A Prada de Conflent, avui el dia és fred i gris.

Divendres, 21 de gener de 1955.

A la façana de la casa, un rètol.

El cant dels ocells és el nom d’aquesta casa.

A dins, un home menut, el cèlebre músic de la pipa i el barret, es prepara per sortir.

Camina carregat d’una gran pena, d’un dolor feixuc que l’obliga a alentir el pas.

Aquest home admirat, el violoncel·lista que ha voltat mig món, emprèn avui el viatge més difícil de la seva vida.

«No hi puc tornar. No reconec el govern del dictador.»

Quantes vegades ho havia dit?

En privat i en públic, gairebé durant una vintena d’anys, no s’havia cansat de repetir aquelles paraules.

Taxatiu, segur d’ell mateix, va prometre que mai viuria sota un govern feixista, que mentre hi hagués dictadura no trepitjaria mai terra catalana.

«Soc tossut. Soc tenaç. I si la meva tossuderia em porta a morir lluny dels meus, que així sigui, però el meu exili només acabarà el dia en què la democràcia torni al meu país.»

Res no el faria canviar d’idea.

Durant anys, la seva determinació ha estat de ferro.

És per això que el món l’admira.

Però resulta que avui, aquest home de principis ferms i inamovibles es veu abocat a incomplir la seva promesa.

Avui ­­­travessarà la frontera.

Es prepara en silenci.

D’aquí a poques hores, ja serà a l’altra banda.

El Vincent, el marit de l’Enriqueta, la seva neboda més propera, conduirà el vell renault negre.

S’estima aquest jove com si fos un nebot, un gendre, potser el fill que no ha pogut tenir. És la seva persona de confiança. És qui ha fet les gestions que fan possible la tornada.

«Ella ho voldria, la Frasquita voldria tornar a casa», va dir el músic.

I el Vincent es va posar a la feina: desenes de trucades i papers amunt i avall, de Prades al prefecte de Perpinyà, del prefecte al cònsol espanyol, del cònsol al govern de Madrid, i així, sense descans, va anar fent girar la roda fins que van aconseguir els permisos.

Com li ho podrà agrair?

I és només perquè el Vincent l’acompanya, que pot emprendre aquest camí tan difícil.

Puja al cotxe.

«No et deixis res», li diu ella des de lluny.

El barret, la pipa, el passaport.

I a l’infern de l’abric, els papers de la Tití,

el dolor més autèntic.

Tití

Prades, 1954

Estimat Pablo,

Ja fa tres dies que som a Prades.

Érem a Zermatt, com cada any per aquestes dates, però ara ja tornem a ser a Prades. Et dono les gràcies per haver-m’hi portat i et demano disculpes per haver interromput les teves classes. Si no m’hagués trobat malament, encara seríem a Zermatt. Tu, amb els teus alumnes, jo, al teu costat. Però les coses no han anat com ens esperàvem.

Fa tres dies, de bon matí, jo era a terra, ulls tancats, sense forces ni alè, quan vaig sentir la teva veu.

—Què tens? —em preguntaves, espantat.

—Angoixa —vaig dir.

—Per què?

No et podia respondre perquè no ho sabia. Sense motiu aparent, l’angoixa m’havia fet seva. Estrenyent ben fort el llaç, m’oprimia l’estómac i els pulmons, el cor i també la gola, m’escanyava i no em deixava respirar ni dir el teu nom.

Però a la fi, passats a penes uns minuts o potser unes hores, qui m’ho podria dir?, vaig cridar. No sé com vaig ser capaç de fer-ho. No sé d’on em va néixer aquell crit de dolor. Només recordo caure a terra exhausta i tancar els ulls.

—Vols que tornem a Prades?

Les teves paraules salvadores.

—Sí. Ho vull. Tornem a casa, si us plau.

—D’acord —vas dir, mirant de calmar-me—. Estigues tranquil·la. No passa res, aquí fa massa fred.

I era veritat. A Zermatt feia fred, massa fred per als meus ossos i també per als teus, un fred insuportablement gèlid per a les meves pors, por de morir lluny de tu i deixar-te sol, por que moris lluny de mi i quedar-me sola, les mateixes pors que vam sentir tots dos aquella nit al tren. Sé que te’n recordes tan bé com jo, d’aquella nit i d’aquell tren. N’hem parlat moltes vegades. Viatjàvem al mateix vagó llit, però en compartiments diferents. Tu, a un extrem del vagó, jo, a l’altre. Sempre hem guardat les formes. Junts però separats, casat i vídua, catòlics adúlters.

I a mitjanit el tren va descarrilar.

—És la vegada que més por he passat a la vida —em vas dir un dia.

—Més que quan vivíem envoltats de nazis? —recordo que et vaig preguntar.

—Més encara, sí.

I és que temps després d’aquell accident ferroviari, durant els anys que vam haver de conviure amb les esvàstiques gairebé com presoners, el terror va ser una constant a les nostres vides. Sempre amb l’ai al cor, esperàvem la visita dels alemanys. Als carrers, hi havia gent que t’acusava d’amagar armes, de donar suport als resistents o de fer d’enllaç dels maquis. Sabíem que els alemanys ens vindrien a veure, ignoràvem amb quin propòsit —detenir-nos o potser només espantar-nos—, però sabíem que vindrien.

Els esperàvem i, per fi, un matí la Gestapo ens va trucar a la porta.

Eren tres, tres joves oficials, educats i cultes. Et coneixien, semblava que ho sabien tot de tu. Un d’ells va dir que els seus pares t’havien sentit tocar a Berlín i que tenien un record meravellós d’aquell concert. T’admiraven tant, els seus pares! Quin goig poder-los explicar que t’havien conegut!

Els tres alemanys es van passejar per casa gairebé durant dues hores. Ho regiraven tot, tot ho tocaven. Sota les seves formes exquisides i amables, venien carregats d’amenaces.

—Si trobem el que busquem, hi haurà conseqüències —va dir l’oficial de més rang. I encara hi va afegir—: El tenim a la llista.

—Quina llista? —vas atrevir-te a preguntar.

—La llista dels enemics del Reich, naturalment.

Tots dos sabíem el que significaven aquelles llistes: una detenció violenta, acusacions falses, interrogatoris absurds acompanyats de terribles sessions de tortura, una condemna a mort o la deportació cap a un destí que, aquell dia i en aquella hora d’angoixa, només podíem intuir com un final terrible.

Abans de marxar, l’oficial et va agafar el violoncel i el va treure de l’estoig. No sé descriure la por que hi havia en els teus ulls. Tremolaves, podia sentir la teva tremolor dins meu. Mentre ell sostenia el violoncel, els altres dos pessigaven les cordes tot rient.

—És aquest, el del concert de Berlín?

—Sí —vas respondre.

—No hi voldria pas tornar?

—A Berlín?

—Naturalment.

Vas refusar la proposta. Els teus atacs de reuma, vas dir per excusar-te, ja no et permetien ni viatjar ni tocar com abans. Però l’oficial hi va insistir. Et volia convèncer que la nova Alemanya defensava i protegia els seus artistes.

—Parli amb el seu amic Furtwängler, ell coneix millor que ningú l’interès especial que el Führer sent per la música i pels músics.

Però Wilhelm Furtwängler no és el teu amic. El respectes, això sí. L’admires, això també, com a compositor i com a director d’orquestra. I també ell t’admira. «Qui no ha sentit Casals no coneix el so del violoncel», ha dit més d’un cop. Sempre li has agraït els elogis, però mai no has entès la seva ambigüitat moral.

El juliol del 33, i recordo la data perquè m’és impossible oblidar-la, Furtwängler et va escriure una carta, jo diria, desesperada. Amb l’elegància i la contenció que li eren pròpies, hi lamentava que haguessis declinat la seva invitació a tocar amb la Filharmònica de Berlín durant el mes de desembre i, de passada, et feia responsable del futur dels músics jueus i del futur de la vida musical a Alemanya. A parer seu, la teva negativa no feia sinó empitjorar les coses. També el teu amic Hubermann i altres artistes internacionals es van negar a tocar a Berlín aquell hivern, i tots vau rebre la mateixa acusació de Furtwängler.

«M’heu deixat sol amb el problema», us va escriure.

Furtwängler pretenia demostrar que Alemanya continuava defensant la música i la cultura. Creia que si acceptàveu la seva proposta i us aconseguia reunir a Berlín, el món entendria que l’amor dels alemanys per la música romania intacte, que Alemanya estimava l’art i els artistes tant com sempre els havia estimat i, per descomptat, per damunt de criteris ideològics i polítics.

Era cec? No veia que l’única cosa que els nazis defensaven era la superioritat de la raça ària? No veia que les seves teories sobre la raça i les lleis que les sustentaven eren la manera de justificar els crims que volien cometre? No entenia que el problema no era defensar o no la cultura sinó defensar o no la vida i que aquell problema exigia de tots nosaltres, del món sencer, una resposta contundent, un sí o un no categòrics? Suposo que no, i ignoro si a hores d’ara ja ho ha entès o si continua entossudit en la idea que els artistes han de viure al marge de raons polítiques, fins i tot quan aquestes raons signifiquen la destrucció de l’home. No, Furtwängler no és amic teu, però aquells joves oficials potser ja ho sabien.

Malgrat tot, el terror de l’amenaça nazi no era comparable al que havíem viscut anys enrere, la nit que el nostre tren va descarrilar.

Recordo la foscor. Recordo l’estrèpit i els crits dels passatgers. Recordo el vagó de cap per avall, lluny de les vies, bloquejat, el camí cobert de neu, la ferralla ferint-me els peus descalços.

Vaig cridar el teu nom, però no em senties. Tu cridaves el meu, però jo tampoc podia sentir-te. Quin instant d’horror. Tots dos vam tenir la certesa de la mort. Tots dos vam sentir la fiblada del dolor més autèntic, el que neix de la pèrdua de l’altre i que, per tu i per mi, era alhora la pèrdua de la pròpia vida. Com podria viure sense tu? I tu, com t’ho faries per viure sense mi?

Aquella mateixa certesa i aquell mateix terror, com un llamp violent, em van travessar el cos i la consciència ara fa tres dies a Zermatt.

—M’he sentit a punt de morir —et vaig dir—, m’he sentit com aquell dia al tren. I no vull morir aquí.

No sabia explicar-t’ho d’una altra manera.

Em vas entendre i de seguida vas interrompre les classes, vam fer l’equipatge, ens vam disculpar amb els amics i ens en vam acomiadar. Em vas agafar la mà —l’escalfor de la teva pell sempre em salva—, i ja no em vas deixar anar fins que vam entrar a casa, una casa que hem fet nostra a la força, obligats a viure envoltats de muntanyes, tan lluny del nostre mar, tan lluny de la nostra llar, un càsti

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X