La Kitty i la cançó de les estrelles (La Kitty)

Paula Harrison

Fragmento

La_Kitty_estrelles-3.xhtml

cap1.jpg

La Kitty es mirava el rellotge de la sala d’actes de l’escola, desitjant que els segons passessin més ràpid. S’hi estava amb la classe practicant l’actuació per al concert de final de curs. A la Kitty li encantava la cançó «Ballant sota les estrelles», però estava neguitosa. La mestra n’havia donat un tros a cadascú perquè l’interpretessin sols. A la Kitty no li acabava de fer el pes, això de cantar tota sola.

Quan van acabar de cantar junts, van començar els solos. En Felix, a la fila de dalt, es va posar a cantar clar i fort. La senyora Phillips, que tocava el piano, li somreia i feia que sí amb el cap. La Kitty estava feta un flam. Ja gairebé li tocava. I si s’equivocava?

La senyora Phillips va fer senyal a la Kitty i va tocar el següent acord. La Kitty va obrir la boca i va provar de cantar, però es va quedar muda. Ho va tornar a intentar, però sentia com si les notes se li quedessin encallades a mig camí. Algunes de les noies de la fila del davant es van girar per mirar què passava i la Kitty es va tornar vermella com un tomàquet.

pag2.jpg

La senyora Phillips va arrufar el front i va deixar de tocar.

—El concert és d’aquí a dos dies, Kitty. N’estic segura que ho pots fer. I si practiquessis a casa, davant del mirall?

La Kitty va fer que sí amb el cap i la mestra es va tornar a posar al piano i va començar a tocar la part del cor. L’Emily, la millor amiga de la Kitty, li va estrènyer la mà. La Kitty va esbossar un mig somriure, però no les tenia pas totes. Si durant l’assaig ja no li sortia, imagineu-vos el dia del concert, davant de tots els pares i professors!

pag3.jpg

Va respirar fondo i es va unir a la cantada de tots els companys alhora. Volia que el cor li deixés d’anar a cent per hora, perquè bé que estava acostumada a ser valenta. Era una superheroïna en pràctiques!

La Kitty tenia superpoders felins que feia servir per ajudar els altres. Havia viscut tot d’aventures emocionants sota la lluna amb la seva colla de gats. Podia saltar i mantenir l’equilibri tan bé com ells i també tenia els sentits molt desenvolupats. Veure-hi a les fosques i sentir sorolls des de la distància eren unes capacitats ben útils per a una superheroïna. Ara bé, el millor de tot és que la Kitty podia parlar amb els animals i entendre tot el que deien.

Li encantava sortir de nit i córrer per les teulades i els terrats. Actuar davant de la gent, però, era bastant més difícil que qualsevol nit d’aventures. Tant de bo es pogués enfilar a un arbre o saltar damunt una xemeneia en comptes d’haver de cantar un solo!

* * *

Aquell vespre, després de sopar, la Kitty es va asseure al llit i es va posar a pensar en el concert de l’escola. La lluna s’alçava damunt dels terrats com una cara rodona tota blanca i els carrers de la ciutat brunzien de trànsit.

pag4.jpg

El Carbassí, el gatet de color carbassa de la Kitty, va saltar al cobrellit i li va tocar el braç amb el nassarró.

—Què rumies, Kitty?

—Haig de practicar una cançó per al concert de final de curs i em fa por el que pugui passar quan hagi de cantar jo sola —va dir la Kitty, acaronant-li les orelletes.

—Però, per què? Si tu ho fas tot bé! —li va dir el Carbassí, que se l’estimava amb bogeria.

—Gràcies, Carbassí!

La Kitty es va aixecar, se’n va anar davant del mirall i hi va provar de cantar, però només va aconseguir fer un parell de versos de la cançó abans d’aturar-se de nou. Podia escoltar les paraules a dins del ca

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos