1

A manera d’introducció

Carmen Balcells em va canviar la vida. Ho he repetit moltes vegades, com si aquest fet fos una cosa extraordinària. I ho va ser, efectivament, per a mi, però no per a ella. Per a ella, canviar la vida dels seus escriptors, fer-la molt més digna i confortable, era una cosa ordinària. Entrava en el seu dia a dia, en la seva manera d’entendre la feina d’agent literària, si li queies bé o si considerava que tenies un mínim talent en el qual pagava la pena invertir.

Invertir en el talent dels creadors que representava formava part del seu negoci. Un negoci summament rendible, ja que sis dels seus representats —entre els quals hi havia dos dels més propers i més estimats, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa— van aconseguir el Premi Nobel. Expliquen que un dia, a la pregunta de García Márquez: «M’estimes, Carmen?», ella li va respondre: «No et puc contestar. Ets el trenta-sis coma dos per cent del total de la facturació». El sentit de l’humor aplicat als números, dels quals s’havia d’ocupar ella perquè els seus autors es poguessin dedicar a les lletres, va ser una constant. Solia referir-se a ella mateixa com a una administradora de finques literàries, una traficant de paraules i, fins i tot, una dona de paper. No es va comportar de la mateixa manera amb la llarga llista d’escriptors que va arribar a representar, però sí amb la majoria. Molts, a més de clients, van ser amics seus i els va organitzar dinars i sopars exquisits amb els plats predilectes de cadascun. De vegades cuinats per Lola Carmona, la persona que es va estar a casa de la Carmen més de cinquanta anys, i els arrossos amb bacallà de la qual entusiasmaven els García Márquez; altres vegades, pels millors cuiners, els més elegants i sofisticats del moment, com ara Ferran Adrià, del restaurant El Bulli, que va servir un menú memorable en homenatge a Mario Vargas Llosa, de pas per Barcelona després de rebre el Premi Nobel el 2010, o potser abans, perquè no era necessari arribar a conquerir el Nobel perquè Balcells organitzés un convit d’alta gastronomia en honor d’un autor. Quan el 1995 va aparèixer Tiempo de beleño, de Javier Fernández de Castro, la seva agent ho va voler celebrar al restaurant La Fuencisla de Madrid amb un àpat basat exclusivament en els ingredients esmentats a la novel·la.

Després de canviar-se de casa, va haver-hi autors a qui va deixar el pis que tenia al carrer barceloní de Benedicto Mateo, 24 —avui Benet Mateu—, del barri de Sarrià, per tal que poguessin escriure. Per allà van passar Antonio Rabinad —un novel·lista grandiós amb poca fortuna, que es va guanyar la vida com a llibreter de vell quan va tornar a Barcelona després d’una llarga estada a Veneçuela—, l’escriptor i guionista cubà Senel Paz, l’editor i llibreter colombià Ricardo Arango i Mario Vargas Llosa amb la seva segona esposa, Patricia, entre alguns més. D’altres es van refugiar a temporades a Santa Fe de la Segarra, convidats per l’agent, per trobar-hi la tranquil·litat necessària amb la intenció de treballar en un nou llibre, com ara Manuel de Lope.

Va celebrar amb molts de nosaltres els premis que vam aconseguir, i hi va convidar les nostres famílies i els nostres amics. Recordo que el 1995 vaig assistir, al restaurant Casa Leopoldo, al dinar que va oferir a Manolo Vázquez Montalbán, a qui es va estimar tant, quan va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. Pocs dies més tard em va tocar el torn a mi, en un sopar al Via Veneto, quan em van concedir el Premi Nacional de Narrativa.

Va organitzar festes majestuoses a casa seva del carrer Anglí i, més endavant, als pisos que va llogar al damunt del despatx de l’agència, a l’avinguda Diagonal, 580, amb motiu dels aniversaris dels seus autors més propers, Juan Marsé o José Luis Sampedro, o dels seus amics més estimats, Luis Feduchi o Luis Izquierdo.

Va atendre molts dels escriptors hispanoamericans de pas per Barcelona amb compliments diversos, en què no faltaven flors enviades als seus hotels ni taxis a la seva disposició —es va arribar a assegurar que en posseïa tota una flota—, que els esperaven a la porta. Els va prodigar totes les exquisideses gastronòmiques que li van semblar desitjables, tant als representats de feia poc, gairebé acabats de conèixer —com va ser el cas d’Isabel Allende el 1982, a qui va oferir un tiberi amb caviar iranià en abundància, «como nunca antes había visto»,[1] segons explica ella mateixa—, com als més veterans en els seus afectes, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Nélida Piñón, gairebé sempre allotjada a casa de la Carmen, o Carlos Fuentes.

Va donar «beques», perquè es poguessin dedicar a acabar obres ja iniciades, a autors desconeguts en els quals va confiar, i ajudes mensuals a d’altres de coneguts que passaven dificultats, i no sempre a compte de drets futurs.[2] En tots dos casos, sovint no va recuperar els diners subvencionats, bé perquè el llibre, un cop acabat, no va trobar editor, o bé perquè les quantitats sufragades no tinguessin la possibilitat de retorn i fossin considerades un regal. El fet de perdre aquells diners tant se li’n donava; però sí, en canvi, el que suposava de fracàs creatiu per part dels escriptors. La quantitat gastada en la inversió, que hauria pogut obtenir guanys o pèrdues, com qualsevol altra, això rai.

En algun cas, el mer oferiment ja va ser un èxit rotund, com ara l’arribada a Barcelona de Mario Vargas Llosa, que s’ha repetit tantes vegades. Expliquen que Balcells va garantir-li un sou pagat per l’agència perquè deixés el Queen Mary College, on ensenyava literatura hispanoamericana, abandonés Londres, s’instal·lés a Barcelona i es pogués dedicar en exclusiva a escriure. No obstant això, segons testimoni del mateix Vargas Llosa,[3] encara que li va fer cas i es va traslladar amb la seva família a Barcelona, no va rebre cap estipendi fix, els cinc-cents dòlars tantes vegades citats, de part de la seva agent. En canvi, m’assegura que, gràcies a Balcells, va poder començar a viure folgadament dels drets d’autor, ja que ella es va ocupar de situar-lo en el mercat editorial, com corroboren els biògrafs del novel·lista.[4]

L’oferiment al futur premi Nobel sí que va marcar un precedent, que en aquest cas, a Balcells li va sortir rodó. Manuel Vázquez Montalbán es va referir amb ironia a la feina de l’agent, que va consistir en:

El empeño prometeico de robarles los autores a los editores para construirles la condición de escritores libres en el mercado libre. Hasta Carmen Balcells, los escritores [...] firmaban contratos vitalicios con las editoriales, percibían liquidaciones agonizantes y, a veces, como premio, recibían algunos en especie, por ejemplo, un jersey o un queso Stilton. Muchos escritores padecían el síndrome de Estocolmo con respecto a los editores, y se cuenta que un famosísimo y hoy venerado gran autor catalán se amoscó cuando le ofrecieron un cheque en blanco y prefirió seguir en régimen de producción esclavista. Demasiado dinero. El oferente no podía ser serio.[5]

En efecte, crec que cap agent ha defensat els seus autors d’una manera més aferrissada i decidida ni ha lluitat més perquè els contractes entre escriptors i editors no suposessin una cadena perpètua per als primers, ja que en algunes editorials s’exigia que els autors cedissin els seus drets per a tota la vida i, en d’altres, els contractes eren inexistents o no es complien, com em passava a mi.

Quan el 1979 Magdalena Oliver es va posar en contacte amb mi des de l’Agència Balcells per preguntar-me si volia que em representessin i acordar una cita amb la Carmen, em va demanar que hi portés els contractes que havia signat fins a aquell moment. En aquella època, la relació amb el meu editor, el després tan enyorat Alfonso Carlos Comín, era tan bona com econòmicament nul·la. Amb les seves habilitats de seductor i la gràcia híbrida del seu discurs —cristià entre els marxistes i marxista entre els cristians— m’havia convençut perquè jo no reclamés les quantitats que l’editorial Laia em devia des del 1975, l’any que va aparèixer Te deix, amor, la mar com a penyora, que es va reeditar sense parar durant aquella època. Me’n va persuadir dient-me que, d’aquella manera, jo estava ajudant altres companys meus, els llibres dels quals es podrien publicar encara que no es venguessin, ja que jo tenia la fortuna d’haver aconseguit tot el contrari. Recordo perfectament la cara que va posar la Carmen quan l’hi vaig explicar. Recordo primer el seu somriure, i després la seva rialla franca i el meu desconcert. En aquells moments —un matí de dilluns de finals de març que ja apuntava maneres primaverals— no vaig saber interpretar si el seu somriure entre irònic i condescendent el provocava la meva ingenuïtat —li vaig explicar el que passava amb els meus contractes, convençuda de les bondats de la justícia distributiva que Alfonso Carlos Comín exercia a l’editorial—, o bé si la riallada que va arribar després del somriure que m’havia dedicat mentre li descrivia la meva situació la motivava per endavant l’editor, imaginant-se la cara que posaria quan ella li digués que a partir d’aquell moment s’entendria amb l’agència i no amb la beneita del cabàs que era jo.

El dia que la vaig conèixer, la Carmen no va desplegar les seves habilitats hiperactives, que tantes vegades vaig poder observar després i que tan admirats solien deixar els que la visitaven, ja que era capaç de donar ordres, atendre trucades, reclamar la presència immediata d’algun dels seus empleats, i tot això sense deixar d’escoltar-te amb sol·licitud,[6] prenent notes als seus quaderns grocs, on apuntava l’estratègia que havia de seguir en cada cas. En el meu, naturalment, la va encertar. Des d’aleshores no només vaig cobrar drets d’autor pels dos llibres de narracions publicats a Laia, sinó també per tots els que publicaria fins al dia d’avui. A més, a partir d’aquell moment, i a causa d’aquelles afinitats misterioses que sorgeixen de manera espontània entre les persones, em vaig convertir en amiga de Carmen Balcells. He de dir, tanmateix, que abans vaig passar algunes proves.

En aquella primera visita al seu despatx de l’agència, em va preguntar de manera directa, una de les seves característiques, sense el més mínim circumloqui, pels meus orígens, pels meus pares. «Ets de bona família?», em va etzibar de cop i volta. Després va voler conèixer el meu estat civil, com se’n deia aleshores, on vivia i de què, a més de les meves aficions. Temps després vaig tenir ocasió de comprovar que la Carmen ho volia saber tot de totes les persones que li interessaven mínimament, a causa d’una enorme curiositat innata, la mateixa que la portava a agafar el telèfon quan sonava a qualsevol hora, perquè no podia suportar no assabentar-se de qui trucava i per a què, no fos cas que aquella trucada li pogués canviar la vida. Li calia abastar-ho tot, controlar-ho tot, i no permetia que se li escapés ni el més mínim detall.

De vegades, durant les entrevistes de feina per seleccionar empleats o col·laboradors, feia alguna pregunta que deixava descol·locat el personal. A Jorge Manzanilla li va demanar que li concretés «quin era el seu ancoratge en l’angoixa universal».[7] Pel que sembla, aquella qüestió tan important era una pregunta que en el seu dia li havien fet a García Márquez, o que potser García Márquez, amb el seu sentit de l’humor particular i enginyós, li havia explicat a Carmen Balcells que algú li havia fet. He pogut esbrinar que la frase apareix en una carta de García Márquez a Alfonso Fuenmayor, datada precisament a Barcelona.[8]

En el meu cas, llevat d’allò de si era de bona família, que em va xocar i que també li vaig sentir preguntar alguna altra vegada a persones ben diverses, i fins i tot a algunes conegudes i reconegudes, com ara l’editor Emiliano Martínez, l’interrogatori no va incloure res que fos extravagant. Ni tan sols va intentar esbrinar quins eren els meus escriptors predilectes, com ho faria amb Laura Freixas[9] quan va entrar a l’agència encara molt jove, o quins eren els motius que m’impulsaven a publicar, com li passaria a Rosa Montero.[10] Les meves respostes li degueren semblar apropiades, i al cap d’unes setmanes em va convidar a sopar amb el meu marit a casa seva, a prop d’on vivíem nosaltres en aquella època. La Carmen hi havia convidat també altres escriptors, més que amics, clients seus, com va emfasitzar fent molta xerinola mentre me’ls anava presentant.

No sé si aquella invitació incloïa una altra prova o tal vegada ja només mitja. Per part meva, vaig haver de vèncer la meva timidesa infinita i parlar amb el comensal que em va tocar al costat, Lluís Palomares, el marit de la Carmen, una persona estupenda i un gran lector, amb el qual em vaig avenir de seguida i a qui després vaig estimar molt. Aquell dia ja em va semblar que la relació entre la Carmen i en Lluís més que matrimonial era fraternal, amb el que això implica de vegades de diverses i variades crueltats, més o menys evidents segons l’ocasió, una cosa que vaig poder anar constatant al llarg de més de trenta anys d’amistat.

Escriure sobre una persona que s’ha convertit en personatge no és fàcil, i menys encara sobre algú que ja en vida ha estat considerada un mite, perquè existeix la temptació de caure en l’hagiografia, cosa que, naturalment, miraré d’evitar. La Carmen va tenir moltes virtuts, i bastants defectes, per molt genial que la consideressin alguns. Jo la primera. Tot i que ja se sap que els genis no ho són, vistos pels seus ajudants de càmera; però aquesta no va ser la meva funció pel que fa a la senyora Balcells. Per exemple, Glòria Gutiérrez, que des del 1983 ha treballat a l’agència exercint diversos càrrecs de responsabilitat, assegura que Carmen Balcells podia ser desconcertant perquè els genis ho són. Com a tal, conjuminava «una intel·ligència enorme amb una capacitat d’improvisació extraordinària i una estratègia peculiar».[11]

Carina Pons, una altra peça fonamental de l’agència, posa l’accent en la seva gran intel·ligència: «Quan tu hi anaves, ella ja hi havia anat i n’havia tornat dues vegades».[12]

El periodista Héctor Feliciano m’assegura: «Ella veia tot el camp. Veia els arbres i el bosc. La seva perspectiva era extraordinària i diferent de la de qualsevol altre agent».[13]

Juan Luís Cebrián destaca també la seva intel·ligència i perspicàcia.[14]

Gonzalo Suárez, que va conèixer l’agent durant els primers anys seixanta, quan començava, la qualifica de geni i assegura en una entrevista d’Imma Tubau que «Carmen Balcells es un emperador romano con todo lo que el cargo conlleva. Hay que serlo para llevar a cabo todo lo que ella ha hecho».[15]

Puc donar fe que, en efecte, tenia qualitats genials; de fet, sense aquestes qualitats no hauria arribat fins on va arribar. En una de molt important coincidia amb Picasso: en la capacitat de captar i d’absorbir dels altres —en el cas de Picasso, de les obres dels altres, com de les del pobre Georges Braque, de qui va libar la seva etapa cubista— i en el cas de Balcells, dels escriptors en general. Diguem que l’agent libava del comportament, les idees, les ocurrències, les reaccions, etcètera, dels punts que més li cridaven l’atenció, els més rellevants i interessants, per tal d’assumir-los un cop passats pel seu filtre particular.

García Márquez, per exemple, no va representar únicament el 36,2 per cent de la facturació de l’agència, sinó també una cosa molt més important: el mirall en què la Carmen es va mirar moltes vegades, i en aquell mirall hi destacava el sentit de l’humor, la capacitat de sorprendre, de trencar l’expectativa de l’interlocutor, la seguretat no exempta d’una certa arrogància i, molt especialment, la fascinació pel poder i per aquells que l’exerceixen.

A més a més d’aquests aspectes, n’hi un altre que, segons el meu parer, García Márquez va potenciar i sobre el qual tornaré més endavant: les creences supersticioses de Balcells, que abans del seu tracte amb ell o bé no en tenia o bé, si és que en tenia, s’havien mantingut absolutament amagades i arraconades a les golfes, ja que cap de les persones a qui he preguntat sobre aquest particular, i que van conèixer l’agent durant la seva primera etapa com a tal, vinculen el seu interès per l’esoterisme amb dates anteriors al 1965, l’any que va iniciar la seva intensa relació amb l’autor colombià i la seva família.

Es podria pensar que la llista de coincidències que he enumerat més amunt eren fruit exclusivament de la influència, d’una imitació voluntària i molt conscient de l’autor que Balcells admirava amb una veneració total i que considerava, per sobre de la resta dels seus representats, el geni[16] —tal com em va contestar quan li vaig demanar que me’l definís, a l’entrevista que el 1982 li vaig fer per a la revista Quimera;—[17] tanmateix, em fa l’efecte que no és així, que en tot cas es tractava d’un aprenentatge del mètode.

Carmen Balcells va aprendre moltíssim de García Márquez perquè atresorava en la seva manera de ser els ingredients de la particular cuina de l’autor de Cien años de soledad, que es van veure refermats amb el seu tracte constant. Goso suggerir que, si Balcells no l’hagués arribat a representar i no hi hagués establert una relació tan íntima, el seu comportament hauria estat diferent. Per la seva banda, sense Balcells ell també hauria estat un altre. Així ho assegura Gerald Martin:

No es extraño que Carmen Balcells adquiriera tanta importancia en su vida: se convirtió en su agente en muchos más sentidos de los que implica el mero hecho de negociar sus contratos con las editoriales. Ella lo ayudó, sin lugar a dudas, a llevar a cabo la posibilidad de ser, en la medida de que es capaz de serlo cualquier ser humano, «el dueño de todo su poder».[18]

A la mort de García Márquez, Balcells va declarar a l’Agència EFE que la desaparició de l’escriptor generaria una nova religió i, fins i tot, per primera i única vegada en la seva vida, va publicar un breu article en un diari: «Ha nacido el gabismo», inclòs a La Vanguardia.

Espero que la vida me alcance para adorarlo y disfrutar de los primeros milagros. Seguro que hará cosas extraordinarias. Yo prometo avisarles si la primera cosa que le he pedido esta madrugada me la concede. Si hay fe, las cosas más inverosímiles suceden.[19]

Ella també feia broma amb mi sobre els miracles que faria després de la seva mort per a la causa de la seva beatificació, de la qual m’hauria d’encarregar jo. El primer miracle de Carmen Balcells va ser que l’agència no es tanqués ni es vengués, sinó que continués funcionant, i que, a més, el seu fill Lluís Miquel es fes càrrec de la seva continuïtat amb el mateix equip i sense que els autors més importants en desertessin, com alguns pronosticaven. Ben al contrari, des de la mort de la seva fundadora, l’agència ha incorporat noms nous: Alejo Carpentier, Luis Sepúlveda, Jaume Cabré, Maria Climent, Juan Jacinto Muñoz Rengel, Belén López Peiró, José Morella…, i segueix lluitant, com ho va fer Balcells, per la defensa dels drets d’autor i la dignitat de la feina dels creadors.

2

La creació d’un mite

LA PERSONA I EL PERSONATGE

D’una banda, sóc corpòria, terrenal, pràctica, apassionada, exigent, generosa, i de l’altra, irracional, generadora inconscient del mite que acompanya la meva vida d’heroïna de llegendes mítiques. He estat, per tant, agent amb llicència per matar, sí, però en realitat només amb el desig interior de ser Alícia al país de les meravelles o una princesa medieval, i he vessat llàgrimes en les batalles, he regat meravelles amb guaranà i risotto, he estimat els autors sense càmeres ni micròfons, i he evadit pors amb mil roses literàries. I ara contemplo la vida de paper i em pregunto si aquesta Carmen superada, transfigurada i eterna sóc jo. Potser, si no ho sóc, voldré somniar de ser-ho. Aquest serà el repte per al futur.[1]

D’aquesta manera, amb aquestes paraules, una mica exagerades i redundants, com a pròpies, es descrivia Carmen Balcells a ella mateixa en la lliçó magistral pronunciada al saló d’actes del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb motiu de la concessió del doctorat honoris causa. En aquell moment, ja septuagenària, estava segura que el seu personatge ja havia sobrepassat la seva persona, i que era a causa de la seva condició mítica —curiosament, repeteix dues vegades el concepte— que li acabaven d’atorgar aquella distinció.

Per tal que una persona es converteixi en personatge fan falta una sèrie d’ingredients que no tots els humans porten a sobre, a més d’un conjunt de conjuntures favorables per desenvolupar-los i manifestar-los. La persona de Carmen Balcells, que atresorava els primers, per intel·ligència, voluntat i intuïció extraordinàries, no hauria pogut arribar a ser el personatge de la superagent, sens dubte la més important de les lletres hispanes, sense que en el seu camí es topés amb una sèrie de cruïlles claus. Saber triar en cada moment la millor ruta per la qual continuar va ser, sens dubte, el punt de partida del seu èxit. D’aquesta manera, des dels seus inicis als anys seixanta es va entestar a aconseguir per a tots els escriptors, i no només per als seus representats, contractes dignes, sense les clàusules draconianes que els lligaven a un editor per a tota la vida. I molt més endavant, cap a finals dels noranta, quan ja havia consolidat l’agència i era una dona poderosa, precisament gràcies a les seves bones relacions amb el poder, va aconseguir que s’aprovés una norma fiscal (Reial Decret 214 del 5/II/99, article 6, apartat 3) que permetria que els escriptors tributessin pel drets d’autor de manera fraccionada, segons els llibres venuts i no de cop en un sol exercici, per les quantitats percebudes com a bestreta.

Moltes vegades m’he preguntat si tots dos èxits s’haurien pogut portar a terme sense l’ambició del personatge, únicament amb la tenacitat de la persona, i em sembla que no. Per aconseguir que els editors estiguessin disposats a acceptar les condiciones imposades per l’agent, a Balcells li calia, em fa l’efecte, deixar de banda la seva persona i entrar a la lliça revestida amb el pontifical de les àmplies vestimentes del seu personatge.

Una vegada, a propòsit de les clàusules d’un contracte meu amb l’editorial Planeta, vaig assistir a l’espectacle, no en puc dir d’una altra manera, que van protagonitzar José Manuel Lara, el fundador de Planeta, i Carmen Balcells. Més que una reunió —per cert, interrompuda per un seguit de trucades telefòniques importants, qui sap si presumptament casuals, com la del rei Joan Carles i la del capità general de la IV Regió Militar, que la seva secretària li anava passant a Lara—, aquella trobada em va fer l’efecte de ser la de dos taurons en una batalla singular. L’agent, amb rotunditat, defensava que els drets audiovisuals n’havien d’estar exclosos, i l’editor s’entestava en tot el contrari. Balcells adduïa, perquè no hi constessin, que aquells drets pertanyien a un altre àmbit diferent del literari i que, arribat el cas, se’n podria formalitzar un contracte nou, però que era inadmissible una cessió total, etc., etc. Lara s’entossudia a assenyalar que, atès que l’obra de la qual es parlava, Joc de miralls (que en castellà es va traduir com a Por persona interpuesta), havia guanyat el Premi Ramon Llull, es devien, en conseqüència, respectar les condicions mantingudes a les bases. I Balcells repetia que aquelles condicions eren inacceptables.

Jo contemplava l’escena amb un estupor creixent, mentre m’adonava que el que s’hi dirimia no era, en el fons, els drets de les presumptes i més que remotes possibilitats que la meva novel·la fos portada al cinema, sinó dues postures, dos punts de vista diferents al voltant dels drets d’autor. Era la lluita per la defensa d’aquells drets el que havia convertit Balcells en un personatge, en certa manera invencible, al qual el mateix Lara admirava, respectava i fins i tot, potser, com tants altres editors, temia. Ja gairebé a punt d’amainar veles, Lara, que tan bé devia conèixer l’agent, li va dir: «El que passa és que tu no folles». El que va passar llavors era previsible. La Carmen es va posar a plorar. Va plorar desconsolada i en silenci durant una bona estona. El tret de Lara, tan precís com intolerable, anava dirigit a la persona, no al personatge.

De vegades la persona aflorava, per descomptat sense avisar, en moments intempestius com el que acabo d’al·ludir. Però no sempre, ja que el personatge aconseguia amagar la persona vulnerable, insegura i infeliç al darrere de la invulnerabilitat, la seguretat i la felicitat, o potser, millor, de la pseudofelicitat que provoca el triomf. Quan el 1982 li vaig preguntar si era feliç, em va contestar rotundament: «No», sense pensar-s’ho ni un segon ni afegir-hi cap matís. Em vaig quedar tan perplexa que a continuació vaig voler saber què era per a ella la felicitat: «Equilibri. Un conjunt harmònic d’ingredients». I vaig insistir amb una altra pregunta:

—Quan contractes per a Mario Vargas Llosa, per exemple, uns drets suculents i unes condicions magnífiques per a l’edició de La guerra del fin del mundo, no ets sents feliç?

La resposta que em va donar aleshores em sembla que hauria estat la mateixa si li hagués fet la pregunta trenta anys més endavant:

—Feliç no és la paraula. Em sento satisfeta. La felicitat és un equilibri, és una altra cosa, és la perfecció: rebre a casa teva els amics sense que hi hagi friccions ni estridències de cap mena, tenir una relació amb el teu marit que es mantingui al llarg dels anys… i que la relació amorosa sigui amb el teu marit i tenir uns fills adorables i torna-hi![2]

Un concepte de felicitat pel que feia a la família molt d’acord amb l’educació rebuda per Balcells, petitburgesa, amb les expectatives que, en aquest sentit, va considerar que no s’havien complert i que ja no es complirien mai. Crec que Esther Tusquets ho capta molt bé a la seva estampa sobre l’agent:

Creo que Carmen, aunque haya conseguido dinero, prestigio y poder, no ha estado nunca enteramente satisfecha […], y no se resigna a carecer de algunas cosas que sabe no tendrá nunca, o a no lograr ser alguien que no va a ser nunca.[3]

Va ser el personatge i no la persona, naturalment, el que va donar peu al mite. Un mite que es va anar construint a mesura que els èxits de Balcells anaven sent coneguts i que els seus representats els esbombaven als quatre vents per diferents llocs del planeta. García Márquez va contribuir, sens dubte, a la seva difusió, gràcies a la propaganda. No hi ha cap mite que es consolidi sense grans dosis de publicitat, això està clar.

La premsa es va fer ressò sobretot d’una sèrie de frases de l’autor de Cien años de soledad sobre la seva agent, alguna amb voluntat d’eslògan lapidari, com la que des del 1975 es podia veure al despatx de Balcells, escrita de pròpia mà de Gabo: «El sueño de mi vida es poner una agencia literaria y tener un autor como yo». Però potser més que aquella, només coneguda i després divulgada pels que visitaven el sancta sanctorum de Balcells, les que van ajudar a consolidar el personatge de l’agent van ser les que el colombià difonia. Una, potser la més citada, procedeix d’un dels seus articles: «Una tontería de Anthony Quinn»:

Me gusta decir cuánto dinero gano y cuánto pago por las cosas, porque sólo yo sé el trabajo que me cuesta ganármelo, y me parece injusto que no se sepa. La única excepción a esta norma es que nunca hablo de dinero con los editores y los productores de cine, porque tengo un agente literario que habla por mí mejor que yo; primero, porque es mujer, y después, porque es catalana. Muchos editores la detestan por la ferocidad con que defiende los centavos de los escritores, sobre todo de los jóvenes y más necesitados, y el día que no la detesten empezaré a sospechar que se pasó al bando contrario.[4]

Avui la pàgina web de l’agència reprodueix aquesta citació, obviant, per motius evidents, les frases finals, com a referència clau, al costat d’una fotografia de Carmen Balcells.

A més a més, arran de la seva estada a Barcelona, García Márquez hauria d’assenyalar que Carmen Balcells li resolia totes les necessitats; i el mateix passava amb les de Vargas Llosa durant la seva etapa barcelonina, cosa que corrobora Núria Rodríguez, que per delegació de la Carmen era moltes vegades l’encarregada de solucionar qualsevol problema:

Els García Márquez trucaven si se’ls havia trencat la caldera de la calefacció i nosaltres ens encarregàvem d’enviar-hi algú per arreglar-la; o trucaven perquè els aconseguíssim uns bitllets d’avió o la reserva d’un restaurant… Ens ocupàvem també de tot això.[5]

El fet que l’agent ho resolgués tot, principalment els aspectes de la intendència, una cosa sobre la qual la vaig sentir presumir moltes vegades, contribuiria al seu mite i l’agegantaria, especialment a partir del moment que un altre escriptor molt popular, Manuel Vázquez Montalbán, s’hi referís primer a la premsa, el 1974, només com a «superagente literaria 007», encara sense llicència «para matar como James Bond», com afirmaria després, però disposada a buscar-li a Mario Vargas Llosa, quan tornés a Barcelona, després de la seva marxa al Perú el 1974, un «piso anónimo» on poder escriure.[6]

A més, amb motiu que el rei Joan Carles atorgués a Carmen Balcells la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, Vázquez Montalbán va publicar a El País un article molt encomiàstic i a la vegada divertit, del qual, crec, val la pena citar un fragment:

Mis relaciones profesionales con ella arrancan del día siguiente en que gané el Planeta (1979). […] Mi demanda de auxilio espiritual a Carmen tuvo algún antecedente: por ejemplo, cuando publiqué en 1972 Yo maté a Kennedy, […] Nuestra segunda relación la establecí yo al opinar humorísticamente en la prensa que Carmen Balcells era una superagente literaria con licencia para matar como James Bond, y a pesar de lo arriesgado de mi afirmación puedo testimoniar que no sufrí ningún atentado y, si no recuerdo mal, jamás Carmen ha iniciado una conversación conmigo previa presencia de una pistola sobre el tablero de la mesa. No todos pueden contar lo mismo, porque la leyenda Balcells insiste en que Carmen puede ser peligrosa cuando se cala el incorrupto sombrero de fieltro gris de Humphrey Bogart, obsequio de Terenci Moix, saca del cajón superior de la mesa de su despacho la pistola de cadete del Leoncio Prado que le regaló Vargas Llosa antes de no ser presidente del Perú o vence la tentación de apretar el resorte que abre la fosa de los cocodrilos bajo los pies del negociador que perdió el favor del mar. Ese resorte, insisten mis informantes, se lo propició Juan Marsé, procede de una subasta de los bienes virtuales de Fu-Manchú y constituye la más deseada amenaza que moviliza el masoquismo de los negociadores, deseosos de caer en el abismo y aliviados cuando salen del despacho sin mordeduras. Tan contentos salen, que están dispuestos a contratar la guía telefónica de Cuenca en formato de fascículos, CD-ROM y camisetas estivales.[7]

D’altra banda, precisament el fill de Vázquez Montalbán, Daniel Vázquez Sallés, empleat de l’agència durant tres anys i autor del llibre dedicat i adreçat al seu pare, Recuerdos sin retorno, traça un retrat despietat de l’agent i assegura que els escriptors van ser els primers responsables de la mitificació de Balcells:

Vosotros fabricasteis el personaje. Vosotros lo hicisteis inmune al dolor. Vosotros le disteis la impunidad. Vosotros la convertisteis en una diosa con el poder de convertir a sus empleados en siervos. Vosotros hicisteis de su mesianismo una virtud maliciosa. Había, en vuestra necesidad de lograr el primer puesto de sus atenciones, una competitividad insana e infantil. Los escritores mimados que formabais parte de la Agencia Literaria Carmen Balcells competíais no sólo por ganaros el corazón de Carmen, sino por lograr el título de favorito en un reino construido a golpes de antojo. Vosotros, tan grandes, funcionabais como hormigas obreras en torno a la reina madre, y la agasajabais con regalos, pendientes de que os tuviera en sus ruegos. No trato de poner en duda la genialidad de Carmen. Sería de necio. Carmen es una mujer genial, sin duda, pero terrible. A la gran Balcells, a la que le decías que era la única agente con licencia para matar, más vale tenerla como amiga que como enemiga, y con ella la condición de amigo se gana con la pleitesía.[8]

La duríssima crítica de Daniel Vázquez Sallés, amb la qual hom pot estar d’acord o no, permet considerar que els que creen el personatge són precisament els seus representats més íntims, els que competien per comptar-se entre els elegits. «Todos escribimos para Carmen. Para que Carmen nos quiera», li vaig sentir dir un dia a Juan García Hortelano, que, igual que la seva dona, María Martín Ampudia, van mantenir durant tota la seva vida una amistat íntima amb Balcells.[9] El novel·lista García Hortelano va ser sempre «incondicional» de l’agent, com recorda Jaime Salinas, molt dolgut perquè es va posar de banda de la primera quan l’editorial Alfaguara, pilotada pel segon, va tenir problemes greus, amb la frase: «lo que hace Carmen Balcells va a misa».[10]

Vam ser molts els que vam ajudar a convertir-la en una llegenda. Jo mateixa, a la glossa que l’Ajuntament de Barcelona em va demanar que fes sobre l’agent quan se li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural el 2001, vaig destacar alguns atributs del personatge de Balcells que es van transformar en convencionals. Vaig esmentar que, en aquell moment, ja s’explicava que era la propietària d’una flota de taxis i que posseïa una immobiliària a Barcelona. Així podia allotjar de franc els seus escriptors de pas per la ciutat. Enviava regals costosos als seus representats, i sempre, per Nadal, torrons exquisits.

Bryce Echenique, la imaginació portentosa del qual és de sobres coneguda, va escriure l’any 2000, en un article de títol revelador, «Carmen Balcells, bañada en cariño», sobre l’assumpte del repartiment nadalenc:

Mi vida como escritor, o sea prácticamente toda mi vida, está muy ligada a la persona de Carmen Balcells. […] Yo era el único escritor que la hacía reír mientras negociaba. Aunque claro, inmediatamente reaccionaba, feroz, y en adelante me llamaba Bryce, en vez de Alfredo, y haciendo hincapié en las minúsculas. Así es nuestro cariño. […] Se vengó haciéndome feliz. La Navidad se acercaba y ella cada año por esas fecha llena a sus escritores de unos deliciosos turrones. Y me tuvo de repartidor por cuanta calle hay en Barcelona con escritor incluido. Toda una tarde y hasta la noche anduvimos, ella al volante de su hermoso automóvil y yo al timbre de casas y edificios, turrón y turrón. Pero conversa y conversa, también. Una maravilla es ser repartidor en determinadas circunstancias. Y al final le sobraron tres turrones y me dijo, bueno, quédatelos, pues de todos modos tenía que haber uno para Bryce.[11]

A la laudatio que vaig pronunciar amb motiu de la concessió del doctorat honoris causa a l’agent, em vaig referir al conglomerat que suposaven tots aquells aspectes:

Tot i que la llegenda sobre el mite Balcells, que els taxistes de Barcelona han ajudat a difondre, parla d’una pistola de plata que fou de Mata Hari, amb la qual es va suïcidar, casualitats de la vida, un editor, i d’una col·lecció de flascons modernistes plens de verí com a armes emprades en algunes negociacions, el cert és que Carmen Balcells utilitza només el làser de la seva intel·ligència poderosa o el bisturí finíssim de la seva intuïció extraordinària per obtenir les millors condicions possibles per als seus representats davant els editors, als quals la seva capacitat de seducció ha convertit també en grans amics.[12]

Seguint la humorada de Vázquez Montalbán quan la va anomenar «superagente, con licencia para matar», Juan Cruz va escriure que Balcells era capaç de treure del calaix de dalt de la taula del seu despatx «la pistola de cadete de Leoncio Prado que le regaló Vargas Llosa»,[13] i jo em vaig inventar això de la pistola de Mata Hari i del verí als gerros modernistes que sí que col·leccionava. Ho vaig poder fer, en certa manera, al·ludint a un altre aspecte de la seva llegenda que la lligava a la presumpta mort de l’editor nord-americà Roger Klein, al qual no va voler escoltar quan, desesperat després de la seva sortida de Harper Collins, li va trucar per telèfon des de Nova York i, en conseqüència, l’editor es va suïcidar, com explica Mario Vargas Llosa:

Un día que, a horas de la madrugada, en un inglés idiosincrático, Carmen Balcells trataba de impedir por teléfono que el editor Roger Klein se suicidara, su hijito de pocos años la interrumpió: «Pero ¿tú no te ocupabas sólo de vender libros, mamá?». Desconcertada, ella recapacitó, olvidó el teléfono, y, al otro lado de la línea, en el remoto New York, el pobre Roger Klein se ahorcó.[14]

No obstant això, l’agent sempre negava, amb raó, que ella l’hagués empès cap al suïcidi. Assegurava que l’únic que va fer va ser negar-li els drets de publicació de García Márquez. La presumpta implicació en el suïcidi de l’editor no deixava de ser un ingredient molt aprofitable per a les fabulacions forjadores de la llegenda.

UNA GENEROSITAT EXAGERADA

La generositat exagerada de Balcells —aquí em sembla que es conjuminen la persona i el personatge— forma part igualment del seu mite. Ella admetia que no era generosa i sí, molt més que això, despresa. Tan despresa i tan amiga dels seus amics, especialment quan passaven necessitats, que va ajudar a pagar la fiança perquè l’empresari Sebastián Auger —propietari durant la dècada dels setanta del grup Mundo, que editava Mundo Diario,