Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semidéus a l’est de Long Island. En Percy no va conèixer mai cap sàtir ni cap filla d’Atena. I, evidentment, cap d’ells va emprendre mai una missió a través dels Estats Units per arribar a les portalades de l’Inframón i evitar una guerra catastròfica entre els déus.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR IMMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Lluito contra unes animadores

L’últim que volia fer durant les vacances d’estiu era destrossar una altra escola. Però allà em teníeu, aquell matí del primer dilluns de juny, dins el cotxe de la meva mare, davant de l’institut Goode del carrer 81 Est.

Era un edifici enorme de gres vermellós amb vistes a l’East River. A fora hi havia un grapat de cotxes BMW i Lincoln Town aparcats. Vaig alçar la mirada per contemplar l’elegant arcada de pedra i em vaig preguntar quant trigarien a expulsar-me d’aquell institut.

— Tranquil — em va dir la mare, tot i que ella no ho semblava gens, de tranquil·la —. Només és una sessió d’orientació. I recorda que aquí hi treballa en Paul, rei. O sigui que t’agrairia que no... Ja m’entens.

— Que no arrasi l’escola, oi? — vaig fer jo.

— Exacte.

En Paul Blofis, el company de la mare, era a l’entrada de l’institut donant la benvinguda als futurs estudiants de primer de Secundària que pujaven els graons. Tenia els cabells negres, esquitxats de clapes blanques, i duia roba texana i una jaqueta de cuir. Semblava un actor de telenovel·la, però en realitat només era professor de literatura. Se les havia manegat per convèncer la direcció de l’institut Goode que m’acceptés a primer curs malgrat haver estat expulsat de totes les escoles on havia estudiat. Jo havia intentat advertir-lo que no era bona idea, però ell havia fet com si sentís ploure. Vaig mirar la mare.

— No li has explicat qui sóc en realitat, oi?

Ella va fer repicar els dits sobre el volant, nerviosa. Anava mudada com si tingués una entrevista de feina, amb el vestit blau més bonic que tenia i les sabates de taló.

— Vaig pensar que seria millor esperar un temps — va reconèixer ella.

— Perquè no fugi corrent, oi?

— Estic convençuda que la sessió d’orientació anirà bé, Percy. Només serà aquest matí i prou.

— Fantàstic — vaig murmurar —. Encara pot ser que m’expulsin abans de començar el curs.

— Sigues positiu. Demà tornes al campament! I després de la sessió d’orientació tens una cita amb...

— No és una cita! — vaig replicar —. És l’Annabeth, mama. No n’hi ha per a tant!

— Vindrà des del campament només per veure’t.

— Bé, sí.

— I anireu al cine.

— Ja.

— Tots dos sols.

— Mama!

Ella va alçar les mans amb un gest de rendició, però es notava que feia esforços per no somriure.

— Val més que entris, vida. Ens veiem al vespre.

Ja estava a punt de sortir del cotxe quan vaig donar un cop d’ull als graons de l’entrada de l’escola. En Paul Blofis saludava una noia de cabells pèl-rojos i encrespats que duia una samarreta de color granat i uns texans esparracats, plens de dibuixets fets amb retolador. Quan la noia es va tombar, li vaig poder veure la cara. Immediatament se’m van eriçar els pèls del clatell.

— Percy? — va fer la mare —. Què passa?

— No... no res — vaig balbucejar —. Hi ha alguna entrada lateral, a l’escola?

— Al final de l’edifici, a mà dreta. Per què ho preguntes?

— Fins després.

La mare va voler afegir alguna cosa, però jo vaig sortir del cotxe i vaig arrencar a córrer amb l’esperança que la pèl-roja no em veiés.

Què hi feia, aquella noia, allà? No em sabia avenir que pogués tenir tan mala sort.

Però, ben mirat, estava a punt de descobrir que allò només era el principi.

El meu intent d’esquitllar-me fins a la sessió d’orientació no va acabar de sortir bé. L’entrada lateral estava flanquejada per dues animadores uniformades de lila i blanc que s’esperaven per abraonar-se damunt dels estudiants de primer.

— Hola! — van exclamar, somrient. Vaig suposar que aquella seria la primera i l’última vegada que unes animadores es mostraven simpàtiques amb mi.

Una era rossa i tenia els ulls de color blau gèlid. L’altra era afroamericana, amb uns cabells foscos i arrissats que feien pensar en els de Medusa (i que consti que parlo amb coneixement de causa). Totes dues noies duien el nom brodat en cursiva als uniformes, però com que sóc dislèctic, aquelles lletres em van semblar tan inintel·ligibles com un garbuix d’espaguetis.

— Benvingut a l’institut Goode — va dir la rossa —. T’encantarà, ja ho veuràs.

Mentre m’examinava de dalt a baix, però, l’expressió del seu rostre més aviat semblava que digués: «Ai, uix, qui és aquest pobre desgraciat?»

L’altra noia se’m va apropar tant que em va fer sentir incòmode, però ho vaig aprofitar per estudiar el brodat del seu uniforme. Finalment hi vaig llegir: «Kelli». Feia olor de roses i d’alguna altra cosa que em va transportar a les classes d’equitació del campament: cavalls acabats de rentar. Era una fragància estranya per a una animadora. Potser aquella noia tenia un cavall o alguna cosa semblant. En qualsevol cas, era tan a prop meu que vaig pensar que em clavaria una empenta i em faria caure escales avall.

— Com et dius, cadell?

— Cadell?

— Així és com anomenem els novells.

— Doncs... em dic Percy.

Les noies van intercanviar una mirada.

— Ah, ets en Percy Jackson — va dir la rossa —. T’estàvem esperant.

Un calfred terrible em va recórrer l’espinada. Les dues noies bloquejaven l’entrada i em miraven amb un somriure no gaire amistós. Instintivament, em vaig acostar la mà a la butxaca on guardava el meu bolígraf letal, la Contracorrent.

Tot d’una, em va arribar una veu des de l’interior de l’edifici.

— Percy?

Era en Paul Blofis, que em cridava des d’algun punt del passadís. Mai no m’havia alegrat tant de sentir-li la veu.

Les animadores van recular. Jo tenia tantes ganes d’allunyar-me’n que, sense voler, vaig donar un cop de genoll al tou de la cama de la Kelli. Clong. Es va sentir un soroll buit, metàl·lic, com si acabés de colpejar l’asta d’una bandera.

— Ai! — va exclamar ella —. Vés amb compte, cadell.

Vaig mirar avall, però no em va semblar que la cama d’aquella noia tingués res d’excepcional. D’altra banda, em sentia massa intimidat per fer preguntes, de manera que em vaig esmunyir pel passadís a corre-cuita. Darrere meu, les animadores van deixar anar una rialleta.

— Per fi et trobo! — va exclamar en Paul —. Benvingut a l’institut Goode!

— Hola, Paul... Vull dir, senyor Blofis.

En mirar enrere, vaig comprovar que aquelles animadores tan estranyes s’havien esfumat.

— Sembla que hagis vist un fantasma, Percy — va fer ell.

— Ja, és que...

En Paul em va clavar un copet a l’esquena.

— Escolta, ja sé que estàs nerviós, però no cal que pateixis. Aquí hi ha un munt de nens amb TDAH i dislèxia. Els mestres sabran com donar-te un cop de mà.

Gairebé em van entrar ganes de riure. Tant de bo el TDAH i la dislèxia fossin els meus pitjors maldecaps. Sabia que en Paul només intentava ajudar-me, però si li hagués confessat la meva vertadera identitat, s’hauria pensat que em faltava un bull o hauria fugit esparverat. Sigui com sigui, aquelles animadores m’havien fet mala espina.

Vaig donar un cop d’ull al passadís i vaig recordar que tenia un altre problema: la pèl-roja que havia vist a l’escala de l’entrada es dirigia cap a la porta principal.

«Que no em vegi», vaig suplicar.

Però, efectivament, em va veure. I va fer uns ulls com unes taronges.

— On es farà, la sessió d’orientació? — vaig preguntar a en Paul.

— Al gimnàs — va dir —. És per allà. Però...

— Adéu.

— Percy? — va fer ell. Però jo ja havia arrencat a córrer.

Em pensava que m’havia desempallegat de la pèlroja. Vaig seguir la marea de nois i noies que es dirigien cap al gimnàs i ben aviat em vaig convertir en un dels tres-cents estudiants de catorze anys que s’amuntegaven a les graderies. Una banda tocava una melodia tan desafinada que semblava com si algú estigués colpejant una bossa plena de gats amb un bat de beisbol metàl·lic. Uns nois més grans que nosaltres, probablement membres del Consell Escolar, estaven drets a la primera fila, lluint l’uniforme de l’institut Goode amb posat de «que guais que som». Els mestres anaven d’una banda a l’altra, somrient i encaixant la mà amb els estudiants. Les parets del gimnàs estaven folrades d’unes pancartes de color lila i blanc que deien: «BENVINGUTS, FUTURS NOVELLS», «L’INSTITUT GOODE ÉS FANTÀSTIC, SOM UNA GRAN FAMÍLIA», i una pila d’eslògans per l’estil que intentaven ser engrescadors però que a mi només em feien venir ganes de vomitar.

Igual que jo, cap dels altres novells no semblava estar gaire a gust en aquell lloc. Pensant-ho bé, haver d’anar a una sessió d’orientació al juny quan l’escola no comença fins al setembre no feia gaire il·lusió, que diguéssim. Però a Goode «US PREPAREM PER DESPUNTAR COM MÉS AVIAT MILLOR!» O, com a mínim, allò posava en una pancarta.

La banda va parar de tocar. Un noi mudat amb un vestit de milratlles es va atansar al micròfon i va començar a xerrar, però l’eco ressonava per tot el gimnàs i no s’entenia ni un borrall del que deia. Era com si estigués fent gàrgares. De sobte, algú em va engrapar l’espatlla.

— Què hi fas, aquí?

Era ella: el meu malson de cabells pèl-rojos.

— Rachel Elizabeth Dare — vaig dir.

Ella es va quedar bocabadada, com si no se sabés avenir que jo fos capaç de recordar el seu nom.

— I tu ets en Percy no sé què. No vaig acabar d’entendre el teu cognom el desembre passat, quan vas intentar matar-me.

— Una cosa, jo no vaig... No estava... Què hi fas, aquí?

— El mateix que tu, suposo. He vingut a la sessió d’orientació.

— Vius a Nova York?

— I on et pensaves que vivia, si no? A la presa Hoover?

Mai no m’ho havia plantejat. Sempre que pensava en ella (i amb això no vull dir que hi pensés contínuament, sinó que de tant en tant em passava pel cap, d’acord?), m’havia imaginat que vivia pels entorns de la presa Hoover, ja que era allà on l’havia coneguda. Havíem passat uns deu minuts junts, durant els quals jo l’havia atacada amb l’espasa sense voler, ella m’havia salvat la vida i jo havia fugit com un esperitat mentre em perseguien un grapat de màquines de matar sobrenaturals. La clàssica trobada casual, vaja.

— Ei, calleu — va xiuxiuejar un noi darrere nostre —. Que parlen les animadores!

— Hola, nois i noies! — va balbucejar una noia davant del micròfon. Era la rossa que havia vist a l’entrada —. Em dic Tammi, i aquesta és la Kelli?

La Kelli va fer la roda com a salutació.

Al meu costat, la Rachel va deixar anar un crit, com si algú li hagués clavat una agulla. Uns quants nois la van mirar i van intentar esbrinar què havia passat, però la Rachel no apartava la mirada de les animadores, horroritzada. La Tammi, però, semblava que no havia advertit l’incident, perquè va començar a parlar sobre les fantàstiques activitats que l’institut oferia per als de primer.

— Corre — em va dir la Rachel —. Ara.

— Per què?

Sense badar boca, la Rachel es va obrir camí a cops de colze en direcció a un extrem de les graderies, ignorant la cara de pomes agres dels mestres i els grunyits dels estudiants a qui trepitjava.

Vaig vacil·lar. La Tammi va començar a explicar que ens hauríem de dividir en grups reduïts per fer la visita guiada a l’escola. La Kelli em va veure i em va dedicar un somriure murri, com si estigués frisosa per comprovar la meva reacció. Si marxava, quedaria com un mal educat. En Paul Blofis era a baix de tot, amb la resta de mestres. Segurament es preguntaria què em passava.

Llavors vaig recordar l’habilitat especial que la Rachel Elizabeth Dare havia demostrat l’hivern anterior a la presa Hoover: havia estat capaç d’identificar un grup de guàrdies de seguretat que ni eren guàrdies, ni eren humans. Amb el cor a cent, em vaig alçar i la vaig seguir fins a l’exterior del gimnàs.

Vaig trobar la Rachel a l’aula de música, amagada darrere un bombo de la secció de percussió.

— Corre, vine! — va dir —. I abaixa el cap!

Em sentia com un idiota, allà, darrere un grapat de bongos, però tot i així em vaig ajupir al seu costat.

— T’han seguit? — va preguntar la Rachel.

— Et refereixes a les animadores?

Ella va assentir amb el cap, nerviosa.

— No ho crec — vaig dir —. Què són? Què has vist?

Els ulls verds li brillaven de terror. Les pigues que li esquitxaven el rostre em feien pensar en les constel·lacions. A la samarreta de color granat que duia posada, hi deia: «FACULTAD D’ART DE HARVARD».

— No... no em creuries.

— Pots pujar-hi de peus que sí — vaig assegurar-li —. Ja sé que ets capaç de veure-hi a través de la Boira.

— La què?

— La Boira. És... Bé, és com un tel que oculta la realitat de les coses. Alguns mortals neixen amb el do de veure-hi a través. Com tu.

Ella em va escrutar una bona estona.

— Ja ho vas fer a la presa Hoover, això de dir-me «mortal». Com si tu no ho fossis.

Em van entrar ganes de clavar un cop de puny a un dels bongos. En què estava pensant? Mai no ho podria explicar. Ni tan sols valia la pena intentar-ho.

— Digues — em va suplicar —. Tu ho saps, oi? Em pots explicar què són, aquestes coses horribles que veig?

— Mira, ja sé que et semblarà una pregunta d’allò més estranya, però què en saps, de mitologia grega?

— Et refereixes a coses com... el minotaure i l’hidra, per exemple?

— Això mateix. Però intenta no pronunciar aquests noms davant meu, entesos?

— I les eumènides — va dir ella, embalada —. I les sirenes i...

— Prou! — vaig exclamar. Vaig contemplar l’aula de música, convençut que la Rachel hauria invocat una pila de monstres àvids de sang que en aquells moments ja es devien haver començat a filtrar per les parets. Però encara estàvem sols. Més avall del passadís vaig sentir una multitud d’estudiants que sortien del gimnàs per iniciar les visites guiades en grups. No teníem gaire temps per parlar —. Tots aquests monstres i tots els déus grecs... són reals.

— Ho sabia!

M’hauria estimat més que m’hagués acusat de mentider, però per la cara que feia més aviat semblava que li acabava de confirmar la pitjor de les seves sospites.

— No tens ni idea de com n’ha estat, de difícil — va dir —. Durant anys m’he pensat que m’estava tornant boja. No ho podia explicar a ningú. No podia... — Llavors va entretancar els ulls —. Un moment. Qui ets, tu? Vull dir en realitat.

— No sóc un monstre.

— Això ja ho sé. Ho hauria vist. Tens aspecte de... tu mateix. Però no ets humà, oi?

Em vaig empassar la saliva. Malgrat que havia trigat tres anys a acostumar-me a la meva identitat, encara no n’havia parlat amb un mortal normal i corrent. Llevat de la meva mare, esclar, però ella ja estava al cas de tot. Sense saber per què, vaig decidir tirar pel dret.

— Sóc un mestís — vaig dir —. Meitat humà...

— I meitat què més?

Just en aquell moment, la Tammi i la Kelli van entrar a l’aula i van tancar la porta darrere seu fent un gran terrabastall.

— Per fi t’hem trobat, Percy Jackson — va dir la Tammi —. Ha arribat l’hora de la teva sessió d’orientació.

— Són horribles! — va fer la Rachel, ofegant un crit.

La Tammi i la Kelli encara anaven vestides amb l’uniforme lila i blanc d’animadores i duien els pompons a la mà.

— Com són? — vaig preguntar a la Rachel. Ella, però, estava massa estupefacta per contestar.

— Deixa-la — em va dir la Tammi amb un somriure radiant. Llavors va començar a caminar cap a nosaltres mentre la Kelli es quedava al costat de la porta per barrar-nos el pas.

Ens tenien acorralats. Jo sabia que havíem de sortir d’allà com fos, però el somriure de la Tammi era tan enlluernador que no em permetia pensar amb claredat. Tenia uns ulls blaus preciosos i els cabells li queien sobre les espatlles d’una manera que...

— Percy — em va avisar la Rachel.

Jo vaig deixar anar un comentari brillant, de l’estil: «Eeeeh?», mentre la Tammi se’ns atansava cada cop més, amb els braços estesos cap endavant mostrant-nos els pompons.

— Percy! — va exclamar la Rachel. Em va fer la sensació que la seva veu m’arribava de molt lluny —. Reacciona!

Tot i que vaig haver d’invertir-hi tots els meus esforços, finalment vaig aconseguir treure’m el bolígraf de la butxaca. Tan bon punt el vaig destapar, la Contracorrent es va transformar en una espasa de bronze d’un metre de llargada. La fulla projectava una subtil lluïssor daurada. De cop i volta, el somriure de la Tammi es va transformar en una rialla sorneguera.

— Va, home — va protestar ella —. No la necessites per a res. No t’agradaria que et fes un petó?

Feia olor de roses i de pelatge d’animal net. Era una aroma tant estranya com embriagadora. La Rachel em va clavar un pessic al braç amb totes les seves forces.

— Percy, et vol mossegar! Mira-la!

— Està gelosa — va fer la Tammi, que tot seguit es va tombar cap a la Kelli —. Puc?

La Kelli encara era davant de la porta i es passava la llengua pels llavis, afamada.

— Endavant, Tammi. Ho estàs fent molt bé.

La Tammi va tornar a fer un pas cap endavant, però llavors li vaig apuntar l’espasa al pit.

— Enrere.

Ella va deixar anar un grunyit.

— Novell — va dir amb menyspreu —. Aquesta escola és nostra, mestís. Aquí ens mengem qui ens dóna la gana! — Tot d’una va començar a transformar-se. Primer va perdre el color de la cara i dels braços fins que la pell se li va tornar pàl·lida com el guix. Els ulls se li van tornar de color vermell i les dents se li van convertir en ullals.

— Una vampiressa! — vaig quequejar. Però llavors em vaig fixar en les cames. A sota la faldilla, la cama esquerra de l’animadora era marró, peluda, i acabava en una peülla de ruc. La cama dreta tenia forma humana, però estava feta de bronze —. Daixò... una vampiressa amb...

— Ni un comentari sobre les meves cames! — em va etzibar la Tammi —. Burlar-se’n és de mala educació!

Va avançar movent aquelles potes desconjuntades. Tenia un aspecte estranyíssim, bàsicament perquè encara duia els pompons a les mans, però davant d’aquells ulls vermells i d’aquells ullals afilats no em vaig veure amb cor de riure.

— Una vampiressa, dius? — se’n va mofar la Kelli —. Aquesta llegenda estúpida està inspirada en nosaltres, ignorant. Som empuses, serventes d’Hècate.

— Això mateix — va fer la Tammi, atansant-se’m encara més —. La màgia negra ens va formar combinant bronze, un animal i un fantasma. Vivim de la sang dels nois joves. Va, vine i fes-me un petó!

Em va mostrar els ullals. Jo estava completament paralitzat, però la Rachel va reaccionar i li va llançar un timbal al cap. El monstre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X