1

Un petit restaurant

En Fausto tenia quaranta anys quan es va refugiar a Fontana Fredda buscant un lloc per tornar a començar. Coneixia aquelles muntanyes des de petit, i la seva infelicitat quan n’era lluny havia estat una de les causes, si no «la» causa, dels problemes amb la dona amb qui gairebé s’havia acabat casant. Després de la separació, havia llogat un apartament allà dalt i hi havia passat un setembre, un octubre i un novembre trescant pels camins, arreplegant llenya als boscos i sopant davant l’estufa, assaborint la sal de la llibertat i mastegant l’amargor de la solitud. També escrivia o, si més no, ho intentava: al llarg de la tardor va veure com els ramats deixaven els alpatges i com les agulles dels làrixs s’esgrogueïen, fins que amb les primeres neus, tot i haver limitat al màxim les seves necessitats, se li acabaren els diners que havia estalviat. L’hivern li passava comptes d’un any difícil. A Milà ja tenia algú a qui demanar feina, però es tractava de baixar, agafar el telèfon, resoldre amb la seva ex les qüestions que havien quedat pendents, i una nit, poc abans de decidir-se a fer-ho, es va veure confiant-se davant d’un got de vi, en l’únic lloc de trobada de Fontana Fredda.

Darrere el taulell, la Babette el va entendre perfectament. Ella també havia vingut de la ciutat, i en conservava l’accent i una certa elegància, però ves a saber a quina època i per quins camins. En algun moment havia comprat un restaurant en un lloc que, en temporada mitjana, no oferia altra clientela que paletes i ramaders, i l’havia batejat El Festí de Babette. Des d’aleshores tothom li deia així, ningú no recordava el seu nom d’abans. En Fausto s’hi havia fet amic perquè havia llegit Karen Blixen i havia intuït un sobreentès: la Babette del conte era una revolucionària que, després del fracàs de la Comuna de París, havia acabat fent de cuinera en un poblet de pagesos de Noruega. Aquesta altra Babette no servia brou de tortuga, però solia adoptar els orfes i buscar solucions pràctiques a problemes existencials. Després d’escoltar-ne els seus, li preguntà: «Saps cuinar?».

I així per Nadal encara era allà, manejant peroles i paelles entre els fumerols de la cuina. A Fontana Fredda també hi havia una pista d’esquí, cada estiu parlaven de tancar-la i cada hivern d’alguna manera tornava a obrir les portes. Amb un rètol al trencall de baix i una mica de neu artificial escampada per les pastures, atreia petites famílies d’esquiadors i, tres mesos a l’any, convertia els muntanyencs en maquinistes de telecadira, personal de condicionament de pista, conductors d’erugues i socorristes, en un carnaval col·lectiu del qual ara ell també formava part. L’altra cuinera era una veterana que en pocs dies li ensenyà a desgreixar quilos de salsitxes, a aturar la cocció de la pasta amb aigua freda, a allargar l’oli de la fregidora, i que remenar la polenta hores i hores era malgastar energia, només calia deixar-la a foc baix i es feia sola.

A en Fausto li agradava treballar a la cuina, però començava a atreure’l una altra cosa. Hi havia una finestreta per on passava els plats a sala i observava la Silvia, la nova cambrera, que agafava comandes i servia. On la devia haver pescat, la Babette? No era la mena de noia que esperaves trobar entre muntanyencs: jove, alegre, amb aspecte de rodamon, i quan portava polenta amb salsitxes semblava un signe dels temps com les florides fora de temporada, o els llops que deien que havien tornat als boscos. Entre Nadal i Reis van treballar sense parar, dotze hores al dia set dies a la setmana, i van festejar així: ella penjava paperets al suro, ell tocava la campaneta quan els plats estaven llestos. Es prenien el pèl: «Dues pastes amb mantega del “xef”», deia ella. «La pasta amb mantega està “fora del menú”», deia ell. Els plats i els esquiadors anaven i venien a tal velocitat que en Fausto encara rascava olles quan s’adonava que ja era fosc. Llavors s’aturava un moment i li tornaven al cap les muntanyes: es preguntava si a dalt hi havia fet vent o hi havia nevat, i com havia estat la llum a les grans planures assolellades per damunt de la cota dels boscos, i si ara els llacs s’assemblaven a pannes de glaç o a toves conques nevades. A 1.800 metres era un començament d’hivern estrany, plovia i nevava, i al matí la pluja fonia el borrascall de la nit.

I un dia, passat festes, amb els terres humits i la vaixella eixuta i apilada, es deslligà el davantal de cuiner i anà a la sala a fer un got. En aquella hora el bar entrava en una autogestió tranquil·la i pacífica. La Babette posava música, deixava una ampolla de grappa a la barra i els conductors d’erugues venien a buscar companyia entre una volta a la pista i l’altra, mentre anivellaven els sots i els bamps, tornaven a dalt la neu empesa a baix, la fresaven allà on s’havia glaçat perquè es tornés granulada, amunt i avall sobre les erugues durant llargues hores fosques. La Silvia tenia un recambró damunt la cuina: cap a les onze, des del bar, en Fausto la va veure baixar amb una tovallola al cap, arrossegar una cadira vora l’estufa i posar-se a l’escalfor a llegir un llibre gruixut. El va impressionar la idea que acabés de sortir de la dutxa.

Mentrestant, escoltava la xerrameca de l’eruguista a qui anomenaven Santorso, com el sant i la destil·leria. En Santorso li parlava de la caça de galls de muntanya i de la neu. La neu que aquell any trigava, la neu tan preciosa per protegir del gel els caus, dels problemes que causava a les perdius i als galls de cua forcada un hivern sense neu, i a en Fausto li agradava aprendre moltes coses que no sabia, però no li passava pel cap perdre de vista la seva cambrera. En un moment donat, la Silvia es va treure la tovallola i començà a pentinar-se els cabells amb els dits, acostant-los a l’estufa. Eren negres, llargs i llisos com els d’una dona asiàtica, i en la manera com se’ls pentinava hi havia molta intimitat. Fins que es va sentir observada, alçà els ulls del llibre i, amb els dits als cabells, li va somriure. A en Fausto la grappa li cremà a la gola com a un adolescent les primeres vegades. Al cap de poc, els eruguistes van tornar a la feina i la Babette s’acomiadà d’aquell parell, va recordar a un o a l’altra que enfornessin els croissants a primera hora del matí, es va endur les bosses d’escombraries i se’n va anar a casa seva. La feia feliç deixar les claus, els licors, la música, i que el seu restaurant afavorís les amistats fins i tot quan ella no hi era, com una petita Comuna de París entre el glaç de Noruega.

2

Els amants

Aquella nit va ser ella qui se’l va emportar a dalt, si hagués estat per ell abans hauria arribat el desglaç. Al recambró de la Silvia l’única escalfor era la que pujava de la cuina, i el ritual de despullar-se va resultar una mica expeditiu, però per a en Fausto entrar nu en un llit, al costat d’una noia igual de nua i tremolosa, tenia alguna cosa emocionant i meravellosa. Havia estat deu anys amb la mateixa dona, i sis mesos amb la insulsa companyia d’ell mateix. Explorar aquell cos va ser com tenir, per fi, un convidat: va descobrir que, a la part de baix, era fort, sòlid, de cuixes robustes i pell llisa i tibant; a la part de dalt, cantellut pels ossos, poc pit i tot costelles, clavícules, colzes, i després pòmuls i dents amb què va entrar en col·lisió quan el sexe de la Silvia es tornà una mica violent. Ja no recordava la paciència que cal tenir per descobrir els gustos d’una altra persona i fer-li descobrir els propis. D’altra banda, ell tenia les mans plenes de cremades, talls, abrasions de detergent, forats de la maleïda màquina de tallar embotits, i va trobar una certa correspondència a acariciar-la amb aquelles mans.

Quina bona olor que fas, va dir. D’estufa.

Tu de grappa.

Que et molesta?

No, m’agrada. Grappa i resina. Què és?

Són les pinyes que posem a la grappa.

Poseu pinyes a la grappa?

Sí, de pi suís. Es cullen al juliol.

Doncs fas olor de juliol.

A en Fausto aquesta idea el va alegrar, era el seu mes preferit. Els boscos frondosos i ombrívols, l’olor del fenc als camps, els torrents borbollejants i l’última neu allà dalt, amunt de les tarteres: li va fer un petó de juliol a la bella clavícula que sobresortia.

M’agraden els teus ossos.

Me n’alegro. Fa vint-i-set anys que els arrossego.

Vint-i-set? Han viatjat prou.

Hem voltat una mica, sí.

A veure: on eren els teus ossos, per exemple, als dinou anys?

Als dinou anys era a Bolonya, feia belles arts.

Que ets artista?

No. Això sí que m’ha quedat clar. Que no soc artista, vull dir. Se’m donava més bé anar de festa.

A Bolonya no m’estranya. Tens gana?

Una mica.

Vols que vagi a buscar alguna cosa?

Sí, però només si t’afanyes, ja tinc fred.

Volant.

En Fausto va baixar a la cuina, buscà a les neveres, va passar per la finestreta del darrere i va veure els canons que disparaven neu per tota la pista. Cada canó tenia un far que l’il·luminava, i tot el pendís sobre Fontana Fredda estava puntejat d’aquests focs artificials, raigs d’aigua nebulitzada que es glaçaven en contacte amb l’aire. Va pensar en en Santorso, que en la fosca de la nit aplanava els munts de neu artificial. Va tornar a l’habitació amb pa, formatge i olivada, es ficà sota les mantes i de seguida la Silvia se li va arrapar, tenia els peus congelats.

Ell va dir: Segon intent. La Silvia als vint-i-dos anys.

Als vint-i-dos treballava en una llibreria.

A Bolonya?

No, a Trento. Tinc una amiga d’allà, la Lilli. Després d’estudiar a Bolonya, hi havia tornat per obrir-hi un negoci propi. A mi els llibres sempre m’han agradat i ja havia plegat de la universitat. Quan m’ho va proposar, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Així, vas fer de llibretera.

Sí, mentre va durar. Però va ser una bona època, eh? Allà vaig descobrir la muntanya. Les Dolomites de Brenta.

En Fausto tallà una llesca de pa, hi untà l’olivada i hi afegí un tros de toma, el formatge alpí. Es preguntà què devia ser, això de «descobrir» la muntanya. Li acostà el mos als llavis però s’aturà a mig aire.

I digues: què hi fas, aquí, sota el Mont Rosa?

Busco un refugi.

Tu també?

M’agradaria treballar en un refugi a la glacera. A l’estiu, vull dir. En coneixes cap, tu?

Sí, algun.

Em puc menjar el formatge?

En Fausto li va allargar la llesca de pa amb toma, la Silvia obrí la boca i hi va clavar les dents. Ell respirà dins dels cabells de la noia.

Un refugi a la glacera, va dir.

Creus que el trobaré?

Per què no? Es pot provar.

Vols parar d’ensumar-me?

Fas olor de gener.

La Silvia va riure. I de què fa olor, el gener?

De què feia olor, el gener? De fum d’estufa. De prats secs i congelats que esperaven la neu. Del cos nu d’una noia després d’una llarga solitud. Feia olor de miracle.

3

El bòfia

A en Santorso no només li agradaven les nits que bevia, sinó també els matins després d’haver begut. No massa, no tant per trobar-se malament, però sí prou per arrossegar la borratxera fins a l’endemà. Li venia de gust llevar-se d’hora i sortir a caminar, i en aquells tombs els sentits estaven, d’una banda, ofuscats i, de l’altra, agusats, com si en l’opacitat general del món alguns detalls es fessin més vius. El primer va ser l’aigua de la font: davant de casa, s’hi rentà la cara i en va beure una glopada gèlida. Fontana Fredda en tenia unes quantes, que havien estat abeuradors per al bestiar, aigua que brollava estiu i hivern a la mateixa temperatura, vinguda de les glaceres per camins misteriosos i subterranis. Tant l’aigua com el poble sorgien en una àmplia terrassa que per baix s’acabava de cop, i es precipitava en cinc-cents metres de pendís boscós, i per dalt pujava més suau en un seguit de pastures d’estiu. Ara els alpatges estaven silents i deserts, els femers buits, les banyeres capgirades als prats. Sota el cel gris uniforme, en Santorso va veure que a les zones d’ombra havia quedat un vel de neu, i els passos nocturns hi havien deixat el seu rastre. Les petjades d’una llebre entre els avets, les de la guineu que tafanejava al voltant dels estables tancats. Les peülles dels cérvols que des del bosc s’aventuraven fins a la carretera asfaltada, on els atreia la sal escampada per la gelor. De llops, cap senyal, encara. A la tardor n’havien vist tot just dues valls més enllà, per tant segur que arribarien, o potser ja hi eren però estaven en guàrdia, estudiant la situació. Allà on la neu s’esvaïa les històries s’interrompien, com les coses que ell només sabia a mitges. Hi havia una regla del seu pare que intentava seguir sempre —no tornar mai del bosc amb les mans buides— i aquell matí va collir ginebrons fins a omplir-se’n la butxaca del gec de caçador.

Era dimecres i a les pistes hi hauria ben pocs esquiadors. Va passar pel restaurant, però la Babette encara no havia arribat. Només hi havia el cuiner, aquell cuiner que no era cuiner, feinejant enmig del silenci de la cuina. En sentir la porta, va anar al bar a saludar-lo.

Cafè?, va preguntar.

Tu ets en Fausto, va fer en Santorso. Més ben dit, ets en Faus.

Faus?

Fals cuiner.

El cuiner va riure tot content. Va omplir el filtre del cafè i va estrènyer el mànec, i va dir: Em sembla perfecte.

Faus, em fa l’efecte que nevarà.

Ja era hora.

La Babette va entrar amb la saca del pa i els diaris. Els diaris els va deixar al bar i el pa el portà a la cuina. Darrere seu entrà el vell ramader que vivia a les cases de baix. Era una hora agradable, entre les vuit i les nou, quan encara no havien arribat els esquiadors i al bar de la Babette hi anaven els vells de Fontana Fredda, i parlaven de fenc i de llet, de provisions de llenya, de la neu d’abans que arribava fins als balcons. En Fausto també es va fer un cafè i la Babette el substituí a la barra. En Santorso li va clavar una mirada, alçà el mentó fent u

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X