Missatge personal de Robin Sharma

Aquest llibre tracta de la genialitat, l’honradesa i l’heroisme que hi ha avui dia dins cada cor que batega en el nostre planeta.

Crear aquesta obra per a tu ha estat alhora estimulant, aterridor, inspirador i esgotador.

Escriure Manifest per als herois de cada dia m’ha portat a conèixer llocs diversos dins la meva feina, el meu caràcter i el deure de servir els altres molt més enllà del que fins llavors havia conegut. En acabar-lo no era ni de lluny el mateix home que quan va començar el procés.

Al llarg d’aquestes pàgines descobriràs una filosofia dissenyada per materialitzar les teves millors aptituds, una metodologia revolucionària per crear obres mestres i un flux constant d’idees per tenir una vida plena de bellesa impressionant, felicitat permanent i llibertat espiritual.

En aquest llibre he compartit més de mi mateix que en qualsevol dels llibres anteriors. Revelar aquestes vulnerabilitats ha estat un procés aterridor, però al mateix temps satisfactori. Examinar els nostres defectes de manera objectiva ens ajuda a convertir-los en saviesa, oi que sí? I acceptar el nostre dolor ens permet transformar-lo en fortalesa.

Mentre llegeixes tot el que he viscut, espero de tot cor que aprenguis quins perills s’han d’evitar, com convertir els problemes en victòries i com n’és, de meravellós, que la vida transcorri sempre a favor teu, fins i tot quan no ho sembla.

He escrit Manifest per als herois de cada dia per a tu com si fos el meu últim llibre. Espero i desitjo poder escriure’n molts més. Tanmateix, la vida humana és un viatge precari i ningú no sap què ens oferirà el futur. Així doncs, he donat el millor de mi mateix en aquest manual per aconseguir la màxima productivitat, un rendiment d’elit, la felicitat constant i també per fer un extraordinari servei a la societat.

El meu desig més sincer és que els coneixements que estàs a punt d’adquirir il·luminin les capacitats que dormen dins teu, atiïn el foc perquè creïs la teva obra mestra i t’ajudin a fer realitat la teva màgia personal perquè tinguis la vida que tant desitges. Mentrestant, faràs del nostre món un lloc millor.

Amb amor i respecte,

P. S. Per accedir a tots els models d’aprenentatge, plantilles d’implementació i fitxes estratègiques que s’esmenten en aquest llibre, juntament amb vídeos formatius per aprofundir el teu creixement, visita TheEverydayHeroManifesto.com.

Milers de genis viuen i moren sense ser descoberts, ni per ells mateixos ni per uns altres.

MARK TWAIN

Només aquell que es consagra a una causa, amb tota la seva força i ànima, pot ser un vertader mestre. Per aquest motiu, la mestria ho exigeix tot d’una persona.

ALBERT EINSTEIN

La gent sempre diu que no vaig cedir el meu seient perquè estava cansada, però això no és cert. No estava cansada físicament. No, estava cansada de cedir.

ROSA PARKS

El més fàcil és trencar i destruir. Els herois són els qui signen la pau i construeixen.

NELSON MANDELA

1

Manifest per a l’heroi de cada dia que hi ha en tu

«Si no has trobat cap cosa per la qual valgui la pena morir, no mereixes viure», va dir Martin Luther King.

Moriria sense dubtar-ho per defensar la idea que ets una gran persona.

Seria capaç de rebre un tret per defensar el concepte que estàs destinat a fer obres meravelloses, viure esdeveniments sorprenents i conèixer l’univers secret de la mestria, poblat per les ànimes avançades que van viure abans que nosaltres.

Com a ciutadà de la Terra has estat cridat a aprofitar el teu primitiu poder per fer coses sorprenents, aconseguir avenços impressionants i enriquir la vida dels teus germans i germanes, amb els quals cuides el planeta.

Crec que tot això és veritat. No importa on t’hagin posat les mans de la naturalesa, el teu passat no ha de dictar el teu futur. El futur sempre el podem transformar en alguna cosa millor que el present. Ets humà. I els humans som capaços de fer-ho.

Sí, tenim colors, mesures, sexes, religions, nacionalitats i formes de ser diferents. Nelson Mandela, Harriet Tubman, Mahatma Gandhi, Florence Nightingale i Oskar Schindler són herois del nivell més alt. Però aquells que tenen una vida més tranquil·la —que ensenyen a les escoles o treballen en restaurants, escriuen poesia o emprenen els seus propis projectes, es dediquen a fer pa o crien els seus fills a casa; els que ajuden en les comunitats, com els serveis d’emergències, els bombers i els treballadors humanitaris— també poden ser dignes de ser anomenats «herois». Moltes d’aquestes bones persones fan feines difícils, amb el noble propòsit de fer-les bé. Treballen amb un somriure a la cara. I el cor ple de bondat.

Em sento humil quan la meva vida es creua amb la d’aquests éssers humans. De veritat. N’aprenc, d’ells, m’inspiren i, d’alguna manera, quan els conec, em transformo.

Són herois de cada dia. Les anomenades «persones corrents» que es comporten de manera virtuosa i honrada.

I així, amb un respecte sincer per tot el potencial que portes a dins i que desitja expressar-se, en emprendre el nostre viatge junts, aquestes paraules flueixen igual que els meus ànims per a tu:

A partir d’avui, esforça’t per recordar l’ànima sublim, el valent guerrer i el creador invencible que la teva saviesa natural et demana que siguis.

Les tribulacions del teu passat, que amb gran habilitat han servit per reinventar-te i convertir-te en algú més fort, més conscient de les capacitats que et fan especial i més agraït pels beneficis fonamentals d’una vida viscuda en plenitud: bona salut, una família feliç, una feina que t’omple i un cor ple d’esperança. Aquestes dificultats aparents han estat en realitat els esglaons de les teves victòries actuals i futures.

Els antics límits que t’han encadenat i els «fracassos» que t’han perjudicat han estat necessaris perquè la teva mestria es materialitzés. Totes les coses passen en benefici teu. En realitat, ets afortunat.

Oh, sí, tant si ho admets com si no, ets un lleó, no una ovella. Un líder, no una víctima. Una persona digna d’èxits excepcionals, aventures edificants, satisfacció magistral i amb una autoestima que amb el temps augmenta de manera vertiginosa fins a convertir-se en una reserva d’amor propi que res ni ningú no pot vèncer.

Ets una poderosa força de la naturalesa i un productor dinàmic, no una víctima letàrgica, atrapada en un món de mediocritat degradant, queixes deshumanitzades, submissió i privilegis.

I amb un compromís ferm i un esforç constant evolucionaràs i et convertiràs en un idealista, un artista extraordinari i un ferm defensor de la singularitat. Una persona que canvia el món de veritat, a la seva manera honesta i fascinant.

Així doncs, no siguis cínic, crític ni derrotista. Ja que els escèptics són somiadors degenerats. I la vulgaritat és completament indigna de tu.

Avui, i cada dia a partir d’ara de la teva vida única i gloriosa, excelsa, lluminosa i de gran ajuda per a molts, defensa amb dents i ungles la teva llibertat il·limitada per donar forma al teu futur, materialitzar les teves ambicions i magnificar les teves aportacions per fer possibles els teus somnis, interessos i compromisos.

Aïlla la teva alegria, refina la teva destresa i inspira tots els testimonis que tinguin la sort de veure el teu bon exemple de com pot comportar-se un gran ésser humà.

Observarem el teu creixement, aplaudirem les teves capacitats, valorarem el teu coratge i admirarem la teva futura immortalitat.

Ja que romandràs en el cor de molts.

2

Ser fidel als ideals és un multiplicador de força

Quan ningú creu en tu és quan més necessites creure en tu mateix.

Aquells que estan compromesos amb la màxima expressió del seu geni natural saben que creure i ser fidel a un mateix i al seu poderós objectiu —sobretot davant el ridícul i la incertesa, els atacs i l’adversitat— és l’entrada a la història. I un vertader camí a la immortalitat. Ja que el teu noble exemple perdurarà molt temps després que te n’hagis anat.

El viatge a la teva vida més heroica serà pintoresc, edificant, complicat, meravellós, turbulent i, sens dubte, gloriós. Dedicar-te a habitar la teva grandesa, a generar un vast al·luvió de bons resultats i a complir la teva part per construir un món més alegre serà el millor i més savi viatge que hauràs fet mai. T’ho prometo. I endinsar-te en el teu jo més creatiu, poderós i compassiu dotarà d’energia tots els qui t’envolten perquè despertin les seves capacitats, fent del nostre planeta un lloc més amable.

Si m’ho permets, m’agradaria dedicar un moment a compartir una mica de la història dels meus orígens perquè em coneguis millor. Perquè estem a punt de passar molt temps junts en aquestes pàgines.

No soc especial. No soc cap guru. No estic fet d’una pasta estranya diferent de la teva.

Tinc els meus talents, igual que tu tens els teus, tinc defectes molt humans (no els tenim tots?) i puc sentir-me insegur, indigne i temorós, així com valent, útil i esperançat.

Em vaig criar en una localitat obrera d’uns cinc mil habitants. A prop del mar. En una petita casa. Fill d’immigrants amb un cor d’or. Naturalment no vaig néixer amb un pa sota l’aixella.

Sí, aquest soc jo en una obra de teatre de l’escola. I al pati de davant de casa, un hivern molt fred. Ho veus? No hi ha cap Ferrari aparcat a l’entrada. Tampoc guarniments luxosos ni coses innecessàries. Tot molt bàsic. La millor manera de ser.

Al col·legi no vaig encaixar mai en el grup líder. Sempre preferia estar reclòs en el meu món, somiant coses fascinants, avançant al meu propi ritme. M’agradava anar a la meva, ja m’entens.

Una vegada, el director de l’escola va dir a la meva estimada mare que jo no tenia cap talent i que era poc probable que acabés els cursos de l’institut. Altres professors també van avisar de manera discreta els meus pares que tenia molt poc potencial. Uns quants van predir que acabaria sent un gandul o un vagabund. La majoria es limitava a riure’s de mi.

Llevat d’una persona.

La Cora Greenaway. La meva professora d’Història de cinquè curs.

Ella va creure en mi. I això em va ajudar a creure en mi mateix.

La senyora Greenaway em va ensenyar que tots els éssers humans naixem amb algun tipus de talent. Em va explicar que cada persona pot fer molt bé una cosa i que tothom neix amb aptituds especials, capacitats extraordinàries i virtuts molt dignes. Em va dir que si recordava això, treballava de valent i era fidel a mi mateix, em passarien coses bones i obtindria grans beneficis.

Aquesta professora amable em va veure la part bona, em va animar i em va mostrar una bondat molt necessària en una societat que amb massa freqüència menysprea les nostres capacitats i degrada el nostre talent. De vegades només es necessita una conversa amb una persona extraordinària per donar un nou rumb a la teva vida, no et sembla?

Fa uns quants anys vaig buscar la Cora Greenaway a internet. El que vaig descobrir em va commoure de debò.

De jove va formar part de la Resistència holandesa i, durant la Segona Guerra Mundial, es va moure rere les línies enemigues per rescatar nens que s’enfrontaven a la mort als camps de concentració i d’extermini nazis. Va arriscar la vida i va honrar les seves conviccions per salvar els nens. Igual que em va salvar a mi.

La senyora Greenaway ja ha mort. Va fer-ho el mateix any en què vaig indagar sobre el seu passat. Dono les gràcies a la persona d’Amsterdam que amb tanta generositat va cuidar d’ella al final de la vida i que em va mantenir informat sobre aquesta mentora que tant va significar per a mi.

La Cora Greenaway era el que jo anomeno un «heroi de cada dia». Callada, humil, forta i vulnerable, ètica i influent, sàvia i afectuosa. Va millorar la nostra civilització fent bones obres sense parar.

Em va inspirar perquè superés les limitades expectatives que molts havien posat en la meva vida i acabés l’ensenyament secundari. I perquè finalitzés la universitat més tard, amb una especialització en Biologia i un altra en Anglès. A continuació, vaig aconseguir entrar a la Facultat de Dret. I després vaig obtenir un màster en lleis, amb una beca i tot.

No confiïs en els teus detractors. No paris atenció a aquelles persones que et subestimen. Ignora els que et desanimen. No saben les meravelles que hi ha dins teu.

Amb el temps em vaig convertir en un advocat litigant d’èxit. Ben remunerat, però buit; motivat, però insatisfet en l’àmbit creatiu; disciplinat, però desconnectat de qui era en realitat. Em despertava al matí, em mirava al mirall de la cambra de bany i no m’agradava l’home que hi veia. No tenia gaires esperances. I no tenia una relació estreta amb l’heroisme natural que des de llavors he après que és un dels beneficis primordials de l’ésser humà.

Crec que l’èxit sense respecte per un mateix és una victòria buida.

I per això vaig decidir refer-me. Volia conèixer una versió més autèntica, més feliç, més serena i millor de la persona que era. Vaig iniciar una campanya de creixement personal, curació emocional i profund avenç espiritual.

Tu també tens aquest poder per fer canvis estructurals. L’evolució, la millora i fins i tot la transformació absoluta formen part del material de fàbrica que fa que siguis tu. I com més exercitis aquesta força inherent dins teu, més forta creixerà.

Regenerar una versió més creativa, productiva, inventiva i invencible de tu mateix, plena d’alegria, valentia i serenitat, no és una cosa inabastable reservada als déus del geni sublim ni als àngels de la insòlita excel·lència.

No. El geni té molt menys a veure amb la genètica que amb els hàbits. Convertir-te en la persona que sempre has imaginat que podries ser és el resultat d’un entrenament, accessible a qualsevol disposat a obrir-se, a esforçar-se i a fer els exercicis que fan que la màgia es converteixi en realitat.

En aquesta etapa de la meva vida em vaig proposar reconstruir, reconfigurar i reinventar la persona que era per convertir-me en un ésser humà que obtingués el seu poder d’un sistema de navegació intern en comptes d’obtenir-lo de coses externes atractives com la posició, els béns materials i el prestigi. Una persona que no dubtés a parlar amb sinceritat (fins i tot quan s’enfrontés a la impopularitat), que es mantingués fidel a les seves idees, a qui la feina no li semblés mai una feina, sinó més aviat una vocació, una persona que no necessités comprar coses per experimentar un intens plaer i que es dediqués a fer que la vida dels altres fos més feliç.

És molt fàcil dedicar tota la teva existència a escalar una sèrie de muntanyes i en acabat adonar-te que no has triat les correctes...

... per estar enfeinat estant enfeinat.

... per ser addicte a les distraccions i deixar-te seduir per diversions que ens proporcionen una falsa sensació de progrés, però que en realitat ens roben les hores més valuoses dels nostres dies més preuats.

... per l’encant hipnòtic d’omplir-nos la vida d’objectes i activitats que la nostra cultura ens ven com els autèntics paràmetres per mesurar l’èxit, quan en realitat són tan satisfactoris des d’un punt de vista espiritual com un viatge ràpid al centre comercial més pròxim.

La meva dedicació a reformar-me fent una vida més satisfactòria just quan entrava en la trentena em recorda les paraules del poeta Charles Bukowski:

Tots morirem, tots nosaltres, quin enrenou! Hauria d’haver-n’hi prou amb això perquè ens estiméssim els uns als altres, però no és així. Ens espanten i ens aixafen les trivialitats, ens devora el no-res.

Durant tres llargs anys em vaig llevar d’hora, mentre la meva família dormia, i vaig experimentar amb pràctiques que reduïen les meves debilitats, purificaven els meus poders i em posaven en consonància amb la meva identitat personal.

Vaig estudiar les biografies dels grans homes i dones de la història: genis de l’art, guerrers temibles, científics prodigiosos, titans dels negocis i filantrops infatigables, i vaig aprendre les creences principals, les emocions dominants, les rutines diàries i els rituals ferris que van donar lloc a les seves vides brillants. Al llarg de les pàgines següents compartiré amb vosaltres tot el que en vaig descobrir.

Vaig assistir a conferències sobre creixement interior i vaig participar en cursos de desenvolupament personal.

Vaig aprendre a meditar i a visualitzar, a escriure i a reflexionar, a fer dejuni i a resar.

Vaig contractar entrenadors d’alt rendiment, vaig treballar amb acupuntors, hipnoterapeutes, guaridors emocionals i assessors espirituals, em vaig fer dutxes fredes, vaig suar en saunes caloroses i em van fer massatges terapèutics setmanals.

En recordar-ho ara, amb la distància de l’edat, veig que tot plegat van ser moltes coses.

He de dir que el procés va ser de vegades desconcertant, incòmode i aterridor. També electritzant, fascinant, gratificant i sovint d’una bellesa captivadora. El canvi personal radical sol ser dolorós perquè és molt transformador. I no podem convertir-nos en tot el que estem destinats a ser sense deixar enrere la persona que érem. El «jo» més feble ha d’experimentar una mena de mort abans que pugui ressorgir el «jo» més fort. Si la millora no sembla difícil, no és una autèntica millora, no creus?

A mesura que feia el meu propi treball interior cada matí, mentre el món encara dormia, la manera com em veia a mi mateix, com em comportava i el sistema operatiu de la meva vida es van reestructurar completament. A mesura que passava temps amb l’equip d’instructors imaginaris, la majoria dels meus principals temors es van esvair; moltes preocupacions diàries i molts comportaments sabotejadors van desaparèixer. Es va esfumar gran part de la meva necessitat de complaure, de ser estimat i de seguir el ramat mentre em traïa a mi mateix.

Em vaig tornar més fidel als meus valors més profunds, molt més sa, creatiu, alegre i serè. No vivia tant de temps dins del cervell i passava moltes més hores connectat íntimament amb el cor. Això va fer que la meva inspiració volés, que el meu rendiment s’accelerés i que augmentés la meva confiança. Vaig començar a conèixer una màgia accessible a qualsevol ésser humà que estigués de veritat interessat a fer-se’n amic.

Cap al final d’aquests tres anys de cura gairebé interminable i de creixement constant vaig saber que estava preparat per començar una nova etapa de l’aventura d’assolir el domini personal i el lideratge en què continuo avui dia. L’instint em va dir que havia d’escriure un llibre sobre la meva experiència i les lliçons que havia après perquè altres persones també poguessin créixer.

El vaig titular El monjo que es va vendre el Ferrari.

Alguns es van riure del títol i van insinuar que ningú no llegiria un llibre d’autoajuda escrit per un advocat. D’altres van dir que la vida d’un autor era dura, i em van instar a abandonar abans de començar. Em vaig negar a ser partícip de les seves limitacions i vaig escriure amb molt entusiasme una faula sobre el camí que s’allunya d’una existència mig aprofitada i porta a una vida plena de meravelles, de valentia i de veritables possibilitats. El procés d’escriure aquest llibre va ser fascinant.

Sabia molt poc sobre publicar i no venia d’una família emprenedora (la meva mare era professora i el meu pare era metge de capçalera). Però sí que sabia que l’autoaprenentatge és el camí per convertir les vívides fantasies imaginades en una realitat que es detecta a l’instant. El que no sabia podia aprendre-ho. Podia adquirir les habilitats que em faltaven. I també podia forjar els resultats que qualsevol altra persona hauria creat, amb concentració, esforç, bona informació i bons mestres. Així doncs, em vaig inscriure en un curs d’una nit en una organització anomenada The Learning Annex.

En aquest curs vaig aprendre moltes coses sobre originals i correctors, editorials i impremtes, distribuïdors i llibreters. Va ser una lliçó increïble, que em va omplir d’entusiasme per fer realitat el meu somni. Quan va acabar la classe, me’n vaig anar a casa caminant en la freda nit d’hivern, mentre queia la neu, ple d’esperança. I totalment compromès a portar el meu llibre al món.

Vaig decidir publicar el llibre jo mateix. La meva meravellosa mare va corregir l’original, llegint amb atenció cada frase fins a altes hores de la nit. Els primers lectors van ser alguns bons amics. El vaig portar a imprimir a una copisteria que obria les vint-i-quatre hores del dia. Encara recordo que el meu pare m’hi va portar a les quatre de la matinada perquè pogués avançar amb el llibre abans d’anar-me’n a les vuit del matí a treballar com a advocat. Beneït sigui per prestar-me la seva ajuda incondicional i el seu suport quan més el necessitava.

A causa de la meva falta d’experiència no em vaig adonar que en fer un llibre a partir de pàgines escrites en paper de mida carta el text es reduiria. Per això la primera edició era difícil de llegir. No importa, vaig fer el que vaig poder i vaig començar a compartir el missatge d’El monjo que es va vendre el Ferrari a les associacions de servei de la meva comunitat. El meu primer seminari (casualment dirigit per The Learning Annex) va tenir vint-i-tres assistents. Vint-i-un d’ells eren de la meva família. No faig broma.

Laozi tenia raó en dir que «un viatge de mil quilòmetres comença amb un primer pas». Jo vaig començar com a escriptor gairebé des de zero. (Si esperes que les condicions siguin perfectes per emprendre el teu gran somni, no començaràs mai).

Un escriptor famós va accedir a reunir-se amb mi, sentia que necessitava més orientació i desitjava aprendre a arribar a un públic més ampli per influir positivament en més persones. Trobar un mentor savi no té preu quan comences a fer una vida més heroica. Em vaig vestir amb una roba elegant, li vaig portar un exemplar del meu primer llibre autopublicat i vaig seure en una butaca de cuir desgastat davant el seu enorme escriptori de roure mentre ell era el centre d’atenció. «Robin, aquest és un ofici difícil —em va dir—. Molt pocs hi aconsegueixen triomfar». I va afegir: «Tens una bona feina com a advocat. Hauries de seguir amb això i no arriscar-te amb una cosa tan inestable».

Les seves paraules em van desmoralitzar. Em van desanimar. Em van desil·lusionar. Vaig pensar que potser la meva ambició de fer arribar El monjo que es va vendre el Ferrari a les mans dels lectors que se’n beneficiarien era una estupidesa. Potser havia jutjat malament la meva capacitat. Mai no havia escrit un llibre. Era un desconegut. Era difícil entrar en aquest món. Potser aquell gran autor tenia raó; havia d’anar sobre segur i no deixar la meva carrera d’advocat.

Llavors vaig veure clarament la realitat. La seva opinió no era res més que la seva opinió. Per què hi havia de donar més importància? En realitat, la seva valoració no em feia ni fred ni calor, no era de la meva incumbència. Algú escriuria el següent best-seller; per què no podia ser jo? Qualsevol professional comença sent un aficionat. Em va semblar que no havia de deixar que el seu consell apagués la meva passió. Ni ofegués les meves aspiracions. Cada dia, mentre seia al despatx d’advocat, pensava interiorment: «Cada hora que soc aquí és una hora lluny del que vull fer de debò. I del que sé que estic destinat a fer».

Suposo que la meva fe era més gran que els meus temors. I la meva gosadia era més forta que els meus dubtes.

Et demano que sempre confiïs en la intuïció per damunt del raonament fred i pràctic de l’intel·lecte. El teu potencial, el teu domini i el teu geni no són dins el teu cap. La gent diu ara que vaig ser valent a perseverar davant les discrepàncies i els desafiaments. No va ser valentia de cap manera. Per ser sincer —ja que vull ser-ho sempre i ho seré durant el temps que passarem junts—, vaig intuir que no tenia més remei que seguir cap a on em portava l’entusiasme.

«A les persones que viuen plenament no els fa por la mort», va escriure Anaïs Nin. Norma Cousins va comentar que «la gran tragèdia de la vida no és la mort, sinó el que deixem morir dins nostre mentre som vius». Comparteixo aquestes citacions per mostrar-te com n’és, de breu i fràgil, la vida. Hi ha massa persones que posposem realitzar les coses que fan que les nostres ànimes cobrin vida, esperant que arribi un imaginari moment ideal que no arriba mai. No hi ha un moment millor que ara mateix per convertir-te en l’ésser humà que saps que pots ser i forjar la vida dels teus somnis. El món podria canviar completament demà. La història ha demostrat que això és cert. No visquis les teves millors hores a la sala d’espera de la vida. Si us plau.

És més sensat arriscar-se i quedar com un babau (però sabent que ho has fet) que no pas perdre l’oportunitat i acabar buit i amb el cor trencat el teu últim dia.

Així doncs, vaig portar El monjo que es va vendre el Ferrari a un respectat editor amb la intenció de millorar-lo. Em delia per tenir l’opinió d’un expert i estava convençut que ell em diria que havia escrit una cosa molt especial.

Tanmateix, la carta que vaig rebre de l’editor va ser un reguitzell de crítiques. Començava així: «Hi ha seriosos problemes en El monjo que es va vendre el Ferrari, Robin. M’estimo més dir-t’ho sense embuts».

La seva opinió sobre els meus personatges? «Els teus personatges semblen mers estereotips. Per exemple, en Mantle té èxit, és ric, brillant, carismàtic, dur, molt divertit, etc., però com més exagera el seu comportament, més es converteix en un clixé».

Acabava la carta dient: «Segur que la meva reacció a la teva obra t’ha decebut, però espero que els meus suggeriments et resultin útils. Escriure bé requereix un esforç molt molt dur. Per desgràcia, escriure bé sembla fàcil. No ho és».

Després de llegir la nota de l’editor, vaig seure dins el meu cotxe, gairebé sense moure’m, amb el cor accelerat i les mans suades, davant de casa seva, de maó vermell amb la bardissa curosament retallada. Tenia l’original al seient del costat, relligat amb gomes. Encara recordo l’escena amb detall. I recordo com em sentia.

Avergonyit. Rebutjat. Abatut. Se’m va trencar el cor aquell dia de sol esplèndid.

Tanmateix, l’instint és més savi que l’intel·lecte. I tots els progressos reals han vingut de somiadors a qui els anomenats «experts» van dir que la seva absorbent idea era una bestiesa i que la seva obra creativa no era prou bona. Et demano de tot cor que defensis el respecte per tu mateix i pel teu art més sincer per damunt de dictàmens plens de por i impediments de persones que són mestres en la teoria, però creadors de res.

Alguna veu, força o saviesa dins meu, procedent d’un lloc molt superior a la lògica, em va indicar: «No en facis cas. De la mateixa manera que aquell autor famós no et va desanimar, aquesta carta no és res més que l’opinió d’aquest editor. Segueix endavant. El teu honor i el teu amor propi depenen de la determinació i lleialtat al teu objectiu».

I d’aquesta manera vaig continuar. Com espero de tot cor que facis tu quan t’ensorrin i et colpegin, ja sigui poc o molt, i estiguis masegat i ensagnat. Els contratemps són només la manera que té la vida de posar a prova en quin grau desitges els teus somnis, no creus?

Com va dir Theodore Roosevelt en un discurs titulat «La ciutadania en una república» que va pronunciar a París, a la Sorbona, el 23 d’abril de 1910:

No és el crític a qui s’ha de tenir en consideració ni el que assenyala amb el dit l’home fort quan ensopega, o qui diu què podria haver fet millor aquell que fa les coses. El mèrit recau en exclusiva en l’home que es troba a la sorra, amb la cara tacada de pols, suor i sang; el que lluita amb valentia, el que s’equivoca i erra el cop una vegada i una altra, perquè no hi ha esforç sense error ni sense defectes; aquell que s’esforça per fer les coses; aquell que coneix grans entusiasmes, grans devocions; que es lliura en cos i ànima a una causa noble; aquell que, si la fortuna li somriu, al final assaboreix el triomf dels grans èxits i, si no, si fracassa, almenys ho fa mostrant tota la seva audàcia, de manera que mai no ocuparà un lloc entre les persones fredes i espantadisses que desconeixen la victòria i la derrota.

En realitat, la vida afavoreix els obsessius. La fortuna brilla de veritat per a les persones captivades per les seves magnífiques ambicions. I l’univers ajuda l’ésser humà que no està disposat a claudicar davant les forces de la por, el rebuig i la inseguretat.

Uns mesos després de publicar el llibre, vaig anar a una llibreria local acompanyat del meu fill, que llavors tenia quatre anys. Gran part del mèrit és seu, perquè va ser la seva afició als martells, a les cintes mètriques i a altres eines de fusteria (portava la camisa de quadres, el casc groc de plàstic i el cinturó d’eines de fals cuir a la taula gairebé a tots els àpats) el que aquell dia ens va fer anar a la ferreteria del costat de la llibreria. Era un vespre plujós, amb una lluna plena increïble que augurava bons presagis. Ho recordo bé.

Una vegada a la llibreria vam anar directament a la secció on estava exposat el meu llibre. Havia donat al propietari sis exemplars en dipòsit (cosa que vol dir que si l’home no aconseguia vendre’ls, podia retornar-me’ls). Un altre autor que també havia autopublicat el seu llibre m’havia donat un consell important: quan un llibre està signat per l’autor, el llibreter se l’ha de quedar. Així que tenia el costum de visitar tots els establiments en els quals es venia El monjo que es va vendre el Ferrari i escrivia un autògraf a tots els exemplars.

Vaig agafar els sis exemplars del prestatge, em vaig dirigir a la part davantera de la botiga i, educadament, vaig demanar permís a la caixera per signar-los. Ella em va dir que sí i jo vaig signar el meu llibre desconegut amb una mà mentre amb l’altra subjectava el meu petit fill assegut al taulell de fusta davant meu.

Mentre posava el nom als llibres, em vaig fixar que hi havia una persona observant-me dreta al meu costat. Portava una gavardina verda encara mullada per la pluja. Estava pendent de cada moviment que feia.

Transcorreguts uns minuts, l’home se’m va acostar i em va dir, parlant de manera molt precisa: «El monjo que es va vendre el Ferrari. És un gran títol. Parla’m de tu».

Li vaig explicar que era advocat. Que feia anys que em sentia frustrat i infeliç perquè sentia que estava vivint la vida d’una altra persona. Li vaig dir que havia descobert formes valuoses de viure sent més feliç, més segur de mi mateix, més productiu i amb molta més vitalitat. Li vaig dir que desitjava amb totes les meves forces fer arribar el meu llibre a tantes persones com fos possible. I servir la societat el millor que pogués. Vaig afegir que havia publicat el llibre en una copisteria que obria les vint-i-quatre hores del dia. I que m’havien ridiculitzat, criticat i menyspreat mentre tirava endavant el meu projecte.

Ell em va mirar. Em va estudiar. Va esperar el que em va semblar una eternitat.

Aleshores es va treure la cartera i em va donar la seva targeta de visita, on vaig llegir: «Edward Carson. Director general. Editorial HarperCollins».

La sincronització és la forma que té el destí d’estar en silenci, no creus?

Tres setmanes després, HarperCollins va comprar els drets d’El monjo que es va vendre el Ferrari.

Per 7.500 dòlars.

El llibre s’ha convertit en un dels més venuts de tots els temps i ha ajudat a molts milions de bones persones en el nostre estimat món.

I així, en acabar aquest capítol, t’animo a tenir en compte les ambicions ètiques que habiten al teu cor en silenci, esperant fer-se realitat. Et demano que et preguntis com pots ser la Cora Greenaway de la vida d’algú i la classe d’ésser humà que fa que la gent sigui més valenta quan està en la teva presència. Et convido a anar al llindar de les pors que t’encadenen, a explorar els límits que et lliguen i a fixar-te en totes les ferides del passat que ara no et deixen avançar, i a superar-ho tot.

Perquè avui representa una nova albada per a tu. I el nostre món espera el teu heroisme de cada dia.

3

Les últimes hores del teu jo vencible

Em prenc un cafè. Sona música trip hop de fons. Un cru hivern per fi ha donat pas a una primavera més amable.

Estic assegut al meu estudi, un lloc que m’encanta per posar-me a treballar. Compartiré l’escena amb tu perquè el que et vull dir sigui més pròxim:

Avui estic consirós. Una cosa que em passa sovint, ja que soc una persona introvertida.

Penso en les persones que he conegut durant les gairebé tres dècades que fa que em dedico al camp del lideratge i de la mestria personal. En xerrades privades per a empreses de la llista de les cent millors que publica Fortune, als carrers de ciutats llunyanes o en espais immensos de països fascinants del nostre planeta, que val tant la pena salvar.

Gent honrada. Bones intencions. Tanmateix, molts no dubten a compartir amb mi durant les nostres converses que aspiren a molt més.

Els agradaria saber què significa expressar amb franquesa el seu geni creatiu, gaudir dels tresors de la vida i col·laborar per forjar una cultura en què els estímuls i no la crítica, el lideratge i no el victimisme, les idees i no les xafarderies, l’amor i no l’odi guanyin la partida.

Sentir més optimisme, ser més audaços i conèixer propòsits més grans mentre entenen el que significa de veritat sentir-se inspirats, vivint el moment en comptes d’estar marcats pel passat o espantats pel futur.

Reclamar una relació amb les seves virtuts més genuïnes, el seu major potencial i les seves ambicions més intenses.

Viure cada dia amb la lucidesa necessària per assaborir els plaers més senzills de l’existència, sense la càrrega de les preocupacions.

Ets savi (potser més encara del que t’imagines en aquest moment que compartim).

Ets conscient que el potencial que no s’expressa es converteix en dolor.

Saps que les maneres de mesurar l’èxit que et ven la societat són promeses buides que només serveixen per distreure’t de la croada cap a una vida més valenta.

Entens que com més t’acostis a la teva fortuna, més fort cridaran els teus temors.

Ets conscient que el projecte que més evita el teu fals jo és precisament l’operació que el teu jo més noble procura que progressi.

Comprens que la categoria de cadascú té menys a veure amb la genètica i més amb els hàbits. I que tots els productors poderosos treballen molt molt dur.

Saps que el temps corre i que ajornar la mestria és negar el geni.

Saps que no pots permetre’t esperar cap altre dia per convertir-te en l’heroi que sempre has imaginat ser.

I així, respectuosament, et suggereixo que...

... comencis avui.

... tinguis el coratge d’actuar fora dels límits dels teus poders. Perquè quan temptes els teus límits, aquests s’expandeixen.

... activis el teu costat infantil que una vegada va ser molt curiós i aprenia de manera constant, abans que t’eduquessin perquè evitessis riscos i t’ensinistressin per pensar com els altres, i que així superis sempre la persona que ets ara.

... mesuris les teves victòries partint de la magnitud dels teus progressos i mai pels objectes que hi ha en els teus armaris.

... lideris sense cap títol, influeixis sense cap posició i creïs l’obra mestra que demostri als altres els dots que la naturalesa t’ha donat.

... i que recordis que el camí més fàcil sol ser la pitjor ruta.

Posposar aquestes accions és trair la grandesa.

4

No passa res si no estem bé

La nostra civilització ens ven la idea que si no somriem tothora i som feliços, si els nostres cadells no ballen i l’arc de Sant Martí no entra a dolls per les finestres en dies perfectes, alguna cosa dolenta ens passa.

Vet aquí el que he après: una vida viscuda amb intensitat requereix sortir a fora, assumir múltiples riscos, seguir diversos camins, rebre força cops i enfrontar-te als vendavals dels mars traïdors més del que dicta el sentit comú. Aquestes paraules del dramaturg irlandès George Benard Shaw m’inspiren en els dies difícils: «L’home de seny s’adapta al món; l’arrauxat s’entesta a fer que el món s’adapti a ell. Per tant, tot el progrés depèn de l’home arrauxat».

També m’he adonat que, gràcies als moments durs i turbulents que tots suportem, som capaços d’experimentar en plenitud els plaers dels bons moments quan es presenten. I sempre arriben, fins i tot quan sembla que no ho faran.

«Mai no podríem aprendre a ser valents i pacients si al món només hi hagués alegria», ens va ensenyar Helen Keller.

He de reconèixer que quan les coses no van com a mi m’agradaria, pot ser una situació desagradable. No ric tant i em preocupo més. No soc tan actiu ni tan creatiu. No soc tan productiu ni puc accedir a la mateixa motivació.

Però he après que no passa res si no estem del tot bé. Que quan no tenim el rendiment mundà que la majoria valora, és molt probable que estiguem progressant en el nostre rendiment espiritual. Un dia difícil per a l’ego és un dia magnífic per a l’ànima.

Els contratemps, les dificultats i trobar-se immers en la confusió forma part de l’ésser humà; no s’han de jutjar mai com una cosa «dolenta» i «errònia». És només una aturada al camí que hem d’experimentar durant aquest viatge que anomenem «vida».

He descobert que tot el que visc durant una temporada desagradable em serveix per agilitzar la meva saviesa, forjant una força impagable i descobrint poders humans en plena crisi. El patiment m’ha ajudat a ser més humil i, sens dubte, més afectuós en rebaixar el meu ego i enfortir el meu heroisme personal. És només una classe programada en el pla d’estudis de l’escola de la terra. Un capítol en la vida d’un home que intenta arribar al cel i fa tots els possibles per portar-hi amb ell els altres.

Prefereixo confondre’m, malmetre’m una mica (o molt) i saber que estic vivint de forma plena que no pas dedicar els meus millors anys a mirar la televisió en una zona residencial o a comprar coses que no necessito per impressionar gent que no conec en una botiga on en realitat no hi vull ser. Aquest no soc jo. No és el que vull fer.

Així doncs, de tot cor t’animo que tu —una persona real, dedicada i destinada a tenir una vida magnífica, productiva i de gran impacte— mostris les ferides amb orgull. Defensa les cicatrius que has interioritzat, desenvolupat i polit. I considera els talls que t’han ferit com a medalles concedides a la teva valentia, ja que has lluitat pels teus objectius més seriosos i els teus nobles ideals.

I, per descomptat, recorda: no passa res si no estem bé.

5

La paradoxa del miner d’or

Una història vella, però real. Fa milers d’anys, es va forjar a Tailàndia una imponent estàtua de Buda feta d’or. Els monjos resaven davant seu, la gent admirava la seva bellesa i tots els transeünts veneraven l’extraordinària obra mestra. Llavors va córrer la veu que s’apropava una gran invasió per part d’atacants estrangers i era evident que podien robar l’ídol.

Així doncs, els monjos van tramar un pla per amagar-lo. Van cobrir el Buda d’Or amb una capa de terra rere una altra, fins que era impossible trobar-lo.

Els invasors van passar de llarg l’estàtua, per a alleugeriment dels monjos.

Segles més tard, un visitant va captar una espurna daurada que sorgia d’una petita muntanya de terra. Van començar a buscar i, com més excavaven, més or ap

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X