2

Dos copets suaus i aquella cantarella: «Mossega, mossega, rosega, qui és que rosega ma caseta?».

La Marlene, vint-i-dos anys, no gaire més de metre seixanta, ulls d’un blau malenconiós, una piga a la punta del somriure, indiscutiblement bonica i indiscutiblement espantada, es va mirar en el reflex de la caixa forta com si fos un mirall i es va tractar de ruca. Metall, no pas el massapà del conte. I res de bruixes rondant per allà.

És la por, es va dir, res més.

Va relaxar les espatlles, contingué la respiració, igual que el seu pare abans de prémer el gallet de l’escopeta, va deixar anar l’aire dels pulmons i es tornà a concentrar. Les bruixes no existeixen. Els contes diuen mentides. L’únic que compta és la vida, i la Marlene es disposava a canviar la seva per sempre més.

La combinació feia de bon recordar. U. Tres. Dos. Després un quatre. Cop de canell, un altre quatre i ja està. Tan senzill que les mans ho van fer totes soles.

Va subjectar la maneta d’acer, estirà avall i serrà les dents.

Un tresor.

Feixos de bitllets amuntegats com si fossin llenya per cremar. Una pistola, una capsa de munició i una bosseta de vellut. Sota la capsa, una llibreta que valia com tots aquells diners multiplicats per cent i encara més. Entre les pàgines esgrogueïdes s’hi amagava sang i tal vegada un parell de cadenes perpètues: una llista infinita de creditors i de deutors, d’amics i d’amics dels amics, escrits a mà amb la cal·ligrafia petita, prima i inclinada de Herr Wegener. La Marlene no hi va dedicar un segon cop d’ull. La pistola, les bales i els feixos de bitllets no li interessaven. En canvi la bosseta de vellut li feia suar les mans. Sabia què contenia, sabia el poder que conferia, i tot plegat li feia pànic.

No era un robatori i prou, allò.

Diguem les coses pel seu nom.

L’acte que aquella dona tan jove estava cometent amb el cor a la gola era: traïció. La Marlene Taufer «de» Wegener, legítima esposa de Robert Wegener. L’home davant del qual tothom acotava el cap, després de quaranta-dos anys dedicats a bastir una carrera a còpia d’intimidacions, contraban, emboscades i homicidis. Ningú hi feia broma, amb un home com ell. Ni tan sols gosaven dir-li pel nom de pila. Per a la gent, en Robert Wegener era «Herr» Wegener.

Per a ella, també.

La Marlene. La seva dona.

Au, va, afanya’t.

Que el temps vola.

I, tanmateix, potser precisament per culpa de les busques, en l’espai entre un tic i un tac del pèndol, quan la Marlene va obrir la bosseta de vellut, el conte es va tornar a imposar sobre la realitat i la mirada de la jove es va creuar amb l’esguard blau, profund i terrible de certes criatures minúscules i punxegudes.

Kobolds.

Ho va trobar massa obvi i tot. Als kobolds els encanta el metall, el fred i la mort: caixa forta, pistola, diners i llibreta.

Un cau perfecte.

Els kobolds reaccionaren ferotgement a la intrusió. Van xuclar la llum de la sala, l’empresonaren en els seus ullets cruels i la transformaren en un destil·lat d’odi tan salvatge que va anar de poc que la bossa no se li esquitlla entre els dits, a la Marlene.

Això la va retornar al present. A la caixa forta oberta de bat a bat. A la mansió de la riba del Passirio.

A la realitat, per tant.

La bosseta de vellut era plena de safirs. Carboni comprimit que, per una broma de la física, havia après a brillar com un estel. Tota, o gairebé tota, la fortuna de Herr Wegener al palmell de la mà. Però res de bruixes ni de kobolds. Perquè, insistí la Marlene, les bruixes no existeixen, els kobolds tampoc, i en canvi aquelles pedres precioses no solament eren reals sinó també la clau de la seva nova vida. Si és que es decidia d’una vegada a tocar el dos.

Espolsant-se els contes del cap, i sense pensar en la seqüència d’esdeveniments que acabava de desencadenar, la Marlene va tancar la bossa amb cura, se la va amagar a l’infern de l’anorac que duia, tancà la caixa forta, hi tornà a col·locar el quadre a davant, redreçà l’esquena, es va posar a lloc un ble de cabells que li queia davant dels ulls i sortí del dormitori.

Va travessar el passadís, una rampa d’escales, la sala, el pati amb masses miralls i l’escalinata exterior. La nit la va embolcallar amb un ventet suau que bufava del nord.

No es va aturar.

Va engegar el Fiat 130 de color gris i arrencà. La mansió fent-se petita pel retrovisor. Els fanals succeint-se. L’aliança d’or volant fora de la finestra sense contemplacions. La ciutat adormida. El taller. Una parada ràpida i, gràcies a un sobre ben farcit, el Fiat 130 es va convertir en un Mercedes W114 de color nata amb la matrícula neta, papers en regla, pneumàtics nous de trinca i dipòsit ple.

Sense dir ni adeu, en direcció oest.

Descomptant els primers flocs de neu, tot anava com havia d’anar.

Si més no fins al primer control de carretera, a pocs quilòmetres de Malles. Un autèntic imprevist.

Al capdamunt dels revolts que acabava d’enfilar va entreveure una furgoneta sense llums i un parell de carrabiners amb aspecte de morir-se de fred. O de son. O potser del qui espera algú o alguna cosa amb posat burleta.

Herr Wegener tenia ulls i orelles pertot arreu. Cossos de seguretat inclosos.

Per tant: calia jugar-se-la o canviar de ruta?

Si no hagués estat pel neguit i la por, la Marlene hauria pogut acomplir el seu pla sense patir pels imprevistos. Però el neguit, la por i la neu cada cop més intensa la van empènyer a frenar, girar cua i trencar per una carretera secundària, tot desencadenant així una nova seqüència d’esdeveniments.

La carretera secundària la dugué a una altra, més estreta i tortuosa, que travessava un poblet adormit fins a una cruïlla (dreta o esquerra?, cara o creu?) i més enllà, amb la neu que s’anava acumulant.

I quan el cotxe va començar a patinar, la noia de la piga a la punta del somriure va decidir continuar igualment, amb un ull a l’asfalt que no parava d’enfilar-se i un altre al mapa, on, no cal dir-ho, aquell pas (maleïts siguin ells i els seus mapes tan mal fets) no estava indicat.

No era veritat.

El mapa era imprecís, potser com tot, ben mirat, però equivocat? Era l’any 1974, i el 1974 l’home ja havia deixat la seva petja a la lluna: un mapa no es podia equivocar. A la Marlene només li hauria calgut arrambar-se un moment, posar el fre de mà, encendre el llum interior, respirar fondo i fixar-s’hi més. Les coses haurien anat d’una altra manera.

Però no es va aturar.

A l’angoixa s’hi havia afegit la incredulitat de qui es veu perdut.

Prem el gas, però amb suavitat, i tira. Bé ha de portar en alguna banda, aquesta carretera. Amb una mica d’espai per fer maniobra i tornar enrere a desafiar el control de carretera, ja s’hauria conformat; qualsevol cosa per tal de trencar aquella nova i inexorable seqüència d’esdeveniments i recuperar el control del seu destí.

Però no.

Tal vegada la neu, tal vegada la mirada que no se separava del mapa, de cop i volta la Marlene va sentir que el Mercedes perdia adherència, derrapava cap a l’esquerra, feia una volta sobre ell mateix i sortia volant.

Espantós.

La foscor escombrada pels fars. Eixams de flocs foscos giravoltant de pressa. La gola de l’abisme. Els troncs dels arbres, immòbils i perfectament visibles fins al més petit detall.

La topada.

Violenta.

Un esclat de dolor ofegat per l’estrèpit de la planxa del vehicle en esqueixar-se. Un plany esgarrifós, ara sí, massa semblant al grinyol de la porta de la bruixa.

La Marlene xisclà el nom de Déu.

I mentre la muntanya, negra i sense nom, se li abraonava al damunt, el seu crit es va transformar en una ranera. Però l’última cosa que va invocar fou l’amor. L’amor que l’havia empesa a trair l’home més perillós que havia conegut mai. L’amor que tenia un nom.

—Klaus.

L’últim mot que va sentir abans de la foscor.

3

Gairebé l’albada.

Sense el rellotge ningú hi hauria parat compte. La nevada havia pujat d’intensitat fins a convertir-se en rufaga. Ni gota de llum a fora, només una calitja blanca.

Dins l’habitació tampoc. L’aranya del sostre semblava que no arribés a il·luminar res, més enllà d’una taca a terra sense forma.

Si la miraves gaire estona, t’arriscaves que et vinguessin mals pensaments. Tant ell com ella se’n guardaven prou.

Recordava massa una taca de sang.

Descomptant el tic tac del pèndol i la respiració d’ells dos, tot era silenci.

La dona seia en una butaca amb les mans a la falda. Erta com un soldadet de plom, amb les faccions cristal·litzades en una ganyota que li posava deu anys més a sobre. Duia una mena d’uniforme. Faldilla a l’altura del genoll, davantal blanc i cabells recollits en una trena. Si no fos per l’expressió amoïnada (o esporuguida?), hauria fet goig.

Es deia Helene i feia cinc anys que exercia de governanta a la mansió de la riba del Passirio. I en feia ben bé deu que havia deixat de mossegar-se les ungles.

Havia estat una de les primeres lliçons de l’Escola d’Economia Domèstica de Bressanone, on havia après els rudiments de l’ofici. Les mans d’una bona governanta, li havien ensenyat els professors, són la seva targeta de visita. Sempre netes i endreçades amb cura. Deixar de mossegar-se les ungles havia estat pràcticament com deixar de fumar, abans no s’hi va haver avesat. Durant una pila d’anys la possibilitat de tornar al vici no se li havia ni acudit.

Fins que no van començar els crits.

Quina mena d’ésser humà podia xisclar d’aquella manera?

Tornar-hi havia estat un instant. Clavava mossegadetes, rosegava, i quan les dents empenyien carn viva, l’Helene, amb un gest de fastigueig, tornava a deixar caure les mans a la falda i a rebregar-se el davantal.

I tot seguit hi tornava.

Mans. Boca. Ungles. Dents. Una fibladeta de dolor.

Davantal.

I sant tornem-hi.

Només havia intercanviat una mirada amb l’home que estava dret, repenjat a l’enorme llar de foc que no es feia servir. Una mirada i prou.

Més que eloqüent.

L’home es deia Moritz. En tenia trenta acabats de fer, unes ulleres sota els ulls com hematomes i una pistola automàtica en una butxaca secreta de l’americana del vestit fosc. Normalment li quedava com un guant, aquell vestit. Li havia costat un dineral, però havia valgut la pena. S’ho deia ell mateix al matí mentre es feia el nus de la corbata o es passava un cop més els dits pels cabells xops de brillantina, i l’hi confirmava l’interès de les dones amb qui es creuava pels carrers del centre.

Aquell dia, però, amb el vestit bo o sense, en Moritz s’hauria sentit igualment maldestre i guerxo com un espantaocells. Perquè, quan la seva mirada s’havia emmirallat en la de l’Helene, l’home de la pistola va veure alguna cosa que l’havia terroritzat. Un esguard com n’havia vistos tants d’ençà que formava part del cercle de Herr Wegener. L’esguard d’una víctima.

I això no era bo.

No era bo perquè en Moritz era un home simple que dividia el món llançant una moneda. Víctima o botxí? Senzill: res millor que el soroll d’un nas quan s’esquerda.

Amb el seu metre noranta per noranta quilos de pes i la seva tirada natural a la violència, en Moritz no havia experimentat mai el temor de la víctima. Fins al moment que, en reflectir-se en els ulls de l’Helene, es va demanar: quina classe d’ésser humà pot xisclar d’aquesta manera? I quant de temps s’hi podrà estar abans no perdi del tot el senderi? I encara: i de nosaltres, què se’n farà?

Per això havia deixat de mirar la governanta. O la taca de les rajoles de l’habitació.

Massa preguntes, massa.

En Moritz les avorria, les preguntes.

Perquè a les preguntes no els pot rebentar el nas. Ni plantar-los una bala enmig del cor (i per si de cas una altra al cap) i que callin per sempre més.

Les preguntes eren com aquells insectes fastigosos que són tot dents i paciència i que, inexorables, famèlics i malparits, acaben per ensorrar fins el més resistent dels castells.

Silenci.

Vet aquí què li hauria agradat, a en Moritz.

Fer com aquell qui res i esfumar-se una estoneta. Tot just el temps perquè marxessin els mals pensaments. Un cigarret al jardí. O un didalet de conyac.

Però les ordres eren ordres. Les ordres, per a una persona com en Moritz, esbandien els signes d’interrogació. Marcaven el límit entre el que es pot fer i el que està prohibit.

Les ordres dibuixaven una línia recta, senzilla, i ell era un home senzill. A més a més feien que la desobediència fos molt més excitant.

I era justament això, si cal dir la veritat, el que li havia portat maldecaps.

Per aquest motiu ara s’estava quiet, encarcarat dins del vestit fosc i recolzat a la llar de foc apagada. Escoltant els crits i notant el pes de l’automàtica que el tenia clavat a terra. Cap a la taca de les rajoles.

L’Helene, en canvi, no tenia una visió tan simplificada del món. No existien només el blanc i el negre. L’obediència i la transgressió, les víctimes i els botxins. Hi havia tot un oceà de grisos per solcar. No calia gran cosa per convertir una ordre en un consell, i els consells no eren trampes de caçar ratolins: sempre deixaven alguna escapatòria. Els seus deures, per exemple, eren en relació amb la casa.

No pas amb l’amo de la casa.

Casa i amo de la casa no eren el mateix.

Vet aquí una escapatòria.

Quan va trobar que ja en tenia prou, d’aquells crits, es va posar dreta d’un bot i va sortir de la cambra.

Silenciosa com un fantasma.

4

L’albada.

Més que veure-la, la va sentir a l’ossada. Tampoc hauria pogut ser d’altra manera. Les finestres que donaven al jardí estaven barrades. Només un llum de peu, malmès però encara en funcionament, il·luminava una mica la cambra, immersa en el caos. Armaris oberts de bat a bat, calaixos per terra, roba estripada, una infinitat de paperots, objectes, quadres i llibres (llevat d’un) escampats, víctimes innocents de la seva fúria.

Al mig del dormitori, tot decorat i amb cortines de vellut amb sanefes daurades, assegut al llit desfet, Herr Wegener va ser conscient que, si no deixava de bramar i començava a reflexionar amb lucidesa i raciocini, cada esforç que l’havia portat a ser qui era es transformaria en un munt de fems i de suor malbaratada.

Durant molts anys s’havia vantat del seu autocontrol. Nervis d’acer i sang freda l’havien dut a comandar sobre allò que ell havia batejat, secretament, «l’imperi». Un imperi preparat per fer el salt amb què s’elevaria —i aquest era el pla— per damunt del rang d’home davant del qual els altres es treuen el barret al d’home davant del qual és obligatori fer una reverència.

En aquella albada gèlida, per més que s’hi escarrassés, l’autocontrol no es veia enlloc.

Perquè en Wegener no es volia creure allò que els nervis d’acer i la sang freda li donaven a entendre. Que només hi havia una explicació, una i prou: la Marlene.

Impossible. La Marlene no el trairia mai. Era la seva dona. Era la dona que estimava. I, sobretot, era una dona, i el fet que una dona es burlés d’un home com ell no s’havia vist mai. O potser sí, potser en algun racó de món existien dones capaces d’atrevir-se a anar tan lluny, però en Wegener estava convençut que la Marlene no n’era una. Ni de broma.

Nervis d’acer i sang freda no hi estaven d’acord. I hi insistien.

Ha estat ella, ha estat ella, ella, ella.

La Marlene.

Nervis d’acer i sang freda en tenien proves. Per exemple, a la casa no hi havia senyals de cap efracció. Ni en portes ni en finestres. Ho havia comprovat personalment. Cap senyal de trencadissa. No havia entrat ni sortit ningú. Per tant, l’autor del furt tenia les claus, sabia com moure’s per la casa i estava al corrent de les rutines dels qui hi vivien.

Una altra prova: el dia i l’hora de l’acció.

La nit de divendres a dissabte. El dia que en Wegener agafava el seu Lancia Fulvia HF i sortia de Merano acompanyat d’en Georg, el seu braç dret, amb destinació a un tuguri d’Appiano on els divendres al vespre es reunia amb els seus homes.

Deliberaven sobre nous mercats, noves estratègies. Sobre problemes que calia resoldre. El posaven al dia de brames i tafaneries. I d’informacions. De vegades també li presentaven cares noves perquè les observés i decidís què fer-ne.

—Vols una feina ben pagada, nano? Tens el que s’ha de tenir? Doncs ves a parlar amb Herr Wegener. Ell et pot donar un cop de mà.

Hi havia hagut una època, al principi de la seva carrera, en què arribava a trobar excitant encaixar les mans d’aquells homes, veure com s’inflaven en presència seva o que fàcil que era partir-los l’esquena amb una sola paraula o un moviment de celles.

Ara ja no, ara els seus sicaris l’avorrien. No els podia veure.

Però aquella comèdia formava part de les seves obligacions. Els seus homes eren persones rudes. Cepats, mal afaitats. Amb americana i corbata, semblaven pagesos anant a missa. I, de fet, molts ho eren o ho havien estat. S’expressaven en una varietat dialectal tan marcada que a ell li feia xerricar les dents, menjaven amb la boca oberta i eren capaços de trascolar botes senceres de cervesa i d’aiguardent amb la cridòria d’un ramat de trols. I ell amb ells.

Hi estava obligat.

Havia de fer servir aquell mateix dialokt barroer i vulgar, havia de beure més que ningú perquè era l’única manera que aquells homes desconfiats per natura i per cultura estiguessin segurs que, malgrat l’americana i la corbata, malgrat el Lancia i el goril·la a l’entrada del local, malgrat les fotos al diari, Herr Wegener era i seria una persona de qui et podies refiar. «Un dels nostres.»

Per això cada divendres, pels volts de les quatre de la matinada, en Wegener tornava a casa de molt mal humor i amb el cap feixuc, pudent de tabac de patacada i d’alcohol. Una pudor que ni la dutxa més generosa li aconseguia treure de sobre. Una pudor que no volia que la Marlene sentís, i per això dormia, l’única nit de la setmana, en una de les habitacions de convidats, en comptes d’estirar-se al costat d’ella. I, de fet, si no hagués estat perquè aquell divendres dels trons havia hagut de menester la llibreta negra que tenia guardada a la caixa forta per afegir uns quants noms a la llista, no hauria reparat en la desaparició de la Marlene fins l’endemà ben entrat el matí.

Resumint: res d’efraccions.

Resumint: nit de divendres.

Amb dues pistes no n’hi havia prou? Nervis d’acer i sang freda en tenien més.

Agafem els safirs.

El lladre (o lladres) havia deixat dins la caixa forta prop de vint milions de lires en metàl·lic i vint més en moneda estrangera. S’havia (o s’havien) endut els safirs i prou. Res més. Ningú n’estava al corrent, dels safirs. Llevat d’en Georg i de la Mar­lene.

En Georg havia passat tota la nit vetllant-lo, exactament com ara, plantat a la porta de la torre fumant i buscant possibles traces dels autors del robatori. En Georg estava controlat. En Wegener sabia amb qui es veia i què es deien. El podia esborrar de la llista de sospitosos. Qui quedava?

La Marlene, és clar.

No és veritat, objectava en Wegener. Hi havia més persones informades.

Una defensa poc consistent.

Sí, el Consorci també n’estava al corrent, dels safirs. Però els homes del Consorci no tenien cap motiu per robar-los-hi, atès que era precisament a ells a qui Herr Wegener havia de lliurar la bosseta de vellut fosc. Qui es prendria la molèstia de robar una cosa que ja li pertanyia? Una jugada absurda. Que potser es pensava que els membres del Consorci eren uns idiotes rematats?

No, de cap manera.

Doncs quedava la Marlene.

Marlene, Marlene, Marlene.

Encara no s’ho volia creure? Molt bé. N’hi havia més indicis, no s’havien acabat.

El cotxe.

Faltava el 130 gris, el Fiat que Herr Wegener havia regalat a la Marlene després de convèncer-la que es tragués el carnet, perquè l’esposa d’un capo ha de ser una dona moderna, vestida a la moda i amb carnet de conduir. Si en Clyde hagués hagut de fugir enmig d’un intercanvi de trets, no cridaria pas cap taxi: se­ria la Bonnie qui donaria gas a fons tot esquivant la pluja de bales. I, a més, collons!, eren als anys setanta, no a l’edat de pedra.

El Fiat 130 no hi era.

Per què se l’haurien hagut d’endur, els lladres?

I per acabar...

La prova més incontrovertible de totes. La que el desesperava.

Tampoc hi havia el llibre. Aquell llibre. El seu llibre. Les faules dels germans Grimm. L’únic objecte que la Marlene s’havia endut de casa dels pares. Una edició antiga, amb la coberta tan feta malbé que no se’n veia el títol. No se’n separava mai, la Marlene. Era el seu amulet de la sort, deia. Espantava els malsons. El tenia a la tauleta justament per això.

On era el llibre dels pebrots?

Herr Wegener havia regirat tota l’habitació, l’havia buscat pertot arreu. Fins i tot havia arrencat la funda del coixí i la del matalàs. Perquè si el llibre apareixia la Marlene deixava de ser sospitosa i ell sabria què havia de fer. Quines ordres impartir, i a qui. Faria saltar del llit fins a l’últim carallot dels que tenia a sou. Tota una cacera de l’home per tal de recuperar els seus safirs, i aleshores es divertiria fent xixines el fill de sa mare que havia tingut la gosadia de riure’s d’ell.

El llibre no hi era. Igual que el Fiat 130 i els safirs.

I igual que la Marlene.

No hi era.

Ningú l’havia vista.

Però...

Però a la Marlene no se li acudiria mai...

I sant tornem-hi.

En la seva ment, lògica i sentiment topaven l’una contra l’altre amb un espetec esgarrifós. La sang li inundava el cervell i Herr Wegener experimentava l’irreprimible desig de cridar fins que li petessin les cordes vocals, una necessitat tan peremptòria que no la podia controlar.

Vet aquí què se li feia encara més intolerable que el robatori i la traïció de la Marlene: la rialleta de la caixa forta badada de bat a bat, fotent-se d’ell.

Per això xisclava.

Contra la Marlene. Contra la caixa forta. Sobretot contra ell mateix.

I, mentre xisclava, ja no només en Moritz, dret al costat de la llar de foc apagada, ni solament l’Helene, que s’havia refugiat a la cuina, sinó en Georg i tot, que havia entrat a espolsar-se el fred i la neu de sobre, es demanaven quina espècie d’ésser humà podia xisclar d’aquella manera.

Només calia pensar en la combinació de la caixa forta.

I ja tenies la resposta.

5

La combinació.

U, tres, dos. Doble quatre. Com dient: 13 de febrer del 44.

El 1944 en Wegener tenia dotze anys i encara no era Herr Wegener. Ningú amb un mínim de seny hauria anomenat «Herr» aquell esquitx sec i escanyolit.

De fet, ni tan sols tenia la «e» entremig del cognom. En aquell temps en Wegener era en Robert «Wegner», igual que en Paul, el seu pare, era «Wegner».

En Paul Wegner (sense «e») s’havia allistat com a voluntari a la Wehrmacht, i no va ser ni a temps d’enviar la primera carta a la dona i al fill que la guerra se’l va empassar.

Una granada va aterrar entre les línies alemanyes, i en Paul, instintivament, s’hi va llançar a sobre per salvar la vida de la seva brigada.

Qui ho va explicar al nano sec i escanyolit i a la mare, devastada pel dolor, va ser l’Standartenführer de la caserna de San Leo­nardo. Un home atractiu, l’Standartenführer.

Rostre de cutis llis, ulls blaus i intel·ligents. Un uniforme elegant que infonia temor i respecte. Negre, amb el doble llampec d’argent. Botes altes fins al genoll, lluents i precioses.

Mentre l’escamot d’honor es posava en posició de ferms, l’oficial de les SS va lliurar a la mare d’en Robert una carta i una bandera acabada de planxar. I a ell una capseta amb una esvàstica.

El nano no duia sabates, només quatre draps lligats amb cordill. Se’n donava vergonya, però ja hi estava fet. Eren pobres, què hi farem. Dins la capseta hi havia una Creu de Ferro.

Va ser ell qui va llegir la carta, perquè la mare no en sabia. Hi havien escrit malament el cognom del pare. Amb una «e» de més. Aleshores va mirar el revers de la Creu de Ferro, i allà també: «Weg-e-ner», en comptes de «Wegner».

Però ni ell ni la mare els ho van fer notar.

La mare perquè tenia masses llàgrimes per plorar i el fill perquè encara es recordava de les últimes paraules del seu pare abans de pujar al tren que el duria a morir com un carallot: «Si prens una bona decisió nou vegades, no en trauràs res més que dolor. A la desena sabràs per què ho vas fer. I seràs feliç».

Per aquelles paraules l’odiava, i l’odi —va descobrir— era una forma d’autocontrol molt potent.

Per això la veu del vailet descalç no va tremolar mentre llegia davant d’aquells desconeguts la carta d’encomi, i va ser precisament gràcies a l’odi que no va plorar quan l’Standartenführer li encaixà la mà.

Ets el fill d’un heroi, va dir l’home de les SS, n’has d’estar orgullós.

No, son pare no era pas cap heroi, era un carallot i prou. Un carallot mort. Hi podia haver res de més idiota?

No ho va dir, assentí, donà les gràcies i va estrènyer tan fort la Creu de Ferro que el metall li encetà la pell i li va fer sortir sang. L’única d’adonar-se’n va ser la seva mare, però tampoc va dir res.

No deia mai res, la mare. Només sabia somicar i resar. Resar i somicar. I prou. I ell què? Estrenyia la Creu de Ferro. I s’embadalia amb les botes de l’Standartenführer.

Segur que abrigaven d’allò més.

Va ser gràcies a la Creu de Ferro que a primera hora de la tarda del 13 de febrer del 44 els soldats de guàrdia el van deixar passar, i només per la Creu de Ferro l’oficial de les SS el va fer seure i li oferí una presa de xocolata.

—Belga —va puntualitzar—. La més bona del món.

Parlava un alemany melodiós, excels. Res a veure amb el dia­lokt gutural que en Robert feia servir amb parents i amics. Era dolç com mel a les orelles. Al nano li hauria encantat que l’Standartenführer no deixés de parlar mai. Però només li va dir allò i ara el mirava amb desconfiança pel seu silenci.

La xocolata seguia a mig aire, entre ells dos, suspesa damunt l’escriptori.

—No, gràcies.

L’Standartenführer no se l’esperava, aquesta.

—Que no t’agrada, la xocolata, liebes Kind?

Nen.

No era pas un nen, ell.

Ja no.

A l’odi s’hi afegí més odi.

I va ser l’odi el que li va donar força per respondre a l’oficial mirant-lo de fit a fit, com els homes.

—És clar que m’agrada, però ja en tinc —contestà mentre li ensenyava una rajola fosca i pesant, el doble o el triple de grossa que la que l’altre li allargava—. Me la va donar l’Home Fosc —aclarí, després d’una pausa.

—L’Home Fosc? —va riure l’Standartenführer—. L’Home Fosc no existeix.

—Sí que existeix.

Concís.

Una resposta d’home.

El vailet li va ensenyar les grans lletres que hi havia a la part de darrere de la rajola, que deien: MADE IN USA.

L’Standartenführer va fer uns ulls com unes taronges.

L’Standartenführer parpellejà.

L’Standartenführer somrigué.

—Bon nen.

6

Ben bé així.

Bon nen.

El seu pare no li havia deixat res, descomptant els peus descalços i les muntanyes.

Les muntanyes, li havia dit, et donen aigua, menjar i saviesa. Tot el que es necessita per viure. I són l’única cosa que els diners no podran comprar mai.

Són a disposició de tothom.

Una altra carallotada digna d’un cadàver. Tu demana-li a la muntanya un parell de botes que abriguin com les de l’Standartenführer i ja veuràs què passa.

No res, passa.

Però en canvi era a les muntanyes, entre arbustos, avets, freixes i corriols amagats, que el vailet sec i escarransit passava els dies.

Segons l’estació de l’any collia mores, bolets, castanyes o nous, fabricava paranys per a ocells o en saquejava els nius. De tant en tant també caçava un esquirol.

La mare li tenia prohibit fer servir l’escopeta de caçar del pare; si no, també hauria arreplegat llebres, daines i potser algun cérvol i tot. Però la mare avorria les armes, per això els tocava viure de les almoines del Reich o del fruit dels camps erms que el seu pare s’havia esllomat a llaurar tot el sant dia abans d’anar-se’n a cobrir-se de glòria.

Carallot.

En un d’aquells caminois, l’albada del 13 de febrer del 44, amb la Creu de Ferro a la butxaca (i ni ell mateix sabia com era que encara la duia a sobre), el nano sec i escanyolit va topar amb l’Home Fosc. Va sortir del no-res, de cop i volta.

Un fregadís entre els esbarzers i el tenia al davant.

L’Home Fosc el va apuntar amb la metralladora, la roba de camuflatge bruta de fang, amb aquell nas tan ample, la pell negra com el carbó, més fosca que cap altra que el nano hagués vist mai. No sabia que hi hagués homes d’aquell color, i això el va fer riure.

I va ser precisament la riallada allò que va evitar que el paracaigudista americà premés el gallet i el fulminés amb una ràfega.

L’Home Fosc va abaixar l’arma i xiulà, i tot seguit s’afegí a les seves riallades. Van aparèixer tres homes més. Un dels tres, un de petitó amb un bigoti esclarissat i dents de conill, duia un casc amb una bandera amb barres i estrelles dibuixada.

Americans.

Per tant, l’enemic.

A escola, les poques vegades que hi anava, el mestre no parava de repetir-ho. Enemics, enemics per tot arreu. Començant pels jueus. I els americans. Que, de fet, eren mig jueus, també. Però no eren els únics. La llista de dolents era molt llarga. El seu pare, per exemple, s’havia mort intentant esclafar l’altre gran adversari del Reich, els bolxevics.

Després hi havia la qüestió dels italians.

D’ençà que la bandera tricolor havia estat substituïda per l’esvàstica, ara feia un any, el mestre de camisa negra que no el deixava parlar en alemany havia estat substituït per un Lehrer que no solament l’encoratjava a fer servir la seva llengua materna sinó que havia afegit «l’italià traïdor» a la llista.

Els italians eren malvats, pèrfids i mentiders.

I ell?

Era alemany tal com deia el Lehrer o bé italià, tal com sostenia el mestre de camisa negra?

Quin embolic.

Ara, ni ells dos ni ningú li havien explicat mai que els americans, o si més no alguns, tenien la pell d’un color tan còmic. O potser és que aquell dia no havia anat a classe. Quan tens la panxa buida i els peus sempre glaçats, l’escola és l’última cosa que t’amoïna.

Els quatre americans deliberaven mentre el vailet els escrutava. Ja sabia que estaven decidint la seva sort. Una bala al front i una sepultura entre els esbarzers? Ves a saber, potser era el destí dels Wegner. Carallot el pare, carallot el fill.

Però en Robert no tenia present que ell ja no era un Wegner.

El nom gravat a la Creu de Ferro era Weg-e-ner, i la vocal afegida devia haver aportat un pessic de sort al seu desafortunat cognom, perquè aquells quatre van decidir que continués viu.

Un es va treure un llibret del sarró i després de fullejar-lo una mica va deixar anar quatre coses en alemany.

Hi havia alemanys per allà a prop?

En Robert es va assenyalar ell mateix.

—Jo soc alemany. Italià també. Però alemany.

Els altres sacsejaren el cap: no, alemanys dolents, dels que van armats.

—Ra-ta-ta-ta-ta! —va imitar l’Home Fosc apuntant als arbres amb el dit.

En Robert va riure.

Era trempat, l’Home Fosc.

—No, aquí no hi ha soldats.

Tenien un mapa, però el nano no en sabia, de llegir mapes. Si era conscient d’on es trobava era perquè el seu pare li havia ensenyat els camins amagats del bosc i de la muntanya, però no sabia com indicar-los en un mapa.

Totes aquelles ratlles, aquells noms estranys.

—No.

Es van arronsar d’espatlles, com si tampoc s’esperessin res més.

Un lloc segur, van demanar. Per dormir.

Els palmells de les mans ajuntats i col·locats sota la galta, amb el cap inclinat.

—Ronf... ronf...

L’Home Fosc feia cargolar de riure, realment. Ves a saber si els jueus també eren tan divertits, però en Robert no n’havia vist mai cap. Les SS els havien tirat les portes de casa a terra per amuntegar-los als trens com si fossin bestiar. Això li havia explicat son pare, un dia al vespre. Bona gent desapareguda sense més ni més.

«—De debò?

»—Es veu que se’ls enduen en uns camps on...

»—Xxxt, prou, que el nen s’espanta.»

—Ja ho crec que en conec un, de lloc.

No el van entendre.

Només sabia una paraula en anglès i va estar molt content de pronunciar-la.

—Yes.

El van seguir, ajupits, amb la metralladora a punt, en fila índia. Una patrulla americana infiltrada rere les línies enemigues, deixada caure en paracaigudes per error a uns quants quilòmetres de la seva destinació real, i un nano descalç que enfonsava els peus en la neu de febrer mirant d’ignorar el mossec del fred.

A una hora escassa de camí el seu pare havia alçat una cabana, oculta sota les branques d’un avet, no gaire més grossa que una caseta de gos però amb una mica de xemeneia, una porteta i quatre flassades.

Un refugi.

En arribar, els americans, agraïts, li van clavar palmellades als muscles i li refregaren el cap (amb la intenció d’escabellar-lo, però sota el gorro de llana en Robert duia el cap rapat per no agafar polls), i l’Home Fosc li va regalar una rajola de xocolata.

Mai de la vida n’havia vista tanta de cop.

«Made in Usa.»

—Bon nen —va dir l’Home Fosc després de consultar el diccionari del seu company.

I tot seguit, somrient:

—A good boy.

7

U. Tres. Dos.

Doble quatre.

El temps de preparar una patrulla, seguir aquell nano tan estrany, sec i escarransit, fins al refugi, quatre trets i l’Home Fosc era mort.

Els ulls capgirats, la boca badada, els cabells arrissats emmascarats de sang.

L’Standartenführer va enfundar la pistola i escrutà en Robert, al seu costat, impassible davant d’aquella carnisseria.

—La xocolata és per als nens. Tu no ets un nen.

Un gest i un dels soldats va començar a estirar les botes del cadàver americà de les dents de conill.

—Ets fort com en Sigfrid i viu com... —l’Standartenführer es va tocar la barbeta amb un dit en cerca d’inspiració— com un follet. No —sacsejà el cap, enutjat—. Un follet no; com es diuen, aquells...

—Senyor?

El soldat li allargà les botes.

L’Standartenführer va tocar la sola. Era suau i robusta.

Les va oferir al noi.

Un present.

13 de febrer del 44: el vailet el va acceptar.

No li va costar gens.

—Et faran molt més servei que no pas la xocolata, no trobes, petit... —i l’Standartenführer somrigué, cofoi d’ell mateix, perquè per fi la il·luminació havia arribat— petit kobold?

Ben bé així: «kobold».

Com en una faula, havia dit la Marlene quan en Wegener (enamorat?: sí, enamorat) li havia confessat la seva història. «Kobold.» Aquelles criatures cruels que viuen dins del metall i sota terra. Amb uns ulls blaus que converteixen la llum en un destil·lat d’odi i de terror. La Marlene sabia de l’existència de l’Standartenführer, i del kobold també. Però del regal de l’Standartenfüh­rer no en sabia res.

Les botes.

Càlides.

Abrigaven tant que en Robert va tenir feines a dissimular les llàgrimes.

—Qui és en Sigfrid?

—No ho saps?

Va fer que no amb el cap.

L’Standartenführer se’l va endur a fora. Ja era de nit i feia fred, però el vailet tenia els peus ben abrigats. L’oficial de les SS es va treure el rellotge d’or i li assenyalà el gravat de la carcassa.

Un cavaller que empunyava una llança.

—Aquest. Un ari autèntic. L’heroi entre els herois. Va escalar la muntanya per matar el drac.

—Els dracs no existeixen.

L’Standartenführer va somriure.

—Ara ja no. Però abans, ves a saber. L’Home Fosc existia i tu me l’has ensenyat. Ha acabat com el drac. I els kobolds? També em pensava que eren imaginaris i, ves per on, ara en tinc un al davant.

Li va tocar el front amb un dit, somrigué i tornà a dins a proferir ordres als seus homes.

El malnom li va quedar.

«Confident Kobold», hi deia als despatxos que redactava l’Standartenführer. No pas Robert Weg-e-ner, «Confident Kobold» i prou. En Robert Wegener el podien localitzar i liquidar.

Però en Kobold?

Matar un kobold és impossible.

Va resultar una gran troballa, la de l’oficial de les SS. En Kobold tenia talent. I traça. Coneixia els camins, els passos més recòndits. Un vailet sec i escarransit amb un parell de botes curioses, ningú en feia gaire cas. Així podia parar l’orella i apuntar coses. Qui venia pa al mercat negre, que mirava d’escapolir-se de la quinta obligatòria, qui amagava armes o escoltava emissores prohibides.

Poc abans del Nadal del 44, en Kobold va canviar de jaqueta. Americans, anglesos i malfactors tenien les de guanyar i el Reich estava a punt de capitular.

El 45 la guerra es va acabar però la fam no. En Kobold va aprendre que per als que neixen descalços la guerra no s’acaba mai. O sigui que no va plegar.

Homes fugint cap al sud i mercaderies obrint-se pas cap al nord.

Els fugitius també es van acabar al cap de poc, però la fam es va quedar. Mentrestant ell s’havia fet més fort i ja no anava descalç, duia una pistola amagada sota la jaqueta, podia menjar sense por de deixar res a deure, però tampoc es feia il·lusions.

La guerra continuava.

Per una paraula nova: «respecte».

En Kobold volia que la gent, al seu pas, es descobrissin, igual com havien fet amb l’Standartenführer. Volia que els homes com el seu pare canviessin de vorera mentre advertien els fills. Els odiava, aquella mena d’homes. No eren herois.

Eren miserables, covards.

En una paraula, carallots.

En Kobold no va trigar gaire a adonar-se que necessitava ajuda, però sabia que els homes no acceptarien mai que els comandés un adolescent. Per això va aplegar uns quants vailets descalços als ulls dels quals hi ballava la flameta de la fam. Els va ensenyar disciplina, obediència i perseverança.

Violència no, perquè aquella colla de barbamecs ja feia temps que l’havien apresa.

I va funcionar. Va funcionar bé.

Com que el negoci creixia, en Kobold va decidir que era el moment d’aconseguir mitjans de transport més potents que no unes bones espatlles o simples bicicletes. Va comprar una furgoneta i després un parell de camions que es van convertir en cinc, sis, deu. No n’hi havia mai prou.

En Kobold aspirava a més.

Va veure que per fer créixer encara més el negoci havia de tornar a estudiar, i s’hi va posar. Matemàtiques, economia. I més coses. Va descobrir que li agradava llegir. Sobretot llibres d’història i biografies de grans personatges. Ho trobava apassionant.

Va llegir molt.

Va aprendre moltes coses.

Si fa no fa l’any que naixia la seva futura esposa, el 52, en Kobold, que tenia dinou anys però en certs ambients ja s’havia fet un nom, va rebre la visita d’un comptable en cerca de diners fàcils.

Sense embuts, l’home li va dir que era un bon moment. Calia tornar a posar el país en marxa i l’Estat feia els ulls grossos amb els que feien circular els diners. Però la moma no duraria gaire i l’Estat aviat tornaria a ser el gos rabiós que era.

I aleshores li clavaria queixalada.

Per evitar-ho, calia aprendre a amanyagar-lo. I ell havia vingut per això, va dir. A canvi d’un petit percentatge li muntaria unes quantes empreses fictícies (per les quals, com a bon ciutadà, hauria de pagar impostos, cosa que a en Kobold li va fer molta gràcia), agafaria prestanoms a sou i faria per manera que els seus llibres de comptes fossin un exemple de rectitud i honestedat.

A en Kobold li va agradar, la proposta.

El negoci va prosperar.

Quan van esclatar els primers actes de terrorisme les requestes de feina es van multiplicar a nivells inimaginables, però en Kobold s’hi va negar sempre. Res d’explosius. Res d’armes. Havia après que el gos rabiós el pots amansir en tots els seus terrenys menys en un.

La violència. L’Estat era molt gelós d’aquella prerrogativa.

Fer desaparèixer una persona llançant-la al Passirio o a l’Adige, d’acord. Baralles i ganivetades aprofitant la foscor, d’acord. Fins i tot calar foc a les naus de la competència o quatre trets de tant en tant es tolerava, però terrorisme?

Era massa.

I sobretot rebutjava les propostes de passar homes de banda a banda de la frontera. Feia molt de temps que no s’hi dedicava, dècades, i el veritable motiu pel qual ho havia deixat no l’explicava. Ni tan sols a la Marlene. Hi havia secrets que valia més que no deixessin de ser-ho. Pel bé de tots dos. Calia tornar enrere.

Setembre del 45.

L’últim clandestí que en Kobold havia acceptat de passar: l’Standartenführer. Esprimatxat i amb barba. Irreconeixible, sense l’uniforme. Una ombra de l’home que li havia ofert xocolata belga. La millor del món.

Kobold, li havia demanat amb veu tremolosa, m’has de dur ben lluny d’aquí.

No li havia calgut preguntar-li el motiu. Els diaris anaven plens de fotografies del tracte que jueus, americans

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X