Índice

PRÒLEG

AVERY

LEDA

CALLIOPE

WATT

RYLIN

AVERY

CALLIOPE

RYLIN

LEDA

WATT

AVERY

CALLIOPE

LEDA

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

LEDA

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

WATT

RYLIN

WATT

LEDA

CALLIOPE

AVERY

LEDA

CALLIOPE

AVERY

RYLIN

WATT

AVERY

LEDA

CALLIOPE

RYLIN

LEDA

WATT

AVERY

CALLIOPE

AVERY

WATT

CALLIOPE

RYLIN

AVERY

LEDA

AVERY

RYLIN

AVERY

CALLIOPE

LEDA

AVERY

WATT

LEDA

CALLIOPE

RYLIN

WATT

ATLAS

EPÍLEG

AGRAÏMENTS

PRÒLEG

Desembre de 2119

La primera nevada de l’any a Nova York sempre ha estat una mica com sobrenatural. La neu embelleix els defectes de la ciutat, allisa les arestes més marcades i transforma Manhattan en un indret nòrdic rutilant, imponent. La màgia es palpa a l’ambient. El matí després de la primera nevada, fins i tot els novaiorquesos més avorrits de tot s’aturen als carrers per alçar els ulls cap al cel,

asserenats per un grat sentiment d’admiració. Com si cada estiu calorós s’oblidessin que allò és possible, i fins que els primers flocs de neu no els besen la cara, no s’ho poguessin tornar a creure.

Gairebé és com si la nevada pogués deixar la ciutat ben neta i revelar tots els secrets monstruosos que té enterrats sota la superfície.

De fet, però, alguns secrets és millor que continuïn enterrats.

Un d’aquests matins de silenci fred i encisat, una noia era a la teulada de l’enorme gratacel de Manhattan.

Es va atansar una mica més al caire i el vent li va fuetejar els cabells. Els flocs de neu ballaven al seu voltant com partícules de cristall i la pell li brillava com un holograma sobreexposat, a la claror que precedeix el trenc d’alba. Si hi hagués hagut algú allà dalt que l’hagués vist, hauria dit que se la veia amoïnada i que estava preciosa. I espantada.

Feia més d’un any que no sortia a la teulada, però tot estava igual que sempre: plaques fotovoltaiques apinyades a la super- fície, esperant per beure’s el sol i convertir-lo en energia útil; una grandiosa agulla d’acer cargolada cap amunt, perquè es clavés al cel. I a sota seu bullia d’activitat tota una ciutat: una torre de mil plantes on s’atapeïen milions de persones.

Algunes les havia estimat, d’altres les havia ofès, i a moltes no les coneixia de res. Tanmateix, d’una manera o altra, cada una d’aquelles persones l’havien traït, fins a l’última d’elles. Havien fet que la seva vida fos insuportable en privar-la de l’única persona que havia estimat mai.

La noia sabia que feia massa estona que era allà dalt. Començava a sentir aquell lleuger mareig tan conegut, alhora que cos se li alentia, maldant per adaptar-se a l’aire enrarit i per aplegar energies cap al centre del seu ésser. Va arrupir els dits dels peus. Els tenia balbs. A dins, l’aire era oxigenat i enriquit amb vitamines, però allà fora, a la teulada, es notava prim com la fulla d’un ganivet.

Esperava que la perdonessin pel que estava a punt de fer, però no tenia alternativa. Era això o continuar portant una mitja vida famèlica i marcida: una vida privada de l’única persona per la qual valia la pena viure-la. Sentia remordiments, però encara era més forta la profunda sensació d’alleujament, la sensació que almenys, per fi, aviat tot s’hauria acabat.

La noia va alçar una mà per eixugar-se els ulls, com si el vent els hi fes plorar.

—Em sap greu —va dir, tot i que no hi havia ningú que la sentís.

A qui es dirigia, de fet? Potser a la ciutat que tenia sota seu, a tot el món o a la seva consciència tranquil·la.

Tant se valia, oi? Nova York continuaria amb ella o sense ella, igual que sempre, tan sorollosa, elèctrica, estrident i bri- llant. A Nova York li era igual que aquelles fossin les últimes paraules que pronunciés l’Avery Fuller.

AVERY

Tres mesos abans

L’Avery va fer repicar els dits, neguitosa, al reposabraços de l’helicòpter de la família. Notava la mirada del seu xicot posada en ella i li va donar una ullada.

—Per què em mires així? —li va preguntar, de broma.

—Com? Com si et volgués fer un petó? —En Max va respondre la pregunta atansant-se-li per fer-li un petó als llavis—. Potser no te n’has adonat, Avery, però sempre et vull fer petons.

—Si us plau, prepareu-vos per a l’aterratge a Nova York —els va interrompre l’autopilot de l’aparell, emetent les paraules per uns altaveus ocults.

A l’Avery no li calia que l’avisessin; havia estat atenta al trajecte durant tot el viatge.

—Estàs bé? —En Max la mirava amb ulls càlids.

Ella es va bellugar, rumiant com explicar-se. L’últim que volia era que es pensés que estava nerviosa per ell.

—És que... han passat moltes coses mentre he estat fora.

Havia passat molt de temps. Set mesos, era la vegada que havia estat més temps fora de Nova York en tots els divuit anys que tenia.

—Entre elles, jo. —Ell li va fer un somriure còmplice.

—Sobretot tu —hi va coincidir, fent-se reflex del seu somriure.

La Torre va sorgir d’improvís per dominar la vista des de les finestres de flexividre. L’Avery l’havia vist des d’aquesta pers- pectiva moltes vegades —durant tots aquells anys viatjant amb la seva família, o amb la seva amiga Eris i els seus pares—, però mai no s’havia fixat que semblava ben bé una immensa làpida de crom. Com la de l’Eris.

Es va treure aquest pensament del cap i es va concentrar en la claror tardorenca que ballava per damunt de la superfície picada del riu, que brunyia la torxa daurada de l’estàtua de la Llibertat, que abans semblava molt alta, però ara quedava absurdament empetitida pel seu veí gegant, la megatorre de mil plantes que sorgia de la superfície pavimentada de Manhattan. La Torre que l’empresa del seu pare havia ajudat a construir, dins la qual els Fuller ocupaven la planta de dalt de tot, l’àtic més enlairat de tot el món.

L’Avery va deixar caure la mirada en picat cap a les barques i els autocotxes que es movien sota seu, els monocarrils suspesos en l’aire, delicats com fils d’una teranyina.

Se n’havia anat de Nova York al febrer, poc després de la inauguració del nou complex d’habitatges vertical que el seu pare havia construït a Dubai. Va ser la nit que ella i l’Atlas havien decidit que no podien estar junts, per molt que s’estimessin l’un a l’altre. Perquè malgrat que no tenien vincles de sang, l’Atlas era el seu germà adoptiu.

Aleshores ella havia pensat que tot el seu món s’havia esmicolat. O potser ella mateixa i tot s’havia trencat, en tants trossets infinitament petits que s’havia convertit en el personatge d’aquella cançó infantil que no es podia recompondre de cap manera. Estava segura que es moriria del dolor que allò li produïa.

Que ximple que havia estat, de pensar que es moriria per tenir el cor trencat, però així és com se sentia.

Ara bé, els cors són uns petits òrgans elàstics, obstinats i curiosos. Com que al final no es va morir, l’Avery es va adonar que se’n volia anar, volia marxar de Nova York, dels seus records dolorosos i les cares conegudes. Igual com havia fet l’Atlas.

Ja havia fet la sol·licitud per entrar al programa d’estiu d’Oxford. Llavors simplement va trucar a l’oficina de matriculació per preguntar si podia començar-hi aviat, a temps per al semestre de primavera. Es va reunir amb el degà de l’Acadèmia Berkeley per demanar-li el títol de batxillerat a fi de matricular-se als cursos universitaris d’Oxford. Naturalment, tothom hi va accedir. Com si algú pogués dir no a la filla d’en Pierson Fuller.

L’únic front de resistència, estranyament, va ser el mateix Pierson.

—A què treu cap això, Avery? —li va preguntar, quan ella el va anar a veure amb la documentació per al trasllat.

—Me n’he d’anar. On sigui, lluny, a algun lloc completament net de records.

El pare va fer una expressió severa.

—Ja sé que l’enyores, però això em sembla exagerat.

És clar. Ell donava per fet que tot allò era per la mort de l’Eris. I en part ho era, però l’Avery també plorava per l’Atlas.

—Només necessito allunyar-me de Berkeley un quant temps. Tothom em mira, als passadissos, i xiuxiuegen darrere meu —va insistir, i deia la veritat—. Només me’n vull anar. A algun lloc on no em conegui ningú, i on jo tampoc no conegui ningú.

—Et coneixen arreu del món, Avery. I si no et coneixen, aviat et coneixeran —li va dir el pare amb cura—. Et volia dir que... em presento a l’alcaldia de Nova York, enguany.

Ella el va mirar de fit a fit un moment, muda de l’ensurt, per bé que de fet no se n’hauria de sorprendre. El seu pare no estava mai content amb el que tenia. Ara que era l’home més ric de la ciutat, òbviament volia ser el més il·lustre, també.

—La tardor vinent, per a les eleccions, ja hauràs tornat —li va dir en Pierson. No era una pregunta.

—Així que hi puc anar? —li va preguntar ella, notant un violent alleujament al pit, gairebé un mareig.

Ell va fer un sospir i va començar a signar els impresos d’autorització.

—Algun dia, Avery, t’adonaràs que fugir de les coses no serveix de res, si més endavant has de tornar i enfrontar-t’hi.

La setmana següent, l’Avery i una colla de robots de mudances avançaven pels carrers estrets d’Oxford. Les residèn- cies eren plenes, a mig semestre, però ella va enviar un anunci anònim als fòrums de debat de la facultat i va trobar una habitació en una casa de camp a fora del campus, amb un jardinet petit encantadorament descuidat al darrere. Hi havia una companya d’habitació, fins i tot, una estudiant de poesia que es deia Neha i, com va poder comprovar, una casa plena de nois al costat.

L’Avery es va acomodar fàcilment a la vida d’Oxford. Allò no era gens modern, i li encantava: els professors escrivien en pissarres verdes amb uns curiosos guixos blancs; la manera com la gent la mirava realment quan parlaven, en comptes de girar els ulls constantment cap a la vora del camp de visió per veure els canals de continguts. Aquí, la majoria de la gent ni tan sols tenia les lents de contacte informatitzades que ella havia portat des de petita. A Oxford, les connexions eren tan febles que l’Avery va acabar per treure’s les lents, també, i viure com un ésser humà premodern que només disposava d’una tauleta tàctil per comunicar-se. Ara tenia la vista neta, sense destorbs, una sensació divina.

Un vespre, mentre feia un treball per a la classe d’Art asiàtic oriental, la van distreure uns sorolls a la casa del costat. Els veïns feien una festa.

A Nova York simplement hauria encès el silenciador: l’aparell que bloquejava les ones de so entrants, creant una petita bossa de silenci, fins i tot als llocs més sorollosos. En realitat, això no hauria passat, a Nova York, perquè allà ella no tenia veïns a tocar, només el cel, que s’estenia des del pis dels Fuller cap a tots costats.

Es va tapar les orelles amb les mans, intentant concentrar-se, però els crits i les rialles estridents encara es van fer més forts. Al final es va aixecar i se’n va anar a casa dels veïns, sense amoïnar-se gens perquè anava amb pantalons curts d’atletisme i amb la cabellera del color de la mel recollida a la part de dalt del cap i subjectada amb un passador en forma de tortuga que li havia donat l’Eris feia anys.

Va ser llavors, que va veure en Max.

Ell era al mig d’un grup, al pati del darrere, explicant alguna cosa tot engrescat. Tenia uns cabells espessos i rebels que se li alçaven cap a tots costats, i duia un jersei blau a joc amb uns texans també blaus, un detall pel qual les noies novaiorqueses se n’haurien burlat sense pietat. En canvi, l’Avery ho va veure com un indici de la seva impaciència fonamental, com si estigués massa ocupat per molestar-se a pensar en una cosa tan trivial com la roba.

De sobte es va sentir ridícula. Què pensava fer, presentar-se allà i renyar els veïns perquè s’ho passaven bé? Va recular un pas, precisament quan el noi que explicava la història va alçar els ulls i els va clavar en els seus. Li va fer un somriure murri. I tot seguit ell va desviar la mirada i va continuar enraonant, sense interrompre el fil narratiu.

L’Avery es va sorprendre en notar que allò li havia tocat el voraviu. No estava acostumada que la gent fes cas omís d’ella.

—És clar que votaria pel referèndum, si pogués votar aquí —deia el noi. Tenia accent alemany i la veu li oscil·lava amunt i avall per un ampli camp d’emocions exaltades—. Londres s’ha d’expandir cap amunt. Una ciutat és una cosa viva, i si no creix, es marceix i mor.

Ella va comprendre que enraonava de la proposta de llei del seu pare. Després d’anys d’exercir pressions al Parlament britànic, en Pierson Fuller per fi havia aconseguit que es fes el referèndum a nivell nacional per determinar si la Gran Bretanya derruiria la seva capital per reconstruir-la com una supertorre gegant. Moltes ciutats d’arreu del món ja ho havien fet —Rio, Hong Kong, Pequín, Dubai i, per descomptat, Nova York, abans que cap, feia dues dècades—, però algunes de les ciutats europees més antigues s’hi mostraven més reticents.

—Jo votaria que no —hi va ficar cullerada l’Avery. No era l’opinió més habitual entre els joves, i el seu pare s’hauria que- dat consternat, però li havia vingut un fort desig de cridar l’atenció d’aquell noi. I, a més, era la veritat.

Ell va fer una mitja reverència irònica en direcció a ella, convidant-la a continuar.

—Senzillament, Londres ja no semblaria Londres —va continuar l’Avery.

Es convertiria en una de les elegants ciutats automatitzades del seu pare, un altre mar vertical d’anonimat.

Al noi se li van dibuixar tot de petites arrugues al voltant dels ulls quan va somriure.

—Has vist la proposta? Hi ha tot un batalló d’arquitectes i dissenyadors per garantir que es preservarà l’ambient de Londres i que serà encara millor que abans.

—Però després això mai no es compleix. Quan ets dins d’una torre, es perd part del sentit de connexió, d’espontaneï- tat. Hi ha menys... —va alçar les mans, amb un gest com d’impotència— d’això.

—Colar-se a les festes? Per algun motiu, crec que la gent ho fa tant als gratacels com aquí.

L’Avery sabia que s’hauria de posar vermella de la vergonya, però en lloc de posar-s’hi, va esclafir a riure.

—Maximilian von Strauss. Digue’m Max —es va presentar el noi.

Just havia acabat el primer curs a Oxford, va explicar, on estudiava Economia i Filosofia. Es volia doctorar i després ser professor o escriure llibres espessos d’economia.

En Max tenia alguna cosa definitivament antiquada, va pensar ella; era com si hagués entrat per un portal d’un altre segle i hagués vingut a parar aquí. Potser era la sinceritat. A Nova York tothom semblava mesurar la seva superioritat mostrant-se despectius i cínics. En Max no tenia inconvenient a preocupar-se per les coses, públicament i sense ironies.

Al cap d’uns dies, ell i l’Avery passaven la major part del temps lliure junts. Estudiaven a la mateixa taula, a la biblioteca Bodleian, envoltats dels lloms atrotinats de novel·les velles. Seien a la terrassa del pub local per escoltar grups d’estudiants amateurs, o el so suau de les llagostes, les nits càlides d’estiu. I ni una sola vegada van creuar els límits de l’amistat.

Al principi, l’Avery s’ho va agafar com un experiment. En Max era com un d’aquells embenats d’abans que s’inventessin els medilectors: l’ajudava a oblidar tot el dolor que sentia després de perdre l’Atlas.

Però en un moment donat, allò va deixar de ser com una tireta i va començar a semblar real.

Un dia, tornaven al capvespre per la vora del riu, eren un parell d’ombres fosques sobre un tapís d’arbres. Es va girar vent, que alçava onades a la superfície de l’aigua. A lluny, els arcs de pedra calcària blanca de la universitat ressaltaven amb un to blavós pàl·lid a la llum de la lluna.

Vacil·lant, l’Avery li va agafar la mà. Va notar que en Max tenia un ensurt.

—Em pensava que tenies algun xicot a Nova York —va comentar ell, com responent una pregunta que ella li hagués fet,

cosa que potser sí.

—No —va respondre ella fluixet—. Només... estic deixant enrere una cosa que vaig perdre.

Els ulls foscos d’en Max la van mirar, reflectint la lluïssor de la lluna.

—I ja ho has superat?

—Ho superaré.

Ara, en els luxosos seients de l’helicòpter del seu pare, ella es va girar cap a en Max. Els coixins estaven entapissats amb una tela estampada amb volutes de color blau marí i daurat que, vista més de prop, resultaven ser una sèrie de F en cursiva entrellaçades. Fins i tot a la moqueta del terra hi havia estampat el monograma de la família.

L’Avery es va preguntar, no per primera vegada, què devia pensar en Max de tot plegat. Com ho portaria, quan conegués els seus pares? Ella ja havia conegut la família d’ell, un cap de setmana a Würzburg, aquell estiu. La mare d’en Max era professora de Lingüística i el seu pare escrivia novel·les, obres de misteri deliciosament morboses, en què almenys tres persones eren assassinades en cada llibre. Ni l’un ni l’altre no parlaven gaire anglès. Tan sols havien abraçat l’Avery, tots dos efusivament, i havien utilitzat la graciosa funció d’autotraducció de les lents de contacte que, malgrat les actualitzacions de molts anys, encara feia que la gent parlés com nens petits borratxos.

—És perquè el llenguatge té moltes músiques —va intentar explicar la mare d’en Max, cosa que l’Avery va suposar que significava «matisos de significat».

A banda d’això, tots tres s’havien comunicat prou bé amb gestos i rialles.

L’Avery sabia que els seus pares no serien en absolut així. Se’ls estimava, és clar, però sempre hi havia hagut una distància curosament mantinguda entre ells i ella. De vegades, quan era petita, l’Avery veia els seus amics amb les seves mares i li venia un rampell de gelosia: per la manera com l’Eris i la seva mare entraven agafades de bracet al Bergdorf, ajuntant els caps i fent rialletes còmplices; semblaven més amigues que no mare i filla. O, fins i tot, la Leda i la seva mare, que tenien unes discussions cèlebrement explosives, però després sempre ploraven, s’abraçaven i es reconciliaven.

Els Fuller no mostraven afecte d’aquesta manera. Fins i tot quan l’Avery era petitona, no l’amanyagaven ni s’asseien a la vora del seu llit quan estava malalta. A parer seu, per a això ja tenien l’assistenta. Però el fet que no fossin de mena sensiblera no volia dir que l’estimessin menys, es va recordar l’Avery. Això no obstant, de vegades es preguntava com devia ser, tenir uns pares que fossin com amics, uns pares amb els quals pogués ser irreverent.

Els seus pares sabien que sortia amb algú i havien dit que estaven impacients per conèixer-lo. Però ella no podia evitar de preocupar-se perquè donarien una ullada a en Max, en tota la seva glòria germànica escabellada, i intentarien engegar-lo cap a casa seva. Ara que el seu pare era candidat a alcalde de Nova York, l’home es veia més obsessionat que mai per la imatge de la família. Signifiqués el que això signifiqués.

—Què penses? Et preocupa que no els caigui bé als teus amics? —va preguntar en Max, atansant-se sorprenentment a la veritat.

—És clar que els cauràs bé —va respondre ella decidida. Amb tot, no sabia què esperar dels seus amics, ara mateix, sobretot de la seva millor amiga, la Leda Cole. Quan l’Avery se n’havia anat la primavera passada, la Leda no estava precisament gaire animada—. M’alegro que hagis vingut amb mi —va afegir.

En Max només es quedaria uns quants dies a Nova York, abans de tornar per començar les classes de segon curs a Oxford. Significava molt, que hagués travessat l’oceà per ella, per conèixer la gent que li importava i veure la ciutat d’on provenia.

—No deixaria escapar per res l’oportunitat d’estar més temps amb tu —va dir, passant-li el polze suaument per sobre dels dits.

Li va baixar cap al canell un braçalet de fil, un record d’un amic d’infantesa que havia mort jove. L’Avery li va estrènyer la mà.

Aleshores es van inclinar uns quants graus cap a un costat i van entrar en el corrent d’aire impulsat al voltant del perímetre de la Torre. Ni tan sols el seu helicòpter, llastat per totes bandes per evitar les turbulències, no podia evitar les sacsejades causades per uns vents tan forts. L’Avery es va preparar, i llavors ja tenien al davant la boca oberta de l’heliport: tallada a la paret de la Torre, amb angles perfectes de noranta graus, d’allò més dura, llisa i lluent, com si et digués a crits que era nova. Que diferent que era d’Oxford, on les teulades corbades, desiguals, s’alçaven cap a un cel del color del vi.

L’helicòpter va baixar de sobte cap a l’heliport, fent voleiar els cabells de la multitud que s’hi esperava. L’Avery es va que- dar astorada: què hi feia aquella gentada, allà? Estaven molt apinyats, duien petits captadors d’imatges a la mà, amb una lent lluent al mig que era com un ull ciclopi. Devien ser bloguers o periodistes de la i-Net.

—Pel que es veu, Nova York s’alegra que tornis —va comentar en Max, suscitant una rialla trista en l’Avery.

—Em sap greu. No en sabia res.

L’Avery estava acostumada que els bloguers de moda de tant en tant fessin fotos dels seus conjunts, però mai res com això.

Aleshores va distingir els seus pares, i va entendre perfectament de qui era culpa tot allò. El seu pare havia decidit convertir la seva tornada a casa en un acte de relacions públiques.

La porta de l’helicòpter es va obrir i l’escala es va desplegar com un acordió. L’Avery va intercanviar una darrera ullada amb en Max abans de baixar.

L’Elizabeth Fuller es va avançar elegantment, duia un vestit de dia fet a mida i sabates de taló alt.

—Benvinguda a casa, preciosa! T’hem enyorat molt!

A l’Avery li va passar l’enuig perquè la trobada amb els pares tenia lloc d’aquella manera, enmig de la calor i el soroll d’un heliport atapeït de gent. Es va oblidar de tot, tret del fet que tornava a veure la seva mare després de tants mesos separades.

—Jo també us he enyorat! —va exclamar, agafant la mare i abraçant-la fort.

—Avery! —El pare, que estrenyia la mà d’en Max, es va girar cap a ella—. M’alegro molt que hagis tornat!

Ell també la va abraçar i l’Avery va aclucar els ulls, tornant-li l’abraçada, fins que el pare, hàbilment, la va fer girar perquè les càmeres tinguessin un angle millor d’ella. Va fer un pas enrere, estava impecable i satisfet de si mateix, amb una camisa blanca com la neu i radiant d’orgull. L’Avery va procurar dissimular la decepció —perquè el seu pare havia fet de la seva tornada a casa un acte de propaganda, i perquè els mitjans de comunicació l’havien complagut.

—Gràcies a tothom! —va clamar, amb la seva veu potent i encantadora, de cara a tots els que el gravaven.

El que l’Avery no acabava d’entendre és per què els donava les gràcies, però per la manera com els reporters assentien, no semblava que tingués importància.

—Estem emocionats perquè la nostra filla, l’Avery, ha tornat de l’estranger, on estudia, just a temps per a les eleccions! Respondrà amb molt de gust algunes preguntes —va afegir, empenyent-la suaument endavant.

A ella no li venia de gust, però no podia fer altra cosa.

—Avery! Què es porta a Anglaterra, ara mateix? —va cridar un d’ells, una bloguera de moda que l’Avery va reconèixer.

—Eh... —Per moltes vegades que digués que no era fashionista, es veu que ningú no la creia.

Va llançar una mirada de súplica a en Max, encara que ell no la podia ajudar gaire, i llavors va parar esment de l’obertu- ra del coll de la camisa de franel·la que duia ell. Gran part dels botons que pujaven cap al coll eren de color marró fosc, però n’hi havia un de més clar, d’un to beix pujat. En Max devia haver perdut el botó i l’havia canviat per aquest, sense importar-li que fos diferent dels altres.

—Botons discordants —va dir sense rumiar-ho—, és a dir, botons que no fan joc. Expressament.

En Max la va mirar als ulls, alçant una cella, divertit. Ella es va obligar a desviar la mirada per no posar-se a riure.

—I qui és ell? El teu nou xicot? —va inquirir un altre dels bloguers, fent que l’atenció del grup es desviés àvidament cap a en Max. Ell va fer un gest simpàtic, arronsant les espatlles.

L’Avery no va poder evitar notar que als seus pares se’ls va endurir la mirada quan es van fixar en ell.

—Sí, és el meu xicot, en Max —va declarar.

Aquestes paraules van suscitar un petit rebombori, i abans no pogués dir res més, en Pierson ja l’havia envoltat amb un braç protector.

—Gràcies pel vostre suport! Estem molt contents de tornar a tenir l’Avery a Nova York —va tornar a dir—. I ara, si ens disculpeu, necessitem una mica de temps sols, per a la família.

—Botons discordants? —En Max es va posar a caminar al seu costat—. No sé pas d’on ho has tret, això.

—M’ho hauries d’agrair. T’he convertit en el noi amb més estil de Nova York —va dir de broma ella, agafant-li la mà.

—Justament! Com podré suportar aquesta pressió?

Mentre es dirigien cap a l’aerotransportador, a l’Avery li van venir al cap les darreres paraules del seu pare, «una mica de temps sols, per a la família». Sols que en aquell moment, no hi era tota la família, perquè hi faltava una persona molt important.

Ella sabia que no hauria de pensar-hi; amb tot, no podia evitar de preguntar-se què devia fer l’Atlas, a l’altra punta de món.

LEDA

Que bonic, oi? —va dir vacil·lant la mare de la Leda Cole, amb un to tenaçment animat. La Leda va donar un cop d’ull ràpid al voltant, sense interès. Ella i la Ilara estaven submergides fins a la cintura en aigua calenta, envoltades per les roques irregulars de la Llacuna Blava. El sostre de la planta 834 es veia altíssim, des d’allà, d’un blau atzur alegre totalment discordant amb l’estat d’ànim de la Leda.

—Molt —va mormolar, sense fer cas del patiment que reflectien les faccions de la seva mare.

No havia volgut sortir en tot el dia. Estava perfectament bé a la seva habitació, sola amb la tènue i solitària tristor.

Sabia que la seva mare tan sols intentava ajudar-la. Es va preguntar si aquella sortida obligada havia estat per suggeriment del doctor Vanderstein, el psiquiatra que les tractava a totes dues. «Per què no busca una “estona entre noies”?», se l’imaginava dient la Leda, amb cometes de citació invisibles. La Ilara hauria aprofitat la idea, ben agraïda. El que fos per arrencar la seva filla d’aquell ensopiment que no es treia de sobre.

Un any enrere això hauria funcionat. La Leda poques vegades podia passar una estona amb la seva mare, hauria estat agraïda només per l’oportunitat d’estar amb ella. I a la Leda d’abans sempre li havia encantat anar a un spa o a un restaurant nous abans que ningú altre.

La Llacuna Blava havia obert feia pocs dies. Després de l’últim terratrèmol inesperat de l’any anterior, que havia engegat bona part d’Islàndia surant oceà endins, una societat promotora havia comprat la llacuna, ara submergida, al destarotat govern d’Islàndia, a preu d’oferta. Havien passat mesos excavant fins a l’últim bocí de roca volcànica i ho havien enviat tot a Nova York per reconstruir-ho allà, pedra a pedra.

Típic dels novaiorquesos, sempre determinats a endur-se el món a casa seva, com si no es poguessin molestar a sortir de la seva diminuta illa. «Tingueu el que tingueu», semblava que deien a la resta del món, «nosaltres ho podem construir aquí... i millor».

La Leda abans tenia aquesta mateixa confiança freda en si mateixa. Era la noia que ho sabia tot de tothom, que escampa- va rumors i feia favors, que intentava doblegar l’univers a la seva voluntat. Però això era abans.

Va passar una mà desapassionadament per l’aigua, rumiant si la devien tractar amb partícules que desviaven la llum perquè tingués aquell color blau tan impossible. A diferència de la llacuna original, aquesta no l’omplien amb aigua termal autèntica. Era simple aigua de l’aixeta, impregnada de multivitamines i amb un toc d’àloe, suposadament molt millor que l’aigua sulfurosa d’abans, que feia aquella fortor.

La Leda també havia sentit el rumor que els encarregats de la llacuna difonien uns relaxants il·legals a l’ambient: res d’im- portant, només era el 0,02 per cent de la composició de l’aire. Bé, a ella li convenia una mica de relaxació, en aquell moment.

—He vist que l’Avery ha tornat a la ciutat —va gosar dir la Ilara, i aquell nom va travessar l’escut d’ensopiment que protegia la Leda i el va esquerdar sencer.

Havia estat molt fàcil no pensar en l’Avery mentre era a Anglaterra. L’Avery mai no havia estat gaire bona xatejant en pantalla; si la Leda li contestava els esporàdics missatges d’una sola línia, l’Avery ja es pensava que tot anava bé. Però i si el fet de tornar-la a veure li feia aflorar tots aquells records, els que la Leda no es permetia de pensar-hi, els que havia enterrat profundament dins seu, en la foscor absoluta...?

«No», es va dir. L’Avery devia tenir tan poques ganes de pensar en el passat com ella. Ara estava amb en Max.

—Ara surt amb un altre noi, oi? —La Ilara es toquejava la cinta del banyador negre que duia—. En saps res, d’ell?

—Alguna cosa. Es diu Max.

La mare va assentir amb el cap. Totes dues sabien que la Leda d’abans s’hauria engrescat de seguida amb aquella pregunta, hau- ria respost amb conjectures i especulacions sobre en Max, i hauria comentat si era prou bo o no per a la seva millor amiga.

—I tu, Leda? Darrerament no t’he sentit a parlar de cap noi —va continuar la mare, tot i que sabia perfectament que la Leda havia estat sola tot l’estiu.

—És perquè no hi ha res a explicar. —La Leda va serrar la barra i es va enfonsar una mica més dins l’aigua.

La Ilara dubtava, però al cap d’una estona va decidir dir-ho:

—Ja sé que encara no has superat allò d’en Watt, però potser ja és hora de...

—Ostres, mare! —li va engegar la Leda.

—Has passat un any difícil, filla; jo només vull que siguis feliç! I en Watt... —Va callar un moment—. De fet, encara no m’has dit què va passar amb ell.

—No en vull parlar.

Abans que la mare pogués burxar-la més, la Leda va agafar aire i es va submergir sota la superfície de la llacuna, sense im- portar-li si aquelles vitamines estranyes li deixaven els cabells ressecs. L’aigua era càlida i agradablement calmada, ofegava qualsevol soroll. S’hauria volgut capbussar per sempre allà sota, on no hi havia fracassos ni dolor, equivocacions ni malentesos, ni decisions desencertades. «Neteja’m i estaré neta», va recordar de quan anava a escola els diumenges, sols que ella no estaria mai neta, no pas si continuava estant enfonsada sempre. No ho estaria després del que havia fet.

Primer hi havia hagut tot l’embolic amb l’Avery i l’Atlas. Ara costava de creure, però a la Leda li agradava l’Atlas... Com una idiota, s’havia pensat que l’estimava i tot. Fins que es va assabentar que ell i l’Avery estaven junts en secret. Es va estremir, recordant com s’havia enfrontat amb l’Avery per allò a la teulada, la nit horrible que tot se’n va anar en orris.

La seva amiga Eris havia intentat calmar-la, malgrat que ella li deia a crits que la deixés estar. Quan l’Eris se li va atansar, la Leda li va donar una empenta... i sense voler la va fer caure daltabaix de la Torre.

Després d’allò, no és estrany que l’Avery se’n volgués anar de Nova York. I això que ella ni tan sols en sabia tota la història sencera. Només la Leda havia descobert la part més fosca i vergonyosa de la veritat.

L’Eris era germanastra seva.

Ho havia sabut l’hivern passat, a través de l’exparella de l’Eris, la Mariel Valconsuelo. La Mariel l’hi havia explicat a la festa d’inauguració de la nova torre de Dubai, just abans de drogar-la i deixar-la a la vora del mar quan pujava la marea, pensant que era morta.

La veritat que contenien les paraules de la Mariel havien ressonat dins del cap de la Leda amb una inexorabilitat esgar- rifosa. Allò era molt més lògic que no el que ella s’imaginava que passava: que l’Eris estava embolicada d’amagat amb el seu pare. En realitat, però, l’Eris i la Leda compartien el pare; i el que és pitjor, l’Eris havia sabut la veritat abans de morir. Ara se n’adonava, la Leda. Era això, el que l’Eris intentava dir-li aquella nit a la teulada, cosa que la Leda va interpretar tan erròniament.

Ara, conscient que havia mort la seva germana, es consumia per dins. Hauria volgut clavar cops de puny i xisclar fins que el cel s’esberlés per la meitat. No podia dormir, es turmentava amb imatges planyívoles de l’Eris a la teulada, que la mirava de fit a fit, trista, amb aquells ulls esquitxats de color ambre.

Només hi havia una manera de trobar alleujament per a aquella mena de dolor, i la Leda havia jurat que no la conside- raria mai més. Però no ho va poder evitar. Amb veu tremolosa, va trucar al seu antic traficant de drogues.

Va començar a prendre cada vegada més pastilles, i les barrejava i mesclava amb una temeritat que esglaiava. Li era igual què prenia, mentre se li enterbolís el cap. Fins que, com segurament en el fons ja sabia que faria, un dia es va prendre una pastilla de més.

Va desaparèixer durant tot un dia. Quan l’endemà al matí la seva mare la va trobar, estava arraulida damunt del llit, amb els texans i les sabates encara posats. En algun moment li havia sortit sang del nas, i la sang li havia baixat cap a la brusa i li havia fet una taca, ja seca, al pit. Tenia el front fred i alhora humit de suor.

—On has estat? —li va cridar la mare, espantada.

—No ho sé —va reconèixer ella. Notava una palpitació a la cavitat buida del pit, on hi hauria de tenir el cor. L’últim que recordava amb claredat era quan s’havia col·locat amb el seu antic camell, en Ross. No sabia res més del que havia passat en les últimes vint-i-quatre hores; no sabia ni com havia aconseguit arrossegar-se fins a casa.

Els seus pares la van enviar a rehabilitació, morts de por per si s’havia intentat suïcidar. Potser, en algun nivell del subcons- cient, ho volia fer. Només hauria acabat allò que havia començat la Mariel.

Aleshores, amb gran estupefacció, s’havia assabentat que la Mariel també s’havia mort.

Després d’aquell horrible enfrontament a Dubai, la Leda havia posat una alerta a la i-Net per detectar qualsevol menció del nom de la Mariel. No s’hauria esperat mai trobar-lo en una esquela de defunció. Però un dia, quan era a rehabilitació, va trobar la necrològica esperant a la seva bústia: «Mariel Arellano Valconsuelo, de disset anys, se n’ha anat amb el Senyor. Deixa enrere els pares, Eduardo i Marina Valconsuelo, i un germà, Marcos...».

«Se n’ha anat amb el Senyor». Això era encara més vague que l’habitual «ha traspassat» o «ha mort de sobte». La Leda no sabia què li havia passat a la Mariel, si havia tingut un accident o havia patit una malaltia sobtada. Potser també havia començat a prendre drogues, pel dolor de perdre l’Eris, o a causa dels remordiments pel que li havia fet a ella a Dubai.

En conèixer la notícia de la mort de la Mariel, un nou temor punyent va començar a envair-la. Era estrany, com una mena de presagi, com un terrible auguri del que passaria.

—M’he de recuperar —va anunciar a la seva metgessa aquella tarda.

—És clar, Leda —va dir la doctora Reasoner, somrient—. Tots volem que et milloris.

—No, no ho entén —va insistir ella, gairebé frenètica—. Estic atrapada en un cercle viciós de dolor, i me’n vull escapar però no sé com!

—La vida és difícil i les drogues són fàcils. T’aïllen de la vida real, et protegeixen de sentir res massa profundament —va dir fluix la doctora Reasoner.

Ella va inspirar fondo, li hauria volgut explicar que el problema que tenia no eren només les drogues. Allò només era la boca oberta del xuclador negre que tenia a dins, que semblava que l’engolís a ella i a tothom del seu voltant i que els arrossegava inexorablement avall.

—Leda —va continuar la doctora—, has de trencar les pautes emocionals que t’han causat l’addicció i començar de bell nou. Per això he recomanat als teus pares que et portin a un internat, quan hagis acabat el tractament aquí. Has de començar de nou.

—No puc anar a un internat! —La Leda no suportava la idea de ser lluny dels seus amics i de la família, tan ferida i fràgil com se sentia.

—Així, l’única manera que tens d’escapar d’aquest cercle és amb un canvi total i absolut.

La doctora li va explicar que hauria d’amputar les parts enverinades de la seva vida, com un cirurgià amb un escalpel, i continuar endavant amb el que en quedés. Havia de desprendre’s de qualsevol cosa que li pogués incitar de nou els comportaments problemàtics, i refer-se.

—I el meu xicot? —havia xiuxiuejat ella, i la doctora va fer un sospir.

En realitat, la doctora havia conegut en Watt aquell mateix any, quan ell va acompanyar la Leda al control de rehabilitació.

—Crec que en Watt és el pitjor desencadenant de tots.

Fins i tot enmig de l’atordiment cec que li produïa el dolor, ella havia comprès que la doctora tenia raó. En Watt la conei- xia, la coneixia de debò, fins a sota de l’última engruna d’engany, coneixia totes les seves pors i inseguretats i sabia totes les coses terribles que havia fet. Estava massa associat a la persona que ella era abans, i ara la Leda necessitava centrar-se en la persona en qui es convertiria.

De manera que quan va tornar de rehabilitació, va trencar amb en Watt per sempre.

Els pensaments de la Leda van ser interromputs per un llum de notificació vermell que li feia pampallugues en un racó del camp de visió.

—Mira! És l’hora dels massatges! —va exclamar la Ilara, guaitant amb optimisme la seva filla.

Ella va intentar forçar un somriure, encara que ara li eren ben igual, els massatges. Els massatges eren una cosa que pertanyia a la Leda d’abans.

Va avançar per dins l’aigua seguint la mare, passant per davant de la cabina de màscares de fang i de la barra tallada en gel, fins a l’àrea acordonada, reservada per a tractaments de spa privats. Van travessar una barrera de so invisible, i les rialles i les veus que venien de la Llacuna Blava es van apagar en sec, substituïdes per una música d’arpa que arribava a través d’uns altaveus.

En l’espai cobert hi havia disposats dos matalassos flotants, tots dos ancorats al fons de la piscina amb una cinta de color d’ivori. La Leda es va quedar immòbil amb les mans sobre el matalàs. De cop i volta, l’únic que veia era la cinta de color crema del fulard de l’Eris, voleiant a tocar dels seus cabells rossos rogencs mentre es precipitava cap a la foscor. El fulard que la Leda havia interpretat tan radicalment malament, perquè era un regal del seu propi pare...

—Leda? Va tot bé? —li va preguntar la mare, arrufant el front, amoïnada.

—Sí, sí —va respondre ella eixutament, i es va enfilar al matalàs per al massatge. El material es va començar a escalfar, els sensors determinaven a on li feia mal i personalitzaven el tractament.

Ella va intentar obligar-se a tancar els ulls i a relaxar-se. Tot aniria bé, ara que havia deixat enrere tota la foscor de l’any anterior. No permetria que els errors del passat l’enfonsessin.

Va deixar surar les mans a les aigües artificialment blaves de la llacuna, procurant no pensar en res, però els dits se li estiraven sols, i després se li tancava tot el puny, crispat.

«Em posaré bé», s’anava repetint. Mentre es mantingués allunyada, aïllada de qualsevol cosa que pogués induir les velles addiccions, el món no seria un perill per a ella.

Ni ella per al món.

CALLIOPE

La Calliope Brown es va repenjar de mans a la barana de ferro forjat mentre mirava avall cap al carrer, a setanta plantes sota seu.

—Oh, Nadav! —va exclamar la seva mare, l’Elise, darrere seu—. Tenies raó. Això és absolutament perfecte per a la recepció del casament.

Eren a la terrassa exterior del Museu d’Història Natural: una terrassa a l’aire lliure de debò, amb les portes obertes a l’aire daurat i apegalós de setembre. El cell brillava amb la lluïssor polida de l’esmalt. Aquella era una de les últimes plantes on es podia sortir a fora. Més amunt, les terrasses ja no eren autèntiques terrasses, sinó habitacions amb bona vista, tancades amb vidre polietilè.

La que aviat seria la germanastra de la Calliope, la filla d’en Nadav, la Livya, va fer un tebi «Ohhh!» d’aprovació des d’on era, a prop de les portes. La Calliope no es va molestar a girar-se enrere. Començava a estar tipa d’aquella noia, per bé que feia els possibles per dissimular aquest sentiment.

Ella i la Livya no serien mai amigues. La Livya era insupor- table, seguia totes les normes. Era d’aquelles persones que enviaven notes d’agraïment amb les lletres repujades i feien una rialleta falsa i estrident sempre que un dels professors feia una broma patètica. I el que era pitjor: se li notava que era desconfiada de mena i tenia uns ulls maliciosos. La Calliope tenia la sensació que si deies a cau d’orella algun secret darrere d’una porta tancada, la Livya seria la que estaria al darrere, amb l’orella enganxada àvidament al forat del pany.

Va sentir que en Nadav deia alguna cosa inaudible darrere seu, probablement un «T’estimo» fluixet a l’Elise. Pobre Na- dav. No tenia ni idea d’on s’havia ficat, quan havia demanat a la mare de la Calliope que es casés amb ell, a la festa dels Fuller per la inauguració de Dubai. Ell no podia saber que l’Elise era tota una professional aconseguint compromisos, i que la seva era la catorzena proposta de matrimoni que li havien fet els darrers anys.

Quan la Calliope era petita i vivia a Londres, la seva mare havia treballat d’ajudant personal d’una dona rica i freda, la senyora Houghton, que afirmava ser descendent de l’aristocràcia. Tant si allò era veritat com si no, cosa que la Calliope dubtava, sens dubte no li donava dret a insultar la seva mare de la manera que ho feia. Al final la situació va arribar a un punt crític, i la Calliope i l’Elise van fugir de Londres. Ella només tenia onze anys.

S’havien embarcat en una vida de nomadisme glamurós: viatjaven amb avió per tot el món valent-se de l’enginy i la bellesa, i es dedicaven, tal com li agradava dir a l’Elise, a «alleujar els rics de l’excés de riqueses». Una de les seves nombroses estratègies per fer-ho era aconseguir una proposta de matrimoni. L’Elise feia que algú s’enamorés d’ella, es comprometien, llavors agafava l’anell i tocava el dos abans del casament. Però no tot havien estat compromisos falsos; al llarg dels anys, l’Elise i la seva filla havien inventat tota mena d’històries, des de parents perduts de feia molt temps, fins a estafes amb inversions o històries de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X