Pròleg

No hi ha gaires llocs més foscos que un món on sempre és de nit. Podríeu córrer la Terra amunt i avall a la recerca d’espais recòndits i, així i tot, és ben probable que no arribéssiu mai a experimentar una foscor com aquella, una foscor consolidada, implacable, acostumada a impregnar-ho tot d’una fredor tan reconeixedora que penetrava fins al moll de l’os.

Tot i amb això, a la Uria li semblava que hi havia nits més fosques que d’altres. I la d’aquell dia era, sens dubte, de les pitjors.

Caminava sense rumb fix. Si ensopegava algun vianant li diria que tornava a Elizondo després d’un dia atrafegat fent tota mena d’encàrrecs per a Irurita, però mentiria: la realitat era que caminava sense cap propòsit concret, mirant de buscar una mica de consol en el silenci, només interromput pel crec-crec dels branquillons dels arbres quan hi posava els peus a sobre. Era una de les nits més negres que recordava. Li agradava fixar-se en coses com aquelles, observar-ho i analitzar-­ho tot a poc a poc, des de fora, com si fos una simple espectadora: aquella nit, la foscor semblava que s’hagués volgut ficar dins cada racó de Gaua i ho havia omplert tot d’un silenci gairebé inquietant, com si, en secret, volgués amagar que estava a punt de passar-ne una de grossa.

La Uria en gaudia, d’aquell silenci. De fet, el buscava.

Potser per això mateix va trobar en aquella nit una oportunitat perfecta per caminar durant hores.

Per a ella, no era pas tan fàcil. Havia de trobar un lloc on no hi hagués ningú, ni a prop ni lluny. Per trobar-se amb el silenci, no n’hi havia prou d’anar allà on la gent s’estigués sense dir ni piu, perquè cadascun dels pensaments de qualsevol persona que pogués trobar tot caminant li retrunyiria al cap amb la violència d’un crit. Era el càstig de ser empàtica, prou que ho sabia. Ho havia anat arrossegant tota la vida i es pensava que ho havia après a suportar, però últimament era una càrrega massa feixuga. Anés on anés, podia sentir tothom. Fins i tot els vianants que li adreçaven un somriure tímid amb una intenció evidentment amable no podien amagar la curiositat mentre s’anaven fent les seves cabòries: «És ella, oi? —pensaven—. La Uria, l’exlíder dels empàtics». I poques vegades s’aturaven aquí i prou: «És la que gairebé ens porta a la ruïna durant la batalla contra Gaueko. La que va ordenar que ataquéssim les criatures màgiques».

Els seus pensaments sonaven de manera tan forta i clara, tan contundent, que se li clavaven endins i l’obligaven a abaixar els ulls. «Fa mala cara, no sembla pas ella —pensaven alguns—, tot i que és normal: ja la planyo. Descavalcada del lideratge dels empàtics, per força ha de sentir una vergonya espantosa. Ves què en deu pensar la seva família!».

I alguns, els menys cautelosos, ni tan sols s’esforçaven a controlar els seus judicis de valor i, mirant-la de dalt a baix amb una ganyota de desdeny, pensaven que ben bé que s’ho mereixia, conscients, segurament, que els podia sentir. «Diuen que planejava deixar a l’estacada tots els altres llinatges, que ens volia abandonar en plena batalla!, que va ordenar als empàtics que es retiressin per salvar-se ells tots sols i que la resta ens en desempalleguéssim com poguéssim. Si no arriba a ser per l’Unax...».

L’Unax. Vet aquí on acabaven gairebé tots els pensaments, com si aquell nom fos un talismà màgic a què poder-se agafar. L’Unax. Tothom estava enormement agraït a aquell nou líder que havia arribat per salvar-los a tots del destí terrible que els esperava amb la Uria. De sobte, és com si tots plegats haguessin oblidat el que havia fet la família de l’Unax: el seu pare havia organitzat una revolta per destruir el portal, havia segrestat una nena i havia estat l’autèntic responsable que hi hagués hagut la guerra amb Gaueko. Si no haguessin segrestat l’Ada, no s’hauria pas esdevingut res de tot allò! I, així i tot, de sobte, tothom estava decidit a confiar cegament en el seu fill? I era ella la que havia de suportar la vergonya de tota la vall. Es veu que ningú no recordava que va ser ella qui va assumir el comandament per intentar desfer el caos que havia generat la família de l’Unax i que ho va fer tan bé com va saber, tot i ser massa jove per estar preparada per a una cosa com aquella.

Una mica més enllà, un cop de vent va sacsejar les branques dels arbres i la Uria es va aturar. «Ja n’hi ha prou, Uria», es va dir. No tenia cap mena de sentit pensar en tot allò. Prou d’una vegada. Que potser no es mereixia una mica de pau? Havia repassat una vegada i una altra cadascun dels passos que havia seguit el dia de la batalla, havia identificat tots els errors que havia comès i n’havia après, però, per molt que els estudiés i es mortifiqués analitzant-los, ja no hi podia fer res, estava tot dat i beneït. Havia d’aprendre a tirar endavant amb aquella equivocació i potser, si algun cop s’arribava a perdonar a ella mateixa, el poble de Gaua també l’acabaria perdonant.

Va repenjar l’esquena al tronc d’un arbre i va tancar els ulls, decidida a gaudir una estoneta més de la remor del vent. Es va concentrar en les sensacions més immediates: la fusta contra l’esquena, contra el clatell, l’aire fred que li acaronava les galtes, el crec-crec d’unes branques a una certa distància, l’esgarip d’un mussol, l’olor de l’herba molla, aquell crec-crec de branques que cada vegada se sentia més a prop... O potser era soroll de petjades? Va obrir un ull a poc a poc, esperant trobar un animal entre els arbustos, però el que va veure la va sobresaltar i, amb les mans en tensió, es va arrapar contra l’arbre.

—Hola? —va dir.

Allò no era pas cap animal. Per allà a la vora, mig amagat entre els matolls, una figura que semblava humana caminava amb dificultat. La Uria va mirar a banda i banda de manera instintiva, tot i que ben aviat va comprendre que no tenia gaire sentit buscar ajuda en un lloc com aquell, a les fondàries més pregones del bosc, allunyada de tot senyal de civilització. Eren, literalment, enmig del no-res.

Com hi devia haver arribat, aquella persona? Que potser s’havia perdut?

La va observar uns quants segons més des d’allà on s’estava abans d’acostar-s’hi, ben a poc a poquet, com si li fes por espantar-la.

—Hola —va repetir, aquest cop una mica més fort—. Que us passa res?

Quan va vèncer la distància que els separava, va poder observar millor la figura i es va quedar garratibada. Efectivament, es tractava d’un home, tot i que la positura encorbada, amb els braços tirats cap endavant per ajudar-se a caminar, feia difícil identificar-lo com a tal. Amb prou feines li podia veure la cara. Els cabells, llargs i despentinats, li cobrien els ulls i bona part del nas, i duia la barba igualment descurada. Anava vestit amb parracs, tan bruts com la seva pell, i tots estripats a l’altura dels genolls, com si els hagués gastat de tant anar de quatre grapes durant una pila d’anys. La Uria va entreobrir els llavis per dir una cosa, quan el desconegut va alçar els ulls cap a ella. I es va adonar que, fet i fet, no sabia pas què dir.

No hauria sabut com explicar-ho, però hi havia alguna cosa, en la presència d’aquell home, que li feia basarda i li havia accelerat el batec del cor. Es van quedar en silenci uns quants segons, examinant-se l’un a l’altra amb la mateixa cautela que dos animals ferits, desconfiats; uns segons en què la Uria va acabar entenent que el problema era precisament aquell: el silenci. Per primer cop des de feia molt de temps, no era capaç de sentir els pensaments de l’altre. És cert que no era una cosa tan inaudita, ni encara menys impossible: els mags més experimentats acabaven aprenent a contenir o modular els pensaments en presència d’un empàtic, però... com podia no sentir res en absolut? Això, si més no, era ben estrany. I més tenint en compte l’estat en què es trobava. Segur que era un captaire, la Uria no en tenia cap dubte, i semblava que passava un mal tràngol. L’experiència li deia que als humans se’ls feia molt més difícil amagar els pensaments en moments de por o desesperació; per tant, com s’explicava, aquella buidor? Havia enxampat aquell home de sorpresa, arrossegant-se pel bosc de mala manera com si fes mesos que no tastava el menjar i, en canvi, havia estat perfectament ca­paç de protegir la intimitat de la seva ment. Encara sense gosar reaccionar, la Uria estava segura que es trobava davant d’un bruixot que podria haver estat molt poderós. Potser ho va arribar a ser i tot, ves a saber.

Es va afanyar a ajupir-se.

—Necessiteu ajuda —va dir, i va intentar tocar-li un braç per ajudar-lo a incorporar-se del tot, però el desconegut es va regirar i se la va mirar amb una barreja d’estupor i de rebuig—. No us faré mal. Confieu en mi, us vull ajudar. On viviu? Sou de per aquí a la vora? Voleu que us acompanyi enlloc? No... no porto res per menjar, però us puc dur a algun lloc perquè us preparin qualsevol cosa, o que us deixin una mica de roba neta, o...

Però la bateria de preguntes de la Uria no va obtenir cap més resposta que uns ulls oberts que l’escodrinyaven, gairebé amb tant de recel com curiositat. La Uria va arrufar les celles.

—Que no parleu la meva llengua? —ho va tornar a intentar. No havia valorat la possibilitat que s’hagués extraviat i arribés des de molt lluny, però tot podia ser, oi? O ves a saber si no havia arribat a parlar mai! Es podia haver criat al bosc com un animal més, o...

—Hmm!

—Què? Què dieu...? —El captaire li estava intentant dir una cosa. Grunyia i, amb penes i treballs, mirava d’incorporar-se.

La Uria el volia ajudar, però ell se’n desempallegava remenant els braços enlaire. Tot d’una, la noia es va adonar que s’estava assenyalant els peus. Va ser llavors quan s’hi va fixar i li van cridar l’atenció. Tenint en compte el seu estat general, us hauríeu esperat que anés descalç, però duia els peus dins unes botes de pell ben cordades que li arribaven a l’altura dels turmells, que sí que és veritat que estaven totes esgarrinxades i macades. El captaire va allargar les mans cap a les botes, hi va clavar les urpes i les va començar a estrebar amb una força més aviat escassa que no va aconseguir cap resultat. A la Uria li va semblar que ja ho entenia.

—Us les voleu treure? És això? Esteu ferit? —va dir, i el captaire aquest cop no s’hi va oposar gens quan va abaixar les mans fins als cordons i els va començar a afluixar. Va haver de fer molta més força de la que s’esperava. Els cordons oferien una resistència amb què no comptava i semblava com si se li volguessin adherir a la pell, però finalment va aconseguir descordar-los del tot i es va preparar per alliberar-li els peus estirant-ne les botes—. Aneu alerta, perquè estan molt dures. Ara estiraré, d’acord? No sé on teniu la ferida, miraré de no fer-vos mal, però pot ser que us en faci una mica. Només serà un momentet de no res. Després ja buscarem amb què curar-vos. Confieu en mi. Un..., dos... i tres!

La inèrcia de l’estrebada va fer caure la Uria d’esquena a terra i es va donar un bon cop al cap contra una de les arrels prominents d’un arbre. Per un moment, li va fer por que no acabés perdent el coneixement, però el mareig li va anar passant i, a poc a poc, es va poder incorporar mentre s’anava tocant el clatell adolorit. Afortunadament, semblava que no s’havia fet cap trau.

Encara hi veia borrós, però va aconseguir enfocar els ulls en el captaire quan, de cop, va sentir que es posava a riure: al començament era una rialla curta i brusca, carregada d’incredulitat, i al final, un riure ple i satisfet, gairebé histèric. Un riure que li va glaçar la sang. El captaire s’havia posat dret i no tenia cap senyal de ferida als peus. Ben al contrari, caminava perfectament quan va collir les botes de terra i, un cop les va haver connectades lligant-ne els cordons entre si, se les va penjar al coll. No va fer cap gest de socórrer-la ni li va adreçar la mirada per ajudar-la a aixecar-se. Simplement va continuar rient, li va girar l’esquena i va observar l’entorn un instant.

La Uria es va fregar els ulls. Potser era cosa del cop o potser és que estava perdent el seny, però hauria jurat que en aquell precís moment el desconegut començava a canviar de forma i els seus peus descalços mudaven la pell per escates, que li van anar cobrint el cos completament fins al cap. I llavors, just després de deixar anar un últim esgarip de satisfacció, es va esvair enmig de l’aire tot deixant anar un halo de foc.

A la Uria li va fer l’efecte ben bé com si hagués deixat de respirar. Va provar d’incorporar-se, però el cor li anava a mil per hora i diríeu que l’oxigen no li volia arribar als pulmons. De debò que era possible, el que acabava de veure? L’halo de foc..., les escates... No podia pas ser, oi? Allò només formava part d’una d’aquelles antigues rondalles que circulaven per la vall però que no tenien cap mena de validesa. Aquell ésser no era real. Sugaar, la criatura de la destrucció, el déu del caos, la més terrorífica de totes les llegendes que havia sentit mai a la vida, només era això: una llegenda. Bé que ho havia de ser! No hi havia donat credibilitat mai ningú, a aquelles històries.

Però, llavors, com podia ser que l’acabés de veure amb els seus ulls?

1

Ada

Em vaig despertar tota esverada.

Un dia més.

El cor em bategava amb violència dins el pit, com si es volgués escapar i abandonar l’habitació.

Em vaig incorporar una mica i vaig col·locar un altre coixí damunt del coixí: vaig mirar al voltant i hi vaig reconèixer el dosser del llit, les parets de l’Ipurtargiak i les espelmes apagades. Era com un ritual, uns segons per buscar les coses conegudes mentre se’m calmava la respiració.

A hores d’ara, qualsevol diria que ja m’hi hauria d’haver acostumat! Era el mateix somni cada nit, pràcticament idèntic, gairebé me l’hauria pogut aprendre de memòria. Però no, no hi havia manera. No sé si algun dia em podria acostumar a veure la mare.

De vegades em despertava cridant. Però no era pas per por, sinó per impotència. Dins el meu somni, es repetia una vegada i una altra aquell únic cop que ens vam veure. Quan la vaig conèixer, quan per fi vaig aconseguir trobar-la després de tant de temps i vaig entrar a casa seva, quan tot just vaig veure una mínima part de tot el que amagava. No havíem compartit totes dues juntes més d’un parell d’hores, i en aquell breu espai de temps recordo que em vaig cremar la mà i ella... me la va curar.

Cada cop que somiava vivia sempre cadascun d’aquests detalls, de manera que provava de fixar-m’hi millor, d’observar si havia passat per alt alguna cosa; volia tornar a sentir el tacte delicat de la seva pell sobre la meva, guarint la ferida, buscant que m’oferís alguna mena d’explicació. Era la cosa més impactant, al·lucinant i inesperada que m’havia passat mai. I el millor de tot és que ella m’havia assegurat que jo també ho podia fer. I que hi havia moltes més coses que desconeixia dels meus poders. En aquell moment, quan ho va haver dit, vaig sentir una alegria immensa, perquè teníem tantes coses en comú! Tenia tant per explicar-me! I llavors... llavors ens va trobar Gaueko i la vaig perdre per sempre.

Dins el somni, no hi havia res que pogués fer per canviar el curs dels esdeveniments. Res del que hi pogués dir o cridar no podria pas evitar que Gaueko aparegués entre nosaltres i me l’arrabassés. Jo la volia advertir, li volia demanar que fugís, que no perdés el temps curant-me aquesta vegada, però ella es veu que no em podia sentir. Em mirava atentament, amb aquells ulls tan fixos, el nas arromangat, l’expressió indes­xifrable, com si estigués veient un fantasma o un ésser inert.

Reviure aquell dia una vegada i una altra no m’ajudava gens. Com podia ser, tot alhora, la millor i la pitjor cosa de la meva vida?

Vaig enretirar el llençol amb els peus i vaig reptar pel llit fins a quedar a l’altura de la finestra. Era una nit tan fosca que amb prou feines podia distingir la claror de la lluna. Era una de les nits més fosques que recordava.

Em vaig haver d’empassar el nus que se m’havia fet a la gola.

Des d’aquell dia, sempre que era al poble agafava la bicicleta, m’endinsava al bosc, pujava a dalt de tot d’un turó i hi observava la posta de sol. Ella em va dir que seria amb mi cada cop que caigués la nit i, d’alguna manera, esperava que allò fos una cosa tangible i real. Ara era la nova deessa de les tenebres i això volia dir que cada vegada que caigués el sol seria allà amb mi.

Suposo que una part de mi va pensar que hi seria de debò, que la podria veure, parlar-hi, interactuar-hi d’alguna manera. Suposo que no vaig pas pensar que tot el que podria fer seria notar-la i confiar que realment hi fos. Perquè la realitat és que tenia moltes preguntes a fer-li. Moltes! I algunes, la majoria, només les podia contestar ella.

La meva màgia, per exemple. De debò que sabia curar? I quantes coses més sabia fer? I com se suposa que les havia d’aprendre, si no me les podia ensenyar?

I què passava si no les aprenia a fer mai?

No m’havia imaginat mai que em quedaria aquest dubte vivint eternament dins meu, vagarejant en el meu interior sense poder sortir a la superfície, sense resposta de cap mena. Perquè sí, a Gaua hi havia quatre llinatges, un dels quals, el famós llinatge perdut, el meu. El problema és que jo n’era l’única que quedava, ara. I no hi havia ningú que em pogués explicar què havia de fer o com podia desenvolupar els meus poders.

Així i tot, no em donava pas per vençuda. En tot aquell temps, havia compaginat les anades i vingudes a Gaua per continuar anant al mateix col·legi de sempre, però cada cop que travessava el portal aprofitava per mirar d’aprendre alguna cosa nova. No és que fes gaires avenços, però hi havia una cosa —tan inútil com impressionant— que havia descobert feia uns quants mesos. Es veu que si en Teo em feia pessigolles, jo era capaç de «passar-les» a l’Emma. Sí, tal com sona! No sabria com explicar-ho millor. Només sé que, si agafava l’Emma de la mà, o si li tocava la pell del braç, per exemple, ella podia sentir perfectament la mateixa sensació que jo i començava a riure i a demanar-me que parés.

Hi havia un no-sé-què que em deia que aquest poder havia de servir per a alguna cosa més que per tocar la pera als meus cosins, però de moment la seva funció em resultava prou satisfactòria per percebre-ho com un triomf. De vegades, fins i tot, si em concentrava molt, podia sentir jo les pessigolles d’en Teo, si era l’Emma qui les hi feia, posem per cas.

Però, a part d’això? Ni curar ferides ni res que poguéssim considerar útil ni de bon tros.

Vaig observar la immensitat de la nit a l’altra banda de la finestra. La vaig buscar en el gruix d’aquella negror tan freda.

«On ets, mama?», vaig voler dir.

Al llit del costat, l’Emma dormia plàcidament. L’esperava un dia important. La vaig mirar abans de tornar-me a ajeure.

A Gaua, la primavera hi havia esclatat com un festival de focs artificials. Un bon dia de març, sense més ni més, van apa­rèixer de cop i volta totes les flors, que van desplegar els seus pètals totes alhora i van omplir la nit de tot de coloraines que il·luminaven la foscor com si fossin llums de neó. Semblava que les cuques de llum s’haguessin trastocat, saltant de flor en flor i fent dibuixos a l’aire. Si ho mirava des de dalt, des de la finestra de l’habitació, podia veure tots aquells puntets de llum que, en una mena d’arc de Sant Martí, creaven unes formes que no havia vist mai a la vida. Et deixava sense respiració.

Molta gent deia que era la primavera més espectacular que es recordava de feia anys, i es veu que tenia alguna cosa a veure amb l’obertura del portal. Des que Mari havia decidit eliminar la Gran Decisió i els bruixots podien anar i venir entre Gaua i el món de la llum, hi havia algunes coses que havien començat a canviar una mica. Les flors estaven més contentes que mai i feia l’efecte com si volguessin sortir per tot arreu, entremig de les esquerdes de les pedres, als bancs i fins i tot a les parets escrostonades de l’Ipurtargiak. Segons ens deia la Nagore, els experts no sabien amb certesa per què passava i s’estaven tot el dia investigant els nous fenòmens que s’esdevenien a la vall. Però mentre ells feien la seva feina de recerca, el poble de Gaua ho celebrava. Cantaven cançons a les flors, feien jocs, alguns es disfressaven, havien instal·lat una paradeta de dolços a la plaça del poble... Ai, els dolços! En Teo no parava d’anar-ne a buscar. No tenia cap mena d’autocontrol i el cap de suro s’omplia les butxaques de provisions com si s’hagués de preparar per a la fi del món. Per mi que van ser els dolços els responsables principals que en Teo es decidís a passar les festes de primavera a Gaua. No és que no hi vingués mai, a aquesta banda del portal, però sí que era qui menys la trepitjava habitualment, perquè tota la seva vida era a França, al món de la llum, amb els seus pares i el seu conservatori. N’estava encantat, del conservatori. Encantat de la vida. I quan dic que n’estava tan encantat vull dir, bé, que ja es feia una mica pesadet, també.

Una mica com l’amona, ben mirat, tot i que per motius diferents. No hi havia qui la tragués de Gaua! I és que n’hi havia per a això i per a molt més: després de tota una vida apartada de la màgia, en què l’havien despresa d’una part tan important de si mateixa i que la feia ser tal com era ella, per fi l’havia poguda recuperar. I ara era com una criatureta, sempre amb aquell esclat d’il·lusió als ulls, disposada a aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat. Tot i que encara tenia casa seva al món de la llum, anava i venia quan li plaïa, de vegades per comprar algun ingredient específic que només trobava al mercat de Gaua, per prendre una tassa de xoco­lata desfeta amb les amigues a la plaça del poble o per posar a prova la seva destresa amb el catalitzador, amb alguna mena de truc que després ens mostrava amb orgull infinit.

En general, diria que la vall sencera estava feliç, tranquil·la, i s’hi respirava un optimisme que feia temps que no es veia per aquells verals. És cert que els líders tenien una feinada de no dir: gestionar el comerç amb el món de la llum, tornar a fer els censos de població, controlar el pas pel portal i un gavadal de gestions avorridíssimes de què l’Unax sempre parlava i que, tot s’ha de dir, sempre acabaven amb en Teo badallant i l’Emma donant-li un copet a les costelles. Però és que, excepte pel que acabo de dir, tot rutllava! I això ja era molt per a un lloc com aquell. Gaueko se n’havia anat i ja no era cap amenaça per a ningú; érem lliures.

Però si hi havia algú que fos feliç, feliç de debò, era l’Emma. La seva vida havia canviat tant, d’una manera tan radical, que si la veiessis ara no series capaç de reconèixer-la. No feia gaire que havia fet els quinze i jo no podia evitar preguntar-me què hauria triat si s’hagués hagut d’enfrontar a la Gran Decisió. Encara sort que no la va haver de prendre, perquè hi ha un no-sé-què que em diu que tenia el cor tan arrelat a Gaua que no hauria estat capaç de desprendre-se’n i ens hauria hagut de dir adeu a tots per sempre. D’ençà que es va acabar la batalla amb Gaueko, l’Emma havia anat passant cada cop més temps a Gaua, fins que al final va aconseguir convèncer els seus pares de passar-hi tot l’estiu i, quan ens en vam adonar, ja era com si hi hagués viscut tota la vida. Havia entrat a l’equip de pilota, hi tenia els seus amics... Diria que no l’havia vista mai tan feliç. I era, com us ho diria... estrany? L’Emma feliç com un anís, sense el nas arrufat sempre abans de tirar-te la cavalleria a sobre per qualsevol cosa, sense girar els ulls en blanc gairebé mai, sense res de tot això. Ei, que no és que me’n queixi, eh? Però és que de vegades la vèiem somriure i tot sense que vingués a tomb, i en Teo i jo ens miràvem amb una mica de cangueli, esperant que esclatés en qualsevol moment i ens deixés anar una poca-­soltada com a compensació, ves a saber.

Aquell dia era important per a ella. L’esperava la final del torneig de primavera! S’emmarcava dins les celebracions de la vila i consistia en uns quants partits de pilota per parelles, que es jugaven durant tot un seguit de dies fins a proclamar-ne el vencedor. L’Emma havia aconseguit arribar a la final, després de molt d’esforçar-s’hi. I avui era el seu dia. Estava radiant. Anava amb l’uniforme del seu equip i parlava amb les companyes amb una naturalitat i una vehemència que no els hi havia vist mai. Fins i tot es veu que tenien una salutació especial que feien amb les mans abans de sortir al frontó, i mira que estava ben convençuda que en qualsevol altre moment, si l’Emma hagués vist una cosa així, hauria girat els ulls en blanc i hauria dit que allò era «com si fóssim als escoltes, quina mandra!». És que és com si la sentís dins el cap. I, en canvi, mi-te-la ara! Com una més, perfectament integrada, amb la cua de cavall tota recollida dalt de la coroneta, escalfant les cames i e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X