pròleg a aquesta edició

La mà d’en Mateu Barba a l’Ateneu

En Mateu Barba em demana que li escrigui un pròleg per a la nova edició del seu llibre Un palau de Barcelona, sobre la història del palau Savassona, seu de l’Ateneu Barcelonès. El llibre que teniu a les mans no només és el d’un arquitecte, és el d’un erudit, d’una persona que des de la teoria històrica, artística, sociològica i, per descomptat, arquitectònica, reflexiona amb profunditat sobre l’espai on ha d’intervenir. El resultat d’aquesta reflexió ofereix una lectura interessantíssima a molts nivells, sobretot perquè el que ha passat entre les parets de l’edifici de l’Ateneu és història viva de Barcelona i de Catalunya.

Suposo que em correspon aquest privilegi com a presidenta de l’entitat, no pas com a experta en qüestions arquitectòniques, que no en soc; només posseeixo la sensibilitat que qualsevol ciutadana honrada ha de tenir per tot allò que ocupa l’espai on li ha tocat viure i que és obra dels homes; per tot allò que quan es planta a terra dura anys i panys i que, si s’ha fet bé, perdura en plaer i bon ús per als qui hi viuen. Penso, doncs, que en Mateu Barba m’eximeix de parlar del passat històric i artístic de l’Ateneu i em deixa via lliure per parlar del present i del futur d’aquesta casa que ambdós estimem tant.

Sento amor per l’Ateneu des dels setze anys, quan el meu pare ens en va fer sòcies a la meva germana i a mi, perquè hi estudiéssim millor que a casa —hi vivíem a tocar—. A la biblioteca de l’Ateneu vaig descobrir el gust pel coneixement, i que estudiar no era una obligació ni una nosa, com havia pensat fins llavors. En el silenci com d’aquari que tenen les seves sales vaig encarrilar la meva carrera artística i intel·lectual amb el rigor de les comparacions que ofereixen els bons llibres i les persones amb idees: poetes, escriptors, polítics, pensadors i amics que m’han acompanyat tota la vida.

Als anys setanta del segle passat era habitual sortir de l’Ateneu a quarts de dotze, quan tancava, exhausts de buscar solucions per a un país trinxat per la dictadura, i anar a espetegar a la Rambla, on seguia el debat i la festa. A l’ascensor esplèndid de Jujol, el poeta Vinyoli em recitava versos tot prement els botons per pujar i baixar fins que el poema s’acabava, i aquell Vinyoli, ja vell, convivia amb la nostra colla formada per Vicenç Altaió, Miquel de Palol, Bru de Sala, Lluís Urpinell i tants altres que tot just sortíem de l’ou. L’Ateneu, de sempre, ha estat un lloc de transmissió de pensament intergeneracional que garanteix allò que és imprescindible en qualsevol cultura consolidada: la convivència de la tradició i la modernitat. Amb aquesta idea, a la Junta vam incloure-hi tres membres que no tenien encara els vint-i-cinc anys i que han estat els creadors de les tertúlies del Cafè Continental, amb un centenar de participants que no passen dels trenta. El dia que els joves del Cafè Continental van fer la seva primera tertúlia a la Sala Borralleras, espai que havia reunit els més grandiosos de la cultura catalana dels anys trenta, el tema a debatre era si els ateneus tenien sentit al segle XXI, com si l’enunciat mateix o l’espai on eren no els en donessin la resposta.

A l’Ateneu s’hi van conèixer Gaudí i Jujol, que es duien vint-i-set anys. Gaudí el fitxà a l’acte, se l’endugué a fer amb ell la Casa Batlló i ens el deixà responsable de la remodelació modernista de l’entitat. No dic que Oriol Bohigas fes el mateix amb en Mateu Barba, que també es duien molts anys, perquè l’estudi d’en Barba havia guanyat el concurs que va convocar el president Sarsanedas el 1999 per actualitzar l’Ateneu, però és cert que Bohigas li confià les obres mentre en va ser president; coneixent les exigències de l’arquitecte olímpic, això ja era una garantia.

Una de les reformes més importants que va fer l’equip d’en Barba en aquell període va ser la remodelació del teatre per convertir-lo en una sala d’actes moderna, amb aquelles parets de fusta mòbil que s’obren i des d’on es veu, amb una profunditat de camp espectacular, el carrer de la Canuda, espai acollidor d’excel·lent acústica i que resulta clau per a tota mena d’actes, des de concerts fins a debats, obres de teatre i cinema, i que remata el fresc del pintor Alfons Borrell al foyer de l’entrada.

La nostra Junta va entrar quan la pandèmia de la covid encara cuejava, però de vegades les dificultats comporten solucions transformadores. La més important va ser la de plantejar-nos la virtualització de tota la casa, i només això ja feia saltar l’Ateneu al segle XXI. Els actes es podien seguir per les xarxes sense necessitat de trepitjar la sala, i les classes de l’Escola d’Escriptura van esdevenir majoritàriament virtuals. Aquest fenomen, que ha afectat arreu la presencialitat i, per tant, la baixada de socis i de quotes, encara que a poc a poc es vagi reequilibrant, ens ha obligat a prendre mesures econòmiques per rescatar l’Ateneu de la seva fragilitat recurrent, de les pèrdues que s’arrossegaven i que el posaven en risc greu. L’obsessió de la nostra Junta ha estat no afegir més dèficit al dèficit històric ja heretat i estabilitzar l’economia de la casa, però, sobretot, fer-hi tornar la vida.

Aquí hi ha tornat a tenir un paper fonamental l’arquitectura. Del nostre lema «Si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí, ja no us faltarà res més», manllevat de Ciceró, hem conclòs que sí que ens hi faltava alguna cosa: aquesta bellesa heretada havia de ser sostenible en el temps i havia de fer créixer la gent que en gaudia. Amb en Barba al capdavant, hem apostat per ampliar al màxim els espais útils dels 5.000 metres quadrats que té l’Ateneu, que no en són pas pocs. I la solució ha estat començar per la remodelació de la planta noble, la del damunt de la biblioteca, per tal de crear-hi nous espais per a l’ús dels socis i per poder-los llogar circumstancialment a tercers del món científic i cultural per a reunions, celebracions de congressos i activitats diverses. Amb aquesta mesura —com la que havíem implementat el nostre primer any amb l’obertura al públic del restaurant—, no només salvàvem l’economia de la casa, sinó que hi fèiem tornar el públic, que havia desaparegut com per art d’encantament. Aquell desert humà ha començat a poblar-se. La il·lusió de les persones per trobar-se, intercanviar parers i respirar-se, gaudir de l’espai compartit, que és la base de qualsevol ateneu, ara ja és un fet irreversible.

D’aquell cúmul de despatxos atapeïts de l’ala dreta de la planta noble, on s’hi accedia per un llarg passadís, plens d’intrigues i secrets de palau que, a més, tenien les bigues fletxades —amb gran perill d’esfondrament sobre la biblioteca—, en Barba n’ha fet dos espais magnífics oberts al jardí, moderns i sobris, amb la no dissonància que el caracteritza, envoltats de llibres centenaris, perfectament equipats per a reunions i trobades de tot tipus. Així han sorgit de bell nou el Petit Ateneu i la Sala Atenea, per poder ser cedits o llogats, sense que això alteri la vida dels ateneistes, que també se’n beneficien.

Als treballadors de la casa, en Barba els ha fet pujar un pis, i s’ha produït un miracle arquitectònic: la combinació perfecta d’estètica i funcionalitat. A la tercera planta, on abans hi havia un espai rònec, ara hi ha una gran nau diàfana, com una redacció de diari amb vistes al jardí, on tots els treballadors es relacionen, on la informació circula i la feina es comparteix en equip i, el que és més important, amb satisfacció celebrada pels que ajuden a tirar endavant l’Ateneu dia a dia.

Tot aquest procés de transformació ha anat acompanyat pel sosteniment dels sostres que s’esfondraven per l’esquerda de la biblioteca, i que afectaven la volta de la sala d’actes i les pintures de Francesc Pla, El Vigatà, que s’han restaurat. L’equip d’en Barba ha dut a terme, també, l’execució de les obres de les cotxeres de l’entrada que havien estat programades per la Junta anterior i ha posat les llambordes històriques a nivell del carrer, amb la recepció de socis i alumnes de l’Escola d’Escriptura a peu pla, i no a les altures.

Per fer tota aquesta feinada, en Mateu Barba ha comptat amb la col·laboració inestimable de la responsable a la Junta de la conservació de l’edifici, l’Elisabet Cirici, i de la Rosa Maria Malet, que ha donat valor i ha senyalitzat les obres d’artistes importantíssims que l’Ateneu posseeix i que passaven desapercebudes pels mateixos socis. Per fer-ho, s’ha creat un codi QR informatiu de cada artista i obra, i així l’Ateneu s’ha convertit en una exposició permanent de pintures, fotografies i escultures cedides generosament a l’entitat.

Només amb les aportacions dels nostres socis, tot i els lloguers, tot això no hauria estat possible. Des d’aquí, agraïm profundament el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Caixa i els nostres patrocinadors privats.

Aquest és un edifici que acull. No sé qui es va empescar la idea —que no ha quallat mai— que l’Ateneu tenia un fantasma. Penso, sincerament, que el palau Savassona és l’antítesi del lloc on rodaries una pel·lícula de por. Les llums creuades de la biblioteca i de les seves sales a una banda, el jardí a l’altra banda, la plaça, l’equilibri d’espais que han anat refent els arquitectes al llarg dels anys segons les necessitats i els usos amb bon gust, així com les aportacions diàfanes d’en Barba, desmenteixen la fantasia fantasmagòrica. Qui recorda ja la Sala Verdaguer, a peu pla, on hi ha conferències diàriament, com la sala d’esgrima que fou? O la Sala Borralleras com la barberia i cirabotes per als senyors ateneistes? O el restaurant, lloc bàsic de relació i d’obertura, quan era al segon pis? Eren altres usos, altres temps, però l’arquitectura deixa petja: ara ens sembla natural la perfecta transició de les motllures de palau vuitcentista a les escultures modernistes del dintell de la biblioteca, el ferro forjat de la llibreria alçada o el vidre emplomat de la biblioteca, convertida per Jujol en espai modernista. De la mateixa manera, els que ens succeiran gaudiran dels espais d’en Barba i s’adonaran de com l’adaptació a nous usos i èpoques no ha pogut abatre l’encant de l’Ateneu.

Ens diu en Mateu que Oriol Bohigas, qui fou president de l’Ateneu, vinculava la supervivència de l’entitat, tan llarga i rica, a l’existència d’un lloc físic que la fes recognoscible, permanent, i que l’edifici havia salvat l’entitat. Encara que tenia part de raó, em permeto diferir-ne una mica: la magnificència del palau; la seva centralitat, abraçat per la Rambla i el Portal de l’Àngel —«tots els camins porten a l’Ateneu»—; l’esplèndid jardí romàntic amb les palmeres i la remor de l’aigua que vessa de l’estany; els silencis que es respiren a les seves estances de parets altes i als seus racons amagats; la biblioteca, extraordinària pel seu fons, i la disposició tan equilibrada dels espais, conviden a deixar-hi passar les hores. Però la força, la vigència de l’Ateneu, és la de les persones de carn i ossos que n’han omplert les parets d’idees, contrastant opinions polítiques i artístiques en tertúlies influents; la de les seccions temàtiques que han obert portes i finestres a les novetats científiques i intel·lectuals del món sencer; la dels treballadors i treballadores que hi han posat els maons dia a dia; la de molts dels seus presidents: Guimerà, Maragall, Pompeu Fabra o el mateix Bohigas, i la de les Juntes de les quals s’han envoltat per tal d’edificar les idees transformadores de la societat, amb un objectiu clar al cap: fer una Catalunya més lliure i més avançada.

No puc acabar aquest pròleg sense reflexionar sobre quins són els reptes de l’Ateneu en aquesta nova etapa de la història de Barcelona i de Catalunya, en què la immigració massiva, diversa en llengües i cultures, ens ha fet passar dels sis milions als vuit milions de persones. Dotar de cultura i de cohesió tota aquesta població, que ha vingut expulsada per la fam dels seus llocs d’origen a buscar feina i que és imprescindible per al desenvolupament del nostre país, ha de ser el nostre objectiu, també. Tots els ateneus, històricament, han propiciat l’ascensor social de la gent desfavorida a través de la cultura. La societat civil de Catalunya, des de sempre, ha creat l’estat de la cultura al marge d’un Estat que no ens representava, i l’Ateneu, pel barri on és, per l’ascendent que té en la societat, ha de tenir propostes estimulants en aquest sentit.

S’haurà de baixar l’Ateneu a la plaça i fer-lo sortir al carrer, com ja hem començat a fer duent tertúlies a la Rambla i, sobretot, s’hauran de modernitzar les aules precàries del quart i el cinquè pis, aixecades als anys seixanta durant l’ocupació franquista de l’entitat per acollir, no només la nostra brillant Escola d’Escriptura, sinó també les aules de català i de coneixement de la cultura catalana i del món per als nouvinguts.

Així doncs, el nostre arquitecte en cap encara té molta feina per fer. I li desitjo molta sort per dur-la a terme amb la mateixa elegància, la mateixa discreció, la mateixa eficàcia i el mateix encert que fins ara.

Isona Passola

Presidenta