Nosaltres, els sense nom

París, agost del 1972. Un home d’uns setanta anys, ben plantat i elegant, entra a la llibreria de l’editorial Ruedo ibérico, espai de trobada de l’exili espanyol no comunista, al número 6 de la Rue Latran. Mentre remena llibres va mirant de reüll el personal. Després de badar uns minuts, s’acaba decidint i els pregunta si li poden facilitar el contacte de l’historiador Abel Paz, que acaba de publicar en francès una monumental i exhaustiva biografia de Buenaventura Durruti, Durruti, le peuple en armes. Té notícia que aquest historiador llibertari, pseudònim de Diego Camacho Escámez (1921-2009), resideix a París, i li agradaria comentar —segurament rebatre— algunes de les afirmacions publicades a l’extens volum. No hi ha sort. L’autor no publica amb la casa i no li’n saben dir res. Després de comprar alguns llibres, paga i marxa amb un punt de decepció.

Al cap de pocs dies, l’anònim client torna a la llibreria. Aquesta vegada hi trobarà José Martínez Guerricabeitia, l’editor de la mítica Éditons Ruedo ibérico i copropietari de l’establiment. Ho saben també els serveis secrets franquistes, que vigilen sovint el local i els seus visitants i que hi faran esclatar una bomba pocs mesos abans de la mort del dictador en un d’aquells episodis violents —i esborrats— de la Transició. En Pepe se li acosta i li pregunta, directament: «Vostè és Joan Garcia Oliver? Em penso que el reconec. Acabo d’editar un llibre amb fotos seves». El misteriós visitant contesta que sí. Té setanta-un anys i parla espanyol amb una barreja d’accent català i girs propis del castellà de Mèxic.

Aquesta escena que acabo d’explicar me l’ha relatada Marianne Brull unes quantes vegades. Ella, quan Joan Garcia Oliver i Pepe Martínez es van conèixer, era una jove assistent editorial d’origen suís que més endavant va convertir-se en l’ànima i fonament de Ruedo ibérico. Es tracta d’un moment transcendent: la trobada entre dos homes de caràcter fort que acabarien teixint una relació entre autor i editor intensa i tempestuosa.

Joan Garcia Oliver, que va néixer a Reus el 20 de gener de 1902 i va morir a Guadalajara (Mèxic) el 6 de juliol de 1980, és un personatge fascinant i injustament oblidat de la història del país. De família molt pobra, emigrant adolescent a la Barcelona de finals de la Primera Guerra Mundial, cambrer d’ofici —coneixedor, en bona mesura, dels codis d’elegància, etiqueta, relacions públiques i comunicació—, aviat serà conegut entre els militants de la CNT. Els seus inicis a la capital de Catalunya coincidiran amb l’efervescència revolucionària —la vaga de La Canadenca— i la guerra entre la patronal i els anarcosindicalistes. La historiografia ha tendit a menystenir aquest episodi històric sota la denominació de «pistolerisme»; tanmateix, els més de cinc-cents morts registrats entre els anys 1917 i 1923 i la voluntat deliberada d’extermini de la CNT, el sindicat hegemònic a la Catalunya de l’època, demanen una mica més de precisió. Joan Garcia Oliver, com tants altres nois pràcticament adolescents, es convertirà en un anarquista d’acció. Participarà en diversos atemptats i represàlies en aquesta guerra desigual. A partir d’aquí, la seva serà una existència de revolucionari professional, amb els seus episodis de propaganda, coneixences, aventures, detencions, empresonaments, fugides, exilis i accions violentes.

Pepe Martínez sap coses del reusenc. L’editor, nascut al poble valencià del Villar el 19 de juny de 1921, havia militat a la CNT i a les Joventuts Llibertàries i, amb setze anys, havia anat a la guerra voluntari com a milicià de cultura. Ja aleshores el nom de Garcia Oliver li resultava familiar com una de les figures més populars de la Revolució, amb llegendes incloses. Tornem a la llibreria: Pepe Martínez Guerricabeitia té al davant un mite i no el pensa deixar escapar. Li farà escriure les memòries, El eco de los pasos, que són les que en aquest llibre que teniu a les mans recuperem en part.

Joan Garcia Oliver va tenir una vida de pel·lícula sense pel·lícula. Malgrat gaudir d’una existència d’acció, malgrat mostrar una certa aurèola de personatge heroic, malgrat haver publicat una autobiografia que ha esdevingut un dels llibres més transcendents per comprendre les complexitats històriques del segle XX, l’anarquista de Reus és un home oblidat —més precisament, bandejat— de la memòria oficial. A diferència de Salvador Seguí, de Federica Montseny, de Joan Peiró i d’altres figures de l’anarquisme català, cap carrer, cap escola, cap institut, cap biblioteca du actualment el seu nom. Només el recorda una discreta placa a prop del lloc on va néixer. Potser perquè un cop mort continua sent tan polèmic com quan era viu. Joan Garcia Oliver, efectivament, no va ser una figura còmoda, ni quan era jove, ni quan es va convertir en un dels líders naturals del moviment llibertari, ni tampoc quan va exercir com a càrrec polític, ni quan es va exiliar a Mèxic, ni quan, amb la Transició s’especulava sobre el seu retorn. Per la mateixa raó, doncs, la seva biografia, El eco de los pasos, que va escriure empès per la petició de Pepe Martí­nez, tampoc no va ser —ni ho és encara avui— còmoda de llegir.

Tornem de nou a la llibreria Ruedo ibérico de París, aquell agost del 1972. Després de passar una bona estona xerrant pels passadissos de l’establiment, Pepe Martínez el convida a sopar. Garcia Oliver, que no trepitjava Europa des de principis de la dècada del 1960, i que ha anat a França a acompanyar la seva dona, Pilar Álvarez Celada (1911-2000), a visitar els fills del primer matrimoni d’ella, explica que al cap de pocs dies ha de retornar a Mèxic. Però aquella nit es queda a París i no té res més a fer, i per tant accepta encantat. Passades unes hores, l’anarquista de Reus i la seva companya arriben al pis de Martínez, on hi ha també Marianne Brull.

Els dos homes són exiliats. En Pepe és fill d’un important dirigent valencià de la CNT. Com deia, el 1937, amb setze anys, va anar al front com a milicià de cultura, i l’any següent va participar a la batalla de l’Ebre com a enllaç de transmissions. Al final de la guerra, i com que era menor d’edat, va ser tancat en un correccional. Un cop va ser major d’edat, com va passar amb la majoria dels joves reclutes republicans, va haver de patir un servei militar llarg i dur. Una vegada acabat aquest calvari, va tornar a militar a les Joventuts Llibertàries clandestines, motiu pel qual serà de nou detingut i empresonat. L’any 1948, ja en llibertat, amb vint-i-set anys, va fugir clandestinament a França, on començà a treballar a diverses impremtes i a col·laborar amb l’editor francès François Maspero. Va aprofitar per estudiar història a la Universitat de la Sorbona i es va reunir sovint amb les diverses «famílies» polítiques a l’exili. Amb un grup d’aquests exiliats va fundar l’editorial Ruedo ibérico, destinada a editar aquells llibres que la censura franquista impedia publicar, i amb la voluntat de transmetre un relat històric i social que desmentís la propaganda del règim feixista de Madrid. Ruedo ibérico publicarà llibres que esdevindran clàssics sobre la Guerra Civil, d’autors com Hugh Thomas, Gerald Brenan, Ian Gibson, Herbert Soutworth... Paral·lelament va publicar una revista de pensament que també serà emblemàtica entre l’oposició al franquisme, Cuadernos de Ruedo ibérico. I, és clar, a més a més hi ha la llibreria, per descomptat, un espai de trobada a l’exili i de contacte per transportar llibres de contraban a l’Estat espanyol.

En aquell sopar d’estiu del 1972 hi ha molt bona sintonia. I Pepe Martínez li fa la proposta formal a Joan Garcia Oliver que redacti unes memòries. Pot ser un bon moment. En un context en què el franquisme sembla córrer una sort biològica paral·lela a la del dictador, els llibres sobre la Guerra Civil atreuen un públic que sembla recuperar un cert gust per la lectura i la indagació en el passat recent, sobre el qual havia caigut durant dècades un tel de silenci incòmode. L’oposició democràtica, la dissidència política, el públic lector a qui se li ha explicat una història oficial esbiaixada tendeix a consumir literatura política i històrica amb la intenció de conèixer tot allò que la propaganda i l’escola franquista els ha ocultat. També, bona part dels protagonistes de la guerra estan arribant a una edat en què comencen a publicar les seves memòries, i hi ha interès per recuperar figures emblemàtiques de la Guerra Civil. De fet, el mateix Martínez està treballant en les memòries de Cipriano Mera, un dels líders militars de la CNT, que es convertirà en tot un èxit editorial.

A finals dels seixanta, Joan Garcia Oliver, que vivia modestament treballant de representant comercial d’empreses químiques, va ser atropellat per una motocicleta a la ciutat de Guadalajara, on residia, i va quedar tan malferit de la cama esquerra que els metges van arribar a considerar si se l’hi hauria d’amputar. Després de divuit mesos de rehabilitació, es va haver de jubilar. La seva pensió era molt baixa, i la inflació mexicana començava a fer estralls en la capacitat adquisitiva familiar.

L’anarquista de Reus sospesa la proposta editorial que li acaba de fer el que ja considera el seu amic, en Pepe. Malgrat que ha tingut experiència com a redactor a diversos mitjans llibertaris i que ha publicat alguns opuscles i discursos, escriure unes memòries, des de Mèxic, sense accés a documentació, lluny de l’editor, pot representar un repte impossible de dur a terme. Tanmateix, al llarg de la seva vida ha demostrat que no li fan por els desafiaments. D’altra banda, considera que li pot anar bé disposar de la injecció econòmica que suposarà escriure el llibre.

El sopar, on es teixeixen amistats a quatre bandes —Marianne Brull i Pilar Álvarez també connectaran molt bé—, acaba feliçment amb un acord. Joan Garcia Oliver es compromet en el projecte, que començarà tan bon punt torni a Mèxic. A partir de llavors s’enceta una correspondència llarga i intensa entre Guadalajara i París, amb desenes de cartes creuades amb esborranys de contractes, detalls sobre la redacció, dubtes sobre el format, l’enfocament, l’estructura del llibre o comentaris sobre actualitat política, crítiques a col·legues, safareig sobre coneguts comuns i confessions personals. Les cartes, enviades entre el 1972 i el 1980 es troben avui a Amster­dam, a l’Institut Internacional d’Història Social (IISG), on va quedar dipositat l’arxiu de Ruedo ibérico, al mateix edifici on també reposen la majoria dels documents de la CNT.

Des de la distància, en una època sense fotocòpies, Pepe Martínez s’ha de refiar del que li explica el seu amic Joan. Aquest comença a escriure —almenys és el que explica a les cartes— de manera torrencial i planteja quatre volums diferenciats. De fet, en una carta enviada el 13 de juliol de 1973 explica que té enllestits, en dos mil fulls escrits a mà, els volums segon, tercer i quart del llibre, que li han suposat vuit mesos d’intensa redacció. Setmanes després, el 5 de setembre, afirma que ha passat el text a màquina. Tanmateix, també expressa constantment els seus dubtes. Els dos primers anys, si ens atenem a la correspondència, treballa ràpid, malgrat que també s’encalla, com admet en una carta amb data del 12 de novembre de 1975. Li costa revisar els textos. Reflecteix les angoixes existencials que experimenta la solitària tasca de l’escriptor. Mentrestant, des de París, l’editor, amb un punt de desesperació, encara no ha rebut cap ratlla de l’original. Garcia Oliver al·lega que li fa por que correus l’extraviï. Les gestions perquè algun conegut comú porti el manuscrit directament a l’editor no prosperen.

El procés d’escriptura i edició a distància no fou precisament una bassa d’oli. Autor i editor eren dues personalitats inflexibles, amb un punt volcànic. L’extensa correspondència revela conflictes, tensions, discussions, malentesos. En el projecte de contracte inicial, enviat per Marianne Brull (sense data, encara que probablement de finals del 1972 o principis del 1973), es proposa una bestreta inicial de mil dòlars d’acceptació de l’encàrrec i dos mil més a la seva finalització (traduït en pessetes de l’època, representa unes cent noranta mil, poc més del que costava un cotxe mitjà, poc menys de dos anys de salari d’un mestre de primària). I, a més a més, també es comprometia a cobrar uns drets d’autor del 10 per cent sobre una tirada prevista inicial de deu mil exemplars. Tanmateix, en una carta amb data del 4 de gener de 1974, Garcia Oliver exposa al seu editor que l’editor madrileny Gregorio del Toro s’ha posat en contacte amb ell per proposar-li que es presenti al premi Memorias de la Guerra, amb una dotació de sis-centes mil pessetes, i suggereix d’anul·lar el contracte. Potser és veritat, però potser també és una manera de pressionar el seu amic. El problema és que missatges com aquest, i sobretot el retard a lliurar l’original, així com una certa resistència a acceptar les reiterades ofertes d’anar a París per acabar conjuntament el manuscrit, aniran generant moments de sospita i distanciament.

A finals de la primavera del 1977, Garcia Oliver finalment accepta la invitació de Martínez. Malgrat les discussions entre tots dos, persisteix una admiració mútua i un gran interès, per part de l’editor, de posar punt final al llibre, de resoldre els temes conflictius, de determinar què hi entra i què en surt, i de revisar la versió definitiva d’unes memòries molt potents, encara que complexes i extenses. Per això, no només paga els passatges d’avió de Garcia Oliver i la seva companya Pilar, sinó que, a més, els instal·la al seu apartament a prop de Notre Dame. L’objectiu és passar el màxim de temps plegats per acordar la versió definitiva. L’autor porta sota el braç el manuscrit original, de mil quatre-centes planes.

De fet, en el món llibertari, que va esclatar precisament en el moment en què les memòries van ser finalment publicades, sempre s’ha especulat molt sobre les diferències entre el text original i la versió editada. Hi ha dues còpies del manuscrit: la primera, arxivada a l’IISG d’Amsterdam, que seria la còpia original redactada per la màquina d’escriure de Garcia Oliver i conservada pel fons de l’editorial; la segona, present a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, a Barcelona, que conté les correccions a mà de Martínez, els fulls de la qual estan signats, amb voluntat de certificar-ne l’autoria, pel mateix Garcia Oliver.

No sabem gaire cosa de la seva agenda d’aquella estada. Durant les dècades d’exili, els seus enfrontaments amb bona part dels sectors de la CNT eren constants, especialment amb el tàndem del matrimoni Federica Montseny i Germinal Esgleas, que, des de Tolosa, tractaven de mantenir l’ortodòxia de l’organització a còpia, també, de polèmiques, enfrontaments, expulsions, disputes i els agres retrets que caracteritzen la majoria dels exilis. No sabem, doncs, del cert amb qui es va trobar a la capital francesa durant la seva estada d’unes quantes setmanes. Preservem, no obstant això, l’entrevista filmada que li va fer Freddy Gómez, potser al domicili de Pepe Martínez, de dues hores i en vídeo en blanc i negre, que avui es pot trobar a YouTube. És un document històric de primera magnitud. Hi sentim un Garcia Oliver que manté la seva gesticulació d’orador, un cap extraordinàriament clar, que repassa episodis històrics clau —l’assassinat de Salvador Seguí, la dictadura, la República, el Primer de Maig del 1931, l’octubre del 1934, la revolució del 19 de juliol de 1936, el seu fracàs al Ple de Regionals a l’hora de proposar la dictadura anarquista «ir a por el todo», la derrota, l’exili...—. Són dues hores d’enregistrament al llarg de les quals tracta de reivindicar el seu llegat, justificar les seves accions i, en definitiva, raonar les seves decisions. És el testimoni ferm d’algú que fa cinc anys que escriu sobre el seu passat: l’individual i el col·lectiu. L’entrevista té lloc, tal com consta en la data registrada en el document audiovisual, el 29 de juny de 1977.

Mentrestant, al sud de la frontera hi passen coses. Dues setmanes abans, el 15 de juny, s’han celebrat les eleccions generals amb què el franquisme mira d’escenificar la seva transició. Durant la Setmana Santa s’ha legalitzat el Partit Comunista. El març, la CNT torna a treure el cap amb una primera reaparició pública en un concorregut míting a San Sebastián de los Reyes. Ara bé, allà on hi haurà una demostració multitudinària serà a Barcelona en un míting històric a Montjuïc, el 2 de juliol, en el qual s’apleguen al voltant de tres-cents mil assistents. El mateix mes, entre el 22 i el 27, al Park Güell i a diversos espais públics, se celebraran les Jornades Llibertàries Internacionals. En aquell moment, la central històrica anarcosindicalista passa de la clandestinitat a una exhibició de força a còpia de vagues com la de les benzineres, que col·lapsa Barcelona, i durs conflictes laborals que posen contra les cordes la patronal de la ciutat. També és al darrere de diversos motins a la presó Model. Recuperen la seu del vell diari confederal Solidaridad Obrera, que va ser confiscat pel franquisme per establir la redacció del diari falangista Solidaridad Nacional. Es calcula que al llarg d’aquell mateix any la CNT passa a tenir vora setanta mil afiliats.

Mentre Garcia Oliver és al pis de Pepe Martínez a París, sembla com si l’efervescència revolucionària de color roig i negre tornés a instal·lar-se, un cop més, a Barcelona, la Rosa de Foc, la capital històrica de l’anarquisme. Serà un miratge. Al míting de Montjuïc, hi participen líders històrics de la CNT de l’exili: Federica Montseny, Josep Peirats o Juan Gómez Casas. El que troba la vella guàrdia no és el que s’esperen. Hi ha un evident xoc generacional entre l’austeritat i contenció dels vells militants i una generació de joves, fills del tsunami del Maig del 68, al·lèrgics a l’ascetisme revolucionari del PSUC i les seves disciplinades sectes, que veuen en l’anarquisme un esclat expansiu farcit d’hedonisme, on el sexe, les drogues i el rock-and-roll s’imposen davant l’encarcarada militància marxista. De fet, les Jornades Llibertàries Internacionals, organitzades per la revista contracultural Ajoblanco responen a aquesta lògica, amb organitzadors vinculats al món del teatre com Mario Gas, Fernando Fernán-Gómez, Emma Cohen, oradors com Daniel Cohn-Bendit, Hans Magnus Enzensberger, Luis Andrés Edo i, la part més lúdica, amb actuacions musicals o performances a càrrec de Jaume Sisa, Ocaña o Pau Riba. YouTube ens permet captar també aquella mena de vitalisme desenfrenat, on els debats polítics o les qüestions socials restaven supeditades a la necessitat d’expressar una llibertat personal i individual que esberlarà la premsa moralista del règim. Vells militants històrics com Federica Montseny o Josep Peirats s’escandalitzen perquè, a Barcelona, no s’esperen trobar, rere aquelles sigles, un món tan diferent del que van deixar enrere el gener del 1939.

A tot això, les maniobres de guerra bruta del franquisme, a còpia d’infiltracions, detencions selectives, terrorisme d’ultradreta o muntatges policials donen una empenta perquè les contradiccions acabin per fer avortar tota aquella efervescència social. L’anarcosindicalisme de la Transició es va dissolent en una dinàmica d’escis­sions i agres enfrontaments. És un moment complex, on els vells exiliats, molts dels quals han passat més temps a França o Llatinoamèrica que a Catalunya, es plantegen si tornen o no. Al seu país han estat oblidats, mentre que fills i nets els lliguen als seus països d’adopció. La Transició no ha experimentat cap ruptura amb el franquisme, i la monarquia resultant fa tots els possibles per esborrar el passat i enterrar a la cuneta de la història el món de l’exili, sovint amb burocràcies kafkianes que impedeixen rescabalar els protagonistes de la guerra i la revolució. Aviat el nou règim, ja assegurats els interessos d’un franquisme autoamnistiat, farà que els republicans siguin derrotats per segona vegada.

Aquestes circumstàncies amargues, aquest teló de fons, barreja d’esperança i desencís, es reflecteixen també en autor i editor. Pepe Martínez, una vegada assentat el nou règim, no sense grans dificultats logístiques i administratives, planteja marxar de París i tornar a Barcelona per mirar de traslladar Ruedo ibérico i la seva revista Cuadernos a la Ciutat Comtal —que, malgrat tot, continua sent la capital de la dissidència—. Tanmateix, el desinterès de les institucions i la davallada en el consum de llibres de caràcter polític, deixen el projecte editorial sota mínims. Només rep alguns ajuts puntuals, com el que li atorga el retornat president Josep Tarradellas. Al cap i a la fi, Martínez Guerricabeitia va ser dels pocs que, durant l’exili, havia ajudat personalment el president, que tractava de mantenir la institució des del petit poble de Saint-Martin-le-Beau. Tarradellas, a més, serà també dels pocs que mantindran una relació d’amistat de dècades amb Garcia Oliver.

El cert és que, de retorn a Mèxic, i amb l’original a París, on Pepe Martínez comença a fer la seva feina d’editor, a esporgar-lo d’elements accessoris, a tractar de corregir els errors, a documentar alguns dels fets que s’hi expliquen, es tornen a creuar cartes per mirar d’arribar a la versió final. Es genera una dinàmica en què l’editor envia preguntes per trobar solució a les mancances detectades, demanar aclariments sobre qüestions poc abordades en el llibre o preguntar detalls sobre determinats passatges. Això fa créixer les tensions entre tots dos, reflectides especialment en el to de la correspondència, que sovint es tradueixen en llargs silencis epistolars des de Mèxic.

Tot i així, mentre Pepe Martínez viu encara a cavall entre París i Barcelona, convida, un cop més (el juny del 1978), l’anarquista de Reus a casa seva, a la capital francesa. Aquest cop, el passatge d’avió anirà en concepte d’avançament de drets editorials. Allà, junts, es dedicaran a revisar les galerades. Seran 649 planes exhaustives, d’un volum de dimensions prou grans i lletra prou petita (cos 9) per encabir-hi les que, probablement, esdevindran les memòries més interessants de l’època, les més rellegides i consultades avui entre els historiadors. Després d’aquest darrer esforç, sembla que Joan Garcia Oliver va tornar directament a Mèxic. Marianne Brull, que va acompanyar-lo sovint des del seu imprescindible paper a l’editorial, no creu que aprofités el viatge per trepitjar per fi Catalunya. «Si ho va fer, va ser de manera pràcticament clandestina», afirma. El cert és que, segons la tesi doctoral sobre el mateix Garcia Oliver elaborada per l’historiador Leonardo Munillas, el Comitè Regional de la CNT va anar a visitar-lo a París —segurament el mateix que va filmar l’entrevista— amb la intenció de convidar-lo a participar al míting de Montjuïc del 2 de juliol, proposta que va declinar. En la mateixa tesi s’afirma que Luis Andrés Edo, aleshores secretari general del Comitè Regional de la CNT, va ser qui el va convidar a tornar, i que l’anarcosindicalista de Reus va respondre que, com a persona que va signar la sentència de mort de José Antonio Primo de Rivera, temia per la seva seguretat. Aquesta consideració no era exagerada. Cal recordar que, almenys, entre dues-centes i tres-centes de les més de set-centes víctimes que registra Sophie Baby a la seva tesi doctoral sobre les morts violentes durant la Transició són a càrrec de la policia o dels paramilitars, moltes de les quals no han estat mai aclarides, i pràcticament cap, jutjada. A més, ja no li quedava família, però sí que el sobrevivien una munió d’adversaris i enemics, entre els seus antics camarades.

El eco de los pasos es va publicar la tardor del 1978. No està clar qui va suggerir-ne el títol. L’autor, a les cartes creuades amb Pepe Martínez, havia proposat Anarcosindicalismo en acción. El llibre, tanmateix, va arribar tard, en ple desencanto, quan el boom de la literatura política i les memòries de la Guerra ja havia passat. Segons el que el mateix autor explicava a la correspondència amb Diego Camacho, Martínez li havia confessat que només se’n van vendre tres mil exemplars, i que si hagués sortit un parell d’anys abans, n’hauria venut uns quaranta mil. Segons Marianne Brull, al cap de dos anys es van exhaurir els cinc mil de la primera —i única— edició. El preu, mil dues-centes pessetes, resultava objectivament car. De fet, aquells resultats tan magres havien agreujat la ja de per si delicada situació de Ruedo ibérico, que passava per problemes econòmics importants, i que no trigaria a fer fallida.

Una inoportuna malaltia impedeix a Pepe Martínez fer les tasques de promoció; les deixa en mans de Marianne Brull, que s’instal·larà a Barcelona de manera definitiva, mentre ell continua encara un temps a París. L’historiador Albert Forment, que posteriorment va dedicar una monumental investigació a l’epopeia de Ruedo ibérico, va escriure que aquella seria la darrera obra mestra de José Martínez, la seva gran fita com a editor, un efímer ressorgiment —els darrers anys, afligit per problemes de salut i una insatisfacció professional creixent, havia vist com el seu prestigi com a editor es deteriorava.

Marianne Brull, en comptes d’enviar els llibres a les redaccions dels diaris, fa una promoció personal, porta a porta. Per captar la seva atenció, queda amb els periodistes encarregats de les planes culturals a dinar o fer un cafè amb ells, i és així com aconsegueix ressenyes, en termes generals, elogioses. El periodista Josep Maria Huertas Claveria dedica un exhaustiu reportatge, a doble plana, durant dos dies, els 17 i 18 de novembre de 1978, al desaparegut Tele/Exprés. El periodista i historiador Agustí Pons fa una extensa ressenya molt ben modulada i en profunditat a la revista d’història L’Avenç el juny del 1979. L’historiador Manuel Cruells, coetani i testimoni de la revolució, biògraf de Salvador Seguí, escriu al diari Avui (4-III-1979): «Cap historiador futur del nostre proletariat, i fins i tot de la societat catalana d’aquest segle, no podrà prescindir del que ell ens diu». Entre les caixes de documentació de Ruedo ibérico apareix una curiosa nota manuscrita de Lluís Permanyer a la Marianne on afirma que li han denegat la publicació d’un article a La Vanguardia sobre el llibre, i que, per tant, l’ha enviat a Destino. Ara bé, si bé apareixen elogis des del món intel·lectual i acadèmic, també hi ha crítiques ressentides en el món militant, en el qual se senten veus amb una certa acritud com la de Pepita Carpena a Espoir (gener del 1979), on rebat bona part de les afirmacions del llibre, o de Frank Mintz a Bicicleta (març del 1979), en què l’acusa de prepotent i d’oblidar més coses de les que recorda.

La presentació oficial del llibre es farà cap al novembre del mateix 1978. En absència de Garcia Oliver, serà Pepe Martínez, encara convalescent d’una bronquitis, qui la protagonitzarà en un local de la CNT, a Barcelona. Allà comprova de primera mà com n’és de complicat el món llibertari de la Transició, i com de polèmica continua sent la figura de l’anarquista Joan Garcia Oliver. En una carta enviada a Garcia Oliver datada el 9 de desembre, descriu l’agitada i tumultuària presentació, amb intervenció de vells militants interrompent constantment les intervencions de l’editor, qüestionant de manera ferotge les afirmacions del llibre i la figura de l’anarquista de Reus. Amb una certa ironia, Martínez escriu: «El acto fue lamentable. En muchos momentos se produjo un escándalo que ni yo ni el joven que hacía de moderador pudimos acallar. Hubo no españoles que se fueron aterrados, y, al parecer, niños a quienes los gritos y el valor de los argumentos cruzados traumatizó, esperemos que no para siempre. La violencia entre aquella señora [es refereix a Pepita Carpena], Severino [Campos] y [Luis Andrés] Edo era tan grande que, en otro país hubiera corrido la sangre. Yo estaba convencido de que esta no llegaría al río. Sé que toda reunión de cenetistas es ahora así, y antes de empezar la reunión me tomé un calmante. Acto lamentable, pero del que he sacado más de una enseñanza».

Des de la distància, a finals del 1978, Garcia Oliver va rebre els exemplars. Li va agradar la portada i la presència del llibre, en la línia de la modernitat que havia estat un segell distintiu de Ruedo ibérico, tot i que va criticar la tipografia tan petita. Va lamentar la desaparició, en l’edició definitiva, d’alguns dels passatges del primer original. En conèixer els incidents de la presentació als locals de la CNT, va afirmar que no el sorprenien, perquè formaven part del lent procés de la degradació de la pròpia organització, enfrontada i dividida durant l’exili, i que precisament una de les motivacions per no tornar a Catalunya era no haver de passar per aquesta mena de polèmiques estèrils.

Malgrat tot, la primera edició es va exhaurir al cap de dos anys. No hi va haver capacitat, ni pràcticament temps, de publicar-ne una segona, perquè l’editorial va entrar en fallida i es va liquidar el 1982. El desencanto, amb la pèrdua d’interès pel llibre polític, de fet la progressiva despolitització social, com el mateix Martínez descriu en les seves cartes, és potser el factor decisiu que explica la desaparició de la mítica editorial. En una carta del 4 de març de 1979, Pepe Martínez explica al seu amic: «No me voy a arruinar con tu libro. Es imposible eso porque ya estoy arruinado. Nunca esperé hacer un negocio comercial con su publicación. Sé que no ganaré ni perderé más que cualquier otro libro de su volumen de los que he publicado y voy a publicar, espero. [...] Pienso que no se ha llegado a cubrir el anticipo».

Avui, trobar-ne exemplars en paper és difícil, i segurament car i apte només per a col·leccionistes. El món llibertari, probablement una secció de la CNT, va escanejar el volum original i per internet en corre una versió en PDF. També circula algun facsímil en paper de l’edició original. Trenta anys després de la seva publicació, l’octubre del 2008, el segell vinculat a Planeta, Backlist, en va publicar una nova versió ben acurada, amb algunes correccions menors. Qui això escriu va participar en la seva presentació, si mal no recordo al CCCB, al costat d’Octavio Alberola, vell militant llibertari, que va compartir militància a Mèxic amb Garcia Oliver a Defensa Interior, un òrgan destinat a atemptar contra el món franquista, i que va comptar amb el suport i la participació del de Reus. De fet, el mateix Alberola, que viu encara a Perpinyà, va ser protagonista d’alguns atemptats fallits contra el general Franco. Aquest cop, per sort, la presentació va ser més assossegada, amb un to més acadèmic i amb un interès per recuperar la figura del vell llibertari. Finalment, el recentment traspassat Stuart Christie va publicar una nova reedició del llibre de Ruedo ibérico —de fet, sense drets— el 2016 a Christie Books.

Joan Garcia Oliver va tornar, una vegada més, a París, l’estiu del 1979. Va ser la darrera vegada que es va veure amb el seu editor. Sense cap llibre per corregir, el viatge va tenir un caràcter privat. La seva dona, Pilar Álvarez Celada, s’havia casat als tretze anys amb un cosí seu i havia tingut dos fills, els quals vivien a França. Després de dècades hi havia reprès la relació i els viatges a París tenien aquest caràcter de retrobada i reconstrucció familiar. Les visites a Martínez, que ja tenia un peu i mig a Barcelona, van ser escadusseres, pel que es dedueix de les seves darreres cartes.

De fet, el darrer intercanvi de correspondència s’acaba el gener del 1980. Potser ja no tenien més projectes per compartir, i l’editor tractava de sobreviure a una situació econòmica difícil i a una salut malmesa.

Garcia Oliver va morir el 6 de juliol de 1980 d’un infart, al seu domicili, al carrer Árbol, 395, de Guadalajara (Mèxic). Sembla que la seva dona havia viatjat a París aquell estiu per veure la seva neta. Va ser enterrat al panteó Colonias de Zapopan, al mateix nínxol que el seu fill, Juan Garcia Álvarez, que havia mort tràgicament en un accident de trànsit el gener del 1964. Tenia vint-i-quatre anys. Durant molt de temps va ser una tomba desconeguda, perquè ningú no va inscriure el nom a la làpida. Fa pocs anys, un jove català que viu a Guadalajara la va trobar i avui sí que es pot visitar al cementiri de Zapopan, a l’estat de Jalisco.

La notícia de la mort no li arribà a Pepe Martínez fins a l’octubre d’aquell mateix any. Va quedar molt afectat. Al cap i a la fi, havia estat una relació que va anar molt més enllà de la que s’espera entre autor i editor. En bona mesura, i resseguint l’extensa correspondència, no és difícil establir que va ser una profunda, alhora que complexa, amistat. En aquest joc d’oblits decretats per la Transició, el mateix Martínez va morir pocs anys després, el 12 de març de 1986, el mateix dia del referèndum de l’OTAN.

Amb aquest llibre, el lector té a les mans una edició comentada i extractada d’aquestes mítiques memòries. Més de quaranta anys després de la seva publicació, hem cregut convenient publicar la traducció al català de bona part del text a partir de fragments de l’original de Ruedo ibérico. En term

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X