Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Accidentalment, vaporitzo

la professora de matemàtiques

Mira, jo no volia ser un mestís.

Si estàs llegint aquest llibre perquè penses que potser tu també ho ets, t’aconsello que el tanquis ara mateix. Creu-te el que la mare o el pare t’hagin explicat sobre el teu naixement i procura fer vida normal.

Ser un mestís és perillós. Fa por. I tot sovint et porta a morir de maneres francament desagradables.

Si ets un noi normal i llegeixes això convençut que és una obra de ficció, fantàstic. Continua llegint. T’envejo per ser capaç de fingir que res de tot això no ha succeït mai.

Però, si et reconeixes en aquestes pàgines, si sents que se’t remou alguna cosa a l’interior, deixa de llegir immediatament. Podries ser un dels nostres. I quan tu ho sàpigues, només serà qüestió de temps abans que ells també ho notin i vinguin a buscar-te.

No diguis que no t’he avisat.

Em dic Percy Jackson.

Tinc dotze anys. Fins fa uns quants mesos, era un estudiant intern de l’acadèmia Yancy, una escola privada per a nois problemàtics a la zona nord de Nova York.

Sóc un nen problemàtic?

Sí. Ho podríem dir així.

Ho podria demostrar partint de qualsevol punt de la meva curta i miserable vida, però les coses van començar a anar malament de debò a finals de maig, quan els de la classe de sisè vam fer una sortida a Manhattan... Vint-i-vuit marrecs guillats i dos professors en un autobús escolar groc, amb destí al Metropolitan Museum of Art per veure coses dels antics grecs i romans.

Ja ho sé: sona a tortura. La majoria de sortides de l’acadèmia Yancy ho eren.

Però era el senyor Brunner, el professor de llatí, qui organitzava l’excursió, i per això tenia esperances, jo.

El senyor Brunner era un paio de mitjana edat que anava en una cadira de rodes motoritzada. Tenia els cabells esclarissats i duia la barba deixada i una jaqueta de tweed esfilagarsada que sempre feia olor de cafè. Ningú no hauria dit que fos un paio enrotllat, però explicava històries i acudits i ens deixava jugar a classe. A més, tenia una col·lecció impressionant d’armadures i armes romanes, de manera que era l’únic professor que no em feia adormir a classe.

Jo esperava que durant l’excursió no hi hagués incidents. Esperava, encara que fos per una vegada, no ficar-me en problemes abans d’adonar-me’n.

Però, noi, anava ben equivocat.

El cas és que, durant les excursions, em solen passar coses dolentes. Com quan feia cinquè i vam anar al camp de batalla de Saratoga, on vaig patir aquell accident amb un canó de la Guerra de la Independència. Jo no apuntava a l’autobús de l’escola, però em van expulsar igualment, esclar. I, abans i tot, quan feia quart i vam anar de visita en secret a l’aquari de taurons Marine World, vaig pitjar no sé com una maneta de la passarel·la que no havia de tocar i tota la classe va acabar banyant-se sense tenir-ho previst. I, encara abans, una vegada que... En fi, ja te’n fas una idea.

En aquesta excursió estava decidit a ser un bon minyó.

Durant tot el trajecte cap a la ciutat, vaig haver d’aguantar la Nancy Bobofit, una noia cleptòmana amb els cabells rogencs i la cara pigada que no parava de tirar trossos de sandvitx de quètxup i mantega de cacauet a la nuca d’en Grover, el meu millor amic.

En Grover era una víctima fàcil. Era escanyolit. Quan se sentia frustrat, plorava. Devia haver repetit uns quants cursos, perquè era l’únic alumne de sisè amb acne i una insinuació de pèl moixí a la barbeta. I per acabar-ho d’adobar, era esguerrat. Tenia un justificant que l’alliberava per sempre més de la classe de gimnàstica per una afecció muscular a les cames. Caminava d’una manera estranya, com si cada pas li fes mal, però no et deixessis enganyar: hauries d’haver vist com corria el dia que a la cafeteria hi havia enchiladas.

Sigui com sigui, la Nancy Bobofit li anava tirant boletes de sandvitx, que s’enganxaven als cabells rinxolats i castanys d’en Grover, i ella sabia que jo no hi podia fer res perquè ja estava avisat. El director m’havia amenaçat de castigar-me sense deixar-me sortir de l’escola, si durant aquesta excursió passava res dolent, vergonyós o simplement divertit.

— La mataré — vaig mormolar.

En Grover va intentar calmar-me.

— Tranquil. La mantega de cacauet m’agrada.

Va esquivar una altra mossegada del dinar de la Nancy.

— Ja n’hi ha prou. — Vaig fer el gest d’aixecar-me, però en Grover em va tornar a asseure d’una estrebada.

— Ja t’han advertit que no et deixaran sortir més — em va recordar —. Ja saps a qui culparan si passa alguna cosa.

Ben mirat, tant de bo hagués fet caure la Nancy Bobofit d’un mastegot en aquell mateix moment. Castigar-me sense sortir d’escola no hauria estat res en comparació de l’enrenou en el qual estava a punt de ficar-me.

El senyor Brunner va fer de guia durant la visita al museu.

Anava al davant amb la cadira de rodes i ens precedia a través de grandioses galeries ressonants, passant pel costat d’estàtues de marbre i vidrieres plenes de ceràmica negra i taronja antiga de debò.

Em va colpir la idea que aquells trastos haguessin resistit dos o tres mil anys sense trencar-se.

Ens va reunir al voltant d’una columna de pedra de quatre metres d’alt al capdamunt de la qual hi havia una gran esfinx, i ens va explicar que era un monument funerari, una estela, per a una noia de la nostra edat. Ens va parlar dels gravats dels laterals. Jo m’esforçava a escoltar què deia, perquè resultava interessant, però al meu voltant tothom xerrava, i cada vegada que els demanava que callessin, l’altra professora que ens acompanyava, la senyora Dodds, em travessava amb la mirada.

La senyora Dodds era una professora de matemàtiques de Geòrgia que, tot i tenir cinquanta anys, sempre duia una jaqueta de cuir negra. Se la veia prou sonada per anar amb una Harley directa al teu armariet. Havia arribat a Yancy a mig curs, quan l’anterior professor de mates havia patit una crisi nerviosa.

Des del primer dia, la senyora Dodds es va enamorar de la Nancy Bobofit i va pressuposar que jo era un engendrament diabòlic. Quan m’assenyalava amb un dit tort i en un to molt dolç em deia «Molt bé, reiet...», jo ja sabia que em quedaria castigat després de classe tot un mes.

Un dia, després que em fes estar fins a mitjanit esborrant respostes d’un bloc vell de mates, vaig comentar a en Grover que sospitava que la senyora Dodds no era humana. Ell em va mirar molt seriosament i va replicar: «L’encertes de ple.»

El senyor Brunner continuava parlant de l’art funerari grec.

La Nancy Bobofit, finalment, va fer una broma en veu baixa sobre el personatge nu de l’estela, i jo em vaig girar i li vaig dir:

— No podries callar?

Em va sortir més fort del que volia.

Tota la colla es va posar a riure. El senyor Brunner va parar l’explicació.

— Senyor Jackson, vol fer cap comentari? — em va dir.

Em vaig posar vermell com un tomàquet i vaig contestar:

— No, senyor.

El senyor Brunner va assenyalar una imatge de l’estela.

— Potser ens podria aclarir què representa aquesta imatge?

Vaig mirar el gravat i vaig sentir un gran alleujament, perquè la veritat era que la reconeixia.

— És Cronos devorant els seus fills, si no m’equivoco.

— L’és — va replicar el senyor Brunner, clarament insatisfet —. I ho va fer perquè...

— Doncs... — Jo m’escodrinyava el cervell per recordar-ho —. Cronos era el rei dels déus i...

— Déu? — em va interrompre el senyor Brunner.

— Tità — em vaig corregir —. I... no es fiava dels seus fills, els déus. Així que, daixò, Cronos se’ls va menjar, d’acord? Però la seva dona va amagar un dels petits, Zeus, i a canvi va donar una pedra a Cronos perquè se la mengés. I més endavant, quan Zeus va créixer, va enganyar el seu pare Cronos perquè vomités els seus germans i germanes...

— Ecs! — va exclamar darrere meu una noia del grup.

—...i així va ser com va esclatar aquell combat descomunal entre déus i titans — vaig prosseguir —, que van guanyar els déus.

Rialletes de part dels companys.

Darrere meu, la Nancy Bobofit va mormolar a un amic:

— Com si això ens hagués de servir de res a la vida real. Com si als formularis de sol·licitud de feina t’haguessin de preguntar un dia: «Expliqui, si us plau, perquè Cronos es va menjar els seus fills.»

— I, parafrasejant aquesta excel·lent pregunta de la senyoreta Bobofit, quina importància pot tenir això en la vida real?

— T’han pescat — va murmurar en Grover.

— Calla — va xiuxiuejar la Nancy, amb la cara més vermella que els cabells i tot.

Almenys la Nancy també havia rebut. El senyor Brunner era l’únic que l’enxampava dient impertinències. Tenia orelles de radar, el senyor Brunner.

Vaig reflexionar sobre el que m’acabava de preguntar i vaig arronsar les espatlles.

— No ho sé pas, senyor.

— Vaja. — El professor semblava decebut —. Bé, mig punt, senyor Jackson. Zeus, efectivament, va donar a Cronos una mescla de mostassa i vi que el va fer vomitar els seus altres cinc fills, els quals, immortals com eren, havien continuat vivint i creixent dins el seu estómac sense ser digerits en absolut. Els déus van derrotar el seu pare, el van tallar a filets amb la seva pròpia falç i van escampar les seves restes pel Tàrtar, la part més fosca de l’Inframón. I després d’aquest comentari tan alegre, és hora de dinar. Senyora Dodds, ens vol guiar fins a l’exterior, si us plau?

La classe va sortir a fora, les noies mig marejades i els nois entre empentes, comportant-se com ximples.

En Grover i jo estàvem a punt de seguir-los quan el senyor Brunner em va dir:

— Senyor Jackson.

Ja sabia què m’esperava.

Vaig dir a en Grover que seguís endavant i em vaig girar de cara al professor.

— Senyor?

Tenia una mirada que no et deixava marxar: uns ulls d’un marró intens que semblaven mil·lenaris i que ja ho havien vist tot.

— T’has d’aprendre la resposta a la meva pregunta — em va remarcar.

— Sobre els titans?

— Sobre la vida real. I quina relació hi té el que estudies.

— Ah.

— El que aprendràs de mi és de vital importància — em va advertir —. Espero que actuïs en conseqüència. De tu només acceptaré l’excel·lència, Percy Jackson.

Estava a punt d’enfadar-me, aquell home em pressionava massa. Vull dir que sí, que els dies que hi havia torneig era força enrotllat, s’equipava amb una armadura romana i cridava: «Apa, nois!» i, amb la punta de l’espasa enfrontada a un guix, ens desafiava a sortir corrent a la pissarra i anomenar tots els ciutadans grecs i romans que havien viscut al llarg de la història, juntament amb la seva mare i el déu que adoraven. Però el senyor Brunner pretenia que jo fos tan capaç com qualsevol altre, deixant de banda la meva dislèxia i el meu trastorn per dèficit d’atenció, i que mai no havia aconseguit arribar més enllà de l’aprovat just... No, no pretenia que fos tan capaç com els altres. Pretenia que fos millor. Però jo no podia aprendre’m de cap manera tots aquells noms i fets, i encara menys lletrejar-los correctament.

Vaig mormolar alguna cosa sobre esforçar-m’hi més, i el senyor Brunner va mirar una bona estona l’estela amb posat trist, com si hagués assistit al funeral d’aquella noia.

Em va dir que sortís i dinés.

• • •

La classe s’havia reunit a les escales del davant del museu, des d’on es veia l’anar i venir dels vianants per la Cinquena Avinguda.

Sobre els nostres caps, s’estava formant una tempesta enorme; no havia vist mai uns núvols tan negres cobrint la ciutat. Vaig pensar que potser era efecte de l’escalfament global del planeta o alguna cosa per l’estil, perquè a l’estat de Nova York el temps s’havia tornat boig des de Nadal. Havíem patit tempestes de neu fortíssimes, inundacions i incendis provocats pels llamps. No m’hauria sorprès que allò fos un huracà que s’aproximava.

Aparentment, no se n’havia adonat ningú més. Alguns nois jugaven a fer punteria als coloms amb trossets de les galetes salades del dinar. La Nancy Bobofit intentava pispar alguna cosa del moneder d’una senyora, i la senyora Dodds no veia res, per descomptat.

En Grover i jo sèiem al caire de la font, apartats dels altres. Potser així ningú s’adonaria que anàvem a aquella escola: la dels friquis perdedors que no podien anar enlloc més.

— T’ha castigat? — em va preguntar en Grover.

— No — vaig contestar —. No pas el Brunner. Només voldria que no em collés tant, a vegades. Vull dir... no sóc pas un geni, jo.

En Grover no va dir res durant uns moments. Llavors, quan m’esperava que em deixés anar un comentari filosòfic i profund que em reconfortés una mica, em va demanar:

— Em puc menjar la teva poma?

Jo no tenia gaire gana i li vaig dir que sí.

Mirava la riuada de taxis que baixaven per la Cinquena Avinguda i pensava en l’apartament de la mare, no gaire lluny d’on érem. No havia vist la mare des de Nadal. Em moria de ganes de ficar-me dins un taxi i anar-me’n a casa. M’abraçaria contenta de veure’m, però també decebuda. Em tornaria a enviar a Yancy immediatament, i em tornaria a dir que m’hi havia d’esforçar més, encara que fos la sisena escola a la qual anava en sis anys i tingués tots els números per ser-ne expulsat aviat. No podria suportar la mirada trista que em dedicaria.

El senyor Brunner va aparcar la cadira de rodes al peu de la rampa de minusvàlids. Menjava api i llegia una novel·la de coberta tova. De la part posterior de la cadira, en sobresortia un para-sol vermell, de manera que semblava una taula de cafè motoritzada.

Estava a punt de desembolicar el meu sandvitx quan la Nancy Bobofit es va plantar davant meu amb les seves horripilants amigues — suposo que s’havia cansat de robar als turistes —, i va llençar el seu sandvitx a mig menjar a la falda d’en Grover.

— Ups.

La Nancy em va dedicar un somriure de dents tortes. Tenia les pigues de color taronja, com si algú les hi hagués pintat a la cara amb esprai.

Em vaig esforçar per mantenir la calma. El tutor de l’escola m’havia dit un milió de vegades que comptés fins a deu i controlés el mal geni. Però estava tan enrabiat que ho veia tot negre. Una onada rugia dins les meves orelles.

No recordo haver-la tocat, però el següent que vaig veure va ser la Nancy asseguda de cul dins la font, cridant:

— El Percy m’ha empentat!

La senyora Dodds va aparèixer al costat.

Alguns dels nois murmuraven:

— Ho has vist...?

—...l’aigua...

—...com si l’agafés un braç d’aigua...

No tenia ni idea de què parlaven. Només sabia que tornava a tenir problemes.

Així que la senyora Dodds va haver comprovat que la pobra Nancy estava bé, i li va haver promès que li compraria una camisa nova a la botiga del museu, es va girar de cara a mi. Els ulls li lluïen triomfants, com si hagués estat esperant aquella relliscada meva tot el semestre.

— Molt bé, reiet...

— Ja ho sé — vaig grunyir —. Un mes esborrant llibretes de deures.

No era el comentari oportú.

— Vine amb mi — em va manar la senyora Dodds.

— Un moment! — va cridar en Grover —. He estat jo. Jo l’he empentada.

El vaig mirar fixament, atordit. No m’acabava de creure que em volgués cobrir. A en Grover, la senyora Dodds el tenia mort de por.

Ella li va clavar una mirada tan dura que al meu amic li va fer tremolar fins el pèl moixí de la barbeta.

— Em sembla que no, senyor Underwood — va replicar ella.

— Però...

— Tu-et-quedaràs-aquí.

En Grover em mirava desesperat.

— No passa res, company — li vaig dir —. Gràcies per intentar-ho.

— Reiet — em va etzibar la senyora Dodds —. Ara!

La Nancy Bobofit somreia maliciosament.

Li vaig dedicar la meva mirada «després-et-mato» en versió deluxe. No m’importava que em castiguessin per haver-la empentat. Però m’hauria agradat recordar-me’n.

Em vaig girar de cara a la senyora Dodds, però ja no era allà. Estava dreta a l’entrada del museu, al capdamunt de les escales, i amb posat impacient m’indicava que m’afanyés.

Com hi havia anat tan de pressa?

Sovint tinc moments així, en què el cervell se’m queda adormit o una cosa per l’estil i tot seguit m’adono que m’he perdut alguna cosa, com si una peça del puzle de l’univers caigués i em deixés amb la mirada fixa en l’espai buit de sota. El tutor de l’escola m’havia explicat que era per culpa del TDAH, que feia que el meu cervell malinterpretés coses.

Jo no n’estava tan segur.

Vaig seguir la senyora Dodds.

A la meitat de les escales, vaig mirar enrere cap a en Grover. Estava pàl·lid, amb la mirada escindida entre el senyor Brunner i jo, com si volgués que el professor s’adonés de què passava, però estava absort en la seva novel·la.

Vaig tornar a mirar amunt. La senyora Dodds havia desaparegut altre cop. Ara era dins l’edifici, al fons del vestíbul d’entrada, i gesticulava amb una mà perquè m’afanyés.

«D’acord — em vaig dir —. Em farà comprar una camisa nova per a la Nancy a la botiga de regals.»

Però el pla no era pas aquest, aparentment.

La vaig seguir cap a l’interior del museu. Quan finalment la vaig atrapar, tornàvem a ser a la secció grega i romana.

En aquella galeria no hi havia ningú més.

La senyora Dodds, amb els braços plegats, era davant d’un gran fris de marbre dels déus grecs. I feia un soroll gutural estrany... com si grunyís. Però fins i tot sense aquell so jo hauria estat nerviós. Resulta inquietant quedar-te a soles amb un professor, especialment si és la senyora Dodds. Mirava el fris d’una manera que... com si volgués polvoritzar-lo...

— Ens has portat molts problemes, reiet.

Vaig fer el que em va semblar més prudent. Vaig dir:

— Sí, senyora.

Es va tibar els punys de la jaqueta de cuir.

— De debò et pensaves que te’n sortiries?

L’expressió dels seus ulls ultrapassava la demència. Era de maldat pura.

«És una professora — em vaig dir nerviós —. No em farà pas mal.»

Vaig contestar:

— M’hi... m’hi esforçaré més, senyora Dodds.

Un tro va fer tremolar l’edifici.

— No som pas imbècils, Percy Jackson — va remarcar ella —. Només era qüestió de temps que et trobéssim. Confessa i no patiràs tant.

No sabia de què em parlava.

Només se m’acudia que em devien haver trobat al dormitori el paquet il·legal de caramels que venia als companys d’escola. O potser havien descobert que havia copiat el treball sobre Tom Sawyer directament d’Internet, sense ni tan sols haver llegit el llibre, i ara em prendrien la nota. O encara pitjor: potser em farien llegir el llibre.

— I bé? — em va demanar.

— Senyora Dodds, jo no...

— Se t’ha acabat el temps.

Llavors va passar una cosa absolutament estrambòtica: un altre lapse temporal.

La senyora Dodds va començar a transformar-se.

Els ulls li refulgien com brases de carbó. Els dits se li allargaven fins a convertir-se en urpes. Va xiular. Vull dir que va xiular com una cobra. I la jaqueta se li va fondre fins a convertir-se-li en dues llargues ales coriàcies. No era humana. Era una bruixa arrugada amb ales i urpes de ratpenat i una boca plena d’ullals grocs, i estava a punt de reduir-me a encenalls.

Llavors la il·lusió es va fer encara més extravagant. El senyor Brunner, que un minut abans era a l’entrada del museu, va aparèixer a la porta de la galeria amb la cadira de rodes i un bolígraf a la mà.

— Alerta, Percy! — va cridar, tirant-me el bolígraf perquè l’atrapés al vol.

La senyora Dodds es va abalançar sobre mi. Em vaig ajupir xisclant i vaig sentir les seves urpes llescant l’aire a frec de la meva orella. Vaig enxampar el bolígraf al vol, però quan el vaig tenir a la mà ja no era un bolígraf. Era una espasa... l’espasa de bronze del senyor Brunner, la que sempre feia servir els dies de torneig.

La senyora Dodds es va girar cap a mi amb una mirada assassina. Em notava els genolls com si fossin de gelatina. Les mans em tremolaven tant que gairebé em va caure l’espasa.

Ella va grunyir:

— Mor, reiet!

I, volant, es va llançar contra meu.

