Pròleg

Poble de Mahäbalipuram,
districte de Kanchipuram,
Tamil Nadu, l’Índia

La Lena es desperta amb un sentiment estrany, amb un rau-rau inèdit al ventre. El sol s’acaba d’alçar sobre Mahäbalipuram. Ja fa calor en la cabana adossada a l’escola. Segons les previsions, la temperatura hauria de rondar els 40 graus al pic del dia. La Lena s’ha negat a instal·lar aire condicionat: les habitacions del barri no en tenen, per què la seva hauria de ser una excepció? Un simple ventilador bat l’aire sufocant de l’estança. La mar a tocar només ofereix una alenada carregada, un alè fètid amb una olor acre de peix assecat que corromp la de la brisa. Una tornada canicular, sota un cel de plom. En aquesta regió del món és així, l’any escolar comença al juliol.

La mainada no trigarà a arribar. A dos quarts de nou en punt, passaran pel portal, travessaran el pati, es llançaran cap a l’única sala de classe, un pèl incòmodes dins el seu uniforme nou. Aquest dia, la Lena l’ha desitjat, esperat, imaginat mil cops. Pensa en l’energia que li ha calgut esmerçar per dur a bon port aquest projecte, un projecte boig, forassenyat, nascut exclusivament de la seva voluntat. Com una flor de lotus emergeix de la bassa, la petita escola ha florit, a la perifèria d’aquesta ciutat costanera que alguns encara anomenen poble; milers de persones s’hi amunteguen, a la vora del golf de Bengala, entre els temples ancestrals i la platja on es barregen indiferentment vaques, pescadors i pelegrins. Amb les parets pintades i el pati desplegat al voltant d’un únic arbre, un gran banià, l’edifici no té res d’ostentós, es fon humilment amb el paisatge. Ningú pot endevinar que la seva existència es deu a un miracle. La Lena n’hauria d’estar ben contenta, acollir aquest instant com se celebra una festa, una victòria, l’assoliment d’una fita.

Tanmateix, no aconsegueix posar-se dreta. El cos li pesa, feixuc. Aquesta nit els seus fantasmes han vingut a assetjar-la. Ha donat mil voltes al llit abans de caure en un son superficial en el qual present i passat es barrejaven: torna a veure els inicis de curs escolar, amb les piles de fitxes per omplir, les llistes de materials, les classes per preparar. Li agradava l’efervescència de la tornada després de les llargues vacances d’estiu. L’olor dels dossiers llisos i nous, els llapis, els retoladors inflant el cuir flexible dels estoigs, les agendes immaculades, les pissarres impecables li procuraven una emoció indescriptible, la certesa reconfortant d’una eterna represa. Es torna a veure a casa, als passadissos de l’institut, activa, apressada. La felicitat era allà, dissimulada en aquells ínfims instants del dia a dia, la regularitat dels quals li oferia el sentiment d’una existència immutable, protegida.

Que lluny li sembla ara, la seva vida d’aleshores. Quan evoca aquests records, la Lena se sent naufragar en un oceà d’angoixa i no sap com alliberar-se’n. El dubte l’assalta de cop. Què hi fa, aquí, en el punt més remot del subcontinent indi, a anys llum de casa seva? Quin estrany caprici del destí l’ha dut en aquest poble de nom impronunciable on res no l’esperava, on l’existència és tan aspra i rugosa com els costums dels habitants? Què hi ha anat a buscar? L’Índia l’ha desposseït tant dels seus referents com de les seves certeses. En aquest món nou es va pensar que es dissoldria la seva pena, temptativa humana, mur precari que ha volgut oposar a la desgràcia, igual que construïm un castell de sorra a la vora d’un mar desfermat. El dic no ha resistit. La pena l’atrapa, se li enganxa a la pell com un vestit xop en la humitat de l’estiu. Li torna, intacta, aquest dia d’inici del curs escolar.

Des del llit, sent els primers alumnes que s’apropen. S’han llevat d’hora, neguitosos: d’aquest dia se’n recordaran tota la vida. Es donen empentes mentre entren al pati. La Lena és incapaç de bellugar-se, de sortir a rebre’ls. No se sent bé per aquesta deserció. Fallar ara, després d’haver lluitat tant... Quina contrarietat. Li ha calgut una bona dosi de coratge, paciència i determinació en aquest projecte. No n’hi ha prou amb crear els estatuts, obtenir les autoritzacions. En la seva innocència del tot occidental, la Lena s’havia imaginat que els habitants del barri s’afanyarien a enviar els seus fills a escola, extremament feliços d’oferir-los l’educació que la societat fins aleshores els havia negat. No s’esperava haver de fer tants esforços per convèncer-los. Arròs, llenties i chapatis[1] van ser els seus millors aliats. Aquí estaran ben alimentats, els ha promès. Panxes plenes, un argument de pes per a les famílies sovint nombroses i afamades —en aquest poble les dones arriben a tenir deu o dotze fills.

Per a alguns, la negociació va resultar més complicada. «Te’n dono una però me’n quedo una altra», va respondre una de les mares del barri designant les seves filles. La Lena ràpidament va comprendre quina trista realitat s’amagava rere aquestes paraules. Aquí els germans petits treballen tant com els grans, són font d’ingressos. Feinegen als molins d’arròs, enmig de la pols i el soroll eixordador de les trituradores, als tallers tèxtils, als forns d’obra, a les mines, a les granges, a les plantacions de gessamí, de te, de nous d’anacard, a les cristalleries, a les fàbriques de mistos, de cigarretes, als arrossars, als abocadors a l’aire lliure. Són venedors, enllustradors, pidolaires, drapaires, treballadors agrícoles, talladors de pedra, conductors de bicicletes taxi. La Lena ho coneixia de manera teòrica, però n’ha copsat l’abast en instal·lar-se aquí: l’Índia és el mercat de mà d’obra infantil més gran del món. Ha vist reportatges sobre les manufactures de la Carpet Belt, al nord, on els infants estan encadenats als telers i treballen fins a vint hores diàries, tot l’any. Un esclavatge modern que esclafa les capes més pobres de la societat. La comunitat dels intocables n’és la principal afectada. Jutjats impurs, són esclavitzats des de la nit dels temps per les castes anomenades superiors. Els més petits no s’escapen de la regla, obligats a secundar els seus germans grans en les tasques més ingrates. La Lena ha vist infants, al fons de les barraques del poble, enrotllar beedies[2] entre els seus dits esprimatxats de sol a sol. Evidentment, les autoritats neguen aquestes pràctiques: oficialment, la llei prohibeix el treball dels menors de catorze anys, però preveu una excepció notable «si són empleats en el marc d’una empresa familiar»... Una petita disposició que afecta la majoria dels infants explotats. Quatre línies per uns quants milions de marrecs amb el futur amputat. Les nenes són les primeres víctimes del treball forçat. Obligades a quedar-se a casa, s’ocupen de germans i germanes, cuinen, van a buscar aigua, llenya, s’encarreguen de les tasques domèstiques, de rentar la roba i els plats durant tot el sant dia.

Davant dels pares, la Lena no s’ha arronsat. S’ha llançat a fer discursos inversemblants, jurant que pagarà en arròs l’equivalent del salari de cada criatura, per tal de compensar el que la família ha deixat d’ingressar. El futur d’un marrec contra un sac d’arròs, curiós mercadeig al qual s’ha lliurat sense escrúpols. Tots els mitjans són bons, s’ha dit. En la lluita per l’educació, totes les estratègies estan permeses. S’ha descobert caparruda, feroçment obstinada. I els infants, avui, són allà.

Inquiet de no veure-la al pati, un d’ells s’apropa a la barraca amb les persianes abaixades, tothom sap que viu aquí, en aquest apèndix de l’escola que li fa d’habitatge i alhora de despatx. Deu pensar que no s’ha despertat i pica a la porta cridant una de les úniques paraules en anglès que ha après: «School! School!» I aquest xisclet sobtat és com una crida, un himne a la vida.

La Lena coneix bé aquesta paraula. Li ha consagrat vint anys. Des que té memòria, sempre ha volgut ensenyar. Quan sigui gran seré mestra, deia de petita. Un somni ordinari, dirien alguns. El seu camí l’ha dut, tanmateix, lluny dels camins trillats, fins al poble de Tamil Nadu, entre Chennai i Pondichéry, en aquesta barraca on està estirada. «Tens el foc sagrat», li havia dit un dels seus professors a la universitat. Ara la Lena reconeix que els anys d’ensenyament han erosionat el seu ardor i la seva energia, però les seves conviccions resten intactes: creu en l’educació com a arma de construcció massiva.

«Els infants tenen de tot menys el que els manllevem», escrivia Jacques Prévert, una frase que l’ha guiada durant aquesta odissea, com un mantra. La Lena vol ser la persona que restituirà a aquells infants el que els han pres. De vegades se’ls imagina entrant a la universitat, convertits en enginyers, químics, metges, mestres, comptables o agrònoms. Quan hauran reconquerit aquest territori que els han prohibit durant tant de temps, ella podrà dir a tothom, al poble: Mireu, aquests vailets un dia dirigiran el món i el faran millor, perquè serà més just i més gran. Hi ha un punt de candidesa en aquest pensament, i d’orgull, evidentment, però també d’amor, i sobretot, de fe en el seu ofici.

«School! School!» El noiet continua cridant i aquesta paraula és com un afront a la misèria, una puntada de peu que escombra les castes mil·lenàries de l’Índia, que capgira les cartes de la societat. Una paraula en forma de promesa, un passi per a una altra vida. Més que una esperança: una salvació. La Lena ho sap, en el precís instant en què els infants travessaran la porta de l’escola, en el minut en què s’endinsaran entre aquelles parets, la vida deixarà de ser-los hostil i s’obrirà davant d’una certesa: l’educació és la seva única oportunitat per alliberar-se del destí al qual el seu naixement els ha condemnat.

School. Aquesta paraula és una fletxa que li va de dret al cor. La reanima, escombra les angoixes del passat, la duu al present. Hi troba la força per llevar-se. La Lena es vesteix, surt de la barraca i descobreix un espectacle que la corprèn: el pati ple d’alumnes que juguen al voltant del banià. Són bonics, amb els seus ulls negres atzabeja, els seus cabells estarrufats i els seus somriures desdentats. Aquesta imatge, la Lena la voldria capturar, conservar per sempre en la pantalla dels seus pensaments.

La nena també hi és. S’està dreta, ben tibada i orgullosa, enmig de l’agitació i el soroll. No participa ni en els jocs ni en les converses. És allà, simplement, i la seva presència justifica per si sola tots els combats dels darrers mesos. La Lena observa el seu rostre, els seus cabells trenats, la seva silueta menuda en aquell uniforme d’escolar que llueix com un estendard, aquella vestimenta que no és un simple tros de tela, sinó una victòria. El somni d’una altra, que elles avui realitzen juntes.

La Lena fa un senyal a la nena. La petita avança cap a la campana i l’agita vigorosament. Més que energia, en aquest gest hi ha una mena d’autoafirmació, una confiança nova en el futur que trasbalsa la Lena. El repic ressona en l’aire clar del matí. Els jocs i els xisclets s’interrompen. Els alumnes es dirigeixen cap a la sala de parets blanques, travessen la porta, seuen a les catifes, agafen els llibres i les llibretes que la Lena els ofereix. Alcen els ulls cap a ella i, de sobte, es fa el silenci, un silenci tan profund que es podria sentir volar una mosca. En el ventre de la Lena, el rau-rau s’intensifica. Aleshores fa una gran inspiració.

I comença la lliçó.

PRIMERA PART

La nena a la platja

1

Dos anys abans

Malgrat l’hora tardana, la xafogor l’assalta tan bon punt baixa de l’avió. La Lena aterra sobre l’asfalt de l’aeroport de Chennai, on desenes de treballadors ja feinegen en la foscor i van buidant els laterals de l’aparell que acaba d’arribar. Amb els trets marcats per una interminable jornada de viatge, passa la duana, recupera l’equipatge, abandona l’immens vestíbul per travessar les portes de vidre. Posa un peu a fora i l’Índia és allà, sencera, davant seu. El país li salta a la jugular com un animal enrabiat.

La Lena se sent immediatament colpida per la densitat de la gentada, el soroll, els clàxons que ressonen, els embussos en plena nit. Aferrada a les seves bosses, es veu interpel·lada per tots costats, sol·licitada per mil mans sense rostre que l’arrapen, li proposen un taxi, un rickshaw, intentant emparar-se del seu equipatge per quatre rúpies. Sense saber com, es troba asseguda en un cotxe abonyegat el conductor del qual intenta en va tancar el maleter abans de deixar-lo obert del tot i es llança en una verborrea que barreja indiferentment el tàmil i l’anglès. «Super driver!», repeteix incansable mentre la Lena fa ullades inquietes en direcció a la seva maleta, que està a punt de caure cada vegada que gira. Observa, al·lucinada, la circulació densa, les bicicletes fent eslàloms entre els camions, les motocicletes sobre les quals s’encimbellen tres o quatre passatgers, adults, vells o nens, sense casc, amb els cabells al vent, la gent asseguda a les voreres, els venedors ambulants, els grups de turistes apinyats davant dels restaurants, els temples antics i moderns decorats amb garlandes, les casetes atrotinades davant de les quals vagaregen els captaires. Hi ha gent per tot arreu, pensa, al marge de les carreteres, pels carrers, a la platja que el taxi comença a vorejar. En cap dels viatges que ha fet, mai havia vist res semblant. Aquest espectacle la fascina tant com l’espanta.

El conductor finalment s’atura davant la seva guest-house, un establiment sobri i discret ben puntuat en els webs de reserva en línia. El lloc no té res de luxós, però ofereix habitacions amb vistes al mar: aquesta és l’única exigència de la Lena, la seva única necessitat.

Partir, canviar d’aires, la idea se li ha imposat com una evidència en una nit d’insomni. Perdre’s ben lluny per retrobar-se millor. Oblidar els seus rituals, el seu dia a dia, la seva vida ben regulada. En la seva casa silenciosa, on cada fotografia, cada o

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X