El cervell de l'adolescent

David Bueno

Fragmento

cap-1

 

Introducció

L’Anabel es va aixecar del llit plena de ràbia. La tarda anterior havia discutit amb en Joan, aquell noi de l’institut que li feia tenir un nus a l’estómac i a qui al mateix temps considerava insuportable. Va passar per davant dels seus pares, que estaven preparant l’esmorzar, i, sense dir res, va sortir de casa donant un cop de porta. Els seus pares es van mirar angoixats. «Què li passa a la nostra filla? L’hi donem tot, però ella prefereix estar sempre amb les seves amigues a estudiar una miqueta més i treure millors notes... Què serà d’ella, si no posa seny? Què li passa a la joventut actual, que sembla haver perdut el nord?».

Quan va arribar a l’institut es va trobar amb la Rossi i la Paquita, les seves amigues «per a tota la vida», i amb en Rafa, que sempre anava amb elles perquè entre noies se sentia més a gust. Just en aquell moment es van creuar amb en Sebastià, que es va posar vermell en veure la Paloma, una altra de les seves companyes, una «motivada» que sempre portava els deures fets. L’Annabel es va adonar de la reacció d’en Rafa i va començar a riure. Només va callar quan els auriculars amb què estava escoltant música li van caure de les orelles, i els altres es van adonar que escoltava balades clàssiques; el que es portava en el seu grup era el rap que es ballava al carrer. Morta de vergonya, va desitjar no haver sortit del llit aquell matí.

Aquesta història, fictícia com els personatges que la interpreten, reflecteix alguns dels molts comportaments que associem amb una adolescència «típica», suposant que aquesta etapa de la vida tingui alguna cosa de típica. Pocs moments de la vida ens omplen el cervell amb records tan intensos com l’adolescència: grans alegries i profundes decepcions, ganes de triomfar i pors que obren bretxes aparentment insuperables, amor i ira, plaer i angoixa, empatia i rebel·lia. Expressions, paraules i sensacions contraposades que defineixen un període imprescindible i irrepetible de la vida. I encara que tots l’hàgim viscut d’una manera molt intensa, sovint ens costa entendre l’adolescència dels nostres fills i filles, o la dels nostres alumnes. Generació rere generació, hi ha una tendència a repetir una sèrie de laments a propòsit dels adolescents i els joves: han perdut els valors, no respecten les persones grans, els seus gustos s’han tornat superficials, són més impulsius i hedonistes, s’esforcen menys que nosaltres a la seva edat, són més inconscients i un llarg etcètera de lletanies semblants. Per consegüent, sovint hi ha qui pensa que, com a societat, estem abocats a l’abisme. Molts adults aparenten no entendre els adolescents i els joves, i els adolescents i els joves sembla que fan l’impossible per no entendre’s amb els adults.

Aquesta sensació, molt generalitzada, no és nova. És una tendència històrica que es repeteix inexorablement. Fa més de dos mil anys, Aristòtil, un dels grans pensadors de la Grècia clàssica, deia que «els joves d’avui no tenen control i estan sempre de mal humor. Han perdut el respecte als grans, no saben el que és l’educació i manquen de qualsevol moral». Plató, un altre dels grans filòsofs clàssics, afirmava: «Què està passant amb els nostres joves? Falten al respecte a la gent gran, desobeeixen els pares. Menyspreen la llei. Es rebel·len als carrers inflamats d’idees escabellades. La seva moral està decaient. Què serà d’ells?». Fins i tot Sòcrates va dir que «la joventut d’avui [...] és maleducada, menysprea l’autoritat, no respecta les persones grans i xafardeja mentre hauria de treballar. [...] Contradiuen els seus pares, fanfarronegen en la societat, devoren a la taula les postres, encreuen les cames i tiranitzen els seus mestres». Et sonen, aquestes opinions? Semblen tretes d’una tertúlia actual entre pares i mares d’adolescents, o entre els seus mestres, que es compadeixen els uns als altres per les actituds dels seus fills o alumnes.

I no només trobem aquestes opinions en els orígens de la civilització occidental. Confuci, un dels grans filòsofs xinesos, va deixar escrit: «Els joves i els criats són els més difícils de manejar. Si els tracteu amb familiaritat, es tornen irrespectuosos; si els poseu a distància, se’n ressenten». D’altra banda, el filòsof, poeta i filòleg alemany Friedrich Nietzsche, l’obra del qual, escrita durant la segona meitat del segle XIX, ha exercit una profunda influència tant en la història com en la cultura occidental contemporània, va afirmar: «Els joves són arrogants, ja que freqüenten els seus semblants, tots els quals, no sent res, volen passar per molt».

Aquestes idees sobre l’adolescència prenen de vegades camins furibunds. Permeteu-me un exemple en clau personal. Des de fa gairebé una dècada i mitja dedico una part considerable de la meva investigació i docència al tema de la neuroeducació, o neurociència educativa, com també se l’anomena. Consisteix a aplicar els coneixements en neurociència i en neurociència cognitiva —és a dir, com és, com es forma i com funciona el cervell— per comprendre com responem davant els processos educatius i com aquests influeixen en la construcció i la maduració del cervell. Per dir-ho més senzillament, es tracta d’entendre com aprenem, i de quina manera tot el que aprenem i com ho aprenem acaba influint en la construcció del cervell i, per extensió, en el nostre tarannà i com ens percebem. Durant l’últim trimestre de l’any 2020 vaig gaudir d’un permís parcial de la meva universitat per treballar com a assessor per a l’International Bureau of Education de la Unesco, període durant el qual vaig fer poc més de mitja dotzena d’informes sobre neuroeducació. Aquesta estada formava part d’un programa conjunt amb la International Brain Research Organisation, que el finançava, amb l’objectiu d’acostar aquestes dues disciplines acadèmiques —la neurociència i l’educació— en benefici dels nens, adolescents i joves de tot el món. L’últim d’aquests informes, que va servir de base per a la conferència plenària que vaig impartir en aquesta organització com a acte de clausura de l’any 2020, va tractar sobre els efectes que tenien les restriccions socials i el confinament a causa de la gestió de la pandèmia de la Covid-19 en els adolescents i els joves. El vaig fer a partir d’una cinquantena d’articles científics que s’havien publicat sobre el tema entre els mesos de juliol i desembre d’aquell any en revistes especialitzades. En aquests treballs científics, en què es van examinar adolescents i joves de tots els continents i de cultures i nivells socioeconòmics diversos, s’evidenciava un increment generalitzat, i en molts casos alarmant, d’ansietat i estrès, que afavoria comportaments de tipus depressiu en alguns i frustració i ira en d’altres.

Arran d’aquest informe, vaig publicar un article d’opinió a El Punt Avui en què reflexionava sobre la necessitat d’estar pendents dels estats emocionals dels adolescents i joves per reduir la sensació d’ansietat i estrès, ja que tots dos estats perjudiquen la maduració adequada del cervell i poden tenir conseqüències negatives a mitjà i a llarg termini. Després de la publicació d’aquest article d’opinió —en el qual l’única cosa que feia era argumentar i reflexionar sobre la importància dels estats emocionals per a la maduració equilibrada dels adolescent

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos