No em busquis

Sara Medina

Fragmento

busquis

1

Per al Wilson, córrer de nit per l’autovia no tenia cap gràcia. Va accelerar un parell de cops per veure com tirava l’Honda Gladius de segona mà que s’havia comprat tres dies abans, i després s’ho va prendre amb la calma d’un motorista de llarga distància. Però així que va deixar enrere l’última rotonda abans dels túnels de la carretera de Barcelona a Valls, va sentir com l’adrenalina se li disparava perquè començaven les costes del Garraf, l’antiga carretera, plena de revolts pronunciats, que sempre agafava per anar a Sitges. Se la sabia tant de memòria que tenia interioritzada la marxa que calia posar en cada tram, la inclinació a l’entrada en cada revolt i el punt de gas a la sortida. ¡Bendita Gladiu’! Amb la Gladius tot era diferent, més fàcil, més excitant.

Des del primer revolt ja va veure que la moto responia, com si les rodes anessin encaixades en un raïl fixat a l’asfalt, i va sentir un plaer que s’expandia, creixia, li omplia l’ànima i s’escampava pels arbres i pels talussos de la carretera. No era només adrenalina. Abans de sortir de casa el Wilson s’havia fumat un porro ben carregat. Una xocolata per flipar en colors que li havia provocat un subidón que te caga’, i no t’hi adormies. El Wilson sabia el que era la xocolata de la bona, i de tant en tant li agradava fumar-se un bon porret. Però el seu negoci era un altre, més rendible. Coca, fa’lopa, perico, blanca, frula, milonga... Estava content perquè la que portava avui era de puta mare i tenia un contacte a Sitges que era un crac i que la sabria moure entre els friquis i els pijos del Festival Internacional de Cinema Fantàstic.

Per tenir deu anys i haver-li costat dos mil euros, la moto petava força bé. Aprofitant les rectes, que eren breus, el Wilson aixecava el cap i parava el vent amb el pit. Se sentia a la proa del Titanic, com Leonardo DiCaprio. Li entusiasmava, aquella pel·lícula. De vegades, quan la seva mare se n’anava a netejar cases i els deixava sols, l’hi posava a la seva germana Vanessa. Sempre acabaven plorant. Després tenien el ritual de posar a tot volum My Heart Will Go On, cantada per la Céline Dion, i de sortir al balconet del pis de Ciutat Badia, que la imaginació transformava en la proa del Titanic. Es posaven en una cantonada, sobre la plaça, la Vanessa amb la panxa contra la barana, mentre ell, des de darrere, li feia posar els braços com si volés. Aleshores es posaven a cridar «¡Toy volando!», fins que algun veí bramava que fessin el favor de volar d’una vegada.

Se sentia volar en els revolts més amples i més suaus, perquè podia entrar-hi reduint a quarta, amb el genoll gairebé fregant el terra, pràcticament sense frenar, i sortir-ne amb una acceleració contínua, com si avancés per un camí de seda. A la claror viva dels fars de la moto, i sota els efectes de l’haixix, sentia que el paisatge l’acompanyava: les roques, els arbres i els margallons apareixien amb ell, existien gràcies a la moto i desapareixien en la foscor a mesura que avançava. A l’entrada dels revolts la claror lliscava sobre els arbres i els anava descobrint a una velocitat de prodigi. Després brillaven les línies blanques de la carretera i els reflectors de les barreres de seguretat, que marcaven el seu compàs, més accelerat a les rectes, més lent als revolts pronunciats.

Concentrat en el ritme dels reflectors, no va estar prou atent al canvi de gir d’un dels revolts més penjats sobre el mar. La roda del davant va perdre el contacte, i ja no va estar a temps de redreçar la màquina i tornar a buscar la inclinació adequada per sortir de la corba. Els segons se li van fer eterns mentre queia i fins que va notar el frec del carenat sobre l’asfalt. Es va deixar anar, els fars de la moto van il·luminar cap a l’aigua i el Wilson va haver de rodolar i de lliscar a les fosques durant uns segons terribles en què no sabia si toparia de cap contra la tanca o passaria per sota i es precipitaria pel barranc. Mentre ell lliscava cap al voral, la moto va topar contra la barrera, va saltar-la, i va quedar aturada a la vora del precipici.

El Wilson va pensar abans en la moto que en ell. Els fars l’enlluernaven, perquè havien quedat precisament mirant cap a ell i cap a la carretera. Es va aixecar, adolorit i amb la cuixa dreta cremant a causa de la fregada amb l’asfalt. De seguida es va adonar que amb prou feines podia moure el braç dret, que l’espatlla li feia unes punxades insuportables i que li havia sortit un bony estrany sota la caçadora de cuir.

—¡De’grasiao de mielda! —va remugar sota el casc. Segur que tenia trencada la clavícula dreta.

No es veia capaç de tornar a posar la moto en marxa i de tornar a circular en aquelles condicions. I gairebé més que la moto, el preocupava la maleta i la mercaderia que hi portava. Si tenia la mala sort que una patrulla de la policia el trobava accidentat, se l’endurien a l’hospital, cridarien una grua per a la màquina, i algú acabaria descobrint que a la maleta, a més d’unes botes de goma per a la pluja i una caixa d’eines, hi duia un carregament de gairebé mig quilo de cocaïna en bossetes d’un i dos grams per vendre a seixanta euros el gram. Trenta mil euros de l’ala.

Quan anava a saltar la barrera de seguretat, la cama esquerra també li va fallar. No semblava que tingués res trencat, però li era impossible d’aixecar-la. Finalment, adolorit pels cops i amb la fractura bategant sota la caçadora, va decidir-se a passar per sota, reptant amb un sol braç, a poc a poc i gemegant de dolor.

La maleta no hi era, la creta de tu madre. L’impacte l’havia fet saltar de l’ancoratge. Es va treure els guants ajudant-se amb les dents. Va tancar la clau de la benzina i va apagar el contacte de la moto amb la mà esquerra dubtant de si havia de girar la clau cap a un costat o cap a l’altre. Després va treure el mòbil i en va encendre la llanterna, disposat a buscar la maleta. A causa de l’esforç se li havia entelat la visera i se sentia oprimit dins del casc. Amb prou feines va aconseguir treure-se’l. El va deixar a terra. Va il·luminar el talús, les roques, els arbustos. De seguida va veure que la maleta havia rodolat pel pendent i s’havia quedat aturada contra un margalló, molt avall. El Wilson va decidir-se a baixar. Havia de recuperar la mercaderia. Després ja tindria temps de pensar com s’ho faria per tornar a casa.

El descens se li va fer etern. Va notar, al peu esquerre, l’escalfor oliosa de la sang, i una certa sensació d’anestèsia, com si hi hagués una treva més enllà del dolor. La maleta s’havia obert, i el gruix del carregament havia caigut sis o set metres més avall, sobre les roques. Amb la llanterna del mòbil, maldita chapeadora, el Wilson va veure, mielda, mielda, una escampadissa d’objectes que brillaven allí baix. Impossible seguir baixant. Va començar a recollir les bossetes de coca que tenia més a l’abast, entre els margallons, i abans que pogués prendre consciència que s’hi estaria hores, li va fallar el peu ferit i entumit i va caure contra el margalló, que va cedir. Es va precipitar des d’una alçada d’uns

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos