El gat que estimava els llibres

Sosuke Natsukawa

Fragmento

cap-1

PRÒLEG

Aquí comença la història

Per començar, l’avi ja no hi era.

És una manera d’arrencar una mica brusca, però es tractava d’una realitat inamovible.

Era un fet tan ineluctable com que cada matí surt el sol o que al migdia ve la gana. Per més que tanqués els ulls o es tapés les orelles fent veure que no en sabia res, l’avi no tornaria. Davant un fet tan trist com aquest, en Rintaro Natsuki es va quedar quiet i sense paraules.

Vist des de fora devia semblar un noi impassible. Segurament a alguns dels assistents al funeral els va estranyar. I és que tenia un comportament massa serè per ser un estudiant d’institut que de cop s’havia quedat sense família. La seva figura, plantada en un racó de la sala de vetlla i amb el cap alçat per mirar la fotografia de l’avi, provocava fins i tot una certa inquietud.

Tanmateix, en Rintaro no era un noi gaire tranquil. Només era que li costava relacionar el seu avi, immòbil i amb aquell aire transcendental i allunyat del món, amb el concepte tan poc familiar de la «mort».

En Rintaro sempre havia pensat que el déu de la mort no podria interrompre fàcilment la vida quotidiana del seu avi, una rutina regular i monòtona que avançava a poc a poc, sense cap mostra de cansament o d’avorriment. Per això, el fet de veure’l allà estirat i sense respirar el feia sentir-se l’espectador d’una escena o d’una obra de teatre poc reeixida.

De fet, dins aquell taüt blanc l’avi no semblava gaire diferent de com havia estat normalment, fins al punt que a en Rintaro no se li va fer gens estrany imaginar que l’avi s’aixecava amb el seu «Som-hi!» habitual i, com si no hagués passat res, fins i tot posava el bullidor sobre l’estufa de querosè i preparava el te amb gestos experts. Però, malgrat aquest record tan viu, la realitat era diferent.

Per més temps que passés, l’avi no obriria els ulls ni agafaria la seva tassa de te preferida. Senzillament estava estirat dins el taüt, amb un posat impassible i una mica solemne.

A la sala continuava sonant ben fluixa la tediosa sonsònia dels sutres, mentre algunes de les persones que hi entraven i en sortien feien algun comentari a en Rintaro.

Per començar, l’avi ja no hi era. Aquesta certesa anava arrelant lentament al cor d’en Rintaro.

—Quina mala passada, avi!

Aquest mormol que per fi li va sortir dels llavis no va tenir cap resposta.

En Rintaro Natsuki era un alumne de batxillerat d’allò més normal i corrent. Més aviat baix, portava unes ulleres una mica gruixudes, era blanc de pell i força taciturn. No era gens atlètic, i no hi havia cap assignatura en què destaqués ni cap esport que li agradés. En resum, era un estudiant com tants n’hi ha.

Els seus pares s’havien divorciat quan ell era petit, i després la seva mare havia mort encara jove, de manera que en Rintaro havia anat a viure amb el seu avi en començar la primària. Des de llavors havien viscut tots dos sols. Aquesta circumstància hauria hagut de fer-lo sentir-se especial, però per a ell no era sinó un aspecte més de la vida tan anodina que feia.

Ara bé, amb la mort de l’avi la situació es complicava una mica.

Fos com fos, la mort de l’avi havia estat inesperada.

Un matí d’hivern especialment fred, en entrar a la cuina en Rintaro no hi va veure l’avi, que sempre es llevava molt d’hora. Quan, estranyat, va treure el cap a l’habitació d’estil japonès, encara en penombra, el va trobar estirat al futon sense respirar. Com que estava allà adormit com una estàtua i sense cap senyal d’haver patit, el metge del barri va anunciar que segurament se l’havia endut un atac de cor que no li havia causat cap sofriment.

—Ha estat una mort plàcida.

A en Rintaro li va estranyar aquesta expressió que ajuntava els conceptes de mort i placidesa. Va ser segurament l’única emoció que el va torbar en aquell moment.

De fet, el metge devia comprendre exactament les circumstàncies tan difícils en què es trobava en Rintaro, ja que al cap de ben poc va arribar d’algun lloc una parenta que es va presentar com la seva tieta.

Aquella dona de caràcter afable es va encarregar diligentment de tots els tràmits, des d’obtenir el certificat de defunció fins a organitzar el funeral i les altres cerimònies.

En Rintaro s’ho va mirar tot des de fora, però va pensar que, tot i no entendre gaire què passava, almenys havia de fer un posat una mica trist. Malgrat això, la seva imatge plorant desconsolat davant el retrat de l’avi no li semblava gaire natural. Era ridícula i falsa. No li va costar gens imaginar-se l’avi fent un somriure irònic dins el taüt, demanant-li que parés de fer comèdia.

Per això en Rintaro va acomiadar l’avi amb serenitat fins al final.

I, un cop el va haver acomiadat, davant els seus ulls, a més de la tieta que el mirava amoïnada, va quedar el negoci.

No és que arrossegués deutes, però tampoc no tenia prou valor perquè es pogués considerar una herència.

Es deia Llibreria Natsuki, i era una petita botiga de llibres de vell situada en un racó del barri.

—Natsuki, aquí hi ha llibres boníssims!

En Rintaro va sentir que li parlava una veu masculina.

—Sí, ja —va respondre ell breument, sense girar-se ni apartar els ulls de la gran prestatgeria que tenia al davant.

Era una prestatgeria imponent, que anava des de terra fins al sostre i que contenia una infinitat de llibres.

Una col·lecció extensíssima d’obres mestres d’arreu del món, de Shakespeare a Wordsworth, de Dumas a Stendhal, de Faulkner a Hemingway o Golding, se’l miraven des de dalt, dignes i majestuoses.

Tots els llibres eren antics, però no es veien gens fets malbé, segurament gràcies a l’atenció que l’avi els havia dedicat dia rere dia, sense plànyer-hi esforços.

L’estufa de querosè, també força antiga, cremava als seus peus amb una claror rogenca, però malgrat l’aparent potència de la flama, no feia gaire efecte i dins la llibreria feia una mica de fred. Tot i així, en Rintaro sabia que el fred que sentia no tenia a veure només amb la temperatura.

—De moment agafaré aquests dos. Quant és?

En sentir aquesta pregunta, en Rintaro va girar lleument el cap i va agusar la vista.

—Tres mil dos-cents iens —va respondre en veu baixa.

—Renoi, quina memòria! Com sempre.

Qui va fer aquest comentari amb un somriure era en Ryota Akiba, que anava al mateix institut que en Rintaro però feia un curs més.

Era un noi alt i prim, amb una mirada alegre i una desimboltura que demostrava la confiança que tenia en si mateix, però que no era pas desagradable. De fet, damunt les seves espatlles amples i fortes, desenvolupades a l’equip de bàsquet, hi havia un dels millors cervells del seu curs. A més, era fill d’un metge del barri i tenia tantes habilitats que era literalment el contrari d’en Rintaro.

—Aquests també són una troballa. —L’Akiba va deixar una pila de cinc o sis volums damunt el taulell de la caixa. Aquell noi tan dotat per als estudis i per als esports també era curiosament un gran lector i un dels pocs clients habituals de la Llibreria Natsuki—. Està molt bé, aquesta llibreria —va afegir.

—Gràcies. Pren-te el temps que et calgui i tria el que vols. Està tot en liquidació.

Pel to neutre d’en Rintaro, era difícil de saber si parlava de broma o seriosament.

L’Akiba es va quedar un moment en silenci.

—Em sap greu, això del teu avi —va prosseguir, en un to més sobri i sense deixar de mirar les prestatgeries com si hi busqués algun llibre concret—. I pensar que l’altre dia era aquí, llegint tan tranquil... Ha estat tan sobtat...

—Ja t’entenc.

Encara que hi estava d’acord, en Rintaro ho va dir com si fos una simple convenció social, sense mostrar gens d’empatia ni fer cap gest d’assentiment. Com si no s’hi hagués fixat gaire, l’Akiba es va tornar a girar per mirar en Rintaro, que tenia els ulls alçats cap a la prestatgeria.

—El que no comparteixo és que, tan bon punt s’ha mort el teu avi, hagis deixat de venir a l’institut sense ni tan sols avisar. Tothom està preocupat.

—Qui és tothom? No se m’acut cap amic que pugui preocupar-se per mi.

—Vaja, ets dels que no volen amics. Així et sents més lliure, oi? —va replicar l’Akiba de seguida—. Però el teu avi sí que s’amoïnaria. Potser de tan amoïnat que està encara no s’ha pogut convertir en buda i continua voltant per aquí. Això no es fa, a la gent gran!

Eren unes paraules dures, però en la veu de l’Akiba hi havia una preocupació carregada d’afecte.

Potser pel vincle que l’unia a la Llibreria Natsuki, aquell noi brillant patia per un perdedor com en Rintaro. A l’institut sovint li parlava amistosament, i el mateix fet que hagués anat a la llibreria justament en un moment tan difícil era una mostra evident de l’interès que l’Akiba tenia per ell.

L’Akiba es va quedar una estona observant en Rintaro, que no va dir res.

—Així, et trasllades? —va preguntar finalment l’Akiba.

—Segurament —va assentir en Rintaro sense deixar de mirar la prestatgeria—. La idea és que me’n vagi a viure amb la meva tieta.

—I on viu?

—No ho sé. I no és només el lloc. A ella no l’havia vist mai fins l’altre dia.

En Rintaro ho va dir en un to tan serè que costava interpretar el que sentia.

L’Akiba va arronsar lleument les espatlles i va acalar la mirada fins als llibres que tenia a la mà.

—I per això està tot en liquidació.

—Exacte.

—No hi ha cap altra llibreria amb un fons com aquest. Avui dia hi ha molt pocs llocs on tinguin les obres completes de Proust en tapa dura. I aquí és on vaig trobar L’ànima encantada, de Romain Rolland, després de molt temps buscant-lo.

—L’avi estaria content si et sentís.

—Si fos viu, encara el faria més content. Deia que ell i jo érem amics i em proporcionava tots els llibres que volia. L’apreciava molt. I ara de cop i volta em dius que et trasllades...

Aquestes paraules tan directes i sinceres de l’Akiba eren una altra fa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos