1

El problema

La tardor de 1979 vaig començar a estudiar com a postgraduat en una de les universitats més prestigioses de la galàxia acadèmica, el Massachusetts Institute of Technology (més conegut com a MIT). El meu objectiu era ser professor d’economia, i em semblava que no n’havia après prou a la Complutense primer i a la Universitat de Barcelona després. Ja havia exercit dos anys com a professor no numerari (PNN) —el nivell més baix de la casta acadèmica— i era molt conscient de la magnitud de la meva ignorància.

Els Estats Units que em vaig trobar no eren un país satisfet. La derrota a la guerra del Vietnam havia estat traumàtica; no era clar que estiguessin guanyant la guerra freda contra la Unió Soviètica i, a més, feia anys que l’economia no anava gaire bé. No s’estaven recuperant prou bé de la primera crisi del petroli, sis anys enrere, de manera que no semblava que es tractés d’una recessió més: la seva indústria estava perdent pistonada en relació amb la d’Alemanya i sobretot amb la del Japó, justament les dues potències derrotades durant la Segona Guerra Mundial. Que els seus automòbils fossin més glamurosos i eficients que els de les grans marques de Detroit es vivia amb una barreja d’humiliació, incredulitat i pessimisme. Al MIT vaig descobrir que els economistes americans estaven obsessionats amb la productivitat, que semblava haver-se estancat. Per la seva banda, la classe mitjana ho estava amb la inflació. El 15 d’agost de 1969 la revista LIFE havia publicat en portada un bitllet de dòlar retorçat amb el titular «Els impostos alts i els preus alts fan que tothom se senti pobre», i en els deu anys transcorreguts des d’aleshores la inflació no havia fet sinó accelerar-se. La imatge reflectia un sentiment molt estès entre molts americans: que la pèrdua de poder adquisitiu del dòlar constituïa un símptoma que les coses no podien acabar bé. Per altra banda, molts experimentaven un creixent sentiment d’afartament amb els sindicats, que sovint perseguien i aconseguien objectius que els semblaven abusius. Es palpava a l’ambient que el model econòmic que havia portat els Estats Units, i de retruc tots els països occidentals, a un grau de benestar impensable l’endemà de la guerra estava arribant a l’esgotament.

A mi, la veritat, aquells problemes em semblaven menuts. Els Estats Units eren molt rics, ho era Europa occidental i fins i tot ho era —després de vint anys de creixement accelerat— l’Espanya d’on jo venia. A Europa occidental el que preocupaven eren els míssils que els soviètics acabaven de desplegar i els que els americans volien contraposar (SS-20 i Pershing, respectivament, dos noms aleshores molt populars). A més, a Espanya preocupaven molt la violència i un atur que creixia de manera galopant. El meu pare hi veia la repetició, com en una maledicció, de l’experiència de la Segona República, quan la democràcia va ser víctima d’una altra gran crisi econòmica. Sí, em semblava que hi havia problemes més greus que l’estancament de la productivitat, que la inflació o que una taxa d’atur del 6 % o del 4 % (que és la que hi havia, respectivament, als Estats Units o a França en aquell moment). La degradació del medi natural n’era un.

El 1972 s’havia publicat el primer informe aparentment seriós (el primer que utilitzava ordinadors per predir el futur) que vaticinava el col·lapse del sistema productiu mundial en qüestió de poques dècades per manca de matèries primeres i per excés de contaminació (encara no es parlava de xoc climàtic), un treball realitzat justament al MIT i encertadament titulat The Limits of Growth («Els límits del creixement»).[1]

L’informe havia causat sensació entre el gran públic, però no tant entre els científics, molts dels quals van acusar-lo de catastrofisme injustificat. Tanmateix, i com per confirmar-lo, aquell mateix any van coincidir, per una banda, el col·lapse del sistema ecològic de l’anxoveta peruana, un producte bàsic en la indústria càrnica mundial, com a conseqüència de l’excés de captures, i per l’altra, dues collites pèssimes de cereal a la Unió Soviètica que van disparar-ne els preus. Simultàniament, una sèrie de decisions polítiques van posar pels núvols els preus d’altres matèries primeres: reduccions de la superfície plantada de cafè al Brasil, vagues a les mines de coure a Xile i, sobretot, les brutals pujades de preu del petroli després de la guerra del Yom Kippur (1974) i de la revolució a l’Iran (1979).

Al caliu d’aquells estudis i d’aquestes evidències, el moviment ecologista estava irrompent amb força a l’arena política, i ho feia no sols qüestionant la capacitat del mercat per autoregular-se, sinó posant de manifest que el mercat no regulat —com la pesca de l’anxoveta peruana— ens portava a la catàstrofe col·lectiva.

El moviment ecologista era objecte de bromes, moltes d’elles justificades. Recordo haver assistit a una conferència (a Califòrnia, la meca del moviment) dedicada a alertar-nos sobre el perill que comporta no ventilar els habitatges d’obra (allà la majoria eren de fusta) perquè el ciment emet radó radioactiu. Tanmateix, no calia ser un ecologista ni combregar amb les hipòtesis —certament simplistes— que havien utilitzat els autors de The Limits of Growth, per adonar-se que el mercat autoregulat no era la resposta als principals problemes que tenia plantejada la humanitat.

LES EXPECTATIVES RACIONALS

Sí, hi havia problemes a la vista més greus que la productivitat o la inflació, però jo havia anat a Boston a estudiar economia i, a més, el programa no donava temps per a gran cosa més, de manera que això és el que vaig fer durant aquell curs.

M’havia decidit per la teoria econòmica, que és la branca més abstracta de l’economia, i un cop vaig començar a entendre a què m’hauria de dedicar si seguia aquell camí, em vaig sentir progressivament decebut, fins a l’extrem que, un cop finalitzat el curs —amb qualificacions més que acceptables, això sí—, vaig abandonar el programa.

Els economistes, com els practicants de totes les disciplines més o menys especulatives, es divideixen sovint en escoles enfrontades. En els anys precedents, el conflicte principal havia oposat els keynesians als monetaristes. Jo havia intentat entendre les raons dels uns i dels altres, i tot i que —com tots els progressistes— tenia més simpatia pels primers, havia acabat concloent que els segons tenien més raó.

El MIT havia estat un bastió dels keynesians, però quan hi vaig arribar ja havien tirat la tovallola, de manera que el que s’hi ensenyava no era gaire diferent del que s’ensenyava a la Universitat de Chicago, que era la meca dels monetaristes. De fet, la victòria d’aquests semblava tan completa que l’etiqueta «monetarista» començava a deixar d’utilitzar-se: era innecessària perquè ara tots pensaven com ells.

Tot això a mi no m’importava gaire, la veritat; però, un cop acceptada la tesi principal del monetarisme, el que se’ns estava imposant era un programa d’estudis que girava al voltant d’una hipòtesi que a mi em va semblar grotesca, les «expectatives racionals».

La idea era que les persones no sols actuem sempre racionalment, sinó que abans d’actuar processem tota la informació que tenim a la nostra disposició, i actuem en conseqüència. Enunciada d’aquesta manera, pot semblar raonable, però els economistes sempre havien observat el contrari: que la gent no es comporta de manera «racional», sinó que sovint es deixa emportar per la rutina, pel gregarisme, pel curtterminisme, per l’eufòria o pel pessimisme. Ara bé, des del punt de vista teòric, les conclusions d’aquella hipòtesi eren revolucionàries, perquè implicaven que els governs no poden modular l’economia —que és el que havien estat fent durant les últimes dècades— i que els mercats financers funcionen de manera òptima —quan la història demostrava el contrari—. Per exemple, la idea implica que si el govern acorda una rebaixa de l’IRPF, la població beneficiada s’abstindrà de gastar-se els diners addicionals perquè pensarà que tard o d’hora el govern es veurà obligat a apujar els impostos, i que, per fer-hi front, aquell dia els necessitarà. Aquesta conclusió no era nova (l’havia enunciada feia un segle i mig un economista que trobarem més endavant), però la comunitat acadèmica se la prenia seriosament per primera vegada.

Com que la hipòtesi en qüestió representava l’últim crit entre la professió, vaig haver de treballar amb ella, i quan, un cop a Barcelona, vaig decidir escriure una tesi doctoral per poder tornar a ensenyar a la universitat (que era l’única feina que tenia a l’abast), la vaig fer sobre les maleïdes «expectatives racionals».

El cas és que a la primavera de 1980 estava fins al capdamunt de la hipòtesi en qüestió i treballar sobre ella em semblava un exercici estèril. A la Universitat de Barcelona havia coincidit amb un professor heterodox, Alfons Barceló, que opinava que la teoria econòmica convencional era una nova escolàstica, i em va semblar que no sols tenia raó, sinó que la cosa estava arribant a extrems ridículs.

M’equivocava. No se m’estava convidant a participar en un exercici inofensiu de preciosisme analític (que és el que va ser la meva tesi), sinó en una vasta operació d’enginyeria intel·lectual que tindria importants repercussions sobre la vida dels meus conciutadans. El que s’estava fent a les universitats capdavanteres era reescriure la teoria econòmica convencional per dinamitar un consens consolidat quaranta anys enrere d’acord amb el qual els governs poden i per tant han de controlar l’economia per evitar les crisis financeres, per redistribuir la renda en favor dels de baix i per aconseguir la plena ocupació. El que es pretenia era substituir aquest consens per un altre d’acord amb el qual el millor que poden fer els poders públics és fer el mínim possible, una idea que la societat havia deixat enrere feia molts anys.

«Make America Great Again»

Tenint en compte que la crisi econòmica semblava haver estat generada per l’escassedat de recursos —el petroli i l’anxoveta, entre molts altres—, hauria estat lògic que els economistes acadèmics haguessin decidit repensar les seves teories per incloure el fet que els recursos naturals són limitats i que la capacitat del medi per absorbir la contaminació també ho és, la qual cosa ens hauria servit per preparar-nos millor per al present. En comptes d’això, les idees que m’estaven ensenyant prescindien d’aquests fets i, quan representaven el funcionament d’una economia, pressuposaven que sempre tendeix a l’equilibri, que si el perdia era degut a pertorbacions externes (una mala collita, una decisió governamental equivocada, una vaga), però que era capaç de recuperar-lo per si sola. Eren idees que havien estat desacreditades feia molt de temps, però que tornaven amb un embolcall nou, i que deien el que la classe mitjana volia creure: que la culpa del que passava era dels governants, que no feien bé la seva feina. En concret, la tesi central del monetarisme era que la inflació, que tant preo­cupava la classe mitjana, depèn exclusivament del que fa el govern.

El cas és que van ser les idees que m’estaven ensenyant les que van imposar-se per golejada, i qui va guanyar les elec­cions americanes la tardor de 1980 va ser Ronald Reagan prometent una fórmula senzilla perquè els Estats Units recuperessin la sendera de la prosperitat, de la plena ocupació i de l’estabilitat de preus: reduir els impostos i reduir l’activitat del govern, perquè, segons ell, «el govern no és la solució als nostres problemes; el govern és el problema».

Mirant retrospectivament, és evident que el programa no era sinó una il·lusió per satisfer l’angoixa d’una classe mitjana que sentia amenaçada la seva opulència i a qui se li prometien prosperitat, estabilitat i equitat.

D’acord amb aquelles idees, les barreres que protegien els productes nacionals (que havien estat tan altes als Estats Units com ho eren a Espanya) van ser reduïdes o eliminades, així com els obstacles que limitaven la circulació de capitals a través de les fronteres; es van privatitzar empreses públiques, la prestació de serveis públics mitjançant la subcontractació a empreses privades va fer furor entre els financers i les constructores; despatxar un treballador va esdevenir cada cop més fàcil i barat; el salari mínim es va reduir dràsticament, i els bancs i les caixes van poder expandir-se en territoris que els havien estat vetats i van poder comercialitzar productes cada cop més sofisticats i cada cop més incomprensibles, com a «preferents», «primes úniques» o «hipoteques subprime».

Jo encara he vist una Espanya on no sols la cervesa d’importació era un producte exòtic, sinó que les marques espanyoles es repartien el territori amb acords comercials rígids, fins a l’extrem que, al trajecte Madrid-Barcelona, els vagons restaurant de Renfe servien una marca fins a Saragossa (Mahou) i una altra després (Damm); els cotxes d’importació eren tan estranys a Espanya com ho eren als Estats Units; els empresaris no es plantejaven produir al Marroc, i l’evasió de capitals constituïa un delicte.

El canvi va ser sobtat i radical, de manera que gairebé d’un dia per l’altre les botigues van passar a oferir roba xinesa i fruita sud-americana, els carrers es van omplir de motos japoneses i de cotxes alemanys, i les ciutats occidentals van esdevenir ràpidament multiculturals.

Jo mateix, que em sentia vagament d’esquerres (prou per matricular les meves filles en escoles, instituts i universitats públics), aprovava el que es feia al meu voltant: la liberalització dels lloguers, l’adhesió a la Unió Europea i la reducció dels aranzels, la deslocalització industrial, la flexibilització laboral i la jivarització del salari mínim a canvi de la llibertat sindical, la desregulació de mercats i la privatització d’empreses i de serveis públics. Havia interioritzat una sèrie de conceptes i de lemes que justificaven totes i cada una d’aquelles polítiques: «l’empresa privada és més eficient que la pública», «la congelació de lloguers franquista ha condemnat Barcelona a la decadència perquè els propietaris no volen invertir en renovació i perquè els llogaters no busquen llocs de treball lluny de la residència», «el proteccionisme del XIX va condemnar la nostra indústria a la mediocritat», «els millors llocs de treball sempre es quedaran aquí», «el salari ha de reflectir la productivitat del treball», «és bo que les pastisseries competeixin amb els bars i és bo que les caixes competeixin amb els bancs» o «és bo que els ajuntaments subcontractin la neteja, perquè això reduirà l’absentisme». Estava convençut que l’augment de la competència i dels incentius alliberaria unes energies adormides, i que això ens portaria a un món millor.

La Gran Recessió, que va començar el 2008, ens obliga a reconsiderar aquell programa —que ara denominem neoliberal—, i el balanç no és satisfactori, perquè prometia estabilitat, prosperitat i equitat, però no ha proporcionat cap de les tres coses. Repassem-les una a una.

ESTABILITAT?

És indubtable que el programa neoliberal ha vençut la inflació, que era la seva bèstia negra, però el programa prometia, a més i sobretot, l’estabilitat de l’activitat econòmica. En aquest sentit, l’any 2003 el president de l’Associació Americana d’Economia obria la trobada anual de l’entitat amb un discurs en què declarava que «el problema central de la prevenció de les depressions ha estat resolt a efectes pràctics; i ho està per moltes dècades». El president no era un qualsevol: Robert Lucas ha estat un dels economistes més influents i prestigiosos del segle XX, entre molts altres guardons ha recollit el Premi Nobel d’Economia i és, precisament, qui va popularitzar entre els economistes acadèmics —des de la Universitat de Chicago— la hipòtesi de les «expectatives racionals».

Ara bé, és evident que Lucas estava completament equivocat, perquè quatre anys després començava la Gran Recessió de 2008-2014.

PROSPERITAT?

Pel que fa a la prosperitat, el PIB per càpita no ha recuperat les taxes de creixement que havia tingut les dècades anteriors; tampoc no ho han fet ni la productivitat, és a dir, la producció per hora treballada, ni, sobretot, la part de la productivitat que es deu a la innovació i al progrés tècnic. Com ha posat de manifest Robert Gordon al seu monumental estudi sobre el creixement de la productivitat als Estats Units des de mitjans del segle XIX, «el creixement econòmic després de 1970 ha estat simultàniament enlluernador i decebedor [...]. Ha continuat, però focalitzat en l’oci, les comunicacions i la tecnologia de la informació [...]. La innovació i el progrés tècnic han crescut a poc més d’una tercera part del ritme assolit entre 1920 i 1970».[2] A Europa la situació és similar a la dels Estats Units, perquè, com diu la Unió Europea, «el creixement de la productivitat en general ha declinat des dels anys seixanta, i encara s’ha desaccelerat més després de la present crisi financera fins a arribar al mínim històric actual».[3]

Així doncs, l’eficiència prodigiosa que ens havien de portar els mercats alliberats de regulacions innecessàries no s’ha materialitzat. Per què?

Quan els polítics d’aquella època prometien eficiència, podien referir-se a tres coses molt diferents: o bé que les empreses generarien un esclat d’innovació tecnològica que ens aportaria automatismes més poderosos (la visió dels enginyers), o bé que la llibertat del comerç internacional permetria més especialització entre empreses i entre països (la visió dels economistes), o bé que seguiríem fent el mateix de la mateixa manera però pagant menys als treballadors (que era el sentit que tenia la frase «És més eficient produir al Marroc que a Europa» en boca d’un empresari).

El que hem vist des dels anys vuitanta ha estat, sobretot, millores d’eficiència de la tercera mena. La roba, que fa quaranta anys es comprava dues vegades l’any després d’una curosa anàlisi de les alternatives, ha esdevingut un producte tan barat que ara és objecte de compra per impuls; en part perquè la moda s’ha internacionalitzat i les mateixes marques venen arreu els mateixos productes, ara produïts massivament, però sobretot perquè els tallers de confecció estan a llocs com Ban­gladesh, on el salari equival a poc més de cent euros al mes.[4]

Pagar menys per fer el mateix s’ha aconseguit de tres maneres diferents: la primera va ser la deslocalització del que es podia importar (habitualment producció industrial, com la confecció de Bangladesh, però també el software o l’atenció telefònica); la segona, ocupant immigrants poc qualificats per fer feines que no poden ser importades (neteja, cura de les persones, agricultura, etc.) i aprofitant la seva abundància per degradar les condicions laborals; la tercera, transformant fei­nes subjectes a conveni col·lectiu en feines executades per personal amb una relació laboral precària: contractes de molt curta durada, falsos autònoms (sovint, però no sempre, gràcies a la intervenció d’una plataforma informàtica: taxistes, transport, hostaleria, etc.) o falsos cooperativistes (com va ser el cas a la indústria càrnica).

EQUITAT?

Pel que fa a l’equitat, resulta oportú referir-se a un article publicat per un altre premi Nobel d’Economia, Simon Kuznets, l’any 1955.[5] L’autor hi suggeria que el mercat tendiria inexorablement a distribuir la renda de manera cada cop més igualitària, i justificava aquesta predicció en funció de l’escassedat relativa de treballadors a mesura que s’acumulaven mitjans de producció (infraestructures, fàbriques, etc.) i en l’augment de productivitat que permetien aquests mitjans. Kuznets va advertir de la feblesa de la base empírica de la seva conclusió, però això no va obstar perquè la Corba de Kuznets esdevingués poc menys que una veritat establerta entre els economistes ortodoxos, de manera que es poden localitzar centenars de treballs que es basen en aquesta evolució esperada, fins a l’extrem que l’any 2011 l’American Economic Review, que és una de les revistes més prestigioses entre els economistes acadèmics, va seleccionar aquell article com un dels vint més influents de la història de l’economia.

Ara bé, l’any 2011 ja era perfectament clar que la predicció de Kuznets era un error, perquè la desigualtat ja feia algunes dècades que augmentava arreu del món desenvolupat, com posa de manifest el gràfic 1, referit als Estats Units, el Regne Unit i Suècia. La Corba de Kuznets preveia que la desigualtat evolucionaria en el temps en forma de U invertida, quan en realitat ha evolucionat en forma de U; o sigui, exactament en sentit contrari.

Els mecanismes per pagar pitjor a què acabo de fer referència han tingut molt a veure amb l’increment de les desigualtats als països occidentals, però no han estat els únics que l’expliquen. La permissivitat en les fusions empresarials (justificada per la necessitat de formar grans empreses capaces de competir amb les multinacionals estrangeres) i les privatitzacions d’empreses públiques han portat a una explosió dels ingressos que perceben els qui les gestionen, i la desregulació del mercat immobiliari i el canvi de model productiu han portat a la concentració de l’activitat a les ciutats, fet que s’ha traduït en un creixement imparable dels lloguers.

Per ser precisos cal dir que les desigualtats han pujat dins dels països, però que la desigualtat entre els països s’ha reduït, com no es cansa de posar de manifest Branko Milanovic, que és qui millor ha estudiat aquest fenomen i que explica que els guanyadors de les últimes dècades han estat la classe mitjana de l’Àsia emergent i els «superrics» de tot arreu, mentre que els perdedors han estat les classes mitjanes i baixes del món desenvolupat.[6]

La sortida de la misèria de desenes de milions de persones cada any a Àsia constitueix, sens dubte, una notícia excel·lent i un argument sòlid per defensar la globalització, però enlloc no estava escrit que aquest resultat exigís una desigualtat més gran als països occidentals. El que se’ns deia és que amb la globalització tots en sortiríem guanyant, i són molts els que n’han sortit perjudicats.

QUARANTA ANYS DESPRÉS

Han passat moltes coses des de 1979; Pink Floyd estaven component The Wall, John Lennon encara respirava i no existia ni la telefonia mòbil ni internet, però poques han tingut un impacte més gran en la nostra societat que dos fenòmens que van començar a manifestar-se a partir d’aquell moment i que només el temps ens ha permès observar i mesurar. El primer és tan simple com sorprenent: els salaris han deixat de créixer.

Fins aquell moment, els salaris (i quan parlo de salaris em refereixo al seu poder de compra) havien estat pujant a tots els països occidentals al mateix ritme —molt elevat— amb què pujava la productivitat. Aquest paral·lelisme semblava el més lògic del món; al capdavall, fins i tot ara mateix el consens popular és que els salaris només poden pujar amb la productivitat, i que si la productivitat puja també ho faran els salaris. El cert és, en canvi, que a partir de l’època que jo estava estudiant al MIT la productivitat ha seguit pujant, però els salaris han deixat de fer-ho, i això a tot arreu, com posen de manifest els gràfics 2, 3 i 4, referits respectivament als Estats Units,[7] Espanya[8] i França.[9]

Els meus professors del MIT estaven preocupats per la productivitat. Mirant retrospectivament, el que els hauria hagut de preocupar eren els salaris.

Ara bé, que el conjunt d’assalariats hagi estat perjudicat no significa que ho hagin estat tots. Concretament, els ingressos dels directius, i particularment els de les grans empreses, han crescut meteòricament a partir d’aquells anys, i aquest constitueix el segon fenomen que hem de considerar. El gràfic 5, també referit als Estats Units, posa de manifest que si aleshores els directors generals (CEO) de les empreses americanes més importants guanyaven l’equivalent als ingressos d’algunes desenes dels seus treballadors, ara guanyen l’equivalent als ingressos d’alguns centenars d’aquests mateixos treballadors. A Espanya, la mitjana entre les empreses de l’IBEX 35 és de 118,[10] però aquesta proporció menysvalora la realitat, perquè aquestes empreses subcontracten massivament moltes de les feines pitjor remunerades, com la neteja o la vigilància.

L’estancament dels ingressos del conjunt dels assalariats i la seva redistribució a favor dels de dalt han donat lloc a la reaparició d’un personatge que la nostra societat semblava haver deixat enrere: el «treballador pobre», o sigui, conciutadans empleats a temps complet però incapaços d’arribar a final de mes. Es tracta d’un personatge molt familiar per a la generació dels meus avis, per als quals treballador i pobre eren gairebé sinònims, però no per als meus pares, per als quals un treballador era una persona que comprava —amb hipoteca— el seu habitatge, anava en cotxe i enviava els fills a la universitat, tres coses que els seus pares no podien ni somniar. El que estem experimentant és la fi del mite del progrés infinit per a tothom que ens acompanyava des del segle XVIII: la convicció que, en general, el nivell de vida mitjà dels fills seria més elevat que el dels pares. Això, per a molts, està deixant de ser veritat.

Aquests canvis no m’han perjudicat directament, ja que el títol de director general —tant al món públic com al privat— és el que m’ha acompanyat la major part de la meva vida laboral. Probablement jo hi he sortit guanyant, però crec que la meva societat hi ha sortit perdent, i molt. Entre altres coses, aquests dos fenòmens expliquen per què les nostres democràcies —que aleshores semblaven tan sòlides— ara flaquegen fins a l’extrem que un personatge com Donald Trump hagi estat capaç d’assolir la presidència dels Estats Units (i gairebé de repetir). Aquest triomf, com el del Brexit o com la força de l’extrema dreta a França o a Holanda, s’explica per l’existència d’una massa de votants enfurismats amb un ordre de coses que els ha deixat enrere.

Per què els salaris s’han estancat deixant enrere una part de la població que abans constituïa un dels pilars de l’estabilitat de l’ordre democràtic? Hi ha molts sospitosos i, d’alguna manera, cada ideologia té el seu preferit. Per als conservadors, el motor és la tecnologia, i molt concretament la digitalització, que ha destruït molts llocs de treball mitjanament qualificats i ha fet que un Messi hagi passat a ser un ídol mundial, quan Kubala només ho era local. Per a l’extrema dreta la culpa és principalment de la immigració, que redueix els salaris del personal amb qui competeix. L’extrema dreta també acusa la deslocalització de plantes industrials i les importacions, i està acompanyada, en aquesta segona acusació, de l’esquerra alternativa. L’esquerra clàssica, per la seva banda, culpa les polítiques dels governs «neoliberals» que van assumir el poder arran de la crisi econòmica dels setanta (personificats en That­cher i Reagan), i concretament la reducció d’impostos i la legislació antisindical que les hauria caracteritzat. Aquesta quarta explicació sembla creïble perquè tant Thatcher com Reagan van afavorir fiscalment els més rics i perquè van fer tots els possibles per afeblir els sindicats (de fet, tots dos van guanyar una batalla definitiva contra un gran sindicat, respectivament el de miners i el de controladors aeris). En la seva visió sobre el segle XX, Josep Fontana, per exemple, sentencia que «la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat el retrocés dels sindicats, atacats des del poder en alguns països».[11]

Els estudis empírics que han tractat de treure’n l’entrellat no són gaire concloents, la qual cosa no constitueix cap novetat entre els economistes. De tota manera, és fàcil avançar que l’explicació menys sòlida de totes és la quarta, i la cosa hauria de quedar clara sobretot per a un espanyol com Fontana. Efectivament, Thatcher i Reagan van fer el que van fer, però el que s’iniciava a l’Espanya d’aquells moments era una reforma fiscal que va augmentar molt la pressió fiscal —els meus pares no van començar a pagar impostos de debò fins aquell moment—, i la legalització i el suport als sindicats. Malgrat això, el gràfic 3 ens ha dit que als salaris espanyols els ha anat encara pitjor que als americans.

DE QUÈ VA AQUEST LLIBRE

Aquest llibre és una reflexió sobre els dos fenòmens a què acabo de fer referència, que denomino respectivament la Llarga Congelació Salarial i la Gran Disparitat Salarial, en la qual tracto d’establir tres idees:

Que si els salaris s’han estancat és perquè hi ha massa treballadors. Aquesta afirmació, que ara em sembla de sentit comú, constituïa una idea central del pensament dels grans economistes liberals dels segles XVIII i XIX, però els economistes del XX la vam deixar de compartir.

Que, contràriament al que pensaven i pensen els intel·lectuals liberals, la desigualtat té molta importància, i està en la base de la crisi que travessen en aquests moments les nostres democràcies.

Que el dilema a què ens enfrontem a l’hora de salvar la nostra democràcia és el de triar entre una democràcia d’iguals amb unes fronteres molt altes o bé una democràcia de castes que distingeixi entre ciutadans amb tots els drets i residents sense tants drets.

Abans de parlar de salaris i d’economistes, però, és convenient que fem una petita excursió per revisar alguns conceptes bàsics.

2

Laissez faire i drets humans

El biopic de Beethoven, produït el 2020 amb motiu del 250è aniversari del seu naixement, presenta tres etapes de la seva vida: la infància a Bonn, quan practica dia i nit el piano sota la fèrula del seu pare i, a set anys, fa el seu primer concert; la primera joventut, quan, encara una jove promesa de la música, es deixa impressionar per la poesia romàntica de Goethe i Schiller (concretament, per la seva oda A l’alegria) i per la Declaració d’Independència dels Estats Units, i fa el seu primer viat­ge a Viena per conèixer Mozart, i, finalment, els últims mesos de la seva vida, quan, completament sord i ja famosíssim, s’escarrassa a publicar les seves obres completes per arrodonir els ingressos. La narració salta contínuament d’una etapa a l’altra, i una de les guies que de seguida troba l’espectador per orientar-s’hi és la vestimenta masculina. En la infància i joventut, l’entorn de Beethoven i ell mateix vesteixen perruca, tricorni, mitges i casaques llampants; en la maduresa totes quatre peces han desaparegut, la segona substituïda pel barret de copa, la tercera pels pantalons i la quarta pel redingot (el predecessor de l’americana) negre.

De fet, una de les raons per les quals Mozart ens sembla un músic molt anterior a Beethoven rau en la roba amb què se’ns representen l’un i l’altre: el primer vestit invariablement com un cortesà del segle XVIII amb casaca vermella i botons daurats, i el segon com un burgès del segle XIX. En realitat, Mozart va néixer només quinze anys abans que Beethoven, de manera que se’ls podria considerar pràcticament contemporanis. El que passa és que aquells quinze anys van ser crucials. Mozart va arribar a sentir parlar de la Revolució Francesa, però quan va morir —molt jove—, les espatlles de Lluís XVI encara suportaven la seva reial testa; en canvi, quan Beethoven va compondre la seva primera simfonia, el rei, Danton, Desmoulins i Robespierre, entre molts altres, ja havien estat executats. Enrere quedaven els entusiasmes inicials, el Terror i la reacció termidoriana; la Revolució s’estava estabilitzant en forma de directori republicà i Beethoven, entusiasmat pels principis de «Llibertat, igualtat i fraternitat», va dedicar la seva tercera simfonia a Napoleó, a qui considerava l’alliberador d’Europa.

El canvi sobtat de la moda masculina havia estat conseqüència de la Revolució: els sans coulottes van imposar els pantalons i els burgesos revolucionaris, el barret de copa i el redingot. En el cèlebre quadre de Delacroix La llibertat guiant el poble, la figura que l’acompanya empunyant un trabuc vesteix amb totes tres peces. La Revolució també va canviar sobtadament la visió que tenim de l’artista: Mozart, com ho havien estat tots fins aquell moment, era considerat un artesà que treballava a les ordres d’un protector ric; en canvi, a partir de Beethoven els músics són genis aclamats per un públic prou ampli perquè es pugui permetre pagar les factures a còpia d’omplir sales de concerts.

Però tornem a la moda masculina, perquè ens propor­ciona una clau per entendre el fonament dels valors liberals i les seves conseqüències pràctiques.

Claude Lévi-Strauss, a la magnífica exposició dels seus treballs de joventut com a antropòleg al Brasil (al llibre Tristos tròpics), ens explica que els homes primitius es tatuaven amb l’objecte de distanciar-se dels animals i, en general, de la natura. La idea subjacent seria: la natura és brutal i indesitjable, l’artificiositat demostra que som superiors als animals. Fidel a aquesta idea, la moda masculina es va anar complicant ininterrompudament fins a arribar a les casaques, els tricornis, el maquillatge i les pigues artificials del segle XVIII, i ho va fer sempre com un instrument per establir diferències entre les classes socials, de manera que un comerciant d’aquell segle podia ser més ric que un aristòcrata, però no vestia com ell.

En canvi, els pensadors liberals estan fascinats per la natura, on els científics han descobert una harmonia sorprenent i admirable. El

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X