Pròleg

Em dic Lluís Gavaldà Roig i tinc una confessió per fer-vos. Aquest llibre que esteu a punt de llegir no és gaire cosa més que un pretext per revelar el secret que porto guardant tota la vida i que fins avui no he gosat desvelar. No vull que soni a excusa de mal pagador, però em sembla que servirà d’atenuant per entendre la meva patologia irritant. No patiu, no es tracta de pulsions diabòliques ni de perversions difícils de confessar, però si algun cop heu hagut de compartir una estona amb mi potser us ajudarà a entendre el meu comportament tan empipador. La dinàmica és la següent: vosaltres m’esteu parlant —sovint de coses molt importants— i tanmateix noteu que, tot i fer cara de concentrat i assentir amb el cap, no us estic escoltant del tot. És com si el meu cos estigués davant vostre, fent una copa en una terrassa o compartint un sopar regat amb vi blanc sec, però la meva ment fos a cent quilòmetres de distància. Ho sé, és una sensació molt desagradable, venen ganes de sacsejar-me violentament i preguntar-me on coi soc i a veure si em digno a aterrar. Però us asseguro que no és culpa vostra, no té res a veure amb el vostre discurs. El problema és únicament meu. I és que, mentre feu esforços per comunicar-vos amb mi, jo tinc una interferència sonora que em dificulta d’allò més seguir-vos el fil. En el meu cervell, tronant a un volum ensordidor, hi ha una melodia que no em puc treure del cap. Ja ho sé, no és excusa, no justifica el meu posat absent, però no la puc abaixar de volum. Ni tan sols és una cançó memorable, una d’aquelles que et recorden una persona o un instant que no pots oblidar. Què coi, sovint és una cançó insignificant, una peça absurda i molesta que se m’ha enganxat al cap en el mateix moment que m’he llevat i que no hi ha manera d’apaivagar. Us asseguro que ho intento, que miro d’enfocar els meus sis sentits en el que m’esteu explicant, però aquesta remor és més tossuda que la meva pròpia voluntat. M’agradaria parar un moment la conversa i explicar-vos aquest fenomen tan empipador, els mil trucs amb què intento esborrar aquest soroll de fons, però no goso fer-ho. Pateixo pel fet que, si ho faig, no m’entendreu, que encara quedaré més malament, que em mirareu amb una barreja de llàstima i indignació i que tot seguit em deixareu sol, palplantat a la barra del bar amb aquest renou de fons que m’agradaria assassinar.

La culpa és meva. He esculpit la meva vida escoltant melodies d’una manera tan obsessiva que ara ja no ho puc dominar. Per aquest motiu, he decidit explicar-me aquí amb seixanta peces musicals, teixir matusserament un inventari subjectiu i sonor de tot el que em sonava al cervell quan em passaven aquells instants que et queden per sempre. Soc conscient que amb el llibre que teniu a les mans no puc justificar el meu comportament, tots els moments en què us he mirat amb ulls de babau i us he engaltat la frase de rigor «Perdona, què m’estaves dient?». Ho sé, no tinc perdó. Però com a mínim m’agradaria fer-vos saber que quan em parleu us escolto. El que passa és que, al mateix temps, dins el meu cap, hi sona una cançó.

Trobareu les cançons recopilades en aquest llibre a la llista «Sona la cançó» de Spotify o seguint aquest codi QR.

1

Los Sírex

Acto de fuerza

Segons sembla, tot va començar aquí. No puc estar-ne gaire segur, es veu que tenia tres anyets, però em refio del relat dels meus pares. Expliquen que em passava el dia demanant que tornessin a posar un single de coberta vermella i que, quan ho feien, em quedava els tres minuts embadalit, amb la mirada fixa en aquell tocadiscs de maleta, folrat de vellut. També diuen que, un cop empassada la cançó com si fos un got de llet condensada, la cantava a tot drap fent corredisses amunt i avall pel menjador. Sí, suposo que va ser el primer senyal que les cançons em trasbalsaven, que m’encisaven gairebé tant com les bales de colors, les espases de fusta o les abraçades de la mare.

Ara, amb orelles d’adult, em fa gràcia que fos aquesta, la meva primera obsessió sonora. D’entrada no era ni tan sols la cara A del senzill. Aquest privilegi estava reservat a «Faldas cortas, piernas largas», un al·legat de ritme beat en què en Leslie opinava de manera força patriarcal sobre la llargària de les faldilles femenines («Todos sabemos admirar piernas bonitas al pasar y además con gracia se han de piropear»). La meva preferida, per sort, era una cosa ben diferent: un prodigi de tensió que s’encetava amb un patró tribal de bateria, esquinçat de manera immediata per un riff de guitarra esmolat i cridaner. La veu d’en Leslie és fosca, greu i amenaçadora. En sec, un crit sobtat trenca el patró i ho desencadena tot. El saxo punteja des del fons la història d’un carrer desert, ferit de mort per un acte de força indeterminat. No queda clar què ha passat, cada frase és com una instantània impressionista que retrata una baralla campal entre tribus urbanes rivals, o fins i tot pot ser el fruit d’una manifestació reprimida. El resultat, però, et queda clavat al cervell amb una imatge brutal i definitiva: el cos d’un amic que ha caigut a terra. Amb els anys he après que aquesta peça no era un original de Los Sírex. Es tracta d’una versió d’un grup beat italià, I Ragazzi del Sole, publicada l’any 1966 i que va acabar sent la cançó més recordada del seu repertori. La veritat és que, si les escoltes totes dues, no hi ha color: Los Sírex la milloren amb escreix. La seva interpretació sona més intimidant i crua, té molta més mala llet. El més curiós és que miraculosament encara conservo el disc —força atrotinat, tot s’ha de dir— amb els cantells esberlats i el vinil ple de mossegades. No és pas mèrit meu que encara em faci companyia; per sort, va estar reposant anys i panys dins un armari dels pares, resguardat de mi i de la meva habilitat innata per extraviar-ho tot.

Gairebé quaranta anys més tard, vaig tenir l’oportunitat de tancar el cercle fent realitat un desig que em venia molt de gust poder complir. En un plató de televisió, aprofitant que feia de jurat en un concurs d’aquests en què la música és un pretext, vaig agrair al cantant de Los Sírex haver-me regalat el meu primer enamorament musical.

Gràcies, Leslie, tot plegat va començar amb tu.

2

Ella Fitzgerald

A tisket, a tasket

Algú hauria d’escriure un article ben generós de mida i amarat d’agraïment cap als reproductors de música dels cotxes. S’hauria de fer aviat, si pot ser, abans que ningú recordi de què coi estàs parlant, no fos cas que aquesta generació que s’ha fet gran escoltant la música en altaveus escarransits, auriculars desnerits o mòbils suposadament intel·ligents et mirin amb cara de pena i et diguin que ets molt boomer. Bé, també pots tenir un cop de sort i comprar-te un automòbil de tercera mà on just damunt la ràdio trobaràs una escletxa diminuta i màgica on poder reproduir encara tots els CD que amunteguen pols al rebost ple d’humitats de casa teva.

És un fet, tots els més grans de trenta anys tenim tatuada a la pell la música que vam escoltar quan fèiem quilòmetres enclaustrats dins un vehicle sense aire condicionat. Jo no en soc pas una excepció. Al Morris atrotinat de color blau marí, les cintes de casset eren motiu de concerts improvisats on el mestre de cerimònies era el pare, un home enamorat dels ballets de Txaikovski, les àries de la Callas i el clarinet ballaruc de Sidney Bechet. El seu eclecticisme i, per què no dir-ho, el seu gust exquisit van fer que els tres germans, la Neus, l’Annabel i jo, ens acostuméssim a escoltar tot tipus d’estils musicals sense cap mena de prejudici. Mentre jugàvem a comptar Seats contra Renaults i Citroëns, passàvem de les àries de Bel­lini a la bossa nova com qui passa d’una comarcal a una autovia. Ara bé, si hagués de triar una cançó d’aquelles sessions improvisades entre revolt i revolt, seria aquesta peça de l’Ella Fitzgerald, la gran dama del jazz. Està basada en uns versos anònims de finals del segle XIX que la canalla petita recitaven com a juguesca, posats en semicercle empaitant-se entre ells mentre es passaven un mocador. L’Ella, juntament amb Van Alexander, la va adaptar i publicar l’any 1938, sense saber que trenta anys més tard la família Gavaldà al complet l’adoptaria com a himne, contestant amb un sonor i harmonitzat «no, no, no, no!» cada cop que ella ens preguntava de quin color és la cistella que acaba de perdre.

3

Roberto Carlos

El gato que está triste y azul

Abans de dir adeu a les cintes de casset del cotxe dels pares, necessito parlar de Roberto Carlos. Suposo que ja érem una mica més grandets i ma germana Neus i jo teníem més pes específic a l’hora de triar el repertori. La qüestió és que a la nostra gramola familiar s’hi van anar incorporant de manera progressiva artistes que descobríem pel nostre compte, a la ràdio de casa o quan pujàvem als autos de xoc del poble. Un dels que més ens agradaven era aquest cantant brasiler tan allunyat del tarannà festiu, tribal i lúdic del seu país i la seva tradició sonora. D’acord, reconec que no era una proposta gaire trencadora i que molts cops les seves peces tenien un pòsit lleugerament embafador, però ara, mirant enrere, em sap greu que la seva figura hagi quedat en l’imaginari popular com la d’un baladista carrincló i ensucrat. D’entrada, els seus inicis, dins l’anomenada Jovem Guarda brasilera, són clarament rockers i mostren una herència pop hereva dels Beatles molt evident. També és cert que la fama mundial li va arribar uns quants anys més tard, amb la seva transformació en cantant melòdic a principis dels setanta. Una fama que es va escampar, contra tot pronòstic, dins el continent europeu amb el seu triomf al Festival de Sanremo, autèntic termòmetre del pop mediterrani, l’any 1968. La cançó que va aconseguir el miracle (cap artista sud-americà havia guanyat abans aquest guardó) va marcar la pauta de la seva carrera posterior amb tot un seguit de cançons com «Detalles», «Actitudes» o «La distancia», que eren gairebé ferides obertes, tractats detallistes sobre el desamor que ell brodava com ningú altre, amb uns arranjaments sumptuosos i aquella veu que era pura melangia. Cap d’elles, però, supera l’impacte de la primera que va arribar a casa nostra: una glopada d’enyor, en què el bo d’en Roberto recorda un amor d’infantesa, d’aquells que et marquen per sempre, en aquest cas acompanyat d’un testimoni mut, un gat trist que des del cel, com el protagonista, ni vol ni la pot oblidar. Un mixo que, per cert, els traductors de la lletra al castellà, en un atac de surrealisme cromàtic, van decidir pintar-lo de blau de manera absurda i francament inversemblant.

I sí, uns quants anys més tard el nostre Roberto Carlos va fer un hit horrorós que es deia «Un millón de amigos», del qual va vendre milions de còpies, rimant «solito» amb «pajaritos», i jo també el vaig odiar una mica.

4

The Beatles

I should have known better

Tres vocals inconnexes. Només va caldre un «oooh ouuh aaah» per provocar el meu big bang personal, l’inici de tot plegat, l’origen d’aquesta obsessió boja i exhilarant que em va enganxar a la música pop per sempre més. Devia tenir onze anys i, per la tele en blanc i negre de casa, van anunciar que dos dies més tard passarien una pel·lícula protagonitzada pels Beatles. Tot just feia un parell de mesos que els pares ens havien regalat, després de fer-nos molt pesats, un recopilatori seu de color blau que avui dia, cinquanta anys més tard, cap altre disc ha aconseguit superar. Estava clar que no me la podia perdre, tot i que hi havia un petit entrebanc: la passaven a quarts d’onze de la nit i jo a aquelles hores ja era al llit. Ara pot semblar una bajanada, però per a mi va ser un dilema moral. Jo era un nen obedient i aplicat, i l’hora de dormir a casa nostra era sagrada. La solució a aquest problema va sorgir de manera improvisada i visceral. Just quan vaig sentir els títols de crèdit, em vaig marcar una excursió en pijama apropant-me silenciosament a la porta del menjador. Allà, mirant per l’escletxa de la porta, me la vaig empassar sencera com qui engoleix un gelat de llimona al bo de l’estiu, llepant-me els morros de tanta felicitat. Vaig dormir molt poc, aquella nit.

Un any més tard, em van apuntar a una acampada a Mallorca amb els companys d’escola, per allò de sortir del niu i espavilar una mica. Tranquils, no us penso explicar els sopars de duro d’aquell primer glop d’independència preadolescent. Només vull fer esment del viatge de tornada, assegut en una butaca del vaixell deu hores seguides, incapaç d’aclucar els ulls, espantat per si algun espavilat em robava el tresor que tenia a la falda. Sí, era un vinil de ¡Qué noche la de aquel día!, la pel·lícula que havia vist a casa, el primer disc que vaig comprar jo solet, amb els diners que tenia per a despeses i imprevistos.

Un cop arribats a casa el vinil i jo, sans i estalvis, vam iniciar tota una simbiosi difícil d’explicar de manera racional. Algú dirà que allò va ser una obsessió. Jo, amb la perspectiva del temps, ho veig més aviat com un enamorament que ha arribat fins avui dia, o, com diria Humphrey Bogart, l’inici d’una llarga amistat. Per a mi els quatre de Liverpool són l’alfa i l’omega d’aquest encanteri que s’anomena música pop. Sé que dient això soc poca cosa més que un tòpic amb potes, que la meva declaració d’amor és la més poc original i transgressora, la més repetida en la història del rock. Tant me fot. En poc més de sis anys, insultantment joves i descarats, van posar els fonaments de tot el llenguatge musical modern. Van ser al mateix temps aventurers i populars, simpàtics i barruts, estripats i romàntics, i el seu cançoner, malgrat la sobreexposició brutal que ha patit durant tantes dècades, continua sonant fresc i innovador, talment com quan vaig sentir per primer cop un riff d’harmònica omplint de mil colors les vocals inconnexes de l’inici d’aquesta cançó.

