna Phipps, que és el cognom del meu pare. Si abans dels onze anys algú m’hagués dit el nom Margot Bamborough, no hauria sabut veure-hi cap relació amb mi. Em pensava que la meva mare era la Cynthia. De petita havia sigut la meva cangur —va explicar —. És cosina tercera del meu pare, i força més jove que ell, però també és una Phipps, o sigui que vaig donar per fet que érem una família nuclear normal i corrent. Vull dir que... per què no ho hauria d’haver pensat?

»Sí que recordo que, un cop vaig començar a anar a escola, em vaig preguntar com era que a la Cyn li deia “Cyn” i no “mama”. Però llavors el pare i la Cyn van decidir casar-se i em van dir que si volia li podia dir “mama”, si volia, i vaig pensar, “Veus, fins ara li havia hagut de dir pel nom perquè no estaven casats”. De petits tendim a omplir els buits d’aquesta manera, oi? Amb una lògica pròpia i estranya.

»Tenia set o vuit anys quan una nena de l’escola em va dir: “Ella no és la teva mare de debò. La teva mare de debò va desaparèixer”. Em va semblar una bogeria. No vaig preguntar-ho ni al pare ni a la Cyn. M’ho vaig quedar per a mi, però suposo que en algun racó amagat vaig notar que m’acabaven de donar la resposta a alguna de les coses estranyes que havia observat i que mai ningú m’havia respost. Als onze anys ho vaig descobrir de debò. Arribats a aquell punt ja havia sentit dir coses a altres nens de l’escola. “La teva mare de veritat va fugir”, per exemple. Fins que un dia un nen amb molta mala idea em va dir: “A la teva mare la va matar un home que li va tallar el cap”. Vaig tornar a casa i vaig explicar al meu pare el que m’havia dit aquell nen. Jo volia que rigués, que em digués que era una ocurrència ridícula, que aquell nen era horrible... però es va quedar blanc. Aquell mateix vespre, quan jo era a l’habitació, la Cynthia em va fer baixar, em va fer seure a la sala d’estar i em va dir la veritat. En aquell moment, tot el que em pensava que sabia es va ensorrar —va continuar amb veu baixa —. Qui s’ho pot pensar, que una cosa així pugui haver passat a la seva família? Jo l’adorava, la Cyn. M’avenia més amb ella que amb el pare, per dir la veritat. I llavors vaig descobrir que no era la meva mare, i que tots dos m’havien mentit. Que m’havien mentit a la pràctica, per omissió.

»Em van dir que la meva mare havia sortit un vespre de la consulta i havia desaparegut. L’última persona que la va veure viva va ser la recepcionista. Va dir que anava al pub, que era a cinc minuts a peu. Havia quedat amb la seva millor amiga. Quan va veure que la mare no apareixia, l’amiga, l’Oonagh Kennedy, que ja feia una hora que s’esperava, es va pensar que se’n devia haver descuidat. Va trucar a casa dels meus pares. La mare no hi era. El meu pare va trucar a la consulta, però estava tancada. Es va fer fosc. La mare no va tornar a casa. El pare va trucar a la policia. Van investigar mesos i mesos. Res. Cap pista, ningú que l’hagués vist... o almenys és el que em van dir el pare i la Cyn, tot i que d’aleshores ençà he llegit versions que ho contradiuen. Vaig preguntar al pare i a la Cyn on eren els pares de la meva mare. Em van dir que eren morts. Això va resultar que era cert. El meu avi va morir d’un atac de cor un parell d’anys després que la mare desaparegués i l’àvia va morir un any després, d’un ictus. La mare era filla única, o sigui que no hi havia més familiars que pogués veure o amb qui pogués parlar d’ella. Vaig demanar-ne fotografies. El pare em va dir que les havia llençat totes, però la Cyn me’n va desenterrar unes quantes un parell de setmanes després que jo descobrís la història. Em va demanar que no ho expliqués al pare, que les amagués. Ho vaig fer: tenia un ninotet en forma de conill per guardar-hi el pijama, i durant anys hi vaig guardar les fotos de la mare.

—El seu pare i la seva madrastra li van explicar què li podia haver passat a la seva mare? —va preguntar l’Strike.

—Es refereix a en Dennis Creed? —va dir l’Anna —. Sí, però sense donar-me’n detalls. Em van dir que podia ser que l’hagués matat un... un home dolent. Això m’ho havien de dir, per culpa del que m’havia explicat el nen de l’escola. Era una idea repugnant, pensar que potser en Creed l’havia matat. No vaig trigar gaire a saber-ne el nom, els nens de l’escola van estar encantats d’explicar-m’ho tot. Vaig començar a tenir malsons en què veia la mare decapitada. A vegades venia de nit a la meva habitació. A vegades trobava el seu cap al bagul de les joguines.

»Estava molt enfadada amb el pare i la Cyn —va continuar l’Anna, agafant-se els dits —. Enfadada perquè no me n’havien dit res, esclar, però també em vaig començar a preguntar què m’amagaven, si estaven implicats en la desaparició de la mare, si potser se n’havien volgut desempallegar per poder-se casar. Em vaig descontrolar una mica, vaig començar a fer campanes... Un cap de setmana me’n vaig anar i la policia em va dur a casa. El pare estava blanc. Evidentment, vist des d’ara, i després del que li havia passat a la meva mare... És obvi que el fet que jo desaparegués, encara que fossin unes hores...

»Els vaig fer la vida impossible, sincerament —va reconèixer l’Anna amb posat avergonyit —. Però s’ha de reconèixer que la Cyn no va deixar d’estar mai al meu costat. No es va rendir mai. En aquella època, ella i el pare ja tenien fills junts, tinc un germà i una germana petits, i vam fer teràpies de família i vacances amb activitats per reforçar els vincles, tot per iniciativa de la Cyn, perquè era evident que el pare no ho volia fer. La meva mare és un tema que l’enrabia i el fereix. El recordo dient-me a crits que si no m’adonava que per a ell era espantós que el tema tornés a sortir, que com em pensava que se sentia...

»Amb quinze anys vaig provar de buscar l’amiga de la mare, l’Oonagh, la persona amb qui havia quedat el dia de la desaparició. Havien fet juntes de conilletes —va dir l’Anna amb un petit somriure —, però jo aleshores no ho sabia. Li vaig seguir la pista fins a Wolverhampton i es va emocionar molt de tenir notícies meves. Vam parlar un parell de cops per telèfon i va ser meravellós. Em va explicar coses que volia saber, com ara el sentit de l’humor que tenia la mare, el perfum que duia (Rive Gauche, l’endemà em vaig gastar tots els diners de l’aniversari per comprar-me’n una ampolla) o el fet que era addicta a la xocolata i una fan obsessiva de Joni Mitchell. Parlant amb ella, la mare se’m va fer molt més viva que no pas amb les fotografies o amb res del que me n’havien dit el pare o la Cyn. Però el pare va saber que havia parlat amb l’Oonagh i es va enfurismar. Em va obligar a donar-li el seu número, li va trucar i la va acusar d’haver-me esperonat a desafiar-lo, li va dir que jo estava trastornada, que feia teràpia i que si alguna cosa no necessitava era gent que “remogués” les coses. I també em va dir que no em posés el Rive Gauche. Em va dir que no suportava aquella olor. O sigui que no la vaig arribar a veure mai, l’Oonagh, i quan hi vaig voler parlar, ja passats els vint, no la vaig trobar. Pot ser morta, pel que en sé.

»Vaig entrar a la universitat, vaig marxar de casa i vaig començar a llegir tot el que es podia trobar sobre en Dennis Creed. Els malsons van tornar, però no em van servir per esbrinar res del que havia passat. Es veu que l’encarregat d’investigar la desaparició de la mare, un tal inspector Bill Talbot, sempre va creure que en Creed l’havia segrestat. En Talbot deu ser mort, ara; ja aleshores li faltava poc per jubilar-se. I llavors, després d’uns anys de carrera, vaig tenir la brillant idea d’obrir una pàgina web —va afegir —. La meva nòvia de l’època tenia coneixements tècnics i em va ajudar a engegar-la. Vaig ser molt ingènua —va sospirar —. Vaig explicar qui era i vaig demanar informació sobre la meva mare.

»Suposo que ja es poden imaginar com va anar la cosa. Vaig rebre tota mena de teories: vidents que em deien on havia d’excavar per trobar-ne el cos, gent que em deia que era obvi que tot ho havia fet el meu pare, d’altres que deien que no era cert que fos la filla de la Margot Bamborough, que l’únic que volia eren diners i publicitat, i també uns quants missatges molt malintencionats que deien que segurament la mare havia fugit amb un amant o coses pitjors. També em van escriure un parell de periodistes. Un d’ells va publicar un article horrorós sobre la nostra família al Daily Express: van parlar amb el pare, i això va ser el cop de gràcia per a la nostra relació.

»La veritat és que no ho hem superat mai —va continuar l’Anna amb to afligit —. Quan li vaig dir que era homosexual, va ser com si es pensés que ho feia només per molestar-lo. I la Cyn s’ha posat una mica de part seva, aquests últims anys. Sempre em diu: “També li dec lleialtat al teu pare, Anna”. I així estan les coses.

Es va fer un breu silenci.

—Ha de ser espantós —va dir la Robin.

—Ho és —va convenir la Kim, posant un altre cop la mà sobre el genoll de l’Anna —, i entenc perfectament el desig de l’Anna de poder-ho resoldre, com és natural. Però de debò que creuen que és realista —va dir, desviant els ulls de la Robin a l’Strike —, i no ho dic amb ànim d’ofendre, pensar que vostès se’n sortiran allà on la policia va fracassar, amb tots els anys que han passat?

—Realista? —va preguntar l’Strike —. No.

La Robin es va fixar que l’Anna abaixava la mirada i que els ulls grossos se li omplien de llàgrimes. Li va saber un greu immens per aquella dona, però alhora respectava la franquesa de l’Strike, que semblava que també havia impressionat l’escèptica Kim.

—La veritat és aquesta —va dir l’Strike, que va tenir el tacte de quedar-se mirant les notes fins que l’Anna es va haver acabat d’eixugar els ulls amb el dors de la mà —: em penso que és força probable que ens puguem mirar l’antic arxiu policial, perquè tenim bons contactes a la policia metropolitana. Podem repassar un altre cop totes les proves, tornar a visitar testimonis fins allà on sigui possible i bàsicament assegurar-nos que s’ha remogut cel i terra per segona vegada. Ara bé, el més probable és que, amb tot el temps que ha passat, no trobem res més que el que va trobar la policia en el moment, i hauríem d’afrontar dos obstacles importants. Primer, no hi ha cap mena d’evidència forense. Pel que tinc entès, no s’ha trobat mai cap rastre de la seva mare, literalment, oi? Ni roba, ni un abonament d’autobús, res.

—Cert —va murmurar l’Anna.

—I, en segon lloc, com vostè mateixa ha apuntat, és probable que molts dels que la van conèixer o van veure alguna cosa aquella nit siguin morts.

—Ja ho sé —va dir l’Anna, i una llàgrima li va regalimar pel nas, lluent, i va caure a la taula de plexiglàs. La Kim va allargar un braç i l’hi va passar per sobre de les espatlles —. Potser són els quaranta anys —va dir l’Anna amb un sanglot —, però se’m fa insuportable pensar que me n’aniré al clot sense saber què va passar.

—Ho entenc —va dir l’Strike —, però no vull prometre el que és molt difícil que pugui complir.

—Hi ha hagut alguna pista o algun avenç, en els anys que han passat?

Va respondre la Kim. Semblava que l’angoixa visible de l’Anna l’havia trasbalsat una mica, i no li treia el braç de les espatlles.

—No que nosaltres sapiguem, oi que no, Annie? Però si hi hagués hagut alguna informació rellevant en aquest sentit, segurament l’hauria rebut en Roy, el pare de l’Anna. Que perfectament podria no haver-nos-ho dit.

—Fa com si no hagués passat res, és la seva manera de tirar endavant —va explicar l’Anna, eixugant-se les llàgrimes —. Fa veure que la meva mare no va existir... excepte per la realitat incòmoda que, si ella no hagués existit, jo no hi seria. No sé si em creuran —va afegir —, però el que realment m’obsessiona és la possibilitat que se n’anés per voluntat pròpia i no tornés mai, que no volgués saber com estava jo ni dir-nos on era. És aquesta idea el que se’m fa insuportable. La meva àvia per part de pare, una de les dones més cruels que he conegut, a qui no vaig estimar mai, es va encarregar de dir-me que personalment sempre havia cregut que la mare havia fugit, res més. Que el paper d’esposa i mare no li agradava. No els sabria dir el mal que em va fer pensar que la mare podia ser capaç de fer passar tothom per l’horror de preguntar-nos què li havia passat i que no hagués volgut saber mai si la seva filla estava bé.

»Si resulta que la va matar en Dennis Creed —va dir l’Anna —, seria una cosa terrible, esgarrifosa, però almenys s’hauria acabat. Podria passar un dol, en comptes de viure amb la possibilitat que sigui en alguna banda, sota un nom diferent, sense preocupar-se en absolut del que ens ha passat a nosaltres.

Hi va haver un silenci breu, durant el qual tant l’Strike com la Robin van prendre cafè, l’Anna va somicar i la Kim es va aixecar del sofà per anar a buscar paper de cuina i donar-ne a la seva dona.

Una segona gata blanca de pèl llarg va entrar a l’habitació. Va dirigir una mirada de superioritat als quatre humans i en acabat va jeure i va estirar-se tota en un clap de sol.

—És la Lacey —va dir la Kim mentre l’Anna s’eixugava el rostre —. No té simpatia per ningú, ni tan sols per nosaltres.

L’Strike i la Robin van fer una altra rialla de cortesia.

—I com funcionaria tot plegat? —va preguntar abruptament la Kim —. Quant cobren?

—Per hores —va dir l’Strike —. Vostès rebrien una factura mensual detallada. Els puc enviar un correu electrònic amb les nostres tarifes —es va oferir —, però suposo que abans de prendre una decisió voldran parlar-ho amb calma.

—Sí, sens dubte —va dir la Kim, però mentre donava la seva adreça de correu electrònic a l’Strike es va tornar a mirar amb ulls amoïnats l’Anna, que seia amb el cap cot i s’eixugava els ulls amb el paper de cuina a intervals regulars.

El monyó de l’Strike rondinava per haver de suportar altre cop tot el seu pes quan feia tan poca estona que s’havia assegut, però no semblava que hi hagués gaire cosa més a parlar, especialment ara que l’Anna s’havia retret en un silenci plorós. Amb un punt de recança pel plat de pastes que no havien tocat, el detectiu va encaixar la mà freda de l’Anna.

—Gràcies igualment —li va dir ella, i l’Strike va tenir la sensació d’haver-la decebut, com si l’Anna esperés la promesa de descobrir la veritat, que jurés pel seu honor que se’n sortiria allà on tothom havia fracassat.

La Kim els va acompanyar fins a la porta.

—Ja els trucarem —va dir —. Aquesta tarda. Va bé?

—Perfecte, esperarem notícies —va dir l’Strike.

La Robin va fer una llambregada enrere mentre tots dos baixaven els graons assolellats del jardí per sortir al carrer i va veure que la Kim els contemplava amb un aire estrany, com si hagués trobat en ells alguna cosa que no s’esperava. Quan les dues mirades es van creuar, la Kim va fer un somriure reflexiu i va tancar la porta blava darrere seu.

7

I així viatjaren molt de temps en esperit cordial

entre països devastats i també molts edificis...

EDMUND SPENSER, La reina fada

Mentre sortien amb cotxe de Falmouth l’humor de l’Strike va millorar notablement, un canvi que la Robin va atribuir sobretot a l’interès d’un possible nou cas. No havia vist mai cap problema intrigant que no li cridés l’atenció, independentment de les circumstàncies de la seva vida privada.

En part tenia raó: era cert que la història de l’Anna li havia despertat la curiositat, però el que més l’alegrava era la perspectiva d’estar unes hores sense haver de carregar pes a la pròtesi, i saber que cada minut que passava li servia per posar més distància entre ell i la seva germana. Va abaixar la finestreta del cotxe, deixant que l’aire del mar que tan bé coneixia entrés amb una empenta vigoritzadora, va encendre’s una cigarreta i, després de treure el fum en direcció contrària a la Robin, li va preguntar:

—L’has vist gaire, en Morris, mentre jo no hi era?

—El vaig veure ahir —va respondre la Robin —. Li vaig donar un taló per les despeses del mes.

—Ah, perfecte, gràcies —va dir l’Strike —. Et volia dir que això estava pendent. Què en penses, d’ell? En Barclay diu que fa bé la feina, però que parla massa al cotxe.

—Sí —va dir la Robin amb un aire inconcret —, xerra molt.

—En Hutchins diu que fa una mica la gara-gara —va dir l’Strike, burxant-la subtilment.

S’havia fixat que en Morris reservava un to especial per a la Robin. En Hutchins també li havia dit que en Morris li havia preguntat si la Robin estava amb algú.

—Mmm —va dir ella —. Bé, la veritat és que no ens hem vist prou per formar-me’n una opinió.

Sabent el grau d’estrès a què estava sotmès l’Strike i la feinada que hi havia a l’agència, on havien de fer mans i mànigues per arribar a tot, la Robin havia decidit no criticar l’últim col·laborador que l’Strike havia agafat. Necessitaven algú. I almenys en Morris feia bé la feina.

—A la Pat li cau bé —va afegir, una mica per trapelleria, i li va fer gràcia constatar, de cua d’ull, que l’Strike es girava per fulminar-la amb la mirada.

—Collons, no és gaire bona recomanació, això.

—Que barroer que ets.

—Te n’adones, que d’aquí a una setmana serà més difícil fotre-la fora? Està a punt de superar el període de prova.

—No la vull fer fora —va dir la Robin —. Trobo que és fantàstica.

—Molt bé, doncs si al final ens acaba portant problemes serà culpa teva.

—No serà culpa meva —va dir la Robin —. Ara no em carreguis el mort. La decisió de contractar-la va ser conjunta. Eres tu el que estava fart de tenir gent amb contractes temporals...

—I ets tu la que va dir «potser no seria mala idea tenir una secretària més tradicional» i «només per l’edat no l’hem de descartar»...

—Ja ho sé, el que vaig dir, i pel que fa a l’edat m’hi ratifico. Necessitem algú que sàpiga fer anar un full de càlcul, que sigui organitzat, però vas ser tu que...

—No volia que m’acusessis d’edatisme.

—... vas ser tu el que li va oferir la feina —va acabar la Robin, contundent.

—No sé què collons pensava —va murmurar l’Strike mentre feia caure la cendra per la finestra.

La Patricia Chauncey tenia cinquanta-sis anys i semblava que en tingués seixanta-cinc. Prima, amb una cara simiesca plena d’arrugues profundes i una cabellera d’un negre carbó no gaire plausible, es passava el dia fumant cigarretes electròniques al despatx però després te la trobaves fent pipades a un Superking tan bon punt posava els peus al carrer després de plegar de la feina. La Pat tenia una veu tan profunda i rasposa que per telèfon sovint la confonien amb l’Strike. Seia a la taula que havia sigut de la Robin a l’entrada de l’oficina, i havia assumit la major part de feines administratives i de recepció ara que la Robin feia de detectiva a jornada completa.

L’Strike i la Pat havien tingut una relació bel·licosa des del començament, un fet que desconcertava la Robin, que els tenia simpatia a tots dos. La Robin estava acostumada al mal humor intermitent de l’Strike i tendia a concedir-li el benefici del dubte, especialment si sospitava que tenia dolors, però a la Pat no li costava gens etzibar-li un «no et moriries pas, oi, per dir gràcies?» si l’Strike no es mostrava prou agraït quan li passava els missatges telefònics. Era evident que no compartia el sentiment de reverència que alguns treballadors temporals havien mostrat envers el detectiu, ara famós; n’hi havia hagut una a qui l’Strike havia despatxat fulminantment quan s’havia adonat que el filmava d’amagat amb el mòbil des de fora del despatxet. De fet, la gestora es comportava com si estigués sempre a l’aguait de qualsevol cosa que pogués deixar malament l’Strike, i se l’havia vist força complaguda quan havia descobert que el bony d’un dels arxivadors l’havia fet ell d’un cop de puny.

D’altra banda, els arxius estaven al dia, els comptes dels clients estaven ben endreçats, els rebuts perfectament classificats, el telèfon s’agafava al primer truc, els missatges es transmetien acuradament, a l’oficina no hi faltava mai ni te ni llet i la Pat no havia fet mai tard a la feina, independentment del temps que fes i dels retards del metro.

També era cert que a la Pat tenia simpatia per en Morris, que era el receptor dels seus escassos somriures. En Morris sempre es preocupava d’honorar-la amb tot l’encís dels seus ulls blaus abans de concentrar-se del tot en la Robin. La Pat ja estava pendent d’una possible història amorosa entre els seus col·legues més joves.

«Té un físic privilegiat» havia dit a la Robin just la setmana anterior, després que en Morris truqués per informar d’on era per tal que en Barclay, que no estava localitzable en aquell moment, pogués rellevar-lo en el seguiment del cas més important que tenien. «Això se li ha de reconèixer».

«Jo no li he de reconèixer res», havia dit la Robin, una mica contrariada.

Ja en tenia prou que l’Ilsa li inflés el cap amb l’Strike durant les hores lliures perquè ara la Pat hagués de començar amb en Morris durant la jornada laboral.

«Ja és això, ja», havia respost la Pat, impassible. «Que s’ho guanyi».

—Per cert —va dir l’Strike mentre s’acabava el cigarret i n’apagava la punta a la llauna que la Robin havia posat a la guantera només amb aquest objectiu —, has tancat el cas del Tofes. Ho has fet de collons.

—Gràcies —va convenir la Robin —. Però el cas anirà a la premsa. Sempre ven, la bigàmia.

—Sí —va dir l’Strike —. Bé, serà pitjor per a ell que per a nosaltres, però val més que no s’hi barregi el nostre nom, si ho podem evitar. En parlaré amb la senyora Campion de Windsor. Per tant, ens queden —va comptar amb els dits robustos — el Banyut, el Dansaire, el Postal i l’Espavilat.

A l’agència havien adoptat el costum d’assignar noms als clients i objectius, bàsicament per evitar que els noms reals es filtressin al públic o sortissin als correus. El Banyut era un antic client de l’agència que feia poc que havia tornat a aparèixer després d’haver provat altres detectius sense resultats satisfactoris. Antigament, l’Strike i la Robin havien investigat dues de les seves nòvies. A primer cop d’ull, semblava molt desgraciat en l’amor, perquè era com si les seves parelles, inicialment atretes per la generositat del seu compte corrent, no li fossin mai fidels. Amb el temps, l’Strike i la Robin havien acabat pensant que el fet que li fessin el salt li proporcionava una obscura satisfacció emocional o sexual i que a ells els pagava per obtenir-ne unes proves que, lluny de disgustar-lo, rebia amb plaer. Un cop tenia les fotografies que demostraven la falta, la nòvia del moment s’hi veia confrontada i era abandonada, i llavors el Banyut en trobava una altra i el patró es repetia. Aquella vegada sortia amb una model glamurosa que fins ara semblava que li fos fidel, cosa que el decebia d’una manera que li costava de dissimular.

El Dansaire, un malnom poc imaginatiu triat per en Morris, era un ballarí de vint-i-quatre anys que tenia una relació amb una dona de trenta-nou, dos cops divorciada, destacable sobretot pel seu historial d’excessos amb les drogues i el seu immens fons fiduciari. El pare d’aquella dona de l’alta societat havia contractat l’agència perquè descobrissin alguna cosa en la història personal o el comportament del Dansaire que li pogués servir per allunyar-lo de la seva filla.

El Postal era, de moment, un ens absolutament desconegut. Un home del temps televisiu de mitjana edat i, a criteri de la Robin, notablement poc atractiu, havia recorregut a l’agència després que la policia li digués que no podien fer res en relació amb les postals que havia començat a rebre a la feina i que, en un detall encara més preocupant, algú havia dut en mà fins a casa seva de matinada. Les postals no contenien cap amenaça; de fet, en general no eren més que comentaris banals sobre la corbata que havia triat l’home del temps, però demostraven un coneixement dels moviments i la vida privada d’aquell home que cap desconegut hauria hagut de tenir. L’ús de postals també era una tria peculiar, perquè aquesta mena d’assetjaments eren molt més fàcils de fer, avui dia, en línia. Feia dues setmanes que un detectiu subcontractat per l’agència, l’Andy Hutchins, passava les nits aparcat davant la casa de l’home del temps, però la persona que hi havia darrere el sobrenom de «Postal» encara no havia tret el cap.

Finalment, hi havia la feina més lucrativa, el cas interessant de l’Espavilat, un jove treballador d’un banc d’inversió que havia ascendit ràpidament a l’empresa i havia deixat un predictible rastre de ressentiment entre els companys relegats que havia desembocat en clares sospites el dia que l’havien ascendit a número dos de l’empresa per davant de tres altres candidats innegablement més ben qualificats. Els mitjans pels quals l’Espavilat exercia la seva influència sobre el director general (conegut a l’agència com «el cap del l’Espavilat» o «CE») ja no només despertaven l’interès dels seus subordinats, sinó també d’un parell de membres escamats del consell de direcció, que s’havien reunit amb l’Strike en un bar fosc de la City per exposar-li la seva preocupació. L’estratègia actual de l’Strike passava per intentar esbrinar coses sobre l’Espavilat a través de la seva assistent personal, i era per això que havien encarregat a en Morris que hi flirtegés sortint de la feina sense dir-li qui era ni a què es dedicava, però provant de calibrar fins a quin punt era lleial a l’Espavilat.

—Has de ser a Londres a alguna hora en concret? —va preguntar l’Strike després d’un breu silenci.

—No —va dir la Robin —, per què?

—Et fa res si ens aturem a menjar? —va preguntar l’Strike —. No he esmorzat.

La Robin va recordar que, de fet, en arribar al Palacio Lounge l’havia vist amb un plat ple de molles de croissant al davant, però va accedir-hi. Va ser com si l’Strike li llegís els pensaments.

—Un croissant no compta. És tot aire.

La Robin va riure.

Quan van arribar al Subway de l’estació de servei, l’atmosfera entre tots dos s’havia tornat gairebé lleugera, malgrat el cansament. Un cop la Robin, fidel a la seva decisió de menjar més sa, va haver començat l’amanida i l’Strike va haver fet un parell de mossegades satisfactòries del seu entrepà de bistec amb formatge, ell va enviar un formulari a la Kim Sullivan amb les tarifes de l’agència, i en acabat va dir:

—Aquest matí m’he barallat amb la Lucy.

La Robin va deduir que devia haver sigut una topada de les fortes, si l’Strike l’esmentava.

—Cinc del matí, al jardí, mentre fumava tranquil·lament.

—Una mica d’hora per tenir conflictes —va dir la Robin, remenant sense gaire entusiasme les fulles d’enciam.

—Bé, es veu que ella i jo competim al concurs «Qui estima més la Joan», amb apostes, hàndicaps i tot. Ni tan sols sabia que hi participava, jo.

Va menjar una estona en silenci, i després va continuar:

—La cosa ha acabat quan li he dit que l’Adam és un malparidet ploramiques i que en Luke és un imbècil.

La Robin, que estava fent un glop d’aigua, va agafar aire i va esclatar en un paroxisme de tos. Els clients de les altres taules es van girar a mirar-la mentre ella barbotejava i buscava l’aire. Va agafar un tovalló de paper de la taula per eixugar-se el mentó i els ulls enaiguats, i va esbufegar:

—I per què carai ho has dit, això?

—Perquè l’Adam és un malparidet ploramiques i en Luke és un imbècil.

La Robin va riure, encara mirant de treure’s l’aigua de la tràquea i amb els ulls aquosos, però va fer que no amb el cap.

—Hòstia, Cormoran —va dir quan finalment va poder parlar.

—Tu no vens de passar-te una setmana sencera amb ells. En Luke em va trencar els auriculars nous i després va fugir corrent amb la meva cama, el molt merda seca. I en acabat la Lucy m’acusa de preferir en Jack. Esclar que el prefereixo, és l’únic ben parit dels tres.

—Sí, però dir-li a la mare que...

—Sí, ja ho sé —va fer l’Strike amb aire feixuc —. Li trucaré i em disculparé. —Hi va haver una pausa breu —. Però, càgom tot —va grunyir —, per què me’ls he d’endur tots tres? Als altres dos tant se’ls en dona, l’exèrcit. «L’Adam va plorar quan vau tornar del Museu Churchill», i una merda. Al molt carallot li va fer ràbia que hagués comprat alguna cosa a en Jack, res més. Si la Lucy se sortís amb la seva, me’ls hauria d’endur d’excursió cada cap de setmana i serien ells els que triarien per torns on aniríem, no jo; i tot seria el zoo i el coi de karts, i la part que m’agrada de veure en Jack s’hauria acabat. Em cau bé, en Jack —va comentar, una mica com si se’n sorprengués —. Ens interessen les mateixes coses. Què és aquesta mania de voler-los tractar a tots igual? Més aviat diria que és una bona lliçó vital, constatar que ningú et deu res. Que no hi ha res que sigui automàticament teu perquè siguis parent d’un o un altre.

»Però, molt bé, ara ella vol que faci regals als altres dos. —I va dibuixar un quadrat a l’aire amb les mans —. “Intenta no ser un carallot”. Ho faré gravar en una placa perquè en Luke se la pengi a la paret.

Van comprar una bossa de patates per al camí i van tornar al cotxe. Quan es van incorporar a l’autovia, l’Strike va dir que se sentia culpable per no poder conduir una part del trajecte, però que aquell vell Land Rover era massa complicat de dur amb la cama falsa.

—Tant me fa —va dir la Robin —. M’és igual. De què rius? —va afegir, veient que l’Strike feia un somriure de suficiència davant d’una cosa que havia trobat a la bossa del menjar.

—Maduixes angleses —va dir.

—I quina gràcia tenen?

Li va explicar com s’enrabiava en Dave Polworth quan veia que els productes d’origen còrnic no s’etiquetaven com a tals, i l’alegria proporcional que sentia quan veia que cada cop més gent posava la identitat còrnica per sobre de l’anglesa a les enquestes.

—La teoria de la identitat social és molt interessant —va dir la Robin —. Això i la teoria de l’autocategorització. Les vaig estudiar a la universitat. Té implicacions per a les empreses, no només per a la societat.

Va enraonar tota contenta uns quants minuts fins que va fer una mirada al costat i es va adonar que l’Strike s’havia mig adormit. Com que estava gris de tan cansat, la Robin va decidir no ofendre’s. Fora d’algun ronc escadusser, l’Strike ja no es va tornar a comunicar fins que es va despertar d’un bot als afores de Swindon.

—Merda —va dir, eixugant-se la boca amb el dors de la mà —, ho sento. Quanta estona he dormit?

—Unes tres hores —va dir la Robin.

—Merda —va repetir —, ho sento. —I immediatament va allargar el braç per agafar un cigarret —. Aquests dies he clapat al sofà més incòmode del món, amb tres nens que m’han despertat a trenc d’alba cada puto dia. Vols res de la bossa de menjar?

—Sí —va dir la Robin, engegant a rodar la dieta. Necessitava una mica d’energia urgentment —. Xocolata. Anglesa o còrnica, tant me fa.

—Ho sento —va disculpar-se l’Strike per tercera vegada —. M’estaves parlant d’una teoria social o alguna cosa així.

La Robin va somriure.

—T’has adormit més o menys quan t’explicava l’aplicació tan fascinant que faig de la teoria de la identitat social a la pràctica detectivesca.

—Que és? —va respondre ell, mirant de compensar a còpia de cortesia el que s’havia perdut abans. La Robin, que sabia perfectament per què li feia aquesta pregunta, va dir:

—En resum, tots tendim a classificar els altres i a classificar-nos nosaltres mateixos en grups, i això ens porta a sobreestimar la semblança entre els membres d’un cert grup i a infravalorar la semblança entre els que hi pertanyen i els que no.

