Sona la cançó

Lluís Gavaldà

Fragmento

sona-1

Pròleg

Em dic Lluís Gavaldà Roig i tinc una confessió per fer-vos. Aquest llibre que esteu a punt de llegir no és gaire cosa més que un pretext per revelar el secret que porto guardant tota la vida i que fins avui no he gosat desvelar. No vull que soni a excusa de mal pagador, però em sembla que servirà d’atenuant per entendre la meva patologia irritant. No patiu, no es tracta de pulsions diabòliques ni de perversions difícils de confessar, però si algun cop heu hagut de compartir una estona amb mi potser us ajudarà a entendre el meu comportament tan empipador. La dinàmica és la següent: vosaltres m’esteu parlant —sovint de coses molt importants— i tanmateix noteu que, tot i fer cara de concentrat i assentir amb el cap, no us estic escoltant del tot. És com si el meu cos estigués davant vostre, fent una copa en una terrassa o compartint un sopar regat amb vi blanc sec, però la meva ment fos a cent quilòmetres de distància. Ho sé, és una sensació molt desagradable, venen ganes de sacsejar-me violentament i preguntar-me on coi soc i a veure si em digno a aterrar. Però us asseguro que no és culpa vostra, no té res a veure amb el vostre discurs. El problema és únicament meu. I és que, mentre feu esforços per comunicar-vos amb mi, jo tinc una interferència sonora que em dificulta d’allò més seguir-vos el fil. En el meu cervell, tronant a un volum ensordidor, hi ha una melodia que no em puc treure del cap. Ja ho sé, no és excusa, no justifica el meu posat absent, però no la puc abaixar de volum. Ni tan sols és una cançó memorable, una d’aquelles que et recorden una persona o un instant que no pots oblidar. Què coi, sovint és una cançó insignificant, una peça absurda i molesta que se m’ha enganxat al cap en el mateix moment que m’he llevat i que no hi ha manera d’apaivagar. Us asseguro que ho intento, que miro d’enfocar els meus sis sentits en el que m’esteu explicant, però aquesta remor és més tossuda que la meva pròpia voluntat. M’agradaria parar un moment la conversa i explicar-vos aquest fenomen tan empipador, els mil trucs amb què intento esborrar aquest soroll de fons, però no goso fer-ho. Pateixo pel fet que, si ho faig, no m’entendreu, que encara quedaré més malament, que em mirareu amb una barreja de llàstima i indignació i que tot seguit em deixareu sol, palplantat a la barra del bar amb aquest renou de fons que m’agradaria assassinar.

La culpa és meva. He esculpit la meva vida escoltant melodies d’una manera tan obsessiva que ara ja no ho puc dominar. Per aquest motiu, he decidit explicar-me aquí amb seixanta peces musicals, teixir matusserament un inventari subjectiu i sonor de tot el que em sonava al cervell quan em passaven aquells instants que et queden per sempre. Soc conscient que amb el llibre que teniu a les mans no puc justificar el meu comportament, tots els moments en què us he mirat amb ulls de babau i us he engaltat la frase de rigor «Perdona, què m’estaves dient?». Ho sé, no tinc perdó. Però com a mínim m’agradaria fer-vos saber que quan em parleu us escolto. El que passa és que, al mateix temps, dins el meu cap, hi sona una cançó.

qr 

Trobareu les cançons recopilades en aquest llibre a la llista «Sona la cançó» de Spotify o seguint aquest codi QR.

sona-2

1

Los Sírex

Acto de fuerza

Segons sembla, tot va començar aquí. No puc estar-ne gaire segur, es veu que tenia tres anyets, però em refio del relat dels meus pares. Expliquen que em passava el dia demanant que tornessin a posar un single de coberta vermella i que, quan ho feien, em quedava els tres minuts embadalit, amb la mirada fixa en aquell tocadiscs de maleta, folrat de vellut. També diuen que, un cop empassada la cançó com si fos un got de llet condensada, la cantava a tot drap fent corredisses amunt i avall pel menjador. Sí, suposo que va ser el primer senyal que les cançons em trasbalsaven, que m’encisaven gairebé tant com les bales de colors, les espases de fusta o les abraçades de la mare.

Ara, amb orelles d’adult, em fa gràcia que fos aquesta, la meva primera obsessió sonora. D’entrada no era ni tan sols la cara A del senzill. Aquest privilegi estava reservat a «Faldas cortas, piernas largas», un al·legat de ritme beat en què en Leslie opinava de manera força patriarcal sobre la llargària de les faldilles femenines («Todos sabemos admirar piernas bonitas al pasar y además con gracia se han de piropear»). La meva preferida, per sort, era una cosa ben diferent: un prodigi de tensió que s’encetava amb un patró tribal de bateria, esquinçat de manera immediata per un riff de guitarra esmolat i cridaner. La veu d’en Leslie és fosca, greu i amenaçadora. En sec, un crit sobtat trenca el patró i ho desencadena tot. El saxo punteja des del fons la història d’un carrer desert, ferit de mort per un acte de força indeterminat. No queda clar què ha passat, cada frase és com una instantània impressionista que retrata una baralla campal entre tribus urbanes rivals, o fins i tot pot ser el fruit d’una manifestació reprimida. El resultat, però, et queda clavat al cervell amb una imatge brutal i definitiva: el cos d’un amic que ha caigut a terra. Amb els anys he après que aquesta peça no era un original de Los Sírex. Es tracta d’una versió d’un grup beat italià, I Ragazzi del Sole, publicada l’any 1966 i que va acabar sent la cançó més recordada del seu repertori. La veritat és que, si les escoltes totes dues, no hi ha color: Los Sírex la milloren amb escreix. La seva interpretació sona més intimidant i crua, té molta més mala llet. El més curiós és que miraculosament encara conservo el disc —força atrotinat, tot s’ha de dir— amb els cantells esberlats i el vinil ple de mossegades. No és pas mèrit meu que encara em faci companyia; per sort, va estar reposant anys i panys dins un armari dels pares, resguardat de mi i de la meva habilitat innata per extraviar-ho tot.

Gairebé quaranta anys més tard, vaig tenir l’oportunitat de tancar el cercle fent realitat un desig que em venia molt de gust poder complir. En un plató de televisió, aprofitant que feia de jurat en un concurs d’aquests en què la música és un pretext, vaig agrair al cantant de Los Sírex haver-me regalat el meu primer enamorament musical.

Gràcies, Leslie, tot plegat va començar amb tu.

sona-3

2

Ella Fitzgerald

A tisket, a tasket

Algú hauria d’escriure un article be

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos