L’ELIZA S’EQUIVOCA DE MIG A MIG. I AIXÒ NO passa gaire sovint, perquè la meva millor amiga, l’Eliza, és una crac de la lògica i de resoldre enigmes. Però aquesta és una d’aquelles estranyes ocasions en què l’espifia i tinc la sensació que el món trontolla. Mentre baixem del cotxe atropelladament, ens fem que no amb el cap l’un a l’altre.

—Per última vegada, Carlos —diu l’Eliza—, els fantasmes no existeixen.

Com he dit: s’equivoca de mig a mig.

—Que els fantasmes no existeixen! —me’n mofo.

—Això és el que he dit.

M’arrapo l’anorac al cos. En aquest moment no neva, però el terra està cobert per una capa de neu d’uns quants centímetres.

La mare m’havia advertit pel que fa a la neu i l’altitud, però ningú no m’havia dit res de la sensació tèrmica. El vent al cim de la muntanya Sugarcrest no és cap broma. És com si et colpegessin la cara amb un caramell una vegada i una altra. I ara que el sol es comença a pondre, el fred encara es nota més.

—Au, va, Eliza.

—Demostra’m que els fantasmes existeixen —em diu amb les galtes enrogides pel fred.

—Demostra’m tu que no!

Gruny.

—No, això no funciona així. És impossible demostrar que una cosa no existeix. En canvi, sí que es pot demostrar que existeix.

—Doncs és clar que existeixen els fantasmes! —crido—. Milers de persones arreu del món n’han vist amb els seus propis ulls. Què me’n dius, d’aquesta gent?

—Doncs que s’equivoquen.

—Pararan de discutir aviat? —pregunta el Frank estirant la màniga a la meva mare.

El Frank és el germà petit de l’Eliza. És un ferm candidat a obtenir un premi triple: al més escandalós, al més friqui i al més corcó. Però després d’haver treballat junts en dos misteris, li he acabat agafant afecte. És el millor a l’hora d’esmunyir-se en espais reduïts i trobar pistes on menys t’ho esperes.

La mare li somriu.

—El Carlos i l’Eliza han estat discutint sobre això durant l’última hora, per què haurien de parar ara?

—M’hi jugo el que vulguis que ja t’estàs penedint d’haver-nos convidat a venir —dic, fent broma.

La mare m’agafa de l’anorac i m’estira cap a ella per estrenye’m al seu costat.

—Precisament estava pensant tot el contrari, rei.

Aquest no és el nostre primer cas, però sí que és el primer en què a l’Eliza, al Frank i a mi se’ns permet intervenir. Ja hem resolt un parell de misteris, però en tots dos casos ho vam haver de fer d’estranquis.

La mare és copropietària d’una agència de detectius amb el seu soci, el Cole. Durant un temps, l’agència de detectius Las Pistas va estar a punt de fer fallida. El primer cas que vam resoldre, a la mansió d’una milionària, el vam arrabassar descaradament a la mare per ajudar a salvar l’agència. El segon cas va ser en uns estudis de televisió, al plató de la meva sèrie preferida, i, tècnicament, no teníem permís per investigar. La mare ens va enxampar intentant resoldre el misteri i vam acabar treballant plegats.

L’equip que vam formar tots quatre va funcionar tan bé que la mare va decidir fer-nos detectius júniors per al pròxim cas…, que és aquest.

Un fantasma ha estat atemorint els hostes de l’hotel Sugarcrest Park, un petit establiment que hi ha dalt d’una muntanya. Gairebé cada nit durant les últimes sis setmanes hi ha hagut alguna mena d’aparició. Els hostes han fugit de l’hotel cridant en plena nit. Pràcticament tothom que ha vingut té alguna història fantasmagòrica esfereïdora per explicar, i les ressenyes a internet són terribles. La propietària de l’hotel, la Reese Winters, ens ha contractat per salvar el negoci, que s’enfonsa a marxes forçades, i aturar aquest fantasma abans no passi alguna cosa realment espantosa.

—Tenim entre mans un cas de fantasmes, doncs —dic a l’Eliza— i no creus que es pugui tractar d’un fantasma de debò?

—No pot ser un fantasma de debò —em respon—, perquè ja et dic jo que no existeixen.

Em rendeixo.

—Increïble! —exclamo.

El Frank fa una bola de neu i me la llança. M’impacta al coll i el gel em llisca esquena avall. El fulmino amb la mirada.

—Què? —em diu pestanyejant amb un posat innocent—. Ha estat un fantasma!

—D’acord, d’acord, ja n’hi ha prou —diu la mare aturant-se en el caminet que condueix a la porta principal de l’hotel, del qual han retirat la neu a força de palades—. Estem a punt d’entrar i presentar-nos, i hem de ser professionals si volem causar una bona impressió. Això vol dir que s’han acabat les baralles. L’única manera d’esbrinar la veritat és aconseguir el màxim d’informació i treballar en equip. I això significa que tots dos heu d’estar oberts a les teories de l’altre.

—I JO què? —salta el Frank.

—Buida’t les butxaques —li exigeix la mare.

El Frank es fica les mans a les butxaques i treu una bola de neu de cadascuna.

—Torna-hi.

El Frank sospira i treu una segona bola de neu de cada butxaca.

—Au, va, la darrera vegada.

El Frank arrufa les celles.

—És que és la meva mascota de neu! Es diu Floqueta.

—Llença-la! —li diu la mare com si s’adrecés a un gos amb una pilota a la boca.

El Frank diposita la Floqueta a terra amb molta cura. I llavors l’aixafa de mala manera amb el peu.

—Soc un ieti!

—No vull boles de neu, Frank —el renya la mare—. Ni que et tiris pets davant de la nostra clienta.

L’hotel és un edifici aïllat situat al cim d’una muntanya. No és la més alta de la zona, però estem prou amunt perquè les orelles se m’hagin estat tapant i destapant al cotxe. I la mare ens fa beure un munt d’aigua per evitar el mal d’altura.

Per aquí al voltant no hi ha gairebé res més. Ni un poble. Ni supermercats. Ni cases. L’establiment que hi ha més a prop és un altre hotel que queda una mica més avall de la muntanya. Es diu Super Hotel Express i sembla cinc vegades més gran que aquest.

Però ni de bon tros no és tan bonic com el Sugarcrest, que és el típic hotelet muntanyenc. La part de fora és de fusta i té dues xemeneies revestides de pedra natural de color marró clar. Segur que la llar de foc està encesa, perquè un núvol de fum s’eleva cap al cel blanc.

—Sembla que nevarà —diu la mare forçant la vista cap amunt—. Però estic segura que seran quatre flocs de no res. Poc més que una empolsinada, vaja.

«Ja ens podem calçar…», penso empassant-me saliva. I aleshores la segueixo mentre enfila cap a dins.

Al vestíbul de l’hotel Sugarcrest Park hi ha un taulell de recepció amb unes escales a banda i banda. A l’esquerra, veig que hi ha una porta oberta que dona a una sala d’estar que té un aire rústic i una llar de foc. M’hi apropo per donar-hi un cop d’ull. La llar de foc de doble cara està envoltada d’uns sofàs, i darrere hi ha una porta que comunica amb la biblioteca, cosa que dedueixo perquè hi ha un rètol que diu: «ES PREGA SILENCI A LA BIBLIOTECA…, EXCEPTE SI TOQUEU EL PIANO. EN AQUEST CAS, FORTE!».

I això se’m fa molt estrany, perquè a qui se li acudiria plantar un piano sorollós en una biblioteca? Llevat que les biblioteques privades es puguin saltar les normes.

Torno cap al vestíbul, per on tafanegen la mare, l’Eliza i el Frank. Allà on miro, els elements decoratius són… espantosos, si he de ser sincer. Hi ha catifes de pell d’os per tot arreu, i a les parets hi pengen caps de tota mena d’animals dissecats amb ulls de vidre: cérvols, ants, uapitís, porcs senglars…

L’Eliza fa un soroll de desaprovació mentre els mira.

—No t’amoïnis. Són falsos —diu la noia que hi ha darrere del taulell. És més jove que la mare. Soc un negat endevinant l’edat dels adults, però si m’hi hagués de jugar res, diria que té uns vint anys i escaig. Porta els cabells d’un blau cridaner, un pírcing al nas, un munt de maquillatge llampant que contrasta amb la pal·lidesa del seu rostre i té un ull de cada color: un de blau i un de verd. Sembla una sirena—. Benvinguts a l’hotel Sugarcrest Park. Em dic Cricket McCoy i soc la seva recepcionista. Es volen registrar?

—Més o menys —respon la mare—. Som de l’agència de detectius Las Pistas. Pot informar la Reese Winters que hem arribat?

Fa uns ulls com unes taronges.

—Oi tant que sí —replica. Llavors obre un calaix d’on treu un walkie-talkie—. Senyora Winters, els detectius que espera són al vestíbul.

—Vinc de seguida —respon la Reese Winters per l’altaveu.

—Ens alegrem tant que hagin vingut! —exclama la Cricket guardant el walkie-talkie al calaix—. Per aquí hi ha hagut tot un espectacle, darrerament. Ha estat molt esfereïdor.—Mira per la finestra;el sol ha baixat molt de pressa—. Es fa fosc… Espero que estiguin preparats.

—Preparats? —pregunto.

—Per al fantasma —diu jugant nerviosament amb les puntes obertes dels cabells.

—Jo estic SUPERPREPARAT! —crida el Frank aixecant el puny.

—Això és molt fàcil dir-ho ara, però és un malson. Només avui hem tingut tretze cancel·lacions. La meitat dels clients han tocat el dos a mitja estada. I jo he demanat permís per marxar a casa abans no es faci fosc —xiuxiueja la noia—, així me’n puc anar abans no apareguin els fantasmes. Però de vegades la senyora Winters em fa quedar fins a altes hores, ara que als clients els pot picar per guillar de l’hotel a les tres de la matinada…

—És bona cap la senyora Winters? —li pregunto.

—Oi tant! Superbona! La millor del món! —exclama la Cricket amb un somriure d’orella a orella. Però apuja la veu una octava.

Menteix.

Miro l’Eliza, que està enfeinada examinant un paper que hi ha al taulell de recepció. Fa la pinta de no estar gens per la conversa.

Llavors em tombo cap a la mare, que no mou ni un múscul de la cara, però li noto un espurneig als ulls. I m’adono que també ha notat que a la Cricket li ha canviat la veu en parlar de la Reese Winters.

Es fa un silenci estrany, que és l’estratègia d’interrogatori favorita de la mare. Li agrada deixar pauses incòmodes en plena conversa per descol·locar la gent.

Però aquesta tàctica no rutlla amb la Cricket. La noia es limita a escurar-se la gola i es redreça darrere el taulell.

—Poden esperar la família Winters a la vora del foc. Estic convençuda que baixaran en qualsevol moment. —Aleshores es torna a concentrar en l’ordinador i comença a teclejar.

Ha passat de nosaltres descaradament.

Així doncs, anem cap a la llar de foc, on ens trobem un home rodanxó de mitjana edat en un dels sofàs. Tot i que està assegut, es veu que és baixet. Segurament no passa la mare de gaire. Porta ulleres de mitja lluna, té bosses als ulls i se li endevina un rostre vermellós darrere una barba de tres dies. Sens dubte aquesta nit no ha aclucat l’ull.

Escriu alguna cosa frenèticament a l’ordinador, amb tres llibres i una llibreta oberts al costat.

De sobte ens mira.

—Hostes! Benvinguts! —exclama.

La mare li allarga la mà.

—Soc la Cat Serrano —es presenta—. Ell és el meu fill, el Carlos. I els seus amics: l’Eliza i el Frank. Que treballa aquí?

—No —respon l’home—. Jo també soc un hoste. Pel que sembla, l’únic prou coratjós per romandre-hi unes quantes nits. Aquest lloc sembla un poble fantasma darrerament.—Riu de la seva pròpia ocurrència—. Em dic Byron, Byron Bookbinder.

—I doncs, què hi fa, aquí, encara, senyor Bookbinder? —li pregunta la mare.

—Què tinc la pinta de fer?

—Mmm… Parpellejar! —exclama el Frank—. No, un moment… respirar! No, espera, totes dues coses alhora! És molt impressionant!

—Estic escrivint —diu el Byron—. Un assaig sobre aparicions de fantasmes.

—Aleshores entenc que no és cap coincidència que hagi vingut a parar a aquest hotel, oi? —aventura l’Eliza.

—No —respon el Byron—. Aquest establiment ja té un historial d’aparicions i volia venir a investigar. Ja es poden imaginar la meva sorpresa quan vaig veure que el meu mesurador CEM es tornava boig.

—Mesurador CEM? —repeteixo.

—Quina història de fantasmes? —pregunta l’Eliza alhora.

El Byron Bookbinder somriu, fica la mà a la bossa i en treu un giny que sembla un comandament a distància de televisor.

—Això és un mesurador CEM, és a dir, un aparell per enregistrar els camps electromagnètics. Sovint no podem veure els fantasmes, però en podem percebre la presència. Quan els esperits es mouen pel nostre món, es produeixen alteracions en el camp electromagnètic. Si la llum és vermella, tot és normal, però si és verda, vol dir que hi ha un fantasma a prop! —exclama entusiasmat.

—I alguna vegada es posa verda? —pregunto.

—Cada nit des que soc aquí. Aquest indret és ple a vessar de fantasmes.

—Activem-lo ara! —exclama el Frank allargant la mà cap a l’interruptor d’encesa.

—Això no és cap joguina, nano —l’adverteix el Byron i es torna a entaforar l’aparell a dins la bossa.

—Ens estava parlant de l’historial d’aparicions de l’hotel, oi? —li recorda la mare.

—Ah, sí. Una història certament interessant. Fa uns setanta anys, sis excursionistes es van aturar a descansar a l’hotel mentre pujaven al cim. S’hi van colar, perquè l’edifici estava tot tapiat amb taulons de fusta. No hi havia calefacció, ni menjar, ni subministraments de cap mena. Durant la nit hi va haver una tempesta tan tremenda que l’hotel va quedar pràcticament colgat sota la neu. Quan els van trobar… —fa una pausa—. Bé, diguem que ja no els calia oxigen. La llegenda diu que, des de llavors, els seus fantasmes vagaregen per l’hotel, encara desesperats per rematar l’ascens a la muntanya.

—Sis —xiuxiuejo—. Aquí van morir sis persones. Aleshores, això significa que hi ha sis fantasmes?

De sobte, sembla que fa més fred, malgrat el foc crepitant.

Per un moment, em penedeixo d’haver deixat que la mare se m’endugués amb ella. Era la primera vegada que em permetia ser detectiu júnior en un dels seus casos i hi volia participar. Em feia por dir que no, però ara que soc aquí, em fa por haver dit que sí.

Em fa por perquè els fantasmes són esfereïdors. I també perquè no vull decebre la mare. Ara que espera alguna cosa de mi, em sento més pressionat que mai per demostrar-li que de debò em mereixo treballar amb ella com a detectiu.

Abans que puguem fer cap altra pregunta al Byron Bookbinder, tres persones entren al saló. Tinc claríssim que es tracta de la família Winters, els propietaris de l’hotel. Ens hi apropem i deixem el Byron fent mans i mànigues per intentar pescar alguna cosa de la nostra conversa.

—Ens sap molt greu haver-los fet esperar —diu una dona amb un somriure contagiós, que és el primer que em crida l’atenció d’ella. Té trets asiàtics i uns cabells negres llisos i brillants recollits en una cua de cavall, llevat d’uns flocs que s’ha col·locat darrere l’orella. Porta un vestit pantaló i uns talons, i sembla perfecta. Com si no li calgués escarrassar-se gaire per fer goig, perquè és innat—. Em dic Reese i aquests són el meu marit, el Harris, i la nostra filla, la January Winters.

A penes ha pronunciat un parell de frases, però tot en ella ja irradia calidesa. És una d’aquelles persones que semblen sinceres i amables de debò.

En canvi, el seu marit, el Harris, és ben bé el contrari. És un paio corpulent amb cara de pomes agres i porta una camisa de llenyataire de quadres escocesos. Té la pell blanca i du els cabells pèl-rojos recollits en un monyo. Té una barba que crida l’atenció de tan espessa com és i té uns ulls grisos de mirada trista. Mira per la finestra amb posat nostàlgic, com si volgués ser en qualsevol altra banda.

La January Winters, la filla, sembla de la mateixa edat que l’Eliza i jo, o potser un any més gran. Té els cabells negres i brillants com la mare i el posat malhumorat com el pare, però a diferència de tots dos, porta uns auriculars a les orelles.

—January, reina, no siguis maleducada —la reprèn la mare, estirant-li els auriculars de manera que li queden al coll—. Ja escoltaràs música després.

—No estic escoltant música —rondina la January—. Estic fent música.

—Sí, bonica, però ara mateix et dediques al negoci de l’hostaleria, no ets pas discjòquei. —La Reese es tomba cap a nosaltres amb un somriure enlluernador—. L’hauran de disculpar; n’està aprenent.

La January es plega de braços.

La mare ens presenta i la Reese ens estreny la mà. Fins i tot al Frank, tot i que ell li allarga una mà tova com un espagueti bullit.

—Si fan el favor d’acompanyar-me al menjador, sisplau —suggereix la Reese—, he demanat al Fernando que ens prepari un piscolabis.

Fem adeu amb la mà al Byron Bookbinder, que sembla decebut perquè no l’han convidat. El menjador queda a l’altra punta del vestíbul, de manera que en el trajecte passem pel costat de la Cricket McCoy, que abaixa la mirada davant la presència de la família Winters.

El menjador és tan rústic com el vestíbul; hi ha tot de raquetes de neu penjades a les parets, un llum d’aranya fet amb cornamentes entrellaçades i una taula de fusta plena de nusos amb un banc ben llarg a banda i banda. Quan hi arribem, ja hi trobem algú: una dona amb uniforme de cambrera. És molt esvelta, també té trets asiàtics i els cabells just per sota de les orelles. Se li inflen els forats del nas tan bon punt entra la família Winters.

La Reese i el Harris no li cauen bé. Me n’adono de seguida.

—Disculpes —s’excusa la dona en un to gens convincent—. No era conscient que necessitaven aquesta estança. N’estava traient la pols.

—Gràcies, Sunny. Pots fer el favor de pujar l’equipatge dels Serrano i els Thompson a l’habitació 237, sisplau?

—Per descomptat —remuga la noia i, en sortir de l’habitació, mira darrere seu amb curiositat abans de tancar la porta.

La Reese somriu.

—Els hem posat en habitacions contigües: la 236 i la 237 —ens informa—. Però no tenia clar com es voldrien repartir, de manera que vostès mateixos.

—Qui era? —li pregunta la mare.

—Qui? Ah, la Sunny —diu la Reese—. És la meva… emmm… vull dir, la nostra governanta, la que els canviarà els llençols i els proporcionarà més coixins en cas que en necessitin. Seiem? —ens suggereix assenyalant els bancs que hi ha a banda i banda de la taula.

I, sense dir-nos res, els Winters s’asseuen en una banda i nosaltres a l’altra.

—Aquest hotel té molt encant —observa la mare—. Des de quan són aquí?

La Reese somriu novament.

—Jo em vaig criar a l’hotel. Els pares el van comprar quan van immigrar, molt abans de tenir-nos a la meva germana i a mi. Quan van morir fa uns quants anys, vaig passar a fer-me’n càrrec. I algun dia serà de la January.

La noia deixa anar un grunyit sense aixecar la vista del mòbil.

Tot d’una s’obren les portes i entra un home amb un bigoti recargolat portant una safata.

—Mozzarella fritta, insalata di pomodoro i tastets d’espagueti per als signori —diu en un accent italià de pa sucat amb oli. Llavors deixa la safata a la taula i saluda—. Encantat de coneixe’ls! Jo m’encarregaré de les seves necessitats gastronòmiques.

—Què? —salta el Frank.

—Que ens alimentarà —tradueix l’Eliza.

L’home somriu.

—Em dic Fernando di Cannoli, soc el xef més gran de tutta la Itàlia —es presenta. Per la pell morena i els cabells foscos que té, podria ser perfectament italià, però l’accent el delata.

—Sembla deliciós, Fernando, gràcies —li diu la Reese.

L’home abandona l’habitació, i el Harris, la January i el Frank comencen a menjar.

Jo estic massa ocupat observant la mare, que obre la seva llibreta. Coneixent-la, sé que passarà del piscolabis i anirà per feina, però em sorprèn perquè se’m queda mirant com si esperés que jo formulés alguna pregunta.

Potser ho hauria de fer…

Per preguntar sobre els detals de les dareres aparicions, ves a...

Per preguntar quan i com es van començar a produir les aparicions, ves a...

—DEU HAVER OBSERVAT CERTES TENSIONS ENTREels Winters i el personal de l’hotel —apunto—. Ha presenciat cap discussió?

—Oi tant —respon el Byron—. Com a observador extern de la problemàtica que afecta l’hotel Sugarcrest Park, no em deixa de sorprendre que a la gent tant li faci discutir davant de la meva persona. I com a hoste de pas que gairebé forma part del mobiliari de l’establiment, passo absolutament desapercebut.

La manera de parlar del Byron em posa negre. Gasta uns fums i una prepotència increïbles.

—D’acord —dic intentant deixar de banda la ràbia que em fa—, però què ha sentit?

—Seria més pertinent inquirir-me sobre allò que no he sentit —respon amb una rialla—. Vejam: una disputa entre els tres membres de la família Winters. Una discussió telefònica entre la Cricket i una persona misteriosa. Una baralla entre la Reese i el Luther. I una enganxada entre la January i la Sunny, que no sé què deien d’un guirigall.

—Un gargall? —exclama el Frank.

—No, guirigall —el corregeix l’Eliza.

Però ja és massa tard. El Frank deixa anar un fil de saliva i llavors el recupera amb un xarrup escandalós.

Faig una ganyota

—Però per què es barallaven tots ells? —pregunto al Byron.

—Vaig sentir clarament la jove Winters cridant «És que no m’enteneu en absolut!» als seus pares; típic comportament adolescent. La Reese i el Luther discutien, com és habitual, sobre la venda de l’hotel. I la January i la Sunny xiuxiuejaven en un to massa baix per sentir-les. Però l’expressió facial d’ambdues reflectia un antagonisme manifest. Sí, ves, se les veia molt empipades. I de la conversa telefònica de la Cricket, és clar, només vaig sentir el que deia ella, però la veritat és que sonava força trasbalsada.

Em pregunto de què i amb qui parlava la Cricket. I pel que fa a la January i la Sunny, quin motiu tindrien per interactuar més enllà de les típiques converses de cortesia? De les baralles entre la Reese i el Luther ja n’estàvem al cas, però fins a on seria capaç d’arribar ell per apoderar-se de l’hotel?

Observo el Byron mentre entela les ulleres amb baf i les neteja amb un mocador.

—Senyor Bookbinder, creu que algun d’ells podria ser el fantasma? —li pregunto.

—Per descomptat que no! —em contesta indignat—. Els fantasmes són els sis excursionistes de què us he parlat; els que van traspassar precisament en aquesta mateixa estança. Si de debò voleu resoldre el misteri d’aquests éssers espectrals, n’heu de conèixer la història! Perquè només la història us conduirà en la direcció correcta!

Si vols preguntar al Byron sobre la història dels excursionistes, ves a...

Si prefereixes acabar la conversa, ves a...

—HEM D’ANAR A BUSCAR EL GOS —DECIDEIXO—, abans no ataqui a algú més.

La January assenteix i obre la porta. El vestíbul és buit i hi fa força fred. La porta doble de l’entrada encara és oberta de bat a bat i hi entren ràfegues de neu, que cada vegada s’acumula més i més. La January travessa l’estança en direcció a l’escala de la dreta.

—Au, va! —ens crida, però l’Eliza i jo ens ho prenem més tranquil·lament i avancem a poc a poc agafats de bracet.

Els llums fan pampallugues i per un instant no hi veig res.

Però aleshores…

És allà.

Just darrere la January. El fantasma no té trets a la cara, només un cercle negre on hi hauria d’haver la boca i un parell de cercles més, també negres, en lloc d’ulls. Uns forats buits sense ànima. Té el cos tort i malgirbat. I, de sobte, estén els braços amb les mans en forma d’urpa…

—January, darrere teu…!

El fantasma l’agafa i ella deixa anar un esgarip. Llavors la figura l’arrossega enrere i enfila escales amunt mentre la pobra crida:

—Auxili! Sisplau!

Correm darrere seu.

Quan arribem a dalt de les escales, aquell monstre fantasmagòric ja és a meitat del passadís amb la January. S’arrossega enrere, com si fos una aranya, mentre la noia allarga les mans cap a nosaltres.

Darrere d’ella i del monstre, veig l’Habitació Morta amb la porta oberta. Se’m glaça la sang. El fantasma arrossega cap a dins la January, que no deixa de forcejar i espeternegar.

Per seguir-los a dins de l’Habitació Morta, ves a...

Si t’estimes més fugir corents, ves a...

DECIDEIXO ANAR A VEURE PRIMER EL HARRIS PER parlar de les petjades fluorescents, perquè durant l’interrogatori d’ahir amb tota la família Winters era evident que n’amagava alguna.

D’entrada anem al seu despatx, però no hi és, de manera que pugem a la seva habitació. M’adono immediatament de quina és la porta de la suite de la Reese i el Harris, perquè és molt més maca que les altres i, a més, disposa d’un sistema de contrasenya especial amb un codi de símbols en lloc de números. Em disposo a trucar, però el Frank s’interposa entre la porta i jo.

—Deixa’m a mi! —I comença a colpejar la porta amb uns punys que semblen maces, com en el joc aquell de picar els talps que van traient el cap pels forats.

—Ja n’hi ha prou! Pareu, sisplau! —sentim des de l’altra banda de la porta, i ens obre el Harris amb aspecte demacrat. Té la barba embullada, els ulls vermells i va amb un pijama de quadres—. Intentava fer una becaina —protesta—. Això d’anar a dormir a les tres de la matinada no ho porto tan bé com de jove. De debò és tan urgent?

—Sí —insisteixo—. Podem passar?

S’aparta amb un sospir i entrem l’un darrere l’altre.

—De què va això? —pregunta.

—Li semblarà una petició un pèl estranya, però necessitem donar-li un cop d’ull a les sabates.

—Les… sabates? —Per un instant arrufa les celles—. Això és rellevant per al cas? O es tracta només d’una poca-soltada de criatures?

—És rellevant —responem l’Eliza i jo a l’uníson.

—És una poca-soltada de criatures! —diu el Frank alhora.

—Molt bé —accedeix l’home, encara desconcertat, i ens condueix cap a l’armari, on guarda sis parells de sabates. L’Eliza i jo comencem a examinar-ne les soles, mentre el Frank es penja unes xancletes de les orelles.

—Les té totes aquí? —li pregunta l’Eliza.

—Totes llevat dels mocassins, que em van desaparèixer fa unes setmanes. Sempre m’oblido d’encarregar-ne un parell nou… A veure si ho faig avui.

Podrien ser les sabates que estem buscant? Però si el Harris diu que li van desaparèixer…, qui les té?

—Em fa l’efecte que hem topat amb un mur —diu l’Eliza—. No té cap sentit buscar unes sabates que van desaparèixer fa setmanes mentre tenim un munt de pistes relacionades amb aparicions per investigar. Sobretot considerant que no sabem del cert si es tracta de les sabates que van deixar les petjades.

—Tot i això, no ens costaria res comprovar les sabates del Fernando di Cannoli i les del Byron Bookbinder mentrestant. No fos cas que trobéssim les que estem buscant.

—Em sembla bé. Tu tries,Carlos —diu l’Eliza—. Què et diu l’instint?

Si optes per comprovar les sabates del Fernando, ves a...

Si t’estimes més comprovar les del Byron, ves a...

—EM SAP GREU, CRICKET —LI DIC—. PERÒ HEM d’explicar a la Reese què us portàveu entre mans amb el Luther. Ella ens ha contractat i tenim l’obligació d’informar-la de qualsevol cosa que esbrinem.

—ESPEREU! —ens suplica la Cricket amb el front tot amarat de suor—. Espereu, sisplau! Abans no ho feu, us vull ensenyar una cosa important —ens diu i assenyala una porta que hi ha darrere seu, sota les escales—:és un túnel secret que recorre tot l’edifici.—I n’obre la porta.

—Aquí dins? —pregunta el Frank ficant-s’hi de quatre grapes—. De debò?

L’Eliza i jo ens quedem al llindar de la porta.

—Per què ens ensenya aque…? Aaaaaah!

De sobte, unes mans m’empenyen cap al túnel i m’entrebanco amb l’Eliza. La porta se’ns tanca.

—Ei! —crido—. Això només és un armari! —Un armari empolsegat que fa molta pudor—. Tregui’ns d’aquí!

—No us deixaré sortir fins que aprengueu a no ficar el nas en els assumptes dels altres —ens diu la Cricket.

—Nas ple de mocs! —repeteix el Frank entre rialletes.

—I també bones maneres! —afegeix la noia.

GRÀCIES per tancar-me en aquest armari.

I ara, SISPLAU, ens dones una segona oportunitat?

ENS APROPEM A LA PANTALLA.

—On són les crispetes? —pregunta el Frank.

L’ignoro i m’aproximo encara més a la pantalla. Pel que sembla, gairebé a totes les cambres de l’hotel, tret de les suites, hi ha càmeres ocultes que envien imatges en viu a aquest centre de control. El monitor està dividit en nou requadres: hi puc veure la Cricket al vestíbul des de dos angles diferents, el Byron i el Harris al saló de les llars de foc, la Sunny al passadís de les habitacions i el Fernando a la cuina. També veig la biblioteca, el menjador i el passadís on s’allotja el personal de l’hotel, que ara mateix estan buits tots tres, i el dels despatxos de la Reese i el Harris.

—Aquesta és la pel·li més avorrida que he vist MAI! —remuga el Frank—. No hi passa res!

—Veieu la mare? —pregunto intentant trobar-la a la pantalla.

—No… No apareix en cap de les imatges —observa l’Eliza.

—Au, va, hi ha de ser! On para, si no?

—Deu ser en alguna suite —diu—. És l’única resposta lògica.

—A veure, i què em dius d’aquests túnels que hi ha entre les parets? És evident que hi ha un munt de secrets d’aquest edifici que encara se’ns escapen.

—O bé —continua l’Eliza, com si ni m’hagués sentit— va anar muntanya avall per interrogar el Luther Covington. I potser s’hi va quedar atrapada quan va esclatar la tempesta. Ja heu sentit el Harris: tant les línies de telèfon fix com les de mòbil estan tallades.

—Tant de bo poguéssim rebobinar aquestes càmeres, perquè podríem veure què li va passar quan es va esfumar just darrere nostre!

—Potser ha sortit en trineu —diu el Frank.

L’Eliza i jo ens el mirem.

—En trineu? De debò?

S’arronsa d’espatlles.

—Què? És el que faria jo —es justifica.

Em concentro en la gent que apareix a la pantalla. Encara no tinc ni idea de qui hi ha darrere les aparicions. Potser hauria de donar un cop d’ull a la taula.

—PER AQUÍ! —CRIDO ESTIRANT LA MARE CAP AL fangar que hi ha just al peu del tobogan. Pel que veig, el fantasma ens empaita cautelosament, lliscant entre els trossos de tela com una exhalació.

Les sabates se m’enfonsen en el fang i tenim el monstre trepitjant-nos els talons, perquè sento el xipolleig de les seves passes… Una miqueta més i ja ho tenim. XOF!

Una bola de fang em colpeja la cara. Ni tan sols he tingut temps de tancar els ulls, i encara menys la boca, i ara mateix estic escopint fang. Em piquen els ulls i quasi no m’hi veig. Per acabar-ho d’adobar, comencen a volar més boles de fang en la nostra direcció i algunes també colpegen la mare, i el fantasma aprofita per escapar-se.

Quan la Reese i els agents de policia arriben al soterrani, el fantasma s’ha esvaït i tenim les mans buides.

La Reese s’assegura d’explicar a la premsa fil per randa que hem fracassat i no hem pogut resoldre el cas. A ella no li queda més remei que vendre l’hotel al Luther Covington, i nosaltres ens quedem sense feina. O sigui que tornem a ser a la casella de sortida amb la reputació de l’agència de la mare sota terra.

Quan vaig decidir fer de detectiu, em pensava que jo arrossegaria els sospitosos pel fang…, no al contrari.

L’HOTEL NO ÉS PAS TAN GRAN; HAURÍEM DE SER capaços de trobar-hi el Byron, la Cricket i la January en alguna banda.

—Gràcies —dic al grup—. Quedin-se aquí, sisplau. Hem d’anar a… comprovar una cosa.

La Sunny aixeca les celles i el Fernando ens mira amb desconfiança, però cap dels dos ens segueix.

—Què fas, Carlos? —em pregunta l’Eliza amb un xiuxiueig tan bon punt sortim al vestíbul.

—Penso que hauríem de localitzar els sospitosos que falten. Si actuem de pressa, potser som capaços de capturar el fantasma.

—Aleshores —diu l’Eliza—, busques el Byron i la January, oi? He d’admetre que el fet que l’home hagi abandonat l’ordinador fa pensar que ha marxat a correcuita. No l’hauria deixat aquí si se n’hagués anat a l’habitació.

—I la Cricket què? —afegeixo assenyalant la recepció—. No ens ha dit que la Reese la fa treballar gairebé tota la nit perquè hi ha hagut hostes que han marxat a les tres de la matinada? Doncs si no és al seu lloc, on para?

—No ho sé i M’IMPORTA UN RAVE!—salta el Frank.

PAM!

Què ha estat això? Una altra vegada el fantasma? Miro escales amunt, cap a la segona planta de l’hotel, que és d’on ha vingut el soroll.

—Potser hauríem d’anar a veure què ha estat això —suggereixo.

—No, Carlos, que no ho veus? No podem marxar encara. Tenim una oportunitat fantàstica! Podem escorcollar la taula de la Cricket ara que no hi és. No vols veure si…? —L’Eliza calla de sobte i es queda encantada mirant el taulell. És la segona vegada que li passa això a la recepció. La primera ha estat quan hem conegut la Cricket.

—A veure, què passa ara? —li pregunto.

—Sí! —exclama el Frank—. Quina mosca t’ha picat?

—Em fa l’efecte —diu l’Eliza amb una lluentor als ulls— que tenim una pista ben visible davant dels nostres nassos a sobre de la taula de la Cricket.

PAM!

Una altra vegada el soroll.

No puc ser a dos llocs alhora, o sigui que he de decidir.

Per escorcolar la taula de la Cricket, ves a...

Si prefereixes investigar el so que ve de la planta superior, ves a...

ESTIRO LA PALANCA DEL RAÏM I SENTO UN CLIC.

Però no és de la porta del congelador obrint-se, sinó de les palanques bloquejant-se. Les intento estirar, però estan absolutament glaçades.

—Males notícies —informo—. No era la palanca del raïm.

El Frank remuga.

—No’m queaé aquí pe’ sempe, oi? —pregunta amb la llengua encara enganxada al pal.

No em veig amb cor de contestar-l’hi. Perquè la veritat és que sí que estarem aquí atrapats fins que el Fernando di Cannoli necessiti alguna cosa del congelador. I qui sap quan passarà això.

Ostres, com em penedeixo d’haver estirat la palanca del raïm! És evident que no eren aquests els fruits que esperàvem de la nostra investigació.

GIRO EL PANY DE LA CAIXA DE SEGURETAT DEL Fernando fins al número trenta i s’obre amb un clic. Finalment podrem veure què era el que s’escarrassava a amagar quan hem entrat fa una estona. M’imagino que potser hi trobarem diners, joies o material per simular aparicions de fantasmes, com ara líquid fluorescent.

Però, en lloc d’això, hi ha una carta:

—El Covington! —exclamo.

—El «perillós camí de la Reese»? —repeteix l’Eliza—. El «tancament definitiu del seu negoci»? Tot això fa la pinta de ser un pla per simular aparicions en estat embrionari.

—Sabia que el Luther era un traïdor! Però qui és aquest tal Di Marco? —pregunto.

L’Eliza s’arronsa d’espatlles.

Quan estem a punt de tancar la caixa forta, el Frank crida:

—Espereu! Mireu AIXÒ!

Fica la mà fins al fons de la caixa, on a penes es veu res, i en treu un carnet de conduir amb una foto del Fernando di Cannoli, però hi ha un altre nom: Stefano di Marco.

—Misteri resolt! —exclamo—. Bé, més o menys. El nostre xef té un nom real i una identitat falsa, però quin és quin?

L’Eliza arqueja les celles.

—Creus que Fernando di Cannoli sona més real que Stefano di Marco? —em pregunta.

—No se sap mai —replico. La mare m’ha ensenyat a no donar res per descomptat, i si la vull impressionar en aquest cas, he de tenir en compte tots els seus consells. I parlant de la mare…, tinc ganes de saber què en pensa, de tot això—. Mama! —li dic pel walkie-talkie—. Codi vermell! Necessitem que vinguis a la cuina tan aviat com puguis. Sola. Repeteixo: codi vermell. Canvi.

—Deu-quatre —em diu, que en llenguatge radiofònic significa «missatge rebut».

Arriba al cap d’uns minuts sense alè.

—Que has vingut corrent? —li pregunto.

—M’has dit codi vermell! Això és un codi d’emergència! —exclama—. Era a fora cavant…

—No tenim temps —l’interrompo donant un cop d’ull al rellotge de la paret. Ja han passat deu minuts! Durant quan temps més és capaç la January d’entretenir el Fernando? Allargo la carta del Luther i el carnet de conduir a la mare—. Hem enxampat el Fernando amagant això.

La mare arrufa el front mentre examina les pistes que hem trobat.

—Caram, que interessant —observa.

I no en diu res més, però noto que l’Eliza té ganes de treure’n més suc.

—Sí, nosaltres també ho trobem interessant —diu amb l’ànim d’engrescar-la—. Per què necessitaria el Fernando un nom fals? I per què s’escriu amb el Luther?

—Això vol dir que el Fernando tindria un mòbil o els mitjans per actuar? —hi afegeixo amb l’esperança d’impressionar la mare tant com l’Eliza sens dubte ho fa.

—El Fernando ja tenia els mitjans pel sol fet de treballar a l’hotel —apunta la mare—. De tota manera, tinc la sensació que aquesta carta podria contenir pistes pel que fa a un possible mòbil del Fernando.

Sento unes passes que s’aproximen a la cuina!

L’Eliza, el Frank i jo ens quedem glaçats, però la mare, una autèntica professional, ni s’immuta i tanca ràpidament el quadre que oculta la caixa forta.

—Ens hem d’amagar —ens diu.

—Però on? —salta l’Eliza.

I tots tres mirem el Frank, que és, amb diferència, el millor empescant-se amagatalls jugant a fet i amagar.

—Allà! —exclama assenyalant quatre contenidors d’escombraries de mida industrial que hi ha a l’altra punta de la cuina—. O allà! —crida, aquesta vegada apuntant a l’enorme porta metàl·lica de la cambra frigorífica.

—Jo no em penso amagar en un contenidor d’escombraries —protesta l’Eliza entre arcades.

—Doncs jo no m’amagaré en un congelador—diu la mare ajustant-se el jersei.

—A veure, ens hem d’amagar en alguna banda! —etzibo.

El pom de la porta de la cuina gira. Només tenim uns segons!

Si optes per amagar-te en els contenidors d’escombraries, ves a...

Si t’estimes més amagar-te a la cambra frigorífica, ves a...