There is no world without Verona walls,

But purgatory, torture, hell itself.

Hence «banishèd» is banished from the world,

And world’s exile is death. Then «banishèd»

Is death mistermed. Calling death «banishèd»,

Thou cuttest my head off with a golden axe

And smilest upon the stroke that murders me.[1]

W. SHAKESPEARE, Romeu i Julieta

Parlem de l’exemple del vell Bruegel

perquè l’amor al treball i a la vida de l’oci,

amb camperols sorruts que juguen a bitlles

i patinadors que rellisquen i cauen de cul,

té totes les expressions més belles en la mà

del mestre flamenc. En aquesta nit fosca

en un minso país com el nostre encara s’esmunyen

idealistes cabòries del que hauria d’ésser i no és.

I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,

agafà uns colors i amb els dits del cor

ens proposà la història de tota l’estètica:

«jo pinto la vida dels homes».

Descobriu-vos el cap.

F. PARCERISAS, Homenatge a Bruegel el vell

El 27 d’octubre de 2017, abans de sortir de casa, vaig deixar l’equipatge preparat en una petita motxilla de color blau. Sobre la calaixera del rebedor vaig deixar-hi un parell d’entrades per a l’òpera Un ballo in maschera i una nota per al meu fill Jordi: «Aquí tens unes entrades per anar al Liceu diumenge. Me’n vaig. Ja en sabràs de mi». I me’n vaig anar cap al Parlament. El ple va durar tot el matí, i al migdia es va fer la votació per declarar la independència. Acabada la votació hi va haver l’escena de l’escala, amb els batlles alçant les vares, els discursos i el cant d’Els segadors. Tothom estava molt espantat. Jo fotia molt mala cara. Estava emprenyada perquè sabia que tot era comèdia, que després ja no faríem res més. En acabat, me’n vaig anar a peu, amb el mosso que em feia d’escorta, xino-xano. Vam parar en un bar de tapes del carrer de la Princesa i el vaig convidar a dinar. Vam parlar de no res. Algú em va reconèixer, però en general vaig passar força desapercebuda, perquè a mi la gent no m’identificava gaire. Com a molt, em coneixien alguns mestres i periodistes. Ara, en canvi, temo que no podria pas sortir al carrer sense que algú m’aturés o em mirés amb cara de dir: «Ja sé qui ets».

Després de dinar vam anar fins a la plaça de Sant Jaume, primer a la reunió del govern i després amb la gent de l’estat major, a les cinc o les sis de la tarda. Els consellers tenien claríssim que no érem allà per signar els decrets de la nova república. Jo també ho tenia claríssim; aleshores ja sabia que no hi havia cap pla per fer res més. El vicepresident Oriol Junqueras ni tan sols va venir. El conseller de Justícia, Carles Mundó, tampoc. Marta Rovira va dir que l’Oriol no vindria perquè estava malalt. No es trobava bé. Ja pot ser: el dia que vam signar la Llei del referèndum ens va tenir esperant molta estona perquè tampoc no es trobava bé.

A la reunió amb l’estat major només m’hi vaig quedar una estona. Va ser allà on va sorgir la discussió de la bandera. En Puigdemont va dir: «Jo no la retiraré». Hi havia gent que deia que sí que s’havia de fer. Jo no recordo si vaig dir res, però m’era ben igual. Tot seguit la pregunta va ser: I ara què? I aquí sí que vaig dir a en Puigdemont: «Fes el favor de no dormir a casa teva, per seguretat». I a tothom: «Us informo que me’n vaig». Aquesta vegada ja no em van mirar com si fos una marciana. Normalment, quan jo intervenia a les reunions, la majoria feien uns ulls com unes taronges; el que deia jo, o com ho deia, devia ser diferent del que se sentia normalment allà dins. Però el vespre d’aquell 27 d’octubre les meves paraules ja no sonaven tan estranyes ni venien tan de nou. Aleshores en B.V. ens va dir que ell podia organitzar la sortida i l’exili de tot el govern. Diria que era la primera vegada que parlàvem obertament de la possibilitat d’exiliar-nos. La reunió s’allargava i al cap d’una estona em vaig aixecar per marxar. Abans de sortir em vaig acostar fins a Elsa Artadi i li vaig dir: «Els altres consellers ja es decidiran, però jo ja ho tinc decidit de fa temps: demà me’n vaig cap a París. Si hi ha alguna cosa organitzada i voleu comptar amb mi, ja m’ho direu. Apa. Adeu».

Vaig ser la primera a sortir de la reunió. Vaig agafar el telèfon de la pila —com sempre, els havíem deixat fora de la sala per seguretat— i vaig pujar amb l’escorta caminant fins a la plaça de Catalunya. Un cop allà, me’n vaig acomiadar: «No cal que m’acompanyi més; jo ara me’n vaig, que he quedat amb uns amics». Quan tot just havia fet quatre passes amb aquests amics, sento que el mosso em crida: «Consellera! Consellera!, que em diuen que heu agafat per descuit el telèfon del president!». Ostres, tu. M’emportava el telèfon del president Puigdemont sense voler. Ens vam esperar allà que vinguessin a portar-me el meu mòbil i, un cop intercanviats els aparells, apa, rambla de Catalunya amunt, cap a l’exili sense escorta.

Aquella nit ja no vaig passar per casa. Vaig demanar al meu amic Xavi Ramos que m’anés a recollir la motxilla que havia deixat feta. Hi portava dues samarretes, roba interior i un anorac per al fred que m’havia comprat feia dos dies en una botiga del passeig de Gràcia. Aquell dia el mosso que m’escortava m’havia volgut seguir dins la botiga tant sí com no, però un cop a dins em va perdre. M’havia comprat un anorac perquè sabia que a París hi faria fred, i la roba d’hivern la tenia tota a Escòcia. El cas és que l’endemà al matí vam agafar el cotxe i cap a Perpinyà.>

A l’autopista, arribant a Girona, en Xavi, que conduïa, diu: «Em sembla que ens segueixen». I sí senyor, uns piolins molt piolins ens seguien. Frenàvem, i allà els teníem. No frenàvem, i també. Ens vam aturar en un aparcament de l’autopista, i ells al darrere. Vam tornar a entrar a l’autopista, i el cotxe dels piolins amorrat al nostre. Al final vam deixar l’AP-7 per creuar la frontera amb França per la carretera, al Pertús. Un cop fora de l’autopista ens va semblar que els havíem despistat, tot i que no estic segura de si ens van seguir més enllà o no. A Perpinyà ja no teníem la sensació que ens seguissin, però no en sé, jo, d’aquestes coses. Ves a saber si a Madrid tenen algú apuntant tots els meus moviments.

Vaig sortir de Barcelona amb molta consciència de derrota, molt trista. Abatuda. Ara, passats quatre anys, crec que mentre sigui a Europa, fora del regne d’Espanya, podré evitar la presó. En aquell moment pensava que, a més del tràngol d’haver de marxar, segurament acabaria tornant emmanillada dins un furgó de policia, directa cap a Madrid. Amb tot, aleshores ja tenia molt clar, i encara ho tinc claríssim, que, en qualsevol cas, si em volien engabiar, s’ho haurien de treballar. No els ho pensava posar fàcil.

Un cop a Perpinyà vaig comprar el bitllet i, com que el tren que m’havia de dur a París no sortia fins cap a les quatre o les cinc de la tarda, ens vam asseure a dinar en un restaurant de davant de l’estació. Mentre dinàvem em va trucar un tal Pere que jo no coneixia de res. «S’està organitzant una reunió del govern a la Catalunya del Nord», em va dir. Caram. Primera sorpresa. No estava tan sola, doncs. Així, hi havia altres membres del govern que també pensaven marxar? En Pere em va preguntar on era i si volia afegir-me a la reunió. I va resultar que tothom estava citat precisament al pàrquing de l’estació de Perpinyà, a ben pocs metres d’on era jo. És clar que potser no m’hauria hagut de sorprendre tant, que el punt de trobada fos precisament allà. Que no ho deia, en Dalí, que l’estació de Perpinyà és el centre del món? Sigui com sigui, vaig decidir anar a aquella reunió. Vaig canviar el bitllet de tren cap a París per a l’endemà, i vaig anar a trobar la persona que en Pere em va enviar al pàrquing de l’estació. De seguida va aparèixer un cotxe on hi anaven en Raül Romeva i en Josep Rull, i tot seguit un altre cotxe que va recollir-nos a tots tres i ens va dur a una casa a la muntanya, un mas als Aspres. No sé si van anar molt amb compte que no sabéssim ben bé on érem, o simplement jo estava tan aclaparada que m’ho va semblar.

De mica en mica van anar arribant més consellers. No tot el govern. No van venir ni en Mundó, ni en Junqueras ni en Puigdemont. També hi havia Marta Rovira i els membres de la mesa del Parlament, però no la presidenta Carme Forcadell. De què vam parlar i què vam decidir? Vam parlar molt, però a mi no em va semblar que es concretés cap decisió col·lectiva. Vam parlar de les eleccions, que, amb el 155 en marxa, ja estaven convocades. Feia poques hores que s’havia proclamat la independència, i nosaltres, el govern que havia convocat el referèndum, allà estàvem, parlant de les eleccions autonòmiques que havia convocat Rajoy. En aquell moment semblava que tots els presents estaven d’acord que calia anar-hi tots junts, en una sola llista. També vam estar parlant de si marxar a l’exili o tornar a casa. Aparentment, la consigna era «dilluns tothom a treballar». Jo ja els vaig dir que no pensava posar els peus al despatx. Que jo me n’anava a l’exili. Toni Comín també ens va comunicar que ell ja no tornava a Barcelona.

Jo creia que la meva feina ja l’havia feta i que no ens corresponia doblegar-nos davant d’un jutge espanyol quan acabàvem de proclamar la república. No tenia cap sentit. I que malgrat que la independència l’havíem proclamat gairebé per accident, teníem unes obligacions històriques. No em va semblar que el meu discurs fes gaire efecte. Ja ho he dit, no m’ho semblava mai, que els meus discursos tinguessin cap efecte, entre els companys de govern.

Al mas dels Aspres ens van donar sopar i, en acabat, la majoria vam anar a dormir a un hotel de Prada. Una part del grup, però —en Raül, en Turull i la Marta—, se’n van anar a l’Empordà a reunir-se amb el president Puigdemont i altra gent. Encara no n’he tret l’aigua clara, de qui va assistir a aquella reunió i què carai hi van decidir. L’endemà al matí tornàvem a estar tots reunits. Era tot molt informal, una mica com si estiguéssim de colònies. Raül Romeva va parlar dels contactes que tenia a Flandes i de si hi podia haver opcions d’asil polític allà o en algun altre lloc. Jo els vaig explicar que no es tractava de demanar asil polític, sinó de preparar-nos per reaccionar des de fora d’Espanya quan arribés una euroordre. Que quan arribés hauríem de comparèixer davant d’un jutge i que aquest jutge hauria de decidir si executar-la o no; i, per tant, una euroordre no implicava presó de manera immediata ni automàtica. Em va semblar que tot això els venia molt de nou, que no hi havien pensat gens. Jo els vaig dir que jo sí que hi havia pensat, i que me n’havia informat. Que tenia el telèfon d’uns quants advocats belgues i que el meu pla era anar a París, esperar que arribés l’euroordre i posar-me en contacte amb els advocats de Brussel·les per fer front a la detenció des d’allà. De fet, va ser això, el que va acabar passant, excepte que Paul Bekaert, l’advocat al qual va recórrer el president Puigdemont, no era a la llista d’advocats que jo portava anotada a la meva llibreta.

La decisió que no aniria a la presó mentre pogués evitar-ho ja l’havia pres al juliol. Preferia l’exili. Havia demanat consell a Jaume Alonso Cuevillas i a altres advocats sobre què em podia passar si marxava fora. Gairebé tots m’havien dit que no marxés, que no valia la pena, que amb una euroordre la detenció era immediata. Anar a l’exili els semblava molt arriscat. I inútil. També Andreu Van den Eynde m’ho va dir. Ell pensava el mateix que en Cuevillas. Recordo que un dia vaig tenir una reunió en la qual hi havia l’Andreu i també Ana Stanic, una advocada que exercia a Londres. En Van den Eynde em deia el mateix que en Jaume: «Amb una euroordre, al cap de vint-i-quatre hores sou aquí; no val la pena». L’Ana, en canvi, ho veia diferent: «No, Andreu, això no és així». Ella era molt partidària que jo anés a Londres, perquè coneixia bé el sistema britànic, i potser també perquè allà hi hauria pogut participar professionalment. La visió que a l’exili al cap d’una hora ens haurien enganxat i si ens quedàvem a Barcelona, en canvi, la presó es podria evitar o seria només cosa de dies, també era l’estat d’opinió general entre els assistents a la trobada de la Catalunya del Nord. Però jo tenia claríssim que les coses eren justament a l’inrevés. Aquell cap de setmana vaig veure moltes pors, la gent estava molt nerviosa i molt afectada. Hi va haver algun moment de tensió. Em va impressionar que estiguessin tan poc preparats mentalment.

Jo no coneixia el grup de gent que ens havien fet de xofers des de Perpinyà i que s’ocupaven de tota la logística de la trobada. Conjecturo que eren part de l’organització que havia fet l’Operació Urnes. Els que van pujar del sud, diria que eren gent d’ERC. Em van semblar molt seriosos, organitzats i eficients. El primer que van fer va ser prendre’ns el telèfon i donar-nos-en un de nou. També vam obrir un compte de correu electrònic comú per comunicar-nos amb la resta de consellers. Tots en sabíem la contrasenya. Hi entràvem i deixàvem escrit el que volíem dir a la safata d’esborranys, però no ho arribàvem a enviar mai. Sembla que no enviar els correus ho feia més segur. Per llegir-los només calia entrar-hi la clau i mirar a la safata d’esborranys.

Vaig ser a la casa dels Aspres fins diumenge al migdia. Ens van fer un arròs i havent dinat em van acompanyar a l’estació i me’n vaig anar cap a París. Vaig marxar sense saber què farien els altres, que es van quedar allà pensant-s’ho. Finalment, alguns van tornar a casa. Els altres van pujar cap a Brussel·les. L’amo de la casa, que aleshores no es va identificar, era un paio simpatiquíssim. Abans que jo marxés cap a Perpinyà a agafar el tren, ens van fer una foto amb una càmera analògica; tothom va fer tots els possibles per mostrar el millor somriure.

Diumenge al vespre vaig arribar sola, en tren, a París. Em van venir a rebre el meu ex, Toni Malet, i Marc Domingo, un altre amic que també estava passant una temporada de recerca a París. Tant en Toni com en Marc i la seva família —Anna Alsina i els fills— estaven allotjats en un complex d’apartaments per a investigadors que hi ha a la Cité Universitaire, al campus de l’avinguda Jourdan. El dilluns al matí vaig sortir amb l’Anna i els nanos. Els vaig acompanyar a fer unes compres per al noi, vam dinar en un cafè, i de tornada vam passejar travessant el parc de Luxemburg. Començava a fer fred. De tornada a l’apartament vaig consultar la safata d’esborranys del compte d’email, i hi havia un missatge: demà, roda de premsa a Brussel·les. No en donava gaires més detalls. L’endemà, dimarts 31 de novembre, vaig agafar el tren i en menys de dues hores era a Brussel·les. Allà em vaig trobar amb el president i els consellers, que havien pujat el dia abans, i vam fer la roda de premsa. Després ens vam reunir amb els altres consellers i el president Puigdemont. Ens va dir:

—He parlat amb l’advocat Paul Bekaert, i ens defensarà per fer front a l’euroordre des de Brussel·les.

—Fantàstic —vaig replicar—, aquest també era el meu pla; si ho fem junts molt millor. Això és el que hem de fer.

No tothom ho veia clar. Vam fer una comunicació amb els consellers que s’havien quedat a Barcelona. Ens van dir que no vindrien a Brussel·les. Va ser la darrera reunió —hi érem tots, uns a Brussel·les i els altres a Barcelona— del govern Puigdemont. Lluís Puig, Dolors Bassa, Quim Forn i Meritxell Borràs van dir que abans de decidir volien tornar a Barcelona per parlar amb la família. Per això ells van agafar un avió i van tornar a Barcelona aquell vespre. En Puig va baixar i, després d’arribar, el van tornar a pujar esperitats cap a Brussel·les; als altres ja no els vaig veure més fins després dels indults.

Jo no necessitava consultar cap decisió amb ningú. El meu fill Jordi ja és adult, aleshores tenia vint-i-sis anys, i feia la seva vida. Ja entenc que per als altres membres del govern que tenien parella, i especialment per als que tenien criatures petites, la decisió de l’exili era complicada. A més, jo jugava amb un cert avantatge: tenia un entrenament útil per fer front als aspectes pràctics de la vida d’exiliat. He viscut molts anys fora de Catalunya, parlo idiomes i estic acostumada a canviar de domicili i a adaptar la vida a indrets ben variats. La meva idea era que potser aniria a parar a la presó igualment, però que, si me’n sortia, podria tornar a Escòcia a treballar a la Universitat de St Andrews. Després de la roda de premsa i la reunió a Brussel·les em vaig fer fonedissa i aquella nit vaig tornar a París. Aquells dies a París no els recordo gaire bé. No era gens feliç. Vaig sortir a passejar, però no estava d’humor per fer turisme. Em vaig comprar una boina en una botiga per a turistes de davant de Notre-Dame, perquè em semblava que amb els cabells tan blancs que tinc se’m veia de massa lluny. El telèfon el vaig fer servir poquíssim. Just per dir a la família i als amics que no patissin, que estava bé.

A París hi vaig passar la resta de la setmana. Era allà quan la jutgessa Carmen Lamela va tancar a la presó la presidenta del Parlament i tots els nostres companys de govern. Quin moment més dur. Els de Brussel·les em deien:

—Ja pots venir, Clara. Què hi fas, a París?

I jo els responia:

—No, no vull venir, què voleu que hi faci? Si no hi tinc res a fer, a Brussel·les.

Toni Comín insistia:

—Va, Clara, vine, que els advocats diuen que activaran l’euroordre de manera imminent.

Divendres, finalment, vaig fer cap a Bèlgica. L’euroordre que havia emès la jutgessa Lamela i jo vam arribar a Brussel·les si fa no fa a la mateixa hora. Quan vaig ser a l’estació de Brussel·les Sud, vaig trucar a l’equip de suport i em van dir que anés a esperar-me en un bar a la plaça de Luxemburg i que ja vindrien a recollir-me. Em va semblar que tardaven molt, l’estona se’m va fer eterna. Però, és clar, la gent que ens donava suport aquells dies, pobres, anaven de cul. Finalment van aparèixer l’Aleix i la Roser amb un cotxe per acompanyar-me a Lovaina. Vaig tenir la meva primera experiència d’embús als perifèrics de Brussel·les. Són un horror. Superat l’embús, em van deixar a l’aparthotel. M’hi vaig instal·lar i me’n vaig anar a sopar amb Meritxell Serret i Lluís Puig. No havia estat mai a Lovaina i de seguida vaig veure que era una ciutat universitària molt agradable i que hauria estat bé passar-hi una temporada en unes altres circumstàncies. Ara que he retornat a Brussel·les per fer d’eurodiputada, visc prop de Lovaina.

El dissabte ens vam reunir breument amb els advocats i el diumenge a les nou del matí ja vam anar cap a la prefectura de policia. Passades dues o tres hores, cap al jutjat. A comissaria vam tenir un tracte més que correcte, però vam haver de passar per tots els tràmits d’una detenció, és clar: empremtes digitals de tots els dits, fotografies de cara i perfil, etc. Les declaracions davant del jutge van ser lentes. Jo li volia parlar en anglès per anar per feina, però ell m’ho deia primer en anglès i després m’ho tornava a dir en flamenc, i llavors la intèrpret m’ho traduïa al castellà. Vam sortir d’allà que devien ser ben bé les vuit o quarts de nou del vespre.

Els advocats confiaven que ens deixarien en llibertat provisional, però dubtaven de si ens posarien una fiança o no. Jo estava molt tranquil·la. En les situacions de crisi sempre em sorprenc a mi mateixa. En situacions de semicrisi puc perdre els papers, però en les crisis greus tinc molta, molta calma. I això que tothom patia i que tot plegat s’estava fent molt llarg. Perquè va passar molta estona, hores, entre que vam declarar i que ens van comunicar la decisió del jutge. Quan vam tenir la resolució que ens deixava en llibertat provisional sense fiança, vam esclatar d’alegria. Ens vam fer tots petons i abraçades. Érem molts, tots els advocats i una pila de col·laboradors, assistents i becaris; es notava que a ells els feia molta il·lusió estar vivint aquell moment. De la immensa alegria dels advocats, en vaig deduir que ells també havien patit i que no devien estar tan segurs que sortiríem en llibertat.

A l’equip legal hi havia Michèle Hirsch, una advocada que diuen que ho guanya tot. Una dona molt preparada, l’he vist pensar en directe. A Bèlgica cal escollir si vols un jutge de parla flamenca (neerlandès) o valona (francès), i la Michèle no ha tingut més protagonisme perquè no parla flamenc i, per tant, no pot actuar als jutjats flamencs. Nosaltres, el president, en Puig i jo, anàvem amb Paul Bekaert, perquè teníem clar que demanaríem declarar davant d’un jutge flamenc. Crèiem que un jutge flamenc estaria més obert a examinar la nostra causa amb imparcialitat. Toni Comín i Meritxell Serret d’entrada havien decidit que els representarien la Michèle i Christophe Marchand i tenien intenció de declarar en francès, encara que en Christophe sí que parla flamenc. Però quan ja érem al mateix ascensor dels jutjats, hi va haver un canvi de guió imprevist i molt interessant. No sé què va passar, però el cas és que la Michèle va dir a en Toni i la Meritxell:

—Canviem, canviem, demaneu declarar davant d’un jutge flamenc.

I allà mateix, al darrer minut, van optar per declarar en flamenc i els va representar en Christophe, que ha estat un puntal de la defensa belga.

Vam sortir del jutjat lliures, només amb la condició que havíem d’enviar cada matí un correu electrònic a la policia explicant-los on passaríem el dia: «Avui soc a Lovaina», «Avui aniré a Brussel·les», i així cada dia. Algun dia me’n vaig oblidar, però no va passar res.

A Barcelona s’havia imposat el 155. El meu equip del Departament d’Ensenyament a Barcelona havia tallat les amarres, no van voler parlar amb mi cap vegada. Vivien sota el 155. Ningú m’ha explicat què va passar, ni amb qui van parlar ni res. Jo tampoc els vaig buscar; si volien, sabien com trobar-me. M’ho explico per la por i perquè no acabo de ser dels seus. M’imagino que hi devia anar algun comissari polític de Madrid i els devia dir: «Si me entero que habéis hablado con esa...». És una teoria meva, i no la puc afirmar amb rotunditat. En tot cas, jo no vaig voler jugar mai a la ficció que seguia sent consellera. Passats uns dies va pujar la gent que formava el primer equip de suport a l’exili. Van obrir una oficina a prop de Schuman, al Barri europeu. De tant en tant hi anava, però no hi tenia res a fer. El meu dia a dia aquelles primeres setmanes a Brussel·les era francament ensopit. Enmig de l’avorriment hi va haver alguns dies assenyalats. El 6 de novembre es va fer la trobada amb els alcaldes a l’auditori del Bozar, el Palau de les Belles Arts de Brussel·les. L’11 de novembre vam fer una manifestació al parc del Cinquantenari. El 4 de desembre es va fer el judici de la primera euroordre, que va acabar sense resultat. I el 7 de desembre la gran manifestació que va organitzar l’ANC a Brussel·les. Quina gentada! I quin dia de pluja i fred! I el 21 de desembre hi va haver eleccions al Parlament de Catalunya.

A Brussel·les hi viu el meu oncle, Raimon Obiols —germà de la meva mare—, que, sent el líder del PSC, es va enfrontar electoralment a la Convergència de Pujol i va perdre repetidament. En Raimon és un gran analista, però per fer de líder polític potser era massa introvertit. Tot just aterrada els vaig anar a veure a ell i la seva dona, la Mercedes, un parell de vegades a casa seva, i em van donar un cop de mà amb coses pràctiques. Amb en Raimon ja feia molts anys que ens vèiem ben poc, de Nadal a Nadal, i encara, a casa dels meus pares. Ell era una persona important i molt ocupada, venia al dinar de Nadal i no obria la boca per res. La trobada era sempre multitudinària, tothom menjant, bevent, xerrant i rient. Els nens recitaven versos i explicaven acudits, feien l’indi, s’enfilaven pels sofàs i corrien amunt i avall. En aquest batibull, en Raimon hi era, però no hi era. És un home d’una discreció patològica, almenys en l’entorn familiar. No parlava mai de política, ni explicava mai cap anècdota ni cap tafaneria. La primera vegada que ens vam veure a Brussel·les vam parlar de política, i va ser curiós, perquè era el primer cop a la vida que ho fèiem. En l’anàlisi freda i racional dels fets —el referèndum, la repressió, el 155...— no estàvem pas tan en desacord. Però, és clar, hi ha una discrepància profunda que no rau en l’anàlisi racional dels fets, sinó en les lleialtats i les actituds. El gruix dels socialistes catalanistes, els que anys enrere eren els companys de la seva corda dins del PSC, primer Rubert de Ventós, després els Maragall, Comín, Geli, Elena i tants altres, han anat tombant cap a l’independentisme, però ell no; ell s’ha quedat encallat al PSOE, al PSC d’Iceta i d’Illa. Va signar un paper demanant la llibertat dels presos, això sí.

Durant el mes de novembre, els advocats es van fer un fart de treballar preparant la defensa del nostre cas. Aquells dies vaig tractar força amb ells. Gonzalo Boye, Paul Bekaert, Valerie Soenen, Michèle Hirsch, Christophe Marchand i tota una colla que hi col·laboraven. Són gent molt bona. La llengua era una mica potipoti, perquè en Toni no parlava anglès, en Gonzalo no parlava francès i la Michèle no parlava ni anglès ni flamenc, amb la qual cosa parlàvem anglès o francès i s’havia d’anar traduint. Nosaltres els havíem d’explicar moltes coses, no tant del cas en si, sinó de com funciona Espanya. Els paios se’n feien creus, de com rutllaven la justícia o el Tribunal Constitucional. En Comín ho explicava amb pèls i senyals, jo feia el que podia per explicar-ho de manera més sintètica, i, naturalment, les intervencions de Gonzalo Boye marcaven la diferència.

En Gonzalo va ser el cervell de les nostres defenses des del primer dia. El 30 d’octubre en Toni ja va rebre el primer informe Dominó d’en Gonzalo, i les línies mestres de l’estratègia de l’exili ja hi estaven enunciades. El vaig conèixer en persona el 7 de novembre, quan va pujar a reunir-se amb nosaltres i tot l’equip d’advocats belgues. Des del primer moment, em va impactar la seva intel·ligència i la connexió va ser instantània. Des d’aleshores hi he confiat cegament. En Boye és molt llest i increïblement treballador. És un estrateg que calcula tots els escenaris. I té les prioritats on les ha de tenir. Ell va veure des del principi que això era el cas contra el sistema del 78 i que s’havia de jugar estratègicament. Als espanyols els té la mida molt ben agafada, perquè els va patir en carn pròpia quan el van acusar falsament d’haver col·laborat amb ETA pel segrest d’Emiliano Revilla i es va passar vuit anys a la presó. Als altres advocats els ha costat més de veure-ho. En Gonzalo tenia molt clar que estem, encara, lluitant contra el franquisme. És així. Pot sonar demagògic, però és així. El franquisme va quedar maquillat, i fins i tot una mica acomplexat, durant la Transició, però és ben viu i marca el pas a les institucions espanyoles. En Gonzalo és la clau de volta dels èxits de l’exili. Per això ara ell és també a la diana de la persecució i volen destruir-lo. La hi tenen jurada, i ja veurem fins on poden arribar.

El 4 de desembre vam comparèixer al Palau de Justícia de Brussel·les en audiència pública davant del jutge que havia de decidir sobre la nostra extradició. La vista es va fer en neerlandès, amb traducció simultània. Van intervenir primer el fiscal, que va recitar fidelment la doctrina espanyola, i després Paul Bekaert, Valerie Soenen i Christophe Marchand, que es van repartir els temes per poder exposar tots els arguments en el temps limitat que tenien. Acabada l’audiència, el jutge ens va informar que emetria sentència el dia 14 de desembre i que no calia que els acusats anéssim a recollir el veredicte; podien anar-hi els advocats i prou. Nosaltres vam marxar cap a casa. El jutge, suposo, es disposava a reflexionar sobre els arguments que li havien exposat les parts per decidir i escriure la sentència durant els dies següents. Però en Llarena no li va permetre fer la feina. L’endemà de la vista, va retirar l’euroordre.

De seguida que vam arribar a Brussel·les ens vam trobar amb les eleccions del 155 a sobre. Puigdemont va arribar a un acord amb el PDeCAT —el president Mas, Marta Pascal i David Bonvehí— perquè li deixessin mans lliures per fer la llista i concórrer a les eleccions amb el nom de Junts per Catalunya, amb els drets electorals del PDeCAT. I tot seguit, van pujar de Barcelona la trepa de puigdemontistes, Elsa Artadi, Albert Batet, Josep Rius i Jaume Clotet, a fer les llistes. Jo no tenia clar si volia anar-hi, a la llista. Encara ho estava sospesant, però, de cop i volta, ja hi era. I, a més, de número tres! No vaig saber ni com. És el que ens passa a les dones o als outsiders, i jo complia les dues condicions. Suposo que el número tres devia tocar a Meritxell Borràs, però ella es va fer enrere perquè li havien dit que Joaquim Forn també es faria enrere. Al final, en Forn no es va desdir. El cas és que, quan van pujar a fer la llista, jo estava al meu apartament i els vaig dir:

—Tios, que m’estic avorrint com una ostra. Què esteu fent? Doneu-me alguna cosa per fer, porteu-me a dinar o alguna cosa.

—És que estem fent la llista —em van dir—. Vine, va.

Hi vaig anar i me’ls vaig trobar fent la llista a l’habitació del president, que era un cop de puny. Tothom enfilat per sobre dels llits. Allò semblava la cabina dels germans Marx. Només hi faltava jo, allà al mig. Agustí Colomines hi va tenir molta influència, en la confecció d’aquella llista; i en Batet, la xarxa Batet d’alcaldes convergents, també. A la llista hi van anar molts independents. Alguns molt bons. És clar que després del 30 de gener de 2018, quan la investidura de Puigdemont va fracassar, van quedar molt destrempats. En tot cas, van aconseguir mantenir força a ratlla la Pascal. El president no se’n fiava, del PDeCAT, però durant molt temps tampoc no va ser capaç de desempallegar-se’n ni d’imposar-se. Va ser una agonia llarguíssima, i el conflicte amb el PDeCAT no va petar fins que s’acostaven les eleccions del 2021. A mi en Puigdemont no m’ho va preguntar mai explícitament, si volia anar a llistes del 21 de desembre. Vam fer una broma, això sí, com dient: «Naturalment que sí». I responent la broma, vaig dir: «Bé, però poseu-me ben avall». Crec que si no hagués aparegut a l’escena de l’habitació del president jo hauria anat més avall, perquè no vaig mostrar-hi cap interès especial.

La campanya electoral la va fer sobretot en Puigdemont. Tenia un estudi de televisió per entrar per vídeo als mítings i el feia servir cada dia. Jo, tot i ser la número tres, pràcticament no hi vaig intervenir. Vaig sortir en algun vídeo a saludar, però no vaig parlar mai en cap míting. A Brussel·les vam fer un acte en un bar mentre emetien el partit de futbol del Girona: em vaig posar la bufanda de l’equip, vam fer quatre selfies amb la gent que havia vingut, i para de comptar. A part d’això no vam fer gran cosa més. En aquell moment, als que manaven a la campanya no els semblava que jo tingués gaire poder d’atracció. És clar que ara potser tampoc no m’hi posarien per por que no els sortís amb un ciri trencat. A la campanya de les europees tampoc no hi vaig intervenir gaire.

El cas és que, sense ni adonar-me’n, vaig sortir

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X