Un palau de Barcelona

Mateu Barba

Fragmento

un_palau_de_barcelona-2

pròleg a aquesta edició

La mà d’en Mateu Barba a l’Ateneu

En Mateu Barba em demana que li escrigui un pròleg per a la nova edició del seu llibre Un palau de Barcelona, sobre la història del palau Savassona, seu de l’Ateneu Barcelonès. El llibre que teniu a les mans no només és el d’un arquitecte, és el d’un erudit, d’una persona que des de la teoria històrica, artística, sociològica i, per descomptat, arquitectònica, reflexiona amb profunditat sobre l’espai on ha d’intervenir. El resultat d’aquesta reflexió ofereix una lectura interessantíssima a molts nivells, sobretot perquè el que ha passat entre les parets de l’edifici de l’Ateneu és història viva de Barcelona i de Catalunya.

Suposo que em correspon aquest privilegi com a presidenta de l’entitat, no pas com a experta en qüestions arquitectòniques, que no en soc; només posseeixo la sensibilitat que qualsevol ciutadana honrada ha de tenir per tot allò que ocupa l’espai on li ha tocat viure i que és obra dels homes; per tot allò que quan es planta a terra dura anys i panys i que, si s’ha fet bé, perdura en plaer i bon ús per als qui hi viuen. Penso, doncs, que en Mateu Barba m’eximeix de parlar del passat històric i artístic de l’Ateneu i em deixa via lliure per parlar del present i del futur d’aquesta casa que ambdós estimem tant.

Sento amor per l’Ateneu des dels setze anys, quan el meu pare ens en va fer sòcies a la meva germana i a mi, perquè hi estudiéssim millor que a casa —hi vivíem a tocar—. A la biblioteca de l’Ateneu vaig descobrir el gust pel coneixement, i que estudiar no era una obligació ni una nosa, com havia pensat fins llavors. En el silenci com d’aquari que tenen les seves sales vaig encarrilar la meva carrera artística i intel·lectual amb el rigor de les comparacions que ofereixen els bons llibres i les persones amb idees: poetes, escriptors, polítics, pensadors i amics que m’han acompanyat tota la vida.

Als anys setanta del segle passat era habitual sortir de l’Ateneu a quarts de dotze, quan tancava, exhausts de buscar solucions per a un país trinxat per la dictadura, i anar a espetegar a la Rambla, on seguia el debat i la festa. A l’ascensor esplèndid de Jujol, el poeta Vinyoli em recitava versos tot prement els botons per pujar i baixar fins que el poema s’acabava, i aquell Vinyoli, ja vell, convivia amb la nostra colla formada per Vicenç Altaió, Miquel de Palol, Bru de Sala, Lluís Urpinell i tants altres que tot just sortíem de l’ou. L’Ateneu, de sempre, ha estat un lloc de transmissió de pensament intergeneracional que garanteix allò que és imprescindible en qualsevol cultura consolidada: la convivència de la tradició i la modernitat. Amb aquesta idea, a la Junta vam incloure-hi tres membres que no tenien encara els vint-i-cinc anys i que han estat els creadors de les tertúlies del Cafè Continental, amb un centenar de participants que no passen dels trenta. El dia que els joves del Cafè Continental van fer la seva primera tertúlia a la Sala Borralleras, espai que havia reunit els més grandiosos de la cultura catalana dels anys trenta, el tema a debatre era si els ateneus tenien sentit al segle XXI, com si l’enunciat mateix o l’espai on eren no els en donessin la resposta.

A l’Ateneu s’hi van conèixer Gaudí i Jujol, que es duien vint-i-set anys. Gaudí el fitxà a l’acte, se l’endugué a fer amb ell la Casa Batlló i ens el deixà responsable de la remodelació modernista de l’entitat. No dic que Oriol Bohigas fes el mateix amb en Mateu Barba, que també es duien molts anys, perquè l’estudi d’en Barba havia guanyat el concurs que va convocar el president Sarsanedas el 1999 per actualitzar l’Ateneu, però és cert que Bohigas li confià les obres mentre en va ser president; coneixent les exigències de l’arquitecte olímpic, això ja era una garantia.

Una de les reformes més importants que va fer l’equip d’en Barba en aquell període va ser la remodelació del teatre per convertir-lo en una sala d’actes moderna, amb aquelles parets de fusta mòbil que s’obren i des d’on es veu, amb una profunditat de camp espectacular, el carrer de la Canuda, espai acollidor d’excel·lent acústica i que resulta clau per a tota mena d’actes, des de concerts fins a debats, obres de teatre i cinema, i que remata el fresc del pintor Alfons Borrell al foyer de l’entrada.

La nostra Junta va entrar quan la pandèmia de la covid encara cuejava, però de vegades les dificultats comporten solucions transformadores. La més important va ser la de plantejar-nos la virtualització de tota la casa, i només això ja feia saltar l’Ateneu al segle XXI. Els actes es podien seguir per les xarxes sense necessitat de trepitjar la sala, i les classes de l’Escola d’Escriptura van esdevenir majoritàriament virtuals. Aquest fenomen, que ha afectat arreu la presencialitat i, per tant, la baixada de socis i de quotes, encara que a poc a poc es vagi reequilibrant, ens ha obligat a prendre mesures econòmiques per rescatar l’Ateneu de la seva fragilitat recurrent, de les pèrdues que s’arrossegaven i que el posaven en risc greu. L’obsessió de la nostra Junta ha estat no afegir més dèficit al dèficit històric ja heretat i estabilitzar l’economia de la casa, però, sobretot, fer-hi tornar la vida.

Aquí hi ha tornat a tenir un paper fonamental l’arquitectura. Del nostre lema «Si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí, ja no us faltarà res més», manllevat de Ciceró, hem conclòs que sí que ens hi faltava alguna cosa: aquesta bellesa heretada havia de ser sostenible en el temps i havia de fer créixer la gent que en gaudia. Amb en Barba al capdavant, hem apostat per ampliar al màxim els espais útils dels 5.000 metres quadrats que té l’Ateneu, que no en són pas pocs. I la solució ha estat començar per la remodelació de la planta noble, la del damunt de la biblioteca, per tal de crear-hi nous espais per a l’ús dels socis i per poder-los llogar circumstancialment a tercers del món científic i cultural per a reunions, celebracions de congressos i activitats diverses. Amb aquesta mesura —com la que havíem implementat el nostre primer any amb l’obertura al públic del restaurant—, no només salvàvem l’economia de la casa, sinó que hi fèiem tornar el públic, que havia desaparegut com per art d’encantament. Aquell desert humà ha començat a poblar-se. La il·lusió de les persones per trobar-se, intercanviar parers i respirar-se, gaudir de l’espai compartit, que és la base de qualsevol ateneu, ara ja és un fet irreversible.

D’aquell cúmul de despatxos atapeïts de l’ala dreta de la planta noble, on s’hi accedia per un llarg passadís, plens d’intrigues i secrets de palau que, a més, tenien les bigues fletxades —amb gran perill d’esfondrament sobre la biblioteca—, en Barba n’ha fet dos espais magnífics oberts al jardí, moderns i sobris, amb la no dissonància que el caracteritza, envoltats de llibres centenaris, perfectament equipats per a reunions i trobades de tot tipus. Així han sorgit de bell nou el Petit Ateneu i la Sala Atenea, per poder ser cedits o llogats, sense que això alteri la vida dels ateneistes, que també se’n beneficien.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos