Abans de començar

Abans que comencis la lectura d’aquest llibre, vull comentar-te algunes coses: la primera és que parlaré i posaré exemples d’edats diferents. De vegades veuràs que parlo d’infants de quatre anys i d’altres, de nens preadolescents o directament d’adolescents. Però el més important és que també parlaré molt de tu, que em llegeixes. Perquè tu has arribat a aquest llibre amb una història pròpia pel que fa a límits. Així que no pretén ajudar només els nens i les nenes, sinó també mares, pares, docents i adults que no tinguin descendència, però que tinguin problemes amb els seus propis límits. Permet-te llegir-lo com un viatge al teu passat i al teu present, tant en la teva vida personal com en la teva relació amb els altres, siguin els teus fills o no.

Una altra cosa que et vull dir: per no repetir tota l’estona «nens i nenes», quan no utilitzi una forma genèrica com ara «infants», faré servir qualsevol de les dues paraules i vull que quedi clar que quan digui només «nens» o només «nenes» no estic excloent ningú. Dono per descomptat que s’entén i l’objectiu és fer la lectura més amena i menys repetitiva. També quan parli de mares, vull que s’entengui també que parlo de pares, i viceversa. Quan vulgui concretar, ho deixaré clarament especificat.

En aquest llibre llegiràs molts exemples i històries, alguns de personals i d’altres que formen part de la meva experiència professional. Els noms no són reals i algunes vegades són el mix de molts casos similars que he tractat durant els meus anys de professió com a consultora de criança conscient.

Al final de la majoria dels capítols hi trobaràs l’apartat «Explora», que té l’objectiu de baixar al cos i prendre consciència de com ressona tot el que s’ha llegit en els plans físic, mental i emocional. Et recomano que els facis amb atenció, perquè poden ser reveladors quan ens capbussem en la pròpia escolta del nostre aquí i ara, amb la respiració com a guia.

Aquest cop he volgut ajudar-te a aprofundir encara més, ja que, si no vols, no cal que llegeixis aquests apartats. Pots tancar els ulls i escoltar-los en àudio. En el QR d’aquest llibre hi tens tots els apartats de consciència corporal i autoexploració per capítols; així, quan arribis al primer, pots clicar play al teu mòbil, tancar els ulls i deixar-te portar cap al moment de pausa i de connexió amb tu mateix. Tant de bo aquesta fórmula et sigui agradable i et permeti indagar més, i et faci adonar de moltes coses que potser d’una altra manera no descobriries.

Et recomano que tinguis a mà paper i boli, algun post-it o el que et vagi bé per marcar, apuntar, escriure tot el que vulguis integrar, o tot el que et faci «clic». Està comprovat que quan subratllem una cosa o l’escrivim després de llegir-la, se’ns queda a la ment amb molta més força. No et faci por deixar el llibre fet pols; serà un bon senyal.

El llibre vol ser un mapa que et vagi aportant llum en molts aspectes, no només de la criança i l’educació, sinó també de tu: del que has viscut, del moment en què estàs i, especialment, de la relació que tens amb els límits. Els teus, els més profunds, els que hi són però que de vegades no veiem perquè mai no hem sentit que mereixessin ser vistos.

Ho mereixen. T’ho mereixes. Tant de bo cada pàgina et ressoni dins, fent eco en totes les parts del teu cos. Feliç i conscient lectura!

Pròleg d’Àngels Torras

Un dia, la meva filla Míriam em va demanar: «Mama, vull que facis el pròleg del llibre que estic escrivint». «De què tracta?», li vaig preguntar. «De límits». «Vols que jo escrigui sobre límits? N’estàs segura?». I em va respondre: «Precisament!».

La meva pregunta i la meva sorpresa tenen una raó de ser, ja que va ser l’aspecte de la criança que més em va costar i, com no pot ser de cap altra manera, també en la vida en general. I la Míriam, que em coneix, ho sap i em posa en una tessitura totalment fora de la meva zona de confort.

La majoria de les persones que hem crescut en les dècades del 1950 i del 1970 en sabem molt, de límits autoritaris, arbitraris i irrespectuosos imposats des dels àmbits domèstics als públics. Els límits dins de la família eren imposats en general amb severitat, i anaven lligats a l’agressivitat i als càstigs, sovint fins i tot corporals. A les escoles es practicava la ridiculització i el càstig de manera habitual. La criança respectuosa només l’exercien les persones que miraculosament s’haguessin escapat de tanta agressivitat i els sortís així, de manera natural, però sovint era vist com una debilitat que podria danyar els nens a la llarga.

Des de «la lletra per les anques entra» fins a les bondats d’«una bufetada a temps» com a lema, generació rere generació, totes han tractat les nenes i els nens amb autoritarisme i crueltat.

Quan vaig ser mare tenia clar que no faria aquestes coses i vam voler oferir a la nostra filla un acompanyament obert i lliure amb la fantasia que ella sabria autoregular-se i trobaria els seus límits naturalment. Les coses no són tan fàcils i, al meu entendre no és així, encara que alguns corrents actuals ho considerin...

El problema és actuar des de la reacció, anar d’un extrem a l’altre sense depurar ni prendre consciència de com ens ha afectat l’educació que hem rebut, de quines són les nostres ferides i de com continuen actives i ens immobilitzen la vitalitat i l’autoestima.

Quan ens convertim en mares i pares s’activa el contacte amb el que hem viscut durant la nostra infància, moltes vegades de manera inconscient, però el malestar apareix en cada situació en què no ens van entendre ni ens van acompanyar. En aquests aspectes creem una defensa, una tensió reprimida que desperta amb facilitat en cada escenari de la vida quotidiana que ens confronta amb el passat. Solem actuar de tres maneres:

La primera: repetint el que han fet els nostres pares, sense reflexió, normalment amb el lema «no hem sortit tan malament».

La segona: situant-nos en l’extrem oposat, una reacció directa contra l’educació que hem rebut, també sense reflexió; aquí és on em vaig situar jo en la meva primera maternitat.

La tercera: parteix de l’autoexploració, del contacte amb el fill, de les seves necessitats i del coneixement de les seves etapes evolutives. Hi ha un treball amb un mateix i una presa de consciència. I d’això va aquest llibre. No hi ha dubte que és la més complicada i exigent de totes i requereix un gran compromís i una gran valentia per escoltar-se i sanar-se per poder acompanyar la infància des d’un lloc adult i serè.

Realment m’hauria anat molt bé llegir aquest llibre en el moment oportú, però la que l’havia d’escriure estava creixent entre els nostres disbarats i la nostra inconsistència. Sort que també creixia amb el nostre amor i la nostra energia de pares molt joves.

Ara la Míriam, que porta anys compromesa amb la tercera via, treballant en si mateixa i acompanyant les famílies en la criança respectuosa i conscient dels seus fills, està a punt per oferir-nos aquest llibre. De manera clara i didàctica, ens acompanya en aquest camí difícil i controvertit, el de posar els límits necessaris als nostres fills, nets, alumnes, des de l’amor i el respecte, uns límits que tenen a veure amb la seva seguretat i el respecte a si mateixos i als altres, deslligats de l’autoritarisme i l’agressivitat, i que permetin l’expressió de la seva frustració o empipament.

És un llibre amè que entra de forma amorosa i amable. No et jutja i t’acompanya en la tasca de criar els teus fills de manera respectuosa i conscient. Veuràs quanta llum aporta en cada capítol i com fa fàcil i comprensible cada concepte.

Estic segura que ens trobem davant un altre llibre important de la Míriam, que, juntament amb Enrabiats, t’ajudarà moltíssim. T’animo a endinsar-te en la lectura estant obert als propis records i a les pròpies vivències, de manera que no només siguin unes idees recollides en un manual, sinó que les puguis utilitzar per transformar-te.

Et desitjo una feliç lectura i una feliç criança.

ÀNGELS TORRAS
Mare i àvia. Terapeuta psicocorporal.
Acompanya mares i parelles
en el procés de gestació conscient

1

La meva història

TOT VA COMENÇAR AQUÍ

20 de novembre de 1976. Aquest dia exacte es complia un any de la mort del general Francisco Franco i Espanya intentava sortir, com podia, d’una dictadura que havia durat gairebé quaranta anys. Mentre a les notícies parlaven del primer aniversari sense Franco, la meva mare, amb dinou anys i quatre mesos, em paria en un hospital de Manresa.

Espantada i desinformada del que era un part i del que aniria sentint i fent el seu cos, em va tenir mentre el meu pare, de vint-i-tres anys, esperava en una altra sala. Eren altres temps i les parelles no podien entrar a la sala de parts. Així que sola, espantada i molt jove, em va agafar en braços per primera vegada en una època molt i molt grisa.

Posem-nos en situació: molts joves d’aquesta època anhelaven la llibertat i ho feien tot amb aquest valor per bandera. Els meus pares eren uns d’ells. Tots dos provenien de famílies on les restriccions eren moltes i el xoc amb les seves necessitats d’expansió personal en tots els sentits, constants.

En aquest context neixo jo, amb uns pares amb molta il·lusió i ganes, però també moltíssima desinformació, i immersos en una lluita amb què tots dos estaven molt compromesos: contribuir a fer que el país guanyés llibertats.

Havien patit. Havien viscut les seves infàncies i adolescències en un ambient social, cultural i global d’ira continguda, de molta repressió i d’un autoritarisme brutal i sovint absolutament arbitrari, que feia créixer, dins de cadascú, una sensació d’injustícia permanent. El control de la població (entre la qual també els nens i nenes) a través de la por.

En aquell 1976, qui imaginava, llavors, que caldria posar límits, algun dia, a aquesta nena que a poc a poc aniria creixent? Límits? Això era tot el que havien tingut durant tota la seva jove vida: restriccions, prohibicions i molts, massa, límits, molts dels quals fins i tot els impedien ser qui eren i fer el que sentien. Límits que xocaven amb el seu ésser més essencial.

En aquella època, els meus pares no pensaven a limitar-me res, al contrari: «que sigui lliure», pensaven segurament, «tan lliure com no ho hem pogut ser nosaltres», «ho farem diferent».

I d’un extrem se’n van anar fins a l’altre. Una causa-efecte inevitable, comprensible i de manual.

Ara, vist amb la perspectiva dels anys, hi veig sentit a tot, també als límits que no em van posar. Perquè això m’ha obligat a aprendre moltíssimes coses de mi que m’han permès, després, ajudar moltíssimes famílies a tot el món en els reptes que la criança dels seus fills i filles els anava plantejant.

Però, mare meva, no ha estat gens fàcil.

De fet, vull confessar-te una cosa: el tema dels límits és per a mi el més complicat i profund de la criança i l’educació conscients i sovint ha estat, també, el que pitjor he portat. Per això, quan vaig decidir escriure sobre aquest tema, al cap d’un segon vaig pensar «veient d’on vinc i el que m’està costant, potser no soc la més indicada per parlar-ne». Qui era jo, tenint en compte que aquest tema em semblava tan difícil de tractar? Qui era jo, amb el que m’havia costat aprendre a dir «no», per escriure sobre el tema? Però després vaig sentir, molt a dins meu, que justament per aquests mateixos motius era important que escrivís aquest llibre. Era justament per això que ho havia de fer.

Perquè creu-me si et dic que et comprenc si estàs feta un embolic amb els límits. Si no saps gairebé ni el que són i els confons amb les normes, que tampoc no tens gens clares. Et comprenc si et costa fixar-los i sostenir-los. Et comprenc si ni tu mateixa saps quins límits tens tu, on són els teus «sí» i on són els teus «no». Et comprenc si a estones et sents inconsistent o fins i tot incoherent i penses que estàs embolicant més els fills amb les teves accions. Et comprenc si en passes de tots colors fins que explotes. Et comprenc si aconsegueixes tractar-los amb amor excepte quan fixes un límit, que llavors et surt tot l’autoritarisme del qual sempre t’has intentat allunyar. Et comprenc si, intentant fugir de com et van tractar a tu, els ho permets tot perquè no s’enfadin amb tu. Et comprenc si tens por de posar límits i si tens por de no posar-ne prou.

Et comprenc.

En aquest llibre t’explicaré la meva història. Em despullaré per explicar-te les dificultats, els reptes, les carències, els aprenentatges i els èxits en aquest camí cap a uns límits conscients que he passat per donar una estructura a les meves filles i també per aconseguir una harmonia a casa. I no et creguis, m’espanta una mica estar escrivint sobre això perquè sé que m’exposo, però crec que si vull explicar-te tota la profunditat d’aquest tema, he de baixar una mica al fons del que jo he viscut. Només així les meves paraules podran ressonar en tu com a veritables i no com un simple manual teòric ple de consells que després, ja ho sabem, costa tant seguir.

Estic disposada a despullar-me i a sacsejar-me per aconseguir que es remogui també alguna cosa dins teu i aconsegueixis, amb aquesta lectura, insights importants sobre el que ha estat la teva vida i el teu maneig dels límits propis i dels límits amb els altres. Perquè només a través de la ressonància i de moments de comprensió profunda podràs portar a la pràctica el que et proposaré més endavant. Només així veuràs un canvi real en tu i a casa teva.

Sabem que sovint els llibres de criança s’acumulen a la tauleta de nit sense llegir. No vull que sigui el cas, així que estic llesta per posar tota la carn a la graella. Jo ho gaudiré: és l’única manera d’aconseguir que tu també ho gaudeixis, i ja estic a punt.

Per poder fer aquest camí et recomano que tinguis a mà una llibreta i un boli. Sovint et proposaré que facis uns exercicis d’introspecció perquè, ja ho saps, quan la lectura toca tecles de nosaltres mateixos, és important que a estones parem per escoltar. El silenci és tan important com la paraula, així que sí, aquest llibre també està ple de silencis que hauràs d’emplenar tu amb una respiració profunda i una connexió interior, perquè investiguis i busquis algunes respostes. Sense feina interior no es pot avançar, així que et guiaré perquè aquest llibre sigui alguna cosa més que un conjunt de pàgines que llegeixes per saber més coses.

Els altos en el camí per donar-te aquest espai d’autoexploració, reflexió i connexió interior aconseguiran que sigui molt més que una lectura: serà una presa de consciència, un aprenentatge i una evolució.

Però no ens avancem als esdeveniments. De moment respira i posa’t còmode per començar aquest viatge. Gràcies per acceptar aquest repte.

Som-hi!

«EL QUE TU VULGUIS»

Aquesta és una frase que he sentit moltes vegades quan era petita: «El que tu vulguis». Quan jo preguntava perquè em guiessin una mica, em deien que decidís jo, que era la meva vida i que confiaven en mi. Era fantàstic que confiessin en mi, és clar que sí, i ho agraeixo moltíssim; sé que m’estimaven i m’estimen amb tota la seva ànima. I jo a ells.

Deixant això de banda, l’expressió «el que tu vulguis» em desorientava molt i em feia sentir molt, però que molt, insegura. Hi havia vegades que aquesta frase canviava a un «tu mateixa», però el significat era el mateix: que decidís jo a unes edats en què decidir segons què em produïa infinita inseguretat.

Em costava decidir-me pel que fos, perquè no sabia què sí i què no, i sovint em perdia perquè em sentia profundament responsable de les meves decisions amb aquesta por eterna del «i si m’equivoco?». Recordo quan era petita (no sabria dir-te quina edat), que m’ho passava malament quan em preguntaven què volia fer; si volia anar amb el pare o la mare un cap de setmana o un dia concret (els meus pares es van separar quan jo tenia cinc anys i, com que tenien molt bon rotllo entre ells, no estava gaire estipulat què havia de fer jo els caps de setmana). Recordo sentir-me malament decidís el que decidís. Tenia por de decebre els meus pares, tot i que cap dels dos no es decebia per les meves decisions; però jo sentia que amb la meva decisió sempre fallava a un.

Em costava decidir-me en coses més lleugeres. Aquest «la Míriam és superresponsable», a mi em suposava un pes que em costava suportar i desitjava profundament (encara que crec que no n’era del tot conscient) que em diguessin què havia de fer. I ja està.

En l’adolescència em passava una cosa que ara em sembla molt còmica quan la recordo, però que en aquell moment em feia patir. Preguntava a quina hora havia d’arribar a la nit després de quedar amb els meus amics i amigues i em responien «Quan vulguis». Jo insistia i ells també: «Quan deixis de passar-ho bé, o ja en tinguis prou, vens cap a casa».

Jo m’enfadava perquè sentia que els era igual el que fes i que, per tant, no es preocupaven per mi. Llavors jo responia «Jolín, no podeu respondre com tots els pares del món i dir-me una hora?» i llavors ells em deien «Ok, doncs a les dotze a casa» i jo protestava i deia «No! A les dotze no!» i ells no entenien res i em deien «Ho veus? Doncs quan tu vulguis!» i tornàvem a començar. Era com el dia de la marmota. Ara ho explico i ric, sincerament, i entenc per què ells flipaven amb les meves respostes i no entenien per què jo no em sentia bé i especial quan veia tot el suport i la confiança que dipositaven en mi. Segurament és el que a ells els hauria agradat rebre dels seus pares: més confiança en les seves decisions i més suport.

Però jo necessitava el límit i el buscava per dues coses: d’una banda, per sentir que es preocupaven per mi, que em cuidaven i m’estimaven, però també per poder protestar i tenir l’oportunitat de rebotar-me amb ells per començar a distanciar-me’n. L’adolescència té aquestes contradiccions, què hi farem! Amb la seva insistència en què fos jo qui ho decidís tot, no veia satisfetes cap d’aquestes dues necessitats que sentia en aquesta etapa tan remoguda que és l’adolescència.

Així que vaig anar creixent en aquest rol de noia superresponsable però que se sent molt insegura quan ha de fer passos a la vida i que, a més, no té gens clar quins són els seus propis límits: què sí que acceptarà i què no acceptarà mai. A això, a més, se li barrejava una alta sensibilitat i, en conseqüència, molta empatia, cosa que em feia entendre més les necessitats i els desitjos dels altres i deixar-me a mi gairebé sempre de banda. Sovint em desconnectava de mi mateixa per ajudar, complaure o, fins i tot, «salvar» (que innocent que era, llavors!) els altres, i oblidava on eren les meves línies vermelles o el que jo necessitava i desitjava.

Després d’anys de teràpia i creixement personal, la maternitat va arribar a la meva vida. Primer en el pla teòric, llegint un munt de llibres que tenia la meva mare per la seva feina d’acompanyar parelles en el camí de tenir fills, i després en el pla pràctic amb l’arribada de la Laia. La teoria em va servir de poc en el tema dels límits perquè, oh, sorpresa!, era un assumpte al qual no se li havia parat gaire atenció. «Potser com que tinc clar què vaig viure, no crec que sigui tan difícil posar límits conscients», vaig pensar. I res més lluny de la realitat.

Quan ella tenia tres anys em vaig adonar que sovint jo actuava d’una manera totalment incoherent. Em costava molt mantenir un límit clar i si ella protestava gaire (és a dir, sempre), arribava un punt en què jo sucumbia i li deia... Endevina. «Doncs el que tu vulguis». En aquesta època jo ja veia que havia de posar-me les piles urgentment en aquest tema, i havia de començar per mi mateixa. No era capaç de mantenir ni els límits cap a ella ni tampoc els que em posava a mi, per exemple, per cuidar-me o sentir-me millor. Deia que necessitava descans i autoatenció i acordàvem amb el seu pare que algunes tardes jo tindria temps per a mi, però aquest límit d’integritat (el necessitaven el meu cos, la meva ment i la meva ànima), se n’anava a fer punyetes perquè de sobte jo deia «Bé, és igual, és que..., i si em troba a faltar?» o «Bé, ja ho faré un altre dia» o qualsevol frase similar. Trepitjava el límit que tant necessitava i que hores abans jo mateixa m’havia imposat. Després anava tant al límit que de vegades estava de mal humor perquè no tenia l’autoatenció que necessitava i em tornava a queixar: «És que no tinc temps per a mi», i ell llavors em deia: «Te n’adones que, quan el tens, el rebutges?». I era totalment cert.

Els meus límits tenien fissures per tot arreu. Procuràvem donar-li una alimentació sana, equilibrada i lliure de dolços, però quan ella se n’anava a dormir, ens menjàvem alguna cosa dolça que amagàvem en un calaix que ella no sabia. Fins que ho va saber, òbviament.

En fi, ara entens per què els meus dubtes a l’hora d’escriure

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X