1

Un lloc per als dimonis

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

—Quan es va despertar, Tàborlin el Gran es va trobar tancat en una torre alta. Li havien pres l’espasa i l’havien desposseït de les seves eines: clau, moneda i espelma havien desaparegut. Però no us penseu que això era el pitjor… —en Cob va fer una pausa per mantenir el suspens— perquè els llums del mur desprenien una flama blava!

En Graham, en Jake i en Shep van fer un gest d’assentiment. Els tres amics havien crescut plegats, escoltant les històries d’en Cob i sense fer cas dels seus consells.

En Cob va mirar de fit a fit el membre més nou i atent del seu reduït públic, l’aprenent de ferrer.

—Saps què volia dir això, noi?

A l’aprenent de ferrer, tothom li deia «noi», encara que els passés a tots un pam. Els pobles són el que són, i probablement l’aprenent de ferrer continuaria sent un «noi» fins que la barba se li espessís o trenqués el nas d’algú per aquesta qüestió.

El noi va assentir a poc a poc.
—Els Xandrian.
—Això mateix —va aprovar en Cob—. Els Xandrian. Tothom sap que el foc blau és un dels seus senyals. Doncs bé, ell era…

—Però com l’havien trobat? —va interrompre el noi—. I per què no van matar-lo quan en van tenir l’ocasió?

—Silenci ara. Tindràs totes les respostes abans no acabi —va dir en Jake—. Deixa’l que s’expliqui.

—No cal que li diguis això, Jake —va dir en Graham—. El noi només té curiositat. Beu-te la teva copa.

—Ja me l’he begut —va rondinar en Jake—. En necessito una altra, però l’hostaler continua escorxant rates a la rebotiga. —Va alçar la veu i va donar un cop sord a la barra de caoba amb la ger ra buida—. Ep! Aquí hi ha uns homes assedegats!

L’hostaler va sortir amb cinc escudelles d’estofat i dos pans rodons i calents. Amb gestos ràpids i eficaços, l’home va servir més cervesa a en Jake, a en Shep i al vell Cob.

El relat va quedar interromput mentre els homes sopaven. El vell Cob va engolir l’escudella d’estofat amb l’eficàcia depredadora d’un fadrí. Els altres encara bufaven el fum de les escudelles quan ell va fer net del pa i va tornar a la història:

—Doncs bé, Tàborlin havia de fugir, però quan va mirar al seu voltant, va veure que la cel·la no tenia porta. Ni finestres. L’únic que hi havia era pedra llisa i dura. Una cel·la de la qual cap home no havia fugit mai.

»Però Tàborlin coneixia els noms de totes les coses, i, per tant, totes les coses eren a les seves ordres. Va dir a la pedra: “Trenca’t!”, i la pedra es va trencar. El mur es va estripar com un full de paper, i per aquella escletxa Tàborlin va veure el cel i va respirar el dolç aire primaveral. Es va acostar a la vora, mirà cap avall i, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer un pas endavant…

El noi va fer uns ulls com unes taronges.
—No pot ser!

En Cob va assentir, seriós.
—Així doncs, Tàborlin va caure, però no es va lliurar a la des esperació. Perquè coneixia el nom del vent, i el vent va obeir-lo. Va parlar al vent, i el vent el va bressolar i el va acariciar. El va baixar suaument, com si fos un borrissol de card, i va deixar-lo dret a ter ra amb la dolçor del petó d’una mare.

»I quan va arribar a terra i es palpà el costat, on l’havien apu nyalat, va veure que amb prou feines hi tenia una esgarrinxada. Potser va ser qüestió de sort —en Cob es va donar uns copets al nas, amb un gest de complicitat—, o potser va ser gràcies a l’amulet que duia sota la camisa.

—Quin amulet? —va preguntar el noi, encuriosit, amb la boca plena d’estofat.

El vell Cob es va inclinar enrere en el tamboret, content de tenir l’oportunitat de donar més detalls.

—Pocs dies abans, Tàborlin havia conegut un calderer pel camí. I tot i que Tàborlin no tenia gaire menjar, va compartir el sopar amb el vell.

—Una decisió molt encertada —va murmurar en Graham al noi—. Ja se sap: «Un calderer paga per la mercè el doble».

—No, no —va rondinar en Jake—. Ho has de dir com cal: «El consell d’un calderer paga el doble la mercè».

L’hostaler va parlar en veu alta per primera vegada aquella nit. —De fet, us en deixeu més de la meitat —va dir, dret a la porta de darrere la barra.

El deute d’un calderer sempre és pagat: paga una vegada cada mercat,
paga doble a qui l’ha ajudat,
paga triple a qui l’ha insultat.

Els homes de la barra van semblar gairebé sorpresos de veure en Kote allà dret. Feia mesos que venien a la Pedra Fita cada nit d’Estassada i en Kote no s’hi ficava mai, a la conversa. Tampoc no s’esperava altra cosa d’ell. Només feia un any que vivia al poble. Encara era un foraster. L’aprenent de ferrer hi era d’ençà que tenia onze anys, i la gent encara en parlava dient «aquell noi de Rannish», com si Rannish fos un país estranger i no pas un poble situat a menys de cinquanta quilòmetres.

—Ho vaig sentir dir una vegada —va dir en Kote, clarament incòmode, per omplir el silenci.

El vell Cob va fer que sí amb el cap, es va escurar la gola i va reprendre la noble història:

—Doncs bé, aquell amulet valia un cabàs ple de rals d’or, però per recompensar Tàborlin per la seva generositat, el calderer l’hi va vendre per només un penic de ferro, un penic de coure i un penic d’argent. Era negre com una nit d’hivern i fred com el glaç, però mentre el portés penjat al coll, Tàborlin estaria protegit de qualsevol mal. Dels dimonis i d’altres coses per l’estil.

—Donaria el que fos per un amulet així en aquests temps que corren —va dir en Shep, lúgubre. Era el que més havia begut i menys havia parlat en tota la vetllada. Tots sabien que havia passat alguna desgràcia a la seva granja la darrera nit de Calafoc, però com que eren bons amics, no havien insistit que els ho expliqués. Almenys no tan aviat, ni estant tan sobris.

—Ja, i qui no? —va dir el vell Cob diplomàticament, i va fer un glop llarg de cervesa.

—No sabia que els Xandrian fossin dimonis —va dir el noi—. Tenia entès…

—No són dimonis —va dir en Jake amb fermesa—. Van ser les sis primeres persones que van rebutjar el camí marcat per Tehlu, i ell els va maleir i els va condemnar a vagar pels racons de…

—Ets tu qui explica aquesta història, Jacob Walker? —li va etzibar en Cob—. Perquè si és així, ja pots continuar.

Els dos homes es van mirar de fit a fit una bona estona. Al final, en Jake va desviar la mirada i va murmurar unes paraules que potser pretenien ser una disculpa.

En Cob es va girar cap al noi.
—Aquest és el misteri dels Xandrian —va explicar—. D’on vénen? On van després de cometre els seus crims sagnants? Són homes que van vendre la seva ànima? Dimonis? Esperits? No ho sap ningú. —En Cob va llençar una mirada de menyspreu profund a en Jake—. Encara que hi hagi espavilats que assegurin que ho saben…

A partir d’aquell moment, la història va donar peu a nombroses discussions sobre la naturalesa dels Xandrian, sobre els se nyals que alertaven de la seva presència els que estaven atents i sobre si l’amulet protegiria Tàborlin dels bandits, o dels gossos enfollits, o de les caigudes de cavall. La conversa s’estava escalfant quan la porta es va obrir de bat a bat.

En Jake va girar el cap.
—Ja era hora, Carter. Explica a aquest idiota quina diferència hi ha entre un dimoni i un gos. Tothom sap… —En Jake es va aturar a mitja frase i va córrer cap a la porta—. Pel cos de Déu! Què t’ha passat?

En Carter va fer un pas cap a la llum; tenia la cara pàl·lida i tacada de sang. Estrenyia contra el pit una vella flassada de muntar a cavall, amb una forma estranya, incòmoda de subjectar, com si portés un feix de branquillons per fer foc.

En veure’l, els seus amics es van aixecar dels tamborets i van anar corrents cap a ell.

—Estic bé —va dir tot entrant a poc a poc a la fonda. Tenia els ulls esbatanats, com un cavall espantadís—. Estic bé, estic bé.

Va deixar caure la flassada embolicada damunt la taula més propera, i el fardell va colpejar amb un soroll sonor contra la fusta, com si estigués carregat de pedres. La roba que portava era plena de talls llargs i rectes. La camisa grisa penjava, esquinçada, tret d’on se li enganxava al cos, i estava tacada d’una substància mat de color vermell fosc.

En Graham va provar de fer-lo seure en una cadira.
—Mare de Déu. Seu, Carter. Què t’ha passat? Seu. Entossudit, en Carter va sacsejar el cap.
—Ja us he dit que estic bé. No estic malferit.
—Quants eren? —va preguntar en Graham.
—Un —va respondre en Carter—. Però no és el que us penseu…

—La mare que… Ja t’ho deia, Carter —va prorrompre el vell Cob amb la barreja d’ensurt i enuig pròpia dels parents i dels amics íntims—. Ja fa mesos que t’ho dic. No pots sortir tot sol. No pots anar ni a Baedn. No és segur.

En Jake va posar una mà al braç del vell per calmar-lo.

—Seu —va dir en Graham, que encara intentava acompanyar en Carter fins a una cadira—. Ara et traurem aquesta camisa i et rentarem bé.

En Carter va sacsejar el cap.
—Estic bé. Tinc uns quants talls, però gairebé tota la sang és de la Nelly. Allò li ha saltat a sobre. L’ha mort a uns tres quilòmetres del poble, a l’altra banda del vell pont de pedra.

Un moment de silenci greu va acollir la notícia. L’aprenent de ferrer va posar una mà compassiva a l’espatlla d’en Carter.

—Maleït siga! Quin greu! Era mansa com un xai. Mai provava de mossegar ni tirava guitzes quan ens la portaves a ferrar. La millor euga del poble. Maleït siga! Jo… Maleït siga! No sé pas què dir —va fer, mirant indecís al seu voltant.

Per fi en Cob va aconseguir alliberar-se d’en Jake.
—Ja t’ho deia —va repetir, apuntant amb un dit en Carter—. Avui dia allà fora hi ha paios que et matarien per un parell de penics, per no parlar d’un cavall i una carreta. Què faràs ara? Tirar tu el carro?

Es va produir un silenci incòmode. En Jake i en Cob es van fulminar amb la mirada mentre els altres provaven de trobar les paraules adients per consolar l’amic, però no se’n sortien.

Sense cridar l’atenció, l’hostaler es va obrir pas enmig del silenci. Va passar àgilment prop d’en Shep, carregat d’objectes, que va disposar damunt una taula propera: un bol d’aigua calenta, tisores, uns retalls de llençols nets, unes quantes ampolles de vidre, agulla i fil de tripa.

—Si m’hagués fet cas, això no hauria passat —va remugar el vell Cob. En Jake va intentar fer-lo callar però en Cob no en va fer cabal—. Tan sols dic la veritat. Això de la Nelly és una llàstima, però val més que m’escolti ara o acabarà mort. Amb aquesta mena d’homes no te’n surts dues vegades.

Els llavis d’en Carter van dibuixar una línia prima. Va allargar la mà i va estirar la vora de la flassada ensangonada. El que hi havia a dins es va capgirar i es va enganxar al teixit. En Carter va fer una estrebada i es va sentir un soroll, com si hagués deixat caure damunt la taula una bossa de còdols de riu plans.

Era una aranya grossa com la roda d’un carro, negra com el sutge.

L’aprenent de ferrer va fer un bot enrere, va topar amb una taula, la va tombar i va estar a punt de caure a terra. La cara d’en Cob es va afluixar. En Graham, en Shep i en Jake van fer un crit d’espant, tot portant-se les mans a la cara, i es van apartar. En Carter va retrocedir una passa amb un gest crispat. El silenci va omplir l’habitació com una suor freda.

L’hostaler va arrufar les celles.
—És impossible que ja hagin arribat tan a l’oest —va dir en veu baixa.

Si no hagués estat pel silenci, és poc probable que l’haguessin sentit. Però el van sentir. Tots els presents van apartar els ulls de la cosa que hi havia damunt la taula per mirar, emmudits, l’home pèlroig.

En Jake va ser el primer a recuperar la veu.
—Saps què és això?

La mirada de l’hostaler era distant.
—Un escral —va dir absent—. Em pensava que les mun ta nyes… —Un escral? —el va tallar en Jake—. Pel cos socarrat de Déu, Kote. Havies vist abans aquesta cosa?

—Què? —L’hostaler pèl-roig va aixecar els ulls ràpidament, com si recordés de sobte on era—. Oh. No. No, és clar que no. —En veure que era l’únic que es trobava a menys d’un colze de distància d’aquella cosa fosca, va fer deliberadament una passa enrere—. Ho vaig sentir dir. —El van mirar—. Us recordeu del mercader que va passar fa un parell de cicles?

Tots van assentir.
—Aquell miserable va provar de cobrar-me deu penics per mitja lliura de sal —va deixar anar en Cob, en un acte reflex, repetint la queixa potser per centena vegada.

—Tant de bo n’hagués comprat —va mussitar en Jake.

En Graham va assentir en silenci.
—Era un desgraciat de merda —va escopir en Cob, trobant consol en les paraules conegudes—. En podria pagar dos en un moment difícil, però deu és un robatori.

—No pas si n’hi ha més d’això al camí —va dir en Shep, lú gubre.

Tots els ulls van tornar a la cosa de la taula.
—Em va dir que n’havia sentit parlar prop de Melcombe —va dir en Kote de pressa, observant la cara de tots mentre examinaven allò de la taula—. Em vaig pensar que només provava d’apujar els preus.

—Què més va dir? —va preguntar en Carter.

L’hostaler es va capficar un moment i després va arronsar les espatlles.

—No em va explicar tota la història. Només es va estar un parell d’hores al poble.

—No m’agraden les aranyes —va dir l’aprenent de ferrer. S’havia quedat darrere una taula que era a més de quatre metres—. Tapeu-la.

—No és cap aranya —va dir en Jake—. No té ulls. —Tampoc no té boca —va indicar en Carter—. Com menja? —I què és el que menja? —va dir en Shep, lúgubre. L’hostaler continuava mirant la cosa encuriosit. S’hi va acostar i va allargar una mà. Els altres es van allunyar encara més de la taula.

—Vigila —va avisar en Carter—. Té les potes esmolades com ganivets.

—Més aviat com navalles d’afaitar —va dir en Kote. Va acariciar amb els seus dits llargs el cos negre i informe de l’escral—. És llis i dur com la terrissa.

—No el toquegis —va dir l’aprenent de ferrer.

Amb cura, l’hostaler en va agafar una de les potes, llargues i llises, i va provar de trencar-la amb totes dues mans com si fos un bastó.

—No pas com la terrissa —va rectificar. La va col·locar a la vora de la taula i s’hi va recolzar amb tot el pes. Es va trencar fent un crac intens—. Més aviat com la pedra. —Mirà en Carter—. Com s’ha fet aquestes esquerdes? —va preguntar, asse nyalant les clivelles fines que travessaven la superfície llisa i negra del cos.

—La Nelly li ha caigut al damunt —va dir en Carter—. Aquesta cosa ha saltat des d’un arbre i ha començat a enfilar-se a l’euga, acoltellant-la amb les potes. Es movia molt de pressa. No he tingut temps ni de saber què passava. —Per fi en Carter es va deixar caure a la cadira, vista la insistència d’en Graham—. La Nelly s’ha embolicat amb l’arnès, ha caigut a sobre d’aquesta cosa i li ha trencat unes quantes potes. Després això ha vingut cap a mi, m’ha saltat a sobre i se m’ha començat a enfilar pel cos. —En Carter va encreuar els braços sobre el pit ensangonat i es va estremir—. M’ho he tret del damunt i ho he trepitjat tan fort com he pogut. Aleshores m’ha tornat a saltar a sobre… —Havia empal·lidit i no va acabar la frase.

L’hostaler va assentir amb el cap mentre continuava burxant allò.

—No té sang. Tampoc òrgans. Només és gris per dintre —va dir, i hi va enfonsar un dit—. Com un bolet.

—Per Tehlu, deixa’l estar! —va suplicar l’aprenent de ferrer—. De vegades les aranyes es belluguen quan són mortes.

—Voleu fer el favor? —va dir en Cob amb duresa—. Les ara nyes no són grosses com porcs. Ja sabeu què és aquesta cosa. —Va mirar al seu voltant, clavant la vista en tots i cadascun d’ells—. És un dimoni.

Tots van mirar la cosa trencada.
—Au, què t’empatolles! —va dir en Jake, discrepant com de costum—. No és com… —Va fer un gest vague—. No pot…

Tothom sabia què pensava. I tant que hi havia dimonis al món. Però eren com els àngels de Tehlu. Eren com els herois i els reis. Pertanyien a les històries. Pertanyien al món de fora. Tàborlin el Gran invocava el foc i el llamp per destruir els dimonis. Tehlu els trencava amb les mans i els enviava, udolant, al buit innominable. El teu amic de la infància no els matava trepitjant-los al camí de Baedn-Bryt. Això era ridícul.

En Kote es va passar la mà pels cabells rojos i després va trencar el silenci.

—Només hi ha una manera de saber-ho amb certesa —va dir, ficant-se la mà a la butxaca—. Ferro o foc.

En va treure una bossa panxuda de cuir.
—I el nom de Déu —va afegir en Graham—. Els dimonis temen tres coses: el ferro fred, el foc net i el nom sagrat de Déu.

La boca de l’hostaler va formar una línia recta que no acabava d’expressar desaprovació.

—És clar —va dir mentre buidava la bossa damunt la taula i remenava les monedes amuntegades: talents d’argent pesants i sous d’argent fins, iotes de coure, mitjos penics trencats i drabins de fer ro—. Algú té un ardit?

—Fes servir un drabí —va dir en Jake—. És ferro del bo. —No vull ferro del bo —va dir l’hostaler—. Un drabí porta massa carboni. És gairebé acer.

—Té raó —va dir l’aprenent de ferrer—, tot i que no és carboni. Per fer acer es fa servir coc. Coc i calç.

L’hostaler va mirar el noi tot assentint amb respecte.
—Tu ho saps millor, jove mestre. Ben mirat, és el teu ofici. —Els seus dits llargs van trobar per fi un ardit en la pila de monedes. El va mostrar—. Aquí el tenim.

—De què servirà? —va preguntar en Jake.
—El ferro mata els dimonis —va dir en Cob amb veu in se gu ra—, però aquest ja és mort. És possible que no serveixi de res.

—Només hi ha una manera d’esbrinar-ho.

L’hostaler els va mirar breument als ulls un per un, com si els avalués. Tot seguit va tornar a la taula amb gest decidit, i ells es van allunyar una mica més.

En Kote va prémer l’ardit de ferro sobre el costat negre d’aquella criatura i es va sentir un cruixit breu i intens, com el d’un tronc de pi en petar al foc. Tots es van sobresaltar i tot seguit es van relaxar, en veure que aquella cosa negra restava immòbil. En Cob i els altres van intercanviar uns somriures tremolosos, com nens espantats per un relat de fantasmes. Però se’ls va agrir el somriure quan l’habitació es va omplir de l’olor dolça i acre de flors podrides i cabells cremats.

L’hostaler va fer dringar l’ardit a la taula.
—Bé —va dir, netejant-se les mans amb el davantal—, crec que ha quedat clar com l’aigua. I ara què fem?

Al cap d’unes hores, l’hostaler s’estava dret a la porta de la Pedra Fita i contemplava la foscor per deixar descansar la vista. Fils de llum provinents de les finestres de la fonda queien sobre el camí de ter ra i les portes de la forja de davant. No era un camí ample ni gaire transitat. No semblava portar enlloc, tal com passa amb alguns camins. L’hostaler va inspirar fondo l’aire de la tardor i va mirar al seu voltant, inquiet, com si esperés que passés alguna cosa.

Es feia dir Kote. Quan va arribar allí, s’havia triat el nom amb molta cura. Havia adoptat un nom nou per moltes de les raons habituals, i també per algunes que no ho eren tant, com ara la importància que els noms tenien per a ell.

En alçar els ulls, va veure un miler d’estels que lluïen en el vellut profund d’una nit sense lluna. Els coneixia tots, la seva història i el seu nom. Els coneixia bé i li eren tan familiars com ara les seves pròpies mans.

En abaixar els ulls, en Kote va sospirar sense adonar-se’n i va tornar a dins. Va tancar la porta amb clau i va cloure els porticons de les grans finestres de l’hostal, com per distanciar-se dels estels i dels seus noms variats.

Va escombrar el terra metòdicament, sense deixar-se cap racó. Va netejar les taules i la barra, movent-se amb una eficàcia pacient. Al cap d’una hora de feina, l’aigua de la galleda encara era prou neta perquè una dama s’hi rentés les mans.

Finalment, va arrossegar un tamboret fins darrere la barra i va començar a netejar la llarga filera d’ampolles arrecerades entre les dues bótes enormes. No es mostrava tan decidit i eficaç en aquesta tasca com amb les altres, ni de bon tros, i aviat es va fer palès que la neteja només era una excusa per tenir les mans ocupades. Fins i tot cantussejava una mica, però ho feia inconscientment, i s’hauria aturat si se n’hagués adonat.

Feia girar les ampolles amb les mans llargues i gràcils, i amb aquell gest familiar van anar suavitzant-se unes quantes arrugues de cansament del seu rostre. Això va fer que semblés més jove, ben bé encara no de trenta anys. Ben bé ni a prop dels trenta. Massa jove per ser hostaler. Massa jove per ser un home amb tantes arrugues de cansament a la cara.

En Kote va arribar al capdamunt de l’escala i va obrir la porta. La seva habitació era austera, gairebé monacal. Hi havia una llar de foc de pedra negra al bell mig de l’habitació, un parell de butaques i un petit escriptori. Els únics altres mobles eren un llit estret amb un bagul gran i fosc als peus. Cap ornament a les parets, res que cobrís el terra de fusta.

Es van sentir passes al corredor, i un home jove va entrar a l’ha bi ta ció amb una escudella d’estofat que fumejava i feia olor de pebre. Era bru i atractiu, amb un somriure viu i uns ulls picardiosos.

—Feia setmanes que no te n’anaves tan tard al llit —va dir mentre li servia l’escudella—. Aquesta nit deuen haver explicat bones històries, Reshi.

Reshi era un altre dels noms de l’hostaler, gairebé un malnom. En sentir-lo, una comissura de la boca se li va estirar i va formar un somriure irònic mentre es deixava caure a la butaca que hi havia davant del foc.

—I doncs, què has après avui, Bast?
—Avui, mestre, he après per què els grans amants tenen més bona vista que els grans erudits.

—I per què és, Bast? —va preguntar en Kote amb un deix divertit.

En Bast va tancar la porta i va tornar per seure a la segona butaca, que va girar de cara al seu mestre i al foc. Es movia amb una delicadesa i amb una gràcia estranyes, com si es disposés a ballar.

—Bé, Reshi, tots els llibres preuats es troben en indrets recòndits i mal il·luminats. Però les noies boniques acostumen a ser fora, al sol, i per tant és molt més fàcil estudiar-les sense el risc de cremar-se els ulls.

En Kote va assentir.
—Però un estudiant excepcionalment llest podria agafar un llibre i anar a fora, i treure’n profit sense por de disminuir la seva estimada facultat de la vista.

—Jo pensava el mateix, Reshi. Perquè, és clar, sóc un estudiant excepcionalment llest.

—És clar.
—Però quan he trobat un lloc al sol on podia llegir, ha vingut una noia preciosa i m’ho ha impedit —va acabar d’explicar en Bast amb un gest artificiós.

En Kote va sospirar.
—Tinc raó en suposar que avui no has pogut llegir ni una pàgina del Celum tinture?

En Bast va fer per semblar una mica avergonyit.

Mirant el foc, en Kote va provar de fer un posat sever i no se’n va sortir.

—Ah, Bast, espero que fos bonica com una brisa càlida a l’ombra. En dir-ho sóc un mal mestre, però me n’alegro. Ara mateix no em veig amb cor de donar-te un llarg seguit de lliçons. —Es va produir un silenci—. Aquesta nit en Carter ha estat atacat per un escral.

El somriure fàcil d’en Bast va desaparèixer com si se li esquerdés una màscara, i li deixà un semblant afligit i pàl·lid.

—Per un escral? —Va fer el gest d’aixecar-se, com si pensés sortir disparat de l’habitació, però després va arrufar les celles torbat i es va forçar a seure novament a la butaca—. Com ho saps? Qui n’ha trobat el cadàver?

—En Carter encara és viu, Bast. L’ha portat. Només n’hi havia un.

—No existeix un sol escral —va dir en Bast rotundament—, i tu ho saps.

—Ja ho sé —va dir en Kote—. El fet, però, és que només n’hi havia un.

—I l’ha matat? —va dir en Bast—. No pot ser un escral. Potser…

—Bast, és un dels escrals. L’he vist. —En Kote el va mirar seriós—. Ha tingut sort, això és tot. Encara que ha quedat greument ferit. Quaranta-vuit punts. He gastat gairebé tot el meu fil de tripa. —En Kote va agafar l’escudella d’estofat—. Si algú t’ho demana, digues que el meu avi era un guàrdia de caravanes que em va ensenyar a netejar i suturar una ferida. Aquesta nit estaven massa espantats per preguntar, però demà algú podria sentir curiositat, i no em faria gens de gràcia.

Va bufar l’escudella i en va sortir un núvol de vapor que li va tapar la cara.

—Què n’has fet, del cos?
—Jo no n’he fet res —va aclarir en Kote—. Només sóc un hostaler. Aquesta mena de coses em supera.

—Reshi, no pots deixar que s’espavilin tots sols.

En Kote va sospirar.
—L’han portat al sacerdot, que ha fet tot el correcte per totes les raons incorrectes.

En Bast va obrir la boca, però en Kote va continuar abans que pogués dir res:

—Sí, m’he assegurat que el forat fos prou fondo. Sí, m’he assegurat que hi hagués fusta de server al foc. Sí, m’he assegurat que cremés prou temps i bé abans que l’enterressin. I sí, també m’he assegurat que ningú no se’n quedés un tros com a record. —Va cor rugar les celles—. No sóc pas idiota, ja ho saps.

En Bast es va relaxar visiblement i s’arrepapà a la butaca. —Això ja ho sé, Reshi. Però jo no em refiaria que la meitat d’aquesta gent pugui pixar de cara al vent sense ajuda. —Va reflexionar un moment—. No em puc imaginar per què n’hi havia només un.

—Potser van morir tots en travessar les muntanyes —va suggerir en Kote—. Tots menys aquest.

—Podria ser —va reconèixer en Bast a contracor.
—Potser