—M’estàs dient que no tots els còrnics són bonassos ferrenys ni tots els anglesos uns xitxarel·los pomposos?

L’Strike va desembolicar una xocolatina Yorkie i la va passar a la Robin.

—Sembla improbable, però provaré de comentar-ho amb en Polworth el proper cop que ens veiem.

L’Strike va ignorar les maduixes que la Robin havia comprat, va obrir-se una llauna de Coca-cola i se la va prendre mentre fumava i contemplava el cel, que a mesura que s’acostaven a Londres s’anava tornant rogenc.

—En Dennis Creed encara és viu, saps? —va dir l’Strike, mirant per la finestra els arbres convertits en una taca —. Aquest matí he estat llegint sobre ell a internet.

—On és? —va preguntar la Robin.

—Broadmoor —va respondre l’Strike —. Al principi va anar a Wakefield, després a Belmarsh, i el 1995 el van traslladar a Broadmoor.

—Quin diagnòstic psiquiàtric li van fer?

—Va ser controvertit. Al judici, els psiquiatres no es van posar d’acord sobre si conservava el seny o no. Quocient intel·lectual molt alt. Al final el jurat va decidir que tenia la capacitat de saber que el que feia no estava bé, i per això va anar a la presó i no a l’hospital. Però d’aleshores ençà deu haver desenvolupat símptomes que justifiquen un tractament mèdic. Tot just he començat a informar-me —va continuar l’Strike —, però ja veig per què l’investigador principal creia que la Margot Bamborough podia haver sigut una de les víctimes d’en Creed. Se suposa que algú va veure una petita furgoneta a una velocitat perillosa per la zona més o menys a l’hora que ella anava a peu cap al Three Kings. Se sap que en Creed va fer servir una furgoneta —va explicar en resposta a la mirada interrogativa de la Robin — en alguns dels seus segrestos provats.

Els fanals de l’autopista ja s’havien encès quan la Robin, després d’acabar-se el Yorkie, va citar:

—«Descansa en un lloc sagrat».

Encara fumant, l’Strike va fer un esbufec.

—La típica collonada de mèdium.

—Vols dir?

—Collons, esclar —va dir l’Strike —. Molt pràctic, que un cop a l’altre món la gent només sàpiga parlar amb definicions de mots encreuats. Au, va!

—D’acord, tranquil. Només pensava en veu alta.

—Si molt convé, es pot defensar que gairebé qualsevol racó és un «lloc sagrat». Clerkenwell, el lloc on va desaparèixer, té alguna mena de connexió religiosa. Monjos o alguna cosa. Saps on vivia, en Dennis Creed, el 1974?

—Endavant.

—A Paradise Parke, Islington —va dir l’Strike.

—Ah —va dir la Robin —. O sigui que creus que la mèdium sabia qui era la mare de l’Anna?

—Si jo m’hi dediqués, seguríssim que buscaria els clients a Google abans que es presentessin. Però potser era només un detall bonic per consolar-la una mica, com ha dit l’Anna. La insinuació que hi ha hagut un enterrament digne. Per horrible que fos la seva fi, queda purificada pel lloc on reposen les seves despulles. Per cert, en Creed va reconèixer que havia escampat restes d’ossos a Paradise Park. Que els havia enterrat als parterres de flors.

L’atmosfera del cotxe continuava carregada, però la Robin va notar que una petita esgarrifança involuntària la recorria de dalt a baix.

—Colla de morbosos.

—Qui?

—Els mèdiums, els vidents, tota aquesta mena d’estafadors... que s’aprofiten de la gent.

—No trobes que n’hi ha que creuen en el que fan? Que es pensen que realment reben missatges del més enllà?

—Crec que al món hi ha molts grillats, i que com menys recompensem la seva grilladura millor per a tots plegats.

El mòbil va sonar a la butxaca de l’Strike. S’hi va posar.

—Cormoran Strike.

—Sí, hola. Soc l’Anna Phipps. La Kim també és aquí.

L’Strike va posar el mans lliures.

—Espero que se senti bé —va dir l’Strike per sobre del rebombori del Land Rover —. Encara som al cotxe.

—Sí, hi ha soroll —va dir l’Anna.

—M’aturo un moment —va dir la Robin, i es va desviar suaument cap al voral.

—Ah, molt millor —va dir l’Anna, quan la Robin va apagar el motor —. Bé, la Kim i jo ho hem estat parlant, i hem pres una decisió: els volem contractar.

La Robin va sentir que s’engrescava tot d’una.

—Fantàstic —v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X