Pròleg

Poca gent es podia imaginar, el 4 de novembre de 1926, que aquell dia esdevindria històric, un «dia que ha fet Catalunya». La gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que tenien uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia militants destacats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al capdavant d’aquell projecte llargament meditat, però a la fi molt modest en termes militars, hi havia un home de seixanta-set anys, ja gran, amb una àmplia carrera, que l’havia fet, successivament, tinent coronel de l’exèrcit espanyol, diputat catalanista al Congrés i líder del naixent independentisme català (que, aleshores, uns i altres anomenaven «separatisme»). Parlem de Francesc Macià. Durant uns mesos, amb motiu del judici a què seria sotmès per la justícia francesa, la premsa de París, de Madrid i de Barcelona posaria el focus en ell.

Però res no feia sospitar que aquell moviment aparentment molt minoritari (i tot seguit titllat d’«esbojarrat» per molts) faria història. El 7 de novembre, La Vanguardia escrivia en titulars: «La policía francesa detiene a más de cien emigrados españoles y a unos veinte italianos. Entre los detenidos figura el exdiputado don Francisco Maciá». És significatiu el tracte de «don» dispensat a aquell vell personatge, i també l’esment de la seva condició d’exdiputat: la dictadura del general Miguel Primo de Rivera havia dissolt el Congrés i les altres institucions electives, i, per tant, tots els diputats havien esdevingut exdiputats.

L’article, de pàgina sencera, dedicava un paràgraf a les declaracions del detingut: «Francisco Maciá, interrogado, ha manifestado que era el alma de la organización y jefe de la expedición y ha reivindicado la responsabilidad de todo lo ocurrido, afirmando que todas las demás personas detenidas no han hecho más que ejecutar sus órdenes. Ha añadido que empezaría de nuevo a la primera ocasión favorable que se le presente». La persona, el personatge, aquest és, sens dubte, el punt fort d’aquella diada, el capital que es multiplicarà en els anys següents, a mesura que creixerà la llegenda de l’home esdevingut «l’Avi», fins a convertir-lo gairebé en mite.

Tot i la seva edat, Francesc Macià era relativament novell en política. Als quaranta-set anys havia decidit abandonar una vida pràcticament regalada: tinent coronel del cos d’enginyers, casat amb Eugènia Lamarca —la primera propietària agrícola de la província de Lleida, on estava destinat des de feia anys— i pare de família. Ho va posar tot en joc per enfrontar-se als seus companys d’armes a causa de les seves accions anticatalanes i, en particular, per la seva participació o connivència amb l’assalt del setmanari catalanista Cu-Cut!. I així, el 1907, Francisco Macià (perquè aleshores encara es feia dir Francisco, a la catalana, com l’havien anomenat sempre a casa) va ser el candidat estrella de la Solidaritat Catalana a les eleccions del 1907 i va obtenir no una, sinó dues actes de diputat, per Barcelona i per les Borges Blanques. Tanmateix, en els anys següents, el nou Francesc Macià va anar radicalitzant els seus postulats catalanistes fins a formular ja un projecte i un discurs netament independentistes. I, en paral·lel, es va acostar al moviment obrer, amb l’establiment de vincles sòlids amb l’anarcosindicalisme català. La dictadura de Primo de Rivera, lluny de separar-lo del seu objectiu, va contribuir a conformar aquest procés.

Macià, doncs, s’erigeix com a home i mite. I quant a Prats de Molló, és important també el gest. En una dictadura que havia esclafat les llibertats i que perseguia la llengua i la cultura catalanes, però que havia restablert la pau social mitjançant la violència d’estat i afavoria la cor­rupció dels poderosos, l’alçament frustrat de Prats de Molló va esdevenir un gest de dignitat. Una dignitat que va confirmar l’actuació de Macià i els seus homes durant el judici. Altrament, no es podria explicar la victòria esclatant, el 14 d’abril de 1931, d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que havia fundat tot just un mes abans.

I cal fer referència, encara, als actors internacionals, en una Europa marcada per les terribles conseqüències de la Gran Guerra (que després hem anomenat «Primera Guer­ra Mundial») i per l’ascens del comunisme i del feixisme. L’acció de Macià a la Catalunya del Nord i també, per tant, a la República Francesa, obligà a posicionar-se una judicatura i un executiu que veien la Itàlia de Benito Mussolini —al poder des de feia tot just quatre anys— com un rival seriós i que observaven la dictadura militar de Primo de Rivera —constituïda el 1923— com un intent de clonar-ne el model. La presència d’italians antifeixistes en un complot independentista català corroborava aquesta impressió.

També el catalanisme independentista s’havia forjat en el marc de l’Europa sorgida de la Gran Guerra. Hi havia impactat especialment la dissolució de les velles monarquies imperials i la formació de les noves repúbliques que, poc o molt, obeïen al «principi de les nacionalitats» proclamat pel president nord-americà Woodrow Wilson, allò que avui anomenem el «dret d’autodeterminació». En particular, l’independentisme català mostrava un interès clar per Irlanda (el 1922, la major part de l’illa havia esdevingut un estat lliure, després d’una lluita armada duríssima contra els ocupants britànics).

Macià, a més, havia tirat endavant el seu projecte després d’un intent fallit d’obtenir el suport econòmic i militar de la tot just constituïda Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: la pàtria del proletariat, els suposats èxits de la qual admiraven i esglaiaven alhora el món capitalista. I encara, acabat el procés judicial de París, amb una victòria rotunda, Macià es traslladarà a Bèlgica, un petit país destinat a ser un enclavament neutral entre França i Alemanya, fins que la necessitat de reclutar nous suports econòmics i humans el duran, en una ruta triomfal, pels casals catalans d’Amèrica —amb una estada molt especial a l’Havana, on el separatisme català proclamarà la Constitució Provisional de la República Catalana.

Tots aquests elements converteixen el que va ser una aventura molt minoritària, i en tot cas fallida, en la llavor del 14 d’abril, i doncs, de la proclamació de la República Catalana i, tot seguit, de la recuperació de l’autogovern perdut el 1714 (dos-cents disset anys abans!), la Generalitat de Catalunya.

El llibre de Giovanni C. Cattini recull tots aquests aspectes i ens mostra una visió original i renovadora d’aquells fets. Cattini ja ens havia sorprès amb els seus estudis sobre la trama italiana de Prats de Molló (El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana, 2009). Ara, la seva recerca l’ha dut a explorar altres fons, en general desconeguts. D’una banda, el Fons Francesc Macià de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que recull una gran quantitat de documentació interna i també de material d’agitació del nucli encar­regat de preparar i protagonitzar l’acció militar, cosa que permet reconstruir l’ambient que s’hi vivia. D’altra banda, el Fons del Ministeri de l’Interior, a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, i el Fons de l’Ambaixada de París (Ministeri d’Exteriors), a l’Archivo General de la Administración, amb seu a Alcalá de Henares. L’encreuament de les dades d’aquests dos arxius permet resseguir el control de l’exili per part de la policia espanyola, que era certament sistemàtic, i mesurar en termes més objectius la realitat del moviment independentista a l’exterior, que era, sens dubte, força més ampli del que sovint s’havia afirmat.

És probable que alguns aspectes de l’alçament armat independentista del 1926 quedin per sempre més en la foscor. En tot cas, la recerca de Giovanni C. Cattini ens en permet conèixer per primera vegada, i de primera mà, molts de fins ara inèdits —probablement, tots aquells als quals es pot accedir avui mitjançant el mètode històric. Que tingueu una bona lectura.

AGUSTÍ ALCOBERRO

Introducció

El 4 de novembre se salvà Catalunya

El fet d’armes de Prats de Molló salvà Catalunya, davant el món civilitzat i davant les generacions que vindran, d’una vergonya sense precedents en la història de la nostra terra. [...] Francesc Macià, a Perpinyà, a Tolosa i a París, organitzà d’una manera vigorosa i disciplinada aquella gesta magnífica que va ésser la batalla de Prats de Molló. Fou una batalla que vam lliurar i guanyar. Fórem els primers que diguérem al general Primo de Rivera que no solament estàvem disposats a vessar la nostra sang per Catalunya, sinó que ho faríem també per tots els nostres germans ibèrics que patien la mateixa disbauxa i el mateix esclavatge odiós.

JOSEP FONTBERNAT,

La batalla de Prats de Molló (1930)

La reflexió de Josep Fontbernat pot semblar, avui, una mica exagerada: actualment queda una memòria desdibuixada del dia 4 de novembre de 1926. L’intent de revolta armada ideat per Francesc Macià per aconseguir la independència de Catalunya i aturat per la policia francesa s’ha presentat, sovint, com una quixotada que, in extremis, va donar notorietat al seu protagonista principal. Cinc anys després, en canvi, Macià esdevingué el símbol indiscutible de l’autogovern de Catalunya, amb la proclamació de la República Catalana, tot i que de curta durada, ja que, tres dies després, la transformà en el govern autònom de la Generalitat de Catalunya per contribuir a reforçar el projecte de la Segona República espanyola. Aquest menysteniment cap a l’intent de revolta de Prats de Molló el va recollir perfectament Amadeu Hurtado en les seves memòries, en què recorda el rebuig de tots els dirigents dels partits catalanistes i burgesos, que «se sentien sufocats per la impressió de ridícul que suposaven que havia de produir el succés». El prestigiós advocat afegia que aquests dirigents «no s’estaven de dir i fins de publicar que era una atzagaiada haver compromès el nom de Catalunya».[1]

En el mateix sentit, Josep Carner i Ribalta, secretari de Francesc Macià, recordava una anècdota del líder del regionalisme conservador —Francesc Cambó—, que, en assabentar-se de la detenció dels escamots a Prats de Molló, sembla que va afirmar: «Què volen fer aquests pobres nois? [...] Entrar a Catalunya per les muntanyes? [...] Si no podran tenir-se de mal de peus...!».[2]

Els fets de Prats de Molló, en canvi, són un moment cabdal en la història del catalanisme, perquè ens ajuden a entendre el que avui s’anomenaria «eixamplar les bases» d’un moviment polític transversal que fins al moment havia trobat força dificultats per fer-se hegemònic en les classes subalternes del país. Per aquesta raó, els fets de Prats de Molló mereixen un estudi que ressalti aquest esdeveniment que, més enllà del seu fracàs, ens permeti entendre el clima cultural de l’època, els anhels i els projectes nodrits pels seus protagonistes. De la mateixa manera, aquesta reconstrucció és indestriable de la trajectòria del seu principal impulsor, que, amb els seus encerts i els seus errors, va aconseguir materialitzar el somni d’autogovern que les generacions anteriors de catalanistes no havien arribat a tocar mai. Ens sembla fonamental contribuir a dissipar la boira al voltant de l’actuació de Macià i de la imatge perenne de Quixot que envolta el personatge. Per contra, la vida política del dirigent independentista es va caracteritzar pels càlculs, a vegades atrevits, però sempre inspirats en una estratègia d’esdevenir hegemònic, amb la finalitat de conquerir el poder. La seva estratègia també va estar marcada per la recerca constant del pacte com a horitzó permanent d’actuació amb forces sovint allunyades dels seus ideals. Aquesta estratègica «pactista» li va costar crítiques dels sectors més intransigents del nacionalisme català. Tot i això, els resultats d’aquests pactes van permetre a Macià aconseguir el que no havien pogut assolir els grans estadistes regionalistes del període.

Des d’aquesta perspectiva, el present volum vol acompanyar el lector en les raons que motivaren la revolta de Prats de Molló, tot recorrent les etapes destacades que expliquen el naixement del moviment independentista, el qual, des d’una aspiració latent i desorganitzada, esdevingué un corrent minoritari però estructurat i aguerrit, amb una gran capacitat d’irradiació i fins i tot de suggestió envers el conjunt de les reivindicacions del moviment catalanista més ampli i transversal. Per això ens fixarem en la primera dècada del 1900 i en els anys que ajuden a entendre la radicalització d’aquest moviment, que es nodrí tant de les pautes de la política espanyola com de les grans aspiracions de la política global, marcada per la Primera Guerra Mundial i per la seva brutal postguerra, quan la violència política es generalitzà a tot Europa. No era estrany que milers de joves soldats, desmobilitzats i traumatitzats per la violència de les trinxeres, no acabessin d’encaixar en el retorn a la seva vida anterior a l’uniforme i bolquessin les seves frustracions en les lluites polítiques utilitzant les tècniques i les estratègies apreses durant els anys bèl·lics.

Aquest sostre cultural d’època influí en tots els moviments polítics del moment i es caracteritzà per la lluita independentista irlandesa i per la Revolució Russa. Ambdós esdeveniments anaren acompanyats de sagnants guerres civils internes que marcaren les generacions qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X