Un terror absolut es va apoderar del meu cos i vaig fer l’única cosa que em va venir espontàniament: brandar l’espasa. La fulla de metall li va anar a petar contra l’espatlla i li va travessar tot el cos com si fos líquid.

Zasss!

La senyora Dodds era com un castell de sorra davant d’un potent ventilador. Va explotar com un núvol de pols groga... Es va vaporitzar allà mateix, i no va deixar cap més rastre que l’olor de sofre, un xiscle agònic i un fred malèfic en l’aire, com si aquells dos ulls vermells refulgents encara m’observessin.

M’havia quedat sol. A la mà, només hi tenia un bolígraf.

El senyor Brunner no hi era. No hi havia ningú més que jo. Encara em tremolaven les mans. El meu dinar devia estar contaminat amb bolets màgics o alguna cosa semblant.

M’ho havia imaginat tot plegat?

Vaig tornar a fora. Havia començat a ploure.

En Grover seia vora la font, amb un mapa del museu plantat al cap com una tenda de campanya. La Nancy Bobofit encara era allà, xopa del bany dins la font, xerrant amb les seves amigues horripilants. Quan em va veure, va dir:

— Espero que la senyora Kerr t’hagi picat al culet.

— Qui? — vaig preguntar.

— La nostra professora, ruc!

Vaig parpellejar. No teníem cap professora que es digués Kerr. Vaig preguntar a la Nancy de què carai em parlava. Ella es va limitar a posar els ulls en blanc i després em va ignorar.

Vaig preguntar a en Grover on era la senyora Dodds.

— Qui? — em va contestar.

Però abans va fer una pausa, i com que no em volia mirar directament, vaig pensar que em prenia el pèl.

— No fa gràcia, tio — li vaig dir —. Això és molt seriós.

Damunt nostre va retrunyir un tro.

Vaig veure el senyor Brunner al peu de la rampa sota el paraigua vermell, llegint com si no s’hagués mogut mai d’allà.

Hi vaig anar.

Va mirar enlaire, una mica distret.

— Ah, aquest bolígraf deu ser meu. D’ara endavant, porta els teus estris per escriure, Jackson.

Me’l va prendre dels dits. Jo ni tan sols era conscient que encara el tenia.

— Senyor Brunner — li vaig demanar —, on és la senyora Dodds?

Em va mirar inexpressiu.

— Qui?

— La professora que ens acompanyava. La senyora Dodds, la de matemàtiques.

El senyor Brunner va arrufar les celles i es va inclinar endavant, relativament preocupat.

— Percy, no ha vingut cap senyora Dodds a aquesta sortida. Que jo sàpiga, no hi ha hagut mai cap senyora Dodds a l’acadèmia Yancy. Et trobes bé?

2

Tres velletes teixeixen

els mitjons de la mort

Estava acostumat a patir experiències extravagants, però normalment duraven poc. Una al·lucinació a jornada completa tots els dies de la setmana era més del que era capaç de suportar.

Fins al final de curs, tot el campus semblava haver-se posat d’acord a fer-me una broma pesada. Estaven absolutament convençuts que la senyora Kerr — una rossa simpàtica a la qual jo no havia vist fins que va pujar a l’autobús al final de la sortida — havia estat la nostra professora de matemàtiques des de Nadal.

Jo tot sovint deixava anar algun comentari sobre la senyora Dodds, per veure si enxampava algú en fals, però em miraven com si fos boig. Fins que va arribar a un punt que gairebé me’ls vaig creure: la senyora Dodds no havia existit mai.

Gairebé.

Però en Grover no em podia enganyar. Quan li mencionava el nom de la senyora Dodds, dubtava un moment i m’assegurava que no existia. Però jo m’adonava que mentia.

Passava alguna cosa estranya. Alguna cosa estranya havia passat al museu.

No tenia gaire temps de reflexionar-hi durant el dia, però, de nit, em despertava suat per culpa de les visions de la senyora Dodds amb urpes i ales de cuir.

Encara feia un temps espantós, i no m’ajudava pas a estar de bon humor. Una nit, una tempesta elèctrica va trencar les finestres del nostre dormitori. Al cap d’uns dies, el tornado més gran que s’havia divisat mai a Hudson Valley va tocar a terra a vuitanta quilòmetres de l’acadèmia Yancy. Un dels fets d’actualitat que comentàvem a classe d’història era la quantitat extraordinària d’avionetes que s’havien precipitat aquell any a l’oceà Atlàntic a causa de tamborinades imprevistes.

La major part del temps, em sentia anguniós i irritable. Les notes van baixar d’insuficient a molt deficient. Continuava barallant-me amb la Nancy Bobofit i les seves amigues, i gairebé a cada classe m’expulsaven al passadís.

Finalment, quan el professor d’anglès, el senyor Nicoll, em va preguntar per milionèsima vegada per què era tan mandrós a l’hora d’estudiar per als exàmens d’ortografia, vaig saltar. Li vaig dir que era un vell xaruc. No estava segur ni de què significava, però sonava bé.

La setmana següent, el director de l’escola va enviar una carta a la mare per fer-ho oficial: l’any que ve no em convidarien a tornar a l’acadèmia Yancy.

«Doncs molt bé — em vaig dir —. Però que molt bé.»

Enyorava casa meva.

Volia viure amb la mare al nostre petit apartament a l’Upper East Side, ni que hagués d’anar a l’escola pública i suportar el meu padrastre repugnant i les seves estúpides partides de pòquer.

I a pesar de tot... trobaria a faltar algunes coses de l’acadèmia Yancy. La vista dels boscos des de la finestra del dormitori, el riu Hudson en la distància, l’olor dels pins. Trobaria a faltar en Grover, que havia estat un bon amic, ni que fos una mica estrany. Em preocupava com s’espavilaria per sobreviure sense mi, el curs vinent. També enyoraria la classe de llatí: els dies de torneig esbojarrats del senyor Brunner i la seva fe que me’n podia sortir.

Mentre ens acostàvem a la setmana d’exàmens, només estudiava per intentar aprovar el de llatí. No havia oblidat el que el senyor Brunner m’havia dit, aquell dia al museu d’art, com si aquella qüestió fos de vida o mort per a mi. No sabia ben bé per què, però m’ho començava a creure.

El vespre abans de l’examen final, em sentia tan frustrat que vaig tirar la meva Guia Cambridge de la mitologia grega a l’altra banda del dormitori. Les paraules havien començat a emergir de la pàgina, giraven al voltant del meu cap, i les lletres feien girs de cent vuitanta graus com si anessin amb skateboards. Era impossible que recordés la diferència entre Quiró i Caront, o Polidectes i Polifem. I conjugar aquells verbs llatins? Deixem-ho córrer.

Em passejava per l’habitació, com si un munt de formigues s’atrafeguessin sota la meva camisa.

Vaig recordar l’expressió seriosa del senyor Brunner i els seus ulls mil·lenaris. «De tu només acceptaré l’excel·lència, Percy Jackson.»

Vaig inspirar profundament i vaig recollir el llibre de mitologia.

No havia demanat mai ajuda a un professor. Potser si parlés amb el senyor Brunner, em podria donar alguna indicació. Almenys li podria demanar disculpes pel molt deficient que trauria en el seu examen. No volia marxar de l’acadèmia Yancy i que em considerés un fracassat.

Vaig baixar als despatxos del centre. La majoria eren buits i foscos, però la porta del senyor Brunner era entreoberta, i pel rectangle de vidre s’escampava un raig de llum cap al terra del passadís.

Quan era a tres passes de la maneta de la porta, vaig sentir veus dins el despatx. El senyor Brunner va fer una pregunta. Una veu que definitivament era la d’en Grover va contestar:

—...preocupat pel Percy, senyor.

Em vaig quedar glaçat.

No m’agrada escoltar converses alienes, però a veure si tu hauries estat capaç de no fer-ho després de sentir el teu millor amic parlant de tu amb un adult.

M’hi vaig acostar un centímetre.

—...sol tot l’estiu — deia en Grover —. Vull dir, hi ha una Benèvola a l’escola! Ara que ho sabem segur, i ells també...

— Si l’apressem, encara empitjorarem les coses — va replicar el senyor Brunner —. Hem d’esperar que maduri una mica més.

— Però potser no en tindrà, de temps. La data límit és el solstici d’estiu...

— Ho haurem de resoldre sense ell, Grover. Deixa’l que gaudeixi de la seva ignorància mentre encara pot.

— Senyor, la va veure — va insistir.

— I

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X