El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
u
Estava superemocionat, aquell dia feia deu anys…, però l’aniversari no va començar amb gaire bon peu, perquè en obrir els ulls vaig veure això damunt del meu nas.
Les aranyes són el meu pitjor malson! Me la vaig treure de sobre de seguida abans que em pogués picar i vaig sortir del llit d’un salt, però la manta em va quedar entortolligada al peu. Estava a punt de patir una CAIGUDA ÈPICA.
Estic molt acostumat a caure. De fet, caic CADA DOS PER TRES. Però aquell matí, en canvi, va passar una cosa molt estranya.
Mentre em precipitava en picat contra terra, vaig giravoltar i vaig fer un doble mortal AL·LUCINANT. Els meus braços esquelètics es van obrir com si fossin molles i vaig aterrar dempeus A LA PERFECCIÓ!
Soc en Nelson Kane. El pringat d’en Nelson Kane, que viu en un dipòsit de ferralla a Duck Creek. Entrebancar-me és propi de mi. Caure és propi de mi. Fer dobles mortals NO és propi de mi!
Cada matí, el mirall em recorda exactament qui soc.
Però aquell matí, quan em vaig mirar al mirall, em vaig adonar que hi havia una altra cosa molt estranya… em vaig veure perfectament… sense les ulleres!
Normalment, sense ulleres no hi veig tres dalt d’un burro.
Però aquell dia tot es va tornar borrós quan me les vaig POSAR!
Quan me les vaig treure… tot nítid.
Què estava passant?!
—Nelson! A esmorzar! —em va cridar la mare des del pis de baix.
Em vaig fregar els ulls. Potser havia somiat allò del doble mortal flipant.
Però com podia explicar la vista perfecta?
—Per molts anys, Nelson! —van cridar plegats la mare, l’àvia Pat i el cosí Kenny des de la cuina.
Eren al voltant de la taula amb un pastís d’aniversari de xocolata ENORME.
La mare em va donar un regal que feia tota la pinta d’estar embolicat amb el mateix paper que havia fet servir per Nadal.
Vivim en un dipòsit de ferralla i les coses no ens van gaire bé, de manera que per arribar a final de mes la mare ha de treballar moltes hores de dona de fer feines. Per això procura estalviar diners d’allà on pot.
Vaig desembolicar el paper amb compte.
No n’hi havia una, sinó dues dessuadores de superheroi noves de trinca!
Tenien una caputxa especial que baixava fins a sota dels ulls, o sigui que semblaves un superheroi de veritat!
Me’n vaig posar una a l’acte.
Vaja… eren xules, però m’anaven maaaaaassa grans!
—Eren les úniques talles que quedaven a la secció de dos per u —va explicar la mare—. Ja les aniràs omplint!
—M’encanten! —vaig dir, tot i que trigaria cinc anys a omplir-les!
—Ei, no t’oblidis del meu regal —va dir el cosí Kenny. Em va donar un paquet de galetes lligat amb una cinta.
—Fantàstic —vaig respondre—, són les meves preferides!
Vaig treure la cinta i el paquet estava buit. Només hi havia una nota que deia: «TE LES DEC».
—És que m’estava morint de gana —va aclarir en Kenny.
El cosí Kenny és prim com un fideu, però menja com una llima!
—No passa res, Kenny. Sé com t’agraden les galetes de xocolata. Gràcies de totes maneres.
Aleshores, l’àvia em va oferir una motxilla molt tronada.
—Ara ja ets gran, Nelson, i necessitaràs coses de nen gran —va dir—. Endavant… mira què hi ha dins.
Vaig obrir la cremallera de la motxilla i en vaig treure un grapat d’objectes estrafolaris. N'hi havia un aparell que eren especialment estranys!
—Què és això?
—És una lot i una estufa tot en u!
—Quina passada! —va fer en Kenny—. Per quan és fosc i alhora fa fred!