Poni (edició en català)

R.J. Palacio

Fragmento

poni-6

1

Va ser aquest cas que em va passar a mi amb un llamp el que va inspirar el papa a capbussar-se en la ciència de la fotografia, i així és com va començar tot.

El papa sempre havia tingut una curiositat innata per la fotografia perquè era originari d’Escòcia, i allà és un art molt cultivat. Durant un temps ho va provar amb la daguerreotípia. Això va ser just després d’instal·lar-se a Ohio, una zona amb moltes fonts salades (de les quals s’extreu un agent que es diu brom i que és un component essencial en el procés de revelat). Però els daguerreotips eren cars i donaven molt pocs beneficis, i el papa no tenia prou recursos per tirar endavant l’empresa. «La gent no està per gastar-se els diners en records tan delicats», deia. I per això es va fer fabricant de botes. «De botes se’n necessiten sempre», va dir. L’especialitat del papa eren les Wellington de canya alta i pell de plena flor, que portaven incorporat al taló un compartiment secret per guardar-hi el tabac o la navalla. La clientela el valorava molt, aquest detall, així que teníem moltes comandes de botes d’aquest tipus. El papa treballava a la caseta del costat del graner i un cop al mes baixava carregat de botes cap a Boneville amb la Mula, que és com es deia la mula que teníem a casa.

Però quan el llamp em va deixar gravada a l’esquena la imatge d’aquell roure, el papa es va tornar a interessar per la ciència de la fotografia. Ell creia que la imatge havia quedat fixada a la meva pell per les mateixes reaccions químiques que es produeixen en la fotografia. «El cos humà», em va dir mentre jo observava com barrejava uns productes químics que feien pudor d’ous podrits i vinagre de poma, «és un recipient que està ple de les mateixes substàncies misterioses i subjecte a les mateixes lleis físiques que totes les altres coses que hi ha a l’Univers. Si una imatge es pot preservar sobre el teu cos per l’acció de la llum, a través d’aquesta mateixa acció també s’ha de poder preservar sobre un paper». Per això ara ja no s’interessava pels daguerreotips, sinó per un nou tipus de fotografies en què s’havia de sucar el paper en una solució de ferro i sal i, després, a través de la llum del sol, s’hi traspassava la imatge en positiu des d’un negatiu sobre vidre.

El papa de seguida va dominar aquesta nova ciència i es va convertir en un professional molt ben considerat del «procés del col·lodió», que és com se’n deia, una disciplina artística que per allà era molt inusual. Era un camp arriscat on calia molta experiència, però en sortien unes fotografies d’una bellesa extraordinària. Se’n deien «ferrotips», d’allò que feia el meu pare. No tenien l’exactitud dels daguerreotips, però estaven imbuïts d’unes ombres subtils que els donaven un aire de dibuix al carbonet. Ell feia servir la seva pròpia fórmula per fer el sensibilitzador, i aquí és on entrava en joc el brom. Abans d’obrir un estudi a Boneville, al carrer del jutjat, va fer els tràmits per patentar-la. Al cap de poc els seus retrats en paper amb pols de ferro feien furor a tota la contrada, no només perquè eren infinitament més barats que els daguerreotips, sinó també perquè d’un sol negatiu se’n podien fer tantes còpies com es volgués. Perquè tinguessin un acabat encara més bonic, i per un suplement, el papa els tintava amb una barreja d’ou batut amb aigua i pigment de color que els conferia un realisme digne de veure. Acudia gent de tot arreu a retratar-se. Va venir fins i tot una senyora molt fina d’Akron a fer-se una sessió de fotos. Jo ajudava el papa a l’estudi ajustant la claraboia i netejant les pantalles d’enfocament. Alguna vegada fins i tot em va deixar polir-li les lents de retrat de llautó, i això que eren una inversió important i s’havien de manipular amb una delicadesa extrema. Les nostres circumstàncies havien canviat tant que fins i tot s’estava plantejant vendre’s el negoci de fabricació de botes, perquè deia que s’estimava més «l’olor d’aquelles potingues que la pudor dels peus de la gent».

I llavors, un dia, abans que trenqués l’alba, van arribar tres homes a cavall i un poni amb la cara blanca i la nostra vida va fer un tomb per sempre.

2

Va ser el Mittenwool, qui em va arrencar del son profund aquela nit.

—Silas, desperta’t ja d’una vegada. Venen tres homes a cavall —em va dir.

Mentiria si digués que la urgència de la seva veu em va fer saltar del llit a la primera. No va anar així. Em vaig limitar a remugar i vaig fer mitja volta. Em va haver de clavar un bon cop per espavilar-me, i això que per a ell és una proesa. Als fantasmes els costa molt fer segons quines maniobres, al món material.

—Deixa’m dormir —vaig replicar de mal humor.

I llavors vaig sentir que l’Argos udolava com un desesperat a baix i que el papa armava el rifle. Vaig mirar per la finestreta que tenia al costat del llit, però la negror era tan densa que no es veia res.

—En són tres —va dir el Mittenwool al meu costat, escrutant la foscor de l’altra banda del vidre.

—Papa? —vaig cridar mentre corria cap avall.

El papa ja estava a punt, amb les botes posades, mirant enfora per la finestra del davant.

—No t’aixequis, Silas —em va advertir.

—Encenc el llum?

—No. Els has vist, per la teva finestra? Quants són? —va preguntar.

—Jo no els he vist, però el Mittenwool diu que en són tres.

—Amb la pistola desenfundada —va puntualitzar el Mittenwool.

—Van amb la pistola desenfundada —vaig dir—. Què volen, papa?

El papa no va respondre. Ara ja els sentíem galopar cap a nosaltres. El papa va entreobrir la porta de casa amb el rifle a punt. Es va posar l’abric d’una revolada i es va girar cap a mi.

—No surtis, Silas. No surtis per res, passi el que passi —em va dir molt seriós—. Si van mal dades, arrenques a córrer cap a casa del Havelock. Te’n vas per darrere camps a través. Em sents?

—No deus pas voler sortir allà fora, oi?

—Tu agafa l’Argos —va respondre—. I no el deixis sortir.

Vaig agafar l’Argos pel coll.

—Però no deus pas voler sortir allà fora, oi? —vaig tornar a preguntar molt espantat.

En lloc de respondre va obrir la porta i es va aventurar cap al porxo, apuntant el rifle als genets que venien de dret a nosaltres. Era un home valent, el papa.

Vaig estirar l’Argos cap a mi i llavors em vaig esquitllar fins a la finestra per mirar enfora. Vaig veure com s’acostaven. N’hi havia tres, tal com havia dit el Mittenwool. Els seguia una quarta muntura, un cavall de guerra negre immens, i al costat un poni amb la cara de color blanc os.

Quan van ser més a prop van afluixar una mica el ritme, per respecte al rifle del papa. El que manava, un home amb un guardapols groc, va alçar els braços en senyal de pau mentre feia aturar del tot el seu cavall.

—Ei, mestre! —li va dir al papa, a poc més de deu metres del porxo—, pots abaixar l’arma, que vinc en son de pau.

—Primer abaixeu-les vosaltres —va respondre el papa, amb el rifle repenjat a l’espatlla.

—Jo? —va preguntar aquell home fent la comèdia de mirar-se les mans buides i girant el cap a dreta i esquerra. I llavors, com si fins aleshores no s’hagués

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos