La Bel i el Biel. Qué dimonis és això?

Òscar Dalmau
Autor desconegut

Fragmento

cap

imagen

imagen

imagen

»Que dorms, Bel?

—Dormia, fins que m’has despertat preguntant-me si dormo. Què vols ara, Biel?

El Biel treu el cap del bressol, salta a terra, escala el meu llit i em diu a cau d’orella:

—Saps que d’aquí a poc temps faré un any?

—D’aquí a poc temps? Però si encara tens sis mesos! Te’n falten sis més.

—Bah! Això no és res.

El Biel és el meu germà.

No és com els altres nens. Té sis mesos, però ja parla i camina. Això sí, només ho fa quan estem sols. Té por que el sentin els pares perquè, si s’assabenten que ja sap caminar i parlar, diu que li faran fer-se el llit, rentar-se les dents, anar a l’escola i fer deures. I ara viu molt bé sense fer res més que menjar i dormir. Bé, també sap fer molt bé una altra cosa: vomitar.

La seva vida transcorre entre el seu bressol (que era el meu), el seu cotxet (que era el meu) i els pits de la mare (que també van ser meus). Des de fa uns quants dies, dorm a la meva habitació. Els pares han llegit a una revista que això va bé al nadó, perquè guanya autonomia. I a ells, perquè guanyen intimitat. El que no diu la revista és que hi ha algú que, en aquesta operació, ha perdut tota la intimitat. Endevineu qui? Eeexacte: la germana gran, o sigui, jo.

Em dic Bel i tinc vuit anys. I ja no puc dormir tranquil·la. Cada nit, quan els pares ens ajusten la porta de l’habitació, el Biel em comença a preguntar un munt de coses que no entén, perquè ningú encara no ha pensat a explicar-les-hi.

imagen

—Bel!

—Ets molt pesat! Què vols?

—Saps quina serà la primera paraula que diré als pares quan faci un any?

—Mama.

—No.

—La primera paraula no serà «mama»?

—No.

—Papa?

—No.

—Doncs digue’m: quina serà la primera paraula que diràs?

—No.

—No me la vols dir?

—No. Te l’estic dient des de fa una bona estona. No. Ena. O. El primer que aprendré a dir serà

imagen

»Aprendre a dir «NO» és bàsic. Crec que només podré sobreviure si dic «NO» a totes hores. Quan ja no tingui més gana però els papes vulguin embotir-me tot el plat de farinetes, cridaré «NO!». I tancaré la boca. Quan em deixin al bressol i jo no tingui ganes de dormir, cridaré «NO!», amb els ulls oberts com un mussol. Quan em posin dins de la banyera i l’aigua no estigui a la temperatura que m’agrada, cridaré «NO!».

—Has pensat que també podràs dir «no» sense cridar?

—NO!

—NO CRIDIS!!!

—I per què crides tu per dir-me que no cridi jo?

—Perquè em poses nerviosa, Biel, i vindran els papes i s’acabarà la conversa... Fes el favor de no cridar, que sembles un bebè! Bé, de fet, encara que parlis, ets un bebè...

—Doncs ara calla tu, Bel, que ve algú...

Bona oïda.

imagen

Se senten els passos de la mama, que camina arrossegant les sabatilles pel passadís. El Biel fa un salt amb tirabuixó i aterra al bressol tancant els ulls i xuclant amb ganes el xumet. La mama obre la porta i entra a l’habitació mig a les fosques. Ve cap a mi. Se m’apropa molt i para l’orella per sentir si respiro.

ggg... ggg... ggg... gggggg...

Sí, respiro. I després se’n va cap al bressol per sentir si el Biel també respira. I també respira. El tapa amb el llençol, li fa un petó a la galta i se’n va, ajustant la porta perquè no ens despertem, tot i que nosaltres estem desperts. En silenci absolut. Després de trenta segons sense dir res, el Biel hi torna:

—Bel...

—Què vols?!

—Què és un bebè?

—Què?

—Que què dimonis és, un bebè...

—Un bebè?

—Sí. Abans que vingués la mama m’has dit que no cridi, perquè semblaré un bebè...

—És que els bebès criden molt, Biel. I ploren. Tu, de fet, ets un bebè, ets un nen molt petit. Només tens sis mesos. El que passa és que els bebès no parlen. Ni diuen «no». Ni surten del bressol per caminar una estona. A la teva edat, als sis mesos, només ploren. Ploren si volen

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos