Presons de paper

Fragmento

presons-2

 

Primera part

El continuo batallar de los hombres científicos fue objeto de grandes transformaciones; la luz que emanaba de toda investigación era el peor de los enemigos para los astutos privilegiados; y así observamos, en todos los hechos históricos, que la Rebeldía ha sido necesaria como una importante función fisiológica.

¿Lucha el hombre por sistema o por capricho? Si lo relatado anteriormente nos demuestra, sin necesidad de narrar hechos cronológicos, la diferencia de trato y la desigualdad de los seres, he ahí la causa y el origen de una lucha constante, mientras el hombre no llegue a conseguir la igualdad económica.

Si nuestra economía libertaria ha de ser la perfección, dupliquemos nuestros centros culturales y hagamos una labor de preparación y capacitación en el mayor número posible de compañeros, para que en el momento, no tan lejano como suponen los pesimistas, no nos coja desprevenidos y podamos realizar prácticamente lo que teóricamente fue nuestra principal misión de no dejar en el olvido.

TOMÀS LLORCA,

Misión del sindicalismo revolucionario (1932)

presons-3

 

1

Quan Endre Ernö Friedmann va travessar la frontera a Irun l’abril del 1935 a bord d’un tren ple d’il·lusions, encara no sabia que s’anomenaria Robert Capa. Aquell any el vent bufava sense treva nit i dia, un vent lenitiu que s’escapava dels pulmons del poble i que mitigava alhora la sequedat d’una terra que, a l’estiu, s’esquerdava com la pell i deixava entreveure uns porus pels quals, durant anys, es va anar escolant la suor i la sang.

El vent xiulava per les planures, per les valls, pels barrancs recargolats, per la costa feréstega, i tenia l’olor de l’alcohol, de la pólvora, de la sal i de la humitat. Era un vent ara brau, suau després, que arribava de tots els confins, fins i tot d’aquell que va portar Endre fins en aquella terra polsosa.

Endre era un jove hongarés de vint-i-tres anys, ple de vitalitat per l’edat i ple d’incerteses arran del panorama polític. Tenia una expressió amable i sempre esbossava un somrís de bon home. Els seus ulls ametlats, enquadrats per uns cabells negres i espessos que li recorrien el front, eren del tot escrutadors. El cos era fornit, i les mans robustes acabaven en uns dits esvelts de tant acaronar la càmera. Sens dubte, la seua fesomia amb els anys s’havia afaiçonat a la seua passió, la fotografia.

I perquè la seua vida era la fotografia i volia dedicar-s’hi de ple, s’havia hagut d’inventar el pseudònim de «Robert Capa» perquè li fes de cuirassa contra les agressions externes, tot i saber que, amb el renom, amagava alhora la tosca i masoquista pretensió d’accedir a l’espai del reconeixement social, la pitjor xacra de la vanitat, que ens destrueix.

Després de díhuit hores de viatge amb tren a les costelles i de dues hores més de carruatge, Endre finalment seia davant de Paulino Uzcudun, el campió europeu de boxa, al seu mas d’Errezil, al cor del País Basc. La frondositat de la vall i el xacolí que li va oferir Uzcudun van alleugerir la suada que portava el fotògraf aquell abril estranyament calorós. Davall un gran anouer robust que protegia la casa, el gran bou basc, com era conegut, se’l mirava amb la mateixa malfiança amb què rebia tots els periodistes. Uzcudun era un home cepat, de complexió angular i trets poc amables. Els solcs que li marcaven la cara revelaven una vida gens fàcil, mentre que les mans de mida ciclòpia semblaven atrofiades per un call uniforme que les recobria. Les destralades, el torb gèlid a les mans, l’aspror de l’arada i les aixadades a la terra molla li havien conferit aquella fesomia esquerpa.

Endre li va recordar que era fotògraf i que només li interessava la seua imatge, humanitzar el gran boxador basc, lluny del ring, lluny de la suor que amera el púgil i de la sang que se’n desprèn en rebre l’uppercut que t’esberla el llavi. I tot allò, contravenint l’agència de premsa Degephot, que li havia fet l’encàrrec i li havia demanat composicions convencionals. Però a ell li feia el pes dotar de gran personalisme els reportatges, un prisma propi que al cap i a la fi el va catapultar a l’èxit. Li interessava saber quin era l’Uzcudun real, l’aitzkolari guipuscoà que s’entrenava a colp de destral per enfrontar-se, al cap d’unes quantes setmanes a Berlín, al gegant alemany Max Schmeling, erigit en símbol de la raça ària per Hitler. El faixador contra l’estilista es veurien les cares en el tercer i últim combat plegats, en el qual el bou basc buscava venjança.

Al mas, la càmera i el vestuari donaven a Endre un aire intel·lectual que xocava amb el posat rude d’Uzcudun. Arrufades de celles i de front eren constants a qualsevol pregunta del fotògraf, no tant per la barrera lingüística sinó pel tipus de propostes. Contrapicats amb la destral, picats amb els dos fills als braços, fotos assegut a l’ombra de l’anouer amb un got de vi negre, unes altres colpejant l’escorça d’un arbre amb la mà nua com si s’entrenara... Totes lluny del quadrilàter.

—Senyor Uzcudun, ara una amb la boina, al costat de les vaques. —En tenia un bon ramat, Paulino el gran bou basc.

«Molt apropiat», pensà Endre.

—Txapela, d’això se’n diu txapela.

—D’acord, i després si li sembla bé li’n faré algunes al frontó del poble.

—Què se t’hi ha perdut, al frontó? A França també jugueu a pilota?

—Jo, almenys, no.

—Doncs deixa de tocar-me els collons i acabem d’una vegada.

Dos parells més de fotos i Endre tenia enllestit el reportatge, que ell mateix escriuria i signaria. Va guardar la Contax a la funda i va guaitar per última vegada Uzcudun abans que aquest s’enfrontara al gegant ari Schmeling. Es va fixar en els seus braços peluts, la mirada marmòria i els sentiments enderiats en la boxa. Es va escurar la gola i li va dir per empatitzar:

—Espere que li done una bona pallissa, al nazi.

—És el meu rival, l’he de vèncer i punt.

—Sí, ja, però ja m’entén...

—No, no l’entenc...

—Ho dic pel que representa, seria com derrotar Hitler, la victòria d’un treballador com vosté contra el nazisme.

—Pare el carro, valent, que ja veig per on va. No soc més que un boxador i a mi Hitler no m’ha fet res. Al contrari, admire la seua lluita per erradicar tota eixa collonada dels comunistes.

—Com, matant-los?

—Tant de bo tinguérem ací algú com Hitler. Els mesquins dels republicans estan duent-nos a la misèria.

—Però van ser triats democràticament.

—Senyor Endre, a vore si m’entén, ací la democràcia són els meus punys. Fa dotze anys vaig guanyar el soviètic Touroff i ben orgullós que n’estic. He sigut el primer espanyol a lluitar contra el comunisme, i pense seguir fent-ho. Escriga aquestes paraules al seu article.

—Com pot dir això? Hitler és un dement que em va obligar a marxar d’Hongria.

—No deia que era francés? Doncs mire, alguna cosa deu haver fet. I ara ves-te’n d’ací si no vols que et trenque la cara.

Abans que no li rebentara la cara com una magrana, Endre va eixir del mas cames ajudeu-me. Potser l’última xarrada li havia sobrat, per això va pensar que d’ençà d’aquell dia caldria més cenyir-se a tirar fotos i fer les mínimes preguntes. Cautela periodística, recomanava la tessitura política. Era cert que aquell boxador filofranquista que havia fotografiat a la República Espanyola no entrava dins l’òrbita ideològica que esperava.

Aquell mateix 1935, la parada següent d’Endre va ser Madrid.Allà li tocava acomplir el segon encàrrec de Degephot. Ells el pagaven, ells manaven. La nova feina era entrevistar el reconegut inventor Juan de la Cierva, famós per haver creat l’autogir, una mena de protohelicòpter que va revolucionar l’enginyeria aeronàutica.

—Senyor De la Cierva, voldria fer-li unes fotos amb el seu autogir.

—Quin autogir? Ja me n’han fet moltes, amb eixa màquina. Parlem d’una altra cosa. Sap que he descobert una relació revolucionària entre el xinés i algunes llengües africanes? S’imagina què pot suposar, això? És increïble!

—Sí que és sorprenent. No dubte que és un descobriment extraordinari, potser en podríem parlar en una altra ocasió.

—Prou, periodista sapastre!

—Senyor De la Cierva, la revista que m’envia ja l’havia informat del propòsit de l’entrevista. L’autogir és un invent genial, a França i al món en volen conèixer més detalls.

—Estic fart d’eixa màquina, al foc amb ella.

—Perdone, només...

—Vaja-se’n d’ací i no em faça perdre més el temps.

—Només un moment...

—Que se’n vaja o cride els carrabiners i la Guàrdia Civil!

Endre se’n va anar fuetejat de Madrid i va recalar a Sevilla just a temps per a la Setmana Santa, on va capturar imatges de nens distrets que es furgaven el nas, dones endolades que s’entretenien amb un ventall o natzarens que fumaven un cigarret. Tot un calidoscopi de personatges que li semblaven d’una gran pel·lícula clerical amb un decorat sevillà que l’apassionava. Tot tan diferent del seu Budapest natal. Endre s’oblidà de sants i de verges i es deixà absorbir per la flor dels tarongers, per la humitat salada del Guadalquivir i per l’efervescència d’aquella gent. Els seus enfocaments i les seues composicions eren innovadors per a l’època, i preconitzaven l’individu sobre la matèria. Allà, en aquella ciutat alegre i religiosa, va començar a forjar l’estil que el donaria a conèixer al món sencer.

Però els dies es van esmunyir i l’agència el va reclamar de nou a París. Malauradament, no li podien remunerar el plaer sensorial. Així que Endre es va prometre que tornaria algun dia a aquella terra per assaborir-la amb deteniment, per tastar-ne el gust, xarrupar-ne la flaire i pair-ne l’essència.

I hi va tornar. Ignorava, però, que llavors retornaria a un país en flames, a una terra immersa en una espiral de caos i destrucció que no va reconèixer ni de bon tros.

presons-4

 

I

Em va arribar el whatsapp a mitja classe. Eren vora les 10.30 i encara em quedava mitja hora abans d’anar al pati. Acostumava a passar llista amb l’aplicació del telèfon i després el girava cap per avall perquè no em molestara, malgrat que el tenia en silenci. La casualitat, o alguna cosa més, va voler que romanguera cap per amunt i, en un dels moments que tornava a la taula després d’interrogar algun alumne, vaig veure el missatge que dominava la pantalla i em va deixar aclaparat. Vaig pitjar el botó per ocultar les notificacions i vaig tornar a escriure a la pissarra com si res no haguera passat. Els trenta minuts següents se’m van fer eterns.

S’HA MORT. IL EST DÉCÉDÉ. El temut missatge finalment es va produir el 4 de febrer de 2010. Quan agafava el mòbil cada matí per anar a la feina em cremava a la mà, no volia que sonara perquè sabia què seria. Era qüestió de temps. En fi. La maquinària luctuosa s’havia engegat a l’estiu, l’última vegada que l’havia vist, a cal meu oncle, i ja no es va aturar fins a consumir-lo. Els anys i la calor li passaren factura, era inevitable. Ja voldria jo arribar a cent anys, mare meua! Tota una vida, tot un segle xx per a tu. Ara, si ho pense bé, no ho tinc tan clar. Si comence a repassar les vicissituds i penúries per les quals va haver de passar, m’assalten els dubtes.

Quan va sonar l’alarma per anar al pati, els alumnes van marxar excitats i jo em vaig tancar a l’aula per trucar a ma mare.

—Bon dia, mon p’tit.

Bonjour, maman. Com va?

—Què fas?

—A l’institut, maman, estic treballant, són les dotze del migdia. Digues. —A l’altra banda del fil se sentí un sospir.

—El iaio.

—Què ha passat?

Il est décédé. M’ha telefonat este matí el tio per dir-m’ho. —Es feu el silenci uns segons.

—Quan és l’enterrament? —vaig aconseguir dir mentre m’empassava el xoc.

—Despús-demà, així tindrem temps d’arribar-hi. No cal que vingues, rei, no passa res, que tens molta faena.

C’est bon, maman. Estigues tranquil·la, ja ha descansat. Després passaré per casa, només em queda una hora de classe.

Tomàs Llorca, el meu besavi, havia mort a cent anys, dels quals ell afirmava que li n’havien sobrat setanta. Era el meu besavi, però sempre li deia iaio per estima, perquè la vitalitat que desprenia no encaixava amb un besavi. De xicotet recorde jugar amb ell a la platja, a buscar la petxina més grossa, a fer volar el catxirulo, a fer llarguíssimes partides al parxís, i de més major anar a l’horta de Benijoia a collir tomaques i dur-lo del bracet als bancs del mercat per trobar-se amb vells amics. Sempre el tenia al meu costat quan els meus pares estaven massa ocupats amb la feina per fer-me cas. Per això, quan se’n va anar de Vannes, em vaig quedar buit, sense un amic amb qui jugar.

Mort de vell, sense cap malaltia crònica, mor consumit i prou. Ell, el meu besavi, és al capdavall la raó per la qual jo siga francés, perquè visca en aquest poble bretó de Vannes. Com de capritxosa pot ser la vida: naixem i creixem a determinats llocs sense plantejar-nos-ho, som fruit dels nostres pares, però també de les seues circumstàncies o de les circumstàncies dels seus pares. Perquè aquesta condició francovalenciana que havia viscut com la normalitat no me l’havia plantejada fins fa ben poc. Practicant de professió, el meu besavi Tomàs s’havia exiliat a França per la Guerra Civil Espanyola, com molta altra gent. Tota la vida l’he passada al país gal, a Vannes —on vaig nàixer—, a Rennes i a París —on vaig estudiar—, i de nou a Vannes —on faig de professor de castellà—. M’agrada el meu statu quo: un pis còmode als afores de Vannes, independitzat des de fa un any, una bona feina a l’institut del poble veí, un bon lloc sostingut pels valors de la República, bons amics i temps per fer el que em rota la gana sense donar explicacions a ningú.

Quan era xicotet no se m’acudia pensar per què el cognom de la meua mare era Llorca o perquè a casa parlàvem valencià i a l’escola francés o bretó, o perquè a l’estiu anàvem a aquell poble de la costa mediterrània a veure la família. No, jo no era com la resta de xiquets francesos amb cognoms com Laforet, Hervé, Tanguy o Plou, que quan em convidaven a sa casa s’adreçaven als seus pares en bretó o francés. I per què? Perquè allò era la normalitat per a mi, perquè havia nascut així i no em qüestionava res. Era la meua normalitat, la meua innocència quotidiana.

Amb els anys vaig començar a perdre eixa innocència i a tractar de comprendre les coses. Al principi ma mare no em volia donar massa corda i es limitava a dir-me que el iaio Tomàs havia emigrat de Benijoia amb la iaia Marianna per buscar feina, que havien viscut feliçment allà fins que es van jubilar i van tornar al poble natal. Jo rumiava que no era ben bé així, però no li portava la contrària. I mon pare, bretó de soca-rel, feia el que deia ma mare.

Per sort, el meu oncle —de nom Tomàs, com el besavi— vivia també a Vannes i es va convertir en la meua primera font d’informació. Ell va ser qui em va explicar que el besavi Tomàs Llorca havia sigut alcalde, que havia estat empresonat, que s’havia exiliat...

—Però el millor de tot és que va conèixer Miguel Hernández —em digué mentre remenava amb la cullera un café au lait.

—Sí home, on?

—Vas estudiar Hernández a la universitat, n’est-ce pas?

—Sí, i aquest curs, a l’institut, amb els xiquets he fet un mural per commemorar-ne el naixement. Enguany se’n compleixen cent anys.

—I saps que va escriure un poema al iaio Tomàs?

Dis donc! De veritat? Ara sí que m’has deixat al·lucinat. I on és el poema?

—No ho sé, el buscarem.

—Vols dir que no saps on para?

—Ni idea. A casa del iaio Tomàs, imagine, a Benijoia. En arribar-hi ho preguntem a la iaia Roser.

—L’hem de trobar, seria flipant, Tomàs.

presons-5

 

2

Un any després de la seua primera estada a la Segona República, Endre hi tornava de nou amb tren. Anava assegut a la part de la finestra d’un borreguer que creuava la frontera a Portbou el setembre del 1936. Embadalit, resseguia el bell paisatge ignot que s’estenia al seu davant, la costa agresta de penya-segats on es precipitaven els Pirineus, després la quietud somorta i tòrrida del setembre meridional d’Europa, les formacions calcàries a tocar de la Mediterrània, fins a les suaus i tímides cales de cudols indomables. I Endre enmig de tot, com un Ulisses que inicia el viatge amb un vaixell les veles blanques del qual són incontrolables perquè les guien els vents de la guerra.

Impulsat pel sotragueig d’aquell tren, cavil·lava sobre el futur que li receptava el destí, mentre es convencia que fintava la misèria personal i econòmica d’una Alemanya que el nazisme xuplava com una paparra.

Va fer el primer mos al rosegó de pa que duia embolicat en paper d’estrassa. Després, un segon mos a un xoriç ben sec comprat a Perpinyà, que va poder esgarrapar no sense pressionar amb virulència els canins. Menjar era una activitat que acostumava a fer en la intimitat, amb pudor, com un ritual de caràcter àulic amb què honrar el cos. Ara, però, la previsió d’un llarg viatge sense parades regulars obligava Endre a fer un sacrilegi gastronòmic. El xoriç, almenys, feia bon gust.

A mos redó menjava l’embotit i el pa. La calor del tren i la pel·lícula greixosa que se li impregnava a la gola van fer que se li entravessara aquell àpat calòric. Endre va tossir, va tractar infructuosament de segregar saliva per fer passar el mos. Tornà a estossegar. Amb les galtes envermellides i angoixat per aquella inoportuna manera d’ennuegar-se, va descordar-se els últims botons del gipó que portava, poc encertat per a l’estiu mediterrani.

—Té, camarada, beu, que encara t’ofegaràs —li va fer el company de seient, un home barbut vestit de civil que li allargava una bota de vi.

—No patisca. Només és una mica de tos. Però, de totes maneres, gràcies. —Tornà a tossir.

—No sigues tan educat. Vi embocat, del Rosselló, segur que no n’has tastat mai com este. Ni embotellat ni gaites, pur de tonell. Jo mateix vereme el raïm d’esta finca.

—En eixe cas accepte la seua generositat, no voldria fer-li el lleig de rebutjar este vi tan bo.

—A més, el vi i tot el que un tinga és per compartir entre germans, i més en estos temps.

Endre va fer mans i mànigues per agafar la bota. A la manca de mobilitat que obligava la cenyidora de la jaca, s’hi afegien les mans ocupades amb el xoriç i el pa, a més d’una valisa vella de cuir dur que tenia damunt les cames. El company de viatge va fer per ajudar-lo i es va atansar a la valisa, que mostrava arraps d’un llarg viatge. En canvi, Endre actuà amb violència per apartar la maleta de l’abast del company, cosa que va provocar que li caiguera a terra tot el menjar i la bota de vi. Un fil vermellós començà a rajar als peus dels viatgers i prompte s’escampà pel compartiment del vagó. La resta del passatge girà la vista en sentir aquell terrabastall i les excuses i recriminacions que hi seguiren:

—Fotre, vigila, company, no t’atabales, que només volia ajudar-te.

—Disculpe, no volia... —es va excusar Endre.

—Ara sí que l’hem feta bona, ja no n’hi ha ni per a tu ni per a mi —feu enrabiat el company de viatge, mentre recollia el pa xop de vi i la bota buida. Un nen de bolquers va arrancar el plor arran de la cridòria. La tranquil·litat del vagó tot just semblava que s’havia esvaït en haver travessat la frontera i en endinsar-se en un país on no estarien mai més fora de perill. La mare va bressolar el xiquet per apaivagar-ne l’enrabiada i va reclamar una mica d’ordre als companys dels seients de darrere. La calma, però, ja no va tornar, i un neguit ascendent es va apoderar dels viatgers a mesura que anaven descomptant quilòmetres.

Ara bé, tot no era desassossec. A la dreta, uns milicians que havien pujat a Figueres reien en veure el panorama que havia provocat el vi.

—No el tireu, que no n’hi ha per a tots! —cridà el més eixerit de tots.

Espantat per les veus, una gallina engabiada al portaequipatge va aletejar i escatainar d’esma. Va començar a fer bots contra el sòl de la gàbia, cosa que va estendre per tot el compartiment una important sentor d’excrement acumulat.

—I eixe gall, també a l’olla! Que hem d’estar ben forts per acabar amb els feixistes!

Endre seia desconcertat entre tot aquell rebombori i feia carasses complaents per guanyar-se l’acceptació dels passatgers després del canyaret que havia armat. Evaristo Carbonell, el seu company de seient, el vi del qual havia llançat a perdre, es va interessar pel fotògraf després que el comboi s’asserenara.

—Company, i tu a què vens a este infern?

—Soc periodista, fotògraf; Capa, Robert Capa.

—Jo, Evaristo. —Encaixaren—. T’estem molt agraïts, la solidaritat internacional és bàsica per posar fi al feixisme. I tu, com a periodista, tens molt a fer per donar a conèixer les barbaritats del cabró de Franco. És important que els altres països ho vegen i hi intervinguen.

—Espere que la guerra dure poc.

—Tots ho esperem. Disculpa si abans m’he calfat per això del vi. Soc jornaler, feia la verema a França i en esclatar la guerra no m’ho vaig pensar. Ho vaig deixar tot i em vaig embarcar al primer tren que vaig trobar. El vi el porte de Badens, bon caldo negre.

—El vi era boníssim —digué amb ironia calculada en haver tastat aquell primeur raspós—. A quina brigada t’has allistat?

—Al POUM, a les brigades populars. Vaig al front d’Andalusia, a Còrdova, on tinc el meu germà. Escolta, per què no vens amb nosaltres? Els feixistes estan pegant fort al sud i podries ser útil allà.

presons-6

 

A

El llibre em retorna obligatòriament al passat. El rellig una, dues o cent vegades, allargada damunt l’estora del menjador amb la previsió que m’hi estaré una llarga estona. Tinc deu anys i el poc que conec del món són les hortes de Benijoia, la mar, les barques de pesca i el piular de les bombes. Fora hi ha hagut una guerra, però el malson pareix no acabar. Els majors em diuen que millor m’estiga a casa mentre el papa i la mama no hi són.

Entre el cúmul d’andròmines que farceixen el minúscul despatx de mon pare, acabe de trobar una capsa de sabates de marca Tórtola que m’ha cridat l’atenció. Era entremig de maletes de fusta amb roba i de dos armaris carregats de llibres de medicina. La capsa tenia un color groc descolorit pel pas del temps. L’he olguda i encara conserva la flaire de sabata nova, de cuir nou treballat en alguna fàbrica d’Alacant. Després, l’he oberta sense pressa, temorosa del que em podia trobar allà dins, i nyas, coca!, un llibre del papa.

No sabia que fora escriptor. En tornar-lo a veure li ho he de dir. L’he agafat i ací estic, llegint-lo escarxofada a terra, sense entendre’n ni un borrall. I jo que pensava que era una bona lectora, mare meua, no s’entén res, del llibre aquest. Entenc paraules soltes però que no tenen cap sentit juntes. Per què no hi ha cap conte, cap història d’animals que siga més divertit que això? Els majors són molt avorrits.

presons-7

 

3

—Ah collons, que no viatges sol! Això s’avisa —digué Evaristo.

Capa rigué i s’alçà del seient, però no va aconseguir badar boca.

—Fotre, que no me la presentaràs? I resulta que també és fotògrafa com tu —fitava la càmera—. Evaristo Borrell, camarada. —Van fer dues besades.

—Taro, Gerda Taro. Un plaer.

—Molt templada, la teua companya, si em permets l’atreviment.

Tan bon punt Gerda Pohorylle, de nom artístic «Gerda Taro», va tornar a seure al vagó, va trobar Capa enrogit per l’enrenou que havia provocat. «Quina n’has armat, Endre», li preguntà en un hongarés vacil·lant. Anava amb una Rollei penjant del coll. Amb aquella càmera havia fotografiat columnes de milicians exultants d’anar al front a l’andana de l’estació de Girona. Una foto per al record, potser l’última en vida dels soldats. «No res, reina. Patisc pel material de la maleta, els rodets, les càmeres.» S’arrambà a la valisa de pell.

Era impossible que Taro passara desapercebuda. La seua presència era una nota discordant en aquell tren de gent de pells i cabells morens. Ella provenia d’una altra cultura, amb un altre bagatge i una fesomia diferent. Els seus cabells rossos i embullats i la seua planta la delataven, malgrat no tindre una alçada considerable. Per aquesta raó, Taro es va guanyar ràpidament l’apel·latiu de la petita rossa, la pequeña rubia, que junt amb el fotògraf recorrien el front republicà per fotografiar la guerra.

Els dos eixien d’un infern i n’entraven en un altre. En concret, Capa havia nascut al si d’una família benestant de Budapest, i les seues arrels jueves l’havien marcat amb sang a l’Hongria dels anys trenta. L’ascens de Hitler feia escampar el nazisme als països veïns, i Hongria era un planter que va ser absorbit ràpidament pels postulats aris, esperonats gràcies al president titella Miklós Horthy. L’exili va ser l’únic camí que li reservaven en la misèria moral i l’odi que començaven a empeltar-se en la societat de Budapest envers els jueus, els comunistes, els gitanos... Els amics li van girar l’esquena, els veïns assenyalaven amb dit acusador la família, una situació insuportable d’hipocresia que germinava sense aturador. Així que, amb dèsset anys esplendorosos, va anar a Berlín, a la Deutsche Hochschule für Politik, per estudiar periodisme i política, ciutat on el va sorprendre l’ascens de Hitler el 1933 i d’on va haver de marxar de nou, aquesta vegada a París. Llavors Hongria ja s’havia convertit en un estat feixista al qual no podria tornar. La tragèdia personal tot just s’iniciava quan els seus pares es van exiliar als Estats Units pel perill que corrien de caure en un dels camps de concentració i extermini que començaven a aflorar, com Dachau, operatiu des del 1933, o Sachsenhausen, des del 1936, la fama dels quals començava a propagar-se per tot Europa com l’alenada freda de la mort. Tenien moltes paperetes per acabar anant-hi a parar, i la rifa tot just començava. Per això, la casa dels Friedmann va restar com l’esquelet mort d’un elefant a la sabana, fred i xuclat per les rapinyes fins al moll de l’os.

La venjança es va anar covant i es traduí en el testimoni fotogràfic. Capa i Taro van trobar en l’art de la fotografia el mecanisme idoni per rescabalar-se del paradís nacionalsocialista amb la pretensió de capturar-lo eternament perquè no volara amb la pols de l’oblit. Cada clic, cada mort pel feixisme, cada bombardeig, cada soldat republicà fotografiat era una victòria personal que els omplia d’esperança. Ven

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos