1

A mi em van fer en la posició del gos, amb els genolls de la meva mare clavats en una estora de pell de vaca sintètica. No en tinc la certesa absoluta, però sí sospites fonamentades. En primer lloc, perquè els meus pares practicaven esports d’hivern, quan em van concebre. Però sobretot perquè no van amagar mai la seva passió per aquesta postura. Només cal que us digui que associo els crèdits del concurs de cançons de la tele al ritme in crescendo de la primera vegada que els vaig sorprendre així. Ja sé que no tothom té la sort d’haver tingut uns pares del Maig del 68 que feien «gimnàstica» en la seva posició preferida cada diumenge a la tarda mentre la seva nena, enganxada al concurs, somiava clenxes al costat i mitjonets de puntes. Aquesta nena soc jo, esclar.

Sí, vaig néixer de dretes en una família d’esquerres. Aquesta tendència, perceptible ja des del primer plor, justament el dia de Nadal, per a desesperació d’una mare atea —i que no m’esperava tan d’hora— i d’un pare jueu —que va veure en aquest cop del destí els estigmes d’un mal d’ull que ens devien haver llançat els veïns del replà—, es va confirmar des de la meva primera infància. Per més que els meus pares dediquessin els tres primers anys de la meva existència a intentar convertir-me a la seva manera de veure la vida, vaig continuar sent una reaccionària sense remei. Als quinze mesos ja no duia bolquers. M’adormia cada vespre a les vuit clavades. Em negava a ballar quan els meus progenitors em portaven de discoteca perquè m’estimava més estirar-me als bancs de les sales de festes, que no estan pensats precisament per a això, i fer-los sentir culpables amb la mirada. Somiava vestidets mariners. Em negava a portar pota d’elefant. I el que encara és pitjor: no vaig trencar mai cap dels gerros —oportunament posats al meu abast a la tauleta de centre de la sala d’estar— que la meva mare somiava que esmicolés als seus peus. I és que la seva millor amiga era categòrica, en aquest sentit: no hi havia cap fill de progres del seixanta-vuit que no ho fes. L’Elizabeth, amoïnada per aquesta obstinada negativa a afirmar el meu jo, em volia portar a un psiquiatre infantil, però el meu pare s’hi va negar amb l’argument que no hi havia cap psiquiatre infantil al barri.

A diferència d’una part de la nostra família, el meu pare era jueu només de manera intermitent. La seva pràctica religiosa consistia bàsicament a afegir un sufix de sonoritat israelita al cognom dels personatges cèlebres que encara no en tenien. N’hi havia prou que sonessin a la ràdio les primeres notes de la cançó «Boule de flipper» perquè el Patrick abaixés autoritàriament el volum i em cridés a la sala d’estar:

«Esther, escolta’m bé!».

«I una merda, Corinne Charby!»

«Es diu Corinne Charbit!»

«Però els jueus tenen por, saps?»

«Encara s’amaguen.»

Així és com vaig aprendre que la majoria de la gent que sortia a la tele era de la mateixa confessió religiosa que el meu pare, encara que s’estimava més ocultar els seus orígens per por de represàlies. Als tres anys no sabia en què consistien exactament aquestes represàlies, però ja tenia por per si de cas.

Por d’això i d’altres coses. De la penombra que regnava a casa de l’àvia Fortunée, que vivia amb els porticons tancats i es passava tot el dia encenent espelmes per conjurar la malastrugança. Tenia por del Pare Noel, però un cop l’any m’obligaven a asseure-m’hi a la falda durant el berenar que organitzava el comitè de l’empresa on treballava el pare. Tenia por dels veïns del replà i dels mals d’ull que segur que llançarien contra la meva família, que, d’altra banda —no en tenia cap dubte—, s’ho mereixia. I finalment tenia por de l’amor. O més aviat de la visió de l’amor que m’oferien els pares cada dia. I no em refereixo només a la posició del gos.

2

A part de la passió per la gimnàstica, els meus pares en compartien una altra, de passió: l’exhibicionisme d’interior. Vivien despullats, vaja: miraven la tele despullats i menjaven ostres despullats, sense preocupar-se per si feien el ridícul ni per la factura del gas, perquè teníem calefacció central. De la mateixa manera, votaven a l’uníson l’esquerra, militaven contra la pena de mort i es negaven a comprar-me la revista Pif amb l’argument que els comunistes tenien les mans tacades de sang (jueva). Més enllà d’això, no tenien res en comú.

Poc propensa a l’angoixa, la Babeth era el que se’n diu una persona de bon caràcter. El seu físic encaixava perfectament amb aquest estat d’ànim, amb aquell aire de noia del bosc, cames esveltes i una cabellera ros cendra que li arribava fins al cul. Tenia un rostre dolç i uns ulls de color de mel que li brillaven obstinadament. La realitat, les coses com siguin, semblava afectar-la molt poc: creia que l’home era intrínsecament bo i veia el seu marit —banquer de professió— com un poeta.

El poeta en qüestió era un ésser híbrid: era moreno, amb l’esquena peluda —li creixien uns sorprenents rínxols negres— i bastant camacurt. Però, en canvi, tenia les celles rosses i espesses, la pell pàl·lida i uns ulls blau piscina que li donaven un aire —en versió deu vegades més viril, això sí— Alain Delon. Per demostrar-nos-ho, el Patrick procedia sempre de la mateixa manera: amagava panxa, es posava de perfil i des­enfundava la mà dreta com si hi tingués un revòlver, empetitint els ulls per fer més cara de dolent. Els artistes pateixen molta ansietat, explicava aleshores. I és que el Patrick tenia dues passions a la vida: fer teatre i escriure llistes.

REVISIÓ MÈDICA PATRICK

ENVIAR TALÓ GUARDERIA

DESCOBERT DEL BANC ELIZABETH

FOTOCÒPIA PASSAPORT

RENTAR-SE LES DENTS ESTHER

Les llistes del Patrick eren, segons deia ell, extremament eficaces. S’ha de reconèixer que hi posava ganes i que, si calia, hi dedicava més d’una hora al dia. Perquè no es conformava a redactar-les: les havia de declamar enmig de la sala d’estar de dalt («Revisió mèdica Patrick») a baix («Rentar-se les dents Esther»), i després de baix a dalt (ja m’enteneu), fins que arribava a una mena de clímax que li permetia passar a una altra cosa. Aquesta declamació també podia anar acompanyada de gestos (un cop a la taula del menjador per cada «Rentar-se les dents Esther», una pressió sobre el coixí del sofà per cada «Descobert del banc Elizabeth»), i la cançoneta es podia convertir en una coreografia.

Era el so d’aquesta pregària, de contingut variable però poques vegades revolucionari, el que em despertava cada matí. Com que em feia massa por per burlar-me’n, m’hi afegia jo també. Amb tres anyets invocava dins del meu cap els únics déus que em sabia imaginar: primer el dels jueus i després el dels banquers, perquè el Patrick Dahan, responsable de la cartera de clients de banca privada a l’agència de la Banque Populaire del bulevard Michelet, es convencés finalment que no es deixava res.

Quan ell marxava, em quedava sola amb la mare, que airejava la sala deixant que hi entressin les ràfegues del mestral. Jo mirava com es renovava l’aire mentre els talonaris i els descoberts bancaris, aspirats pel balcó, s’allunyaven volant pel cel de Marsella. L’Elizabeth i jo passejàvem el nostre cos nu pels passadissos. Fins que la mare posava sobre la moqueta la meva roba per anar a la guarderia i la que s’havia de posar ella per anar a la feina, i l’anàvem agafant en un silenci còmplice.

3

Ignoro els motius que van portar l’Elizabeth a separar-se del meu pare quan jo tenia tres anys. El que sé és que la separació va durar poc. Al final vaig acabar tenint un germà, en lloc d’uns pares divorciats.

Em recordo perfectament del dia que va néixer, perquè va ser una de les primeres vegades que vaig muntar un número. Aquell dilluns jo era a la guarderia, emprenyada i convençuda que la meva mare, que després de deixar-me allà havia mar­xat cap a l’hospital, no tornaria a buscar-me. La ràbia va pujar un esglaó més quan vaig saber per les puericultores que acabava de presentar-se la meva «tieta» amb la ferma intenció de portar-me a casa. Tan bona nena que era sempre, vaig començar a bramar:

—Jo no en tinc, de tieta!

Estava tan convençuda que em volien segrestar que vaig aconseguir sembrar el dubte entre el personal de la guarderia. Mentre feien esperar la suposada tieta a recepció, la directora intentava posar-se en contacte amb els meus pares a la maternitat, sense èxit.

Profundament ofesa, la Josiane, la germana del meu pare, va acabar proposant un cara a cara entre ella i jo, gràcies al qual es va demostrar que la coneixia perfectament, perquè li vaig saltar al coll. Això no treia que jo no en tenia cap, de tieta, però; en això sí que no pensava baixar del burro. Un cop resolt el malentès, vaig observar, tota jo suficiència, l’expressió circumspecta de les meves mestres. Em moria de ganes de dir-los que no tenia ni tieta ni petxineta: la mare (que ho havia llegit tot de la psicoanalista Françoise Dolto) i jo (que ho havia llegit tot de la mare) no en volíem saber res, d’aquelles parides idiotitzants. Però la Josiane no em va deixar temps. Furiosa pel fet que haguessin pogut dubtar de la seva identitat i de les seves intencions, em va agafar pel braç i se’m va endur de la guarderia sense contemplacions.

Igual que el meu pare, la meva tia Josiane era del vessant jueu de la família. El meu nou germanet i jo no ho érem, tot i que això no volia dir que ens assembléssim. Per començar, el Jérémy era pèl-roig, per més que tothom s’obstinés a afirmar que era d’un «ros venecià». La meva àvia paterna assegurava que el color dels cabells li venia d’un tal Igor, un besavi rus que es veu que havia nascut a Algèria de mare turca i pare grec. Quan va néixer el Jérémy, la Fortunée va insistir molt perquè es digués Igor, però, com que la mare no ho volia, la família va haver d’arribar a una solució de compromís: el Jérémy seria circumcidat.

La circumcisió del meu germà em va provocar tot de sentiments contradictoris. Gelosa del tracte de favor reservat al Jérémy, vaig exigir que em circumcidessin a mi també. Vaig torturar la mare durant dies.

—Per què ell sí i jo no?

—Perquè ell és un nen.

—I?

—Que els nens tenen prepuci.

—Doncs jo també en vull un.

No va ser fins al dia abans de la cerimònia que l’Elizabeth va trobar finalment la manera d’apaivagar la meva gelosia. No em va prometre un prepuci, però em va tranquil·litzar molt sentir de la seva boca que al meu germà li confiscarien el seu l’endemà mateix. Al vespre, però, em va costar dormir. Què era millor?, em preguntava observant la meva vulva de nena petita a la claror del llum de la tauleta de nit. No haver-ne tingut mai, de prepuci? No saber que en tenies? Saber que en tenies i que te’l traguessin per sempre? Va ser el meu germà en persona qui va decidir la resposta l’endemà a la tarda, bramant de dolor, quan l’hi van arrabassar.

La circumcisió del meu germà no va ser precisament un èxit. La família de la mare va declinar la invitació amb l’excusa que eren catòlics. La Nicole, la germana petita del meu pare, el seu marit Samuel i els fills —tots jueus al cent per cent— van dir que estaven malalts. Per compensar, el Patrick va convidar-hi uns quants clients del banc, i dues parelles que eren mig i mig —i que estaven encantades que les haguessin convidat a una festa jueva perquè no els havien deixat casar-se a la sinagoga— el van honorar amb la seva presència. Si no comptem la meva tia Josiane i el seu marit cors i aquests dos clients del meu pare i les seves respectives dones catòliques, al banquet només van venir una colla de vells i velles que es van cruspir les pastes —que ni tan sols eren kosher— mentre parlaven amb la boca plena de l’Algèria francesa. Al mig de la sala, la meva àvia brillava amb llum pròpia: «Sembla ben bé que tornem a ser a Algèria!». El meu avi, mentrestant, sospirava assegut en una cadira esperant que passés tot.

Jo m’avorria com una ostra. Al principi vaig estar una estona amb les velles, escoltant com l’àvia Fortunée i les seves amigues s’intercanviaven receptes de mandonguilles mentre feien torns per anar-me ficant un dolç a la boca a intervals regulars tant si vols com si no vols. «Menja, filla meva», cridaven. Quan la senyora Taïeb, que feia una pudor d’anxova que cantava a tres metres, es va humitejar el dit índex per intentar netejar-me la comissura dels llavis, vaig córrer a refugiar-me a les faldilles de la mare. No em va costar gaire trobar-la: estava parlant amb la Josiane de l’absència de la seva millor enemiga comuna, la Nicole, la germana petita de la Josiane i del pare.

—Tu ho veus o no, Josiane? L’any passat, dues circumcisions i un bar mitsvà en només sis mesos.

—I tu ets tan bona fe que hi vas.

—Oh, tu diràs! És que és una qüestió de respecte.

—Però Babeth, si ja saps com és. Per a ella només ets una goyà.[1]

—Ja, però això no treu que...

—Mira... què vols que et digui? Si fos un bateig encara ho entendria, que no vinguessin.

—Tens raó. Potser l’hauria hagut de batejar.

—Però què t’empatolles? Quins disbarats dius, tu també!

De cop i volta el Jérémy va deixar anar un crit.

El Patrick no es va alterar gens, però l’Elizabeth va anar directa cap al rabí, que feia veure que tot era normal. Jo vaig seguir prou de prop la meva mare per veure que el Jérémy estava sagnant. La visió de la sang em va fer esgarrifar: va ser en aquell moment que el meu germà es va convertir en el meu germà. Vaig fer una mirada assassina al rabí, però vaig aconseguir contenir-me: només era un subaltern. Me’n vaig tornar amb pas ferm cap on hi havia les pastes i vaig travessar la multitud de repatriats fins a arribar a la meva àvia.

—Com és que li surt sang, al Jérémy?

—No és res, reina.

—Tu creus que es morirà?

—És una tradició dels jueus.

—Però nosaltres no som jueus.

—Precisament, per això mateix...

—Per això mateix què, àvia?

—Que és així, sagnant com el teu germà, que et tornes jueu.

—No és veritat! No és veritat!

Em vaig passar la resta de la cerimònia a la cadira del costat del meu avi, sospirant llargament tots dos a l’uníson i sense intercanviar ni mitja paraula. Patia pel Jérémy. No tant pel seu prepuci (de tota manera ja no hi havia res a fer) com per les represàlies. Ara que era jueu, s’hauria d’amagar, el meu germà? Hi havia el risc que acabés sent com el meu pare? Hauria de canviar de nom —i jo també, encara que no m’haguessin fet la circumcisió— per tal d’evitar les represàlies? Per calmar-me una mica l’angoixa la mare em va portar un tros de pastís de xocolata i notícies del Jérémy. Em va dir que estava millor i que no seria mai jueu del tot perquè per ser-ho t’havia de venir de mare.

Al cap de tres anys el meu pare va reconèixer a la primera plana del diari local el rabí que havia fet aquella carnisseria al meu germà. L’article, titulat «Rabí fals, estafador autèntic: vigileu amb les falsificacions», ens va permetre establir que el prepuci del Jérémy i el de vint-i-tres nadons més havien sigut víctimes de l’escalpel d’un temible usurpador. La meva àvia va posar-se en contacte amb un rabí (autèntic), que va ser categòric en el diagnòstic.

Així doncs, el Jérémy, que de tota manera no hauria sigut mai jueu al cent per cent, només ho va ser una mica durant tres anys.

4

Jueu o no, el meu germà no era com els altres nens. A part del color dels cabells, tenia la pell translúcida, els peus mirant endins i la mirada de través. Així de senzill: era dir Jérémy i de seguida senties algun sospir com els que deixava anar l’avi assegut a la se

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X