París. Mitjanit.
Abir

No he dormit mai amb una dona. No m’ho puc pas permetre. Podria somiar, dir en veu alta qualsevol cosa que em pogués delatar. La meva vida es resumeix a matar i fugir. Matar i fugir. Matar i fugir.

La dona que he conegut aquesta nit m’ha acomiadat a la porta mentre badallava. Semblava alleujada en veure que me n’anava. Al cap d’uns quants minuts no recordarà la meva cara, ni jo el seu nom.

Sempre busco professionals perquè l’únic que vull és desfogar-me ràpidament. Alguna vegada han volgut allargar la nit, però jo no ho he permès per por de caure adormit.

M’agrada passejar tot sol. Passo per davant de prostitutes que exhibeixen el seu cos a les cantonades mentre els macarres per a qui treballen s’esperen fumant en qualsevol portal.

Em pregunto com deu ser dormir amb una dona tota la nit. Potser no ho arribaré a saber mai. Quan era adolescent, somia­va un futur en què compartiria les nits i els dies amb la Marion.

Camino cap al districte X, passaré a poca distància de la casa on ella vivia amb la seva germana Lissette. No espero pas veure-la. Fa anys que se’n va anar, però trepitjar el seu carrer fa que la senti a prop.

La Marion… aviat ens tornarem a veure. Li vaig prometre que faria alguna cosa gran.

Aquesta nit el passat em visita com moltes altres nits i em costa reconeixe’m en l’adolescent que vaig ser. Encara sento un tremolor quan recordo el dia que vaig arribar a París amb el meu germà i l’oncle Jamal.

L’Abir i l’Ismaïl, dos orfes espantats que no podíem triar. Era conseqüència de la tragèdia. De la meva tragèdia. L’assassinat dels nostres pares a Ein el Helwe. Aquell escamot israelià ens va deixar orfes.

Tanco els ulls per recordar millor, encara que tinc por de reviure el que va passar llavors i que actualment forma part del malson que no em deixa dormir.

L’Abir va respirar fondo i va deixar que els records l’arrosseguessin cap al passat.

Encara conservava a la retina aquella matinada a Ein el Helwe en què els jueus van irrompre mentre la família dormia. No els buscaven a ells, sinó al xeic Mohsin, que visitava un cunyat de la seva mare.

El pare, en Jafar, els va manar que fugissin. L’Abir va agafar l’Ismaïl de la mà mentre la mare, la Ghada, els seguia amb la germana petita, la dolça Dunya, en braços. Van saltar per una finestra. El soroll dels trets embolcallava la matinada. La mare va ensopegar i va caure de cara. El cap de la Dunya es va estavellar contra el terra i va començar a rajar sang mentre la mare cridava. L’Abir es va girar i va intentar ajudar-les, però en aquell moment van sentir trets, seguits d’una explosió, i el xeic Mohsin, que els cridava que correguessin. Però ell es va ajupir i va provar d’estirar la mà de la mare. Va veure amb horror que estava ferida, perquè quan el xeic va disparar contra els jueus, ella s’hi va interposar a fi d’evitar que, en tornar-s’hi, el matessin. I allà es va morir. Llavors l’Abir va agafar una pedra i, alçant el puny, va dir a crits als gossos jueus que els mataria. Compliria la seva promesa. L’estava complint.

Després de l’assassinat dels seus pares, van continuar vivint una temporada a Ein el Helwe. Era un poble miserable, però s’hi sentien segurs perquè el coneixien molt bé. Més tard, la família va decidir que estarien millor a Beirut. Els seus cosins —en Gibram, en Sami i en Rosham— van fer tot el que van poder per alleujar-li el dolor.

S’hi van estar fins que els va reclamar en Jamal Adoum, l’oncle del pare. Quan es va assabentar del que havia passat, no va dubtar a tornar al Líban per fer-se càrrec dels dos orfes, fills del seu nebot Jafar, casat amb la Ghada. Era la seva obligació amb la família.

L’oncle Jamal era un home humil i tenia un ofici: electricista. Primer havia emigrat a França buscant feina i després… després, a causa de la Noura, va haver de provar sort a Bèlgica i es va instal·lar a Brussel·les. La tieta Fàtima era una bona dona, i el cosí Farid s’havia guanyat el respecte de la família per la seva pietat i saviesa. Pel que feia a la Noura, l’Abir no podia deixar d’estimar la seva cosina, encara que el seu comportament indecent l’avergonyís.

Estava molt agraït al seu oncle perquè els havia adoptat. Els va donar els seus cognoms i els va ensenyar a ser bons creients temorosos d’Al·là. Va posar un interès especial a aconseguir que ni l’Abir ni el petit Ismaïl faltessin mai a la mesquita. Quan algun d’ells es posava malalt i la seva dona li demanava que els deixés quedar-se a casa, en Jamal ni tan sols l’escoltava. No hi havia cap excusa vàlida per no acudir cada divendres a resar en companyia dels germans que mantenien la fe en aquella ciutat pecadora.

El seu oncle no creia que hagués d’estar agraït per res als infidels. Li havien permès viure entre ells, sí, però bé que es guanyava el pa. No li havien regalat res, o sigui que no els devia res. Treballava de valent i li pagaven. No el consideraven un d’ells ni ell va voler tenir la sensació de pertànyer a aquell lloc. Algun dia Europa cauria com una fruita madura a les mans dels creients.

En Jamal no va perdonar mai els jueus i va educar els seus fills i els dos nebots inculcant-los l’odi als assassins. No els va permetre oblidar les ferides ni guarir-les.

I ell, l’Abir, a París va haver d’aprendre a sobreviure. Va mirar de treure bones notes perquè els professors l’apreciessin, es va esforçar per fer el mateix que feien els altres nois; fins i tot, sense que l’oncle ho sabés, va arribar a fumar i beure. No s’ho volia confessar ni a ell mateix, però encara recordava com li havia agradat el gust del vi. Els seus amics de l’institut es reien d’ell perquè no gosava ficar la mà sota les faldilles de les companyes de classe. Fins que un dia ho va fer.

En realitat, va imitar el comportament d’aquells nois per formar-ne part, i va arribar a evitar altres musulmans com ell. No volia ser diferent. Es va entestar que el consideressin un bon francès, però aquells nois no van deixar de veure’l mai com un «àrab», deien, i se’n burlaven. El seu color de pell, la roba que portava, l’accent gutural quan parlava francès… Per molt que ho intentés, no aconseguia ser com els altres. Fins i tot va passar per una etapa de rebel·lia en què es va negar a parlar àrab a casa. Només volia parlar francès i odiava el menjar que cuinava la tieta Fàtima. L’oncle el va castigar unes quantes vegades pegant-li amb el cinturó. Encara li quedava algun senyal a l’esquena. En Jamal el comminava a comportar-se com un bon musulmà i a no provar de convertir-se en el que no seria mai.

«Per què hem de renunciar a les nostres creences i als nostres costums per agradar-los? Algun dia tot Europa serà nostra i els infidels es convertiran.»

El seu oncle tenia tota la raó. Ara estava segur que ho aconseguirien. Els europeus eren febles, pusil·lànimes. Estaven massa concentrats a aparençar el que es pensaven que eren. Havien obert a contracor les portes del continent i abans que se n’adonessin formarien part de l’islam.

Va encendre un cigarret i va aspirar el fum perquè es fongués amb els pulmons. Va tornar a parlar amb ell mateix, permetent així que li fluïssin els pensaments.

Li hauria agradat acostar-se a la casa on temps enrere va viure amb els oncles. Però algú el podia reconèixer, i això el posaria en perill.

Es va ficar la mà a la butxaca i va palpar la clau de la casa on podria descansar. Era d’un home que no coneixia: l’encarregat de buscar llocs segurs als «germans» que formaven part d’algun dels grups del Cercle a Europa.

L’home llogava pisos i cases per als combatents i els integrants de les cèl·lules adormides.

L’Abir s’havia convertit en un dels lloctinents del xeic Moh­sin, que era qui guiava els combatents del Cercle. El xeic no oblidava que els pares de l’Abir havien sacrificat les seves vides per protegir-lo. A més, com que els unien lligams llunyans de parentiu, confiava en ell, tant, que li va permetre organitzar els atemptats, en els quals a vegades participava i en d’altres se n’anava abans que es duguessin a terme. El xeic Mohsin deia que «encara» el volia viu, que ja arribaria el moment del martiri.

Ell estava orgullós de tenir la confiança del xeic. Gràcies a això, els homes el respectaven, però també es veia obligat a exhibir el seu valor sense flaquejar.

Havia caminat gairebé dues hores i estava cansat. Va arribar al carrer on hi havia el seu amagatall. Es va aturar a encendre un altre cigarret per observar si veia res que li cridés l’atenció. El carrer era desert i es va encaminar amb passos tranquils cap al portal. Va obrir la porta i va pujar sigil·losament l’escala. Es va sentir alleujat en trobar-se fora de perill.

Al cap de pocs dies viatjaria a Brussel·les, però abans havia de preparar minuciosament els detalls de l’operació que portaria a terme. El món sencer es doblegaria al seu davant. Humiliaria els infidels com ningú no havia gosat fer-ho mai, i la Marion, a desgrat seu, l’hauria d’admirar.

Tel-Aviv. 5 del matí.
Jacob

«Et trobaré! Us mataré a tots i pagareu pel que heu fet, gossos jueus!» Aquells crits, que li ressonaven dins el cap, el van despertar. Entre les ombres de l’habitació, li va semblar que veia dibuixar-se la cara d’aquell adolescent desesperat mentre ell aguantava l’arma a la mà.

Era un malson recurrent que no aconseguia superar mai. Encara tenia por de la mirada carregada de llàgrimes i del dolor d’aquella criatura que l’amenaçava amb el puny tancat.

No havia tornat a ser el mateix. Era impossible. Es qüestionava qui era, què feia i què volia. Tanmateix, no trobava les respostes i notava que no portava el timó de la seva vida, si és que mai l’havia tingut de debò a les mans.

Es va retreure la tendència que tenia a revisar cada fet viscut, per més insignificant que fos. Va provar en va de foragitar els records del passat. Li passava molt sovint. S’abstreia pensant en el que era i en el que podia haver estat, i examinava detalladament cada instant, convençut que la seva vida havia pres un rumb equivocat. No tenia cap dubte que el nou Silicon Valley era Tel-Aviv, que, per tant, era el millor lloc per a la seva feina; però no era pas una ciutat normal, perquè Israel no era un país normal, encara que els israelians, segons semblava, no se n’adonessin i haguessin convertit en normalitat l’anomalia que es vivia al país. Malgrat tot, els admirava.

El que més el preocupava era perdre la perspectiva i acabar sent com ells, perquè això significaria renunciar a ser el que sempre havia volgut ser. Per això no parava de retreure a la seva mare que hagués decidit deixar enrere París i instal·lar-se a Israel. No és que recordés París amb nostàlgia. Tampoc no s’havia sentit part de la ciutat, encara que, en realitat, la seva mare no li va donar el temps ni l’opció d’intentar-ho i construir-se una vida pròpia.

Li hauria agradat adoptar una actitud despreocupada, com molts companys de la feina. Però no ho podia evitar: necessitava esmicolar cada minut viscut per entendre’s. Ara, però, no era el moment de pensar en el passat. A dos quarts de vuit tenia una cita al Departament de Psiquiatria de l’hospital Sheba de Tel-Aviv. Li va costar decidir-se a parlar amb la psiquiatra, fins que el seu cap, en Natan Lewin, el va convèncer que ho havia de fer. «T’ajudarà a enfrontar-te als fantasmes. A més, té autorització per conèixer informació confiden­cial. A ella li pots explicar tot el que vulguis. A mi em va tractar durant algun temps. No seràs el primer ni l’últim de nosaltres que necessita posar en ordre la ment. I t’asseguro que la doctora Tudela és especial.»

Entesos, hi aniria, però si resultava que era una farsant, no perdria ni un minut amb ella.

Es va dutxar a correcuita i es va asseure davant l’ordinador. Abans d’anar a l’hospital, havia d’acabar de perfilar un programa informàtic. No li importava, la seva feina li agradava i, si no fos pels fantasmes que li envaïen el cervell, gairebé podria arribar a ser feliç.

Va passar una bona estona abans que mirés el rellotge. Faria tard. Esperava que la doctora Tudela no s’ho prengués malament, si s’hi presentava amb els pantalons vells de quan era a l’exèrcit. Eren còmodes i servien per combatre el fred i la humitat del matí.

Va arribar a l’hospital cinc minuts més tard de l’hora convinguda. Li van indicar on era la consulta de la doctora Tudela i va córrer pels passadissos fins a trobar-la.

Va trucar a la porta amb els nusos dels dits i de seguida va sentir una veu agradable i rotunda: «Endavant». Va entrar i es va trobar amb una dona de l’edat de la seva mare, o almenys això li va semblar. Portava els cabells curts, sense tenyir; temps enrere devien ser castanys, però en aquell moment també en tenia uns quants de blancs. Els ulls foscos i la cara olivàcia. Ni guapa ni lletja, però la seva mirada atreia com un imant.

—Jacob Baudin?

—Sí… Disculpi el retard.

—No s’hi amoïni. Ha dubtat si havia de venir o no?

—No… Bé, la veritat és que no estic del tot segur que parlar amb vostè serveixi de res.

—Ho haurà d’esbrinar.

La resposta el va desconcertar. En el to no hi havia acritud, però sí la fermesa d’una dona que no estava disposada a ser qüestionada.

—Sap a què em dedico jo, però vostè què fa, en realitat? Guarir ànimes malaltes? —va preguntar en Jacob, impertinent.

—Ànimes… Li recomano una novel·la escrita per Irène Némirovsky, El mestre d’ànimes. Li agradarà.

—No sé qui és Irène Némirovsky.

—Llegeixi el llibre i la coneixerà. És una novel·lista ex­traordinària, de gran sensibilitat. Va morir a Auschwitz.

Es van quedar en silenci i un altre cop la doctora el va fer tornar d’allà on l’havien dut els seus pensaments:

—Necessitem que ens escoltin. A vegades, quan expressem amb paraules els problemes i els pensaments més íntims, iniciem el camí per coneixe’ls i, en alguns casos, abordar-los.

—Així doncs, vostè és una «mestra d’ànimes».

—Home, espero que no. Almenys no voldria que em comparessin amb el personatge de la novel·la d’Irène Némirovsky. Encara que no tot el que feia era dolent… Enganyava els pacients, però també en va ajudar alguns a salvar-se d’ells mateixos. Ara bé, li asseguro que jo no enganyo els meus pacients.

—No la volia ofendre.

—No ho ha fet… A veure… Vostè treballa a l’IAI. Té sort, és una de les millors empreses tecnològiques del món. Què hi fa exactament?

—Dissenyo ordinadors, drons, programes… Una mica de tot.

—Deu ser molt bo. El seu cap, en Natan Lewin, només contracta els millors.

En Jacob va arronsar les espatlles. No pensava contradir-la. Sí, en la seva especialitat era bo, molt bo. Entenia més bé els algorismes que les persones.

—Escolti… vostè no ha vingut a parlar de drons, oi que no?

—No… De fet… el meu problema són els somnis.

—No li agrada el que somia.

—Són malsons, una autèntica tortura.

—Perquè formen part d’uns fets que ha viscut o que té por de viure?

—Potser totes dues coses.

—El passat ens acompanya en el present i també ho farà en el futur. No el podem pas canviar, però sí que podem intentar que el passat no es converteixi en un problema sense resoldre o almenys podem aprendre a suportar-lo.

—Sona fàcil…, però no ho és.

—No, no ho és. Per això vostè ha vingut aquí.

Es van mirar. Ell va dubtar, però després va permetre que les paraules brollessin sense temps per pensar-les:

—El meu problema és que no entenc aquest país. Soc jueu, però no sé què significa ser jueu. Tinc enemics que no he triat. No sé si vull viure aquí, però tampoc sé on podria anar.

—D’on sent que és?

—De cap lloc.

La doctora Tudela va deixar que el silenci s’instal·lés uns quants segons entre ells, mentre semblava que medités sobre les paraules que acabava d’escoltar.

—De cap lloc… Sempre ha sentit que no era d’enlloc?

—Els meus pares, l’André i la Joanna, van néixer a França i s’hi van criar. Jo vaig néixer a Beirut, i hi vaig créixer perquè el meu pare treballava en aquella ciutat. El meu idioma matern era el francès, però el meu món era libanès. Durant la major part del dia parlava àrab. Els meus amics, els meus mestres, les persones amb qui es relacionaven els pares, la ciutat, la gent, els gustos, els sorolls, l’olor del mar… tot era de Beirut. M’hi sentia segur, hi era feliç. Per a mi va ser una tragèdia que em portessin a França.

—Què va passar?

I llavors en Jacob va recordar per a ella. Li va parlar de la ferida que va comportar deixar Beirut.

«Una nit, el pare li va explicar que patia una malaltia, un càncer de pàncrees, que potser no tenia solució, però que faria tot el que pogués per sobreviure. Per això deixaven el Líban per instal·lar-se a París, on, va dir, podria rebre un bon tractament.

Li va costar adaptar-se a la ciutat. Al principi, els nois de l’institut es reien d’ell perquè, deien, parlava el francès amb «accent», però va fer amics i de mica en mica es va anar acostumant a viure en una casa senyorial del districte XVI, encara que trobava a faltar el mar. A més, la malaltia del pare li amargava qualsevol espurna d’alegria. Li costava admetre que aquell home fort i decidit fos incapaç de moure’s del llit, que la seva cara bronzejada hagués adquirit un to groguenc, que els músculs dels braços s’haguessin reduït tant que s’havien quedat sense força.

Després va venir el pitjor, quan el van traslladar a l’hospital i no en va tornar mai més. El pare es va morir el dia en què en Jacob feia dotze anys i d’ençà de llavors no havia tornat a celebrar ni un sol dels seus aniversaris. Aquella data era per a ell com una maledicció.

Va recordar que la seva mare l’havia despertat abans de l’hora habitual i li havia demanat que s’afanyés. «Hem d’anar a l’hospital», li va dir. Durant el trajecte no va enraonar gairebé gens. Quan hi van arribar, un metge els esperava a la porta de l’habitació del pare.

—Em sap greu haver-la espantat, però em fa l’efecte que no li queda gaire temps de vida. El seu marit ens ha demanat que l’aviséssim i que portés el fill. Se’n vol acomiadar. S’acaba de confessar i de rebre l’extremunció. El pare Antoine m’ha dit que està a la seva disposició. Ara anava a la capella a resar per ell. Sàpiga, senyora, que en rebre l’extremunció ha recuperat forces —els va informar el metge.

La mare va arrufar el nas mentre premia la mà del fill. Tot seguit va entrar a l’habitació, on va canviar el gest d’amargor per un somriure.

—André, aquí ens tens, i en Jacques ha vingut a fer-te una abraçada… Ja saps que avui és el seu aniversari.

El pare li va acariciar la cara i, fent un gran esforç, va aconseguir dir:

—Jacques, quan jo no hi sigui, hauràs de cuidar la mare… Tingues paciència i sigues bo amb ella… Tots dos sabem que té un geni fort, però ens estima. Ella… ella… ha patit molt. Sigues obedient i no la deixis mai sola. M’ho promets?

—Sí, pare, sí… Però tu no te n’aniràs, oi que no?

El pare li va agafar la mà i es va voler incorporar.

—Déu meu, André, no et moguis! —va dir la mare, mentre estufava els coixins i ajudava el marit a incorporar-se.

—Fill meu, no em queda gaire temps… He lluitat, però la malaltia és més forta que jo… He lluitat, Jacques, i ho faré fins a l’últim minut. Hem de batallar sense rendir-nos, encara que sapiguem que no podem guanyar.

—Pare… si us plau, no te’n vagis…

El pare, però, va tancar els ulls, i el metge, acostant-se al llit, va mirar en Jacques perquè li deixés el lloc. Després va fer un gest que només va entendre la infermera, que s’hi va atansar amb una xeringa a la mà.

Li van posar una injecció i el pare es va enfonsar en un son profund. La mare i ell s’hi van quedar la resta del dia. El pare de tant en tant obria els ulls i semblava que volia somriure. El metge el va visitar diverses vegades durant aquell dia interminable, seguit d’una nit encara més interminable, fins que finalment va expirar.

La mare i ell, que s’havien quedat en aquella habitació, li acariciaven la cara, li premien les mans, li murmuraven paraules d’afecte. Cada vegada que a en Jacques li venien les llàgrimes als ulls, la mare el mirava tan enfadada que ell les reprimia. No, no podia plorar, li va xiuxiuejar a cau d’orella; quan el pare se n’anés havia de notar que tots dos eren al seu costat. I així va ser.

La pèrdua del pare el va trasbalsar tant que es va estar uns quants dies sense voler enraonar. La mare no insistia per entaular converses. Ella també s’enfrontava al propi dol. Cadascú trobava alleujament en el silenci de la seva habitació i ni tan sols compartien el dinar. En Jacques obria la nevera i es conformava amb el que hi trobava. En realitat, no tenia gana.

I així va passar una setmana. En acabat, un dia la mare va irrompre a la seva habitació. Li va semblar que s’havia en­vellit.

—No el deixarem de plorar mai, però ara hem de conti­nuar vivint i acostumar-nos a la seva absència. Demà tornaràs a l’institut.

—No hi vull anar —va gosar dir.

—Però hi aniràs. I jo buscaré una feina. No tenim cap altra opció que viure, i ho farem de la millor manera possible.

—I si no vull viure?

—No tens aquesta opció, Jacques. Fes-te a la idea que hauràs de suportar l’absència del pare.

—Com vas poder viure quan es van morir els teus pares? Dels avis, no me n’has explicat mai res…

Llavors ella va callar i va sortir de l’habitació. Però l’endemà el va obligar a llevar-se i el va acompanyar a l’institut.

Van haver de passar sis mesos abans que la mare li revelés «el gran secret»:

—Som jueus, Jacob.

—Jacob? Per què em dius Jacob, mare? Saps que em dic Jacques…

—És el mateix Jacques que Jacob.

—Doncs si és el mateix, prefereixo Jacques.

Ella li va anunciar que havia arribat el moment de tornar a «casa». Per a ell no hi havia altra casa que la que havien deixat a Beirut. Per a la mare, en canvi, va descobrir llavors, la seva «casa» era Israel, on deia que hi tenia un cosí. No s’hi va poder negar. Encara no havia complert tretze anys, de manera que la va haver d’acompanyar i iniciar una vida nova en un país on li resultaven estranys l’idioma i, per damunt de tot, que el lligam entre els israelians fos primordialment la religió. Quan els seus pares es van casar, van pactar les diferències religioses. Com que fins aquell moment no va saber que la seva mare era jueva, tampoc no sabia que ella havia tingut el vistiplau del pare per fer-lo circumcidar, encara que també el van batejar. No li va ser fàcil acceptar que era jueu. Molts companys d’institut detestaven els jueus, i de cop i volta la mare li deia que ell n’era un. Es va rebel·lar. Va insistir que era catòlic, que havia fet la primera comunió, que a Beirut havia anat a un col·legi catòlic, i, per tant, no tenia ganes de convertir-se en jueu.

—No cal que t’hi converteixis, Jacob. Ja ho ets. I ho ets perquè jo soc jueva i la condició de jueu s’adquireix a través de les mares.

—Però jo puc triar…

—No, no pots fer-ho. Ets el que ets.

—Soc catòlic com el pare.

—D’acord, ets catòlic, però ara també seràs jueu.

En Jacob no s’hi va trobar a gust des del primer dia. Tot li resultava estrany. La gent, directa i rude, no perdia ni un segon en circumloquis com a París ni tenia les bones maneres habituals dels parisencs. L’hebreu li va semblar un idioma impossible d’aprendre, si bé al final va aconseguir dominar-lo. Però, a Israel, per damunt de tot, va saber per primera vegada el que era sentir-se realment sol. Al principi la llengua el separava dels altres habitants. La mare, perquè no se sentís perdut del tot, havia triat el que va qualificar de «lloc cosmopolita», un quibuts de Galilea: el d’Ein Gev, «la perla del mar de Galilea», que funcionava com a hotel. Tenia una mica de raó, ja que s’hi allotjaven viatgers procedents d’arreu del món.

La mare va trobar feina a la recepció de l’hotel. La seva elecció estava destinada a facilitar l’aterratge d’en Jacob en un país que li semblava tan estrany com el planeta Mart. Ella dedicava el temps a la feina i a fer del seu fill un «bon jueu». El va obligar a passar pel bar mitsvà. Quan va complir tretze anys, el rabí li va explicar que havia arribat el moment, ja que la seva ànima passaria a un altre nivell, anomenat neixamà. Es tractava de començar a assumir responsabilitats.

A la cerimònia del bar mitsvà hi van assistir alguns dels nous amics de la seva mare. Tots ells pertanyien al quibuts.

De tant en tant, en Jacob preguntava a la mare on era el seu cosí: «Per què no ens ve a veure o l’anem a visitar?». Havien anat a viure a Israel perquè aquell cosí era l’única família que els quedava. Ella responia que el cosí viatjava sovint i estava molt enfeinat, però que algun dia el coneixeria.

No era desgraciat, però tampoc feliç. Admirava els fundadors de l’Israel actual, però no podia evitar sentir-se un estrany. «Ets jueu», li repetia la mare, i aquella afirmació l’aclaparava tant que, si hagués pogut, hauria fugit.

Un dia, mentre passejava amb la mare per la riba del mar, es va atrevir a preguntar-li per què no li havia dit mai que era jueva, però sobretot per què, quan vivien a Beirut i després a París, anaven a l’església i participaven en els seus rituals; fins i tot l’havia obligat a fer la primera comunió quan va tenir vuit anys.

—Perquè vaig ser catòlica.

—O sigui com jo? Ets jueva i ets catòlica. No ho entenc. Com es poden ser totes dues coses alhora? A mi em vas educar com a catòlic i després t’has entestat a fer-me professar el judaisme.

Llavors ella, endurint els trets de la cara per contenir qualsevol mena d’emoció, li va revelar el seu secret:

—Vaig néixer a París. Els meus pares, quan els nazis van entrar a París, es van amagar a casa d’una amiga de la mare, anomenada Claudine, i, encara que era més gran, s’avenien i es tenien un afecte sincer. La Claudine havia quedat viuda i havia anat a viure al camp, a la granja dels seus pares. Al principi no volien que els meus pares s’hi quedessin gaire temps. Tenien por. Però eren bona gent i van acabar acceptant que es refugiessin a la granja. Els van instal·lar a l’entresolat del graner. Hi van col·locar un matalàs perquè hi dormissin, una taula amb un parell de cadires, un armari vell… En fi, van fer el que van poder perquè als meus pares no els faltés res. Però, poc abans que els nazis perdessin la guerra, la meva mare, que s’havia quedat embarassada i havia donat a llum, es va posar malalta i van haver de buscar un metge perquè l’assistís. Aquell home els va denunciar… Quan la policia els va anar a buscar, la mare va demanar a la seva amiga que em salvés.

»La Claudine em va embolicar amb un tros de llençol i va manar a la seva filla, que aleshores devia tenir uns deu anys, que em dugués a un convent que hi havia en un poble proper. En aquella zona, molts orfes eren acollits per les monges. No era ben bé un hospici, sinó més aviat un refugi, on vam arribar a viure una dotzena de criatures… Aquella nena, l’Élise, la filla de la Claudine, es va jugar la vida per mi. Em va portar abraçada al seu cos i em va deixar a la porta del convent, va trucar al timbre i tot seguit se’n va anar corrents. Va ser un 30 de maig, el 30 de maig de 1944… Faltava molt poc perquè els aliats alliberessin París. Els meus pares i la família de l’Élise van tenir més mala sort.

»Les monges em van cuidar i van decidir batejar-me amb el nom de la santa del dia, ni més ni menys que santa Joana d’Arc, però sobretot van guardar una cadeneta d’or d’on penjava una estrella de David que la mare m’havia col·locat al coll. Naturalment, les monges em van criar com a catòlica, no podia ser d’una altra manera. T’haig de confessar que fins i tot vaig estar temptada de fer-me monja. La vida al convent va ser sempre molt tranquil·la, i aquelles bones dones ens van donar als altres orfes i a mi tot l’afecte de què eren capaces.

»Quan vaig fer divuit anys, la mare superiora em va fer cridar. Uns mesos abans jo li havia expressat el desig de ser novícia i després de fer-me monja i quedar-me sempre allà. Però sor Maria del Nen Jesús era una dona sàvia que podia llegir el meu interior i intuïa que jo tenia por d’enfrontar-me a la vida. Quan pensava que hauria de sortir del convent, m’agafava vertigen. Ella em va convèncer que havia de provar sort a “fora” i si, al cap d’algun temps, sentia de debò una vocació ferma, podria tornar al convent, però això només ho sabria si coneixia la vida seglar. Abans d’anar-me’n, la mare superiora em va donar la cadena amb l’estrella de David. La vaig guardar sense saber què fer-ne i vaig intentar que la superiora em revelés alguna cosa sobre els meus pares. Però va ser sincera quan em va dir que l’únic que sabien era que la nit d’un 30 de maig algú havia trucat a la porta del convent i, quan van obrir, van trobar un embalum a terra… Era jo, una nena acabada de néixer… No em podia donar més informació. M’havia de conformar amb la cadeneta i l’estrella de David. Li vaig preguntar amb por si creia que els meus pares podien haver sigut jueus. Em va dir que era probable. Així doncs, em van enviar a París, a una residència de senyoretes on em donaven allotjament i menjar a canvi que em fes càrrec de la biblioteca. Era un lloc modest, per a noies de províncies sense gaires mitjans econòmics que volien estudiar a París. Em vaig matricular a Història, a la Sorbona… En rea­litat, no tenia cap vocació definida tret de la de ser monja. A més de la biblioteca de la residència femenina, vaig trobar una altra feina: a la tarda cuidava nens. Els seus pares treballaven i necessitaven que algú els anés a buscar a l’escola i els ajudés a fer els deures. Eren dues hores, prou per obtenir uns quants francs. Jo tenia vint anys. Va ser allà, en aquella casa, on vaig conèixer el teu pare.

—Tot això sembla una novel·la lacrimògena —li va dir en Jacob amb desconfiança.

—Sí, però és el que va passar. El teu pare era parent de la mare d’aquells nens. Eren cosins, fins i tot havien coincidit a la universitat estudiant a l’ENA.

—I us vau enamorar i us vau casar?

—Ens vam conèixer…, ens vam començar a tractar…, i sí, ens vam enamorar, però no pas immediatament. En realitat, vam deixar de veure’ns durant una temporada. El teu pare viatjava molt per l’Orient Mitjà. Treballava per a una gran empresa d’importació i exportació amb interessos en diversos països. Jo vaig acabar la carrera i vaig deixar de cuidar els nens, encara que no vaig perdre el contacte amb la família. De tant en tant em convidaven a berenar. Quan ja havien passat sis o set anys, ens vam tornar a veure en un d’aquests berenars. Va ser al principi dels anys setanta. Així doncs, no tot va anar tan de pressa com et penses. El que va passar és que, quan el vaig conèixer, la meva decisió de fer-me monja va trontollar. Quan ho vaig explicar a sor Maria del Nen Jesús, ella es va posar a riure i em va dir: «Ja ho sabia. Me n’alegro. L’únic que desitjo, i resarem per això, és que quan et casis formis una llar cristiana». Però, com t’he dit, van passar uns quants anys abans de tornar-nos a veure. Llavors, el teu pare no va trigar a demanar-me que ens caséssim. Em vaig sincerar amb ell i li vaig explicar q

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X