INTRODUCCIÓ

Durant tota la infància, l’adolescència i bona part de la vida adulta vaig tenir una autoestima baixa. Ni m’estimava, ni em creia vàlida, ni sentia respecte per mi mateixa i, ni de bon tros, creia que fos mereixedora de res. Sentia molt lluny aquesta persona que habitava dins meu, no la respectava ni la cuidava.

Quan tenia set anys em van diagnosticar un problema de creixement: les meves hormones anaven més de pressa del que era normal i, si no es prenien mesures, menstruaria aviat. Tot això provocaria un seguit de conseqüències negatives en el meu desenvolupament. Llavors em van incloure en un programa pilot i em van haver d’injectar hormones cada mes fins als dotze anys. Quan em van retirar les hormones, la menstruació va venir com si res no hagués passat; no obstant això, mentre durava el tractament jo em sentia estranya, no només per les meves visites constants a l’hospital i per la dependència d’aquestes hormones per al meu benestar, sinó també perquè era quatre vegades més alta que les nenes de la meva edat. A més, el pèl que tenia anava desapareixent cada mes com per art de màgia, i tirava cap enrere una pubertat a què m’havia acostumat i a la qual, anys més tard, hauria de tornar a donar la benvinguda, amb tot el que això comportaria per a la relació amb mi mateixa.

Arran d’això, sempre vaig patir assetjament escolar. Van començar per dir-me «coala» i després van anar sorgint més qualificatius, com ara «lletja», «grassa», «cavall», «senglar», «cromanyó»… Els professors també es van unir a aquests menyspreus. I sí, és una mica al que t’acabes habituant, és el teu pa de cada dia i forma part de la teva vida, com menjar o dormir. Per descomptat, també t’ho acabes creient, i arribes a un nivell tan alt de dolor que fins i tot penses que és veritat, que t’ho diuen per alguna cosa, que estàs condemnada a no ser ningú, o a ser només un sac de boxa que rep els cops dels altres.

Ja en l’adolescència vaig decidir donar un gir radical a la meva vida i canviar d’institut, d’amistats, d’aires… Tanmateix, al cap de poc temps em vaig trobar exactament en la mateixa situació: bones amistats, però, paral·lelament, el mateix tipus d’assetjament que havia patit fins llavors, fins i tot més intens, amb pintades a la meva taula, insults pel carrer, ofenses als meus familiars, persecucions, etc. El meu primer amor adolescent, el que creia que era el meu millor amic, va decidir posar fi a la nostra relació, inclosa la d’amistat, perquè com podia tenir ell una amiga o nòvia lletja? Què dirien els altres? Aquest episodi gairebé em porta a la mort, o almenys així em vaig sentir. No només era el dol de perdre algú important, era l’assetjament sofert cada dia, a totes hores i a tot arreu; assetjament que, per cert, va durar fins que vaig tenir vint-i-dos anys.

El bàsquet sempre ha estat una de les meves grans passions, i durant la meva infància i adolescència va ser el meu consol, així com van ser-ho l’escriptura i la meva vocació, tan forta, de voler canviar el món —contínuament ideava plans perquè els infants i els adolescents fossin respectats tant pels seus iguals com pels adults.

Però… eren adequats aquests consols? Com em van acompanyar emocionalment? Els meus pares eren conscients del que passava? Atenien correctament les meves necessitats físiques i emocionals? Potenciaven la meva autoestima o contribuïen a alimentar una autoestima baixa? M’aportaven confiança, seguretat i amor incondicional?

El que és cert és que els anys de la infància i l’adolescència són la base de la nostra autoestima, i la manera com ens tracten, primer, els nostres pares i figures amb vincle afectiu i, després, el nostre entorn i les experiències que vivim determinen el tipus d’amor que ens professarem per sempre.

Una autoestima bona ho és absolutament tot per a un correcte desenvolupament psicològic, emocional i fins i tot físic de les persones: és el primer indicador d’una bona salut mental.

Tenir una autoestima saludable és imprescindible per tenir una bona qualitat de vida; una vida en què t’estimis, en què treguis aspectes positius de les adversitats, siguis fidel a la teva essència i facis sempre el que sents, penses i dius, amb coherència i respecte cap a tu mateix i cap a les altres persones.

Per això, com a mares i pares tenim la responsabilitat d’acompanyar la infància i l’adolescència dels nostres fills i filles de la manera més respectuosa possible, perquè puguin estimar-se a si mateixos, potenciant un equilibri en tots els sentits i ensenyant-los habilitats socials, emocionals i personals, com la constància, la tolerància, la resiliència, la cooperació, l’ètica, el respecte, l’empatia, l’assertivitat i la motivació davant la vida. Com veus, l’autoestima òptima és una qualitat que influeix en tots els aspectes de la vida.

Per descomptat, l’autoestima canvia al llarg de la nostra trajectòria vital; no és estàtica. En funció de les situacions i de les experiències que vivim, passem per diversos revolts en aquest aspecte. Per això mai no és tard per millorar-la i situar-la en el lloc que veritablement ha d’ocupar i que mereixem per poder viure la vida que realment volem, sense fer mal, ni fer-nos-en, ni que ens en facin.

En la vida adulta, gairebé tots busquem i necessitem l’autoestima. De fet, la majoria dels llibres de no-ficció van dirigits a aconseguir aquest amor envers nosaltres mateixos que sempre estem cercant fins a prémer la tecla adequada. I és que, com aprendràs en les pàgines que venen a continuació, l’autoestima sempre depèn de com ens van tractar la nostra mare i el nostre pare, del suport, l’escolta, el respecte i l’amor incondicional, entre d’altres, que en vam obtenir.

La família és, doncs, la clau. I, per això, la valoració que els nostres fills i filles tenen de si mateixos és la valoració que els donem com a pares i mares. Per garantir el seu bon desenvolupament és molt més important centrar-nos en l’autoestima que en molts altres aspectes familiars a què estem acostumats a fer atenció i en què invertim hores i anys d’esforç, aspectes que aprendran sí o sí durant la vida, com ara rentar-se les dents o fer-se el llit.

Encara que puguem modificar-la i reeducar-la d’adults, la veritat és que l’arrel de l’autoestima està sempre en la infància i l’adolescència, i és necessari i urgent que acompanyem els nostres fills i filles com necessiten per assegurar-los una autoestima en equilibri, tenint en compte que aquest acompanyament ens ajudarà també a millorar la nostra, a conèixer-nos millor i a trobar, per fi, aquesta estabilitat emocional tan anhelada.

En aquest llibre, que considero molt especial per la necessitat social d’un manual enfocat a la infància i l’adolescència, hi trobaràs les pautes adequades per conèixer amb deteniment, d’una manera diferent de l’habitual, la teva autoestima i, en conseqüència, conèixer-te plenament. T’ajudarà a reeducar-te i podràs acompanyar els teus fills en el seu camí, ja que, per tal que s’estimin a si mateixos, primer hem d’aprendre a estimar-nos nosaltres reprenent el vincle amb la nostra infància, on es troba la base de la nostra autoestima. D’aquesta manera, comprendràs que no podrem demostrar mai amor incondicional si no el sentim per nosaltres mateixos i integraràs que ells són el reflex del que veuen.

Durant la lectura obtindràs eines teòriques i pràctiques reveladores tant per a tu com per a la relació amb els teus fills. Al final sabràs, sense cap mena de dubte, el camí que has de seguir, sense enfonsar-te en la culpa del teu paper de mare o pare. Tindràs clar què fer en els moments difícils i aprendràs a estimar de veritat, i sabràs distingir què és el que necessiten exactament els teus fills en cada moment de les seves vides. Els demostraràs amor incondicional, els agafaràs la mà en aquest camí vital i no els la deixaràs anar mai.

Respecte a mi, he hagut de reestructurar-me i reeducar-me en la vida adulta, recollint els trossets que quedaven de mi i coneixent-me novament, i he après a oferir-me el que no em van oferir, i a aportar als meus fills el que necessiten i mereixen.

Tu també pots.

T’envio un petó. Gràcies, una vegada més, per la confiança dipositada en el meu treball.

TANIA GARCÍA

PRIMERA PART

LA TEVA INFÀNCIA ETS TU

1

Coneixent l’autoestima

Què és realment l’autoestima?

Avui dia rebem informacions de tot arreu en relació amb l’autoestima: del col·legi, dels pediatres, del veí del cinquè, de la companya de feina, de la cunyada… Es parla molt de la necessitat de tenir una bona autoestima, i tant és així que l’obsessió perquè la dels nostres fills i filles ho sigui ens ocupa cada dia, i pot derivar en autoexigència i culpa. No obstant això, sabem què és en realitat l’autoestima? I el paper que té en les nostres vides?

Són moltes les investigacions i els estudis científics que s’han realitzat sobre el tema. Els primers daten del 1860, any en què va començar a parlar-se sobre la importància d’estimar-nos a nosaltres mateixos i acceptar-nos tal com som per poder tenir una vida al més plena possible, malgrat les dificultats.

Des de llavors, la majoria dels objectius adults impliquen sentir-se en pau amb un mateix i valorar-se, cosa que ens retorna a una autoestima saludable. Així doncs, l’autoestima s’ha convertit en el sant grial del benestar mental de les persones. Tal com va indicar durant els anys seixanta Nathaniel Branden, psicòleg canadenc i un dels professionals més importants en l’estudi de l’autoestima, es tracta d’una necessitat humana profunda i poderosa, vital per enfrontar-nos als desafiaments que ens presenta la vida.

L’autoestima, tal com la defineix la ciència, és el sentiment de valoració positiva o negativa cap a nosaltres. Per tant, podem sentir acceptació i amor o bé rebuig. Aquesta percepció es trasllada a les nostres accions i als nostres comportaments i, per això, el que sentim ens guia en les decisions que prenem, en els nostres interessos i objectius, en la manera de relacionar-nos amb els altres i, per descomptat, en l’equilibri emocional que tenim en relació amb totes les àrees de la nostra vida.

A això cal afegir-hi que el nivell d’autoestima també ens guia a l’hora d’educar els nostres fills, ja que, en funció de com ens valorem, de com veiem el món, de si ens sentim més o menys dignes de ser qui som i dels drets que entenguem que hem de tenir, ensenyarem als nostres fills a valorar-se a si mateixos i a defensar els seus drets.

Per tot això, l’autoestima saludable i l’actitud beneficiosa cap a nosaltres mateixos tenen un impacte directe en la nostra qualitat de vida, en la nostra identitat i en els nostres objectius a curt, mitjà i llarg termini. És el que fa que actuem amb coherència, respecte, independència i responsabilitat a la vida. És la clau perquè els nostres fills també puguin fer-ho, de manera que, si ens hem d’esforçar en alguna cosa durant la infància i l’adolescència dels nostres fills, és precisament a sembrar la seva autoestima, regar-la i mantenir-la en un nivell òptim.

Quins factors componen l’autoestima?

Quan tenim una autoestima saludable som conscients de com de vàlides són les nostres capacitats, i hi confiem; sabem que no són ni millors ni pitjors que les d’una altra persona, simplement són les nostres, les que ens permeten ser qui som, sentir-nos mereixedors del que ens passa i del que aconseguim amb el nostre esforç, i també propicien que estiguem a gust amb les persones que ens envolten i amb la manera com eduquem els nostres fills, amb la connexió que tenim amb ells i la confiança que dipositen en nosaltres i nosaltres en ells, deixant-los ser i deixant-nos ser. Això ens condueix a no anhelar contínuament ser un altre tipus de mare o pare, o que els nostres fills siguin diferents, perquè sabem suportar les adversitats i els acompanyem en el seu camí en funció del que necessiten.

Perquè això sigui possible, hem de comprendre bé què és l’autoestima i conèixer de manera senzilla els quatre factors més importants que la constitueixen: actitud, valoració, processament i pràctica.

Actitud

Es tracta de com ens enfrontem a la vida i de com la nostra manera de sentir i de pensar es trasllada a tots els aspectes que envolten i conformen la nostra dimensió personal.

Aquesta actitud també és la manera que tenim de cuidar-nos a nosaltres mateixos i d’organitzar-nos interiorment, d’autogovernar-nos, d’autoguiar-nos i de ser conscients de qui som, dels nostres objectius, per conèixer-nos interiorment i exterior, i incorporar bons o mals hàbits en molts sentits (higiene, son, alimentació…). També integra la manera com coneixem les nostres emocions i la consciència que en tenim, i saber identificar-les en cada moment sense fer mal a ningú (ni tan sols a nosaltres mateixos) amb els nostres actes o paraules o, almenys, no de manera conscient.

Aquest primer factor també fa referència a tenir o no tenir clar el motiu de la nostra existència i el nostre objectiu vital, és a dir, si som conscients cada matí, en llevar-nos, de la importància d’estar vius i de la motivació que ens fa vibrar davant la vida, allò que dona sentit als nostres dies, el que ens agrada fer… La nostra raó per viure, al capdavall.

Una vegada compresa l’actitud, et convido a reflexionar sobre la teva. És una primera aproximació al treball personal que faràs a mesura que avancis en la lectura d’aquest llibre. Per començar, simplement respon amb sinceritat, sense aclaparar-te gaire.

Marca amb una × l’opció escollida:

Una vegada completat el quadre anterior, reflexiona sobre com guies l’actitud dels teus fills i filles. Fes-ho també marcant amb una × l’opció que triïs:

Com veus, els nostres fills i filles ens necessiten per poder desenvolupar una actitud òptima cap a ells mateixos. Per això hem de treballar profundament, sense pressa, és a dir, sense voler una autonomia física i emocional prematura, ja que això només els portarà a tenir una actitud incorrecta davant la vida. Durant aquests dies, per començar, centra’t a no fer-los mal amb les teves paraules i a permetre que siguin ells mateixos, encara que això de vegades suposi per a tu un miler d’emocions que hauràs d’identificar, conèixer i equilibrar.

Valoració

És el valor positiu o negatiu que tenim de nosaltres mateixos. D’alguna manera, és la «taxació» que fem de nosaltres, i implica tenir consciència de les sensacions i emocions diàries que ens provoquen desassossec i felicitat, i també tristesa, apatia o inseguretat, amb l’impacte corresponent que totes aquestes causen en les nostres vides. Hem de tenir en compte que totes les emocions són bones i necessàries; estan al nostre cervell per algun motiu i formen part del nostre ésser. Estar sempre alegres i en calma no és el mateix que estar contínuament nerviosos i amb por.

L’autovaloració té a veure, doncs, amb el respecte o no que ens tenim i que mostrem davant la vida, és a dir, si ens acceptem tal com som o si estem en una lluita constant amb el nostre ésser.

L’objectiu d’aquesta valoració és, precisament, ser conscients de les nostres necessitats i aconseguir satisfer-les sense causar-nos dolor a nosaltres mateixos o als altres, i poder sentir-nos plens malgrat els moments de conflicte que la vida comporta. Si no som conscients de les nostres necessitats més internes, no tindrem resiliència davant les dificultats de la vida ni tampoc ajudarem els nostres fills i filles a tenir-la. Fomentarem, per tant, veure el got mig buit en comptes de mig ple. Encara que la dificultat hi sigui igualment, la manera de veure-la i suportar-la és radicalment diferent.

Perquè sigui òptima per a nosaltres, aquesta valoració ha de ser purament personal i implica autoconfiança, és a dir, poder fer i dir el que realment volem, i sentir-nos bé malgrat les nostres limitacions, que hem de conèixer per ser conscients de la mesura de totes les nostres capacitats. Si aquesta valoració no surt de nosaltres mateixos, sinó que ens donem el valor que els altres ens assignen, no ens estarem atorgant un valor vertader, sinó que desenvoluparem l’amor cap a nosaltres mateixos i la percepció de qui som en funció del que diguin o pensin els altres i de la pressió social, no de la realitat. Això ens portarà a fer o dir coses per por de perdre qui estimem (ja sigui parella, amics, pares…), i estarem deixant en mans d’altres persones el nostre benestar psicològic i emocional, en definitiva, la nostra vida.

La valoració positiva inclou gaudir del que fem fins i tot en moments difícils, perquè no ho farem per cap motiu concret ni per a ningú altre, sinó per decisió pròpia.

Dins la valoració trobem també l’autoimatge, la capacitat de veure’ns tal com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts, amb els nostres errors i els nostres encerts. L’autoimatge està en un moviment constant, però sempre dependrà de les experiències passades, que fan que tinguem concepcions adquirides, que, alhora, van creant la imatge que tenim de nosaltres mateixos quan assolim l’edat adulta. Encara que disposem de la capacitat de modificar-la mitjançant l’autoconeixement constant i el treball personal, el pes de tot el que hem viscut és la clau del procés.

Quan ens valorem positivament de veritat, creiem en el nostre dret a la felicitat, a ser respectats i a respectar els altres.

Una vegada entesa la valoració, et convido a reflexionar sobre la teva, tal com has fet amb el primer factor.

Marca amb una × l’opció que triïs. És possible que en algunes preguntes pensis que uns dies posaries que sí i d’altres que no. Quan et passi això, respira per decidir i marca la resposta que creus que és la predominant. Si continues sense tenir-ho clar, deixa-la sense contestar i torna-t’ho a plantejar d’aquí a uns dies:

Una vegada completat el quadre anterior, reflexiona sobre com guies la valoració dels teus fills i filles. Fes-ho també marcant amb una × l’opció que triïs:

Acceptar els defectes dels nostres fills és, avui dia, una de les qüestions més difícils per als adults. Sovint, confonem i etiquetem com a defectes qüestions que simplement no ens encaixen. Per exemple, veus com un defecte que la teva filla mai no es vulgui rentar les dents, quan, en realitat, no és un defecte, és part del desenvolupament i has de portar-ho de la millor manera possible i amb tanta creativitat com puguis per aconseguir fomentar un hàbit sense atacar la seva autoestima. Per això has de descobrir quins són els seus defectes reals sense que t’influeixin les expectatives, i has de saber acceptar-los i valorar-los perquè els teus fills aprenguin a fer el mateix. Durant els propers dies, esforça’t a fer aquest treball amb atenció.

Processament

Aquest tercer factor fa referència a la manera de processar la informació que tenim sobre nosaltres mateixos. Perquè puguem comprendre-ho de manera senzilla, és la part més cerebral de l’autoestima, ja que fa referència a aquesta zona no palpable, però que ens influeix en tots els aspectes de la vida. Consta dels valors, les projeccions, les expectatives i les creences que tenim, de l’opinió sobre diverses qüestions i de com integrem en el nostre cervell tota aquesta informació, i com, posteriorment, la posem en pràctica.

En el processament no només intervé la part racional del cervell, sinó també l’emocional. D’alguna manera, és com portem a un pla físic tot el que pensem, i això passa a convertir-se en el nostre estat anímic, en com ens sentim. Per això també depèn de la nostra manera de processar, que, al seu torn, està influïda per com ens valorem.

La teva essència i la teva identitat estan totalment lligades a la manera que tens de processar la informació, que et permet autoafirmar-te i saber qui ets, i et dona la llibertat de ser tu i de prendre decisions autònomes amb maduresa i seguretat emocionals. Quan tenim autoafirmació, som capaços d’expressar sentiments, pensaments, desitjos, pors i inquietuds, etc., sent assertius. En conseqüència, aquesta part cognitiva de l’autoestima ens proporciona equilibri i ens permet ser autònoms emocionalment i no dependre dels altres.

Una vegada comprès el processament, et convido a reflexionar sobre el teu, tal com has fet amb els factors anteriors.

Marca amb una × l’opció que triïs, tenint en compte sempre l’última versió de tu mateix, és a dir, l’actual. Fes-ho amb sinceritat i escolta aquesta veu interior que només tu coneixes i que habita en tu:

Quan hagis contestat, reflexiona sobre com guies el processament dels teus fills i filles. Fes-ho també marcant amb una × l’opció que triïs:

Per fer cada vegada més equilibrat el processament dels nostres fills, hem de deixar que prenguin decisions adequades a la seva edat. Sí, valorant que estiguin segurs i que no hi hagi cap perill, però deixant que puguin prendre-les, tenint en compte que, al cap i a la fi, és l’única manera que aprenguin a decidir i a conèixer el seu processament. Durant els propers dies, esforça’t a fer que els teus fills prenguin decisions adaptades a la seva etapa de desenvolupament. Fes-ho sense pressions ni judicis, ja que, si no, estaràs fent el contrari de fomentar una autoestima saludable.

Pràctica

Aquest quart i últim factor fa referència a com portem a la pràctica el que pensem i sentim. Es tracta, per tant, de l’actitud que adoptem en cada situació i dels passos que fem en funció de tot el que sentim, pensem i creiem.

En la manera de dur a la pràctica l’estima cap a nosaltres mateixos trobem l’autorealització, és a dir, sentir-nos o no realitzats en la nostra vida. D’això dependrà que tinguem una vida satisfactòria i profitosa i que aconseguim les metes que ens proposem, sempre en funció de les qüestions que ens resultin motivadores i importants, i tenint molt clar en cada moment amb què ens sentim realitzats i amb què no, atraient a la nostra vida el que considerem òptim i allunyant-ne el que no sigui bo per a nosaltres. Aquest acompliment necessita ajustar-se a cada etapa vital. Saber adaptar-lo és imprescindible per aconseguir que ens sentim realitzats de veritat. I això sempre dependrà de com ens hagin educat pel que fa a l’autorealització i a la realització de les nostres figures d’afecció.

Aquesta manera de portar a la pràctica els nostres pensaments es tradueix també en com cobrim les nostres necessitats més bàsiques: dormir o no dormir les hores que cal, menjar adequadament, ser conscients de la nostra respiració, etc., així com qüestions que requereixen constància, superació i esforç.

La nostra vida estarà completa a mesura que anem aconseguint aquests objectius que ens marquem d’una manera totalment personal, sense influència de ningú. Aconseguir-los és saludable per a la nostra autoestima i ens fa sentir orgullosos de ser qui som.

Els objectius de cada persona depenen de molts factors; també de quant ens deixem influir pels altres i de com d’allunyats estiguem de nosaltres mateixos, així com de la situació que tinguem en aquest moment. Per a una persona, un objectiu pot ser escriure un bon llibre (com és el meu cas), fet que suposarà que quan acabi d’escriure’l se sentirà realitzada, no només per l’esforç, la constància i la professionalitat, sinó també per l’impacte que pot generar en ella. En el teu cas, pot ser aprendre un nou idioma; quan el dominis, et sentiràs realitzat i et posaràs una altra meta en funció del teu moment vital.

Saber què ens fa sentir realitzats i ser capaços de portar-ho a la pràctica és el que ens permet connectar amb qui som i és on conflueixen tots els factors de l’autoestima que mobilitzen el nostre dia a dia.

Ara, has de reflexionar sobre la pràctica. Per investigar sobre el teu jo interior veritable, pren-te el temps que necessitis. Si ara no estàs llest per fer-ho, llegeix ràpidament les preguntes i fes l’exercici quan vulguis, sense

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X