5

King Crimson

Starless

Un cop encomanat de la febre del pop, vaig haver de canviar d’hàbits. Gairebé sense voler vaig deixar de ser el nen que no sortia mai de casa i em vaig trobar enmig d’una colla de galifardeus del poble que, a part de l’edat i les ganes de menjar-nos el món, compartíem una passió malaltissa per la música moderna. Només hi havia una cosa que podia frenar les nostres ganes de descobrir cançons. Estàvem pelats com joncs. Amb els nostres catorze anyets amb prou feines podíem arreplegar prou calés per comprar-nos un disc cada quatre mesos, i això gràcies a embutxacar-nos els diners que ens donaven per al dinar i passar gana fins que no tornàvem a casa a mitja tarda. De resultes d’aquesta tàctica matussera, vam desenvolupar dos trets característics. Un va ser unes ganes de berenar sobrenaturals que feia molt contentes les nostres mares («fill meu, des que vas a l’insti que em menges molt bé!»), i l’altre diríem que tenia més a veure amb la nostra voracitat sonora. Com qui no vol la cosa vam crear, de manera totalment improvisada, una diversificació musical personal i intransferible. M’explico: cadascú de nosaltres es va especialitzar en un artista del pop. D’aquesta manera, si volies escoltar el darrer treball de Led Zeppelin te n’anaves a trobar en Jordi Franqués. Si anaves a ca l’Ismi podies repassar tota la discografia dels Rollings (que quedi clar: a Catalunya, els Rolling Stones sempre van ser els Rollings, igual que els Jethro Tull van ser els Jethro. Això dels Stones només ho deien els guiris, els esnobs i en Jordi Tardà). Si el que et demanava el cos era una dosi generosa de prog rock, podies anar a can Feliu i escoltar tots els solos d’Emerson, Lake and Palmer o a can Jordi Mas i escoltar Yes i Genesis sense mesura. En Joan, sempre tan nostrat, et posava al dia de l’escena progressiva en català. I si volies emocions fortes sempre et quedava anar a emprenyar en Lluís Maria i rapinyar la seva col·lecció immaculada de Frank Zappa.

D’aquesta manera tan democràtica ens vam nodrir de la dosi d’electricitat que necessitàvem per sobreviure en un poble on mai passava res. Hi havia regles sagrades, no us penseu, com per exemple que els discs passaven de mà en mà entre nosaltres amb generositat i sense cap mala cara, la qual cosa feia que de tant en tant se n’extraviés algun de manera innocent, però força emprenyadora. Jo, que sempre he tingut fumets i ganes de destacar, em vaig transformar en el masover de la discografia de King Crimson. Ara, quan els reescolto, em faig creus de la meva obsessió per un grup tan polièdric i enrevessat amb tot just quinze anyets acabats de fer, però us ben asseguro que, més que escoltar-los, els devorava. Era una banda que estava liderada per un dictador amb pinta d’oficinista de «la Caixa» que es feia dir Robert Fripp. Tot i tocar assegut, era el més semblant a un alquimista sonor i feia gemegar la guitarra com si fos un gos tancat dos anys en un mas abandonat.

Tot aquest encanteri es va iniciar, com de costum, amb una portada, potser una de les millors de la història del pop. Era la del seu disc de debut i mostrava un rostre turmentat i rabiós, amb els ulls esbatanats i la boca escopint pànic i paranoia. L’impacte d’aquella imatge em va fer voler-lo com només es volen les coses perilloses quan encara no saps el que és el perill. A partir d’aquí, cada disc nou era com si descobrís un grup diferent. A part de Fripp, els membres de King Crimson canviaven a la velocitat de la llum i amb ells la direcció musical que els propulsava. Del simfonisme d’In the court of the Crimson King van passar a l’experimentació jazzística de Lizard, i d’aquí al lirisme mediterrani d’Islands. Cada nova entrega era un tutorial de noves maneres d’expandir el llenguatge del rock. De sobte, però, contra tot pronòstic, el grup va estabilitzar la seva formació durant tres anys seguits. A veure, ja sé que no sembla gaire temps, però, tenint en compte la facilitat del seu líder per

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X