Els Catarres X

Jordi Basté
Els catarres

Fragmento

catarres-1

Pròleg

Anàvem tard, com sempre. Amb els anys hem après a ser una mica més puntuals, però, en aquells moments, a l’inici de l’aventura, sempre anàvem tard. I no era pas per falta de ganes o d’il·lusió, més aviat tot al contrari: estàvem molt nerviosos i excitats. La cosa s’ho valia de sobres, al cap d’uns minuts ens entrevistarien al programa més escoltat de la ràdio catalana.

El cotxe anava carregat amb la distribució pròpia dels concerts d’aquells primers temps. El conductor era el que viat­java més còmode. La resta ens havíem de repartir trastos diversos a la falda i als peus. Un dels seients del darrere estava permanentment abatut per deixar espai al contrabaix, que viat­java estirat amb el bombo, les guitarres i la resta d’instruments, que ocupaven el que quedava de maleter. Era un tetris ge­nial que ens permetia moure’ns amb un sol vehicle per tot el país i que va fer possible aquella primera gira tan precària i, a la vegada, tan divertida.

Després dels embussos habituals a aquella hora del matí, per fi vam deixar el cotxe al pàrquing. A correcuita, vam carregar-nos els trastos a l’esquena i vam sortir disparats cap a l’edifici de l’avinguda Diagonal, 477. Els recepcionistes segur que van al·lucinar amb l’estampa: érem la pura imatge de la impuntualitat i el caos. Malgrat tot, i traient el fetge per la boca, hi vam arribar a temps. Ja érem a dins. El que havia semblat impossible durant tants anys ho teníem a tocar. Estàvem flipant i, per què no dir-ho, una mica cagats també. Una entrevista a la ràdio, a RAC1, amb en Jordi Basté, al programa dels matins més escoltat del país, amb cançó en directe inclosa, intimidava... i molt.

QR1

2011 - Primera entrevista a El món a RAC1

No era la primera vegada que tocàvem «Jenifer» en una ràdio, però sí que era la primera vegada que ho fèiem en una ràdio amb tanta audiència i repercussió.

Es va fer el silenci, i davant de l’atenta mirada d’en Jordi Basté i en Quim Monzó vam començar a tocar. Es feia una mica impossible no imaginar-se els milers i milers de persones que devien flipar amb aquells tres friquis que cantaven les aventures d’un catalanet i una xoni escoltant les seves ràdios, surrealista.

Així ens sentíem.

És una mica inevitable crear-se una imatge més o menys idealitzada de la gent que veus o escoltes habitualment als mitjans de comunicació i, ara, amb el pas del temps i l’expe­riència, es fa difícil recordar ben bé què sentíem en entrar a l’estudi 1, a la planta 15. Amb tot, no costa gaire imaginar-se com estaven tres joves com nosaltres, principiants i maldestres, posant els peus en un món nou i desconegut.

Des del principi ens va sorprendre moltíssim l’actitud d’en Jordi, que, durant un dels talls publicitaris, va rebre’ns amb una proximitat i una simpatia que no esperàvem. El seu entusiasme sincer és molt contagiós i, automàticament, ens va tranquil·litzar. Per més que soni a tòpic, ens va fer sentir com a casa. Fins i tot va arribar a oferir-nos un gelat de promoció que tenien en una nevera de la redacció.

Han passat els anys, les gires i els discos i, amb ells, hem tingut la sort de trepitjar molts estudis i conèixer grans professionals del sector. Podem dir sense cap mena de dubte que, de la gran majoria, en guardem un bon record i estima. Hem après coses de tots, ens han ajudat a ser on som, però és innegable que les primeres vegades marquen. Sobretot si són tan positives.

Molts cops, quan no hem tingut res millor a fer durant els viatges en furgoneta pels pobles i ciutats del país, ens hem deixat portar per la nostàlgia i hem rememorat les nostres aventures i desventures, tot el que ens ha passat i ens ha marcat en aquests primers deu anys d’Els Catarres. Un dia, rient de tot plegat, algú dels tres, mig en broma, va deixar caure una idea: «Hauríem d’escriure un llibre de tot això». I va afegir: «Però no un llibre fent-nos una palleta d’autobombo, com fa tothom, sinó que també hi hauria d’haver totes les merdes que ens han passat i les coses més censurables. Això sí que seria interessant per a la gent». Vam estar d’acord de seguida que el llibre havia de reflectir la realitat, que el camí que ens ha portat fins aquí ha estat ple de moments àlgids —que segurament molta gent coneix—, però també hem tinguts moments molt baixos, d’anys de sacrificis i errors que probablement ens han fet aprendre més que els grans encerts.

A mesura que passava el temps, la proposta anava agafant forma a través de la pluja d’idees que tots llançàvem sense censura. No era una idea tan descabellada. Ara bé, no sabíem ni per on començar. Necessitàvem un professional que no només ens ajudés a compilar tots els records i ordenar-los cronològicament, sinó que també tingués la suficient mà esquerra i confiança per arrencar-nos les nostres anècdotes i els nostres secrets més profunds. Per entendre’ns: una mena de periodista que tingués trets de psicoanalista. De seguida vam saber a qui trucar.

QR2

2019 - La resposta d’en Jordi Basté

Així va contestar en Jordi al missatge de WhatsApp en què en Jan li proposava ser l’autor del llibre d’Els Catarres.

Així ens sentíem.

Així va començar tot. El que ve a continuació és el resultat que en Jordi ha extret de nosaltres a través de dinars, sopars i llargues jornades senceres de xerrades.

catarres-2

 

TRACK 1

VOLÍEM FLIPAR-NOS

 

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos