Pròleg
Poca gent es podia imaginar, el 4 de novembre de 1926, que aquell dia esdevindria històric, un «dia que ha fet Catalunya». La gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que tenien uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia militants destacats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al capdavant d’aquell projecte llargament meditat, però a la fi molt modest en termes militars, hi havia un home de seixanta-set anys, ja gran, amb una àmplia carrera, que l’havia fet, successivament, tinent coronel de l’exèrcit espanyol, diputat catalanista al Congrés i líder del naixent independentisme català (que, aleshores, uns i altres anomenaven «separatisme»). Parlem de Francesc Macià. Durant uns mesos, amb motiu del judici a què seria sotmès per la justícia francesa, la premsa de París, de Madrid i de Barcelona posaria el focus en ell.
Però res no feia sospitar que aquell moviment aparentment molt minoritari (i tot seguit titllat d’«esbojarrat» per molts) faria història. El 7 de novembre, La Vanguardia escrivia en titulars: «La policía francesa detiene a más de cien emigrados españoles y a unos veinte italianos. Entre los detenidos figura el exdiputado don Francisco Maciá». És significatiu el tracte de «don» dispensat a aquell vell personatge, i també l’esment de la seva condició d’exdiputat: la dictadura del general Miguel Primo de Rivera havia dissolt el Congrés i les altres institucions electives, i, per tant, tots els diputats havien esdevingut exdiputats.
L’article, de pàgina sencera, dedicava un paràgraf a les declaracions del detingut: «Francisco Maciá, interrogado, ha manifestado que era el alma de la organización y jefe de la expedición y ha reivindicado la responsabilidad de todo lo ocurrido, afirmando que todas las demás personas detenidas no han hecho más que ejecutar sus órdenes. Ha añadido que empezaría de nuevo a la primera ocasión favorable que se le presente». La persona, el personatge, aquest és, sens dubte, el punt fort d’aquella diada, el capital que es multiplicarà en els anys següents, a mesura que creixerà la llegenda de l’home esdevingut «l’Avi», fins a convertir-lo gairebé en mite.
Tot i la seva edat, Francesc Macià era relativament novell en política. Als quaranta-set anys havia decidit abandonar una vida pràcticament regalada: tinent coronel del cos d’enginyers, casat amb Eugènia Lamarca —la primera propietària agrícola de la província de Lleida, on estava destinat des de feia anys— i pare de família. Ho va posar tot en joc per enfrontar-se als seus companys d’armes a causa de les seves accions anticatalanes i, en particular, per la seva participació o connivència amb l’assalt del setmanari catalanista Cu-Cut!. I així, el 1907, Francisco Macià (perquè aleshores encara es feia dir Francisco, a la catalana, com l’havien anomenat sempre a casa) va ser el candidat estrella de la Solidaritat Catalana a les eleccions del 1907 i va obtenir no una, sinó dues actes de diputat, per Barcelona i per les Borges Blanques. Tanmateix, en els anys següents, el nou Francesc Macià va anar radicalitzant els seus postulats catalanistes fins a formular ja un projecte i un discurs netament independentistes. I, en paral·lel, es va acostar al moviment obrer, amb l’establiment de vincles sòlids amb l’anarcosindicalisme català. La dictadura de Primo de Rivera, lluny de separar-lo del seu objectiu, va contribuir a conformar aquest procés.
Macià, doncs, s’erigeix com a home i mite. I quant a Prats de Molló, és important també el gest. En una dictadura que havia esclafat les llibertats i que perseguia la llengua i la cultura catalanes, però que havia restablert la pau social mitjançant la violència d’estat i afavoria la corrupció dels poderosos, l’alçament frustrat de Prats de Molló va esdevenir un gest de dignitat. Una dignitat que va confirmar l’actuació de Macià i els seus homes durant el judici. Altrament, no es podria explicar la victòria esclatant, el 14 d’abril de 1931, d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que havia fundat tot just un mes abans.
I cal fer referència, encara, als actors internacionals, en una Europa marcada per les terribles conseqüències de la Gran Guerra (que després hem anomenat «Primera Guerra Mundial») i per l’ascens del comunisme i del feixisme. L’acció de Macià a la Catalunya del Nord i també, per tant, a la República Francesa, obligà a posicionar-se una judicatura i un executiu que veien la Itàlia de Benito Mussolini —al poder des de feia tot just quatre anys— com un rival seriós i que observaven la dictadura militar de Primo de Rivera —constituïda el 1923— com un intent de clonar-ne el model. La presència d’italians antifeixistes en un complot independentista català corroborava aquesta impressió.
També el catalanisme independentista s’havia forjat en el marc de l’Europa sorgida de la Gran Guerra. Hi havia impactat especialment la dissolució de les velles monarquies imperials i la formació de les noves repúbliques que, poc o molt, obeïen al «principi de les nacionalitats» proclamat pel president nord-americà Woodrow Wilson, allò que avui anomenem el «dret d’autodeterminació». En particular, l’independentisme català mostrava un interès clar per Irlanda (el 1922, la major part de l’illa havia esdevingut un estat lliure, després d’una lluita armada duríssima contra els ocupants britànics).
Macià, a més, havia tirat endavant el seu projecte després d’un intent fallit d’obtenir el suport econòmic i militar de la tot just constituïda Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: la pàtria del proletariat, els suposats èxits de la qual admiraven i esglaiaven alhora el món capitalista. I encara, acabat el procés judicial de París, amb una victòria rotunda, Macià es traslladarà a Bèlgica, un petit país destinat a ser un enclavament neutral entre França i Alemanya, fins que la necessitat de reclutar nous suports econòmics i humans el duran, en una ruta triomfal, pels casals catalans d’Amèrica —amb una estada molt especial a l’Havana, on el separatisme català proclamarà la Constitució Provisional de la República Catalana.
Tots aquests elements converteixen el que va ser una aventura molt minoritària, i en tot cas fallida, en la llavor del 14 d’abril, i doncs, de la proclamació de la República Catalana i, tot seguit, de la recuperació de l’autogovern perdut el 1714 (dos-cents disset anys abans!), la Generalitat de Catalunya.
El llibre de Giovanni C. Cattini recull tots aquests aspectes i ens mostra una visió original i renovadora d’aquells fets. Cattini ja ens havia sorprès amb els seus estudis sobre la trama italiana de Prats de Molló (El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana, 2009). Ara, la seva recerca l’ha dut a explorar altres fons, en general desconeguts. D’una banda, el Fons Francesc Macià de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que recull una gran quantitat de documentació interna i també de material d’agitació del nucli encarregat de preparar i protagonitzar l