Índex

PRÒLEG

MARIEL

LEDA

CALLIOPE

AVERY

WATT

RYLIN

CALLIOPE

RYLIN

LEDA

WATT

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

LEDA

AVERY

RYLIN

WATT

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

RYLIN

WATT

AVERY

CALLIOPE

LEDA

AVERY

RYLIN

CALLIOPE

AVERY

LEDA

RYLIN

AVERY

WATT

CALLIOPE

AVERY

LEDA

RYLIN

CALLIOPE

RYLIN

AVERY

WATT

LEDA

RYLIN

WATT

CALLIOPE

WATT

AVERY

CALLIOPE

RYLIN

CALLIOPE

WATT

LEDA

AVERY

CALLIOPE

LEDA

WATT

AVERY

RYLIN

LEDA

WATT

MARIEL

AGRAÏMENTS

PRÒLEG

Passarien unes quantes hores abans no trobessin el cadàver de la noia. Era tard, ja; tan tard que altra vegada es podia dir que era d’hora: era aquella hora de penombra màgica i irreal, entre el final d’una festa i el naixement d’un nou dia. L’hora en què els marges de la realitat es difuminen, es tornen borrosos, quan gairebé tot sembla possible.

La noia surava a l’aigua boca per avall. Per damunt seu s’estenia una ciutat altíssima, puntejada de llumetes, talment com cuques de llum, i cada punt era una persona individual, unfràgil granet de vida. La lluna ho contemplava tot impassible, com l’ull d’un déu antic.

L’escena feia un efecte enganyosament plàcid. L’aigua baixava al voltant de la noia com un tel fosc i serè, creant l’aparença que simplement estava descansant. Els cabells ondulats li emmarcaven la cara en un núvol flonjo, i els plecs del vestit se li arrapaven amb determinació a les cames, com per protegir-la del fred que precedeix l’albada. Però la noia no tindria fred mai més.

Tenia un braç estirat, com allargant-lo cap a algú que estimava, o potser per evitar un perill implícit, o fins i tot potser penedint-se d’alguna cosa que havia fet. Sens dubte, havia comès prou errors durant la seva vida massa curta, però no podia pas saber que es precipitarien tots alhora aquella nit.

Evidentment, ningú no va a una festa pensant que hi morirà.

MARIEL

Dos mesos abans

La Mariel Valconsuelo estava asseguda amb les cames encreuades damunt de la vànova encotonada que cobria el llit, a la seva petita habitació de la planta 103 de la Torre. Al voltant, en totes direccions, hi havia molta gent, de qui només la separaven escassos metres i una o dues parets d’acer: la mare a la cuina, la colla de nens que corrien pel passadís o els veïns del pis del costat, dels quals se sentien les veus fluixes però acalorades mentre es barallaven altra vegada. Però en aquell instant era com si la Mariel es trobés sola a Manhattan, perquè no estava per ells. Es va inclinar endavant, estrenyent fort el vell conill de peluix sobre el pit. La llum pàl·lida d’un holograma mal transmès li ballava a la cara, il·luminant-li aquell nas arromangat, la barra prominent i els ulls foscos, ara plens a vessar de llàgrimes. Davant seu titil·lava la imatge d’una noia de cabells de color panotxa daurat amb una mirada penetrant esquitxada de reflexos d’or. Als llavis li ballava una rialla, com si sabés un milió de secrets que ningú es podria imaginar mai de la vida, i probablement els sabia. En un cantó de la imatge hi havia un diminut logotip blanc que deia «international times. necrològiques».

—Avui lamentem la pèrdua de l’Eris Dodd-Radson —va començar a dir la veu en off de l’esquela, narrada per la jove actriu preferida de l’Eris. La Mariel es va preguntar quin disbarat de diners devia haver pagat el senyor Radson per això. L’actriu posava un to massa alegre per a l’ocasió; podria estar comentant perfectament la seva taula d’exercicis preferida—. L’Eris va perdre la vida en un tràgic accident. Només tenia disset anys.

«Un tràgic accident. És l’únic que tens a dir quan una noia cau d’una teulada en circumstàncies sospitoses?». Els pares de l’Eris segurament només volien que la gent sabés que l’Eris no s’havia tirat daltabaix. Com si a ningú que la conegués allò li pogués passar pel cap.

La Mariel havia mirat el vídeo esquela qui sap quantes vegades des que havia sortit feia un mes. Se’n sabia el text de memòria i tot. I continuava sense poder suportar-lo: era un vídeo massa perfecte, produït massa meticulosament, i li constava que bona part del que s’hi deia era mentida, però no tenia gran cosa més per recordar l’Eris. Així que la Mariel abraçava el vell peluix desmanegat sobre el pit i continuava torturant-se mirant el vídeo de la seva nòvia, que s’havia mort massa jove.

Ara l’holograma mostrava videoclips de l’Eris a diferents edats: de quan tot just caminava, ballant amb un tutú magnalèctric que s’il·luminava amb una llum de neó intensa; de petita, amb uns esquís de color groc viu, baixant per una muntanya; d’adolescent, de vacances amb els pares en una fabulosa platja assolellada.

A la Mariel ningú li havia regalat mai cap tutú. Les úniques vegades que havia anat a la neu era quan s’aventurava a anar als barris, o a les terrasses públiques dels pisos inferiors. La seva vida era radicalment diferent de la de l’Eris, però, quan estaven juntes, ni a l’una ni a l’altra no semblava que això els importés gens.

—L’Eris deixa els seus estimats pares, Caroline Dodd i Everett Radson, així com la seva tia Layne, l’oncle Ted Arnold, els cosins Matt i Sasha Arnold i l’àvia paterna, Peggy Radson. —Cap menció de la seva nòvia, la Mariel Valconsuelo. I la Mariel era l’única de totes aquelles persones afligides, a banda de la mare de l’Eris, que se l’havia estimat de debò.

»El funeral se celebrarà aquest dijous, 1 de novembre, a l’església episcopal de St. Martin, a la planta 947 —deia l’actriu de l’holograma, que al final va aconseguir posar un to una mica més trist.

La Mariel havia assistit al funeral. S’havia quedat a la part del darrere de l’església, amb un rosari a les mans, intentant que no se li escapés un bram en veure el taüt a prop de l’altar. Allò era inexorablement definitiu.

El vídeo va passar a una fotografia presa espontàniament de l’Eris en un banc de l’institut, amb les cames encreuades curosament sota la faldilla de quadres escocesos de l’uniforme i el cap tombat enrere, rient.

—Es poden fer aportacions en record de l’Eris al nou fons per a beques de l’Acadèmia Preparatòria de Berkeley, la Beca Memorial Eris Dodd-Radson per a alumnes desafavorits amb qualificacions especials.

«Qualificacions especials». La Mariel es preguntava si estar enamorada de l’homenatjada per la beca comptava com a qualificació especial. Ostres, estava mig decidida a sol·licitar la beca només per demostrar fins a quin punt estava podrida aquella gent per sota de la brillantor dels diners i els privilegis. A l’Eris, la beca li hauria semblat irrisòria, ja que ella no havia mostrat mai ni gota d’interès pels estudis. Una campanya de donació de vestits de festa quasi nous per al ball de graduació li hauria escaigut molt més, a ella. El que més li agradava al món era dur un vestit lluent i divertit, excepte unes sabates que hi fessin joc, potser.

La Mariel es va estirar endavant i va allargar una mà com si volgués tocar l’holograma. Els últims segons de la necrològica eren unes imatges de l’Eris rient amb els seus amics, aquella rossa que es deia Avery i unes quantes noies més que la Mariel no recordava com es deien. Li encantava aquesta part del vídeo, perquè es veia l’Eris molt contenta, tot i que també l’engelosia, ja que ella no hi sortia.

El logotip de la productora va passar ràpidament per sobre de la imatge final, i llavors l’holograma es va anar apagant.

Vet-ho aquí, la història oficial de la vida de l’Eris, certificada amb el maleït segell de conformitat d’International Times, i la Mariel no hi sortia per enlloc. L’havien esborrat del relat discretament, com si l’Eris i ella no s’haguessin conegut. En pensar-ho, una llàgrima li va lliscar per la galta.

A la Mariel l’aterria pensar que podia oblidar l’única noia que havia estimat mai. Ja s’havia despertat a mitja nit, presa del pànic per si ja no era capaç de visualitzar la manera exacta com a l’Eris se li corbava la boca quan somreia, o com feia espetegar els dits il·lusionada quan se li acudia una idea. És per això que la Mariel no parava de mirar aquell vídeo. No podia deixar perdre per sempre aquell últim vincle amb l’Eris.

Es va deixar anar altra vegada sobre els coixins i es va posar a resar una oració.

Normalment, resant la Mariel es calmava, li deixaven de venir imatges al cap sense parar. Però avui se sentia dispersa. Els pensaments li saltaven d’una banda a l’altra, llisquents i ràpids com aerotransportadors circulant per una autopista, i era incapaç de retenir-ne cap ni un.

Potser en lloc de resar llegiria la Bíblia. Va agafar la tauleta tàctil, va obrir el text i, en clicar sobre la rodeta blava que obria un verset a l’atzar, es va quedar de pedra en veure el passatge on havia anat a parar: el llibre del Deuteronomi.

«No tinguis compassió del culpable: vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu... perquè aquesta és la venjança del Senyor...».

Es va inclinar endavant, aferrant fort la tauleta tàctil entre les mans.

La mort de l’Eris no va ser un accident causat perquè anava beguda. Ho sabia amb una certesa visceral, primària. Aquella nit l’Eris no havia begut: havia dit a la Mariel que havia de fer una cosa «per ajudar una amiga», en paraules seves. I llavors, per alguna raó inexplicable, havia pujat a la teulada del pis de l’Avery Fuller.

I la Mariel no l’havia tornat a veure mai més.

Què havia passat en realitat en aquell ambient fred i rar, a aquella altura impossible? La Mariel sabia que suposadament hi havia testimonis, que corroboraven la versió oficial: que l’Eris estava beguda, havia relliscat i s’havia mort en caure daltabaix. Però, ben mirat, qui eren aquells testimonis? L’una era l’Avery, sens dubte, i quants més n’hi havia?

«Ull per ull i dent per dent». Aquella frase li ressonava constantment al cap com uns platerets.

«Caiguda per caiguda», hi afegia una veu interior.

LEDA

—Quina ambientació t’estimes més avui, Leda? La Leda Cole sabia que no li convenia girar els ulls enlaire en senyal d’avorriment. Es va quedar asseguda, dreta com un pal, al divan de color gris beix del psicòleg, on es negava a estirar-se per més vegades que el doctor Vanderstein la convidés a fer-ho. Anava molt equivocat, si es pensava que el simple fet d’estirar-s’hi l’animaria a obrir-se-li.

—Aquesta va bé. —La Leda va moure el canell per tancar la finestra hologràfica que s’havia obert davant seu, la qual mostrava desenes d’opcions decoratives per a les parets, de colors canviants (un jardí de roses britànic, un tòrrid desert del Sàhara i una biblioteca acollidora), i va deixar l’estança en aquell estil base insuls, amb les parets de color beix i la catifa de color de vòmits. Sabia que allò segurament era una prova que cada vegada fallava, però li produïa un plaer malaltís, el fet d’obligar el doctor a passar una hora amb ella en aquell espai depriment. Si ella havia de suportar tota l’hora de la consulta, que també la patís ell.

Com sempre, no va fer cap comentari sobre la seva decisió.

—Com et sents? —li va demanar.

«Vols saber com em sento?», va pensar ella enfurismada. Per començar, l’havia traït el seu millor amic, l’únic noi que li havia importat mai de debò, el noi amb qui havia perdut la virginitat. Ara ells dos estaven junts, malgrat que eren germans adoptats. I a sobre havia enxampat el seu pare enganyant la mare amb una de les seves companyes de classe —la Leda no tenia valor per considerar l’Eris una amiga—. Ah, i després l’Eris s’havia mort perquè ella l’havia empès sense voler i l’havia fet caure de la teulada de la Torre.

—Estic bé —va dir de seguida.

Era conscient que hauria de dir alguna cosa més comunicativa que un «estic bé», si volia enllestir la sessió fàcilment. Havia anat a rehabilitació, i havia après les normes. Va inspirar fondo i ho va tornar a intentar.

—El que vull dir és que m’estic recuperant, ateses les circumstàncies. No és fàcil, però estic agraïda de tenir el suport dels amics.

La veritat és que no li importava cap dels seus amics, en aquell moment. Havia après a les males que no es podia refiar de ningú.

—L’Avery i tu heu parlat del que va passar? Sé que estava amb tu allà dalt, quan l’Eris va caure...

—Sí, l’Avery i jo en parlem —el va interrompre ràpidament. «I una merda, parlem».

L’Avery Fuller, la que se suposava que era la seva millor amiga, havia demostrat ser la pitjor de tots. Però a la Leda no li agradava sentir dir en veu alta el que li havia passat a l’Eris.

—I t’ajuda, parlar-hi?

—Sí que m’ajuda.

Esperava que el doctor Vanderstein li fes una altra pregunta, però ell arrufava les celles i tenia els ulls fixos en un punt proper; estudiava una projecció que només veia ell. A la Leda li va venir una nàusea. I si l’home estava utilitzant un detector de mentides? El fet que no el pogués veure no significava que l’habitació no estigués equipada amb una infinitat d’escàners de les constants vitals. En aquell mateix instant, potser li estava comprovant el ritme cardíac o la pressió sanguínia, que probablement se li havien disparat pels núvols.

El doctor va deixar anar un sospir de cansament.

—Leda, t’he estat veient d’ençà que la teva amiga va morir, i no hem arribat enlloc. Què creus que necessites, per sentir-te millor?

—Però si ja em sento millor! —va protestar ella—. I tot gràcies a vostè. —Li va adreçar un somriure dèbil, però ell no s’ho va empassar.

—Veig que no et prens la medicació —va apuntar ell, canviant de tema.

Ella es va mossegar el llavi. No s’havia pres res l’últim mes, ni un sol xemperhidrè o un estabilitzador de l’estat d’ànim, ni tan sols un somnífer. No es refiava de res que fos artificial, després del que havia passat a la teulada. L’Eris potser era una puta caçafortunes i una trencallars, però la Leda no tenia pas intenció de...

«No», es va recordar, tancant els punys ben fort en un costat i altre del cos. «Jo no la vaig matar. Va ser un accident. No és culpa meva. No és culpa meva». Es repetia aquesta frase sense parar, com els mantres de ioga que solia entonar a la Cala d’Argent.

Si ho repetia prou vegades, potser al final seria veritat.

—Intento recuperar-me tota sola. Atès el meu historial i tot plegat... —No suportava mencionar la rehabilitació, però començava a sentir-se arraconada, i ja no sabia què més dir.

El doctor Vanderstein va assentir amb un aire que semblava de respecte.

—Ho comprenc. Però aquest any és molt important per a tu, amb la facultat a l’horitzó, i no vull que aquesta... situació afecti negativament els teus resultats acadèmics.

«És més que una situació», va pensar ella amargament.

—Segons l’ordinador de control de la teva habitació, no dorms bé. M’estic començant a preocupar —va afegir el doctor.

—Des de quan supervisa l’ordinador de la meva habitació? —va cridar ella, oblidant-se un moment de parlar amb un to calmat i impertorbable.

El doctor va tenir la cortesia de posar cara d’avergonyit.

—Només els registres del son —es va afanyar a dir—. Els teus pares hi van donar el consentiment... Em pensava que te n’havien informat...

Ella va assentir eixutament. Ja s’encarregaria dels pares després. El fet que encara fos menor d’edat no significava que li poguessin envair la intimitat.

—Li prometo que estic bé.

El doctor es va tornar a quedar callat. La Leda esperava. Què més podia fer, autoritzar el seu vàter perquè comencés a analitzar-li l’orina, com feien els de rehabilitació? Bé, ja ho podia fer quan volgués, que no hi trobaria res de res.

El doctor va pitjar un botó d’un dispensador que hi havia a la paret, que va deixar anar dues pastilletes. Eren d’un rosa alegre, el color de les joguines de la canalla i del batut gelat de cireres, el preferit de la Leda.

—És un somnífer sense recepta, que conté la dosi mínima. Per què no el proves aquesta nit, si no et pots adormir? —Va arrufar les celles, segurament fixant-se en les ulleres que feia i en la forma angulosa de la seva cara, encara més prima del normal.

Tenia raó, evidentment. La Leda no dormia bé. Li feia por quedar-se adormida, intentava aguantar desperta tant com podia, perquè sabia que l’esperaven uns malsons horribles. Cada vegada que s’endormiscava, es despertava gairebé a l’instant amb una suor freda, turmentada pels records d’aquella nit... del que havia amagat a tothom.

—I tant. —Li va agafar les pastilles i se les va ficar a la bossa.

—Seria fantàstic que et plantegessis algunes de les opcions que oferim: el tractament per fotoreconeixement, o potser la teràpia de reimmersió per superar traumes.

—Dubto que reviure el trauma m’ajudi, tenint en compte el trauma que pateixo —li va engegar la Leda. No havia cregut mai en la teoria que reviure els moments dolorosos en una realitat virtual pogués ajudar a superar-los. I tampoc no tenia ganes precisament que unes màquines se li fiquessin dins del cervell just en aquell moment, no fos cas que li poguessin llegir el record que hi tenia enterrat.

—I què me’n dius, del bufasomnis? —va insistir el doctor—. El podríem precarregar amb uns quants records activadors d’aquella nit, a veure com respon el subconscient. Ja saps que els somnis simplement són la matèria cerebral profunda que intenta entendre tot el que t’ha passat, tant si és agradable com si és dolorós...

El doctor estava dient alguna altra cosa, qualificava els somnis com l’«espai segur» del cervell, però ella ja no l’escoltava. Li havia vingut un record de l’Eris, de novè curs, en què fanfarronejava que havia saltat els controls dels pares del bufasomnis per accedir a la sèrie completa de somnis de «contingut adult». «Fins i tot hi ha l’opció Famós», havia anunciat l’Eris al seu públic captivat, amb una rialleta de complicitat. La Leda va recordar que s’havia sentit molt incòmoda, en sentir que l’Eris estava immersa en somnis eròtics sobre holoestrelles, ja que ella no tenia la més petita idea de què era el sexe.

Es va aixecar bruscament.

—Hem d’acabar la sessió abans d’hora. M’acabo de recordar que he de fer un encàrrec. Ens veiem aviat.

Va sortir de pressa per la porta de flexividre gebrat de la Clínica Lyons, situada a gran altura, a la planta 833, i just llavors les auriantenes li van començar a sonar amb un to de trucada fort i estrident. La mare. Va sacsejar el cap per declinar la trucada entrant. La Ilara devia voler saber com havia anat la sessió, i comprovar que tornava a casa per sopar. Però en aquell instant la Leda no estava d’humor per respondre fingint que tot era normal i que estava animada. Necessitava un moment per a si mateixa, per assossegar els pensaments i les recances que passaven corrent els uns darrere dels altres en un batibull frenètic dins del seu cap.

Va entrar a l’ascensor C local i en va baixar unes quantes parades més amunt. Aviat es va trobar davant d’una enorme arcada de pedra, que havia estat transportada de carreu en carreu d’alguna antiga universitat britànica, amb unes lletres majúscules enormes gravades, on deia «Institut Berkeley».

Va deixar anar un sospir d’alleujament quan va passar per sota de l’arcada i les lents de contacte se li van tancar automàticament. Abans de la mort de l’Eris no s’havia adonat mai de fins a quin punt es podia sentir agraïda per la tecnonet de l’institut.

Les seves passes van ressonar pels passadissos silenciosos. Es feia estrany, ser allà de nit; tot estava sumit en unes ombres tènues d’un gris blavós. Va apressar el pas, deixant enrere l’estany dels lliris i el complex d’atletisme, fins que va arribar a la porta blava del final del campus. Normalment aquella sala era tancada amb clau fora de les hores lectives, però la Leda tenia accés a tot el recinte gràcies al lloc que ocupava al consell d’estudiants. Va fer un pas endavant perquè el sistema de seguretat li escanegés les retines, i la porta es va obrir dòcilment cap a dins.

No havia estat a l’Observatori d’ençà que havia fet l’optativa d’astronomia la primavera passada. Tanmateix, era tal com el recordava: una gran sala circular plena de telescopis, pantalles d’alta resolució i un munt de processadors de dades que la Leda no havia après a utilitzar. Per damunt seu s’alçava a una gran alçària una cúpula geodèsica. I al bell mig del terra hi havia l’atracció principal: un trosset lluent de nit.

L’Observatori era un dels pocs indrets de la Torre que sobresortia cap a fora del contorn de l’edifici. No havia entès mai com l’institut havia aconseguit els permisos per edificar-lo, però ara s’alegrava que els haguessin obtingut, perquè així havien pogut construir l’Ull Oval, un oval còncau al paviment d’uns tres metres de llarg i dos d’ample, fet de flexividre triplement reforçat. D’allà estant s’apreciava l’alçària real on es trobaven, a prop del cim de la Torre.

La Leda es va atansar una mica més a l’Ull Oval. La sala estava a les fosques, tot eren ombres, sols es veien algunes llums disperses que es movien en el que va imaginar que eren els jardins públics de la planta cinquanta. «Què caram», va pensar deixant-se endur per un rampell, i es va posar damunt del flexividre.

Sens dubte estava prohibit ser allà sobre, però ella sabia que l’estructura l’aguantaria. Va donar una ullada avall. Entre les seves ballarines només hi havia aire, el buit, l’espai infinit i impossible entre ella i la foscor laminada a gran distància sota seu. «Això és el que va veure l’Eris quan la vaig empènyer», va pensar, odiant-se.

Es va aclofar, sense preocupar-se del fet que no hi havia res que la protegís d’una caiguda de tres quilòmetres, tret d’unes quantes capes de carboni fos. Va alçar els genolls cap al pit, va abaixar el front i aclucà els ulls.

Un raig de llum va esquinçar la foscor de la sala. La Leda va alçar el cap de sobte, espantada. Ningú més tenia accés a l’Observatori, llevat dels altres membres del consell d’estudiants i els professors d’astronomia. Què diria per justificar-se?

—Leda?

Li va caure l’ànima als peus quan va veure qui era.

—Què hi fas aquí, Avery?

—El mateix que tu, suposo.

Això la va agafar desprevinguda. No havia estat sola amb l’Avery des d’aquella nit, quan se li va encarar perquè estava amb l’Atlas. Llavors l’Avery la va fer pujar a la teulada i la cosa es va embalar de mala manera i se’ls va escapar de les mans. Volia dir alguna cosa, el que fos, però tenia el cap estranyament paralitzat. Què podia dir, amb tots els secrets que totes dues havien forjat juntes i havien enterrat juntes?

Al cap d’un moment, la Leda es va quedar glaçada en sentir unes passes que se li atansaven. L’Avery s’acostava a ella per seure a l’altre costat de l’Oval.

—Com has entrat? —no va poder evitar preguntar. Dubtava de si l’Avery encara es devia parlar o no amb en Watt, el pirata informàtic d’una de les plantes inferiors que havia ajudat la Leda a descobrir el secret de l’Avery abans de tot allò. La Leda tampoc no hi havia enraonat des d’aquella nit. Però amb l’ordinador quàntic que tenia amagat, en Watt ho podia piratejar pràcticament tot.

—Vaig demanar al director si podia tenir accés a aquesta sala —va respondre arronsant les espatlles—. Em va bé, ser aquí.

«És clar», va pensar la Leda amb amargor; s’hauria d’haver imaginat que era això, simplement. No hi havia res prohibit, per a la perfecta Avery Fuller.

—Jo també la trobo a faltar, saps? —va dir l’Avery fluixet.

La Leda va abaixar els ulls cap a la immensitat silenciosa de la nit per protegir-se del que havia vist als ulls de l’altra noia.

—Què va passar aquella nit, Leda? —va mormolar l’Avery—. Què havies pres?

La Leda va pensar en la mà de pastilles que s’havia pres aquell dia, mentre s’anava enfonsant cada vegada més en un remolí roent i rabiós de remordiments.

—Va ser un dia difícil, per a mi. Vaig descobrir la veritat sobre moltes persones, aquell dia, persones en qui havia confiat. Persones que m’utilitzaven —va dir per fi, i es va alegrar perversament de veure que l’Avery torçava el gest.

—Em sap greu —li va dir l’Avery—, però, si us plau, Leda, parla-me’n.

Més que res al món, la Leda l’hi hauria volgut explicar tot, a l’Avery: que havia enxampat el cabronàs del seu pare enganyant la seva mare amb l’Eris; com s’havia sentit en comprendre que l’Atlas només se n’havia anat al llit amb ella per mirar d’oblidar l’Avery, i que havia hagut de drogar en Watt per descobrir aquell bri de veritat.

Però el que té la veritat és que, una vegada l’has descobert, és impossible ignorar-la. Malgrat totes les pastilles que s’havia pres la Leda, la veritat continuava allà, rondant-la, assaltant-la constantment com un convidat indesitjat. No hi havia prou pastilles a tot el món per fer-la desaparèixer. Així que la Leda s’havia encarat amb l’Avery..., l’havia escridassat a la teulada, sense saber ben bé què li deia; se sentia desorientada i marejada a causa del poc oxigen que hi havia a l’aire. Llavors l’Eris havia pujat per les escales, i havia dit a la Leda que li sabia greu, com si un coi de disculpa pogués reparar el mal que havia fet a la seva família. Per què l’Eris havia continuat avançant cap a ella, tot i que li havia dit que s’aturés? No era culpa seva, que hagués intentat treure-se-la de sobre amb una empenta.

Sols que l’havia empès massa fort.

I ara l’únic que volia la Leda era confessar-ho tot a la seva millor amiga, per deixar-se anar i plorar per tot com una nena petita.

Però un orgull obstinat i enganxós li va silenciar les paraules a la gola i li va mantenir els ulls entretancats i el cap ben alt.

—No ho entendries —va dir, cansada. De tota manera, tant se valia. L’Eris ja no hi era.

—Doncs ajuda’m a entendre-ho. No cal que estiguem així, Leda, amenaçant-nos l’una a l’altra d’aquesta manera. Per què no expliques a tothom que va ser un accident, i punt? Jo sé que no li volies fer mal.

Eren les mateixes paraules que s’havia dit a si mateixa mil vegades, però en sentir-les de la boca de l’Avery li van despertar un pànic fred que la va aferrar com un puny.

L’Avery no ho entenia, perquè a ella tot li resultava fàcil. En canvi, la Leda sabia què passaria si intentava dir la veritat. Segurament hi hauria una investigació i un judici, i tot es veuria agreujat pel fet que havia intentat encobrir-ho... I, inevitablement, el fet que l’Eris se n’anava al llit amb el pare de la Leda sortiria a la llum. Allò seria un infern per a la seva família, per a la seva mare, i no era estúpida. Sabia que ho considerarien un motiu prou convincent per matar l’Eris fent-la caure d’allà dalt.

A més, quin dret es creia que tenia l’Avery a esquitllar-se allà dalt per garantir-li l’absolució, com si fos una deessa?

—No t’atreveixis a dir-ho a ningú. Si ho expliques, et juro que te’n penediràs. —L’amenaça va caure furiosament en el silenci. La Leda va tenir la sensació que la temperatura de la sala havia baixat uns quants graus.

Es va aixecar dificultosament, tot d’un plegat frisant per anar-se’n. Quan va fer el pas de l’Ull Oval cap a la moqueta, va sentir que li queia alguna cosa de la bossa. Els dos somnífers de color rosa viu.

—M’alegro de veure que algunes coses no han canviat. —La veu de l’Avery va sonar completament impassible.

La Leda no es va molestar a explicar-li que anava del tot errada. L’Avery sempre veuria el món tal com el volia veure.

Quan va ser a la porta, es va aturar per donar una ullada enrere. L’Avery s’havia mogut per agenollar-se al mig de l’Ull Oval, es recolzava de mans sobre la superfície de flexividre i tenia els ulls clavats en algun punt distant, molt avall. La Leda ho va trobar una mica morbós i inútil, com si s’hagués agenollat per resar, intentant retornar l’Eris a la vida.

Va trigar un moment a adonar-se que l’Avery plorava. Devia ser l’única noia del món que estava més bonica quan plorava; els ulls se li tornaven d’un blau encara més brillant i les llàgrimes sobre les galtes magnificaven la sorprenent perfecció d’aquella cara. I, sense més ni més, la Leda va recordar tots els motius pels quals estava ressentida amb ella.

Es va tornar a girar i va deixar la que havia estat la seva millor amiga plorant sola sobre un diminut fragment de cel.

CALLIOPE

La noia va estudiar el seu reflex als miralls intel·ligents que cobrien les parets i arribaven fins a terra, i va corbar els llavis amunt amb un petit somriure vermell d’aprovació. Portava un conjunt blau marí de brusa i pantalons curts que estava passat de moda, era de feia tres anys com a mínim, però se l’havia posat expressament; li encantava veure com les altres dones de l’hotel li llançaven mirades d’enveja a aquelles cames tan llargues i morenes que tenia. Es va sacsejar els cabells, conscient que l’or càlid de les arracades li feia ressaltar els flocs de color caramel, i va moure les pestanyes postisses —no eren de les implantades, sinó orgàniques, autèntiques; li creixien a les seves pròpies parpelles després d’un llarg i dolorós procediment genètic de reparació a què es va sotmetre a Suïssa.

Tot plegat desprenia una mena de sensualitat natural, glamurosa, despreocupada. «Molt Calliope Brown», va pensar la noia, sentint un lleu estremiment de plaer.

—Jo soc l’Elise, aquesta vegada. I tu? —li va preguntar la seva mare, com si li llegís el pensament. Tenia els cabells d’un to ros fosc i una pell sedosa i artificialment suau que la feia semblar eternament jove. Qui les veia juntes no estava mai segur de si l’Elise era la mare o bé la germana gran i més experimentada.

—Estava pensant en Calliope. —La noia es va esmunyir dins del nom com si fos un jersei vell i còmode. Calliope Brown sempre havia estat un dels seus àlies preferits. I li semblava força adient per a Nova York.

La mare va assentir amb el cap.

—M’encanta aquest àlies, encara que m’és impossible recordar-lo. Sona com... atrevit.

—Em podries dir Callie —va suggerir la Calliope, i la seva mare va assentir distreta, tot i que totes dues sabien que li diria Calliope perquè li tenia afecte. Una vegada s’havia equivocat d’àlies, i ho havia espatllat tot. Des de llavors que estava paranoica, i evitava de caure en el mateix error.

La Calliope va donar un cop d’ull per tot l’onerós hotel, fixant-se en els sofàs luxosos, decorats amb teles daurades i blaves que feien joc amb els tons del cel; en els grups d’empresaris que murmuraven ordres verbals a les lents de contacte; en la llumeta indicadora de la cantonada que significava que hi havia una càmera de seguretat observant. Va contenir l’impuls de picar-li l’ullet.

Inesperadament, la punta del peu se li va enganxar amb alguna cosa, i va caure estrepitosament. Va picar a terra amb un maluc, gairebé sense poder parar el cop amb els canells, i va notar que la pell dels palmells li cremava una mica de la patacada.

—Mare meva! —L’Elise va doblegar les cames sota seu per agenollar-se al costat de la filla.

La Calliope va deixar anar un gemec, ben normal atès el mal que sentia. El cap li martellejava furiosament, i es va preguntar si se li devien haver rascat gaire els talons dels stilettos.

La mare la va sacsejar i ella va gemegar encara més fort, alhora que els ulls se li omplien de llàgrimes.

—Està bé? —va fer una veu de noi.

La Calliope es va atrevir a inclinar prou el cap per fixar-s’hi amb els ulls mig aclucats. Havia de ser un empleat de recepció, amb aquella cara tan ben afaitada i l’holograma del seu nom de color blau viu al pit. La Calliope havia estat en prou hotels de cinc estrelles per saber que la gent important no anunciava el seu nom.

El dolor ja afluixava, i tanmateix la Calliope no es va poder resistir de gemegar una mica més fort i d’apujar un genoll cap al pit, només per ensenyar les cames. Es va veure gratificada per l’expressió d’atracció i alhora de confusió —gairebé de pànic— que va passar fugaçment per la cara del noi.

—És clar que no està bé! On és el teu cap?—li va engegar l’Elise.

La Calliope es va quedar quieta. Li agradava deixar que la mare parlés, quan començaven a preparar el terreny; a més, se suposava que s’havia fet mal.

—Em sap greu, ara aviso... —va quequejar l’empleat.

Ella es va posar a ploriquejar, exagerant, malgrat que no calia. Notava que tota la gent del vestíbul havia desviat l’atenció cap a elles, i es començaven a aplegar al voltant. El nerviosisme es va arrapar al noi de recepció com si fos un perfum barat.

—Soc l’Oscar, el director. Què ha passat aquí? —Un home gras que duia un vestit fosc senzill se’ls va atansar mig corrent.

La Calliope va quedar encantada de fixar-se que duia unes sabates que semblaven cares.

—El que passa és que la meva filla ha caigut al seu vestíbul. Per culpa d’aquesta beguda que han vessat! —L’Elise va assenyalar un petit bassal que hi havia a terra, completat amb un grill de llima que semblava perdut—. Que no inverteixen en el servei de neteja aquí?

—Li demano disculpes de tot cor. Li puc assegurar que mai havia passat res semblant, senyora...

—Brown —va dir l’Elise ensumant—. La meva filla i jo teníem pensat passar una setmana aquí, però no sé pas si ens quedarem. —Es va inclinar una mica més avall—. Et pots moure, reina?

Això era el senyal.

—Em fa molt mal —va dir la Calliope panteixant i brandant el cap. Li va lliscar una única llàgrima per la galta, que li va espatllar el maquillatge perfecte de la cara. Es van sentir murmuris de compassió entre la gent.

—Permetin-me que m’ocupi de tot —va suplicar l’Oscar, que amb el neguit s’havia posat vermell com un tomàquet—. Hi insisteixo. Naturalment, l’habitació és un obsequi de la casa.

Al cap de quinze minuts, la Calliope i la seva mare estaven instal·lades ben còmodament en una suite cantonera. La Calliope estava estirada al llit —amb el turmell posat sobre un petit triangle de coixins—, ben quieta mentre el grum els descarregava les bosses. Va mantenir els ulls aclucats fins i tot quan va sentir que la porta de l’habitació es tancava darrere d’ell, i va esperar fins que van sonar les passes de la mare tornant cap al dormitori.

—Via lliure, bonica —li va dir fort l’Elise.

Ella es va posar dreta amb un sol moviment, deixant que la pila de coixins caigués a terra.

—Ostres, mare! M’has fet la traveta sense avisar-me, oi?

—Em sap greu, però ja saps que ets un desastre, fent veure que caus. És que tens un instint de supervivència massa fort —va contestar l’Elise des de l’armari rober, on ja ordenava l’extensa sèrie de vestits llargs que tenia dins les bosses de viatge codificades per colors—. Com t’ho puc compensar?

—Un pastís de formatge estaria bé, per començar. —La Calliope va estirar el braç per darrere de la seva mare per agafar el flonjo barnús blanc que estava penjat a la porta, amb una N blava brodada i un dibuix d’un núvol petit a la butxaca del davant. Se’l va posar, deixant que les dues puntes del cinturó es lliguessin soles a l’instant.

—Què me’n dius, d’un pastís de formatge i vi? —L’Elise va fer uns moviments ràpids amb les mans per fer aparèixer les imatges hologràfiques del menú del servei d’habitacions, i va assenyalar diverses pantalles per demanar salmó, pastís de formatge i una ampolla de Sancerre. El vi el van tenir a l’habitació en qüestió de segons, propulsat pel sistema de tubs d’aire de temperatura controlada—. T’estimo, reina. Et demano perdó altra vegada per haver-te fet caure de morros.

—Ja ho sé. És el preu de fer negocis —va admetre la Calliope, arronsant les espatlles.

La mare va servir dues copes de vi i va fer xocar la seva amb la de la Calliope.

—Brindem per aquesta vegada.

—Per aquesta vegada —va repetir la Calliope somrient, alhora que aquelles paraules li feien pujar l’habitual esgarrifança d’emoció per l’esquena. Era la frase que ella i la mare sempre deien quan arribaven a un lloc nou. I a la Calliope res no li agradava tant com començar de zero.

Se’n va anar a la sala d’estar, cap a les finestres de flexividre corbat que formaven la cantonada de l’edifici, amb unes vistes impressionants sobre Brooklyn i la cinta fosca que era l’East River. Unes ombres que devien ser vaixells encara ballaven sobre aquella superfície. Queia la nit sobre la ciutat, suavitzant-ne tots els contorns, i es veien tot de puntets de llum disseminats que titil·laven com estels oblidats.

—Així que això és Nova York —va murmurar la Calliope.

Després d’anys de rodar pel món amb la mare, d’estar dreta davant de finestres semblants en qui sap quants hotels de luxe i contemplant tantes ciutats —la quadrícula de neó de Tòquio, el desordre alegre i vibrant de Rio o els gratacels amb cúpula de Bombai, que brillaven com ossos a la llum de la lluna—, per fi havia arribat a Nova York.

Nova York, la primera de les grans supertorres, la ciutat aèria original. La Calliope tenia el cor ple de tendresa per ella.

—Una vista magnífica —va dir l’Elise, acostant-se-li—. Gairebé em recorda la que es veu des del pont de Londres.

La Calliope va parar de fregar-se els ulls, que encara li coïen una mica de l’última transferència de retina, i va llançar una mirada ràpida a la mare. No solien enraonar de la vida que portaven abans, però l’Elise no en va continuar parlant. Va fer un glopet de vi, amb els ulls fixos en algun punt de l’horitzó.

La Calliope va pensar que l’Elise era molt bonica. Però la bellesa que ara tenia era un xic dura, i una mica com de plàstic: era resultat de diverses intervencions a què s’havia sotmès per canviar d’aspecte i passar desapercebuda cada vegada que se n’anaven a viure a un altre lloc. «Ho faig per nosaltres», deia sempre a la Calliope, «i per tu, perquè no ho hagis de fer tu. Si més no, de moment». A la seva filla no li havia fet fer mai més que un paper secundari en totes les seves estafes.

Els darrers set anys, d’ençà que se n’havien anat de Londres, la Calliope i la seva mare havien anat constantment d’un lloc a un altre. Mai no es quedaven enlloc prou temps perquè les poguessin atrapar. Empraven el mateix procediment a cada ciutat: s’esmunyien d’amagat a l’hotel més car del barri i temptejaven el terreny uns quants dies. Llavors l’Elise escollia l’objectiu: algú que tingués més diners del compte, i que fos prou ximple per creure’s la història que ella decidís explicar-li. Quan l’objectiu s’adonava del que havia passat, l’Elise i la Calliope ja feia molt que havien guillat.

La Calliope sabia que certes persones les titllarien d’estafadores, aprofitades o escurabosses, però ella s’estimava més pensar que eren dues dones molt llestes i atractives que havien trobat la manera d’igualar les condicions de joc. Al capdavall, tal com deia sempre la mare de la Calliope, a la gent rica els donen coses de franc constantment. Per què a elles no, també?

—Abans no me’n descuidi, això és per a tu. Hi acabo de pujar el nom de Calliope Ellerson Brown. És el que volies, oi? —La mare li donava un ordinador de canell nou de trinca.

«Aquí descansa Gemma Newberry, lladre estimada», va pensar la Calliope, encantada, enterrant el seu últim àlies amb un moviment de la mà, sense dir res. «Era tan pocavergonya com bonica».

Tenia un costum d’allò més morbós: componia un epitafi cada vegada que deixava enrere una identitat, encara que no els compartia mai amb la seva mare. Tenia la sensació que l’Elise no els trobaria gaire divertits.

Va donar uns copets al nou ordinador de canell per veure la llista de contactes —buida, com sempre—, i es va estranyar en comprovar que a la llista no hi figurava cap institut.

—Aquesta vegada no em fas anar a un institut?

—Tens divuit anys —va dir la mare arronsant les espatlles—. Vols continuar anant-hi?

Ella va dubtar. Havia anat a l’institut moltes vegades, fent qualsevol paper que requerís el pla que tenien en aquell moment —d’hereva perduda durant molt de temps, de víctima d’una conspiració o, de tant en tant, simplement de filla de l’Elise, quan li convenia tenir una filla per resultar atractiva a una víctima—. Havia estat en un internat d’una escola preparatòria britànica, en un convent francès i en una selecta escola privada de secundària a Singapur, i cadascun d’aquells centres només li havia inspirat avorriment.

I així és com la Calliope havia acabat fent algunes estafes pel seu compte. Mai no eren tan grans com les de l’Elise, que generaven el gruix dels seus ingressos. Però a ella li agradava fer alguna cosa tota sola, si en veia l’oportunitat. A l’Elise ja li estava bé, sempre que els projectes de la seva filla no fossin un obstacle perquè l’ajudés a ella quan l’hi demanava.

«T’anirà bé tenir pràctica», li deia sempre l’Elise, i deixava que la Calliope es quedés tot el que havia guanyat, que feia augmentar el seu vestuari molt convenientment.

Normalment la Calliope intentava despertar l’interès d’algun adolescent adinerat, i llavors l’engalipava perquè li comprés un collaret, una bossa de mà o les últimes botes de pell d’ant de Robbie Lim. Alguna vegada, poques, havia aconseguit una cosa més notable que regals: embutxacar-se diners en efectiu fent veure que tenia problemes greus o, si descobria un secret d’algú, fent-li xantatge. Al llarg dels anys, la Calliope havia observat que els rics feien moltes coses que s’estimaven més mantenir ben amagades.

Per un instant es va plantejar d’anar a l’institut i fer el mateix de sempre, però de seguida ho va descartar. Aquesta vegada faria alguna cosa més gran.

Oh, hi havia mil maneres de pescar un objectiu —la topada «accidental», una mirada de reüll, un somriure subtil, el flirteig, l’enfrontament, l’accident...—, i ella era experta en totes. Havia conclòs totes les estafes que havia començat.

Tret del cas d’en Travis. Ell era l’únic objectiu que havia deixat la Calliope, en lloc de ser ella, qui l’havia deixat. No havia entès mai per què, i allò encara li feia rau-rau, encara que fos només una mica.

Però ell era una sola persona, i aquí n’hi havia milions. La Calliope va pensar en totes les gentades que havia vist, entrant i sortint en tropell d’ascensors, anant a casa, a la feina o a l’escola apressats. Tots vivien amoïnats per les seves petites preocupacions, aferrant-se als seus somnis impossibles.

Cap d’ells no sabia ni que ella existia, i si ho haguessin sabut els hauria estat igual. I això és el que feia que el joc fos divertit: perquè la Calliope estava a punt de fer que a un d’ells li importés, i molt. La va envair una onada d’emoció immensa i meravellosa.

Es moria de ganes de trobar el pròxim objectiu.

AVERY

L’Avery Fuller es va agafar les espatlles més fort, envoltant-se amb els braços. El vent li esbullava els cabells, fent-ne un garbuix ros incontrolable, i li fuetejava els plecs del vestit al voltant, com si fos un estendard. Van començar a caure quatre gotes fines de pluja, que li agullonaven dèbilment la pell que el vestit no li tapava.

Però encara no estava preparada per anar-se’n de la teulada. Era el seu lloc secret, l’indret on es refugiava quan totes les llums i els sorolls frenètics d’allà baix, de la resta de la ciutat, se li feien insuportables.

Va fixar els ulls en l’espai bromós de color porpra de l’horitzó, que s’estenia cap al negre profund i insondable de damunt seu. Li agradava molt la sensació que tenia aquí dalt, distant, sola i segura amb els seus secrets. «No estàs segura, aquí», li va dir una sensació insistent quan es van sentir unes passes. Es va girar enrere tota neguitosa, i va fer un somriure quan va veure que era l’Atlas.

Però la trapa es va obrir de sobte altra vegada, i tot d’una la Leda era allà, amb la cara mudada per la ira. Es veia prima i feia ulleres, i semblava perillosa. No duia res sobre la pell, però era com si fos una armadura.

—Què vols, Leda? —va preguntar l’Avery amb cautela, encara que de fet no li calia preguntar-ho; ja ho sabia.

La volia separar de l’Atlas, i l’Atlas era allò a què l’Avery no renunciaria mai de la vida. Va fer un pas per avançar-se a ell, com per protegir-lo.

La Leda va entendre aquell gest.

—Com goses! —li va etzibar, i va alçar els braços per empenye-la.

A l’Avery l’estómac li va fer una batzegada, i va fer rodar els braços, intentant agafar-se a alguna cosa desesperadament, però tot era massa lluny, fins i tot l’Atlas, i el món s’havia transformat en una massa difusa de color, soroll i crits, i el terra es precipitava cada vegada més ràpid cap a ella...

Es va asseure d’una revolada, i tenia un tel de suor freda al front. Va trigar un moment a reconèixer les formes voluminoses fosques del voltant com els mobles de l’habitació de l’Atlas.

—Aves? —va murmurar ell—. Estàs bé?

Ella va doblegar els genolls alçant-los cap al pit, procurant alentir els batecs erràtics del cor.

—Només ha estat un malson —li va dir.

L’Atlas la va estirar cap a ell i la va encerclar amb els braços per darrere, agafant-la ben fort perquè se sentís segura dins del cercle càlid de la seva abraçada.

—En vols parlar?

Ella prou que en volia parlar, sols que no podia, així que es va girar per fer-lo callar amb un petó.

S’havia estat esquitllant cap a l’habitació de l’Atlas cada nit des de la mort de l’Eris. Sabia que jugava amb foc, però estar amb el noi que estimava —enraonar-hi, fer-li petons i simplement inhalar la seva presència— darrerament era l’únic que evitava que l’Avery caigués rodolant pel caire del precipici.

I ni tan sols aquí, amb l’Atlas, no estava del tot segura amb si mateixa. No suportava la xarxa de secrets que s’estava estrenyent al seu voltant i que els anava separant, malgrat que l’Atlas no en tenia la més petita idea.

Ell no sabia res del delicat exercici d’equilibri que s’havia establert entre l’Avery i la Leda en aquell moment. Secret per secret. La Leda sabia allò seu, i l’únic motiu pel qual no ho havia esbombat arreu era que l’Avery l’havia vist empènyer l’Eris aquella nit, dalt de la t

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X