1

El primer ascensor de la ciutat de Barcelona es va instal·lar al Monument a Colom el 1889, un any després de la inauguració del conjunt escultòric. L’estrena de l’aparell elevador no va ser especialment gloriosa, atès que es va espatllar el mateix dia i va atrapar un quart d’hora l’alcalde de Barcelona, en Francesc de Paula Rius i Taulet. M’imagino els crits, els nervis i l’enrenou corresponent.

Aquella andròmina impulsada amb energia hidràulica trigava quatre minuts a pujar els cinquanta-nou metres d’altura fins al mirador del monument. Això, avui dia acabaria amb la paciència de qualsevol usuari, sobretot si dins de la cabina no hi hagués cobertura per al seu telèfon mòbil.

A mi em van acabar d’instal·lar el 1918, el mateix dia que es va signar l’armistici que va acabar amb la Gran Guerra.

Jo era un prodigi mecànic de la casa Cardellach. Funcionava amb energia elèctrica (n’hi havia d’altres que, pànic!, anaven amb aire comprimit) i, tal com deien els meus usuaris, provocava l’enveja dels habitants dels edificis propers, que maltractaven els seus veïns tot fent-los pujar a peu.

Jo tenia una capacitat màxima per a quatres persones adultes —tres-cents vint quilograms— i la superfície d’un metre quadrat.

Les portes exteriors eren de ferro forjat i les interiors, les de la cabina, eren de caoba de les Amèriques; els mànecs, modernistes, estaven fets de bronze. Els vidres, que deixaven veure l’interior de la cabina, tenien filigranes gravades del mateix estil dissenyades per l’arquitecte Josep Maria Jujol. Penseu que aquest artista fou un dels grans arquitectes del modernisme i també col·laborava amb el mestre Antoni Gaudí.

En aquells anys es treballava amb bon gust i amb paciència, no pas com ara, que feu les coses sempre a correcuita i teniu el gust on jo tinc les molles.

M’hauríeu d’haver vist acabat de bastir..., quin goig que feia!

La meva cabina era una obra d’art del tot artesanal. L’interior era una meravella, les fustes amb què em van construir eren nobles i envernissades per un gran ebenista, l’Eusebi Busquets. Els botons eren d’ivori, emmarcats també amb bronze, i les lletres que indicaven cada pis estaven escrites amb una cal·ligrafia elegant, com si ho hagués fet en Víctor Hugo amb la seva pròpia ploma.

Au, segur que ja m’esteu criticant.

Ja sé que actualment això de fer servir ivori està considerat un crim contra els animals, i trobo molt bé que estigui prohibit. Cal protegir els elefants, les balenes i tota la fauna, només faltaria! Però a principis del segle XX era senyal de distinció, què hi farem!

A la cabina hi havia també un seient per a la gent gran, les persones lesionades i les noies que estaven en estat. Era més aviat decoratiu, però me’l van fer servir sovint per asseure’s i per deixar objectes, bosses i maletes.

Malauradament, un operari sapastre el va trencar durant una mudança el 1987 i me’l van haver d’amputar, perquè sortia massa car arreglar-lo. L’individu que va prendre aquesta decisió, que ja m’imagino qui va ser, no va tenir en compte que el seient estava fet de bubinga, una de les fustes nobles més valorades. Si van fer-lo servir de llenya per a una barbacoa, els va sortir ben cara la costellada.

Per les quatre parets tenia treballs de marqueteria finíssims i al sostre, una exquisida làmpada amb vitralls manufacturada al taller d’en Louis Comfort Tiffany, un gran dissenyador industrial nord-americà. La llum que irradiava era càlida, suau i crepuscular. Creava una atmosfera íntima i amable, sensual com la flama groguenca d’una espelma o una llar de foc encesa en una habitació amb la llum apagada. Res a veure amb la fredor descarnada i asèptica d’un fluorescent.

La làmpada també va ser desllorigada.

En aquest cas, el 1998. El causant va ser un veí, en Ricard Camprubí, del cinquè primera. El pocatraça va intentar que uns camàlics m’entaforessin un vulgar sofà d’Ikea, quan ja hauria d’haver vist que allò no m’hi cabia. Aquell maldestre, un cop perpetrada la desgràcia, no es va molestar ni a recollir els vidres de la làmpada que havien caigut a terra.

Ja us aniré parlant d’aquest personatge i d’altres a mesura que avancem en aquesta història.

Va ser la senyora Cinteta Gràcia, del segon primera, la que va recollir els vidres i va portar-los a casa de la Marta Salvador Romeu, del tercer segona.

—Segur que tu hi tens més traça que jo —va dir la Cinteta a la Marta mentre li lliurava els fragments de cristall.

La Marta era cambrera en el seu propi bar i en això del bricolatge no hi tenia precisament la mà trencada. Va fer una reparació, benintencionada però una mica barroera, tot s’ha de dir, amb algun adhesiu més indicat per enganxar cromos a un àlbum infantil que no pas per reparar els bocins trencats d’un vitrall d’aquella categoria. A més, alguns petits fragments havien desaparegut i la llum de la bombeta s’escapava de manera obscena a través de les escletxes.

Però em reservo per al final la gran joia: el mirall.

Era impossible no quedar bocabadat amb aquella obra d’art veneciana de finals del segle XIX. No estava emmarcat en fusta, sinó que hi havia petites llunes en miniatura, superposades, bisellades i tallades a les vores, de tal manera que semblava un escut heràldic. Aquell mirall reflectia els rostres de tots els que pujaven i baixaven dins meu. Val a dir que, de tant en tant, jo feia el trapella i jugava una mica amb la imatge dels qui s’hi contemplaven.

Sí, jo no soc una màquina qualsevol.

I, per què tanta artesania i floritura per a una simple cabina, un artefacte que serveix per transportar persones? Doncs perquè en l’època en què vaig ser construït, se’m considerava part de la casa. Els anglesos, en aquells temps, anomenaven l’ascensor dels seus edificis «la cabina» o «l’habitació flotant». M’agrada, és tot un reconeixement.

Els britànics sempre m’han fet el pes, tan cerimoniosos i detallistes. N’he fet pujar uns quants dins meu; de fet, a principis del segle XXI hi havia una noia escocesa que vivia amb dos estudiants més al cinquè segona. Alguns d’ells van venir gràcies a una beca Erasmus i organitzaven unes festasses a quarts de quinze que no deixaven dormir en Camprubí. Aquell vellot rònec els va denunciar tantes vegades que els agents dels mossos d’esquadra i de la guàrdia urbana van acabar per no fer-li gens de cas.

No sou conscients del que hem fet per la humanitat. Només penseu en nosaltres quan ens espatllem. Aleshores deixeu anar uns renecs i uns exabruptes que escandalitzarien un muntacàrregues del Bronx. Doncs us faig saber que nosaltres vam canviar la mentalitat arquitectònica de la societat. Si no hagués estat pels aparells elevadors, hauria estat un despropòsit edificar les infinites torres de Nova York. Imagineu pujar un moble a peu fins al pis 54? Com creieu que pujaríeu les bosses del supermercat a la planta 67 d’un gratacel? Les grans ciutats dels Estats Units són com són gràcies als ascensors.

A Barcelona —afortunadament— no hi ha tant d’exhibicionisme constructiu, però també vam canviar certes mentalitats. Abans de la nostra existència, els pisos més valorats eren els més baixos, per això a la primera planta se l’anomena encara «principal». Allà, hi vivien els veïns rics, perquè havien de pujar poques escales. Els pelacanyes, en canvi, no tenien cap altre remei que treure el fetge per la boca fins a arribar, esglaó a esglaó, a casa seva, situada a la part superior de l’edifici. Això sí, gaudien de les millors vistes de la ciutat.

Nosaltres vam invertir aquesta situació, vam ser uns revolucionaris. Gràcies als aparells elevadors, quan vàrem ser instal·lats en edificis ja construïts anteriorment, els rics van tenir enveja dels més humils, ja que els pisos més baixos deixaven de ser els més desitjats.

Ben poques vegades s’ha donat aquesta situació en la història.

També hi havia casos en què tot l’edifici era dels senyors i els pisos menys valorats de les plantes superiors eren ocupats pel servei. Els criats tenien prohibit fer-nos servir i havien de pujar per les escales de servei. Sempre he trobat aquesta acció miserable. Afortunadament no va ser el cas del meu immoble; jo m’hauria negat a col·laborar-hi, m’hauria avariat per boicotejar els potentats. Allà no hi havia pisos on hi visquessin «privilegiats» amb el seu servei. A casa meva hi havia només veïnat.

Un veïnat que he arribat a conèixer molt bé.

Quants records que tanquen les meves portes! I quants secrets tan ben guardats...

Em considero afortunat perquè m’ha tocat ser aparell elevador d’un edifici d’habitatges, no pas un ascensor d’hospital —imagineu els drames que m’hauria tocat veure, no vull ni pensar en cada vegada que caldria baixar fins als dipòsits dels soterranis. Tinc entès que la seva existència és tan depriment que molts dels aparells s’espatllen força sovint.

Tampoc no m’hauria entusiasmat ser un ascensor industrial, d’una fàbrica o d’uns magatzems. Hauria estat molt avorrit pujar caixes i paquets; o el d’una mina de carbó, sempre brut i respirant grisú!

Sé que hi ha petits elevadors en grans restaurants que envien els plats de la cuina al menjador i així els cambrers s’estalvien de pujar i baixar escales. M’hauria tocat portar suculents estofats i escudelles, entrants i postres. Però a nosaltres les bones menges no ens provoquen cap plaer, ja que ens alimentem d’electricitat.

Em podria haver tocat pujar i baixar gent d’edificis d’oficines, monuments o d’un hotel, però aleshores quina relació hauria tingut amb tots aquells perfectes desconeguts? Del tot impersonal. No és el mateix que un immoble residencial, on veus les mateixes persones dia rere dia, any rere any..., i les acabes coneixent, estimant o execrant.

He estalviat esforços a generacions senceres en aquest edifici. He vist els meus veïns néixer i créixer. Els he vist fer-se adults i, amb el pas dels anys, envellir i desaparèixer per sempre. A ells, els seus fills i els seus nets. Gairebé un segle en funcionament són molts anys. He estat testimoni de molta alegria i de molta pèrdua. Molta joia i molta dissort. També d’una guerra civil i de dues dictadures que van deixar grans ferides obertes entre el veïnat.

La gent que ha viscut en aquest edifici, i alguns dels que encara hi viuen, tenen moltes històries per explicar i per amagar. I és que la gent xerra dins dels ascensors, i no només del temps que fa.

2

Els avis d’en Josep Antoni Camprubí, del cinquè pis primera porta, s’havien enriquit força a causa de la Gran Guerra, que és com s’anomenava la Primera Guerra Mundial (1914-1918) abans que esclatés la segona. El senyor Frederic Camprubí havia prosperat molt perquè va vendre els seus productes tèxtils a una banda i a l’altra, és a dir, als alemanys i als francesos, mentre la joventut europea s’esbudellava als camps de batalla. La neutralitat espanyola es va aprofitar de manera oportunista i equidistant de la carnisseria mundial i es van crear grans fortunes; no cal dir que a Catalunya també va passar. És per aquesta raó que el luxe d’uns quants esdevenia ostentós: vehicles de motor, joies, casalots i finques senyorials, mecenatges a artistes, grans propietats i, entre molts altres capricis luxosos, ascensors.

Sí, he d’admetre que soc un producte burgès, fruit de la bonança econòmica d’uns quants privilegiats. Però també soc funcional i treballador, en tot moment he estat al peu del canó i sempre he pujat i baixat tota mena de persones, no només els senyorets opulents de principis de segle. Que quedi ben clar: aquest edifici s’ha democratitzat amb el pas dels anys.

Acabada la Guerra del Catorze, el senyor Frederic Camprubí, per defensar i conservar l’esclavatge dels treballadors de la seva fàbrica, va col·laborar de manera entusiasta amb el pistolerisme. De la seva butxaca van sortir part dels diners que van servir per pagar els sicaris que mataven sindicalistes i revolucionaris, però també una bona colla d’obrers innocents. Danys col·laterals, se’n diu avui en dia. Això ho vaig descobrir gràcies a les mitges converses que va tenir amb un policia dins de la meva cabina. No sé si era amic seu o si el tenia simplement comprat. Durant aquells anys de lluites socials, el senyor Frederic Camprubí no va fer escarafalls a fer matar els anarquistes, socialistes i comunistes que li feien nosa. Entre els anys 1918 i 1923 hi va haver infinitat d’enfrontaments, tirotejos i atemptats, que produïren centenars de víctimes mortals.

—Netegem Barcelona! —va dir una vegada amb fatxenderia en Camprubí mentre em pitjava el botó de la cinquena planta—. Cal que acabem amb aquests miserables, amb tota aquesta púrria sindicalista! A més, la majoria venen de fora. Maleïts siguin aquests estrangers!

Aquesta afirmació resultava paradoxal, atès que molts dels pistolers a qui ell ajudava a mantenir en nòmina eren forasters, veterans de la Gran Guerra que s’havien acostumat massa a exterminar enemics del seu país a les trinxeres i no trobaven cap altra ocupació que prémer el gallet d’una arma de foc per matar els adversaris del seu amo.

—Tenim infiltrats entre els anarquistes —vaig sentir que responia aquell policia mentre llençava a la meva plataforma un fastigós escuradents ensangonat que duia a la boca—. Ben aviat me n’arribaran resultats, ja li ho faré saber.

—Estic disposat a fer el que calgui per deslliurar-nos d’aquest flagell —va sentenciar l’empresari.

El policia el va mirar de dalt a baix amb sarcasme i amb una espurna de fàstic que no em va passar desapercebuda.

—Vostè no està disposat a fer res, només a pagar perquè altres li fem la feina bruta. A la gent com vostè no li agrada tacar-se les mans.

En acabat va escopir a terra, al costat de l’escuradents.

«Porc!»

Segur que això no ho feia a casa seva... O potser sí, que en aquest món hi ha gent per a tot.

Vaig pensar que el sicari li podia parlar d’aquella manera a en Camprubí gràcies a la seva posició de poder a la policia. Qualsevol altre no hauria tingut nassos de ventar-li un comentari com aquell.

—Cadascú ha de fer la seva feina —va respondre el senyor Frederic una mica ofès—. Uns hem nascut per dirigir i altres per obeir ordres...

En Camprubí avi també tirava amb bala.

I aquí es va acabar per a mi la conversa. Havien sortit de la cabina i van entrar al domicili del senyor Frederic, que, sense adonar-se’n, va trepitjar l’escopinada del policia amb una sabata i va repartir la saliva pel marbre del seu replà i la va introduir a casa seva.

Em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més. Això em passava sovint: una xerrada d’ascensor acostuma a ser molt curta, llevat que aguantin la porta oberta i continuïn parlant o, encara que em tanquin la porta, perllonguin el seu diàleg una estona al replà de l’escala. En aquell cas, però, no vaig saber res més dels seus obscurs plans.

Aquell policia feia basarda, tot i la seva petita alçada i un cos esquifit; era sinistre. Quan s’observava al meu mirall, jo no li notava cap mena de vida als ulls. Dins seu no vaig saber veure cap espurna de sentiment humà.

Un altre dia vaig sentir, en una de les seves converses, que n’havia fet un gra massa tot torturant un sindicalista i que l’havia acabat matant a causa dels cops que li va clavar. Ho deia com si parlés d’un fet normal, igual que si expliqués una recepta de mandonguilles amb bolets. No es penedia d’haver-li llevat la vida, li recava no haver-li tret tota la informació que hauria volgut.

També vaig escoltar com explicava al senyor Frederic que la nit passada havia aplicat la «llei de fuga» a dos detinguts àcrates. Aquest sistema era molt utilitzat per la policia quan es volia deslliurar de testimonis o personatges incòmodes, a qui anomenaven enemics de l’estat. Els deixaven anar dient-los que eren lliures i que podien marxar. Quan els detinguts estaven a punt d’arribar al carrer, els disparaven fins a matar-los. Després, a l’informe, hi posaven que havien provat d’escapar-se.

El moviment obrer, però, s’havia organitzat bé i tampoc no estava per a romanços. Perpetraven atemptats amb bombes, mataven a trets, àdhuc a plena llum del dia i enmig del carrer, empresaris, confidents, policies com en Manuel Bravo Portillo, i fins i tot polítics de renom com l’Eduardo Dato (president del Consell de Ministres), assassinat a trets a Madrid dins del seu cotxe el 18 de març de 1921. Els tres implicats eren anarquistes catalans.

Realment, en Camprubí cultivava unes amistats ben poc tranquil·litzadores. Això sí, cada diumenge anava a missa i combregava, no fallava mai, encara que plogués. De fet, aquell hipòcrita convidava sovint a casa seva un capellà amb qui parlava de moral cristiana. Suposo que volia comprar la seva parcel·la de paradís oferint xocolata amb melindros als representants de Déu a la terra.

Però ja ho diu la dita: «Tal faràs, tal trobaràs».

Una nit de gener de l’any 1921, va entrar del no-res un personatge dins de la meva caixa. Anava abillat amb roba fosca esparracada que semblava d’una altra època. Desprenia una pudor agressiva de ferida gangrenada. La pell encartonada del seu rostre inexpressiu tenia la tonalitat de la cendra. No tenia cabells ni celles. No vaig aconseguir veure-li els ulls. Em vaig preguntar d’on devia haver aparegut. No m’havia adonat si havia obert les portes per entrar. Vaig notar, inquiet, que no es reflectia al mirall; era com si no hi fos.

Va prémer el botó del cinquè.

Quan vaig arribar a la planta corresponent, l’ésser misteriós es va dissipar com el fum d’una xemeneia.

Qui o què era?

Poc després, aquella mateixa nit, quan el senyor Frederic entrava per la porta de l’escala acompanyat del seu amic policia i d’un estat d’embriaguesa considerable, un individu va sorgir de la foscor del carrer i va engegar, a boca de canó, un tret al clatell del senyor Frederic. El policia es va girar traient la seva arma, però el pistoler li va disparar una bala al front que el va matar a l’instant. Quan en Frederic Camprubí ja va ser a terra, el seu botxí li va etzibar quatre trets més carregats d’odi i de plom que el van acabar de rematar. Abans de fugir corrent, l’anarquis­ta es va apropiar del revòlver i de la navalla del policia.

El soroll de les detonacions va despertar tothom. La senyora Conxita, la portera, va sortir la primera del llit i es va trobar els dos cadàvers enmig dels corresponents grans tolls de sang que s’anaven fent més grossos a mesura que als cossos se’ls buidaven les venes. Déu-n’hi-do els xiscles que feia, la pobra dona! Poc després van aparèixer bona part dels trasbalsats veïns de l’escala.

—La policia, que algú vagi a buscar la policia! —bramava la senyora Conxita, desesperada.

El sereno, alertat des del carrer pel soroll del tiroteig, es va encarregar d’avisar les autoritats.

Allò va ser un gran enrenou dins de l’edifici i motiu de xerrameca durant uns quants anys. Els veïns es van mirar amb pietat per primera vegada l’arrogant esposa del finat, la senyora Dolors, que a partir d’aquell moment va haver de dirigir la fàbrica del difunt marit i criar el seu fill, en Ricard Camprubí, tota sola. Aquell vailet, que aleshores només tenia un parell d’anys, o potser ja tres, va quedar marcat la resta de la seva vida per l’assassinat del seu pare.

Però cal dir tota la veritat.

Gairebé ningú no el va enyorar. El Camprubí avi era un home força desagradable, i faig servir aquest adjectiu per no fer-ne anar un o uns altres de més gruixuts. Bé, a part del fill i la seva esposa, imagino que potser el va trobar a faltar la minyona de la família, que va perdre la feina aquella mateixa nit, acusada per la vídua de ser la querida del seu difunt marit.

Molts d’aquells veïns feien el salt a les seves senyores, no era ni de bon tros un cas aïllat. De fet, algunes esposes estaven satisfetes amb les amants del marit i no resultava excepcional que marit i muller critiquessin les mantingudes d’algunes de les seves amistats. Consideraven que la seva era millor i n’estaven orgullosos.

Però aquest no era el cas de la senyora Dolors. Ella se sentia ferida per les infidelitats del seu home. No sé si per gelosia o per orgull.

Quin disgust tan gran que portava la noieta acomiadada quan em va agafar per baixar carregada amb un farcell. Plorava sense brida a causa de la pèrdua econòmica que allò li representaria. No crec pas que vessés llàgrimes per cap altra raó que aquesta, perquè el senyor Frederic no era precisament un Apol·lo, sinó més aviat un Hefest (per no dir directament que era un paquiderm desproveït d’un mínim de gentilesa). Tenia una panxota immensa i era gairebé calb, només tenia quatre pèls llefiscosos que es pentinava de babord a estribord del seu crani rosat. A més, sempre tenia el front ple de greix lluent i suava com el maquinista d’una locomotora. I no eren temps de desodorants.

Aquestes particularitats físiques no eren del tot culpa seva, els humans no poden triar el seu aspecte, però la seva lascívia resultava embafadora i el feia una mica repulsiu. El desig sexual se li manifestava a flor de pell amb qualsevol dona que compartís viatge dins del meu habitacle. Se li accelerava la respiració mentre llambregava la pell femenina sense dissimular, com un sàtir malaltís. Això li passava amb gairebé totes les veïnes, però especialment amb la senyora Sabina, que un dia se’n va afartar i li va haver de demanar que s’apartés una mica.

A la minyona la tractava com si fos bestiar de la seva propietat, amb total absència de tendresa. Si coincidien a l’hora de pujar o baixar a la meva cabina, ell la rebregava per tot arreu i ella es deixava fer amb la paciència i l’estoïcisme de qui se sap atrapat per l’esclavatge d’una època en què tenir dignitat era cosa de rics o de revolucionaris.

I als revolucionaris els aplicaven la llei de fugues.

Quan ja estava a punt de sortir de l’escala amb el seu equipatge escadusser, la minyona despatxada es va girar i va deixar anar un crit de ràbia i alhora d’alliberament tant o més escandalós que el tiroteig. Va espantar la pobra portera, que, un cop retirats els cadàvers de les dues víctimes, mirava de netejar la sang ennegrida del terra.

Personalment tampoc el vaig trobar a fa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X