Pròleg

Aquesta és la crònica d’una derrota anunciada. L’ocupació de Lleida i de les comarques de Ponent l’abril del 1938 per part de les tropes del general Franco va evidenciar la debilitat de l’exèrcit republicà. En poques setmanes, l’exèrcit rebel arribà fins a Castelló, al País Valencià, i va trencar la unitat territorial republicana. La conquesta de les comarques pirinenques va posar en mans del Govern de Burgos la majoria de les centrals hidroelèctriques de què es nodria la conurbació industrial de Barcelona —on s’imposaren des d’aleshores les apagades forçoses—. El 5 d’abril, a més, Franco signà el decret que derogava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «en mala hora concedido por la República».

En aquell context, la contraofensiva republicana que donà lloc a la batalla de l’Ebre (25 de juliol - 16 de novembre de 1938) va constituir un esforç extraordinari per prolongar la guerra, finalment fallit, que es va saldar amb un gran nombre de morts. Molts d’ells tenien tot just disset anys i acabaven de ser cridats a files: van ser coneguts com la «Lleva del Biberó».

L’ofensiva definitiva contra Catalunya, iniciada un mes més tard, es va trobar un país desmoralitzat, enfonsat militarment, amb escassedat de productes bàsics i afamat.

L’exèrcit franquista va prendre aleshores el nom oficial d’«exèrcit d’ocupació de Catalunya», una terminologia que ni tan sols havia utilitzat en la seva ofensiva contra el País Basc. El darrer atac, acompanyat dels bombardejos massius de l’aviació italiana, i posteriorment també alemanya, va tenir les característiques d’una passejada militar. El 15 de gener les forces feixistes ocupaven Tarragona. Onze dies després, el 26 de gener, entraven a Barcelona. El 4 de febrer conquerien Girona, i el 10 assolien la frontera.

Particularment significativa va ser la caiguda de Barcelona, per la seva importància política i estratègica, pel seu pes industrial, que havia estat reconvertit eficaçment cap a la indústria de guerra, i pel seu valor simbòlic, com a capital de Catalunya i del Govern de la Generalitat. A més, d’ençà del novembre del 1937, el cap i casal havia esdevingut també la seu del Govern de la República.

En tot just sis setmanes es van superposar a Catalunya dues dinàmiques paral·leles. D’una banda, la marxa a l’exili de mig milió de persones, aproximadament la meitat de les quals eren catalanes, i la resta s’havien refugiat al Principat a mesura que avançava la guerra. Els presidents de Catalunya i del País Basc, Lluís Companys i José Antonio Aguirre, van travessar la frontera el 5 de febrer. També ho van fer, però en un grup volgudament diferenciat, el president de la República Espanyola, Manuel Azaña, i el president del Govern, Juan Negrín. La majoria dels exiliats, polítics, sindicalistes, intel·lectuals, obrers, menestrals, camperols, soldats i oficials de l’exèrcit republicà van ser internats en camps de concentració improvisats al Rosselló per les autoritats de la República Francesa. Ben aviat, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi de França, la seva situació va esdevenir insostenible. Uns 10.000 exiliats republicans van ser deportats a Mauthausen i a altres camps de concentració nazis, on la majoria van morir. D’altres, amb més sort, van poder refer la seva vida a Amèrica (a Mèxic, a Xile, a la República Dominicana i als Estats Units d’Amèrica, sobretot) o a Europa.

El president Lluís Companys va ser detingut per la policia espanyola a la França ocupada, amb el suport de les autoritats nazis i col·laboracionistes, i va ser executat, després d’una farsa de consell de guerra, a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Altre tant s’esdevingué, entre altres, en el cas del dirigent anarcosindicalista català i ministre d’Indústria Joan Peiró.

D’altra banda, la retirada republicana va tenir la seva contrapartida en l’ocupació franquista. Les noves autoritats van fer-se amb tots els centres de poder polític, militar, econòmic i sindical i en van confiscar els arxius per planificar la repressió. Justament el 9 de febrer, un dia abans de la fi de la guerra a Catalunya, el Govern de Burgos va decretar la Llei de responsabilitats polítiques, que tenia com a objectiu la repressió sistemàtica dels qui havien defensat la República i el Govern de Catalunya. Entre els anys 1938 i 1957 van ser executades al Principat 3.400 persones, la majoria de les quals afiliades a Esquerra Republicana de Catalunya o a la Confederació Nacional del Treball. A la fi de la guerra, el nombre de reclusos s’elevava a 550.000, xifra que incloïa els detinguts a les presons i els internats en camps de concentració o en batallons de treballadors.

Però les distàncies curtes, i els àmbits locals, permeten aprofundir encara més en el caràcter incivil d’aquella guerra. En molts casos, els vencedors del 1939 havien escapat de la repressió revolucionària tres anys abans, i ara esdevenien els amos del poder local des de la seva condició d’excombatientes o d’excautivos. La convicció que la victòria duraria, també en l’àmbit europeu, i els crits a l’odi i la revenja, de vegades atiats des d’àmbits de l’Església, van empènyer tota mena d’accions arbitràries i injustificables. I així, en aquell context van sovintejar els casos de violència, amb assassinats, empresonaments, expropiacions, extorsions i denúncies de tot tipus.

Aquest és un passat que fa de mal pair, i que de fet la societat catalana i la societat espanyola encara no han digerit del tot. Posats a dir, parlem d’una data i d’una etapa que «han fet Catalunya» en la mesura que han marcat i continuen marcant el comportament de diverses genera­cions de ciutadans. Més encara quan la guerra va ser seguida per una duríssima dictadura, que va fer augmentar el sot que separava vencedors i vençuts —i per una transició que no va mostrar gaire interès per superar aquella distància.

Avui sabem quina és la teràpia, i que no serà curta ni fàcil ni desitjada per tothom. Només des de la veritat, és a dir, des de la recerca històrica i des de la comunicació completa dels seus resultats, és possible plantejar-se un futur de llibertat, d’igualtat i de reconciliació per a tothom. Aquest és el sentit de la memòria democràtica.

Oriol Dueñas, gran coneixedor del tema, al qual ja va dedicar la seva tesi doctoral, La gran destrucció. Els da­nys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la Guerra Civil (1937-1957), llegida el 2013, presenta en aquest llibre la versió més actualitzada i completa dels fets, i ho fa amb l’ús d’una abundantíssima i molt diversa documentació. Dueñas és un especialista en aquell període, tant per la seva tasca com a investigador i professor universitari, com pel seu treball al Memorial Democràtic.

Un darrer comentari. Probablement aquest llibre s’hauria pogut intitular «la desfeta» si no haguéssim adjudicat aquest títol a un altre volum de la col·lecció. El 1939 assenyala, com el 1714, la fi definitiva d’un projecte polític nacional que havia suscitat grans esperances, i l’inici d’una temible dictadura forjada sobre la base de la repressió i d’una ocupació militar sostinguda. Darrere aquelles dates s’inicia un llarg silenci, tot just tallat per les accions heroiques de l’oposició i de la guerrilla —i pels processos d’integració en el nou règim d’aquells que estaven disposats a obtenir els beneficis d’una corrupció astronòmica i imparable.

AGUSTÍ ALCOBERRO

Introducció [1]

A casa dels meus avis, com succeïa en moltes altres llars, no es parlava de la guerra. En les trobades al pis dels avis Juan i Primitiva, nascuts a Los Yébenes (Toledo) i arribats a Barcelona a començament dels anys seixanta procedents d’un petit poble de Segòvia, Campo de San Pedro, mai no es parlà de la guerra. Ells, que ho deixaren tot per venir a Barcelona —amb l’objectiu que els seus quatre fills poguessin tenir un futur que aquell petit poble de Segòvia no els podia oferir—, deixaren enrere la seva vida i el dolor dels records de la guerra i la postguerra. A casa dels meus altres avis, Julio i Margarita, a l’Hospitalet de Llobregat, tampoc no se’n parlava, de la guerra. Era un tema tabú. Tothom el tenia present i tothom tenia clar, també, sense que s’hagués arribat a un consens previ, que no se n’havia de parlar.

De la guerra no se’n parlava, però de la postguerra sí. La meva àvia Margarita Daura sí que, d’una manera puntual, hi feia referència amb alguna anècdota d’aquells anys terribles i foscos. Sempre ens comentava —al meu germà i a mi—, quan no ens volíem acabar un àpat, que el menjar no es podia llençar, perquè ella havia passat gana molts anys. Tots els avis tenien ben present, fins i tot dècades després d’aquells fets, la fam terrible dels anys de postguerra. Per tant, estava prohibit llençar el menjar a casa dels avis. Una lliçó de vida que no he oblidat mai.

Crec que d’alguna manera el meu interès per la història, i especialment pel tema de la Guerra Civil (1936-1939), és una herència dels meus avantpassats. Tot i que, com he dit, d’aquests temes se’n parlava poc, quan s’esmentava alguna cosa que hi tenia a veure, de seguida hi parava atenció i ho retenia. D’aquelles històries, la meva memòria n’ha conservat diverses, les quals he reproduït al llarg d’aquest llibre. Malauradament, són massa poques en quantitat perquè, en el meu cas, els avis van marxar massa aviat. La seva mort es va produir quan jo encara era molt jove. No vaig tenir temps d’entrevistar-los ni de fer que em traslladessin els seus records. Quan la meva curiositat per la història es confirmà amb els estudis que vaig triar, gairebé tots ells, desafortunadament, ja no hi eren.

Com comentava, els avis han estat d’alguna manera presents en els meus estudis i treballs. Quan vaig començar a estudiar els camps de concentració i els batallons de treballadors franquistes, vaig descobrir i recollir que el meu avi Julio, en l’única conversa que recordo que vaig tenir amb ell sobre la guerra, em confirmà que havia estat presoner al camp de concentració d’Aranda de Duero (Burgos). La recerca sobre els presoners de guerra republicans també em va portar a esbrinar —en aquest cas, gràcies a la documentació conservada a l’Arxiu Militar de Guadalajara— que dos dels germans del meu avi Juan, en Lorenzo i en Jacinto, havien estat presoners en diversos batallons de treballadors. Les informacions foren confirmades pel meu pare, que també tenia el record d’haver sentit parlar el seu oncle Lorenzo del seu pas per Catalunya com a presoner treballador durant l’any 1940; mentre que d’en Jacinto al llarg dels anys he esbrinat que després de marxar voluntari a la Milícia el Socialista el novembre del 1936, havia estat fet presoner i destinat a fer treballs forçats a Navarra.

En aquest cas, quan l’editorial Rosa dels Vents em va encomanar el llibre sobre el final de la Guerra Civil a Catalunya, de seguida vaig pensar en la meva àvia Margarita, que aquest any n’hauria fet cent. Al llarg de la narració, li he volgut donar veu a través de les anècdotes que anava explicant al llarg dels anys. Històries que sorgien moltes vegades d’una manera esporàdica, durant dinars o sopars, en les vacances que compartíem, primer, a Pineda de Mar i, després, a Cubelles o durant els àpats de Nadal que fèiem tots plegats amb els pares, el meu germà i els meus tiets i cosí, al començament al pis de l’Hospitalet de Llobregat i més tard a Cubelles. Ella sí que, amb el pas del temps i d’una manera puntual, esmentava algun record d’aquella Barcelona del 1939, grisa, trista, pobra i mig devastada. Aquella Barcelona que visqué durant la infantesa, després d’uns anys de república plens d’esperança, que la portaren a l’escola a llegir i escriure en català amb el llibre El trobador català. Tot això quedà escapçat per la gu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X