L’APRENENT I LA VELLA

Sona el timbre. Un truc breu. La dona no pensa anar a obrir. Continua feinejant a la cuina. Tornen a trucar. Aquest cop el so es perllonga una mica. Eixugant-se les mans amb el davantal, va cap a la porta del pis. L’obre un parell de pams i la frena amb el peu esquerre, amb una prevenció moderada. Fora hi ha un jove que carrega una bossa d’esport.

—Què vol?

—Bon dia, vinc del gas.

—Ja van fer la revisió, fa pocs mesos.

—Aquesta és una altra, senyora, han canviat la normativa i haig de revisar la seva instal·lació. —El jove li mostra un carnet tal com un policia de pel·lícula ensenyaria la placa, un vist i no vist.

—Marxa ara mateix o truco als Mossos... Estafador!

La dona tanca la porta amb una contundència innecessària. Amb el cop vol fer evident el rebuig cap al noi i que ella domina la situació. Allò és casa seva.

El jove, sense moure’s del lloc, es concentra per minorar els batecs del cor, d’intensitat i de freqüència. No li agrada aquesta feina, però és l’única que ha aconseguit després d’una travessia de dinou mesos d’atur, de la qual ha sortit viu, endeutat, però viu. Aquesta és la cinquena setmana dedicada a les revisions. Aprèn de pressa, li diuen. Estan contents amb ell. Els mateixos que li van deixar diners li han proposat entrar al negoci. Són uns aprofitats, segur, però alhora bona gent, ha pensat el noi darrerament per convèncer-se.

Comença a baixar cap al replà següent, a poc a poc, recomponent un somriure que vol ser professional. L’escala està ben il·luminada gràcies a la llum que arriba per la claraboia, amb decoració geomètrica de vidres de colors. Aquesta dona no era prou gran. Amb la gent gran sol ser més senzill. Ara, però, també comencen a estar en guàrdia permanent, no es refien de ningú, es comporten com robots, només saben repetir «no, no vull res, ja em van fer la revisió, marxi, marxi, marxi o». Truca al timbre. Sent pujar l’ascensor de fusta, lent i engabiat en una xarxa de filferros arrissats. Passa de llarg de la seva planta. Ell evita mirar qui va dins. Evita que qui va dins el vegi.

És una escala noble de la zona noble de la ciutat noble. Conjugat amb un nostàlgic pretèrit plusquamperfet, «que havia estat noble», durant els darrers cent cinquanta anys. Ara tot grinyola com aquell ascensor, molt singular, però armat de pocs arguments més a favor. Barcelona sustenta els abundants punts turístics amb el cercle tancat que descriuen els diners dels visitants, però la resta de la ciutat es va esmicolant progressivament. El que fa uns anys era només insinuat, taques d’humitat i pintura escrostonada, la recessió econòmica d’aquests darrers temps ho ha transformat en evident: esquerdes tan fondes que fan perillar l’estructura de la ciutat. En innegable, per als partits de l’oposició de l’Ajuntament i de la Generalitat. La perifèria urbana, tradicionalment, sempre ha anat justa de recursos, però l’efecte, similar al d’unes gotes de cafè envaint un terròs de sucre, mai com ara s’havia acostat a l’Eixample.

Ningú respon en cap dels dos pisos de la planta. En aquella escala no hi viu ningú o què? No és estrany que li hagi costat tan poc entrar-hi. En general són portes franques. En les setmanes que fa que s’hi dedica, només ha topat amb tres exemplars de porters que es creien la llei i l’ordre, d’aquests que pràcticament escorcollen qui vol entrar. Els porters d’escala de veïns, cada cop més escassos fins i tot a l’Eixample, estan amagats a la garita, o massa esforçats llegint la premsa esportiva o la del cor per demanar amb gaire insistència l’origen, el destí, la identitat i les intencions de qui vol accedir a l’immoble. Són les grans preguntes que la Humanitat es planteja fa milers d’anys: d’on venim, on anem, qui som i què fem en aquest món. Potser la distància que separa els filòsofs i les porteres no és tan gran com podria semblar.

El noi baixa una planta més, fins al principal. Cada cop li costa menys refer-se d’un moc, d’una amenaça, d’un cop de porta als nassos. Aprèn de pressa, li diuen. Ara tocaria sorprendre’ls, als que li van donar la feina, aconseguir una visita sonada per guanyar-se la seva confiança del tot; una anècdota d’aquelles que després pugui explicar molts cops, rient, afegint-hi detalls inventats, convertint-la en llegendària. Truca. Silenci. Tan avall hi ha menys claror, però en aquella hora de migdia encara és un espai prou il·luminat. Quan està a punt de provar-ho amb la porta del davant, sent uns sorolls esmorteïts per la gruixuda porta de fusta massissa, carregada d’ornaments vegetals tallats i guarniments de llautó no prou lluents. Obren.

El primer que s’escapa d’aquell pis és una bafarada lenta, la típica de pis poc i mal ventilat, pis de vell. Percep unes notes d’una altra ferum que no identifica prou. Sí, sembla de gos, gos vell, amb la pell resseca i estampada de crostes. O això, o potser sí que deuen tenir problemes amb la instal·lació del gas. Somriu. Quan la vista se li adapta una mica a la foscor que domina aquell rebedor, li sembla que distingeix una persona asseguda en una cadira de rodes.

—Bon dia, com anem? —«En cadira de rodes», podrien respondre a aquella salutació formal.

—Què vol?

—Vinc a fer la revisió del gas.

—...

—Si em deixa passar, en pocs minuts ho enllestirem.

La dona —perquè aquella veu, tot i que força esquerdada, és de dona— intenta tancar, però ell aconsegueix entrar al pis, esmunyint-se de manera felina, després d’empènyer amb suavitat la gran porta i, alhora, enretirar menys d’un pam la cadira de rodes i la lleugera càrrega que transporta. La dona, amb la mà dreta, fa anar el comandament del motor de la cadira i s’allunya del noi un parell de metres, fent marxa enrere. Tot és tan fosc que ell percep el moviment pel pilot vermell del comandament. A mesura que les pupil·les es dilaten, van apareixent alguns mobles —dues cadires i una calaixera baixa, de rebedor— i objectes —un gerro sense flors i potser una safata per a les claus, damunt el moble, i un mirall i un parell de quadres a les parets— i distingeix que la dona és molt arrugada i, cal deduir, molt vella. Perfecte.

Li ensenya el carnet que l’acredita com a operari d’una empresa de manteniment de gas i electricitat.

—Que puc encendre el llum, senyora?

—Ja està encès —el to sona més ofès que poruc.

Ell mira el sostre i, efectivament, hi ha un llum d’aranya, desmanegat, que manté enceses dues de les sis bombetes originals, d’aquelles amb forma de flama i que, amb un esforç aparent, escampen glopadetes grogues, en un dels dos casos amb intermitències febles.

—Si vol, quan enllesteixi la revisió, si té bombetes noves i una escala les hi puc canviar en un moment.

Intenta ser agradable, cosa que en un percentatge alt de les visites aconsegueix. Aquella senyora no sembla fàcil de convèncer. Segur que és molt vella, per l’aspecte momificat, però no sembla que pateixi demència, com sí que s’ha trobat en alguns dels vells que ha visitat. O si en pateix, no és prou greu per fer-se evident en tan poca estona. Com si li llegís el pensament, li comenta:

—He obert perquè pensava que era una altra persona... Si no, no hauria obert.

—I ben fet que fa, senyora, que en els temps que vivim... —Deixa marge per si ella s’afegeix a la protesta vaga, però es limita a mirar-lo, sorruda—. Cada dia, els clients m’expliquen casos d’assalts, d’estafes, en fi, problemes de tota mena. Si és que no sé on anirem a parar... —Mira al voltant, apamant l’espai i les sensacions que pot captar—. Però ja que hi som, oi que em deixarà fer la meva feina? La veritat és que he esmorzat d’hora i començo a tenir gana... Gairebé ja és hora de dinar. A veure, on té l’escalfador?

La tècnica del xerraire és senzilla, només cal trenar amb una part mínima del cervell frases banals i tòpics diversos i, amb la resta, analitzar totes les variables de risc, per una banda, i possibilitats de negoci, per l’altra.

Comença a enfilar un passadís llarg i, naturalment, fosc. Mentre enraona percep més pudors, portes d’habitacions i una mínima fressa que arriba del carrer i, encara més suau, el soroll del motor de la cadira de rodes que la vella comanda, seguint-lo.

—On el té, a la cuina o a l’exterior?

—Jove, faci el favor de marxar. No s’aprofiti de la meva discapacitat.

El noi s’atura a mig passadís i es gira cap a la dona, que no és a temps de frenar i topa contra les cames de l’operari amb els seus peus immòbils, enfundats en unes sabatilles negres aparentment massa grosses. No s’han fet mal. Tot i el contrallum amb la claror que entra per la porta del pis encara oberta, al noi li sembla interpretar en la vella una expressió de disculpa pel copet, encara que no digui res.

—Un moment, senyora. Què vol dir amb això que m’aprofito? Vol que li digui quina és la part més desagradable de la meva feina? Doncs és haver de perdre tant de temps demostrant que sóc un treballador legal, d’una empresa legal i que faig una feina molt més necessària del que sembla. Sap quantes explosions hi ha cada any per culpa d’un mal manteniment de la instal·lació del gas? Va, digui, digui...

—...

—Desenes i, en molts casos, amb víctimes mortals. Jo no li venc aparells miraculosos per calmar el dolor, ni assegurances, ni línies telefòniques. Jo em limito a fer les revisions que, per llei, toca fer. Res més. I sobretot, sobretot per la seva seguretat i la dels seus veïns.

El noi calla, satisfet de la improvisació. Espera la reacció que segur que hi haurà.

—Si li haig de pagar, no tinc diners.

El to, encara que es manté prou ferm, s’ha tornat més afable. És evident, aquest noi aprèn de pressa, improvisa bé, cataloga amb molta aproximació la psicologia dels vells i en localitza els punts febles, l’escletxa per on accedir a la seva confiança.

—Au, va, vostè insisteix amb la malfiança... —Mira cap al rebedor—. I, en canvi, deixa la porta oberta. —Passa pel costat d’ella, arriba al rebedor i tanca la porta del pis empenyent-la amb suavitat amb el peu dret—. Si no té diners en efectiu, l’hi puc cobrar amb targeta de crèdit, i com que em dirà que no en té, em pot donar el número de compte del banc i ja l’hi cobraran. —Torna a passar pel costat d’ella mentre xerra, se li planta al davant i s’ajup una mica per quedar a la seva altura i que no el percebi com una amenaça; ho va aprendre a la tele, en un programa d’ensinistrament de gossos, i sembla mentida que bé que funciona amb els vells—. El meu sou no depèn d’això. A mi em paguen igual, tant si vostè abona el cost de la revisió ara com d’aquí un mes. —Ella no diu res i li aguanta la mirada amb fermesa—. Em permet anar per feina d’una vegada? —No espera resposta—. On és l’escalfador?

La dona dubta uns instants, però li indica amb un cop de cap que vagi recte.

—Abans d’arribar al final, a mà dreta, hi ha la cuina. Però tot funciona bé.

Després de dir-ho, encén el llum del passadís, dos aplics de llautó, amb recargolaments d’estil modernista, a uns deu o dotze metres de distància l’un de l’altre, amb dues grans tulipes de vidre cadascun que aboquen una llum menys grogosa i més potent que la del rebedor. Ell es gira somrient per agrair-li la deferència i avança amb pas segur, calculant quina d’aquelles portes, totes tancades o com a mínim ajustades, deu ser la del dormitori de la vella. No és el seu estil, no acostuma a robar, més enllà de la factura fraudulenta que molts cops aconsegueix cobrar a canvi de la revisió falsa. I les cobra a còpia de xerrera i simpatia o, quan això no funciona, amb amenaces velades, o fins i tot, alguna vegada, posant-se agressiu, quan li fa l’efecte que d’aquesta manera la vella o el vell de torn afluixarà els diners. Varia i perfecciona les tècniques de pressió amb facilitat. Aprèn de pressa, li diuen. Tots asseguren que a casa no tenen diners i tots tenen un raconet d’aquells de per si de cas; ni sota la rajola ni sota el matalàs, més aviat dins una capsa de cigars, de fusta, encara aromatitzada pel tabac, oculta al calaix de la roba interior. I tots són uns cagats. Uns robots i uns cagats. Si saps com collar-los es deixen entabanar. El problema són els fills i els néts que en depenen. Perquè últimament els pensionistes s’han convertit en el pilar econòmic de la societat. La veneració pels ancians que es professava a l’antiga Grècia o, més cap aquí en el temps, al Japó i altres cultures, també es practica, però no per reverenciar la senectut i la saviesa que aporta l’experiència; no, els vells només serien una nosa que escanya els joves amb la corda gruixuda dels impostos si no fos pels seus comptes corrents, periòdicament saquejats, precisament, pels membres joves de cada família. Són l’anomalia, sense correcció possible, de mantenir una estructura demogràfica de piràmide invertida: hi ha molts més vells que joves. Perquè es mantingui l’equilibri d’aquesta societat, aquesta piràmide invertida hauria de rodar a gran velocitat, com una baldufa; però ara s’ha frenat gairebé del tot i la inèrcia mil·lenària del planeta girant en l’espai no és suficient ni per mantenir dreta una metàfora.

—Que viu sola?

—...

—Una casa tan gran, li ha de donar molta feina... Té fills?... Néts?

El noi entra a la cuina, bruta i fosca, tal com l’esperava. S’acosta a l’escalfador, però no pensa ni tocar-lo: està tan llardós que deixaria unes empremtes impecables i en 3D; encara més, s’hi quedaria enganxat i haurien de trucar als bombers per treure’l d’aquella trampa adhesiva.

—Com es diu, senyora?

—No n’ha de fer res, de com em dic.

—I tant que sí! —Somriu mentre treu de la bossa una carpeta amb fulls de factura—. Primer haig d’omplir l’imprès de manteniment i la factura.

—Ja ha vist l’escalfador, oi? Està malament? No? Doncs marxi.

—No nota la pudor de gas que fa?

—No.

—Doncs senyora... com se digui, ha d’anar al metge, perquè fa pudor a tot el pis.

—Miri, jove, ja n’he sentit prou. Li aconsello que marxi.

—Jo haig de fer la meva feina. A més, tinc gana.

—Sí, ja m’ho ha dit, però no deu esperar que el convidi a res, oi?

Ell riu sincerament sorprès. Aquella vella li planta cara amb una dignitat que l’estimula. Haurà d’anar per feina si vol treure alguna cosa de valor d’aquell pis. Ella no s’ha mirat el carnet, com sol passar. Tampoc l’hauria pogut llegir. És fals, però el nom que hi apareix és el seu, el real, perquè de vegades, si li fa la sensació que ha de servir de res, també mostra el DNI. El de veritat. Per tant, la vella només en podria donar una descripció física i ell és un noi vulgar, cosa que fomenta evitant tatuatges, ulleres, arracades, barbes... cap tret distintiu concret.