LA NOIA QUE SABIA VOLAR

Molts anys enrere, el pare d’ella, quan tenia deu anys, havia agafat un gran autobús groc que anava al planetari.

Un cop allà, el sostre que tenia al damunt va esclatar en un milió de raigs de llum centellejants. Es va quedar bocabadat. Els seus ditets es van aferrar a la vora del banc de fusta on estava assegut. Damunt seu giravoltaven espurnes de foc blanc, pures com el dia que la Terra va emergir com una roca ennegrida i rugosa, un planeta normal que orbitava entorn d’una estrella normal als confins d’una galàxia normal dins d’un univers il·limitat.

«El Carro. Orió. L’Óssa Major», deia la veu monòtona de l’astrònom, com un brunzit. Els nens tenien les cares alçades enlaire, estaven bocabadats, amb els ulls fixos, sense parpellejar. Ell se sentia infinitesimalment petit sota la immensitat d’aquell cel artificial.

No l’oblidaria, aquell dia.

Anys després, quan la seva filla era molt petita, ella arrencava a córrer cap a ell, amb les seves cametes molsudes i insegures, amb els bracets ferms aixecats amunt, els ulls il·luminats per l’emoció i l’alegria, cridant: «Papa, papa!», amb els ditets grassonets ben oberts i estirats enlaire per arribar fins a ell, per arribar fins al cel.

Llavors feia un salt, un salt intrèpid al buit, perquè ell no era tan sols el seu pare, sinó que era «el papa». Ell l’agafaria, no la deixaria caure.

Cridava: «Vull volar, papa, vull volar!».

I pujava enlaire, volava cap a la immensitat del cel il·limitat, amb els braços oberts per abraçar l’infinit, el cap tombat enrere, llançada cap a aquell indret on conflueixen la por i la fascinació; els seus xiscles eren de l’emoció de sentir-se ingràvida i lliure, d’estar segura als seus braços, d’estar viva.

«Cassiopea».

A partir d’aquell dia al planetari, quan la vida d’ella estava quinze anys futur enllà, no va tenir cap dubte de quin nom li posaria.

1

«SEURÉ AMB VÓS»

—Aquest és el meu cos.

A la sala més profunda de la cova, el capellà alça l’última hòstia —se li ha acabat la provisió— cap a les formacions calcàries que li recorden la boca d’un drac immobilitzada a mig rugit; els dipòsits són com dents lluents, rogenques i grogues a la claror del llum.

La catàstrofe del sacrifici diví a les seves mans.

—Preneu i mengeu-ne tots...

Després alça el calze que conté les últimes gotes de vi.

—Beveu-ne tots, que això...

Mitjanit a finals de novembre. A l’interior de les coves, el reduït grup de supervivents està escalfat i amagat, amb prou provisions per aguantar fins a la primavera. Des de fa mesos que ningú no s’ha mort de la plaga. Sembla que el pitjor ja ha passat. Aquí estan sans i estalvis, estan del tot segurs.

—Creient en el teu amor i la teva misericòrdia, prenc la teva carn i bec la teva sang...

Els seus murmuris ressonen a les profunditats. S’enfilen per les parets lliscants, s’esquitllen per la galeria estreta cap a les sales superiors, on els altres refugiats han caigut en un son inquiet.

—No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ja no queda pa, ni vi. Aquesta és la seva darrera comunió.

—Que el Cos de Crist em guardi per a la vida eterna.

El bocí de pa sec s’estova damunt la seva llengua.

—Que la Sang de Crist em guardi per a la vida eterna.

Les gotes de vi agrit li cremen la gola.

Déu dins la seva boca. Déu al seu estómac buit.

El capellà plora.

Aboca unes gotes d’aigua al calze. La mà li tremola. Beu la preuada sang barrejada amb aigua, i tot seguit eixuga el calze amb el purificador.

S’ha acabat. El sacrifici etern s’ha acabat. S’eixuga les galtes amb el mateix drap que ha fet servir per netejar el calze. Les llàgrimes de l’home i la sang de Déu, inseparables. No hi ha res de nou, en això.

Frega la patena amb el purificador, després el fica dins del calze i els deixa en un costat. Es treu l’estola verda del coll, la doblega amb cura i la besa. Li encantava tot, de ser capellà. Sobretot li agradava la missa.

Té el coll de la camisa humit de suor i llàgrimes, li va balder. Ha perdut set quilos d’ençà que es va declarar la plaga i se’n va anar de la seva parròquia per fer un trajecte de cent seixanta quilòmetres cap a les coves del nord d’Urbana. Pel camí se li van afegir molt seguidors —més de cinquanta, en total, encara que trenta-dos van morir a causa de la infecció abans d’arribar a un lloc segur—. Quan s’acostava el moment de la mort, ell pronunciava el ritus, ja fos catòlic, protestant o jueu, tant se valia: «Que amb el seu amor i misericòrdia el Senyor t’ajudi...». Els feia una creu sobre el front ardent amb el polze. «Perquè, alliberat dels pecats, et salvi...».

La sang que els degotava dels ulls es barrejava amb l’oli amb què els ungia les parpelles. I el fum s’escampava pels camps, s’escolava per dins dels boscos i saltava per damunt de les carreteres, com si fos gel sobre rius llangorosos en ple hivern. Incendis a Columbus, incendis a Springfield i a Dayton. A Huber Heights, a Londres i a Fairborn. A Franklin, Middletown i Xenia. Al vespre, la claror de mil incendis imprimien un to ataronjat fosc al fum, i el cel es desplomava fins a dos dits per sobre dels seus caps. El capellà caminava arrossegant els peus per aquell paisatge fumejant, tapant-se el nas amb un drap, amb una mà ben oberta, i cobrint-se la boca amb l’altra mà, mentre per la cara li baixaven llàgrimes de protesta. Sang seca sota les ungles trencades, sang incrustada a les línies de les mans i enganxada a les soles de les sabates. «No falta gaire», animava els seus companys. «No us atureu». Pel camí algú li va posar el sobrenom de pare Moisès perquè guiava el seu poble des de la foscor del fum i el foc cap a la Terra Promesa de «les coves més acolorides d’Ohio».

Ja hi havia gent, és clar, i van sortir a rebre’ls quan hi van arribar. El capellà ja s’ho esperava. Una cova no es crema. És impermeable a l’aigua. I el millor de tot: és fàcil de defensar. Després de les bases militars i els edificis del govern, les coves eren la destinació més habitual, d’ençà de l’Arribada.

Havien fet provisió de queviures, aigua i aliments imperibles, flassades, benes i medicaments. I armes, per descomptat: fusells, pistoles, escopetes i molts ganivets. Els malalts eren posats en quarantena al centre d’acollida turística de l’exterior, els acomodaven en lliteres col·locades entre les prestatgeries de la botiga de records, i el capellà els anava a visitar cada dia, hi enraonava, resava amb ells, escoltava les seves confessions, els donava la comunió i els xiuxiuejava allò que volien sentir: «Per sacrosancta humanae reparationis mysteria... Pels misteris sagrats de la redempció de l’home...».

En van morir centenars abans que hagués pronunciat aquestes paraules. Van cavar un pou de tres metres d’ample i nou de fondo al sud del centre d’acollida per cremar-los. El foc hi cremava lentament dia i nit, i la pudor de carn cremada va arribar a ser tan habitual que amb prou feines la notaven.

Som al novembre, i a la sala més fonda de la cova el capellà s’aixeca. No és alt i, tanmateix, s’ha d’acotar per no picar de cap al sostre o amb les dents de pedra que sobresurten del paladar de la boca del drac.

—La missa s’ha acabat, germans, aneu-vos-en en pau.

Deixa enrere el calze i el purificador, la patena i l’estola. Ara són relíquies, objectes d’una època que retrocedeix cap al passat a la velocitat de la llum. «Vam començar com habitants de les cavernes», pensa el capellà mentre se’n torna cap a l’exterior, «i a les cavernes hem tornat».

Fins i tot el viatge més llarg és un cercle, i la història sempre torna al punt on va començar. Del missal: «Recordeu que sou pols, i en pols us convertireu».

I el capellà puja igual que un bussejador, impulsant-se amb les cames cap a la cúpula que forma el cel lluminós damunt l’aigua.

Al llarg de l’estreta galeria que serpenteja suaument cap amunt entre parets de pedra ploranera, el terra és llis com les pistes de bitlles. Tan sols uns mesos abans, els nens que hi anaven d’excursió caminaven per allà en fila índia, passant els dits per la paret de roca, i els seus ulls buscaven monstres a les ombres que es dibuixaven a les esquerdes. Encara eren prou petits per creure en monstres.

I el capellà puja com un leviatan de les profunditats a les tenebres.

El camí cap a l’exterior passa per davant del Sofà del Cavernícola i del Rei del Cristall, entra a la Sala Gran, el principal espai on fan vida els refugiats, i per fi s’endinsa al Palau dels Déus, la seva part preferida de la cova, on unes formacions cristal·lines brillen com raigs de lluna estàtics, i el sostre s’ondula sensualment, com les onades quan trenquen a la platja. Aquí, a prop de l’exterior, l’aire s’enrareix, és més sec, impregnat del fum dels incendis que encara s’alimenten del món que ells han deixat enrere.

«Senyor, beneeix aquestes cendres amb les quals posem de manifest que som pols».

Li ronden pel cap fragments d’oracions. Fragments de cançons. Lletanies, benediccions i fórmules d’absolució: «Que Déu et concedeixi el perdó i la pau; jo t’absolc dels teus pecats...». I de la Bíblia: «Davallava als fonaments de les muntanyes, rere meu es tancaven per sempre les portes del país dels morts».

Encens que crema a l’encenser. La llum suau de la primavera partida pels vitralls. El cruixit dels bancs el diumenge, com el buc d’un vaixell antic mar endins. La majestuosa mesura de les estacions, el calendari que havia regit la seva vida des que era petit: Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua. És conscient que el que més l’atreia era allò que no li hauria d’agradar: els rituals i les tradicions, l’ostentació i la fatuïtat pels quals els profans criticaven l’Església. El seduïa la forma, no la substància; el pa, no el cos.

Però això no el convertia en un mal capellà. Era callat, humil i fidel a la seva vocació. Li agradava ajudar la gent. Aquelles setmanes dins la cova havien estat unes de les més gratificants de la seva vida. El patiment porta Déu al seu espai natural, el pessebre del terror i la confusió, el dolor i la pèrdua, on ell havia nascut. «Gira la moneda del patiment», pensa el capellà, «i li veuràs la cara».

Un home fa guàrdia assegut a l’obertura que hi ha més amunt del Palau dels Déus. El seu contorn robust es retalla sobre el cel esquitxat d’estels de l’exterior. Un vent fred del nord que augura l’hivern ha deixat el cel net i polit. L’home porta una gorra de beisbol inclinada endavant i una jaqueta de pell gastada. Té uns prismàtics a la mà. Damunt la seva falda descansa un fusell.

L’home saluda el capellà movent el cap.

—On té l’abric, pare? Fa una nit freda.

El capellà somriu lànguidament.

—Temo que l’he deixat a l’Agatha.

L’altre deixa anar un gruny per indicar que l’ha sentit. L’Agatha és la ploramiques del grup. Sempre té fred. Sempre té gana. Sempre té alguna cosa. Ell es posa els prismàtics davant dels ulls i escruta el cel.

—N’has vist cap més? —pregunta el capellà.

Van albirar el primer objecte en forma de cigar, de color gris platejat, fa una setmana, suspès immòbil damunt de les coves durant uns minuts, i tot seguit va sortir disparat amunt silenciosament fins a convertir-se en una taca minúscula en el blau immens. Dos dies després en va aparèixer un altre —o potser el mateix—, volant sense fer gens de soroll per damunt d’ells fins que va caure rere l’horitzó. No hi havia dubte de l’origen d’aquelles naus estranyes —els habitants de les coves sabien que no eren terrestres—; el que els tenia espantats era el misteri que envoltava el seu propòsit.

L’home abaixa els prismàtics i es frega els ulls.

—Què li passa, pare? No pot dormir?

—No, no dormo gaire, darrerament —diu el capellà. Llavors afegeix—: Massa feina.

No vol que l’home es pensi que es queixa.

—Quan van mal dades no hi ha ateus.

Aquell clixé queda suspès en l’aire com una fortor rància.

—I van molt mal dades —diu el capellà.

Des que es coneixen s’ha esforçat per conèixer millor aquell home, però és com una cambra tancada, amb la porta tancada amb pany i forrellat per la ràbia, la pena, la por i la impotència dels condemnats a viure tenint els dies comptats. Durant mesos no han pogut fugir-ne ni amagar-se’n. Per a alguns, la mort és la llevadora de la fe. Per a d’altres, n’és el botxí.

L’home es treu un paquet de xiclets de la butxaca de la camisa, en desembolica un curosament, el doblega i se’l fica a la boca. Compta els xiclets que li queden abans de desar-se el paquet a la butxaca. No n’ofereix al capellà.

—L’últim paquet que em queda —li diu a tall d’explicació. Es belluga damunt la pedra freda.

—Ho comprenc —diu el capellà.

—Sí? —La barra de l’home es mou amb un moviment hipnòtic mentre mastega—. De debò?

El pa sec, el vi agrit. El gust li persisteix damunt la llengua. El pa es podria haver partit; el vi es podria haver dividit. Ell no estava obligat a celebrar la missa sol.

—Crec que sí —respon el capellà menut.

—Jo no —diu l’home, pausadament i deliberadament—. No crec una merda.

Al capellà li pugen els colors. La seva rialla fluixa i incòmoda és com les passes d’un nen que puja per una escala llarga. Es toca el coll de la camisa, tot neguitós.

—Quan se’n va anar la llum, jo em pensava que tornaria —explica l’home del fusell—. Tothom s’ho pensava. La llum se’n va però després torna. Això és la fe, no? —Continua mastegant el xiclet, a esquerra i a dreta, empenyent la boleta verda endavant i endarrere amb la llengua—. Després comencen a arribar notícies des de les costes, diuen que ja no hi ha costes. Ara Reno és una finca a primera línia de mar. Déu n’hi do! Ja n’hi havia hagut abans, de terratrèmols. I de tsunamis. Qui necessita Nova York? Què té d’especial Califòrnia? Farem un salt enrere. Sempre fem salts enrere. Això és el que jo creia.

El sentinella assenteix amb el cap, té els ulls fixos en el cel nocturn, en el fred, en les estrelles fulgurants. Els ulls amunt, la veu baixa.

—Més tard la gent es va començar a posar malalta. Antibiòtics. Quarantenes. Desinfectants. Ens vam posar màscares i ens rentàvem les mans fins a arrencar-nos la pell. La majoria de gent es moria igualment.

L’home del fusell observa les estrelles com si esperés que amb una estrebada es desenganxessin del cel i caiguessin a la Terra. Per què no ho haurien de fer?

—Els meus veïns. Els meus amics. La dona i els fills. Jo estava convençut que no es moririen tots. Com podia ser que es morissin tots? Sempre hi ha gent que es posa malalta, però la majoria no, i els altres es curen, oi? Això és la fe. Això és el que crèiem.

L’home es treu un ganivet llarg de caçar de la bota i es comença a gratar la brutícia de sota de les ungles amb la punta de la fulla.

—Això és la fe: creixes; vas a l’escola. Trobes una feina. Et cases. Formes una família. —Enllesteix una mà, escurant una ungla per cada ritus de pas, i tot seguit comença l’altra—. La canalla creix. Van a l’institut. Troben una feina. Es casen. Formen una família.

Rec-rec, rec-rec. Rec-rec, rec-rec.

S’inclina la gorra cap enrere amb la base del palmell de la mà que subjecta el ganivet.

—No he estat mai el que vostè en diria una persona religiosa. Des de fa vint anys que no he vist una església per dins. Però sé què és la fe, pare. Sé el que és creure en alguna cosa. La llum se’n va, però torna. Hi ha una inundació, i l’aigua es retira. La gent es posa malalta i després es cura. La vida continua. Això és l’autèntica fe, oi? La seva cantarella sobre el cel i l’infern, el pecat i la salvació, engegui-la a rodar, i tot això li quedarà igual. Fins i tot l’ateu que ataca més aferrissadament l’Església té fe en això. La vida continua.

—Sí —diu el capellà—. La vida continua.

El sentinella ensenya les dents. Allarga el ganivet fins a tocar del pit del capellà i li etziba:

—No ha sentit ni una paraula del que li he dit. Sap?, això és el que no suporto de la vostra trepa. Enceneu espelmes, murmureu llatinades i reseu a un Déu que no hi és, a qui li és tot igual, o que està boig com un llum, que és cruel o tot alhora. El món es crema i vosaltres lloeu el carallot que ho ha provocat tot o bé que ho permet.

El capellà menut ha alçat les mans, les mateixes que han consagrat el pa i el vi, com per ensenyar-li a l’home que les té buides, que no li vol fer cap mal.

—No vull pretendre que sé el que pensa Déu —comença a dir el capellà, abaixant les mans. Mirant el ganivet, cita el Llibre de Job—: «He parlat en la ignorància de coses grans que no puc entendre».

L’home el guaita de fit a fit un moment molt llarg i incòmode, absolutament immòbil, a excepció de la barra, que mastega el xiclet que ja ha perdut el gust.

—Li seré franc, pare —diu, com qui no vol—, ara mateix tinc ganes de matar-lo.

El capellà assenteix amb aire sever.

—Temo que és possible. Això passa quan la veritat fa mal.

El capellà treu el ganivet de la mà tremolosa de l’home. Li posa la mà a l’espatlla.

L’home s’estremeix, però no s’aparta.

—Quina és, la veritat? —xiuxiueja.

—Aquesta —respon el capellà menut, i clava el ganivet al pit de l’home, ben fondo.

La fulla és molt esmolada; li travessa la camisa fàcilment i llisca entre les costelles abans d’enfonsar-se-li tres dits dins del cor.

El capellà acosta l’home cap al seu pit i li fa un petó a la part de dalt del cap.

—Que Déu et concedeixi el perdó i la pau.

Tot ha anat molt de pressa. El xiclet cau d’entre els llavis inerts de l’home, i el capellà el recull i el llança cap a fora de la cova. Diposita l’home damunt el terra de pedra fred i s’aixeca. El ganivet moll brilla a la seva mà.

—La sang de l’aliança nova i eterna...

El capellà estudia el rostre del mort, i el cor li bull de ràbia i de fàstic. El rostre humà és repugnant, insuportablement grotesc. Ara ja no li cal amagar l’aversió que li produeix.

El capellà menut torna a la Sala Gran, seguint un camí molt fressat que condueix a la cambra principal, on els altres tenen lleus espasmes nerviosos i es regiren enmig d’un son inquiet. Tots llevat de l’Agatha, que està repenjada a la paret del fons de la sala, una dona baixeta perduda dins la jaqueta folrada de pell que el capellà menut li va deixar, amb una mata de cabells bruts i estarrufats que semblen un cicló gris i negre. Té brutícia ficada dins les profundes clivelles de la seva cara marcida i al voltant d’una boca esdentada, que va perdre les dents fa molt temps; té els ulls enterrats sota plecs d’una pell que fa bosses.

«Això és la humanitat», pensa el capellà. «Aquest és el seu rostre».

—Pare, sou vós? —diu amb una veu que amb prou feines és audible, com l’esgüell d’un ratolí, com el xiscle agut d’una rata.

«I aquesta és la veu de la humanitat».

—Sí, Agatha, sóc jo.

Ella esguarda entretancant els ulls la màscara que ell ha portat des de la infantesa, enfosquida per la penombra.

—No puc dormir, pare. Pot seure amb mi una estona?
—Sí, Agatha, ara vinc a seure amb tu.

2

L’home porta les despulles de les seves víctimes a l’exterior de dues en dues, una sota cada braç, i les llença al pou, les deixa caure daltabaix sense cap cerimònia, abans d’anar a buscar-ne un parell més. Després de l’Agatha, ha mort els altres mentre dormien. No se n’ha despertat cap. El capellà ha actuat silenciosament, de pressa, amb mans segures i fermes, i l’únic soroll que feia era el xiuxiueig de la tela quan s’esquinçava mentre la fulla s’enfonsava fins al cor dels quaranta-sis ocupants de les coves, fins que el seu cor ha estat l’únic que quedava bategant.

A trenc d’alba comença a nevar. Ell es queda un moment dret a fora, i alça la cara cap a un cel llis i gris. La neu se li posa a les galtes blanques. El seu últim hivern, per molt de temps: a l’equinocci la càpsula baixarà per tornar-lo a portar a la nau de proveïment, on esperarà la neteja final de la infestació humana que portaran a terme els que han estat instruïts per a aquesta tasca. Una vegada sigui a bord de la nau, des de la serenitat del buit, observarà com llancen les bombes que arrasaran totes les ciutats de la Terra, que esbor

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X