Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle xxi, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria des­criure alguna cosa de la vostra pròpia vida, deixeu de llegir im­mediatament. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Accidentalment, vaporitzo

la professora de matemàtiques

Mira, jo no volia ser un mestís.

Si estàs llegint aquest llibre perquè penses que potser tu també ho ets, t’aconsello que el tanquis ara mateix. Creu-te el que la mare o el pare t’hagin explicat sobre el teu naixement i procura fer vida normal.

Ser un mestís és perillós. Fa por. I tot sovint et porta a morir de maneres francament desagradables.

Si ets un noi normal i llegeixes això convençut que és una obra de ficció, fantàstic. Continua llegint. T’envejo per ser capaç de fingir que res de tot això no ha succeït mai.

Però, si et reconeixes en aquestes pàgines, si sents que se’t remou alguna cosa a l’interior, deixa de llegir immediatament. Podries ser un dels nostres. I quan tu ho sàpigues, només serà qüestió de temps abans que ells també ho notin i vinguin a buscar-te.

No diguis que no t’he avisat.

Em dic Percy Jackson.

Tinc dotze anys. Fins fa uns quants mesos, era un estudiant intern de l’acadèmia Yancy, una escola privada per a nois problemàtics a la zona nord de Nova York.

Sóc un nen problemàtic?

Sí. Ho podríem dir així.

Ho podria demostrar partint de qualsevol punt de la meva curta i miserable vida, però les coses van començar a anar malament de debò a finals de maig, quan els de la classe de sisè vam fer una sortida a Manhattan... Vint-i-vuit marrecs guillats i dos professors en un autobús escolar groc, amb destí al Metropolitan Museum of Art per veure coses dels antics grecs i romans.

Ja ho sé: sona a tortura. La majoria de sortides de l’acadèmia Yancy ho eren.

Però era el senyor Brunner, el professor de llatí, qui organitzava l’excursió, i per això tenia esperances, jo.

El senyor Brunner era un paio de mitjana edat que anava en una cadira de rodes motoritzada. Tenia els cabells esclarissats i duia la barba deixada i una jaqueta de tweed esfilagarsada que sempre feia olor de cafè. Ningú no hauria dit que fos un paio enrotllat, però explicava històries i acudits i ens deixava jugar a classe. A més, tenia una col·lecció impressionant d’armadures i armes romanes, de manera que era l’únic professor que no em feia adormir a classe.

Jo esperava que durant l’excursió no hi hagués incidents. Esperava, encara que fos per una vegada, no ficar-me en problemes abans d’adonar-me’n.

Però, noi, anava ben equivocat.

El cas és que, durant les excursions, em solen passar coses dolentes. Com quan feia cinquè i vam anar al camp de batalla de Saratoga, on vaig patir aquell accident amb un canó de la Guerra de la Independència. Jo no apuntava a l’autobús de l’escola, però em van expulsar igualment, esclar. I, abans i tot, quan feia quart i vam anar de visita en secret a l’aquari de taurons Marine World, vaig pitjar no sé com una maneta de la pas­sarel·la que no havia de tocar i tota la classe va acabar banyant-se sense tenir-ho previst. I, encara abans, una vegada que... En fi, ja te’n fas una idea.

En aquesta excursió estava decidit a ser un bon minyó.

Durant tot el trajecte cap a la ciutat, vaig haver d’aguantar la Nancy Bobofit, una noia cleptòmana amb els cabells rogencs i la cara pigada que no parava de tirar trossos de sandvitx de quètxup i mantega de ca­cauet a la nuca d’en Grover, el meu millor amic.

En Grover era una víctima fàcil. Era escanyolit. Quan se sentia frustrat, plorava. Devia haver repetit uns quants cursos, perquè era l’únic alumne de sisè amb acne i una insinuació de pèl moixí a la barbeta. I per acabar-ho d’adobar, era esguerrat. Tenia un justificant que l’alliberava per sempre més de la classe de gimnàstica per una afecció muscular a les cames. Caminava d’una manera estranya, com si cada pas li fes mal, però no et deixessis enganyar: hauries d’haver vist com corria el dia que a la cafeteria hi havia en­chiladas.

Sigui com sigui, la Nancy Bobofit li anava tirant boletes de sandvitx, que s’enganxaven als cabells rinxolats i castanys d’en Grover, i ella sabia que jo no hi podia fer res perquè ja estava avisat. El director m’havia amenaçat de castigar-me sense deixar-me sortir de l’escola, si durant aquesta excursió passava res dolent, vergonyós o simplement divertit.

— La mataré — vaig mormolar.

En Grover va intentar calmar-me.

— Tranquil. La mantega de cacauet m’agrada.

Va esquivar una altra mossegada del dinar de la Nancy.

— Ja n’hi ha prou. — Vaig fer el gest d’aixecar-me, però en Grover em va tornar a asseure d’una estre­bada.

— Ja t’han advertit que no et deixaran sortir més — em va recordar —. Ja saps a qui culparan si passa alguna cosa.

Ben mirat, tant de bo hagués fet caure la Nancy Bobofit d’un mastegot en aquell mateix moment. Castigar-me sense sortir d’escola no hauria estat res en comparació de l’enrenou en el qual estava a punt de ficar-me.

El senyor Brunner va fer de guia durant la visita al museu.

Anava al davant amb la cadira de rodes i ens precedia a través de grandioses galeries ressonants, passant pel costat d’estàtues de marbre i vidrieres plenes de ceràmica negra i taronja antiga de debò.

Em va colpir la idea que aquells trastos haguessin resistit dos o tres mil anys sense trencar-se.

Ens va reunir al voltant d’una columna de pedra de quatre metres d’alt al capdamunt de la qual hi havia una gran esfinx, i ens va explicar que era un monument funerari, una estela, per a una noia de la nostra edat. Ens va parlar dels gravats dels laterals. Jo m’esforçava a escoltar què deia, perquè resultava interessant, però al meu voltant tothom xerrava, i cada vegada que els demanava que callessin, l’altra professora que ens acompanyava, la senyora Dodds, em travessava amb la mirada.

La senyora Dodds era una professora de matemàtiques de Geòrgia que, tot i tenir cinquanta anys, sempre duia una jaqueta de cuir negra. Se la veia prou sonada per anar amb una Harley directa al teu armariet. Havia arribat a Yancy a mig curs, quan l’anterior professor de mates havia patit una crisi nerviosa.

Des del primer dia, la senyora Dodds es va en­­a­morar de la Nancy Bobofit i va pressuposar que jo era un engendrament diabòlic. Quan m’assenyalava amb un dit tort i en un to molt dolç em deia «Molt bé, rei­et...», jo ja sabia que em quedaria castigat després de classe tot un mes.

Un dia, després que em fes estar fins a mitjanit esborrant respostes d’un bloc vell de mates, vaig comentar a en Grover que sospitava que la senyora Dodds no era humana. Ell em va mirar molt seriosament i va replicar: «L’encertes de ple.»

El senyor Brunner continuava parlant de l’art funerari grec.

La Nancy Bobofit, finalment, va fer una broma en veu baixa sobre el personatge nu de l’estela, i jo em vaig girar i li vaig dir:

— No podries callar?

Em va sortir més fort del que volia.

Tota la colla es va posar a riure. El senyor Brunner va parar l’explicació.

— Senyor Jackson, vol fer cap comentari? — em va dir.

Em vaig posar vermell com un tomàquet i vaig contestar:

— No, senyor.

El senyor Brunner va assenyalar una imatge de l’estela.

— Potser ens podria aclarir què representa aquesta imatge?

Vaig mirar el gravat i vaig sentir un gran alleujament, perquè la veritat era que la reconeixia.

— És Cronos devorant els seus fills, si no m’equivoco.

— L’és — va replicar el senyor Brunner, clarament insatisfet —. I ho va fer perquè...

— Doncs... — Jo m’escodrinyava el cervell per recordar-ho —. Cronos era el rei dels déus i...

— Déu? — em va interrompre el senyor Brunner.

— Tità — em vaig corregir —. I... no es fiava dels seus fills, els déus. Així que, daixò, Cronos se’ls va menjar, d’acord? Però la seva dona va amagar un dels petits, Zeus, i a canvi va donar una pedra a Cronos perquè se la mengés. I més endavant, quan Zeus va créixer, va enganyar el seu pare Cronos perquè vomités els seus germans i germanes...

— Ecs! — va exclamar darrere meu una noia del grup.

—...i així va ser com va esclatar aquell combat descomunal entre déus i titans — vaig prosseguir —, que van guanyar els déus.

Rialletes de part dels companys.

Darrere meu, la Nancy Bobofit va mormolar a un amic:

— Com si això ens hagués de servir de res a la vida real. Com si als formularis de sol·licitud de feina t’haguessin de preguntar un dia: «Expliqui, si us plau, perquè Cronos es va menjar els seus fills.»

— I, parafrasejant aquesta excel·lent pregunta de la senyoreta Bobofit, quina importància pot tenir això en la vida real?

— T’han pescat — va murmurar en Grover.

— Calla — va xiuxiuejar la Nancy, amb la cara més vermella que els cabells i tot.

Almenys la Nancy també havia rebut. El senyor Brunner era l’únic que l’enxampava dient impertinències. Tenia orelles de radar, el senyor Brunner.

Vaig reflexionar sobre el que m’acabava de preguntar i vaig arronsar les espatlles.

— No ho sé pas, senyor.

— Vaja. — El professor semblava decebut —. Bé, mig punt, senyor Jackson. Zeus, efectivament, va donar a Cronos una mescla de mostassa i vi que el va fer vomitar els seus altres cinc fills, els quals, immortals com eren, havien continuat vivint i creixent dins el seu estómac sense ser digerits en absolut. Els déus van derrotar el seu pare, el van tallar a filets amb la seva pròpia falç i van escampar les seves restes pel Tàrtar, la part més fosca de l’Inframón. I després d’aquest comentari tan alegre, és hora de dinar. Senyora Dodds, ens vol guiar fins a l’exterior, si us plau?

La classe va sortir a fora, les noies mig marejades i els nois entre empentes, comportant-se com ximples.

En Grover i jo estàvem a punt de seguir-los quan el senyor Brunner em va dir:

— Senyor Jackson.

Ja sabia què m’esperava.

Vaig dir a en Grover que seguís endavant i em vaig girar de cara al professor.

— Senyor?

Tenia una mirada que no et deixava marxar: uns ulls d’un marró intens que semblaven mil·lenaris i que ja ho havien vist tot.

— T’has d’aprendre la resposta a la meva pregunta — em va remarcar.

— Sobre els titans?

— Sobre la vida real. I quina relació hi té el que estudies.

— Ah.

— El que aprendràs de mi és de vital importància — em va advertir —. Espero que actuïs en conseqüència. De tu només acceptaré l’excel·lència, Percy Jackson.

Estava a punt d’enfadar-me, aquell home em pres­sionava massa. Vull dir que sí, que els dies que hi havia torneig era força enrotllat, s’equipava amb una armadura romana i cridava: «Apa, nois!» i, amb la punta de l’espasa enfrontada a un guix, ens desafiava a sortir corrent a la pissarra i anomenar tots els ciutadans grecs i romans que havien viscut al llarg de la història, juntament amb la seva mare i el déu que adoraven. Però el senyor Brunner pretenia que jo fos tan capaç com qualsevol altre, deixant de banda la meva dislèxia i el meu trastorn per dèficit d’atenció, i que mai no havia aconseguit arribar més enllà de l’aprovat just... No, no pretenia que fos tan capaç com els altres. Pretenia que fos millor. Però jo no podia aprendre’m de cap manera tots aquells noms i fets, i encara menys lletrejar-los correctament.

Vaig mormolar alguna cosa sobre esforçar-m’hi més, i el senyor Brunner va mirar una bona estona l’estela amb posat trist, com si hagués assistit al funeral d’aquella noia.

Em va dir que sortís i dinés.

• • •

La classe s’havia reunit a les escales del davant del museu, des d’on es veia l’anar i venir dels vianants per la Cinquena Avinguda.

Sobre els nostres caps, s’estava formant una tempesta enorme; no havia vist mai uns núvols tan negres cobrint la ciutat. Vaig pensar que potser era efecte de l’escalfament global del planeta o alguna cosa per l’estil, perquè a l’estat de Nova York el temps s’havia tornat boig des de Nadal. Havíem patit tempestes de neu fortíssimes, inundacions i incendis provocats pels llamps. No m’hauria sorprès que allò fos un huracà que s’aproximava.

Aparentment, no se n’havia adonat ningú més. Alguns nois jugaven a fer punteria als coloms amb trossets de les galetes salades del dinar. La Nancy Bobofit intentava pispar alguna cosa del moneder d’una senyora, i la senyora Dodds no veia res, per descomptat.

En Grover i jo sèiem al caire de la font, apartats dels altres. Potser així ningú s’adonaria que anàvem a aquella escola: la dels friquis perdedors que no po­dien anar enlloc més.

— T’ha castigat? — em va preguntar en Grover.

— No — vaig contestar —. No pas el Brunner. Només voldria que no em collés tant, a vegades. Vull dir... no sóc pas un geni, jo.

En Grover no va dir res durant uns moments. Llavors, quan m’esperava que em deixés anar un comentari filosòfic i profund que em reconfortés una mica, em va demanar:

— Em puc menjar la teva poma?

Jo no tenia gaire gana i li vaig dir que sí.

Mirava la riuada de taxis que baixaven per la Cinquena Avinguda i pensava en l’apartament de la mare, no gaire lluny d’on érem. No havia vist la mare des de Nadal. Em moria de ganes de ficar-me dins un taxi i anar-me’n a casa. M’abraçaria contenta de veure’m, però també decebuda. Em tornaria a enviar a Yancy immediatament, i em tornaria a dir que m’hi havia d’esforçar més, encara que fos la sisena escola a la qual anava en sis anys i tingués tots els números per ser-ne expulsat aviat. No podria suportar la mirada trista que em dedicaria.

El senyor Brunner va aparcar la cadira de rodes al peu de la rampa de minusvàlids. Menjava api i llegia una novel·la de coberta tova. De la part posterior de la cadira, en sobresortia un para-sol vermell, de manera que semblava una taula de cafè motoritzada.

Estava a punt de desembolicar el meu sandvitx quan la Nancy Bobofit es va plantar davant meu amb les seves horripilants amigues — suposo que s’havia cansat de robar als turistes —, i va llençar el seu sandvitx a mig menjar a la falda d’en Grover.

— Ups.

La Nancy em va dedicar un somriure de dents tortes. Tenia les pigues de color taronja, com si algú les hi hagués pintat a la cara amb esprai.

Em vaig esforçar per mantenir la calma. El tutor de l’escola m’havia dit un milió de vegades que comptés fins a deu i controlés el mal geni. Però estava tan enrabiat que ho veia tot negre. Una onada rugia dins les meves orelles.

No recordo haver-la tocat, però el següent que vaig veure va ser la Nancy asseguda de cul dins la font, cridant:

— El Percy m’ha empentat!

La senyora Dodds va aparèixer al costat.

Alguns dels nois murmuraven:

— Ho has vist...?

—...l’aigua...

—...com si l’agafés un braç d’aigua...

No tenia ni idea de què parlaven. Només sabia que tornava a tenir problemes.

Així que la senyora Dodds va haver comprovat que la pobra Nancy estava bé, i li va haver promès que li compraria una camisa nova a la botiga del museu, es va girar de cara a mi. Els ulls li lluïen triomfants, com si hagués estat esperant aquella relliscada meva tot el semestre.

— Molt bé, reiet...

— Ja ho sé — vaig grunyir —. Un mes esborrant llibretes de deures.

No era el comentari oportú.

— Vine amb mi — em va manar la senyora Dodds.

— Un moment! — va cridar en Grover —. He estat jo. Jo l’he empentada.

El vaig mirar fixament, atordit. No m’acabava de creure que em volgués cobrir. A en Grover, la senyora Dodds el tenia mort de por.

Ella li va clavar una mirada tan dura que al meu amic li va fer tremolar fins el pèl moixí de la barbeta.

— Em sembla que no, senyor Underwood — va replicar ella.

— Però...

— Tu-et-quedaràs-aquí.

En Grover em mirava desesperat.

— No passa res, company — li vaig dir —. Gràcies per intentar-ho.

— Reiet — em va etzibar la senyora Dodds —. Ara!

La Nancy Bobofit somreia maliciosament.

Li vaig dedicar la meva mirada «després-et-mato» en versió deluxe. No m’importava que em castiguessin per haver-la empentat. Però m’hauria agradat recordar-me’n.

Em vaig girar de cara a la senyora Dodds, però ja no era allà. Estava dreta a l’entrada del museu, al capdamunt de les escales, i amb posat impacient m’indicava que m’afanyés.

Com hi havia anat tan de pressa?

Sovint tinc moments així, en què el cervell se’m queda adormit o una cosa per l’estil i tot seguit m’adono que m’he perdut alguna cosa, com si una peça del puzle de l’univers caigués i em deixés amb la mirada fixa en l’espai buit de sota. El tutor de l’escola m’havia explicat que era per culpa del tdah, que feia que el meu cervell malinterpretés coses.

Jo no n’estava tan segur.

Vaig seguir la senyora Dodds.

A la meitat de les escales, vaig mirar enrere cap a en Grover. Estava pàl·lid, amb la mirada escindida entre el senyor Brunner i jo, com si volgués que el professor s’adonés de què passava, però estava absort en la seva novel·la.

Vaig tornar a mirar amunt. La senyora Dodds havia desaparegut altre cop. Ara era dins l’edifici, al fons del vestíbul d’entrada, i gesticulava amb una mà perquè m’afanyés.

«D’acord — em vaig dir —. Em farà comprar una camisa nova per a la Nancy a la botiga de regals.»

Però el pla no era pas aquest, aparentment.

La vaig seguir cap a l’interior del museu. Quan finalment la vaig atrapar, tornàvem a ser a la secció grega i romana.

En aquella galeria no hi havia ningú més.

La senyora Dodds, amb els braços plegats, era davant d’un gran fris de marbre dels déus grecs. I feia un soroll gutural estrany... com si grunyís. Però fins i tot sense aquell so jo hauria estat nerviós. Resulta inquietant quedar-te a soles amb un professor, especialment si és la senyora Dodds. Mirava el fris d’una manera que... com si volgués polvoritzar-lo...

— Ens has portat molts problemes, reiet.

Vaig fer el que em va semblar més prudent. Vaig dir:

— Sí, senyora.

Es va tibar els punys de la jaqueta de cuir.

— De debò et pensaves que te’n sortiries?

L’expressió dels seus ulls ultrapassava la demència. Era de maldat pura.

«És una professora — em vaig dir nerviós —. No em farà pas mal.»

Vaig contestar:

— M’hi... m’hi esforçaré més, senyora Dodds.

Un tro va fer tremolar l’edifici.

— No som pas imbècils, Percy Jackson — va remarcar ella —. Només era qüestió de temps que et trobéssim. Confessa i no patiràs tant.

No sabia de què em parlava.

Només se m’acudia que em devien haver trobat al dormitori el paquet il·legal de caramels que venia als companys d’escola. O potser havien descobert que havia copiat el treball sobre Tom Sawyer directament d’Internet, sense ni tan sols haver llegit el llibre, i ara em prendrien la nota. O encara pitjor: potser em farien llegir el llibre.

— I bé? — em va demanar.

— Senyora Dodds, jo no...

— Se t’ha acabat el temps.

Llavors va passar una cosa absolutament estrambòtica: un altre lapse temporal.

La senyora Dodds va començar a transformar-se.

Els ulls li refulgien com brases de carbó. Els dits se li allargaven fins a convertir-se en urpes. Va xiular. Vull dir que va xiular com una cobra. I la jaqueta se li va fondre fins a convertir-se-li en dues llargues ales coriàcies. No era humana. Era una bruixa arrugada amb ales i urpes de ratpenat i una boca plena d’ullals grocs, i estava a punt de reduir-me a encenalls.

Llavors la il·lusió es va fer encara més extravagant. El senyor Brunner, que un minut abans era a l’entrada del museu, va aparèixer a la porta de la galeria amb la cadira de rodes i un bolígraf a la mà.

— Alerta, Percy! — va cridar, tirant-me el bolígraf perquè l’atrapés al vol.

La senyora Dodds es va abalançar sobre mi. Em vaig ajupir xisclant i vaig sentir les seves urpes llescant l’aire a frec de la meva orella. Vaig enxampar el bolígraf al vol, però quan el vaig tenir a la mà ja no era un bolígraf. Era una espasa... l’espasa de bronze del senyor Brunner, la que sempre feia servir els dies de torneig.

La senyora Dodds es va girar cap a mi amb una mirada assassina. Em notava els genolls com si fossin de gelatina. Les mans em tremolaven tant que gairebé em va caure l’espasa.

Ella va grunyir:

— Mor, reiet!

I, volant, es va llançar contra meu.

Un terror absolut es va apoderar del meu cos i vaig fer l’única cosa que em va venir espontàniament: brandar l’espasa. La fulla de metall li va anar a petar contra l’espatlla i li va travessar tot el cos com si fos líquid.

Zasss!

La senyora Dodds era com un castell de sorra davant d’un potent ventilador. Va explotar com un núvol de pols groga... Es va vaporitzar allà mateix, i no va deixar cap més rastre que l’olor de sofre, un xiscle agònic i un fred malèfic en l’aire, com si aquells dos ulls vermells refulgents encara m’observessin.

M’havia quedat sol. A la mà, només hi tenia un bolígraf.

El senyor Brunner no hi era. No hi havia ningú més que jo. Encara em tremolaven les mans. El meu dinar devia estar contaminat amb bolets màgics o alguna cosa semblant.

M’ho havia imaginat tot plegat?

Vaig tornar a fora. Havia començat a ploure.

En Grover seia vora la font, amb un mapa del museu plantat al cap com una tenda de campanya. La Nancy Bobofit encara era allà, xopa del bany dins la font, xerrant amb les seves amigues horripilants. Quan em va veure, va dir:

— Espero que la senyora Kerr t’hagi picat al culet.

— Qui? — vaig preguntar.

— La nostra professora, ruc!

Vaig parpellejar. No teníem cap professora que es digués Kerr. Vaig preguntar a la Nancy de què carai em parlava. Ella es va limitar a posar els ulls en blanc i després em va ignorar.

Vaig preguntar a en Grover on era la senyora Dodds.

— Qui? — em va contestar.

Però abans va fer una pausa, i com que no em volia mirar directament, vaig pensar que em prenia el pèl.

— No fa gràcia, tio — li vaig dir —. Això és molt seriós.

Damunt nostre va retrunyir un tro.

Vaig veure el senyor Brunner al peu de la rampa sota el paraigua vermell, llegint com si no s’hagués mogut mai d’allà.

Hi vaig anar.

Va mirar enlaire, una mica distret.

— Ah, aquest bolígraf deu ser meu. D’ara endavant, porta els teus estris per escriure, Jackson.

Me’l va prendre dels dits. Jo ni tan sols era conscient que encara el tenia.

— Senyor Brunner — li vaig demanar —, on és la senyora Dodds?

Em va mirar inexpressiu.

— Qui?

— La professora que ens acompanyava. La senyora Dodds, la de matemàtiques.

El senyor Brunner va arrufar les celles i es va inclinar endavant, relativament preocupat.

— Percy, no ha vingut cap senyora Dodds a aquesta sortida. Que jo sàpiga, no hi ha hagut mai cap senyora Dodds a l’acadèmia Yancy. Et trobes bé?

2

Tres velletes teixeixen

els mitjons de la mort

Estava acostumat a patir experiències extravagants, però normalment duraven poc. Una al·lucinació a jornada completa tots els dies de la setmana era més del que era capaç de suportar.

Fins al final de curs, tot el campus semblava haver-se posat d’acord a fer-me una broma pesada. Estaven absolutament convençuts que la senyora Kerr — una rossa simpàtica a la qual jo no havia vist fins que va pujar a l’autobús al final de la sortida — havia estat la nostra professora de matemàtiques des de Nadal.

Jo tot sovint deixava anar algun comentari sobre la senyora Dodds, per veure si enxampava algú en fals, però em miraven com si fos boig. Fins que va arribar a un punt que gairebé me’ls vaig creure: la senyora Dodds no havia existit mai.

Gairebé.

Però en Grover no em podia enganyar. Quan li mencionava el nom de la senyora Dodds, dubtava un moment i m’assegurava que no existia. Però jo m’adonava que mentia.

Passava alguna cosa estranya. Alguna cosa estranya havia passat al museu.

No tenia gaire temps de reflexionar-hi durant el dia, però, de nit, em despertava suat per culpa de les visions de la senyora Dodds amb urpes i ales de cuir.

Encara feia un temps espantós, i no m’ajudava pas a estar de bon humor. Una nit, una tempesta elèctrica va trencar les finestres del nostre dormitori. Al cap d’uns dies, el tornado més gran que s’havia divisat mai a Hudson Valley va tocar a terra a vuitanta quilòmetres de l’acadèmia Yancy. Un dels fets d’actualitat que comentàvem a classe d’història era la quantitat extraordinària d’avionetes que s’havien precipitat aquell any a l’oceà Atlàntic a causa de tamborinades imprevistes.

La major part del temps, em sentia anguniós i irritable. Les notes van baixar d’insuficient a molt defi­cient. Continuava barallant-me amb la Nancy Bobofit i les seves amigues, i gairebé a cada classe m’expulsaven al passadís.

Finalment, quan el professor d’anglès, el senyor Nicoll, em va preguntar per milionèsima vegada per què era tan mandrós a l’hora d’estudiar per als exàmens d’ortografia, vaig saltar. Li vaig dir que era un vell xaruc. No estava segur ni de què significava, però sonava bé.

La setmana següent, el director de l’escola va en­viar una carta a la mare per fer-ho oficial: l’any que ve no em convidarien a tornar a l’acadèmia Yancy.

«Doncs molt bé — em vaig dir —. Però que molt bé.»

Enyorava casa meva.

Volia viure amb la mare al nostre petit apartament a l’Upper East Side, ni que hagués d’anar a l’escola pública i suportar el meu padrastre repugnant i les seves estúpides partides de pòquer.

I a pesar de tot... trobaria a faltar algunes coses de l’acadèmia Yancy. La vista dels boscos des de la finestra del dormitori, el riu Hudson en la distància, l’olor dels pins. Trobaria a faltar en Grover, que havia estat un bon amic, ni que fos una mica estrany. Em preocupava com s’espavilaria per sobreviure sense mi, el curs vinent. També enyoraria la classe de llatí: els dies de torneig esbojarrats del senyor Brunner i la seva fe que me’n podia sortir.

Mentre ens acostàvem a la setmana d’exàmens, només estudiava per intentar aprovar el de llatí. No havia oblidat el que el senyor Brunner m’havia dit, aquell dia al museu d’art, com si aquella qüestió fos de vida o mort per a mi. No sabia ben bé per què, però m’ho començava a creure.

El vespre abans de l’examen final, em sentia tan frustrat que vaig tirar la meva Guia Cambridge de la mitologia grega a l’altra banda del dormitori. Les paraules havien començat a emergir de la pàgina, giraven al voltant del meu cap, i les lletres feien girs de cent vuitanta graus com si anessin amb skateboards. Era impossible que recordés la diferència entre Quiró i Caront, o Po­lidectes i Polifem. I conjugar aquells verbs llatins? Deixem-ho córrer.

Em passejava per l’habitació, com si un munt de formigues s’atrafeguessin sota la meva camisa.

Vaig recordar l’expressió seriosa del senyor Brunner i els seus ulls mil·lenaris. «De tu només acceptaré l’excel·lència, Percy Jackson.»

Vaig inspirar profundament i vaig recollir el llibre de mitologia.

No havia demanat mai ajuda a un professor. Potser si parlés amb el senyor Brunner, em podria donar alguna indicació. Almenys li podria demanar disculpes pel molt deficient que trauria en el seu examen. No volia marxar de l’acadèmia Yancy i que em considerés un fracassat.

Vaig baixar als despatxos del centre. La majoria eren buits i foscos, però la porta del senyor Brunner era entreoberta, i pel rectangle de vidre s’escampava un raig de llum cap al terra del passadís.

Quan era a tres passes de la maneta de la porta, vaig sentir veus dins el despatx. El senyor Brunner va fer una pregunta. Una veu que definitivament era la d’en Grover va contestar:

—...preocupat pel Percy, senyor.

Em vaig quedar glaçat.

No m’agrada escoltar converses alienes, però a veure si tu hauries estat capaç de no fer-ho després de sentir el teu millor amic parlant de tu amb un adult.

M’hi vaig acostar un centímetre.

—...sol tot l’estiu — deia en Grover —. Vull dir, hi ha una Benèvola a l’escola! Ara que ho sabem segur, i ells també...

— Si l’apressem, encara empitjorarem les coses — va replicar el senyor Brunner —. Hem d’esperar que maduri una mica més.

— Però potser no en tindrà, de temps. La data límit és el solstici d’estiu...

— Ho haurem de resoldre sense ell, Grover. Deixa’l que gaudeixi de la seva ignorància mentre encara pot.

— Senyor, la va veure — va insistir.

— Imaginacions seves — va reprendre el senyor Brunner —. N’hi haurà prou amb la Boira que embolcalla els alumnes i el personal per convence’l.

— Senyor, jo no puc... tornar a fracassar en les meves responsabilitats. — L’emoció li encongia la veu —. Ja sap què significaria això.

— No has fracassat pas, Grover — va respondre el senyor Brunner amablement —. Jo havia d’haver vist què era la senyora Dodds en realitat. Ara només ens hem d’assegurar que en Percy arribi viu a la tardor...

El llibre de mitologia se’m va esmunyir dels dits i va picar a terra amb un truc somort. El senyor Brunner va quedar mut. El cor em bategava molt fort; vaig recollir el llibre de terra i vaig retrocedir pel corredor.

Una ombra va travessar el vidre il·luminat de la porta del despatx del senyor Brunner: l’ombra d’alguna cosa molt més alta que el meu profe clavat en una cadira de rodes i, a més, sostenia alguna cosa sospitosament semblant a un arc.

Vaig obrir la porta que tenia més a prop i em vaig escolar endins.

Pocs segons després vaig sentir un clop, clop, clop lent, com de socs de fusta amortits, i tot seguit una remor estranya, com si hi hagués un animal ensumant davant de la porta. Una ombra grossa es va aturar un moment davant del vidre, i després va seguir endavant.

Pel coll, em relliscava una gota de suor.

Des d’algun lloc del corredor, el senyor Brunner va parlar en murmuris:

— Res. Tinc els nervis desfets des del solstici d’hivern.

— Jo també — va corroborar en Grover —. Però hauria jurat que...

— Torna al dormitori — li va dir el senyor Brunner —. Demà t’espera un dia d’exàmens molt llarg.

— No m’ho recordi.

Els llums del despatx del senyor Brunner es van apagar.

Em vaig esperar a les fosques durant una eternitat. Finalment em vaig esmunyir cap al corredor i vaig tornar al dormitori. En Grover estava estirat al seu llit, estudiant els apunts de llatí com si no s’hagués mogut d’allà en tota la nit.

— Ei — va exclamar amb ulls entelats —. Estàs a punt per a l’examen?

No vaig contestar.

— Fas una pinta espantosa — va afegir, arrufant el nas —. Va tot bé?

— Només... estic cansat.

Em vaig girar d’esquena perquè no em pogués llegir l’expressió, i em vaig posar a punt per ficar-me al llit.

No havia entès res del que havia sentit a baix. Volia creure que m’ho havia imaginat tot.

Però una cosa era evident: en Grover i el senyor Brunner parlaven de mi a la meva esquena. Creien que jo corria alguna mena de perill.

• • •

L’endemà a la tarda, quan sortia d’un examen de llatí que havia durat tres hores i tots els noms grecs i romans que havia escrit malament encara em ballaven davant dels ulls, el senyor Brunner em va tornar a cridar des de la porta.

Per un moment, vaig témer que hagués descobert que els havia sentit parlant de mi d’amagat, però aparentment el problema no era pas aquest.

— Percy — em va dir —, no et desanimis pel fet de deixar aquesta acadèmia. És... a fi de bé.

El to era amable, però les paraules igualment em torbaven. Tot i que parlava fluixet, els altres nois que encara estaven acabant l’examen el podien sentir. La Nancy Bobofit em va mirar amb un somriure afectat i em va enviar un petonet.

Vaig murmurar:

— D’acord, senyor Brunner.

— Vull dir que... — El professor movia la cadira endavant i endarrere, com si no estigués segur de què havia de dir —. Aquest lloc no és l’indicat per a tu. Només era qüestió de temps.

Els ulls em coïen.

Aquell era el meu professor preferit i, davant de la classe, m’estava dient que no me’n sortia. Després de passar-se tot l’any afirmant que tenia fe en mi, ara m’assegurava que estava predestinat a acabar ex­pulsat.

— Molt bé — vaig replicar, tremolant.

— No, no — va exclamar ell —. Ah, quin embolic. El que et vull dir és que... tu no ets normal, Percy. Però no és pas res del que...

— Gràcies — vaig articular en to sec —. Moltes gràcies per recordar-m’ho, senyor.

— Percy...

Però jo ja me n’havia anat.

• • •

L’últim dia de curs, vaig entaforar la roba dins la meva maleta.

Els altres nois feien broma per allà, parlant dels plans d’aquelles vacances. Un aniria a Suïssa a fer una travessa caminant. Un altre faria un creuer pel Carib durant tot un mes. Eren delinqüents juvenils, com jo, però eren rics. Els seus pares eren executius, o ambaixadors, o personatges famosos. Jo no era ningú i provenia d’una família sense celebritats.

Em van preguntar què faria aquell estiu. Els vaig dir que me’n tornava a la ciutat. No els vaig explicar pas que m’hauria de buscar una feina, passejar gossos o vendre subscripcions a revistes, per guanyar-me la vida i procurar diners per al fons del pòquer del meu padrastre, ni tampoc que el temps lliure me’l passaria patint perquè no sabia a quina escola em tocaria anar a la tardor.

— Ah — va dir un dels nois —. Això mola.

Van reprendre la seva conversa com si jo no hagués existit mai.

L’única persona a la qual em dolia dir adéu era en Grover, però tal com va anar la cosa, m’ho vaig estal­viar. En Grover havia comprat un bitllet per anar a Manhattan amb el mateix autobús que jo, i va ser així com, junts altre cop, ens vam dirigir a la ciutat.

Durant tot el trajecte amb autobús, en Grover no va parar de mirar pel passadís, observant els altres passatgers.

Se’m va ocórrer que sempre feia el mateix, quan sortíem de l’acadèmia. Es posava nerviós, estava in­quiet, com si tingués la premonició que havia de passar una desgràcia.

Abans, jo sempre havia suposat que patia per si es reien d’ell. Però en aquell autobús no hi havia ningú que se n’hagués de burlar.

Finalment, no vaig poder resistir-ho més i vaig dir:

— Busques les Benèvoles?

En Grover gairebé es va aixecar d’un bot.

— Què... què vols dir?

Vaig confessar-li que havia sentit la conversa entre ell i el senyor Brunner la nit abans de l’examen.

Li va agafar un tic a l’ull.

— Què vas sentir?

— Ah... no gaire. Què és la data límit del solstici d’estiu?

Ell es va esgarrifar.

— Escolta’m, Percy... només patia per tu, m’entens? Com que... com que al·lucines amb dimonis i mestres de mates i...

— Grover...

— Li comentava al senyor Brunner que potser estaves estressat o alguna cosa per l’estil, perquè no hi ha hagut mai cap senyora Dodds, i...

— Grover, ets un mentider pèssim, pèssim de debò.

Les orelles se li van posar vermelles.

De la butxaca de la camisa, en va treure una tar­geta de presentació llardosa.

— Guarda-la, d’acord? Per si aquest estiu em necessites.

Les lletres de la targeta eren de fantasia, cosa que per als meus ulls dislèctics era un crim, però al final vaig aconseguir desxifrar alguna cosa com ara:

Grover Underwood Vigilant

TURÓ MESTÍS

Long Island, Nova York

009-0009

— Què és el Turó...?

— No ho diguis en veu alta — va lladrar —. És... dallò, la meva adreça d’estiu.

Em va caure l’ànima als peus. En Grover tenia una casa d’estiu. No se m’havia ni ocorregut que els seus pares poguessin ser rics com els dels altres alumnes de Yancy.

— D’acord — vaig dir en to lúgubre —. Per si volgués venir de visita a la teva mansió.

Va assentir i va afegir:

— O... o per si em necessites.

— Per què t’hauria de necessitar?

Em va sortir més bruscament del que volia.

En Grover es va posar vermell com un tomàquet.

— Escolta’m, Percy, el cas és que jo... jo... diguem que t’he de protegir.

El vaig mirar de fit a fit.

M’havia barallat tot l’any amb els abusananos perquè no l’empipessin. M’havia passat nits sense dormir patint perquè l’any vinent, si jo no hi era, l’estomaca­rien. I ara el tenia al davant actuant com si fos ell el que m’havia de defensar a mi.

— Grover — li vaig demanar —, de què m’has de protegir exactament?

Es va sentir un grinyol brutal sota els nostres peus. Del davantal del vehicle en sortia un fum negre, i tot l’autobús es va omplir de pudor d’ous podrits. El conductor va renegar i va arrambar l’autobús al voral de l’autopista.

Uns minuts després de picar al compartiment del motor, el conductor ens va anunciar que tots havíem de baixar.

En Grover i jo ens vam afegir a la fila amb tots els altres.

Érem en un tram de carretera d’una zona rural: un lloc que hauria passat del tot desapercebut si no ha­gués estat per l’avaria. Al nostre costat de l’autopista, només hi havia aurons i restes de deixalles dels cotxes que passaven. A l’altra banda, més enllà dels quatre carrils d’asfalt que mirallejaven amb la calor de la tarda, hi havia una antiga parada de fruita.

La mercaderia que oferien feia molt bona pinta: caixes amb muntanyes de cireres i pomes color sang, nous i albercocs, i ampolles de sidra que es refrescaven dins una banyera plena de glaçons i amb les potes en forma d’urpa. No hi havia clients, només tres velletes assegudes en balancins a l’ombra d’un auró, teixint els mitjons més grans que he vist mai. Perquè s’entengui, aquells mitjons eren de la mida d’un jersei, però de totes passades eren uns mitjons. L’anciana de la dreta en teixia un. La de l’esquerra teixia l’altre. L’anciana del mig sostenia una cistella enorme de fil blau elèctric.

Les tres senyores es veien molt velles: la cara pàl·lida com una fruita marcida, els cabells platejats lligats amb un mocador blanc, i uns braços ossuts que sobresortien d’uns vestits de cotó descolorits.

El més estrambòtic de tot era que feia la sensació que em miraven. No miraven pas tot el grup de passatgers escampats... sinó a mi particularment.

Vaig mirar en Grover per comentar-l’hi i vaig adonar-me que s’havia quedat blanc. Tenia un tic al nas.

— Grover? — li vaig dir —. Escolta’m, company...

— Digue’m que no et miren a tu. Ho fan, eh que sí?

— Sí. Que estrany, oi? Creus que m’anirien bé, aquells mitjons?

— No fa gràcia, Percy. Cap mena de gràcia.

La velleta del mig va treure unes tisores descomunals, amb unes fulles d’or i plata llargues com cisalles. Vaig sentir que en Grover contenia l’alè.

— Hem de pujar a l’autobús. Afanya’t.

— Què dius? — vaig exclamar —. Es deu estar a cent graus, allà dins.

— Anem! — Va obrir la portella i es va enfilar, però jo em vaig quedar enrere.

A l’altra banda de la carretera, les velletes encara em miraven des de les seves cadires. La del mig va tallar el fil, i puc jurar que vaig sentir el clic per sobre dels quatre carrils de trànsit. Les seves dues companyes van fer una bola amb els mitjons de color blau elèctric i em van deixar pensant per a qui devien ser: si per a en Bigfoot o per a en Godzilla.

A la part del darrere de l’autobús, el conductor va arrencar del compartiment del motor una peça metàl·lica grossa que fumejava. El vehicle en pes va trontollar i el motor va roncar i es va tornar a engegar.

Els passatgers ho van celebrar amb crits d’alegria.

— Que sí, carai! — va exclamar el conductor, i va donar un cop a l’autobús amb el barret —. Tots amunt altre cop!

Quan vam reprendre la marxa, em sentia febril, com si tingués la grip. En Grover no feia pas més bona cara. Tremolava de cap a peus i li repicaven les dents.

Li vaig dir:

— Grover?

— Sí?

— Què és el que no em vols dir?

Es va eixugar el front amb la màniga de la camisa.

— Percy, què has vist a la parada de fruita?

— Et refereixes a les tres velletes? Què passa amb les tres velletes? No deuen ser pas com... la senyora Dodds, espero...

Resultava difícil llegir l’expressió d’en Grover, però vaig tenir el pressentiment que la parada de fruita de les ancianes era una cosa molt, molt pitjor que la senyora Dodds. En Grover em va demanar:

— Digue’m què has vist i prou.

— La del mig ha tret les tisores i ha tallat el fil.

Ell va tancar els ulls i va fer un gest amb els dits com si es persignés, però no feia pas això. Feia un altre signe, un altre signe que semblava... més antic i tot.

En Grover va reprendre la paraula:

— L’has vist tallar el fil.

— Sí. I què? — Fins i tot mentre ho deia, ja sabia que era un assumpte greu.

— Això no està succeint — va mormolar en Grover. Es xuclava el dit gros —. No vull que passi el mateix que l’última vegada.

— Quina última vegada?

— Sempre a sisè. No passen mai de sisè.

— Grover — vaig insistir-hi, perquè començava a espantar-me —. De què m’estàs parlant?

— Deixa’m que t’acompanyi a casa des de l’estació d’autobusos. M’ho has de prometre.

Em va semblar una petició ben extravagant, però li vaig prometre que no m’hi oposaria.

— És com una mena de superstició, tot això? — vaig preguntar-li.

Cap resposta.

— Grover... aquell fil tallat. Significa que aviat morirà algú?

Em va mirar amb aire lúgubre, com si ja estigués escollint les flors que m’agradarien més al fèretre.

3

En Grover perd els pantalons

inesperadament

Hora de confessions: em vaig desfer d’en Grover així que vam arribar a la terminal d’autobusos.

Ja ho sé, ja ho sé. Va ser un gest de mala educació. Però m’estava aterrint, em mirava com si fos un mort i no parava de murmurar: «per què sempre passa el mateix?» i «per què ha de ser sempre a sisè?».

Quan s’angoixava, se li afluixava la bufeta, de manera que no em va estranyar que, en baixar de l’autobús, em fes prometre que l’esperaria i se n’anés volant cap als lavabos. En comptes d’esperar-lo, vaig agafar la maleta, vaig sortir de l’edifici i vaig pujar al primer taxi que vaig trobar per anar al centre.

— Est 104 amb Prince — vaig dir al conductor.

Us faré cinc cèntims sobre la mare abans que la co­negueu.

Es diu Sally Jackson i és la persona més bona del món, fet que demostra la meva teoria: a la gent més bona li toca la sort més funesta.

Els seus pares van morir en un accident d’avió quan tenia cinc anys, i la va criar un oncle que no se’n preocupava gaire. Ella volia ser novel·lista, així que es va passar tot l’institut treballant per estalviar i poder anar a una universitat a fer un curs d’escriptura creativa. Llavors el oncle va agafar un càncer i ella va haver de deixar l’últim curs d’institut a mitges per cuidar-lo. Quan ell es va morir, la mare es va quedar sense diners ni família ni educació.

L’únic cop de sort que va tenir en tota la vida va ser conèixer el meu pare.

No tinc records del pare, només una mena de lluïssor càlida... i potser una insinuació de somriure molt lleu. A la mare no li agrada parlar-ne perquè es posa trista. No en té cap fotografia.

El cas és que no estaven casats. La mare em va explicar que era un home ric i important, i que la seva relació era secreta. Un dia, va salpar en un viatge important a través de l’Atlàntic i no va tornar mai. Es va perdre al mar, segons ella em va explicar. No va morir pas. Es va perdre al mar.

La mare treballava en feines ocasionals, anava a classes nocturnes per obtenir el títol de secundària i s’esforçava a criar-me sola. No es queixava mai ni perdia mai els nervis. Ni una vegada. I això que jo no era un nen fàcil d’educar.

Finalment es va casar amb en Gabe Ugliano, que va ser amable amb nosaltres els trenta primers segons després de coneixe’l, però que acte seguit es va mostrar tal com era de debò: un imbècil de primera classe. Quan era petit, li vaig posar el malnom de Gabe el Pudent. Em sap greu, però és la veritat. El paio feia pudor de pizza d’all rància embolicada amb uns pantalons curts d’esport.

Entre ell i jo vam fer la vida ben difícil a la mare. La manera com la tractava en Gabe el Pudent i la manera com ell i jo ens relacionàvem... bé, l’arribada a casa d’aquell dia n’és un bon exemple.

Vaig entrar al nostre petit apartament amb l’espe­rança que la mare hagués tornat de la feina. Però en comptes d’ella em vaig trobar en Gabe el Pudent a la sala d’estar jugant al pòquer amb els seus amics. El televisor bramava amb l’espn, el canal d’esports internacional, posat a un volum espantós. A la catifa hi havia un escampall de patates fregides i llaunes de cervesa.

Gairebé sense alçar la mirada, amb el cigar a la boca, em va dir:

— Vaja, ja tornes a ser a casa.

— On és la mama?

— Pencant — va respondre —. Tens calés?

Tal com us ho dic. Res de «Benvingut a casa. M’alegro de veure’t. Com t’ha anat la vida aquests darrers sis mesos?».

En Gabe s’havia engreixat. Semblava una morsa sense ullals amb roba de segona mà. Li quedaven tres pèls al cap i se’ls pentinava amb cura sobre la calba, com si així hagués de quedar més guapo o vés a saber què.

Era el director de la franquícia d’Electronics Me­ga-Mart a Queens, però la major part del temps es quedava a casa. Jo no entenia per què encara no l’havien acomiadat, ho haurien d’haver fet feia temps. Conti­nuava col·leccionant els xecs i es gastava els diners en cigars, que em marejaven, i en cervesa, per descomptat. Sempre cervesa. Quan jo era a casa, sempre em reclamava que li donés fons per jugar. En deia «el nostre secret entre homes». I això volia dir que, si ho explicava a la mare, em deixaria inconscient d’un cop de puny.

— No tinc diners — vaig contestar.

Va aixecar una cella llardosa.

En Gabe podia ensumar els diners com un llebrer, cosa sorprenent, ja que la seva pròpia pudor hauria d’haver tapat totes les altres.

— Has agafat un taxi des de l’estació d’autobusos — va dir —. Probablement l’has pagat amb un bitllet de vint. I t’han tornat sis o set dòlars de canvi. Si tens intenció de viure sota aquest sostre, ja hauries de saber que hi has d’aportar la teva part. Oi que tinc raó, Eddie?

L’Eddie, el conserge del bloc, em va mirar amb una ganyota de dolor. No era pas mal paio, si t’hi topaves a soles.

— Va, home, Gabe — va mormolar —. El noi acaba d’arribar a casa.

— Oi que tinc raó? — va repetir en Gabe.

L’Eddie va arrufar les celles mirant el seu bol de galetes salades. Els altres dos paios es van tirar un pet perfectament coordinats.

— Entesos — vaig replicar. Vaig treure uns quants dòlars de la butxaca i els vaig tirar damunt la taula —. Espero que perdis.

— Ha arribat l’informe de l’escola, superdotat! — va cridar ell darrere meu —. Jo, de tu, no aniria amb tants fums!

Em vaig tancar rere un cop de porta a la meva habitació, que en realitat no era la meva habitació. Durant el curs era «l’estudi» d’en Gabe. No és que hi estudiés res, a excepció de revistes de cotxes velles, però li encantava entaforar les meves coses dins l’armari, deixar les seves botes enfangades a l’ampit de la fines­tra i fer tots els possibles perquè l’habitació fes pudor de la seva colònia fastigosa, i de cigars i cervesa esbravada.

Vaig deixar caure la maleta sobre el llit.

Llar, dolça llar.

La pudor d’en Gabe gairebé era pitjor que els malsons sobre la senyora Dodds, o el so d’aquelles tisores velles de l’anciana en el moment de tallar el fil.

Però així que ho vaig recordar, se’m van afeblir les cames. Encara veia l’expressió de pànic d’en Grover, i el moment en què m’havia fet prometre que no me n’aniria a casa sense ell. Vaig sentir una esgarrifança. Em sentia com si algú... com si alguna cosa m’estigués buscant en aquell precís instant, potser pujava les escales potejant sorollosament mentre li anaven creixent unes urpes grandioses.

Llavors vaig sentir la veu de la mare:

— Percy?

Va obrir la porta i totes les pors se’m van fondre de cop.

La mare té el do de fer-me sentir bé només d’entrar a l’habitació. Els ulls li espurnegen i li canvien de color amb la llum. El seu somriure és tan càlid com un edredó. Té uns quants flocs de cabells grisos barrejats amb la cabellera llarga de color castany, però no se m’ha ocorregut mai que sigui vella. Quan em mira, és com si veiés totes les coses bones que tinc i cap de les dolentes. No l’he sentit cridar ni dir res desagradable a ningú, ni tan sols a mi o a en Gabe.

— Ai, Percy. — Em va abraçar molt fort —. No m’ho puc creure. Com has crescut des de Nadal!

L’uniforme vermell, blanc i blau de la botiga Sweet on America feia olor de les coses més bones del món: xocolata i regalèssia i tots els altres productes que venia a la confiteria de l’estació Grand Central. M’havia portat una bossa enorme de «mostres gratuïtes», com feia sempre que jo era a casa.

Ens vam asseure junts al caire del llit. Mentre jo devorava un collaret de caramels de nabius amb regust àcid, ella em va passar la mà pels cabells i em va demanar que li expliqués tot el que no li havia explicat per carta. No va comentar res respecte de la meva expulsió. No semblava que li importés gaire. Però, jo estava bé? Li anaven bé les coses, al seu homenet?

Li vaig dir que m’asfixiava i tot allò de «va, mama, deixa’m». Però, en secret, me n’alegrava molt, molt i molt, de veure-la.

Des l’altra estança, en Gabe va cridar:

— Ei, Sally, què tal un paté de mongetes?

Vaig xerricar de dents.

La mare era la senyora més simpàtica i atractiva del món. S’hauria d’haver casat amb un milionari. I no amb un idiota com en Gabe.

Per no entristir-la, vaig esforçar-me a parlar amb ganes sobre els últims dies a l’acadèmia Yancy. Li vaig dir que no estava pas gaire deprimit a causa de l’expulsió. Havia resistit gairebé tot un curs, aquesta vegada. Havia fet amics nous. M’havia espavilat molt bé amb el llatí. I, francament, les baralles no havien estat tan terribles com deia el director. M’agradava l’acadèmia Yancy. De debò que sí.

Vaig donar un gir tan favorable al curs que gairebé em convenço a mi i tot. Vaig començar a ennuegar-me en recordar en Grover i el senyor Brunner. Ni tan sols esquivar els sandvitxos de mantega de ca­cauet i quètxup de la Nancy Bobofit semblava tan de­s­agradable.

Fins aquella excursió al museu...

— Com? — em va preguntar la mare. Amb la mirada, em temptejava la consciència amb la intenció d’extreure’n els secrets —. Et va espantar alguna cosa?

— No, mama.

Mentir em feia sentir malament. Volia parlar-li de la senyora Dodds i de les tres ancianes i el fil, però vaig pensar que semblaria una estupidesa.

Es va mossegar el llavi. Ella sabia que em guardava alguna cosa, però no em va pressionar.

— Tinc una sorpresa per a tu — em va dir —. Anirem a la platja.

Vaig fer uns ulls com unes taronges.

— Montauk?

— Tres nits... a la mateixa cabana.

— Quan?

Va somriure.

— Així que m’hagi canviat.

No m’ho podia creure. Feia dos estius que la mare i jo no anàvem a Montauk, perquè en Gabe deia que no teníem prou diners. La idea de tornar-hi em va entu­siasmar com quan era un nen.

En Gabe va aparèixer al llindar de la porta i va grunyir:

— I el paté de mongetes, Sally! Tan difícil és?

De bona gana li hauria clavat un cop de puny, però vaig topar amb la mirada de la mare i vaig comprendre que m’oferia un tracte: que fos amable amb en Gabe una estona. Només fins que ella estigués a punt per marxar cap a Montauk. Llavors tocaríem el dos.

— Ara hi anava, amor meu — va dir ella a en Gabe —. Estàvem parlant del viatge.

En Gabe va empetitir els ulls.

— El viatge? Vols dir que ho deies seriosament?

— Ho sabia — vaig murmurar —. No ens hi deixarà anar pas.

— És clar que sí — va objectar la mare en to neutre —. El teu padrastre només pateix pels diners. Res més.

Va dir «pateix» quan volia dir «s’enrabia». S’enrabia perquè tindrà menys diners per gastar en cerveses.

— A més — va afegir la mare —, en Gabriel no s’haurà de conformar amb el paté de mongetes. Li faré un paté de set capes per a tot el cap de setmana. Guacamole. Crema agredolça. Tot el catàleg.

A en Gabe se li van il·luminar els ulls.

— De manera que els diners del viatge... sortiran del teu pressupost per a roba, oi?

— Sí, amor meu — va respondre ella.

— I tornaràs a ser aquí per preparar-me el sopar del diumenge, i només faràs servir el meu cotxe per anar fins allà i tornar.

— Aniré amb molt de compte.

En Gabe es va rascar la doble papada.

— Potser si t’afanyessis a fer el paté de set capes... I si aquest xaval es disculpés per haver-me interromput durant la partida de pòquer...

«I si et clavés una coça a les parts toves — vaig pensar — i et fes cantar com una soprano tota una setmana...»

Però una mirada de la mare em va advertir que no el fes enfadar.

«Per què l’aguantava, aquell tio — volia cridar jo —. Per què li importava què pogués pensar?»

— Ho sento — vaig murmurar —. Em sap molt greu haver interromput la teva importantíssima partida de pòquer. Torna-hi ara mateix, sisplau.

En Gabe va empetitir els ulls. El seu cervell minúscul devia estar intentant detectar sarcasme en la meva afirmació.

— Sí, està bé — va decidir.

Se’n va tornar a la partida.

— Gràcies, Percy — em va dir la mare —. Quan siguem a Montauk, parlarem amb més calma de... tot el que t’hagis descuidat d’explicar-me, d’acord?

Per un moment em va semblar detectar angoixa a la seva mirada, la mateixa angúnia que havia intuït per part d’en Grover durant el trajecte amb autobús, com si ella també notés una brisa freda inquietant en l’aire, la sensació que alguna cosa perillosa em perseguia.

Però aleshores va recuperar el somriure i vaig suposar que m’havia equivocat. La mare no podia haver tingut mai pensaments tan foscos.

— Estaré a punt en mig minut — em va prometre.

Em va esbullar els cabells i se’n va anar a fer el paté de set capes per a en Gabe.

Al cap d’una hora estàvem a punt per marxar.

En Gabe va fer un descans de la partida prou llarg per carregar l’equipatge de la mare. I va continuar queixant-se i gemegant perquè el cap de setmana es quedaria sense la seva cuinera i, més important encara, sense el seu Camaro del 78.

— Ni una rascada al meu cotxe, superdotat — em va advertir quan carregava l’última bossa —. Ni una de petita.

Com si l’hagués de conduir jo. Que tenia dotze anys. Però això, a en Gabe, li era igual. Si una gavina es cagava a la pintura de la planxa, trobaria la manera de culpar-me’n.

Mentre l’observava tornant a pas feixuc cap al bloc d’apartaments, em vaig enfurismar tant que vaig fer una cosa que no em sé explicar. Quan en Gabe va arribar a la porta, vaig fer amb els dits el mateix gest que havia vist fer a en Grover a l’autobús, una mena de signe de protecció contra el mal, una urpa sobre el meu cor i després una empenta en direcció a en Gabe. La porta es va tancar tan violentament que li va clavar un cop al cul i el va enviar volant escales amunt, com si li hagués disparat un canó. Potser només va ser el vent o un accident estrany amb les frontisses, però no em vaig quedar pas a comprovar-ho. Vaig pujar al Camaro i vaig dir a la mare que pitgés l’accelerador.

La nostra cabana de lloguer era a la costa sud, ben bé a la punta de Long Island. Era una capseta de color pastel mig enfonsada a les dunes, amb cortines descolorides. Sempre trobàvem sorra als llençols i aranyes als armaris, i la major part del temps l’aigua del mar era massa freda per banyar-se.

Jo adorava aquell lloc.

Hi anàvem des que era un bebè. La mare ja hi anava abans i tot. No m’ho havia dit d’una manera precisa, però em constava que aquella platja, per a ella, era especial. Era el lloc on havia conegut el meu pare.

A mesura que ens acostàvem a Montauk, semblava que es rejovenís, que se li esborressin de la cara anys i anys de preocupacions i treball. Els ulls se li van tornar del color del mar.

Hi vam arribar que el sol ja es ponia, vam obrir totes les finestres de la cabana i ens vam aplicar a la neteja rutinària habitual. Vam anar a passejar per la platja, vam donar xips blaves de blat de moro a les gavines i vam menjar gominoles blaves, caramels blaus com l’aigua del mar, i totes les altres mostres gratuïtes que la mare havia portat de la feina.

Suposo que hauria d’explicar això del menjar blau.

El cas és que un dia en Gabe va dir que això no existia i es van discutir, cosa que en aquell moment va semblar no tenir cap importància. Des d’aleshores, però, la mare es desvivia per menjar productes de color blau. Feia pastissos d’aniversari blaus. I batuts blaus de nabius. Comprava xips blaves de blat de moro i portava a casa caramels blaus de la botiga. A en Gabe, això li tocava el voraviu. I jo venerava la mare per aquest detall.

El menjar blau, i el fet de mantenir el cognom de soltera, Jackson, en comptes de fer-se dir Ugliano, era la prova que aquell individu no l’havia absorbit per complet. Encara li quedava un brot de rebel·lia, com a mi.

Quan es va fer fosc, vam encendre un foc. Vam rostir salsitxes de Frankfurt i núvols de sucre. La mare em va explicar anècdotes de quan era una nena, abans que els seus pares morissin en aquell accident aeri. Em va parlar dels llibres que volia escriure, un dia, quan finalment tingués prou diners per deixar la feina a la confiteria.

Al final, vaig aplegar el coratge suficient per preguntar-li per allò que tenia al cap sempre que veníem a Montauk: el meu pare.

A la mare, se li van humitejar els ulls. Vaig imaginar que m’explicaria les mateixes coses de sempre, però no em cansava mai de sentir-les.

— Era amable, Percy — va respondre —. Era atractiu, alt i fort. Però també tendre. Tu tens els seus cabells negres i els seus preciosos ulls verds, saps?

Vaig envermellir.

— Prou, mama.

Però ella va somriure, com si sabés que en realitat no m’importava.

M’hauria avergonyit confessar que sovint em mirava al mirall i m’imaginava que era més gran, per intentar fer-me una idea de com devia ser el meu pare.

La mare va pescar una gominola blava de la bossa de caramels.

— Com m’agradaria que et pogués veure, Percy. N’estaria tan orgullós, de tu.

Em vaig preguntar com em podia dir una cosa així. Què tenia d’esplèndid, jo? Un marrec dislèctic i hiperactiu amb un informe carregat d’insuficients, al qual havien expulsat d’escola per sisena vegada en sis cursos.

— Quants anys tenia, jo? — vaig preguntar —. Vull dir... quan ell se’n va anar.

La mare contemplava les flames.

— Només va passar un estiu amb mi, Percy. Aquí, en aquesta platja. En aquesta cabana.

— Però... bé em va conèixer quan era petit.

— No, fill meu. Sabia que estava embarassada, però no et va arribar a veure mai. Va haver de marxar abans que nasquessis.

Vaig intentar quadrar aquella dada amb el fet que em semblava recordar... alguna cosa sobre el pare. Una lluïssor càlida. Un somriure. Sempre havia pensat que m’havia conegut de molt petit. La mare no m’ho havia dit mai clarament, però jo, a pesar de tot, tenia la sensació que era així.

I llavors, quan em va dir que no m’havia vist mai...

Em vaig enfadar amb el pare.

Potser era una estupidesa, però li retreia que se n’hagués anat de viatge per l’oceà, que no hagués tingut valor de casar-se amb la mare. Ens havia abandonat, i ara havíem de suportar en Gabe el Pudent i jo només podia veure la mare els mesos d’estiu.

— Em tornaràs a enviar a un internat? — vaig preguntar-li.

Ella va treure un núvol de sucre del foc.

— No ho sé, fill meu — parlava amb veu feixuga —. Em sembla... em sembla que haurem de fer alguna cosa.

— Per què no em vols a prop?

Vaig penedir-me d’haver-ho dit abans d’acabar la frase.

Les llàgrimes li van inundar els ulls. Em va agafar la mà, me la va estrènyer fort.

— Ai, no, Percy, no. Jo... ho he de fer així, fill meu. Pel teu bé. T’he d’enviar fora de casa.

Aquelles paraules em van recordar el que m’havia dit el senyor Brunner: pel meu bé, valia més que abandonés l’acadèmia Yancy.

— Perquè no sóc normal — vaig dir.

— Ho dius com si fos una desgràcia, Percy. Però no ets conscient de fins a quin punt n’ets, d’important. Em pensava que l’acadèmia Yancy seria prou lluny. Em pensava que finalment estaries segur.

— Segur... de quin perill?

Em va mirar de dret als ulls i em va venir una riuada de records... totes les coses extravagants i esgarrifoses que m’havien succeït al llarg de la vida, algunes de les quals m’esforçava a oblidar.

L’any en què vaig fer tercer, un home amb gavardina negra m’havia seguit furtivament al pati. Quan els mestres el van amenaçar de cridar a la policia, se’n va anar grunyint, però quan els vaig explicar que sota l’ala ampla del barret només hi tenia un ull, just al mig del cap, no se’m va creure ningú.

I abans i tot... un record dels primers que tinc. Era a parvulari i una educadora em va posar per accident a fer una dormideta en un bressol a dins del qual s’havia esmunyit una serp. La mare va xisclar quan va venir a buscar-me i em va trobar jugant amb un tros de corda inerta i escamosa que, amb les meves mans rodanxones de nen de bolquers, havia aconseguit escanyar qui sap com.

A tots els centres on havia anat... havia passat alguna cosa esgarrifosa. Alguna cosa perillosa. I m’ha­vien obligat a traslladar-me.

Pressentia que havia d’explicar a la mare l’escena de les velletes a la parada de fruita, i la de la senyora Dodds al museu d’art... aquella al·lucinació extravagant en què jo convertia en pols la professora de mates amb un cop d’espasa. Però no trobava el valor de dir-ho en veu alta.

Tenia la premonició que aquella informació estroncaria el nostre viatge a Montauk, i això era l’última cosa que volia.

— He procurat tenir-te tan a prop com he pogut — va remarcar ella —. Em van assegurar que això era una equivocació. Però només hi ha una altra opció, Percy... el lloc al qual et volia enviar el teu pare. I jo... el cas és que no em veig capaç de fer-ho.

— El pare volia que anés a una escola especial?

— No ben bé una escola — va replicar ella suaument —. Un campament d’estiu.

El cap em donava voltes.

Per què el meu pare, que no s’havia quedat ni per veure’m néixer, havia de parlar amb la mare d’un campament d’estiu? I si era tan important, per què no me n’havia parlat mai abans, ella?

— Ho sento, Percy — va reprendre, copsant l’expressió de la meva mirada —. Però no puc parlar-ne. Jo... no et podia enviar a aquell lloc. Podia haver significat no veure’t mai més.

— Mai més? Si només es tracta d’un campament d’estiu...

Es va girar de cara al foc, i per la seva expressió vaig comprendre que si li feia més preguntes es posaria a plorar.

Aquella nit vaig tenir un somni molt real.

A la platja tempestejava, i dos animals preciosos, un cavall blanc i una àliga daurada, intentaven matar-se l’un a l’altre al trencant de les onades. L’àliga es precipitava avall i esquinçava el morro del cavall amb les seves urpes grandioses. El cavall s’encabritava i clavava guitzes a les ales de l’àliga. Mentre lluitaven, el terra retronava, i una veu monstruosa grunyia des d’algun lloc sota terra, incitant els animals a lluitar més violentament encara. Jo hi anava corrent, convençut que havia d’evitar que es matessin l’un a l’altre, però corria a càmera lenta. Ja veia venir que hi arribaria massa tard. Vaig veure l’àliga planejant avall, amb el bec apuntant al gran ull del cavall, i vaig xisclar:

— No!

Em vaig despertar amb un sobresalt.

A fora, la tempesta era real: una d’aquelles que esqueixen arbres i ensorren cases. A la platja no hi havia cap cavall ni cap àliga, només llampecs que convertien la nit en dia, i onades de set metres que envestien les dunes com projectils d’artilleria.

El retruny del següent tro va despertar la mare. Es va asseure, amb els ulls ben oberts, i va dir:

— Un huracà.

Allò no tenia cap sentit. A Long Island no hi havia hagut mai un huracà a principis d’estiu. Però semblava que l’oceà se n’havia oblidat.

Per sobre la remor del vent, vaig sentir un rugit llunyà: un so enrabiat i torturat que em va posar els pèls de punta. Després un soroll molt més proper, com unes maces contra la sorra. Una veu desesperada, algú que xisclava i trucava violentament a la porta de la nostra cabana.

La mare va saltar del llit amb la camisa de dormir i va obrir el pestell bruscament.

En Grover era davant de la porta, emmarcat per la pluja. Però no era... no era ben bé en Grover.

— Tota la nit buscant-te — va esbufegar —. En què pensaves?

La mare em va mirar aterrida. No estava espantada per en Grover, sinó pel motiu pel qual havia vingut.

— Percy — em va dir, cridant per fer-se sentir per sobre del xàfec —. Què va passar a l’acadèmia? Què és el que no m’has explicat?

Jo m’havia quedat de pedra... mirant en Grover. No era capaç de comprendre el que veia.

— Dei Immortalis! — va bramar ell —. És just darrere meu! No l’hi has explicat?

Jo estava massa xocat per adonar-me que m’acabava de renyar en llatí i que l’havia entès perfectament. Estava massa xocat per preguntar-li com havia arribat a la cabana en plena nit. Perquè en Grover no portava els pantalons posats... i on havia de tenir les cames... on hauria de tenir les cames...

La mare em va mirar enfadada i em va parlar en un to que no li havia sentit mai abans:

— Percy! Explica-m’ho ara mateix!

Vaig quequejar alguna cosa sobre les velletes de la parada de fruita, i la senyora Dodds, i la mare em mirava fixament, pàl·lida com un cadàver a la llum intermitent dels llampecs.

Va agafar la seva bossa, em va tirar la jaqueta impermeable i va dir:

— Aneu al cotxe. Tots dos. Ara!

En Grover va arrencar a córrer cap al Camaro... bé, no es pot dir que corregués, exactament. Trotava, avançava gronxant la seva gropa peluda, i de sobte aquella història sobre la malaltia muscular que tenia a les cames va prendre sentit. Vaig comprendre per què podia córrer tan de pressa i alhora coixejar quan caminava.

I ho vaig entendre perquè on havia de tenir els peus... no hi havia peus. Hi havia unes peülles de cabra.

4

La mare m’ensenya a torejar

Vam estripar la nit per carreteres comarcals sense il·luminació. El vent envestia el cotxe. La pluja assotava el parabrisa. No acabava d’entendre com la mare era capaç de veure-s’hi, però no va aixecar el peu del gas.

Cada vegada que un llampec il·luminava el cel, mirava en Grover, assegut al meu costat, al seient del darrere, i em preguntava si era jo que m’havia tornat boig o si ell portava uns pantalons fets de catifa de pèl llarg o alguna cosa per l’estil. Però no, aquella olor la recordava de les sortides de l’escola bressol al zoo d’animals de companyia: lanolina, semblant a la de la llana. L’olor d’un animal de corral moll.

Només vaig encertar a preguntar:

— De manera que... tu i la meva mare... us coneixeu?

En Grover anava mirant el retrovisor, tot i que no hi havia cap cotxe darrere nostre.

— No exactament — va respondre —. Vull dir que no l’havia vist mai en persona. Però ella sabia que jo et vigilava.

— Que tu em vigilaves?

— Et seguia els passos. M’assegurava que no et passés res dolent. Però no fingia respecte de la nostra amistat — va afegir ràpidament —. Sóc el teu amic.

— D’acord... però... què ets exactament?

— Això ara no té cap importància.

— No té cap importància. De cintura en avall, el meu millor amic és un ruc...

En Grover va deixar anar un «beeeeee!» estrident i gutural.

L’havia sentit proferir aquell so anteriorment, però sempre havia suposat que es tractava d’una mena de rialla nerviosa. Ara m’adonava que era més aviat un bel irritat.

— Cabra! — va cridar.

— Com?

— Que de cintura en avall sóc una cabra.

— Acabes de dir que no té importància.

— Beeeeee! Hi ha sàtirs que t’esclafarien amb les peülles per un insult així!

— Uau. Espera. Sàtirs. Vols dir... com en els mites del senyor Brunner?

— Eren un mite, les velletes de la parada de fruita, Percy? Era una mite, la senyora Dodds?

— Així ara admets que existia.

— És clar.

— Doncs, per què...

— Com menys en sabessis, menys monstres atrauries — va aclarir en Grover, com si fos un fet evident —. Cobrim els ulls dels humans amb la Boira. Confiàvem que acabaries per creure que aquella Benèvola havia estat una al·lucinació. Però no va funcionar. Ja havies començat a entendre qui ets en realitat.

— Qui, jo...? Espera un moment. Què vols dir?

El bramul extravagant d’abans va tornar a retrunyir darrere nostre, més a prop que aleshores. Fos el que fos el que ens perseguia, no ens deixava de petja.

— Percy — va intervenir la mare —, t’hem d’explicar moltes coses i ara no tenim temps. T’hem de portar a un lloc segur.

— Però, qui em persegueix? Qui em vol fer mal?

— Ah, gairebé ningú — va dir en Grover, evidentment molest encara pel comentari sobre el ruc —. Només el Senyor de la Mort i uns quants dels seus criats més àvids de sang.

— Grover!

— Perdoni, senyora Jackson. Podria anar més de pressa, sisplau?

M’esforçava per discernir què passava, però no me’n sortia.

Sabia que no era un somni.

Jo no era un noi imaginatiu. No hauria pogut so­miar una cosa tan estrambòtica, de cap manera.

La mare va girar a l’esquerra bruscament. Ens vam desviar per una carretera encara més estreta, deixant enrere a tota marxa granges fosques, serres i boscos i cartells de «cull-te les maduixes tu mateix» clavats en tanques blanques.

— On anem? — vaig preguntar.

— Al campament d’estiu que et vaig dir. — La mare parlava amb veu tensa, com si s’esforcés a ocultar la por que sentia per no espantar-me —. Al lloc on et volia enviar el teu pare.

— Al lloc on tu no volies que anés.

— Sisplau, amor meu — va implorar la mare —. Ja és prou difícil, tot això. Mira d’entendre-ho. Estàs en perill.

— Perquè hi ha unes velletes que tallen fil.

— No eren unes velletes — em va corregir en Grover —. Eren les Parques. Saps què significa... el fet que es mostressin davant teu? Només ho fan quan estàs a punt de... quan algú està a punt de morir.

— Uau. Has dit «tu».

— No ho he dit. He dit «algú».

— Volies dir «tu». Referint-te a mi.

— Dient «tu» volia dir «algú». No pas tu, tu.

— Nois! — va cridar la mare.

Va girar el volant violentament a la dreta, i vaig clissar fugaçment una forma que ella va evitar des­viant-se: una forma fosca que aletejava, i que ara s’havia perdut darrere nostre en la tempesta.

— Què era allò? — vaig preguntar.

— Ja gairebé hi som — va dir la mare, ignorant la meva pregunta —. Dos quilòmetres encara no. Sisplau, sisplau, sisplau.

Jo no sabia on anàvem exactament, però em vaig descobrir inclinat endavant dins el cotxe, anticipantme, delerós d’arribar.

A fora, només la pluja i l’obscuritat. La mena de zones rurals desertes que es troben quan t’allunyes de la punta de Long Island.

Vaig pensar en la senyora Dodds: el moment en què es va transformar en aquella cosa amb dents punxegudes i ales de cuir. Vaig perdre la sensibilitat a les cames i els braços només de recordar-ho. Era absolutament cert que la senyora Dodds no era humana. Volia matar-me de debò.

Llavors vaig recordar el senyor Brunner... i l’espasa que m’havia tirat. Abans que pogués preguntar-ho a en Grover, se’m van eriçar els pèls del clatell.

Va esclatar un flaix de llum encegador, acompanyat d’un «bum!» que ens va fer tremolar la mandíbula, i el cotxe va explotar.

Recordo que em movia ingràvid, amb la sensació que m’esclafaven, em fregien i m’expulsaven per una mànega, tot alhora.

Vaig desenganxar el front de la part posterior del seient del conductor i vaig exclamar:

— Ui!

— Percy! — va cridar la mare.

— Estic bé...

M’esforçava per espolsar-me l’estat de xoc. No era mort. El cotxe, en realitat, no havia explotat. Havia bolcat a la cuneta. Les portes del costat del conductor s’havien clavat al fang. El sostre s’havia esberlat com una closca d’ou i la pluja ens queia a sobre. Un llamp. Era l’única explicació. Un esclat ens havia tret de la carretera.

Al meu costat, al seient del darrere, hi havia una massa immòbil.

— Grover!

Estava inconscient i de la comissura dels llavis li regalimava un fil de sang.

El vaig sacsejar agafant-lo pels malucs peluts mentre pensava: «No! Ni que una meitat teva sigui un animal de corral, ets el meu millor amic i no vull que et moris!»

Llavors va grunyir i vaig saber que hi havia esperança.

— Menjar — va dir.

— Percy, hem de... — va mormolar la mare.

Se li va esquerdar la veu.

Un grinyol esgarrifós ens arribava d’algun lloc darrere nostre i em serrava els ossos fins al moll: grrr, grrr, grrr; era com si les rodes de darrere encara giressin, però estava segur que no eren les rodes.

Vaig mirar enrere.

Gràcies a un llampec, a través del vidre del darrere, esquitxat de fang, vaig veure una figura que s’abalançava damunt nostre des del marge de la carretera. Aquella visió em va provocar una esgarrifança. Només era una silueta fosca, però devia ser un subjecte enorme, com un jugador de futbol americà. Semblava que portés una manta al cap. La seva meitat superior era corpulenta i estava difuminada, i amb les mans alçades feia l’efecte que tenia banyes.

Vaig empassar saliva amb dificultat.

— Qui... què és...?

— Percy, surt del cotxe — va dir la mare molt se­riosa.

Es va sentir un esbufec estrepitós, més grunys grrr, grrr, grrr com els d’abans, i em vaig adonar que els sorolls provenien del cap amb manta.

La mare es va llançar contra la porta del conductor. Estava clavada al fang. Vaig intentar-ho amb la meva. Clavada igualment. El cor em bategava com un tambor.

Vaig mirar desesperat cap al forat del sostre. Ens podia haver ofert una sortida, però les vores petarrellejaven i treien fum.

— Surt pel costat de l’acompanyant! — em va manar la mare —. Percy... has de fugir corrent. Veus aquell arbre gros d’allà?

— Què?

Amb l’esclat d’un altre llampec, a través del forat del sostre vaig veure a què es referia: dalt del turó més proper hi havia un pi grandiós, com l’arbre que posen per Nadal a la Casa Blanca.

— És el límit de la propietat — em va explicar —. Puja al turó i veuràs una casa de pagès molt gran a baix a la vall. Corre i no miris enrere. Crida demanant auxili. No t’aturis fins que arribis a la porta.

— Mama... tu també has de venir.

Estava pàl·lida i tenia els ulls tan tristos com quan contemplava l’oceà.

— No! — vaig cridar —. Tu véns amb mi. Ajuda’m a portar en Grover.

— Menjar! — va gemegar en Grover, ara una mica més fort.

L’home de la manta al cap continuava venint cap a nosaltres, grunyint i esbufegant tota l’estona. Quan va ser més a prop, vaig comprendre que no podia aguantar-se una manta al cap, perquè les mans, enormes i carnoses, se li gronxaven als costats. No portava cap manta. Amb això vull dir que aquella mola amorfa i borrosa que era massa gran per ser el seu cap... en realitat era el seu cap. I les punxes que semblaven banyes...

— No ens busca a nosaltres — em va explicar la mare —. Et persegueix a tu. A més, jo no puc creuar el límit de la propietat.

— Però...

— No tenim temps, Percy. Vés-te’n. Sisplau.

Va ser aleshores quan vaig enfollir de ràbia, amb la mare, amb en Grover àlies la Cabra, amb aquella cosa amb banyes que s’aproximava lentament i deliberadament com... com un toro.

Vaig passar per sobre d’en Grover i vaig obrir la porta sota la pluja.

— Marxarem junts. Afanya’t, mama...

— Ja t’he dit que...

— Mama! No et deixaré aquí. Ajuda’m a agafar en Grover.

No vaig esperar la resposta. Vaig sortir com vaig poder i vaig estirar en Grover cap a fora. Era sorprenent que pesés tan poc, però no l’hauria pogut dur gaire lluny si la mare no m’hagués ajudat.

Tots dos junts, ens vam carregar en Grover a les espatlles i vam arrencar a córrer turó amunt a empentes i rodolons enmig d’una herba humida que ens arribava fins a la cintura.

Vaig llambregar enrere i, per primer vegada, vaig veure el monstre amb una mica de claredat. Feia més de dos metres d’alçada i els seus braços i cames semblaven extrets de la coberta de la revista Muscle Man: bíceps i tríceps protuberants i molts altres íceps, farcits com pilotes de beisbol sota la pell teixida amb una teranyina de venes. Només duia uns calçotets — vull dir uns Fruit-of-the-Loom blancs i llampants —, que hau­rien resultat còmics si no hagués estat per aquella part superior del cos aterridora. Un pèl aspre i marronós li naixia del melic i se li enfilava amunt fins a espessir-se a les espatlles.

El coll era un tronc de múscul i pèl que sostenia un cap enorme amb un morro tan llarg com el meu braç, uns narius superbs amb una anella de bronze lluent, els ulls negres i cruels, i les banyes: unes banyes grandioses blanques i negres amb unes punxes que no podries aconseguir ni amb un esmolador elèctric.

Vaig reconèixer el monstre sense dificultats. Formava part d’una de les primeres històries que el senyor Brunner ens havia explicat. Però no podia ser real.

Vaig parpellejar per espolsar-me les gotes de pluja.

— Això és...

— El fill de Pasífae — va aclarir la mare —. Tant de bo hagués sabut que tenien tant interès per matar-te.

— Però és un min...

— No pronunciïs el seu nom — em va avisar —. Els noms tenen poder.

El pi encara era massa lluny: noranta metres turó amunt com a mínim.

Vaig tornar a llambregar enrere.

L’home toro es va inclinar sobre el cotxe per mirar per les finestretes... o potser no per mirar, exactament. Més aviat semblava que ensumés, fregant el cotxe amb el morro. Jo no acabava d’entendre per què es prenia aquella molèstia, tenint en compte que només érem a quinze metres.

— Menjar? — va gemegar en Grover.

— Xxxt — vaig dir —. Mamà, què fa? Què no ens veu?

— Té una visió i una oïda pèssimes — va contestar la mare —. Es guia per l’olfacte. Però aviat descobrirà on som.

Com si l’hagués sentit, l’home toro va rugir rabiós. Va agafar el Camaro d’en Gabe pel sostre esqueixat i va fer espetegar i grinyolar el xassís. Va alçar el cotxe per sobre el cap i el va llançar carretera avall. L’auto va picar contra l’asfalt humit i va relliscar traient espurnes més de mig quilòmetre abans d’aturar-se. El dipòsit de la gasolina va explotar.

Vaig recordar en Gabe en el moment de dir-me: «Ni una rascada.»

Glups.

— Percy — va dir la mare —. Quan ens vegi, ens envestirà. Espera fins a l’últim moment i després aparta’t del mig d’un salt... cap a un costat. Li costa canviar de direcció quan envesteix. M’has entès?

— Com ho saps, tu, tot això?

— Fa molt temps que tinc por que t’ataquin. Ho havia d’haver previst. Era egoista per part meva, mantenir-te a prop.

— Mantenir-me a prop teu? Però...

Un altre bramul de ràbia i l’home toro es va llançar turó amunt potejant. Ens havia vist.

El pi era a pocs metres de distància, però el turó feia més pendent i era més relliscós, i en Grover seguia pesant igual que abans.

L’home toro va reduir la distància. D’aquí a uns segons el tindríem a sobre.

La mare devia estar exhausta, però aguantava en Grover amb l’espatlla.

— Vés-te’n, Percy! Allunya’t! Recorda el que t’he dit.

No volia separar-me’n, però l’instint em deia que tenia raó: era la nostra única esperança. Vaig esprintar cap a l’esquerra, vaig girar de cop i vaig veure la criatura dirigint-se cap a mi. Els seus ulls negres refulgien d’odi. Feia pudor de carn podrida.

La bèstia va acotar el cap i va envestir, apuntant aquelles banyes punxegudes de dret al meu pit.

Jo volia sortir disparat. El pànic que m’encongia l’estómac m’impulsava a fugir rabent, a cegues, però sabia que no funcionaria. No podria superar mai aquella cosa corrent. Així que em vaig quedar on era i, a l’últim moment, vaig saltar a un costat.

L’home toro em va passar a la vora com un tren de mercaderies, després va bramar, frustrat, i es va girar, però no de cara a mi, sinó cap a la mare, que estava deixant en Grover sobre l’herba.

Havíem arribat al cim del turó. A l’altra banda veia una vall, com m’havia dit la mare, i els llums grocs d’una casa de pagès sota la pluja. Però era a set-cents o vuit-cents metres. No hi arribaríem pas.

L’home toro va grunyir, picant amb les potes contra terra. Continuava ullant la mare, que ara es retirava lentament turó avall, cap a la carretera, amb la intenció d’apartar el monstre d’en Grover.

— Corre, Percy! — em va dir cridant —. Jo no puc anar més enllà. Corre!

Però em vaig quedar allà com una estàtua, glaçat de por, mentre el monstre es llançava contra ella. La mare va intentar apartar-se a un costat, com m’havia aconsellat a mi, però el monstre havia après la lliçó. Va disparar un braç enfora i va engrapar la mare pel coll quan intentava escapar-se. La va aixecar mentre ella forcejava, clavant guitzes i cops de puny a l’aire.

— Mama!

Em va mirar als ulls i va aconseguir articular una última paraula:

— Vés-te’n!

Llavors, amb un rugit enrabiat, el monstre va estrènyer els punys al voltant del coll de la mare, i ella es va dissoldre davant dels meus ulls, fonent-se en un feix de llum, una forma daurada que mirallejava com una projecció hologràfica. Un esclat encegador i ja havia... desaparegut com si res.

— No!

La ràbia va substituir completament la meva por. Una força que fins aleshores desconeixia em cremava els braços i les cames... el mateix flux d’energia que m’havia sobrevingut quan li havien sortit urpes a la senyora Dodds.

L’home toro es va abalançar cap a en Grover, que jeia a l’herba indefens. El monstre es va ajupir per ensumar el meu millor amic, com si tingués intenció d’aixecar-lo i dissoldre’l també.

No ho podia permetre.

Em vaig treure la jaqueta impermeable vermella.

— Ei! — vaig cridar, agitant la jaqueta mentre corria cap a un costat del monstre —. Ei, tros d’idiota! Muntanya de carn picada! Hamburguesa de formatge!

— Grrrr! — Es va girar cap a mi, brandant els punys carnosos. La pudor del seu alè era suficient per fer-me venir ganes de ser vegetarià.

Vaig tenir una idea: una idea estúpida, però en moments així t’agafes al que pots. Vaig posar l’esquena a frec de l’enorme pi del cim i vaig agitar la jaqueta vermella de cara a l’home toro, amb la intenció de saltar a un costat a l’últim moment.

Però això no és el que va passar.

L’home toro va atacar massa de pressa, amb els braços estesos per enxampar-me tant si intentava escapar-me per una banda com si ho feia per l’altra.

El temps es va alentir. Les cames se’m van tensar. No podia saltar cap a un costat, de manera que ho vaig fer recte amunt, impulsant-me fent un salt en el front d’aquella criatura com si fos un trampolí, i, després de fer una tombarella a l’aire, vaig aterrar sobre el seu coll.

Com dimonis me’n vaig sortir? No tenia pas temps per rumiar-m’ho.

Un mil·lisegon després, el monstre va xocar de cap contra l’arbre i l’impacte gairebé em va arrencar les dents.

L’home toro es va espolsar, m’intentava fer caure. Vaig estrènyer els braços al voltant de les seves banyes per evitar que em llancés enlaire.

Els trons i els llampecs continuaven esclatant amb força, la pluja m’entelava els ulls i la pudor de carn podrida em cremava el nas.

El monstre va intentar engrapar-me, però els seus braços curts i rabassuts no estaven pensats per estirar-los enrere. Botava en cercles i es corbava com un brau de rodeo. Només havia d’encastar-se d’esquena a l’arbre i m’hauria esclafat ben pla, però començava a comprendre com funcionava aquella andròmina. Només tenia una marxa: endavant.

Mentrestant, en Grover va començar a gemegar allà a l’herba. Li volia dir cridant que callés, però no podia dir res perquè, tal com em feia botar, si obria la boca segur que em mossegaria la llengua.

— Menjar! — implorava en Grover.

L’home toro es va tombar cap a ell, va tornar a potejar i es va preparar per envestir. Jo gairebé m’havia quedat sense forces, però no em podia treure del cap que aquella cosa havia fet desaparèixer la meva mare. I que ara li tocaria al meu amic. L’havia d’aturar. Vaig recordar com havia espremut la vida a la mare, i com l’havia fet desaparèixer en un esclat de llum, i la ràbia em va inundar com gasolina d’altes prestacions. Li vaig agafar una banya i l’hi vaig tibar enrere amb totes les meves forces. El monstre es va tensar, va articular un gruny de sorpresa i llavors... Crac! L’home toro va xisclar i em va llançar enlaire. Vaig aterrar a l’herba pla sobre l’esquena. Vaig picar de cap contra un roc. Quan em vaig incorporar, tenia la visió borrosa però conservava la banya als dits, una arma d’os dentada de la mida d’un ganivet.

El monstre va tornar a envestir. Sense pensar-m’ho, vaig rodolar a un costat, em vaig aixecar de genolls quan el monstre s’abalançava endavant, i llavors vaig enfonsar-li la banya trencada al flanc... just sota les costelles peludes.

L’home toro va bramular de dolor. Es va regirar vio­lentament, aferrant-se el pit, i tot seguit va començar a desintegrar-se. No pas com la mare, en un esclat de llum daurada, sinó com una figura de sorra esfondrant-se, mentre el vent n’arrencava grapats sencers, igual com s’havia polvoritzat la senyora Dodds.

El monstre havia desaparegut.

Ja no plovia. La tempesta encara bramava, però un tros lluny.

Jo feia pudor de vaca i em tremolaven els genolls. El cap em feia un mal terrible, com si se m’esberlés. Em sentia dèbil i espantat, i tremolava de pena. Acabava de veure com es desintegrava la meva mare. Volia tirar-me a terra a plorar, però allà hi havia en Grover, que necessitava la meva ajuda, així que em vaig espavilar per carregar-me’l i baixar tentinejant amb ell cap a la vall, en direcció als llums de la casa de pagès, aquella lluïssor groga, a través del fang i l’herba i la fosca, plorant i cridant la mare, però agafant amb força en Grover... No el deixaria anar de cap manera.

L’últim que recordo és que em vaig ensorrar en un porxo de fusta, des d’on veia un sostre amb un ventilador girant damunt meu, un estol d’arnes voleiant entorn d’una llum groga i dues cares molt serioses. Una em resultava familiar, un home amb barba, i l’altra era una noia molt guapa amb cabells rossos i arrissats com la Ventafocs. Totes dues em miraven des de dalt fins que la noia va dir:

— Segur que és ell. Ho ha de ser per força.

— Silenci, Annabeth — va replicar l’home —. Encara és conscient. Portem-lo a dins.

5

Jugo al pinacle amb un cavall

Tenia malsons estrambòtics plens d’animals de corral. La majoria em volien matar. Els altres em volien menjar.

Em devia despertar diverses vegades, però el que sentia i veia no tenia sentit, de manera que em tornava a desmaiar. Recordo que estava estirat sobre un llit tou, i que algú em donava cullerades d’alguna cosa amb gust de crispetes amb mantega, però que en realitat era un púding. Una noia de cabells rossos i arrissats s’inclinava sobre meu, somrient, mentre m’eixugava el que em regalimava per la barbeta.

Quan es va adonar que obria els ulls, em va preguntar:

— Què passarà el solstici d’estiu?

Vaig aconseguir grallar:

— Què?

Ella va mirar al voltant, com si tingués por que algú la pogués sentir.

— Què està passant? Què van robar? Només ens queden unes quantes setmanes!

— Ho sento... — vaig mormolar —. No...

Algú va trucar a la porta, i la noia em va omplir la boca de púding ràpidament.

Quan em vaig tornar a despertar, la noia s’havia fos. En un racó de l’habitació, fent guàrdia, hi havia un paio ros i corpulent, com un surfista. Tenia els ulls blaus, almenys una dotzena, a les galtes, al front i al dors de les mans.

Quan finalment em vaig despertar del tot, no hi havia res extraordinari al voltant, exceptuant que l’entorn era més maco del que era normal. Estava assegut sobre una gandula en un porxo enorme, contemplant uns turons llunyans a l’altra banda d’una prada. La brisa feia olor de maduixes. Tenia una manta sobre les cames i un coixí al clatell. Tot era meravellós, tret que em sentia com si un escorpí hagués fet niu a la meva boca. Em notava la llengua seca i aspra i em feien mal totes les dents.

Al meu costat, sobre una taula, hi havia un got llarg amb beure. Semblava suc de pinya amb gel, amb una palleta verda i un para-sol de paper clavat a través d’una cirera amb marrasquí.

Tenia tan poca força a les mans que, quan vaig agafar el got, gairebé el tiro a terra.

— Vigila — em va dir una veu que em resultava familiar.

En Grover estava recolzat a la barana del porxo, i semblava que no hagués dormit en tota una setmana. Sota un braç sostenia una capsa de sabates.

Duia uns texans blaus, unes Converse de canya alta i una samarreta de màniga curta d’un taronja brillant on es llegia «campament mestís». El vell Grover de sempre. No pas el banyut.

Així que potser tot havia estat un malson per culpa de menjar massa caramels blaus. Potser la mare estava bé. Encara érem de vacances i ens havíem aturat en aquesta casassa pel motiu que fos. I...

— Em vas salvar la vida — va dir en Grover —. Jo... bé... és el mínim que podia fer... vaig tornar al turó. Em va semblar que t’agradaria guardar això.

Amb un gest reverencial, em va posar la capsa a la falda. A dins hi havia la banya blanca i negra, amb la base irregular de quan l’havia trencat i la punta esquitxada de sang seca.

No havia estat un malson.

— El minotaure — vaig murmurar.

— Percy, val més que no...

— Als mites grecs l’anomenen així, oi? — vaig demanar —. El minotaure. Mig home, mig toro.

En Grover es va regirar incòmode.

— T’has passat dos dies inconscient. Què en recordes, de tot plegat?

— La meva mare. És veritat que...?

Se li van humitejar els ulls, com quan a la cafe­teria de l’escola no li volien omplir el plat per quarta vegada.

Jo contemplava la praderia. Hi havia arbres agrupats aquí i allà, un rierol sinuós i un gran terreny de maduixes que s’estenia sota el cel blau. La vall estava envoltada de turons ondulats, i al cim del més alt, ben bé davant nostre, hi havia el pi gegantesc. Fins i tot això semblava bonic sota la llum del sol, cosa que, per dir-ho d’alguna manera, em resultava indignant.

La mare se n’havia anat. El món en pes hauria de ser negre i fred. Res no m’hauria de semblar bonic.

— Ho sento — va dir en Grover, ensumant —. Sóc un desastre. Sóc... sóc el pitjor sàtir del món.

Va gemegar i va clavar un cop de peu a terra tan fort que l’hi va sortir. Vull dir la vamba. L’interior era ple de porexpan, tret d’un forat en forma de peülla.

— Ai, pel riu Estix! — va mormolar.

Un tro va retrunyir al cel ras.

Mentre s’esforçava per tornar a ficar la peülla dins el peu fals, em vaig dir: «Vaja, això és definitiu.» En Grover era un sàtir. Estava disposat a jugar-me alguna cosa que, si li afaitava aquells cabells castanys arrissats, li trobaria dues banyes petites al cap.

Però ara ja no em sorprenia, això. Em sentia massa deprimit per donar importància a l’existència dels sàtirs i fins i tot dels minotaures. Tot això tan sols em confirmava que la meva mare havia acabat espremuda en no-res... dissolta en un feix de llum groga.

M’havia quedat sol. Orfe. Hauria d’anar a viure amb... en Gabe el Pudent? No. Això, mai. Abans viuria al carrer. Fingiria tenir disset anys i m’allistaria a l’exèrcit. Alguna cosa m’empescaria.

En Grover encara ensumava. El pobre noi — o la pobra cabra, o sàtir, o el que fos — semblava estar esperant rebre.

Li vaig dir:

— No va ser culpa teva.

— És clar que sí. Jo, teòricament, t’havia de pro­tegir.

— T’ho havia demanat la meva mare, que em protegissis?

— No. Però és la meva feina. Sóc un vigilant. O almenys... ho era.

— Però, per què...? — De sobte, em vaig marejar i em va començar a rodar el cap.

— No facis esforços — em va dir en Grover —. Té.

Em va ajudar a sostenir el got i em va posar la palleta als llavis.

El gust em va refrenar, perquè m’esperava suc de poma. Però ni tan sols s’hi assemblava. Eren galetes amb grumolls de xocolata. Galetes líquides. I no pas de qualsevol classe: les que la mare feia a casa amb trossets de xocolata blava, mantegoses i calentes amb la xocolata a mig desfer. Després de beure-m’ho, em sentia tot l’organisme càlid i en forma, ple d’energia.

La pena, en canvi, no va desaparèixer. En absolut. Però sentia com si la mare m’acabés d’acariciar la galta, m’hagués donat una galeta com quan era petit, i m’hagués dit que tot aniria bé.

Abans d’adonar-me’n, havia buidat el got. El vaig mirar fixament, convençut que m’havia begut una cosa calenta... però els glaçons ni tan sols s’havien fos.

— Era bo? — em va preguntar en Grover.

Vaig assentir.

— De què tenia gust?

Ho va dir en un to tan afligit que em vaig sentir culpable.

— Perdó — vaig contestar —. Te l’havia d’haver deixat tastar.

Va obrir els ulls, sorprès.

— No! No volia pas dir això. Només era curiositat.

— Gust de galetes de xocolata — vaig aclarir —. Com les que em feia la mare a casa.

En Grover va sospirar.

— I com et trobes?

— Com si fos capaç de llançar la Nancy Bobofit a cent metres de distància.

— Molt bé — va dir —. Molt bé. No crec que puguis arriscar-te a beure’n més, d’això.

— Què vols dir?

Em va agafar el got buit dels dits com si fos dinamita i el va deixar sobre la tauleta.

— Vine. En Quiró i el senyor D ens esperen.

El porxo feia la volta a tota la casa.

Em sentia les cames febles per caminar tant tros. En Grover es va oferir a portar la banya del minotaure, però me la vaig quedar jo a les mans. L’havia pagat molt car, aquell record. No el deixaria anar així com així.

Quan vam arribar a l’altre costat de la casa, vaig retenir l’alè. Devíem ser a la costa nord de Long Island, perquè en aquesta banda la vall desfilava ben bé fins a l’oceà, que resplendia a poc més d’un quilòmetre de distància. Entre una cosa i l’altra, no era capaç de processar tot el que veia. El paisatge estava esquitxat d’edificis d’estil clàssic, com de l’antiga Grècia: un pavelló a l’aire lliure, un amfiteatre, un estadi circular... però tots es veien nous de trinca i les columnes de marbre blanc resplendien sota la llum del sol. En una pista de sorra propera, una dotzena d’adolescents i sàtirs jugaven a voleibol. Les canoes lliscaven en un llac petit. Uns quants marrecs amb samarretes taronja llampants com la d’en Grover jugaven a perseguir-se entre un grup de casetes arraulides al bosc. D’altres disparaven amb arc en un camp de tir. D’altres encara muntaven a cavall per un camí enmig dels arbres i, si jo no al·lucinava, algunes muntures tenien ales.

A l’extrem del porxo, hi havia dos homes asseguts a banda i banda d’una taula de joc. La noia dels cabells rossos que m’havia alimentat amb púding amb gust de crispetes estava recolzada a la barana, al costat d’ells dos.

L’home que veia de cara era menut però rabassut. Tenia el nas vermell, els ulls grans aquosos i uns cabells arrissats tan negres que gairebé semblaven violacis. Feia pensar en aquelles pintures d’àngels infantils... Com en diuen, cububins? No, querubins. Això. Semblava un querubí que hagués arribat a l’edat adulta en un càmping de caravanes. Duia una camisa hawaiana amb un estampat tigrat i hauria encaixat perfectament en una de les timbes de pòquer d’en Gabe, encara que em feia l’efecte que aquest paio hauria superat fins i tot el meu padrastre, apostant.

— Aquest és el senyor D — em va dir en Grover, murmurant —. El director del campament. Sigues educat. La noia... és l’Annabeth Chase. Només és una resident del campament, però fa més temps que és aquí que qualsevol altre. I en Quiró ja el coneixes...

Va assenyalar l’individu que estava assegut d’esquena a nosaltres. Em vaig adonar que seia en una cadira de rodes. Després vaig reconèixer la jaqueta de tweed, els cabells castanys prims i la barba descuidada.

— Senyor Brunner! — vaig cridar.

El professor de llatí, somrient, se’m va girar de cara. Als ulls, li lluïa aquella punta de malícia que a vegades mostrava a classe, quan s’inventava un examen sorpresa i s’ho muntava de manera que totes les respostes fossin la B.

— Ah, hola, Percy — va dir —. Ara serem quatre per jugar al pinacle.

Em va oferir una cadira a la dreta del senyor D, que em mirava amb els ulls injectats de sang i va exhalar un sospir fenomenal.

— Bah, suposo que ho he de dir. Benvingut al Campament Mestís. Ja està. Però no esperis que m’alegri de veure’t.

— Gràcies. — Em vaig apartar una mica d’ell, perquè si una cosa he après de viure amb en Gabe és quan un adult ha abusat del suc de la felicitat. Si el senyor D no bevia alcohol, jo era un sàtir.

El senyor Brunner va cridar la noia rossa.

— Annabeth?

Ella es va acostar i el senyor Brunner ens va presentar.

— Aquesta noia t’ha cuidat mentre estaves malalt, Percy. Annabeth, reina, per què no vas a veure si la llitera d’en Percy està a punt? El posarem a la cabana 11, de moment.

L’Annabeth va contestar:

— Ara mateix, Quiró.

Devia tenir si fa no fa la meva edat, potser era tres o quatre centímetres més alta que jo, i el seu aspecte era molt més atlètic que no pas el meu. Amb la pell tan morena i els cabells rossos arrissats, gairebé quadrava amb l’estereotip de com hauria de ser una noia de Califòrnia, si no fos perquè els ulls espatllaven la imatge. Eren d’un gris esbalaïdor, com els núvols tempestuosos, atractius, però també intimidadors... intel·ligents i intensos, com si analitzés la millor manera d’abatre’m si ens barallàvem.

Va ullar la banya de minotaure que tenia a les mans, i després em va tornar a mirar a mi. Em vaig fer il·lusions que exclamaria: «Has matat un minotaure!» o bé: «Uau, ets increïble!», o alguna cosa semblant.

Però en canvi, va dir:

— Quan dorms, baveges.

Després va marxar cap al prat corrent, amb els cabells rossos al vent.

— Així que vostè... — vaig preguntar, ansiós per canviar de tema — treballa aquí, senyor Brunner?

— No sóc el senyor Brunner — va replicar ell —. Temo que només era un pseudònim. Em pots dir Quiró.

— Senyor Quiró? — li vaig preguntar.

— No. Quiró i prou.

— D’acord. — Completament confós, vaig mirar el director —. I senyor D... significa alguna cosa?

El senyor D va deixar de barrejar les cartes. Em va mirar com si acabés de fer un rot sorollós.

— Jove, els noms són una cosa poderosa. La gent no va pel món pronunciant-los sense motiu.

— Ah. És clar. Ho sento.

— He de dir, Percy, que m’alegro que estiguis viu — va intervenir en Quiró-Brunner —. Feia molt temps que no feia una visita a domicili a un possible resident. No suportava la idea d’haver estat perdent el temps.

— Una visita a domicili?

— L’any que em vaig passar a l’acadèmia Yancy, per instruir-te. Tenim sàtirs fent guàrdia a la majoria d’escoles, per descomptat. Però en Grover em va avisar així que et va conèixer. Va pressentir que eres un marrec especial i per això vaig decidir fer-hi cap. Vaig convèncer l’altre professor de llatí que... bé, que agafés una excedència.

Vaig esforçar-me a recordar el començament del curs. Semblava que en fes anys, però em sonava vagament que, la primera setmana de ser a Yancy, hi havia un altre professor de llatí. Després, sense cap explicació, va desaparèixer i el senyor Brunner es va encarregar de la classe.

— Vas venir a Yancy només per ensenyar-me a mi? — li vaig preguntar.

En Quiró va assentir.

— Sincerament, al principi no estava segur sobre tu. Ens vam posar en contacte amb la teva mare, li vam fer saber que et vigilàvem per si estaves a punt per venir al Campament Mestís. Però encara havies d’aprendre moltes coses. Malgrat això, has aconseguit arribar viu fins aquí i aquesta sempre és la primera prova que cal superar.

— Jugues o no, Grover? — va preguntar el senyor D, impacient.

— Sí, senyor! — En Grover tremolava quan es va asseure a la quarta cadira, mentre jo no aconseguia entendre per què l’havia d’espantar tant un homenet rodanxó amb una camisa hawaiana tigrada.

— I tu, saps com es juga al pinacle? —El senyor D em mirava amb suspicàcia.

— Temo que no — vaig contestar.

— Senyor — va afegir ell.

— Senyor — vaig repetir. Cada vegada m’agradava menys el director del campament.

— Bé, juntament amb la lluita de gladiadors i el Pacman, és un dels millors jocs que ha inventat la humanitat — em va explicar —. Hauria dit que tots els nois civilitzats en coneixien les regles.

— Segur que les aprendrà — va replicar en Quiró.

— Sisplau — vaig mormolar jo —, digueu-me, quina mena de lloc és aquest? Què hi faig, aquí? Senyor Brun... Quiró... per què va venir a l’acadèmia Yancy a instruir-me?

El senyor D va esbufegar.

— Jo li vaig fer la mateixa pregunta.

El director del campament va repartir les cartes. En Grover s’estremia cada vegada que n’arribava una a la seva pila.

En Quiró em somreia amb simpatia, com solia fer a la classe de llatí. Com si, fos quin fos el meu nivell, jo fos el seu alumne estrella. Confiava que jo sabria la resposta correcta.

— Percy — em va dir —. Et va explicar alguna cosa la teva mare?

— Va dir que... — vaig recordar els seus ulls tristos, contemplant l’oceà en la distància —. Va dir que li feia por enviar-me aquí, tot i que el pare ho volia. Va dir que, si hi venia, potser després no en podria marxar. Volia que em quedés a prop seu.

— Típic — va mormolar el senyor D —. Així és com normalment acaben assassinats. Jove, penses apostar o no?

— Com? — vaig preguntar.

Em va explicar, impacient, com s’aposta al pinacle, i així ho vaig fer.

— Em sembla que t’haurem d’explicar moltes coses — va apuntar en Quiró —. Em sembla que amb la nostra pel·lícula d’orientació habitual no n’hi haurà prou.

— Una pel·lícula d’orientació? — li vaig preguntar.

— No — va decidir en Quiró —. Molt bé, Percy. Ja saps que el teu bon amic Grover és un sàtir. També saps que vas matar el minotaure — va assenyalar la banya dins la capsa de sabates —. No és pas poca cosa, això tampoc, nano. El que potser no saps és que a la teva vida actuen poders fabulosos. Els déus, les forces que vosaltres anomeneu els déus grecs, són ben vius.

Vaig mirar els altres al voltant de la taula. Esperava que algú cridés: «No!» Però em vaig haver de conformar amb l’exclamació del senyor D:

— Ah, un matrimoni reial. Basa! Basa! — Reia sorollosament mentre comptava els punts.

— Senyor D — li va demanar en Grover amb posat tímid —, si no pensa menjar-se-la, em dóna aquesta llauna de Coca-Cola light?

— Eh? Ah, sí, sí.

En Grover va clavar una queixalada enorme a la llauna buida d’alumini i va mastegar-la amb aire afligit.

— Esperi — vaig dir a en Quiró —. M’està dient que Déu existeix?

— Bé, Déu — va remugar en Quiró —, Déu amb D majúscula... Aquesta és una altra qüestió completament diferent. Nosaltres no intervenim en assumptes metafísics.

— Metafísics? Però vostè ara mateix parlava de...

— Parlava de déus, en plural, en referència als éssers extraordinaris que controlen les forces de la natura i els esforços dels humans... els déus immortals de l’Olimp. Aquesta és una qüestió menor.

— Menor!

— Sí, força. Els déus dels quals vam parlar a classe de llatí.

— Zeus. Hera. Apol·lo — vaig recitar jo —. Vol dir els d’aquesta mena?

I, per segona vegada, un tro remot en un cel serè.

— Jove — va intervenir el senyor D —. Jo, en el teu lloc, procuraria no anar pel món pronunciant aquests noms com si res.

— Però només són rondalles — vaig insistir —. Són... mites, per explicar els llampecs i les estacions i aquesta mena de coses. Això era en el que creia la gent abans que aparegués la ciència.

— Ciència! — el senyor D se’n va burlar —. I ara digue’m, Perseus Jackson... — em vaig estremir en sentir el meu nom autèntic, el que no deia mai a ningú —, què en pensarà la gent, de la teva «ciència», d’aquí a dos mil anys? Eh? Diran que eren ximpleries primitives. Això diran. Ah, m’encanten els mortals... no tenen ni el més mínim sentit de la perspectiva. Es pensen que han arribat qui sap on. I tu creus que hi han arribat, Quiró? Mira aquest noi i contesta’m.

El senyor D no m’agradava gaire, però la manera com m’havia dit mortal suggeria que... ell no ho era. Amb això en vaig tenir prou perquè se’m fes un nus a la gola i per entendre per què en Grover s’aplicava a jugar a les cartes, mastegant la llauna i sense dir ni piu.

— Pots escollir creure-hi o no, Percy — va reprendre en Quiró —, però el cas és que immortal vol dir immortal. T’ho pots imaginar encara que sigui un moment... no morir mai? No desaparèixer mai? Existir, tal com ets ara, fins a la fi dels temps?

Estava a punt de respondre, així d’entrada, que em semblava un tracte magnífic, però el to d’en Quiró em feia dubtar.

— Vol dir... tant si la gent se’t creu com si no? — vaig remarcar.

— Exactament — va corroborar en Quiró —. Si fossis un déu, què et semblaria que els altres et consideressin un mite... una rondalla antiga per explicar els llampecs? Com et sentiries, Perseus Jackson, si un dia algú digués que ets un mite, creat exclusivament per explicar als nens petits com superar la desgràcia de perdre la mare?

El cor em bategava molt fort. Per algun motiu, em volia fer enfadar, però no l’hi permetria. Vaig contestar:

— No m’agradaria gens. Però no crec en déus.

— Doncs més valdria que hi creguessis — va murmurar el senyor D —. Abans que un d’ells et redueixi a cendres.

En Grover va intercedir:

— Sis... Sisplau, senyor. Acaba de perdre la seva mare. Encara es troba en estat de xoc.

— Doncs mira quina sort — va grunyir el senyor D, jugant una carta —. Ja és prou molest que m’hagin confinat aquí amb aquesta feina miserable. Només em falta haver de treballar amb nois que ni tan sols hi creuen!

Va fer un gest amb la mà i va aparèixer una copa sobre la taula, com si la llum del sol s’hagués blegat momentàniament i hagués teixit l’aire en forma de copa. La copa, a més a més, es va omplir tota sola de vi negre.

Em vaig quedar bocabadat, però en Quiró gairebé no va ni alçar la mirada.

— Senyor D — el va advertir —, recordi les restriccions.

El senyor D va ullar el vi i va fingir sorpresa.

— Vaja! — Va mirar al cel i va cridar —: Vells costums! Perdó!

Més trons.

El senyor D va tornar a fer onejar la mà, i la copa de vi es va transformar en una llauna nova de CocaCola light. Va esbufegar disgustat, va destapar el refresc i va tornar l’atenció a la partida de cartes.

En Quiró em va picar l’ullet.

— El senyor D va ofendre el seu pare temps enrere, es va enamorar d’una nimfa dels boscos a la qual havien declarat proscrita.

— Una nimfa dels boscos — vaig repetir, amb els ulls clavats sobre la Coca-Cola light com si fos de l’espai exterior.

— Sí — va confessar el senyor D —. Al pare, li encanta castigar-me... La primera vegada: «Prohibició.» Horrorós! Deu anys sencers absolutament terrorífics! La segona vegada... bé, ella era preciosa de debò i jo no podia mantenir les distàncies. La segona vegada em va enviar aquí. Al Turó Mestís. Un campament d’estiu per a nanos com tu. «Has de donar exemple», em diu ell . «Treballa amb joves en comptes d’enfonsar-los». Bah! Absolutament injust.

El senyor D parlava com un nen de sis anys... fent una rebequeria.

— I el seu pare... — vaig quequejar —, qui és?

— Redéu, Quiró — va replicar el senyor D —. Em pensava que li havies ensenyat les coses bàsiques, a aquest noi. El meu pare és Zeus, evidentment.

Vaig repassar els noms de la mitologia grega que començaven amb D. Vi. La pell tigrada. Tots els sàtirs que aparentment treballaven aquí... i la manera en què s’encongia en Grover, com si el senyor D fos el seu amo.

— Vostè és Dionís — vaig apuntar —. El déu del vi.

El senyor D va girar els ulls en blanc.

— Què diu avui dia la canalla, Grover? Diu «Sí, tio»?

— Sssí, senyor D.

— Doncs: «Sí, tio!». Potser et pensaves que era Afrodita, Percy Jackson?

— Vostè és un déu.

— Sí, nen.

— Un déu. Vostè.

Es va girar per mirar-me de cara, i vaig clissar una mena de foc violaci a les seves pupil·les, una premonició que aquell homenet rodanxó i rondinaire només m’ensenyava una engruna de la seva autèntica naturalesa. Vaig tenir visions de parres que asfixiaven els descreguts fins a matar-los, guerrers borratxos embogits per la voluptuositat de la batalla, i mariners que xisclaven mentre les mans se’ls transformaven en aletes i a la cara els creixia el musell d’un dofí. Sabia que, si el pressionava, el senyor D m’ensenyaria coses pitjors. M’implantaria una malaltia al cervell que em tancaria dins una cambra encoixinada amb una camisa de força per a la resta de la vida.

— Em vols posar a prova, marrec? — em va demanar suaument.

— No. No, senyor.

El foc s’havia afeblit una mica. Va tornar a centrar-se en la partida de cartes.

— Em sembla que guanyo.

— No encara, senyor D — va replicar en Quiró. Va posar una escala sobre la taula, va comptar els punts i va dir —: Aquesta me l’emporto jo.

Em pensava que el senyor D vaporitzaria en Quiró amb cadira i tot, però només va esbufegar pels narius, com si ja estigués acostumat que el professor de llatí el guanyés. Es va aixecar i en Grover, també.

— Estic cansat — va dir —. Em sembla que faré una dormideta abans de la cantada nocturna. Però abans hem de parlar, Grover... un altre cop... de la teva actuació deplorable en aquesta missió.

En Grover tenia la cara amarada de suor.

— Sssí, senyor.

El senyor D es va girar per mirar-me.

— Cabana 11, Percy Jackson. I vigila les maneres.

Es va esmunyir dins la casa, i en Grover el va seguir, destrossat i més blanc que un cadàver.

— Se’n sortirà bé, en Grover? — vaig preguntar a en Quiró.

Ell va assentir, tot i que semblava una mica pre­ocupat.

— El vell Dionís no és boig, en realitat. El problema és que odia aquesta feina. L’han... castigat, com suposo que diríeu vosaltres, i no suporta pensar que encara li falta tot un segle abans de poder tornar a l’Olimp.

— El mont Olimp — vaig repetir —. M’està dient que de debò hi ha un palau allà?

— Bé, a veure, hi ha un mont Olimp a Grècia. I llavors hi ha la residència dels déus, el punt on convergeixen els seus poders, que abans era efectivament al mont Olimp. I encara en diuen així, per respecte als vells costums, però el palau es mou, Percy, igual com fan els déus.

— Vol dir que els déus grecs són aquí? A... Amèrica?

— Doncs, definitivament sí. Els déus es mouen segons el batec d’Occident.

— De què?

— Va, vinga, Percy. El que anomeneu «civilització occidental». Et penses que només és un concepte abstracte? No, no: és una força viva. Una consciència col·lectiva que ha brillat com una flama durant mil·lennis. Els déus en formen part... De fet, fins i tot podries dir que en són la font original, o almenys que hi estan lligats tan estretament que no podrien desaparèixer de cap manera, a menys que abans no desaparegués tota la civilització occidental. El foc va començar a Grècia. Després, com saps perfectament... o almenys això espero, tenint en compte que vas aprovar el meu curs... el cor del foc es va traslladar a Roma, igual que els déus. Ah, amb noms diferents, potser sí: Júpiter per Zeus, Venus per Afrodita, però les forces són les mateixes i els déus, també.

— Déus que després van morir.

— Morir! No. Ha mort Occident? Només van canviar de lloc, van estar a Alemanya, França, Espanya, durant una temporada. Allà on la flama brillava més fort, allà s’instal·laven els déus. Van passar uns quants segles a Anglaterra. Només cal que et fixis en l’arquitectura. La gent no oblida els déus. En tots els llocs on han governat, al llarg dels últims tres mil anys, els pots veure reproduïts en pintures, estàtues i els edificis més importants. I sí, Percy, és clar que ara són als Estats Units. Mira el nostre símbol: és l’àliga de Zeus. Mira l’estàtua de Prometeu al Rockefeller Center, les façanes gregues dels edificis governamentals de Washington. A veure si trobes una sola ciutat dels Estats Units on els déus olímpics no estiguin representats en diversos llocs de manera prominent. T’agradi o no, i pots estar segur que a molta gent tampoc no li agradava Roma, ara el cor de la flama és al nostre país. És el gran poder d’Occident. I per això l’Olimp és aquí. I nos­altres, també.

Tot plegat era massa, especialment el fet que aparentment jo també quedava inclòs en aquell seu «nos­altres», com si forméssim part d’un club.

— Qui és Quiró? I... i jo, qui sóc, jo?

En Quiró va somriure. Va canviar el pes sobre la cadira com si anés a aixecar-se, però em constava que això era impossible. Patia paràlisi de cintura en avall.

— Qui ets tu — va murmurar —. Bé, aquesta és la pregunta de la qual tots voldríem saber la resposta, oi? Però de moment... t’hem de trobar una llitera a la cabana 11. Has de conèixer els teus nous amics. Demà ja hi haurà temps per a lliçons. A més, hi haurà entrepans de galetes amb xocolata i núvols al foc de camp d’aquesta nit, i jo adoro la xocolata.

Es va aixecar de la cadira de rodes, però ho va fer d’una manera estranya. La manta li va caure de les cames, però les cames no se li van moure. La cintura se li allargava més i més, i li pujava per sobre del cinturó. Al principi em vaig pensar que portava uns calçotets de vellut blanc molt llargs, però ell continuava creixent cap enfora de la cadira, més alt que cap home, i vaig adonar-me que els calçotets de vellut no eren uns calçotets: era la part frontal d’un animal, músculs i tendons sota una pell blanca aspra. La cadira de rodes no era una cadira de rodes, era una mena de contenidor estrambòtic, una caixa amb rodes grandiosa, i devia ser màgica, perquè era impossible que hi cabés tot sencer allà dins. Va aparèixer una cama, llarga, amb un genoll ossut i una peülla enorme i polida. Després una altra cama davantera, i després la gropa, i la caixa va quedar buida: només era una closca metàl·lica amb dues cames humanes falses incorporades.

Vaig mirar fixament el cavall que acabava de sorgir de la cadira de rodes: un semental blanc descomunal. Però no era un semental perquè, del lloc on hi havia d’haver el coll, en sobresortia la part superior del cos del meu professor de llatí, delicadament empeltat al tronc del cavall.

— Quin descans — va dir el centaure —. Fa tanta estona que estic encaixonat aquí dins que se m’han adormit les vèrtebres. Anem, Percy Jackson. Anem a veure els altres residents del campament.

6

Esdevinc el senyor suprem del bany

Quan vaig haver assumit que el meu professor de llatí era un cavall, vam fer un tomb molt agradable, encara que em vaig guardar prou de no posar-me darrere seu. Havia format part unes quantes vegades de la quadrilla que netejava la caca després de la desfilada dels magatzems Macy’s del dia d’Acció de Gràcies i, ho sento molt, però no em refiava de la meitat posterior d’en Quiró tant com de la davantera.

Vam travessar la pista de voleibol. Alguns dels jugadors es donaven copets de colze. Un va assenyalar la banya de minotaure que jo portava. I un altre va dir:

— És ell.

La majoria dels residents eren més grans que jo. Els seus amics sàtirs eren més grossos que en Grover, i trotaven amunt i avall amb samarretes taronja al tors on deia «campament mestís» i la gropa peluda nua.

De natural, no sóc pas tímid, però la manera com em miraven m’incomodava, com si esperessin que fes una tombarella o alguna cosa semblant.

Vaig mirar enrere cap a la casa. Era molt més gran del que m’havia imaginat: quatre plantes d’alçada color blau cel amb una vora blanca, com un hostal de platja de luxe. Examinava el penell del capdamunt, amb una àliga de bronze que el coronava, quan una cosa em va cridar l’atenció: una ombra a la finestra més elevada de les golfes. Alguna cosa havia mogut la cortina, només un segon, i em va fer l’efecte que algú m’observava.

— Què hi ha allà dalt? — vaig preguntar a en Quiró.

Va mirar en la direcció que jo indicava i se li va fondre el somriure.

— Només les golfes.

— Hi viu algú?

— No — va replicar amb rotunditat —. Ni una sola criatura viva.

Vaig tenir la sensació que em deia la veritat. Però estava segur que la cortina s’havia mogut.

— Vine, Percy — em va exhortar en Quiró, amb un to casual una mica forçat —. T’he d’ensenyar moltes coses.

Vam passejar pels camps de maduixes, on els residents del campament recollien baies a cabassos mentre un sàtir tocava una melodia amb una flauta de canyes.

En Quiró em va explicar que el campament pro­duïa una collita molt bona que exportava als restaurants de Nova York i al mont Olimp.

— Ens paga les despeses — va afegir —. I les maduixes requereixen molt poc esforç.

Em va explicar que el senyor D provocava aquest efecte en les plantes fruiteres: es tornaven boges quan era a prop. I encara funcionava millor amb el raïm, però el senyor D tenia prohibit cultivar-lo i per això havien optat per les maduixes.

Vaig observar el sàtir tocant la flauta. La música feia sortir rengles d’insectes en totes direccions del bancal de maduixes, com refugiats fugint d’un foc. Em vaig preguntar si en Grover tenia aquell do màgic amb la música i si encara era dins la casa, suportant l’esbroncada del senyor D.

— En Grover no deu tenir pas problemes grossos, oi? — vaig apuntar a en Quiró —. Vull dir que... va ser un bon protector. De debò que sí.

En Quiró va esbufegar. Es va treure la jaqueta i se la va posar sobre el llom de cavall com una sella.

— En Grover té somnis molt grans, Percy. Potser més grans del que seria raonable. Per aconseguir el seu objectiu, primer ha de demostrar un coratge fabulós i tenir èxit com a vigilant... o sigui, trobar un resident nou i portar-lo a la seguretat del Turó Mestís.

— Però això ja ho ha fet!

— Podria estar d’acord amb tu — va admetre en Quiró —. Però no em toca a mi jutjar-ho. Ho han de decidir Dionís i el Consell d’Ancians Ungulats. I temo que no consideraran pas que aquesta missió hagi estat un èxit. Al capdavall, en Grover et va perdre a Nova York. I, a més, hi ha el desventurat... destí de la teva mare. I el fet que en Grover estava inconscient quan tu el vas portar cap a dins dels límits de la propietat. Podria ser que el Consell es qüestionés si en Grover realment ha demostrat tenir coratge.

Volia protestar. Res del que havia succeït havia estat culpa d’en Grover. Jo també em sentia terriblement culpable. Si no hagués plantat el meu amic sàtir a l’estació d’autobusos, potser no s’hauria ficat en tots aquells problemes.

— Li donaran una segona oportunitat, no?

En Quiró es va estremir.

— Em sembla que aquesta ja era la seva segona oportunitat, Percy. El Consell no frisava gens per donar-n’hi una altra, després del que va passar la primera vegada, ara fa cinc anys. L’Olimp sap que el vaig advertir que esperés una mica més abans de tornar-ho a intentar. Encara és molt petit per l’edat que té.

— Quants anys té?

— Ah, vint-i-vuit.

— Com? I fa sisè?

— Els sàtirs maduren la meitat de ràpid que els humans, Percy. En Grover fa sis anys que és l’equivalent a un alumne de primària.

— Això és espantós.

— Força — va corroborar en Quiró —. Sigui com sigui, en Grover va endarrerit fins i tot segons els estàndards dels sàtirs, i encara no excel·leix en la màgia dels boscos. I és que es delia per perseguir el seu somni. Potser ara trobarà una altra carrera...

— No és just — vaig protestar —. Què va passar la primera vegada? De debò va anar tan malament?

En Quiró va apartar la mirada ràpidament.

— Seguim endavant, d’acord?

Però jo no estava disposat a deixar córrer el tema. Se m’havia ocorregut una cosa quan en Quiró havia parlat del «destí» de la mare, com si evités expressament utilitzar la paraula «mort». Al pensament, se’m començava a formar una idea, una flama petita però esperançada.

— Quiró — vaig dir —. Si els déus i l’Olimp i tot això és real...

— Sí?

— He d’entendre que l’Inframón també?

L’expressió d’en Quiró tot d’una es va enfosquir.

— Així és. — Va fer una pausa, com si volgués escollir les paraules amb tota cura —. Hi ha un lloc on van els esperits després de la mort. Però de moment... fins que descobrim més coses... et recomano de totes passades que t’ho treguis del cap.

— Què vol dir «fins que descobrim més coses»?

— Vine, Percy. Anem a veure el bosc.

A mesura que ens hi acostàvem, em vaig adonar que el bosc era molt extens. Ocupava la quarta part de la vall com a mínim, i hi havia arbres tan alts i tan gruixuts que hauries dit que allà no hi havia anat ningú des que hi vivien els americans natius.

— El bosc està repoblat, si t’atreveixes a provar sort, però vés armat.

— Repoblat amb què? — li vaig demanar —. Armat amb què?

— Ja ho veuràs. La captura de la bandera és la nit del divendres.

— Adoro la captura de la bandera.

— Tens espasa i escut? — em va preguntar en Quiró.

— Jo?

— No — va prosseguir en Quiró —. És clar que no. Em sembla que una talla cinc t’anirà bé. Després aniré a l’armeria.

Li volia preguntar quina mena de campament d’estiu era aquell, amb una armeria, però hi havia moltes més coses en què pensar, de manera que vam conti­nuar la visita. Vam anar a veure el camp de tir amb arc, el llac de les canoes, els estables dels cavalls (que a en Quiró no semblava que li agradessin gaire), la pista de llançament de javelina, l’amfiteatre per a les cantades col·lectives, i les arenes on se celebraven les lluites amb espasa i llança, segons va dir en Quiró.

— Lluites amb espasa i llança? — li vaig preguntar.

— Duels entre cabanes i tot això — va precisar —. No són a mort. Normalment. Ah, sí, i allà hi ha la sala del menjador.

En Quiró va assenyalar un pavelló a l’aire lliure, emmarcat entre columnes gregues blanques, dalt d’un turó que tenia vistes al mar. Hi havia una dotzena de taules de pícnic de pedra. No tenia ni sostre ni parets.

— I què feu quan plou?

En Quiró em va mirar com si se m’hagués afluixat un cargol.

— Hem de menjar igualment, no?

Vaig decidir deixar-ho córrer.

Al final, em va ensenyar les cabanes.

N’hi havia dotze, dins el bosc vora el llac. Les ha­vien disposat en forma d’U, amb dues cabanes a la base i cinc en fila a cada banda, i no hi ha dubte que formaven el conjunt residencial més estrambòtic que he vist mai.

Deixant de banda que totes tenien un número gran de llautó a la porta (senars a l’esquerra i parells a la dreta), no s’assemblaven en absolut. La número 9 tenia xemeneies, com una fàbrica diminuta. La número 4 tenia mates de tomaqueres a les parets i el sostre d’herba autèntica. La 7 semblava d’or massís, i resplendia de tal manera a la llum del sol que gairebé no es podia mirar de dret. Totes donaven a un espai comú de la mida d’un camp de futbol, amb tot d’estàtues gregues, fonts, parterres de flors i un parell de cistelles de bàsquet (que eren més del meu gust).

Al centre del prat hi havia un cercle de pedres per fer-hi una bona foguera. Tot i que la tarda era calorosa, la llar del cercle fumejava. Una nena de nou anys, si fa no fa, es cuidava de les flames atiant els carbons amb un bastó.

Les dues cabanes a l’extrem del prat, les número 1 i 2, semblaven, respectivament, un mausoleu per a un home i un altre per a una dona: capses grans de marbre blanc amb columnes pesades al davant. La cabana 1 era la més gran i voluminosa de totes dotze. Les portes de bronze polit mirallejaven com un holograma, de manera que, des de diferents angles, semblava que hi esclatessin descàrregues elèctriques. La cabana 2 era més elegant, per dir-ho així, amb columnes més esveltes engalanades de magranes i flors. A les parets hi havia gravats de paons.

— Zeus i Hera? — vaig aventurar.

— Exacte — va respondre en Quiró.

— Aquestes cabanes semblen... buides.

— N’hi ha unes quantes que ho estan. És veritat. A la 1 i a la 2 no s’hi instal·la mai ningú.

Entesos. Cada cabana tenia un déu, com una mascota. Dotze cabanes per a dotze déus olímpics. Però, per què n’hi havia de buides?

Em vaig aturar davant de la primera de la fila esquerra, la cabana 3. No era tan alta i investida de poder com la 1, sinó llarga, baixa i sòlida. Les parets exteriors eren d’una pedra grisa rugosa amb incrustacions de petxines i coralls, com si haguessin extret les lloses directament del fons de l’oceà. Vaig donar un cop d’ull a l’interior a través de la porta oberta i en Quiró em va avisar:

— Ah, jo no ho faria!

Abans que ell em tibés enrere, vaig percebre l’olor salobre de l’interior, com la brisa a la costa de Montauk. Les parets de dins brillaven com el nacre. Hi havia sis lliteres buides i llençols de seda tibats a punt per fer servir. Però no es veia cap senyal que allà hi hagués viscut mai ningú. Aquell lloc semblava tan trist i solitari que em vaig alegrar quan en Quiró em va posar la mà a l’espatlla i em va dir:

— Seguim endavant, Percy.

La majoria de les altres cabanes eren plenes de residents. La número 5 era d’un vermell llampant: l’ha­vien pintat amb molt poca traça, com si li haguessin tirat la pintura per sobre a galledes i grapats. La teulada estava envoltada de filferro espinós. El cap dissecat d’un senglar presidia l’entrada i semblava que em seguís amb els ulls.

A dins, hi vaig clissar un munt de nois i noies d’aspecte malèvol competint al torcebraç i discutint entre ells mentre sonava música rock a tot volum. La més cridanera era una noia de tretze o catorze anys. Duia una samarreta del Campament Mestís de talla xxxl sota una jaqueta de camuflatge. Només vaig ser un segon al llindar de la porta, però ella em va clavar la mirada com si jo fos el blanc que buscava i va esclafir una rialleta maliciosa. Em va recordar la Nancy Bobofit, tot i que aquesta noia era força més corpulenta i aparentment més dura, i tenia els cabells més gruixuts, castanys en comptes de vermells.

Vaig continuar caminant endavant, procurant mantenir certa distància amb les peülles d’en Quiró.

— No hem vist cap altre centaure — vaig remarcar.

— No — va corroborar ell en to afligit —. Em sembla que els meus congèneres són gent bàrbara. Els pots trobar en plena natura, o als grans esdeveniments esportius. Però aquí no en veuràs cap.

— I quan ha dit que es deia Quiró, volia dir que és de debò...?

Va somriure mirant-me als ulls.

— En Quiró de les llegendes? L’entrenador d’Hèrcules i tota la pesca? Sí, Percy, sóc jo.

— Però... no hauria de ser mort?

Va fer una pausa, com si la pregunta l’intrigués.

— Sincerament, no sé si ho «hauria» de ser. La veritat és que «no puc» ser mort. El cas és que, fa eons, els déus em van concedir un desig: poder continuar treballant en la feina que més m’agradava. Poder ser mestre d’herois mentre la humanitat em necessités. Vaig guanyar moltes coses amb aquest desig... i també en vaig perdre moltes. Però encara sóc aquí, i, per tant, pressuposo que encara em necessiten.

Vaig considerar la possibilitat de ser mestre durant tres mil anys. No ho hauria posat pas a la llista de «les deu coses que més desitjo».

— No és avorrit, a vegades?

— No, no — va respondre —. A vegades és molt depriment, però avorrit no.

— Per què depriment?

Semblava que en Quiró sordejava una altra vegada.

— Ah, mira — va dir —. L’Annabeth ens està es­perant.

• • •

La noia rossa que havia conegut a la Casa Gran llegia un llibre davant de l’última cabana, la número 11. Quan hi vam arribar, em va ullar amb posat crític, com si encara pensés com bavejava quan dormia.

Vaig intentar veure què llegia, però no vaig aconseguir entendre el títol. Vaig pensar que era per culpa de la dislèxia. Llavors em vaig adonar que el títol ni tan sols era en anglès. Semblaven lletres gregues. Vull dir literalment gregues. Hi havia imatges de temples i estàtues i columnes de diferents tipus, com en un llibre d’arquitectura.

— Annabeth — li va dir en Quiró —. Tinc classe de tir amb arc al migdia. Pots acompanyar en Percy a partir d’aquí?

— Sí, senyor.

— Cabana 11 — em va recordar en Quiró, indicant l’entrada —. Com si fossis a casa teva.

De totes les cabanes, l’11 era la que més s’assemblava a una vella barraca de campament d’estiu normal i corrent, remarcant això de «vella». El llindar era deslluït i la pintura marró es pelava. Sobre el marc de la porta hi havia un d’aquells símbols dels metges: un pal alat amb les serps cargolades al voltant. Com en deien...? Un caduceu. Dins era ple de gent, nois i noies, molts més que lliteres. A terra hi havia sacs de dormir escampats pertot. Semblava un gimnàs on la Creu Roja hagués establert un centre d’evacuació.

En Quiró no hi va entrar. La porta era massa baixa per a ell. Però, en veure’l, tots els residents es van aixecar i el van saludar respectuosament inclinant el cap.

— Molt bé, doncs — va dir ell —. Bona sort, Percy. Ens veurem a l’hora de sopar.

I se’n va anar trotant cap al camp de tir amb arc.

Em vaig quedar dret a l’entrada, mirant els nanos de dins. Ja no inclinaven el cap. Em miraven fixament, prenent-me les mides. Aquesta rutina ja me la coneixia. L’havia viscut a prou escoles.

— I bé? — em va urgir l’Annabeth —. Endavant.

Així que, evidentment, em vaig entrebancar a la porta i vaig fer un ridícul espantós. Es van sentir algunes rialletes dels residents, però ningú va dir res.

L’Annabeth va anunciar:

— Percy Jackson, et presento la cabana 11.

— Normal o per determinar? — li va preguntar algú.

Jo no sabia què contestar, però l’Annabeth va dir:

— Per determinar.

Tothom va gemegar.

Un paio una mica més gran que els altres es va avançar.

— Au, va, companys. Per això som aquí. Benvingut, Percy. Pots ocupar aquell espai a terra, just allà.

Aquell noi devia tenir dinou anys i semblava molt enrotllat. Era alt i musculat, cabells curts color de sorra i un somriure amistós. Duia una samarreta taronja sense mànigues, texans tallats ben curts, sandàlies i un collaret de cuir amb cinc boletes d’argila de diferents colors. L’única cosa del seu físic que resultava inquietant era una cicatriu blanca i ampla que, de sota l’ull, li arribava fins a la mandíbula, com un antic tall de navalla.

— Aquest és en Luke — va dir l’Annabeth, amb una veu diferent. Vaig mirar-la de cua d’ull, i hauria jurat que s’havia posat vermella. Em va enxampar mirant-la i va tornar a endurir l’expressió —. De moment, serà el teu conseller.

— De moment?

— Encara estàs per determinar — em va explicar en Luke pacientment —. No saben a quina cabana t’han d’adscriure, de manera que, per ara, et toca aquesta. La cabana 11 acull tots els nouvinguts, tots els visitants. És natural que us acollim nosaltres, perquè Hermes és el déu dels viatgers.

Vaig mirar l’espai reduït que m’havien assignat. No tenia res per posar-hi i marcar-lo com a propi, ni equipatge ni roba ni sac de dormir. Només la banya del minotaure. Se’m va ocórrer deixar-la allà, però llavors vaig recordar que Hermes també era el déu dels lladres.

Vaig donar un cop d’ull a la cara dels altres residents: alguns expressaven disgust i sospita, d’altres somreien estúpidament i d’altres encara em miraven com si esperessin l’oportunitat de buidar-me les butxaques.

— Quant temps m’estaré aquí? — vaig preguntar.

— Bona pregunta — va contestar en Luke —. Mentre estiguis per determinar.

— I quant pot durar, això?

Tots els residents van riure.

— Anem — em va dir l’Annabeth —. T’ensenyaré la pista de voleibol.

— Ja l’he vist.

— Vine amb mi.

Em va agafar pel canell i se’m va endur enfora. Sentia tota la canalla de la cabana 11 rient darrere meu.

Quan ens vam haver allunyat uns passos, l’Annabeth va dir:

— Jackson, ho has de fer més bé que tot això.

— Què?

Va girar els ulls en blanc i va remugar:

— Com se’m va poder ocórrer que tu eres l’escollit?

— Quin problema tens? — Ara ja em començava a enfadar —. Només sé que vaig matar un tio mig toro...

— No parlis així! — em va renyar l’Annabeth —. Saps quants nois i noies d’aquest campament desitja­rien haver tingut una oportunitat així?

— Per acabar morts?

— Per lluitar contra el minotaure! Per què et penses que ens entrenem?

Vaig sacsejar el cap.

— Mira, si la criatura amb la qual vaig lluitar era el minotaure de veritat, el minotaure de les llegendes antigues...

— Sí.

— Però només n’hi ha un.

— Sí.

— I va morir fa... un milió d’anys, no és així? Teseu el va matar al laberint. Així que...

— Els monstres no moren, Percy. Es poden matar. Però no moren.

— Ah, gràcies. Això ho aclareix tot.

— No tenen ànima, com tu o jo. Els pots fer des­aparèixer una estona... potser tota una vida humana, si tens sort. Però són forces primigènies. En Quiró en diu arquetipus. Més tard o més d’hora, es tornen a formar.

Vaig pensar en la senyora Dodds.

— Vols dir que si, per accident, n’hagués matat un amb una espasa...

— La Fúr... vull dir, la teva professora de mates. Tens raó. Encara corre pel món. Només la vas fer enrabiar de mala manera.

— Com ho sabies, això de la senyora Dodds?

— Parles dormint.

— Gairebé has dit que era... què? Una Fúria? Són les torturadores d’Hades, oi?

L’Annabeth va mirar a terra, nerviosa, com si esperés que s’obrís.

— No hauries de pronunciar el seu nom, ni tan sols aquí. Nosaltres les anomenem les Benèvoles, si mai n’hem de parlar.

— Escolta, podem parlar d’alguna cosa sense que troni? — Mentre ho deia em vaig adonar que semblava un ploramiques, però en aquell moment m’era igual —. Per què m’he d’instal·lar a la cabana 11? Per què hem d’estar tan atapeïts, allà? Hi ha moltes lliteres buides just al costat. — Vaig indicar les casetes de l’extrem i l’Annabeth va empal·lidir.

— La cabana no la tries tu, Percy. Depèn de qui són els teus pares. O... el teu pare.

Em va mirar fixament, com si esperés que captés la idea.

— La meva mare és la Sally Jackson — vaig respondre —. Treballa en una confiteria a l’estació Grand Central. O almenys... hi treballava.

— Mira, ho sento per la teva mare, però no volia dir això. Parlava del teu pare.

— És mort. No el vaig arribar a conèixer.

L’Annabeth va sospirar, com si ja hagués mantingut la mateixa conversa amb altres nois abans.

— El teu pare no és mort, Percy.

— Per què ho dius, això? El coneixes?

— No, és clar que no.

— Doncs com pots dir que...?

— Perquè et conec. Si no fossis un de nosaltres, no series aquí.

— No saps res de mi.

— No? — la noia va aixecar una cella —. Em jugo alguna cosa que has anat rebotant d’una escola a una altra. I que t’han expulsat de la majoria.

— Com...?

— T’han diagnosticat dislèxia. I probablement tdah també.

Vaig intentar empassar-me la vergonya.

— Què hi té a veure, això, amb tot plegat?

— En conjunt, és un senyal gairebé inequívoc. Les lletres floten sobre la pàgina quan llegeixes, m’equivoco? Això és perquè la teva ment està preparada per al grec antic. I el tdah... ets impulsiu, no pots estar-te quiet a classe. Això són els reflexos per al camp de batalla. En un combat real, et permeten seguir viu. I pel que fa als problemes d’atenció... el fet és que hi veus massa, Percy. No massa poc. Els teus sentits són més bons que els d’un mortal normal i corrent. Segur que els professors volien que et mediquessin. La majoria són monstres. No volien que els veiessis tal com són en realitat.

— Ho dius com... tu has passat pel mateix?

— Igual que la majoria dels que som aquí. Si no fossis igual que nosaltres, no hauries sobreviscut a l’atac del minotaure, i encara menys a l’ambrosia i el nèctar.

— Ambrosia i nèctar.

— El menjar i el beure que et donàvem perquè et trobessis més bé. Allò hauria matat qualsevol noi normal. T’hauria convertit la sang en foc i els ossos en sorra, i ara series mort. Accepta-ho: ets un mestís.

Un mestís.

Tenia tantes preguntes rondant-me pel cap que no sabia ni per on començar.

Llavors una veu enrogallada va xisclar:

— Vaja! Un passerell!

Vaig mirar en aquella direcció. La noia corpulenta de la desagradable cabana vermella venia tot passejant. La seguien tres noies més, corpulentes i lletges i amb cara de males puces com ella, i totes vestides amb jaquetes de camuflatge.

— Clarisse — va esbufegar l’Annabeth —, per què no vas a polir la llança o el que sigui?

— I tant, senyoreta princesa — va replicar la noia rabassuda —. Per poder-te vèncer amb ella el divendres a la nit.

— La bandera serà nostra — va contraatacar l’Anna­beth —. No teniu cap possibilitat.

— Et polvoritzaré — va dir la Clarisse, però li va venir un tic a l’ull, com si no estigués segura de poder acomplir l’amenaça. Es va girar de cara a mi —. Qui és aquest nap-buf?

— En Percy Jackson — va contestar l’Annabeth —. Et presento la Clarisse. Filla d’Ares.

Vaig parpellejar.

— Com... el déu de la guerra?

La Clarisse va somriure amb menyspreu.

— Hi tens algun problema?

— No — vaig contestar, recobrant el seny —. Això explica la mala olor que fas.

La Clarisse va grunyir.

— Tenim una cerimònia d’iniciació per als passerells, preciós.

— Percy i prou.

— Com sigui. Vine, t’ho ensenyaré.

— Clarisse — va intervenir l’Annabeth.

— No t’hi fiquis, saberuda.

L’Annabeth semblava afligida, però se’n va quedar al marge, i de fet jo no volia pas que m’ajudés. Sabia que era el nou. M’havia de guanyar la reputació.

Vaig donar la banya del minotaure a l’Annabeth i em vaig disposar a lluitar, però abans que pogués adonar-me’n, la Clarisse ja m’havia engrapat pel coll i m’arrossegava cap a un edifici de totxanes de cendra i ciment que de seguida vaig reconèixer com els lavabos.

Jo espeternegava i llançava cops de puny. M’havia trobat en moltes baralles abans, però aquesta tal Cla­risse tenia unes mans de ferro. Se’m va endur als lava­bos de noies: una fila de tasses a una banda i una renglera de plats de dutxa a l’altra. Feia la mateixa olor que qualsevol altre lavabo públic, i jo pensava — fins on podia pensar mentre la Clarisse m’arrencava els cabells — que, si aquest lloc pertanyia als déus, s’haurien de poder permetre unes cagadores més luxoses.

Les amigues de la Clarisse reien molt animades i jo em debatia per retrobar la força que havia utilitzat contra el minotaure, però no la trobava enlloc.

— Au, va, descendent d’un dels Tres Grans — va dir la Clarisse quan m’empenyia cap a una tassa —. Sí, home. El minotaure probablement va caure mort de riure, veient aquest estúpid.

Les seves amigues van esclafir a riure per sota el nas.

L’Annabeth era al racó, amb una mà a la cara, mirant-nos per entre els dits.

La Clarisse em va fer doblegar els genolls i va començar a empentar-me el cap per ficar-me’l dins la tassa. Feia pudor de canonades rovellades i... en fi, del que se’n va pels lavabos. Em debatia per mantenir el cap enlaire. Mirava aquella aigua escumosa i em deia: «No em ficarà aquí dins. No ho farà.»

Llavors va passar una cosa estranya. Vaig notar una tensió a la boca de l’estómac. Vaig sentir un ronc a les canonades, com si tremolessin violentament. La Clarisse em va deixar anar els cabells. L’aigua va sortir disparada del lavabo, fent un arc per sobre del meu cap, i un instant després jo era esterrecat sobre les rajoles i la Clarisse xisclava darrere meu.

Em vaig girar en el precís moment en què de la tassa tornava a sortir un doll d’aigua... que va colpejar la Clarisse a la cara tan fort que la va fer caure de cul. L’aigua va continuar rajant contra ella com una mànega i la va arrossegar enrere fins a les dutxes.

La noia forcejava, boquejant, i les seves amigues s’hi van acostar per ajudar-la, però aleshores també van esclatar les altres tasses... sis mànegues més d’aigua de claveguera les atacaven. Les dutxes també es van posar en marxa, i tota la instal·lació d’aigua es va unir per expulsar les noies amb roba de camuflatge dels lavabos, arrossegant-les a rodolons com deixalles que es retiren a cops de mànega.

Així que van traspassar la porta, vaig notar que la tensió de la panxa cedia, i l’aigua va deixar de brollar tan de pressa com havia engegat a fer-ho. Tota la sala de bany era xopa. L’Annabeth no se n’havia pas escapat. Regalimava de cap a peus, però no havia patit l’atac de l’aigua i encara era a dins. Exactament al mateix lloc, des d’on em mirava fixament en estat de xoc.

Vaig mirar avall i em vaig adonar que estava assegut en l’únic espai eixut de la sala. Hi havia un cercle de rajoles seques al meu voltant. I jo no tenia ni una gota d’aigua a la roba. Ni una. Quan em vaig aixecar, les cames em tremolaven.

L’Annabeth va dir:

— Com has...?

— No ho sé.

Vam caminar cap a la porta. A fora, la Clarisse i les seves amigues estaven esteses enmig del fang, envoltades per una altra colla de residents que s’havien acostat a xafardejar. La Clarisse tenia els cabells enganxats a la cara. I la jaqueta de camuflatge, xopa, feia pudor de claveguera. Em va dedicar una mirada d’odi absolut.

— Ja ets mort, passerell. Mort i enterrat.

Probablement ho hauria d’haver passat per alt, però vaig contestar:

— Vols tornar a fer gàrgares amb aigua de claveguera, Clarisse? Tanca la boca.

Les seves amigues van haver d’aguantar-la. Se la van endur cap a la cabana 5, mentre els altres residents s’apartaven per esquivar les coces que etzibava.

L’Annabeth em mirava fixament. No hauria pogut dir si només estava fastiguejada o si s’havia enrabiat amb mi per haver-la mullat.

— Què? — li vaig preguntar —. En què penses?

— Penso que et vull al meu equip per a la captura de la bandera — va respondre.

7

El sopar se m’esfuma

La notícia de l’incident als lavabos es va escampar ràpidament. Anés on anés, els residents m’assenyalaven i murmuraven el que fos sobre l’aigua dels lavabos. O potser només contemplaven l’Annabeth, que encara anava ben xopa.

Ella em va ensenyar uns quants llocs més: la botiga de metalls, on hi havia una colla de marrecs forjant espases; la sala d’arts i oficis, on hi havia uns sàtirs sorrejant l’estàtua de marbre gegant d’un home cabra, i el mur d’escalada, que en realitat eren dues parets enfrontades que trontollaven violentament, llançaven pedres, escopien lava i xocaven entre elles, si no aconseguies arribar a dalt de tot prou de pressa.

Finalment, vam tornar al llac de les canoes, on el camí girava altre cop cap a les cabanes.

— Jo he d’anar a entrenar-me — va dir l’Annabeth en to neutre —. Sopem a dos quarts de vuit. Segueix la gent de la teva cabana fins al menjador.

— Annabeth, em sap greu això dels lavabos.

— Deixa-ho córrer.

— No ha estat culpa meva.

Em va mirar amb posat escèptic i vaig comprendre que sí: havia estat culpa meva. Jo havia provocat l’explosió d’aigua que havia rebentat la instal·lació. No sabia com. Però els lavabos havien respost a la meva crida. Les canonades i jo havíem estat temporalment una sola cosa.

— Has d’anar a parlar amb l’Oracle — va apuntar l’Annabeth.

— Qui?

— No qui sinó què. L’Oracle. Ho preguntaré a en Quiró.

Vaig mirar fixament el llac, desitjant de tot cor que algú em donés una resposta clara d’una vegada. Però no esperava que ningú m’estigués mirant des del fons, així que el cor em va fer un bot quan em vaig adonar que hi havia dues adolescents assegudes amb les cames encreuades al peu del moll, sis o set metres sota l’aigua. Duien texans blaus i samarretes d’un verd resplendent, els seus cabells castanys onejaven vora les espatlles i tot de peixets s’hi ficaven i en sortien. Van somriure i em van saludar com si jo fos un vell amic a qui feia temps que havien perdut. Jo no vaig saber què més fer i els vaig tornar la salutació amb una mà.

— No les encoratgis — em va advertir l’Annabeth —. Les nàiades són terribles, flirtejant.

— Nàiades — vaig repetir, absolutament superat —. Això mateix. Me’n vull anar a casa ara mateix.

L’Annabeth va arrufar les celles.

— No ho pesques, Percy? Ja hi ets, a casa. Aquest és l’únic lloc segur de tot el món per als nois com nosaltres.

— Vols dir mentalment desequilibrats?

— Vull dir no humans. O no del tot humans, almenys. Només a mitges.

— Una meitat humana i l’altra, què?

— Em sembla que ja ho saps.

No ho volia admetre, però tenia por que fos veritat. Sentia un pessigolleig a les extremitats... una sensació que experimentava a vegades quan la mare em parlava del pare.

— Ai, déus — vaig exclamar —. Una meitat divina.

L’Annabeth va assentir.

— El teu pare no és mort, Percy. És un dels déus olímpics.

— Això... això és de bojos.

— Ho és? Quina és la cosa que els déus feien amb més freqüència a les llegendes antigues? No paraven d’enamorar-se d’éssers humans i de tenir fills amb ells. Et penses que han canviat gaire els seus hàbits durant els últims mil·lennis?

— Però això només són... — vaig estar a punt de dir «mites» un cop més. Llavors vaig recordar l’advertiment d’en Quiró respecte al fet que, d’aquí a dos mil anys, a mi també podrien considerar-me un mite —. Però si tots els nois i noies del campament són mig divins...

— Semidéus — va puntualitzar l’Annabeth —. Aquest és el terme oficial. O mestissos.

— Així doncs, qui és el teu pare?

La noia va estrènyer amb força la barana del moll. Vaig tenir la sensació d’haver tocat un tema delicat.

— El meu pare és un professor de West Point — va respondre —. No l’he vist des que era petita. És professor d’història d’Amèrica.

— És humà.

— Com? Per què suposes que ha de ser un déu mascle el que troba una dona humana atractiva? No és molt sexista, això?

— Qui és la teva mare, doncs?

— Cabana 6.

— I això significa?

L’Annabeth es va redreçar.

— Atena. Deessa de la saviesa i el combat.

«D’acord — vaig pensar —. Per què no?»

— I el meu pare?

— Per determinar, com t’he dit abans — va aclarir l’Annabeth —. No ho sap ningú.

— Excepte la meva mare. Ella ho sabia.

— Potser no, Percy. Els déus no sempre revelen la seva identitat.

— El meu pare ho hauria fet. Se l’estimava molt.

L’Annabeth em va mirar amb prudència, com si no volgués desinflar-me.

— Potser tens raó. Potser t’enviarà un senyal. És l’únic sistema per saber-ho del cert: que el teu pare enviï un senyal per reconeixe’t com a fill. A vegades passa.

— Vols dir que a vegades no?

L’Annabeth va fer córrer el palmell per sobre la barana.

— Els déus estan enfeinats. Tenen molts descendents i no sempre... Doncs que a vegades no se’n pre­ocupen gens, Percy. Els ignoren.

Vaig pensar en alguns dels nois que havia vist a la cabana d’Hermes, adolescents amb expressió afligida i depressiva, com si esperessin un senyal que no arribaria mai. Vaig conèixer molts nois així a l’acadèmia Yancy, amb pares rics que els enviaven a un internat perquè no tenien temps per ocupar-se’n. Però els déus s’haurien de comportar amb més noblesa.

— O sigui que estic aquí atrapat — vaig remugar —. No és així? Per a la resta de la vida?

— Depèn — va contestar ella —. Alguns residents només s’hi queden els mesos d’estiu. Vull dir que, si ets fill d’Afrodita o Demèter, és molt probable que no siguis una força poderosa. Pot ser que els monstres t’ignorin, i, per tant, pots anar tirant amb una temporada d’entrenament a l’estiu i vivint en el món dels mortals la resta de l’any. Però per a alguns de nosaltres... marxar d’aquí és massa perillós. Per això hi vivim tot l’any. Al món dels mortals atraiem els monstres. Ens perceben. Vénen a desafiar-nos. Normalment ens ignoren fins que som prou grans per provocar conflictes... als deu o onze anys, aproximadament, però després, la majoria de semidéus que no vénen aquí acaben morts. Alguns aconsegueixen sobreviure en el món exterior i es fan famosos. Creu-me, si te’n digués el nom, els coneixe­ries. D’altres ni tan sols no s’adonen que són semidéus. Però hi ha molt pocs casos, d’aquests.

— Així els monstres no poden entrar aquí?

L’Annabeth va fer que no amb el cap.

— Només si són al bosc, arran d’una repoblació intencionada, o si algú de dins els invoca expressament.

— I per què algú ha de voler invocar un monstre?

— Pràctiques de lluita. Bromes pesades.

— Bromes pesades?

— El cas és que les fronteres del campament estan tancades per mantenir a ratlla tant els mortals com els monstres. Des de l’exterior, els mortals que miren la vall no hi veuen res fora del normal: només una casa de pagès que cultiva maduixes.

— De manera que... tu vius aquí tot l’any?

L’Annabeth va assentir. De sota el coll de la samarreta, en va treure un collaret de cuir amb cinc boletes d’argila de diferents colors. Era igual que el d’en Luke, si no fos perquè el de l’Annabeth també tenia un gran anell d’or lligat, com el d’un col·legi.

— He viscut aquí des que tenia set anys — va confessar —. Cada mes d’agost, l’últim dia de la temporada estival, et concedeixen una bola d’argila per haver sobreviscut un any més. Fa més temps que sóc aquí que la majoria dels consellers, i ells ja van tots a la facultat.

— Per què vas venir tan jove?

Va joguinejar amb l’anell del collaret.

— No n’has de fer res.

— Ah. — Em vaig quedar un moment enmig d’un silenci incòmode —. De manera que, si volgués... podria anar-me’n d’aquí tot caminant ara mateix?

— Seria un suïcidi, però sí que podries... amb el permís del senyor D o d’en Quiró. Tot i que no et donarien permís fins a finals d’estiu, si no fos que...

— Que què?

— Que t’adjudiquessin una missió. Val a dir que això gairebé no passa mai. L’última vegada... — Se li va fondre la veu. Pel to, vaig deduir que l’última vegada no havia anat pas bé.

— A la infermeria, quan em donaves aquelles potingues... — vaig dir.

— Ambrosia.

— Sí. Em vas preguntar alguna cosa sobre el sols­tici d’estiu?

L’Annabeth va tensar les espatlles.

— O sigui que alguna cosa sí que en saps.

— Bé... no. A l’última escola que vaig anar, vaig sentir en Grover i en Quiró que en parlaven. En Grover va mencionar el solstici d’estiu. Va dir que no ens quedava gaire temps per a la data límit, o alguna cosa per l’estil. A què es referia?

L’Annabeth va serrar els punys.

— Tant de bo ho sabés. En Quiró i els sàtirs... sí que ho saben, però no m’ho volen dir. Alguna cosa va de tort a l’Olimp... un assumpte important de debò, per més que l’última vegada que hi vaig anar tot semblava perfectament normal.

— Has estat a l’Olimp?

— Alguns dels interns fixos, com en Luke, la Clarisse, jo i uns quants més, hi vam anar d’excursió durant el solstici d’hivern. És quan els déus celebren el gran consell anual.

— Però... com hi vau arribar?

— Amb el tren de Long Island, esclar. Baixes a Penn Station. Vas a l’Empire State Building i agafes l’ascensor especial fins a la planta número sis-cents. — Em mirava com si estigués segura que jo tot allò ja ho sabia —. No ets de Nova York, tu?

— Sí, sí. — Que jo sabés, només hi havia cent dues plantes, a l’Empire State Building, però vaig decidir no comentar-ho.

— Just després de la nostra excursió — va conti­nuar l’Annabeth —, el temps es va tornar boig, com si els déus haguessin començat a barallar-se. Des d’aleshores, he sentit els sàtirs parlar-ne entre ells. El màxim que se m’acut és que algú va robar alguna cosa important. I si no es retorna abans del solstici d’estiu, tindrem problemes. Quan vas venir, jo esperava que... vull dir que... Atena s’avé amb gairebé tothom menys amb Ares. I, evidentment, manté una rivalitat proverbial amb Posidó. Però, deixant això de banda... vull dir que vaig pensar que podríem treballar junts. Vaig pensar que potser tu en sabries alguna cosa.

Vaig fer que no amb el cap. M’hauria agradat ajudar-la, però estava massa afamat, exhaust i mentalment aclaparat per fer més preguntes.

— He d’aconseguir una missió — va murmurar l’Annabeth com si parlés sola —. No sóc massa jove. Només que em diguessin quin és el problema...

D’algun lloc m’arribava olor de carn a la brasa. Vaig decidir que era més fàcil pensar en carn i mongetes rostides que no pas en missions i monstres.

L’Annabeth devia sentir que em roncaven els budells. Em va dir que fes via, que ella ja m’atraparia després. La vaig deixar al moll, passant un dit per sobre la barana com si dibuixés un pla de batalla.

De tornada a la cabana 11, tothom xerrava i feia el bèstia mentre esperaven el sopar.

Per primera vegada, em vaig adonar que molts residents tenien faccions similars: nassos prominents, celles arquejades, somriures entremaliats. La mena de nanos que els professors titllarien de problemàtics. Afortunadament, ningú em va fer gaire cas mentre em dirigia al meu tros de terra i m’hi deixava caure amb la banya del minotaure.

El conseller, en Luke, se’m va acostar.

Ell també tenia una retirada a Hermes. Espatllada, això sí, per la cicatriu de la galta dreta, però amb el somriure intacte.

— T’he trobat un sac de dormir — em va dir —. I mira això... he robat quatre articles de bany del magatzem del campament.

No sabia si allò del robatori ho deia de broma o no.

Vaig dir:

— Gràcies.

— Cap problema. — En Luke es va asseure al meu costat i va encastar l’esquena a la paret —. Ha estat dur el primer dia?

— Jo no pertanyo a aquest lloc — li vaig contestar —. Ni tan sols crec en déus.

— Sí — va mormolar ell —. Tots comencem igual. I quan comences a creure-hi, no és pas més fàcil.

El to amarg amb què parlava em va sorprendre, perquè en Luke semblava un paio tranquil. Hauries dit que era capaç de sortir-se’n prou bé de qualsevol situació.

— Així que el teu pare és Hermes? — li vaig pre­guntar.

Va treure una navalla automàtica de la butxaca del darrere i, durant un segon, vaig pensar que m’obriria en canal, però només es va rascar el fang de la sola de la sandàlia.

— Sí. Hermes.

— El missatger dels peus alats.

— El mateix. Missatgers. Medicina. Viatgers, marxants, lladres. Qualsevol que faci servir les carreteres. Per això ets aquí, tu, gaudint de l’hospitalitat de la cabana 11. Hermes no té escrúpols a l’hora de fer de patró.

Vaig suposar que en Luke no pretenia pas dir-me que era un qualsevol. Devia tenir moltes coses al cap.

— L’has vist mai, el teu pare? — li vaig preguntar.

— Una vegada.

Vaig esperar-me, pensant que si m’ho volia explicar ja ho faria. Aparentment, no volia. Em vaig preguntar si aquesta història tenia relació amb la cicatriu de la galta.

En Luke va mirar enlaire i va aconseguir som­riure.

— No pateixis per això, Percy. Els residents d’aquest campament... són bona gent, la majoria. Fet i fet, som una gran família, no et sembla? Ens cuidem els uns als altres.

Ell semblava entendre com m’arribava a sentir de perdut. I l’hi agraïa, esclar, perquè un noi gran com ell, ni que fos conseller, no s’havia d’haver relacionat amb un marrec de primària sense gràcia com jo. Però en Luke m’havia donat la benvinguda a la cabana. Fins i tot havia robat alguns articles de bany per donar-­me’ls, que era la cosa més bonica que havia fet ningú per mi en tot el dia.

Vaig decidir fer-li l’última gran pregunta, la que m’havia estat inquietant tota la tarda.

— La Clarisse, de la casa d’Ares, ha fet broma sobre si jo era descendent dels Tres Grans. Després l’Annabeth ha dit... dues vegades... que potser jo era «l’escollit». I que havia de parlar amb l’Oracle. De què anava tot això?

En Luke va plegar la navalla.

— Detesto les profecies.

— Què vols dir?

Se li va torçar la cara al voltant de la cicatriu.

— Diguem només que ho vaig esguerrar tot per a tots els altres. Els dos últims anys, després del meu fracàs en el viatge a les Hespèrides, en Quiró no ha autoritzat cap altra missió. L’Annabeth... fa temps que es mor de ganes de sortir al món. Va arribar a atabalar tant en Quiró que al final ell li va dir que havia descobert el seu destí. Havia aconseguit una profecia de l’Oracle. No volia explicar-li tot, però li va deixar clar que encara no estava predestinada a acomplir una missió. Havia d’esperar fins que... arribés al campament una persona especial.

— Una persona especial.

— No t’hi capfiquis, noi — em va dir en Luke —. A l’Annabeth li agrada creure que cada resident nou que arriba és el presagi que ella espera. Vinga, anem, és hora de sopar.

En el precís moment que ho va dir, va sonar un corn en la distància. No sé per què, vaig saber que era un cargol de mar, tot i que no n’havia sentit mai cap abans.

En Luke va cridar:

— Onze, a formar!

Tota la cabana, una vintena de nois i noies en total, va formar al pati comunitari. Ens vam alinear segons l’antiguitat, i, per tant, jo era l’últim de tots. Els residents de les altres cabanes també van venir, a excepció dels de les tres de l’extrem, les buides, i dels de la cabana 8, que semblava normal amb llum de dia, però que ara que es ponia el sol refulgia com si fos de plata.

Vam desfilar turó amunt cap al pavelló del menjador. Els sàtirs se’ns van afegir venint de la praderia. Les nàiades van emergir del llac. Unes quantes noies més van sortir del bosc, i quan dic que van sortir del bosc, vull dir directament del bosc. Vaig veure una nena de nou o deu anys aflorar del costat d’un auró i pujar pel turó saltironant.

En total, potser hi havia un centenar de residents al campament, unes quantes dotzenes de sàtirs i una dotzena de nimfes dels boscos i nàiades barrejades.

Al pavelló, hi havia torxes enceses al voltant de les columnes de marbre. I, al centre, un foc encès en un braser tan gran com una banyera. Cada cabana tenia la seva taula, amb unes tovalles blanques amb la vora porpra. Quatre taules eren buides, però la de la cabana 11 vessava de gent. Em vaig haver d’estrènyer al caire d’un banc amb la meitat del cul a fora.

Vaig veure en Grover assegut a la taula 12 amb el senyor D, uns quants sàtirs i un parell de nois rossos rodanxons que s’assemblaven al senyor D. En Quiró estava dret en un costat, perquè la taula de pícnic era massa petita per a un centaure.

L’Annabeth seia a la número 6 amb una colla de nens atlètics i seriosos; tots tenien els ulls grisos i els cabells rossos.

La Clarisse seia darrere meu a la taula d’Ares. Semblava que ja havia superat la patacada de la mànega d’aigua, perquè reia i feia rots i tot de sorolls des­agradables juntament amb les seves amigues.

En Quiró, finalment, va picar amb una peülla al terra de marbre del pavelló, i tothom va quedar mut. Llavors va aixecar el got.

— Pels déus!

Tots els altres van aixecar el got igualment.

— Pels déus!

Les nimfes dels boscos van arribar amb plates de menjar: raïm, pomes, maduixes, formatge, pa del dia i, sí, carn a la brasa! Jo tenia el got buit, però en Luke em va dir:

— Demana-li el que vulguis. Sense alcohol, per descomptat.

Vaig dir:

— Coca-Cola cherry.

El got es va omplir de caramel líquid amb bombolles.

Llavors se’m va ocórrer una cosa.

— Coca-Cola cherry blava.

El refresc va agafar una tonalitat cobalt rabiosa. En vaig fer un xarrup prudent. Perfecte. Vaig fer un glop a la salut de la mare.

«No se n’ha anat — em vaig dir —. No pas per sempre, almenys. És a l’Inframón. I si és un lloc real, potser un dia...»

— Agafa això, Percy — va dir en Luke, donant-me una plata de pollastre fumat.

Em vaig omplir el plat, i estava a punt de fer una bona queixalada, quan em vaig adonar que tothom s’aixecava i se n’anava amb el plat cap al foc, al centre del pavelló. No sabia si anaven a buscar les postres o alguna cosa per l’estil.

— Vine — em va dir en Luke.

Mentre m’hi acostava, vaig veure que tothom agafava una porció del menjar que duia i el tirava al foc: la maduixa més madura, el tall de vedella més sucós o el panet de mantega més tou i calent.

A cau d’orella, en Luke em va aclarir:

— Cremem ofrenes als déus. Els agrada l’olor.

— Em prens el pèl.

Em va advertir amb la mirada que no m’ho agafés de broma, però no podia deixar de pensar per què a un ésser immortal i omnipotent li havia d’agradar l’olor del menjar cremat.

En Luke es va acostar al foc, va inclinar el cap i va tirar al braser un gotim de raïm gros i vermell.

— Hermes — va murmurar.

Jo era el següent. Hauria volgut saber quin nom diví havia de pronunciar. Finalment, vaig fer un prec en silenci: «Siguis qui siguis, digue-m’ho. Sisplau.» Vaig llançar un bon tall de carn a les flames. I quan me’n va arribar la flaire en forma de fum, no em van venir arcades.

No feia gens d’olor de menjar cremat. Feia olor de xocolata desfeta i brownies acabats de treure del forn, d’hamburgueses a la brasa i flors silvestres, i un centenar de coses bones que no haurien de combinar bé, però hi combinaven. Gairebé em podia creure que els déus en tenien prou amb aquell fum per viure.

Quan tothom va haver tornat al seient i va haver acabat de menjar, en Quiró va tornar a picar a terra amb la peülla per reclamar l’atenció.

El senyor D es va aixecar fent un gran esbufec.

— Sí, suposo que val més que us digui hola a tots. Doncs, hola. El nostre director d’activitats, en Quiró, diu que la pròxima captura de la bandera serà divendres. Actualment, el llorer el té la cabana 5.

De la taula d’Ares, es va enlairar un clamor des­agradable.

— Personalment — va prosseguir el senyor D —, m’importa un rave, però felicitats. A més, també us he de dir que avui tenim un resident nou. Peter Johnson.

En Quiró va murmurar alguna cosa.

— Ehem, Percy Jackson — es va corregir el senyor D —. Això mateix. Visca i tot això. Au, ara ja podeu anar corrent cap al vostre estúpid foc de camp. Vinga, va, aneu-vos-en.

Tothom ho va celebrar amb crits i visques. Ens vam encaminar tots cap a l’amfiteatre, on la cabana d’Apol·lo va començar una cantada. Vam cantar cançons de campament sobre els déus i vam menjar entrepans de galetes amb xocolata i núvols, i vam fer broma, i el més curiós era que ja no em feia la impressió que tothom estigués pendent de mi. Em sentia com a casa.

Aquell mateix vespre, més tard, quan les gus­pires del foc de camp s’enfilaven fent tirabuixons cap a un cel estrellat, el corn de mar va tornar a sonar, i tots vam desfilar cap a la nostra cabana.

No era conscient de com n’arribava a estar, de cansat, fins que em vaig ensorrar sobre el sac de dormir que m’havien deixat.

Vaig agafar la banya de minotaure amb les dues mans. Vaig pensar un moment en la mare, només pensaments agradables: el seu somriure, els contes que em llegia quan era petit a l’hora d’anar a dormir i la manera com em deia que no em deixés mossegar per les xinxes.

Quan vaig tancar els ulls, em vaig adormir immediatament.

Aquell va ser el meu primer dia al Campament Mestís.

Tant de bo hagués sabut que tindria tan poc temps per gaudir de la meva nova llar.

8

Nosaltres capturem la bandera

Els dies que van venir després em vaig instal·lar en una rutina que gairebé semblava normal, deixant de banda, esclar, el fet que era alumne de sàtirs, nimfes i un centaure.

Al matí, l’Annabeth m’ensenyava grec antic, i parlàvem dels déus i les deesses en present d’indicatiu, cosa que resultava francament inquietant. Vaig descobrir que l’Annabeth tenia raó respecte de la meva dislèxia: llegir grec antic no em costava gaire. No pas més que l’anglès, en tot cas. Després d’un parell de matins, podia xampurrejar uns quants versos d’Homer sense agafar mal de cap. La resta del dia, alternava diverses activitats a l’exterior, buscant alguna ocupació en què tingués traça.

En Quiró va intentar ensenyar-me a tirar amb arc, però de seguida vam descobrir que, amb un arc i una fletxa, no era gens hàbil. Ell no es va queixar, ni tan sols quan es va haver de desenganxar de la cua una fletxa perduda.

Les curses atlètiques? Tampoc no eren el meu fort. Les nimfes que feien de professores sempre em deixaven enrere. Em deien que no m’hi amoïnés. Elles te­nien segles d’experiència, fugint de déus enamoradissos. Però tot i així, era una mica humiliant ser més lent que un arbre.

I la lluita cos a cos... deixem-ho córrer. Cada vegada que entrava al tapís d’entrenament, la Clarisse em triturava.

— Si vols més llenya, te’n puc donar més, inútil — em deia a cau d’orella.

L’única disciplina en la qual jo excel·lia era navegar en canoa, i no era la mena de destresa heroica que la gent esperava del noi que havia vençut el minotaure.

Sabia que els consellers i els residents veterans m’observaven per determinar qui era el meu pare, però no els ho posava gens fàcil. Jo no era tan fort com els descendents d’Ares, ni tan bon arquer com els fills d’Apol·lo. No tenia la destresa dels descendents d’Hefest amb els treballs de forja, ni tampoc — els déus no ho permetin — la gràcia de Dionís amb les plantes enfiladisses. En Luke em va comentar que podia ser un fill d’Hermes, una mena d’escarràs de qualsevol ofici que no en sap fer cap de bé. Però em feia l’efecte que només m’ho deia per fer-me sentir bé. Ell tampoc sabia on col·locar-me.

A pesar de tot, el campament m’agradava. Em vaig acostumar a la boira del matí sobre la platja, a l’olor dels camps de maduixes amb la calor de la tarda i fins i tot als sorolls inquietants que els monstres feien de nit al bosc.

Sopava amb la gent de la cabana 11, llançava una part del menjar al foc i m’esforçava per percebre alguna mena de connexió amb el meu pare veritable. No en treia res. Només aquella sensació càlida de sempre, com el record del seu somriure.

Vaig començar a comprendre el disgust d’en Luke, per què semblava estar ressentit amb el seu pare, Hermes. Així que, d’acord... potser els déus tenien coses més importants entre mans. Però no podien trucar de tant en tant, o tronar una mica o el que fos? Dionís tenia el do de fer aparèixer llaunes de Coca-Cola light del no-res. Per què el meu pare, fos qui fos, no podia fer una aparició telefònica?

El dijous a la tarda, tres dies després d’arribar al Campament Mestís, vaig rebre la primera lliçó de combat amb espasa. Tots els membres de la cabana 11 ens havíem reunit a la gran arena circular de combat, on en Luke ens faria d’instructor.

Vam començar amb estocades i envestides elementals, utilitzant uns maniquins farcits de palla enfundats dins d’una armadura grega. Em sembla que ho vaig fer bé. Almenys, vaig entendre què se suposava que havia de fer i vaig demostrar tenir bons re­flexos.

El problema era que no trobava cap espasa que m’anés bé. Unes em resultaven massa pesades, altres massa lleugeres o massa llargues. En Luke feia tot el que podia per ajudar-me, però estava d’acord amb mi que cap arma de les que utilitzàvem a les pràctiques m’anava bé.

Després vam fer duels per parelles. En Luke va anunciar que aniria amb mi, tenint en compte que era el meu primer dia.

— Bona sort — em va dir un company —. Lluitant amb l’espasa, en Luke és el millor dels darrers tres-cents anys.

— Potser amb mi no serà tan dur — vaig replicar.

L’altre resident va esbufegar.

En Luke em va ensenyar a parar un cop, a des­viar-lo i a clavar una estocada, pel camí més dur. A cada embranzida em deixava una mica més masegat i esgarrinxat.

— Mantén la guàrdia alta, Percy — em deia, i després em colpejava a les costelles amb la fulla plana —. No tan amunt! — Zas!—. Ataca! — Zas!—. Ara, enrere! — Zas!

Quan va anunciar que fèiem un descans, jo estava xop de suor. Tothom es va amuntegar vora el refrigerador de begudes. En Luke es va tirar aigua glaçada al cap, i em va semblar tan bona idea que vaig fer el mateix. Em vaig sentir millor immediatament. La força em va tornar a fluir pels braços. Ja no em costava tant maniobrar l’espasa.

— Molt bé, tots en cercle! — va ordenar en Luke —. Si a en Percy li sembla bé, m’agradaria fer una petita demostració.

«Fantàstic — vaig pensar —. Que tothom contempli com estomaquen en Percy.»

Els descendents d’Hermes es van reunir al voltant. S’esforçaven per dissimular el somriure, com si ja haguessin passat per aquell tràngol i es frisessin per veure com en Luke em feia servir de sac de boxa. Ell va explicar a tothom que ens ensenyaria una tècnica per desarmar l’enemic: una manera de tombar-li la fulla amb l’espasa plana per tal que no tingués més remei que deixar caure l’arma.

— És difícil — va remarcar —. La van utilitzar una vegada en contra meu. Res de riure’s d’en Percy, vosaltres. La majoria de lluitadors amb espasa triguen anys a dominar aquesta tècnica.

Va mostrar amb mi els moviments que calia fer a càmera lenta. Com era de preveure, l’espasa em va caure de la mà.

— Ara a velocitat normal — va dir, quan vaig haver recollit l’arma —. Lluitarem normal fins que un dels dos desarmi l’altre. Estàs a punt, Percy?

Vaig assentir i en Luke em va escometre.

Encara no sé ben bé com, vaig aconseguir evitar que em colpegés a l’empunyadura. Se’m van despertar els sentits. Veia venir les seves envestides. Les contrarestava. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar una estocada pel meu compte. En Luke la va desviar fàcilment, però vaig notar un canvi en la seva expressió. Se li van empetitir els ulls i tot seguit va augmentar la pressió. L’espasa cada cop em pesava més. L’equilibri no era l’adequat. Sabia que només era qüestió de segons que em desarmés, així que em vaig dir «què carai».

Vaig intentar la maniobra que ens havia ensenyat. La meva fulla va colpejar la base de la seva i llavors la vaig fer girar ràpidament, posant tot el pes en una embranzida descendent.

Clang.

L’espasa d’en Luke va repicar contra la pedra. La punta de la meva espasa era a dos dits del seu pit indefens. Els altres residents es van quedar en silenci. Vaig abaixar l’espasa.

— Ai, perdó.

En Luke, durant un moment, va quedar massa xocat per parlar.

— Perdó? — A pesar de la cicatriu, la seva cara es va eixamplar amb un somriure —. Per tots els déus, Percy, com pots demanar perdó? Ensenya’m com ho has fet!

Jo no volia. Aquell breu accés d’energia frenètica m’havia abandonat completament. Però en Luke hi va insistir. Aquesta vegada, no hi va haver color. En el mateix moment en què les dues espases van xocar, en Luke em va colpejar a l’empunyadura i la meva espasa va lliscar per terra.

Després d’una llarga pausa, un dels que s’ho mirava va preguntar:

— La sort del principiant?

En Luke es va eixugar la suor del front i em va mirar amb un interès fins aleshores desconegut.

— Pot ser — va respondre ell —. Però vés a saber què seria capaç de fer en Percy amb una espasa ben equilibrada...

El divendres a la tarda, em vaig asseure amb en Grover vora el llac a descansar d’una experiència propera a la mort al mur d’escalada. En Grover s’havia enfilat fins al capdamunt com una cabra muntesa, però a mi gairebé m’atrapa la lava. Tenia la camisa plena de forats fumejants. I m’havia socarrimat el pèl dels braços.

Sèiem al moll, mirant com les nàiades teixien cistelles sota l’aigua, fins que vaig aplegar prou coratge per preguntar-li com li havia anat la conversa amb el senyor D. La cara li va agafar un to malaltís, esgrogueït.

— Bé — va dir —. De meravella.

— O sigui que la teva carrera continua.

Em va ullar amb aire nerviós.

— En Quiró et va explicar que... que vull obtenir un permís de buscador?

— Doncs... no. — Li volia preguntar què coi era un permís de buscador, però no em va semblar el moment oportú —. Només va dir que tenies plans molt importants, saps, i que necessitaves fer mèrits completant una assignació de vigilant. Ho has aconseguit?

En Grover va abaixar la mirada cap a les nàiades.

— Dionís va ajornar el veredicte. Va dir que amb tu encara no havia fracassat ni tingut èxit, de manera que els nostres destins continuen lligats. Si tu aconsegueixes una missió i jo t’hi acompanyo per protegir-te, i en tornem vius tots dos, potser arribarà a la conclusió que he completat la feina.

Això em va animar.

— Vaja, no està del tot malament, oi?

— Beeeeee! Hauria preferit que em traslladés a l’equip que neteja estables. Les possibilitats que a tu t’assignin una missió són... i, suposant que ho fessin, per què hauries de voler que t’hi acompanyés?

— Doncs perquè sí!

En Grover mirava fixament l’aigua amb expressió lúgubre.

— Teixir cistells... ha de ser maco ser manyós amb alguna cosa útil.

Vaig intentar fer-li entendre que tenia moltes habilitats, però això encara el va deprimir més. Vam parlar una estona de navegar amb canoa i dels entrenaments amb espasa, i després vam discutir els pros i els contres dels diferents déus. Finalment, li vaig preguntar per les quatre cabanes buides.

— La número 8, la de plata, pertany a Artemisa — va contestar —. Ella va jurar mantenir-se sempre verge. O sigui que res de nens, esclar. La cabana és, doncs, honorària. Si no en tingués cap, s’enrabiaria de mala manera.

— Sí, d’acord. I les altres tres... les de l’extrem? Són les dels Tres Grans, aquelles?

En Grover es va tensar, com si estiguéssim a punt de tocar un tema delicat.

— La número 2 és la d’Hera — va precisar —. També és honorària. És la deessa dels matrimonis, o sigui que no podia anar pel món mantenint relacions amb els mortals. D’això ja se’n cuidava el seu marit. Quan parlem dels Tres Grans, ens referim als tres germans poderosos, els fills de Cronos.

— Zeus, Posidó i Hades.

— Correcte. Ja m’entens. Després de la gran ba­talla contra els titans, ells tres van arrabassar el món al seu pare i es van jugar a la sort qui es quedava amb què.

— Zeus es va quedar el firmament — vaig recordar —. Posidó, el mar i Hades l’Inframón.

— Això mateix.

— Però Hades no té cap cabana aquí.

— No. Ni té un tron a l’Olimp, tampoc. Diguem que va a la seva per allà a baix, a l’Inframón. Si tingués una cabana aquí... — en Grover es va esgarrifar —, doncs, no seria gens agradable. Deixem-ho així.

— Però Zeus i Posidó... tots dos tenien mil milions de fills, segons les llegendes. Per què són buides, les seves cabanes?

En Grover va moure les peülles amb posat incò­mode.

— Fa cosa de seixanta anys, després de la Segona Guerra Mundial, els Tres Grans van acordar que no procrearien més herois. Els seus descendents eren massa poderosos. Intervenien en excés en els afers dels humans, i provocaven carnatges espantosos. La Segona Guerra Mundial, no sé si ho saps, va resultar d’una lluita entre els fills de Zeus i de Posidó per una banda, i els fills d’Hades per l’altra. Els vencedors, Zeus i Posidó, van obligar Hades a jurar, igual com van fer ells, que no mantindrien més relacions amb dones mortals. Ho van jurar tots tres pel riu Estix.

Va retrunyir un tro. Vaig dir:

— Això és gairabé el jurament més seriós que es pot fer.

En Grover va assentir.

— I els tres germans van mantenir la paraula? Res de criatures?

L’expressió d’en Grover es va enfosquir.

— Fa disset anys, Zeus va caure en la temptació. Hi havia una estrella de la tele amb un pentinat dels anys vuitanta... i Zeus no ho va poder evitar. Quan va néixer la criatura, una nena anomenada Thalia... doncs bé, el riu Estix és molt rigorós pel que fa a les promeses. Zeus se’n va sortir bé perquè és immortal, però va portar la seva filla a un destí terrible.

— Però no és just! La nena no en tenia cap culpa!

En Grover va vacil·lar.

— Percy, els fills dels Tres Grans tenen poders superiors als dels altres mestissos. Tenen una aura molt forta i una olor que atrau els monstres. Quan Hades va descobrir això de la nena, no li va fer cap gràcia que Zeus hagués trencat el jurament i va deixar lliures els pitjors monstres del Tàrtar per turmentar la Thalia. Un sàtir va rebre l’encàrrec de protegir-la quan la noia va fer dotze anys, però no hi va poder fer res. Va intentar escortar-la fins aquí amb un parell de mestissos més, amb els quals ella havia travat amistat. Gairebé ho van aconseguir. Van arribar fins al capdamunt d’aquell turó. — Va assenyalar l’altra banda de la vall, cap al pi on jo havia lluitat contra el minotaure —. Les tres Benèvoles els perseguien, juntament amb una bandada de cerbers. Estaven a punt d’atrapar-los quan la Thalia va dir al sàtir que portés els altres dos mestissos a un lloc segur mentre ella mantenia a ratlla els monstres. Estava ferida i exhausta, i no volia viure com un animal perseguit. El sàtir no volia deixar-la sola, però també havia de protegir els altres i no la podia fer canviar d’idea. Així que la Thalia va fer l’última intervenció tota sola al capdamunt d’aquell turó. Mentre agonitzava, Zeus se’n va compadir. La va convertir en aquell pi. El seu esperit encara ajuda a protegir les fronteres de la vall. Per això el turó s’anomena Turó Mestís.

Vaig observar l’arbre des de la distància.

Aquella història em va omplir de pena... i també de culpa. Una noia de la meva edat s’havia sacrificat per salvar els seus amics. S’havia enfrontat a tot un exèrcit de monstres. En comparació, la meva victòria contra el minotaure no semblava gran cosa. Vaig pensar que potser, si hagués actuat d’una altra manera, hauria pogut salvar la mare.

— Grover — vaig dir —, és veritat que hi ha herois que han anat a acomplir una missió a l’Inframón?

— Alguna vegada — va admetre —. Orfeu. Hèrcules. Houdini.

— I han pogut fer tornar mai ningú d’entre els difunts?

— No. Mai. Orfeu va estar a punt... Percy, no deus pensar seriosament en...?

— No — vaig mentir —. Només ho preguntava. És a dir, que sempre hi ha un sàtir assignat a un semidéu.

En Grover em va estudiar cautelosament, com si no estigués segur que hagués descartat de debò la idea d’anar a l’Inframón.

— No sempre. Hem de vigilar moltes escoles. Intentem detectar els mestissos que tenen fusta de grans herois. Si en trobem algun amb una aura molt forta... com per exemple un fill d’un dels Tres Grans... avisem en Quiró. Ell procura tenir-los sempre un ull al damunt, perquè poden provocar problemes greus de veritat.

— I tu em vas trobar a mi. En Quiró em va dir que creies que jo podia ser algú especial.

Per l’expressió d’en Grover, semblava que l’acabés de ficar dins una trampa.

— Jo no... A veure, escolta’m, no pensis d’aquesta manera. Si ho fossis, ja m’entens, no t’assignarien mai una missió, i jo no obtindria mai el meu permís. Probablement ets fill d’Hermes. O fins i tot d’un dels déus menors... Ganimedes o algun altre. No et preocupis, d’acord?

Em vaig quedar amb la idea que, més que per mi, ho deia per donar-se confiança a si mateix.

Aquell vespre, després de sopar, tothom estava molt més esverat que de costum.

Per fi havia arribat l’hora de capturar la bandera.

Quan vam tenir els plats nets, el corn va sonar i tots ens vam posar drets davant les taules.

Els residents cridaven i victorejaven quan l’Annabeth i dos germans seus van entrar al pavelló corrent portant un estendard de seda. Feia uns tres metres de llarg, era d’un gris lluent i mostrava la imatge d’una òliba sobre una branca d’olivera. Des de l’altre extrem del pavelló, la Clarisse i els seus companys també van entrar corrent amb un altre estendard, idèntic de mida, però d’un vermell llampant, amb la imatge d’una llança ensangonada i el cap d’un senglar.

Em vaig girar cap a en Luke i, per sobre del xivarri, li vaig dir:

— Són aquestes dues, les banderes?

— Sí.

— Sempre lideren els equips Ares i Atena?

— No sempre — va respondre —. Però tot sovint.

— I si una altra cabana en captura una, què feu? Torneu a pintar la bandera?

Va somriure.

— Ja ho veuràs. Primer n’hem d’aconseguir una.

— A quin bàndol som, nosaltres?

Em va dedicar una mirada astuta, com si sabés alguna cosa que jo ignorava. La cicatriu de la cara gairebé li donava un aspecte sinistre a la llum de les torxes.

— Hem establert una aliança temporal amb Atena. Avui, hem de prendre la bandera als d’Ares. I tu ens hi ajudaràs.

Es van anunciar els equips. Atena s’havia aliat amb Apol·lo i Hermes, les dues cabanes més nombroses. Aparentment, per tal d’obtenir suports, s’havia pactat un intercanvi de privilegis: horaris de dutxa, torns de feines domèstiques i reserves per als espais d’activitats.

Ares s’havia aliat amb tots els altres: Dionís, Demèter, Afrodita i Hefest. Pel que havia vist, els descendents de Dionís eren atletes de primera fila, però només n’hi havia dos. El punt fort dels de Demèter eren les habilitats en el medi natural i tot el que feia referència a l’aire lliure, però no eren especialment agressius. La cabana d’Afrodita no em preocupava gaire. Els seus integrants se saltaven la majoria d’activitats, s’asseien a contemplar el seu reflex al llac, es pentinaven tota l’estona i s’explicaven xafarderies. I això no és un comentari sexista ni res per l’estil, en aquella cabana hi havia tant nois com noies. Els fills d’Hefest no eren gaire guapos, i només n’hi havia quatre, però eren fornits i corpulents perquè es passaven el dia treballant a la forj

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X