1
Per al Wilson, córrer de nit per l’autovia no tenia cap gràcia. Va accelerar un parell de cops per veure com tirava l’Honda Gladius de segona mà que s’havia comprat tres dies abans, i després s’ho va prendre amb la calma d’un motorista de llarga distància. Però així que va deixar enrere l’última rotonda abans dels túnels de la carretera de Barcelona a Valls, va sentir com l’adrenalina se li disparava perquè començaven les costes del Garraf, l’antiga carretera, plena de revolts pronunciats, que sempre agafava per anar a Sitges. Se la sabia tant de memòria que tenia interioritzada la marxa que calia posar en cada tram, la inclinació a l’entrada en cada revolt i el punt de gas a la sortida. ¡Bendita Gladiu’! Amb la Gladius tot era diferent, més fàcil, més excitant.
Des del primer revolt ja va veure que la moto responia, com si les rodes anessin encaixades en un raïl fixat a l’asfalt, i va sentir un plaer que s’expandia, creixia, li omplia l’ànima i s’escampava pels arbres i pels talussos de la carretera. No era només adrenalina. Abans de sortir de casa el Wilson s’havia fumat un porro ben carregat. Una xocolata per flipar en colors que li havia provocat un subidón que te caga’, i no t’hi adormies. El Wilson sabia el que era la xocolata de la bona, i de tant en tant li agradava fumar-se un bon porret. Però el seu negoci era un altre, més rendible. Coca, fa’lopa, perico, blanca, frula, milonga... Estava content perquè la que portava avui era de puta mare i tenia un contacte a Sitges que era un crac i que la sabria moure entre els friquis i els pijos del Festival Internacional de Cinema Fantàstic.
Per tenir deu anys i haver-li costat dos mil euros, la moto petava força bé. Aprofitant les rectes, que eren breus, el Wilson aixecava el cap i parava el vent amb el pit. Se sentia a la proa del Titanic, com Leonardo DiCaprio. Li entusiasmava, aquella pel·lícula. De vegades, quan la seva mare se n’anava a netejar cases i els deixava sols, l’hi posava a la seva germana Vanessa. Sempre acabaven plorant. Després tenien el ritual de posar a tot volum My Heart Will Go On, cantada per la Céline Dion, i de sortir al balconet del pis de Ciutat Badia, que la imaginació transformava en la proa del Titanic. Es posaven en una cantonada, sobre la plaça, la Vanessa amb la panxa contra la barana, mentre ell, des de darrere, li feia posar els braços com si volés. Aleshores es posaven a cridar «¡Toy volando!», fins que algun veí bramava que fessin el favor de volar d’una vegada.
Se sentia volar en els revolts més amples i més suaus, perquè podia entrar-hi reduint a quarta, amb el genoll gairebé fregant el terra, pràcticament sense frenar, i sortir-ne amb una acceleració contínua, com si avancés per un camí de seda. A la claror viva dels fars de la moto, i sota els efectes de l’haixix, sentia que el paisatge l’acompanyava: les roques, els arbres i els margallons apareixien amb ell, existien gràcies a la moto i desapareixien en la foscor a mesura que avançava. A l’entrada dels revolts la claror lliscava sobre els arbres i els anava descobrint a una velocitat de prodigi. Després brillaven les línies blanques de la carretera i els reflectors de les barreres de seguretat, que marcaven el seu compàs, més accelerat a les rectes, més lent als revolts pronunciats.
Concentrat en el ritme dels reflectors, no va estar prou atent al canvi de gir d’un dels revolts més penjats sobre el mar. La roda del davant va perdre el contacte, i ja no va estar a temps de redreçar la màquina i tornar a buscar la inclinació adequada per sortir de la corba. Els segons se li van fer eterns mentre queia i fins que va notar el frec del carenat sobre l’asfalt. Es va deixar anar, els fars de la moto van il·luminar cap a l’aigua i el Wilson va haver de rodolar i de lliscar a les fosques durant uns segons terribles en què no sabia si toparia de cap contra la tanca o passaria per sota i es precipitaria pel barranc. Mentre ell lliscava cap al voral, la moto va topar contra la barrera, va saltar-la, i va quedar aturada a la vora del precipici.
El Wilson va pensar abans en la moto que en ell. Els fars l’enlluernaven, perquè havien quedat precisament mirant cap a ell i cap a la carretera. Es va aixecar, adolorit i amb la cuixa dreta cremant a causa de la fregada amb l’asfalt. De seguida es va adonar que amb prou feines podia moure el braç dret, que l’espatlla li feia unes punxades insuportables i que li havia sortit un bony estrany sota la caçadora de cuir.
—¡De’grasiao de mielda! —va remugar sota el casc. Segur que tenia trencada la clavícula dreta.
No es veia capaç de tornar a posar la moto en marxa i de tornar a circular en aquelles condicions. I gairebé més que la moto, el preocupava la maleta i la mercaderia que hi portava. Si tenia la mala sort que una patrulla de la policia el trobava accidentat, se l’endurien a l’hospital, cridarien una grua per a la màquina, i algú acabaria descobrint que a la maleta, a més d’unes botes de goma per a la pluja i una caixa d’eines, hi duia un carregament de gairebé mig quilo de cocaïna en bossetes d’un i dos grams per vendre a seixanta euros el gram. Trenta mil euros de l’ala.
Quan anava a saltar la barrera de seguretat, la cama esquerra també li va fallar. No semblava que tingués res trencat, però li era impossible d’aixecar-la. Finalment, adolorit pels cops i amb la fractura bategant sota la caçadora, va decidir-se a passar per sota, reptant amb un sol braç, a poc a poc i gemegant de dolor.
La maleta no hi era, la creta de tu madre. L’impacte l’havia fet saltar de l’ancoratge. Es va treure els guants ajudant-se amb les dents. Va tancar la clau de la benzina i va apagar el contacte de la moto amb la mà esquerra dubtant de si havia de girar la clau cap a un costat o cap a l’altre. Després va treure el mòbil i en va encendre la llanterna, disposat a buscar la maleta. A causa de l’esforç se li havia entelat la visera i se sentia oprimit dins del casc. Amb prou feines va aconseguir treure-se’l. El va deixar a terra. Va il·luminar el talús, les roques, els arbustos. De seguida va veure que la maleta havia rodolat pel pendent i s’havia quedat aturada contra un margalló, molt avall. El Wilson va decidir-se a baixar. Havia de recuperar la mercaderia. Després ja tindria temps de pensar com s’ho faria per tornar a casa.
El descens se li va fer etern. Va notar, al peu esquerre, l’escalfor oliosa de la sang, i una certa sensació d’anestèsia, com si hi hagués una treva més enllà del dolor. La maleta s’havia obert, i el gruix del carregament havia caigut sis o set metres més avall, sobre les roques. Amb la llanterna del mòbil, maldita chapeadora, el Wilson va veure, mielda, mielda, una escampadissa d’objectes que brillaven allí baix. Impossible seguir baixant. Va començar a recollir les bossetes de coca que tenia més a l’abast, entre els margallons, i abans que pogués prendre consciència que s’hi estaria hores, li va fallar el peu ferit i entumit i va caure contra el margalló, que va cedir. Es va precipitar des d’una alçada d’uns dos metres contra una roca cantelluda. Es va quedar sense respiració.
Quan va aconseguir que els pulmons se li tornessin a omplir de l’aire fresc de la nit, s’havia tornat a quedar a les fosques. Va trobar el mòbil, amb la pantalla trencada, gràcies a la claror de la llanterna, però el camí de pujada fins a la carretera se li va fer etern, un suplici. Gairebé ja hi era quan va veure que allí dalt hi havia dos senglars que ensumaven, fregaven, es menjaven senceres les bossetes de coca.
—¡La madre que lo’ parió! ¡La vaina, ya váyanse! —va cridar per fer-los fugir, però no semblaven gaire espantadissos. Desapareixien entre els margallons i de seguida tornaven a ser allí, furgant la terra, devorant bossetes, i cada vegada en venien més. Va seure a una distància prudent dels senglars i es va esforçar a pensar, tot i la intensitat del dolor, a veure què havia de fer, a qui havia de trucar, com podia recuperar la droga, com havia de sortir d’allí. Impossible demanar ajuda al Tigre. No li enviaria cap dels seus homes per ajudar-lo a buscar bossetes en un barranc penjat sobre el mar, entre les roques i els margallons. I tenir un accident no era cap excusa per perdre la càrrega. Si perdies la droga, i més encara en un accident, posaves en risc tota la banda. Tal com estava, si la policia l’interrogava, cantaria com un canari. A més, si perdies la droga o te la robaven, havies de pagar-la igualment, com si l’haguessis venuda. Les coses eren així. No aconseguiria mai reunir la pasta per pagar tanta coca. Ni robant-li els estalvis a la seva mare. Com se li acudia pensar una cosa tan absurda? Estava malament, estava fatal. Però el dolor que sentia a la cuixa i a l’espatlla dreta no seria res comparat amb el que l’esperava. Si no tornava la pasta, el Tigre era capaç de degollar-lo com a un porc i llençar-lo en un abocador.
Se li va acudir pressionar avall la clavícula, a veure si se li posava a lloc i aconseguia alleujar el dolor. Li van saltar les llàgrimes. Es va marejar. Fins i tot, si es moria, el Tigre seguiria reclamant la pasta. Reclamaria la droga perduda a la seva mare i a la seva germana. I si la Vanessa no podia pagar, el Tigre l’explotaria, i també se’n beneficiaria ell, segur que sí, Vilgen Santa, qué mala suelte. I si li telefonava? La Vanessa tenia les claus del cotxe de sa mare. Potser podria venir a buscar-lo i treure’l d’allí. Sí? No? No era bona idea, mielda, mielda, perquè era divendres, segur que era a la barra de Los Caribeños i li preguntarien què passava, per què se n’havia d’anar. Hauria d’inventar-se alguna cosa, i l’enxamparien. Era millor deixar-la en pau i no barrejar-la amb tot allò.
No hi havia res a fer. Potser el millor era fer un últim esforç per baixar una altra vegada barranc avall i saltar, saltar cap a la foscor, precipitar-se de cap contra les roques, acabar d’una vegada. ¡Mielda de vida! Que pocs records bonics que tenia! Si eren els últims moments de la seva vida, el repàs d’alegries era penós. Amb prou feines un capvespre en una fira, a Playa Bávaro, amb una turista espanyola, i després a la platja, menudo pibón, qué maravilla. Amb prou feines el record de la colla de l’escola, jugant a fulbito al pati, amb els pneumàtics d’un jeep fent de porteria. I també l’olor de les empanada’ dominicana’ que feia la seva àvia Minga. Ah! I no podia oblidar el vídeo porno que havia aconseguit el Panda, un dels seus millors amics, pobre xaval, havia acabat a la presó, sobredosi i a la tomba, amén, otra vida de mielda, como la mía.
Li va semblar que d’un moment a l’altre perdria el coneixement. Es va aixecar. Aturaria algú a la carretera. Va trigar deu minuts a pujar vint metres. Més amunt ja va veure passar els llums d’un parell de cotxes en direcció a Barcelona. Hauria d’aturar-ne algun, però en l’estat en què es trobava segur que trucarien a una ambulància, i aleshores també vindria la poli, i es mirarien la moto, i si l’enviaven a l’hospital li traurien la roba i li trobarien la coca. Va començar a llençar bossetes cap als porcs. Després va acabar de pujar. La fregada de la cuixa picava, cremava, se li enganxava als pantalons estripats. Encara li quedava alguna bosseta. La va llençar cap als grunys que sentia rere seu. ¡Mielda, toíta para u’tede’, cabrone’!
Quan va arribar a dalt ja no podia més. Venia un altre cotxe. El Wilson va aixecar el braç bo. El cotxe va posar l’intermitent i va parar.
—Ei, noi, que t’has fet mal? —va cridar el conductor.
2
La Moni no ho podia evitar: des que la seva germana gran vivia a Esplugues i els seus pares havien tornat a Utrera, el poble d’on havien vingut, cada vegada que baixava a la parada de metro de Sant Ildefons per anar al gimnàs de taekwondo que feia de tapadora dels negocis del Bruce, feia una mica de volta, entrava pel carrer on hi havia el novè pis on havia nascut i on havia viscut fins als vint-i-dos anys, i es deixava envair per la nostàlgia que sentia en veure onejar la roba estesa als balcons. Aquells llençols, tovalloles i samarretes eren com banderes al vent que marcaven un territori que encara era seu, tot i que no el visités gaire sovint: un bloc de deu plantes, un edifici d’escales estretes, sostres baixos i espais modestos, com tants d’altres d’aquella barriada obrera que, a mitjans dels anys seixanta, havia acollit una població de seixanta mil persones vingudes d’Andalusia i Extremadura. Ara la població de la Satélite, que és com tothom anomenava el barri quan era petita, albergava majoritàriament emigrants d’una segona onada, gairebé tots magribins i llatins, però també alguna família subsahariana.
Quan arribava davant de la que havia estat casa seva, baixava de la bicicleta, mirava cap a la finestra de la seva habitació i es veia amb set o vuit anys traient el cap per cridar els seus amics que no podia baixar a jugar perquè la seva mare l’havia castigada per dir mentides i paraules lletges.
—Moni, con ese genio no te va a querer nadie —li deia la seva mare.
Ben mirat, potser s’havia passat mitja vida mirant de demostrar que la seva mare no tenia raó, però no estava segura d’haver-ho aconseguit.
Va baixar pedalant per l’avinguda de Salvador Allende fins a la desviació de la plaça Catalunya. Des d’allí va anar a buscar l’avinguda del Parc per pujar fins al Taekwondo Sung Kyu, al barri de Les Gavarres. El propietari era el Bruce, però se n’ocupava el maestro, un lluitador coreà que havia participat als Jocs Olímpics de Barcelona quan tenia només vint anys. En els escassos vint dies que tenia previst estar-se a la Vila Olímpica, havia aconseguit lligar-se una voluntària olímpica d’Esplugues i s’havia quedat a viure al seu pis, que la noia compartia amb dues companyes més, totes estudiants d’infermeria.
El Bruce havia començat el seu negoci dealer amb l’haixix que ell mateix portava directament des del Marroc, però de seguida va aconseguir muntar una petita xarxa de dealers. Amb el temps, gràcies a un contacte al moll de contenidors de Barcelona, s’havia assegurat l’entrada més o menys regular de cocaïna colombiana. La Barcelona postolímpica rebia cada cop més turistes, congressistes i executius estressats, de manera que la demanda creixia i les vendes anaven a tota vela. En aquella època, gràcies a una d’aquelles infermeres acollidores, que consumia els seus productes, va conèixer el professor de taekwondo, que es feia dir maestro. El Bruce hi va veure el noi perfecte per fer un negoci que li servís de tapadora i li permetés de blanquejar els diners que feia a cabassos. Va obrir un parell de gimnasos dedicats a les arts marcials, amb el coreà al front. El maestro procurava dividir les seves hores entre l’establiment de Cornellà, el Sung Kyu, i el que tenia al centre de l’Hospitalet, el Sung Kyu II. Al Bruce, per la seva banda, l’interessaven ben poc les arts marcials. Creia molt més en les pistoles i les armes en general.
La porta del Taekwondo Sung Kyu estava oberta. La Moni hi va entrar amb la bicicleta, per no deixar-la al carrer. Mentre el maestro feia classe no se’l podia interrompre. Es va estar en silenci una bona estona, veient com dues noies de tretze o catorze anys colpejaven amb els peus nus les proteccions que el coreà duia a les mans. Feia temps que no hi anava. Li va semblar que la decoració s’havia quedat fossilitzada en l’època remota en què el maestro havia arribat a Barcelona. Les mateixes medalles emmarcades, la bandera amb el yin i el yang i moltes fotografies grises, una mica esvaïdes, de la premsa coreana i de la seva participació als Jocs del 92. Se’l veia aixecant copes, rebent medalles, saludant des del pòdium, lluitant i fent reverències a alguna autoritat del seu país.
Finalment les alumnes van saludar cerimoniosament i el maestro va inclinar el cap. Mimèticament, la Moni també va doblegar l’esquena i va acotar el cap mentre les noies es retiraven cap a les dutxes. El maestro es movia d’una manera estranya, tova, com si tingués a dins una estructura d’una matèria flexible en lloc d’ossos. A la Moni li semblava que aquell home de cap pelat sempre estava trist, perquè tant les celles com els ulls i la comissura dels llavis li queien, li penjaven una mica, com si estigués profundament decebut. Però de sobte somreia i els ulls se li despertaven. Va fer una salutació breu i un somriure, li va dir que ara mateix avisava el Bruce.
La Moni no sabia si el coreà estava al corrent o no dels negocis del Bruce, que vivia al pis de dalt. Només sabia que s’ocupava d’avisar-lo i que tornava al cap d’una estona per fer-li saber si ja podia pujar o s’havia d’esperar.
L’accés a la sala on la rebia el Bruce era una mica claustrofòbic. S’havien de pujar tres trams d’escala i recórrer molts metres per passadissos laberíntics i sense finestres. Finalment, després de passar per una porta metàl·lica, s’arribava a la sala, un espai ampli amb una única finestra, petita, que donava a un pati interior on només hi havia una paret mitgera de maons vistos, i les cisternes rovellades i les teulades d’uralita d’un taller en desús que estava sempre en venda.
Allí dins la decoració encara era més antiga i molt més tèrbola. Hi havia un cap de toro dissecat, el Chicolín, que el Bruce havia heretat del seu pare, del bar que havia tingut a tocar de la plaça de Linares. Segons deia, al Chicolín l’havia torejat el Manolete en persona, que moriria en aquella mateixa plaça pocs anys després. La banya dreta feia de penja-robes d’un chapiri de legionari. Hi havia una bandera franquista, els retrats de Franco i de Primo de Rivera, un gran plànol del Sàhara Espanyol, emmarcat i protegit per un vidre polsós; i un armari atapeït de sabres, cascos militars, medalles, banyes de cabra, jocs de cafè amb símbols de la Falange i copes de conyac amb l’escut de la Legión. El Bruce tenia un pastor alemany vell i mandrós, que jeia en un sofà esbotzat, i la Moni atribuïa a aquella bèstia polsosa l’olor d’orins fermentats que surava sempre en aquella habitació.
Al Bruce li agradava impressionar-la. Per això, va pensar la Moni, just abans que ella entrés havia agafat el seu vell fusell