Tots els núvols tenen un tul platejat, i el del núvol on vivia l’Iris Grey sempre estava enredat o ple de nusos. Sobretot perquè l’Iris i el seu gat-núvol, en Nim, sovint s’hi quedaven enganxats.

L’Iris va sospirar mentre penjava dels fils platejats com si fos una marioneta.

—Faré tard a l’Acadèmia del Cel… UN ALTRE COP!

Quan en Nim va aconseguir obrir-se camí entre el tul platejat a força de mossegades, la meteolandesa de deu anys amb un ull de cada color (un lila i l’altre blau) també es va poder alliberar.

—Un pèl més de pressa, Nim! —va demanar l’Iris mentre sobrevolaven Meteolàndia i passaven a tota velocitat pel costat de les muntanyes Borrufades, que estaven cobertes de neu—. Així ens podrem comprar alguna cosa per esmorzar al fornet Brioix Calentet!

En Nim va respondre amb un miol i un pet en forma de núvol petitó. El gat-núvol esclatava sovint, i l’Iris esperava, contra tot pronòstic, que el pet no provoqués una explosió més potent que la fes arribar encara més tard.

La nena es va agafar amb més força a l’esquena d’en Nim en veure que s’acostaven a la vall dels Vents, on les ràfegues d’aire els van sacsejar amb ben poca elegància. Aquesta part del trajecte sempre era MOLT agitada, i l’Iris estava segura que se li veien les calces, però tant li feia, perquè duia les seves preferides: unes calces amb estrelles brillants.

Per fi, el vent es va calmar i els turons es van obrir per revelar la ciutat de Celèstia.

Cases de totes les formes, un poti-poti de botigues peculiars i diversos carrers sense ordre ni concert s’entreteixien al voltant del bosc Baròmetre. Al mig del bosc s’alçava l’edifici més punxegut i resplendent: la Ciutadella del Sol, on els poderosos guardians del Sol alimentaven el GRAN i refulgent Gira-sol del cel, que il·luminava la Terra.

L’Iris va inhalar l’oloreta que feien els pastissos acabats de fer i el xarop tan dolç de lliri de neu que provenien del fornet Brioix Calentet, i es va preguntar si tindria PROU temps per comprar-se un esmorzar especial. Al cap i a la fi, encara no havien sonat les campanades de vent de l’Acadèmia del Cel, i ella no es podia resistir MAI a un brioix llampegant acompanyat d’una bona cullerada de melmelada de baies celestes.

L’Iris va guiar en Nim fins a baix, i quan creia que per fi aconseguirien aterrar amb suavitat per un cop, en Nim va esclatar a pocs metres de terra i l’Iris va sortir disparada, fent la croqueta fins a l’entrada del forn de pa.

—AH, IRIS! LA MEVA CLIENTA PREFERIDA! —va exclamar un home molt gros i alegre, que duia un davantal—. UN DIA D’AQUESTS ATERRARÀS DEMPEUS!

—Bon dia, Trum! —el va saludar l’Iris amb un somriure mentre es fregava el cul.

En Trum, el forner, era un meteolandès dels trons i tenia els punys tan grans com el tronc d’un arbre: eren perfectes per crear retrons potents, i TAMBÉ per pastar les masses.

L’Iris es va aixecar i es va acostar al taulell fent saltirons. Estava tot ple de pastissos amb una decoració espectacular i de pastes ben bufones que espetegaven, bombollejaven i regalimaven algun líquid. La nena va acariciar el gat-núvol quan ell es va apropar fins on era ella. Ja s’havia recuperat de l’esclat, però ara tenia els ulls enganxats al cul.

—ENCARA NO TENS MÀGIA, PETITA? —va preguntar en Trum, fent-li l’ullet. Cada dia li feia la mateixa pregunta, i la resposta de l’Iris sempre era la mateixa:

—No! Gens ni mica!

L’Iris Grey no era pas com els altres meteolandesos. Allà tothom tenia algun tipus de màgia molt poderosa —solar, de la neu, pluvial, del vent, dels núvols o dels trons i els llampecs—, però l’Iris no en tenia cap. De fet, a la seva família per part de mare ningú no tenia meteomàgia des de feia moltes generacions. L’Iris pensava que POTSER, amb sort, un matí es llevaria i, gràcies a algun miracle, apareixeria un petit RASTRE de meteomàgia. Però encara no havia creat mai ni una gota de pluja, ni cap bri de núvol, ni tampoc cap engruna de neu. Semblava que les ventositats d’en Nim eren més potents que la màgia de l’Iris, i això que només era un gat-núvol amb tendència a esclatar.

—BÉ, JA SAPS QUÈ EN PENSO, IRIS —va dir en Trum—. JO TROBO QUE TENS LA MILLOR MÀGIA QUE HI HA…

—De debò? —va preguntar ella, una mica confosa.

—TENS UN COR MOLT GRAN —va respondre, i es va dur la mà al pit.

La nena va esclafir a riure.

—Doncs potser tinc el cor gran, però encara tinc més gran la panxa, i ja li agradaria menjar-se tots els pastissets que teniu!

—QUIN ET VE DE GUST, AVUI? —va preguntar el forner, amb aquell cos ENORME inclinat a sobre del taulell.

—Hmm… —va fer l’Iris—. Pensava que volia un brioix llampegant, però després he vist AIXÒ. —Va assenyalar una fila de pastissets d’un blau molt viu que no havia vist mai.

—OH! SÓN UNA CREACIÓ NOVA QUE HEM FET ESPECIALMENT PER AL FESTIVAL DE L’ECLIPSI D’AQUESTA NIT! —va explicar en Trum.

—Encara millor! —va dir la nena, ben contenta.

Una dona amb la cara coberta de farina va aparèixer per la porta de la cuina i la va saludar amb la mà.

—Hola, Iris!

—Hola, Clas!

La Clas era la germana bessona d’en Trum. Era la que s’ocupava dels llampecs, i era molt i molt allargada, a diferència d’en Trum, que era molt rodó. Tenia la mà trencada amb els brioixos: els cuinava a la perfecció.

—Veig que t’has fixat en els pastissets tronadors! —va exclamar, emocionada i somrient—. Vols ser la PRIMERA meteolandesa a tastar-ne un?

En Nim, a qui d’alguna manera li havia sortit un segon cap de núvols, va miolar content.

—Em sembla que això és un SÍ de part de tots dos —va dir l’Iris, llepant-se els llavis.

En Trum va agafar dos pastissets blaus i els va servir sobre uns tovallons.

—DONCS AQUÍ HO TENS, PETITA —va exclamar—. CONVIDA LA CASA!

—Moltíssimes gràcies —va respondre l’Iris, que es va tornar a guardar les monedes celestes que li havia donat la mare aquell matí.

En Nim es va cruspir l’esmorzar d’una bona queixalada. GLUB! Però l’Iris va sufocar un crit de sorpresa quan el seu pastisset li va començar a trontollar a la mà. El forner va riure ben fort quan la pasta va produir un tro profund i va treure una goteta d’un xarop de color rosa per la part de dalt.

—NO PENSAVES PAS QUE ES DEIA PASTISSET TRONADOR PERQUÈ SÍ, OI? —va dir—. PROCURA MENJARTE’L ABANS QUE ENTRI EN ERUPCIÓ!

L’Iris el va mossegar ràpidament i va assaborir la dolçor de la melmelada de baies celestes i l’acidesa dels lliris de neu.

—Ashò ésh delishiós! —va exclamar, amb la boca plena.

NING-NANG! NING-NANG! NING-NAAANG!!!

—Són les primeres campanades de l’escola. Val més que m’afanyi! —va exclamar l’Iris, i es va menjar la resta del pastisset ben de pressa.

En Nim es va expandir fins que va ser ben bé de la mida d’un llit gran, i l’Iris li va saltar al llom.

—ENS VEIEM AL FESTIVAL DE L’ECLIPSI D’AQUESTA NIT? —va preguntar en Trum mentre li feia adeu amb la mà.

—Oi tant! —va cridar la nena—. En tinc moltes ganes! Serà el nostre primer eclipsi!

Però el que no sabia era que el seu primer eclipsi li canviaria la vida PER SEMPRE MÉS…

Abans de començar les classes, l’Iris va guiar en Nim a través del bosc Baròmetre per trobar-se amb els seus millors amics, en Nival i la Rosada, al Cercle de Meteopedres. Encara que el més normal era que només hi hagués en Nival, perquè la Rosada no era gens puntual.

—Estàs preparat per aterrar sense esclatar, aquest cop? —va preguntar l’Iris.

En Nim va fer que sí amb el cap i va miolar amb alegria. I aleshores va esclatar.

L’Iris va tornar a caure a terra fent tombarelles, i va aterrar de cul sobre un munt de flors platejades i brillants anomenades dalulús nevoses, que es van rebentar i van expulsar un munt de cuques peludetes amb ales blanques.

L’Iris va remugar i es va aixecar com va poder, preguntant-se quants blaus li haurien sortit ja al seu pobre cul. Estimava molt en Nim, però preferiria que esclatés una mica menys.

—Com a mínim he aterrat al lloc correcte.

Era al centre del Cercle de Meteopedres. L’Iris sempre havia sentit una connexió molt forta amb aquell lloc, malgrat que ella no tenia cap tipus de meteomàgia. Les sis meteopedres sempre havien estat allà, cobertes d’una molsa de color rosa fort i de floretes blanques minúscules. Cada pedra tenia un símbol molt singular gravat a la part frontal, que representava un tipus diferent de meteomàgia i l’instrument que s’emprava per canalitzar-la.

L’Iris sovint es preguntava quina mena de màgia hauria tingut ella. Li agradava imaginar-se fent servir una gran capa ondulada per produir la increïble màgia pluvial, com la Rosada, la seva amiga. També li semblaven divertits el tambor dels trons i la vara dels llampecs, però, és clar, com que era una mica maldestre, no tenia clar si una màgia tan eixordadora o elèctrica hauria estat l’opció més adient… Per no parlar del fet que, si volia aquesta màgia, hauria hagut de tenir un bessó dels trons o dels llampecs per completar l’equip!

NING-NANG! NING-NANG! NING-NAAANG!!!

Les segones campanades de l’Acadèmia del Cel van ressonar pel bosc i van despertar l’Iris del seu somni màgic de cop.

—Ui! Val més que m’afanyi i trobi en Nim!

Es va espolsar la roba i es va treure una cuca rebel de les que havien expulsat les dalulús, que se li havia ficat pel forat del nas.

—NIIIIIIM! On ets?! —va cridar, i aleshores va veure un munt de beines de núvol—. Hmm... Em pregunto si deu ser allà…

Va escorcollar entre les beines amb molt de compte; no les volia alterar. Dins de cadascuna d’elles hi havia un cadellet de criatura de núvol que estava llest perquè un meteolandès el triés el dia del seu primer aniversari i així es convertís en el seu company-núvol per a tota la vida.

Se SUPOSAVA que en Nim hauria d’haver estat el company d’algun meteolandès, però havia nascut amb un defecte estrany que el feia canviar de forma o esclatar sense cap avís. Quan l’Iris es va trobar el minúscul gat-núvol deambulant tot sol pel bosc, va decidir adoptar-lo. I com que cap dels dos no podia aportar res al món de la meteomàgia, eren la parella perfecta!

No va tenir sort amb les beines de núvol, així que l’Iris va acabar gatejant per un matoll de tiges MOLT ENGANXIFOSES i altes. Una d’elles es va trencar per la meitat i li va tacar tota la cara d’una gelatina espessa de color lila.

—ECS! —va cridar, mentre s’intentava netejar les galtes desesperadament.

—Iris? Ets tu? —va dir una veu que la va fer saltar de l’ensurt.

Un noi de cara simpàtica, cabells blancs arrissats i ulleres brillants de color violeta va aparèixer darrere seu amb en Nim en braços.

—He trobat un trosset del teu gat. —Li va dedicar un somriure tort.

—Nival! —va exclamar l’Iris—. En Nim ha tornat a esclatar! I, a més, estic coberta d’una cosa fastigosa que ha sortit d’aquella planta. No me la puc treure de sobre!

El nen es va fer uns copets a la barbeta i de l’orella esquerra li va sortir un rastre de floquets de neu, o, com en deia ell, PENSAFLOQUETS. Sempre passava el mateix quan rumiava.

—Ah, sí, és una ti

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X