Entre les moltes coses que passen d’alguna manera, n’hi ha que són el suport d’un argument, d’una «passió» que les fa sempre passar sense només passar.

MARÍA ZAMBRANO, El hombre y lo divino

Cap al final del segle IV aC, un jove intrèpid anomenat Pitees, natural de Massàlia (l’actual Marsella), va començar un llarg periple que el va portar a creuar l’estret de Gibraltar en direcció nord-oest, cap a l’illa de Thule i més enllà, a les meravelles dels horitzons àrtics, des de les aurores boreals fins a les terres de neus perpètues, passant pels guèisers i els icebergs que floten al mar. L’hel·lenisme es trobava en ple apogeu i, sota l’impuls d’Alexandre el Gran, la cultura del Mediterrani il·lustrava amb claredat el que era la consciència d’un territori forjat en uns mites que visualitzaven una història immortal.

El relat de Pitees mostra un estil de vida basat en la curiositat, en la qual es fusionen les quatre fonts del saber de l’Antiguitat clàssica: filosofia, geografia, història i poesia. Segons aquesta manera de fer, l’objectiu del viatge era comprendre el món, per primera vegada, com un enigma que cal resoldre; i estava determinat a descobrir-lo, no pas per satisfer una necessitat pràctica (per exemple, les rutes de l’estany o de la porpra), sinó perquè s’havia apoderat d’ell, seguint la vella sentència d’Anaximandre, la necessitat de saber on rau l’origen de totes les coses. La forma del relat és grega —la vida és una destrucció del passat i una exaltació del destí—, però la descripció dels indrets visitats i les impressions del viatge són, gairebé sense excepció, hel·lenístiques; així doncs, presenta una descripció tan plena d’una poderosa càrrega de fantasia que el van censurar, especialment l’historiador Polibi i el geògraf Estrabó. Què es pot esperar si la contemplació de la natura ultrapassa tot el que és conegut fins ara i, per aquesta mateixa raó, el sentit tradicional del món arcaic es dilueix per donar pas a una superació del destí?

La voluntat humana es concreta com l’única via d’entendre la vida; ho il·lustra el famós gest d’Alexandre davant el nus gordià: és el mateix tallar que desnuar. Les històries del Mediterrani se centren en aquest gest, que és el mateix de Pitees en apostar pel viatge per desxifrar el que estava amagat als ulls dels seus contemporanis. Si pensem a força d’entendre els missatges que ens llança la natura, conclourem que l’atzar és la resposta al destí. Però per ventura podem portar a terme la representació d’un determinat passat sense recórrer a la història que l’ha fet possible? Potser la narració d’aquesta història immortal és per a nosaltres el mitjà més ineludible d’actualització del sentit vital propi de l’ésser humà.

No obstant això, el desenvolupament de l’especialització ha creat una esquerda en la consciència d’aquesta realitat. Com més se la valora, més s’esvaeix la llarga durada, i s’esfondra el coneixement del passat en allò que l’historiador txec František Graus va anomenar, amb una expressió altament melancòlica, «un gabinet de foteses». En fragmentar el coneixement, l’ésser humà s’ha convertit en un acumulador per posar-se al servei d’una gran base de dades controlada per uns algoritmes que, cada vegada més, bloquegen la creativitat renovadora. Per a aquest mètode d’analitzar el passat, les formes de vida i les preocupacions personals no tenen cap valor: el millor de l’ésser humà es margina per endavant.

De la mà de Georges Duby, vaig aprendre a situar el marc precís de llarga durada promogut per Fernand Braudel, sobretot en l’estudi del món mediterrani. A partir de les lectures que vaig fer i dels cursos que vaig seguir, vaig entendre que en totes les civilitzacions hi ha una estructura latent que les fonamenta, és a dir, que les impregna de raó. I en aquella troballa va començar l’aventura que ha donat lloc al llibre que ara teniu a les mans, el qual caldrà entendre i jutjar, si escau, d’acord amb l’ordre del temps de la seva gestació quaranta anys enrere.

El 28 de gener de 1980 em trobava a la ciutat de Nàpols per llegir, en la sessió inaugural del XVII Col·loqui Internacional d’Història Marítima, una ponència que duia el títol «El somni d’Ulisses: l’activitat marítima en la cultura mediterrània com un fenomen d’estructura». Vaig intentar resumir, amb l’economia del temps pròpia d’aquests actes acadèmics, els arguments que segons el meu parer havien estat ajornats en els estudis sobre el Mediterrani i que en essència subratllaven, segons recorda Luigi de Rosa a la «Introducció» a les actes del Col·loqui esmentat, «una estructura de civilització, un canal mitjançant el qual es van transmetre tècniques de navegació, coneixement de les rutes marítimes, tipus i formes d’activitat, productes i tècniques productives, competències i iniciatives, contractes i comportaments, models de consum, mentalitats i ideals. Un sistema funcional i dinàmic que va transformar el procés històric de les persones que vivien en aquest mar i per a aquest mar, difonent institucions i mecanismes de desenvolupament, sense cancel·lar totalment les característiques pròpies de cadascuna de les civilitzacions més rellevants; més aviat al contrari, afavorint en l’interior d’un sistema general una varietat de models que van permetre que cadascú a la seva manera assumís el dinamisme propi del mar». I, en aquesta mateixa línia, la meva feina pretenia omplir un buit en el context de la historiografia, ja que era evident —com va assenyalar el reconegut professor Antonio Di Vittorio a les pàgines de The Journal of European Economic History— que m’havia proposat «explorar el paper de la navegació marítima en la formació d’aquella tradició cultural que va dominar el Mediterrani a partir de l’epopeia homèrica en endavant, i relacionar el desenvolupament de les activitats marítimes amb el desenvolupament social i econòmic que es produeix al llarg de les costes del Mediterrani».

Sens dubte, en aquell gèlid matí napolità vaig anar revelant un a un els diferents aspectes de l’existència de les persones que han traçat la història d’aquest mar i em vaig preguntar pel sentit de les aventures descrites exemplarment a l’Odissea d’Homer, mirant de revelar la vida secreta dels sentiments i el seu efecte en les decisions quotidianes. D’aquesta manera, vaig poder arribar a la conclusió que el «somni d’Ulisses» (un viatge de tornada a casa carregat d’èxits) s’havia apropiat de la cultura mediterrània per orientar la vida concreta de les persones d’aquest mar i per protegir-los contra la tendència a l’oblit de la tradició en els moments de canvi d’era; i també perquè mantinguessin un estil de vida sota una lectura permanent dels clàssics com a fonament de les seves il·luminacions del que s’ha de fer en tot moment i circumstància. Pel que fa a aquest punt, comprenc i comparteixo la tossuderia amb la qual el meu mestre, Georges Duby, m’insistia en la necessitat d’imaginar els intersticis de la vida allà on els documents només ofereixen indicis, perquè la revelació de l’imaginari de la societat és la motivació principal de l’ofici de l’historiador; i afegeixo ara —pel meu compte— una observació que m’ha ajudat a treballar en els temps difícils i que podria considerar-se perfectament un epíleg d’aquells anys en els quals es va transformar l’ofici de l’historiador a partir d’unes tècniques d’accés al coneixement gens usuals: una narració del passat que no sigui capaç de descobrir les parts desconegudes de la història que s’explica no té cap mena de sentit.

La revelació de l’estructura latent de les civilitzacions és l’única raó de ser de l’ofici de l’historiador al segle XXI. I ho dic perquè és la manera que té de mostrar el llegat que el passat ofereix al futur per tal d’orientar els seus passos i no endinsar-se en els laberints sense sortida que ja s’han sondejat en ocasions anteriors. Així ho vaig deixar escrit al llibre col·lectiu 27 leçons d’histoire, publicat per l’editorial Seuil el 2009, que reproduïa la conferència que vaig impartir al Grand Palais de París el dimecres 29 d’octubre del 2008, en què vaig voler deixar ben clar que el somni d’Ulisses és el llegat primordial del món mediterrani, malgrat que s’hagi exposat en diferents idiomes i en diferents èpoques: el llegat que va forjar Europa.

Vist en perspectiva, m’adono que la idea del llegat mediterrani de la cultura europea hi apareixia com una visió radical i completa del que havia de ser un llibre dedicat a desxifrar l’imaginari del Mediterrani. Mentre ho feia, a la manera de l’ofici de l’historiador, llegia les impressions del viatge a Grècia que el comte Harry Kessler va fer amb els seus amics, l’escultor Aristides Maillol i l’escriptor Hugo von Hofmannsthal, publicades en el seu extens Diari. Els seus comentaris són un homenatge grandiós a les faules, als relats mítics dels antics pels quals els tres amics viatgers sentien un gust infinit, de vegades irreflexiu, i que van donar lloc a l’escultura més bella d’un rutilant cos nu d’una dona que pensa, a la qual es va decidir anomenar Mediterrània. Davant seu només cal afirmar que l’apotegma decisiu de l’escultura clàssica, el «Nosce te ipsum» —que apareixia al pronaos del temple d’Apol·lo a Delfos i que Sòcrates va fer seu—, és la dimensió extrema d’un estil de vida que neix i madura a les ribes del mar.

El somni d’Ulisses és un llibre nascut d’una llarga trajectòria intel·lectual. L’he escrit ara, iniciat ja el segle XXI, després de gestar-lo durant dècades; és a dir, m’he decidit a donar forma a una sèrie d’articles, conferències, ponències, capítols de llibres, etc., escrits durant més de cinquanta anys. Creia que no ho faria mai. Estava convençut que n’hi havia prou amb les idees disseminades en revistes, fullets, llibres col·lectius en diferents llengües i llocs d’edició. Eren petites aportacions de to ocasional, en el sentit que es van escriure per motius ben diferents, sempre sota demanda. Però va arribar el coronavirus a la meva vida i vaig haver d’afrontar el destí. Ho vaig fer en un viatge a la ciutat de Gubbio, on m’havien convidat per inaugurar el Festival del Medioevo que el 2020 estava dedicat al Mediterrani, el mar de la història. Vaig fer meva la proposta dels organitzadors i la vaig convertir tant en el títol de la conferència inaugural com en el d’aquesta introducció.

En asseure’m davant l’auditori, mentre el sindaco presentava l’acte, em vaig adonar que havia arribat el meu moment vital de síntesi: havia de parlar ben clar sobre el que pensava del món mediterrani, assumint l’imperatiu que ha dictat la meva escriptura, és a dir, una història narrativa que, sense deixar de banda el rigor, pugui llegir-se com una novel·la. En aquest cas, m’he sotmès amb plena voluntat al fet de convertir aquella gran figura de la història universal que és el Mediterrani en una trama plena de personatges, alguns de famosos, altres de desconeguts, però tots, això no obstant, clau per entendre l’esperit que nia a les terres que envolten aquest mar.

Quan finalment em vaig decidir a escriure el llibre, vaig sentir que l’escriptura creixia. El somni d’Ulisses em va semblar un bon títol (també als meus editors, Miguel Aguilar i Joan Riambau, que tant m’han ajudat en la decisió), amb un cert to de confessió sobre el que ha significat la meva vida, una mena de viatge de tornada a una casa que vaig deixar massa aviat per sentir-ne nostàlgia: només percebo el record dels primers moments, quan un Hamlet imaginari em deia a cau d’orella que hi havia més coses al cel i a la terra de les que el meu jove jo —com li passava a Horaci— somiava en la seva particular filosofia de la vida, erigida de retalls d’un anhel sense fre per assumir el repte d’esdevenir un cavaller errant de les lletres. Tot viatjant, sentint i estudiant el Mediterrani a Gènova, Venècia, Procida, Nàpols, Ravello, Palerm, Florència, Barcelona o Niça, em vaig fer gran: és el que succeeix a la vida.

Per què he triat «El somni d’Ulisses» com a títol d’una història de llarga durada sobre el Mediterrani?

Intentaré explicar-ho.

Hi ha un admirable relat tradicionalment atribuït a Homer que parla del llarg viatge pel Mediterrani d’un home que retorna a casa. Les aventures d’Ulisses, que és el nom del personatge, constitueixen una de les descripcions més brillants de la geografia de la colonització grega, tot i que també són —i, per descomptat, en major mesura— una estimació del joc dels déus, situat entre la racionalitat i la paradoxa, que no va deixar tranquil ni per un moment l’heroi fins que es va haver reunit amb la seva muller Penèlope, que l’esperava teixint una manta —excel·lent metàfora de la seva pròpia Odissea que diu Margaret Armond en la seva magnífica novel·la sobre les filadores del destí, figures de dona tan al·lucinants malgrat els seus trets enterbolidors, a vegades terribles, quan es presenten en forma de Pandora, Antígona, Clitemnestra o Medea.

L’epopeia sobre el Mediterrani va néixer en la tràgica confrontació de l’individu mortal amb l’univers dels déus immortals. Tant en un món com en l’altre, hi ha una infinitat de ponts analitzats per Homer mitjançant el recurs a la ironia. Fins a aquell moment, a un rapsode no se li havia ocorregut mai la idea d’un esforç creatiu que donés origen al miracle grec. L’esforç per retornar a Ítaca forja el mite que concerneix el món mediterrani, ja que, en assumir el fet amb caràcter tràgic i un valor exemplar, assenyala decididament un punt d’arribada declarat: la superació de la història, l’endemà.

El Mediterrani és un espai de múltiples cruïlles, la construcció del qual es porta a terme mitjançant l’elaboració de diferents mites: el de les noces de Cadme i Harmonia, el de Prometeu quan roba el foc als déus, el de Perseu en el seu desig de volar, el d’Èdip quan fa front al seu pare en una cruïlla de camins, el de Jàson quan busca el velló d’or juntament amb els argonautes, i d’altres que entenem com a fragments de la poètica del món basada en un bricoleur enciclopèdic, inventor de sistemes universals armats de tots els materials culturals possibles: aquests mites constitueixen el repte més gran al riure dels déus davant el desig humà de trobar un camí de sortida. Que potser riuen Zeus, Pal·las Atenea, Hera i les altres deïtats en observar el nàufrag que recorre la geografia mediterrània d’una punta a una altra per trobar una sortida? Riuen, certament, però alhora els inquieta el que veuen. Perquè Ulisses planteja el viatge de tornada a casa seva després de la guerra com una «obertura» del seu món vital al joc dels déus, que l’han abocat a un laberint, però que al mateix temps han descobert la seva capacitat de sortir-se’n, tot i que per a això s’ha de presentar a si mateix com a Ningú per tal de fugir del ciclop, el monstre que simbolitza la part del terror inherent al joc. (A la majoria de les seves aventures emergeix així la seva astúcia proverbial).

Ulisses viatja sorprès davant la seva percepció del món que el rodeja. L’esglai és una facultat tràgica, producte de la submissió de l’home enfront del destí, d’allò que està escrit. El poeta relata els naufragis, les llargues travessies per indrets exòtics, la lluita del ciclop, l’interès per les sirenes, l’embadaliment per Circe, i amb aquestes descripcions porta a terme una valoració dels pobles que habiten a les ribes del Mediterrani. Ulisses reté a la memòria el fet que un mateix mar enclou totes les seves aventures. Necessita retornar a casa seva, a l’illa jònica d’Ítaca, lluny de les temptacions que el sorprenen constantment, però el significat de les quals no acaba d’entendre. La cultura clàssica ha utilitzat la figura d’aquest home ambulant per obrir un nou capítol de la història del Mediterrani; ha delimitat la geografia de l’expansió marítima, ha fixat la frontera entre civilització i barbàrie, i ha situat l’herència grega com el punt de partida d’un espai comú dels pobles del Mediterrani.

«Per què Ulisses és el guia de les nostres recerques?», es va preguntar l’hel·lenista Jacqueline de Romilly; i ella mateixa es va respondre: «Ulisses és el millor exemple d’un home que fa front al dret d’un déu, el déu Posidó, que vol retenir per a si mateix una de les principals fonts de riquesa d’aquest mar, l’activitat marítima i el seu corol·lari, el comerç». L’astúcia d’Ulisses va ser ensenyar les rutes amb la finalitat que, mitjançant el seu coneixement, es poguessin transportar els béns sumptuaris

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X