1

No sabia quin era el motiu que l’havia fet canviar d’opinió sobre aquella revelació tot just abans de morir, però estava segura que la visita d’en Barlett, uns minuts abans de tenir aquella última conversa, hi havia tingut alguna cosa a veure. Evidentment ell va negar saber-ne res, però va fer aquella cara ineficient de pòquer que la Sarah reconeixia tan bé. Sempre li havia semblat una paradoxa que un dels homes amb més poder a Las Vegas, propietari de més de tres casinos, no sabés jugar millor les seves cartes en aquests menesters del control facial.

L’escena havia estat —com passava sovint amb la que havia estat pràcticament la seva única referència familiar— breu i surrealista.

La Nona havia expressat emfàticament que volia morir de la manera més tranquil·la possible al mateix lloc on havia viscut tota la vida i on s’havia criat: la seva casa del barri de Desert Shores, a Las Vegas. Així que res d’hospitals, ni tractaments que no servirien per evitar l’inevitable desgast dels anys en un cos que havia sentit i patit molt més del que mai havia deixat entreveure als qui l’envoltaven.

L’àvia havia decidit que ja no valia la pena lluitar més, i els que la coneixien bé, com la Sarah, sabien que passaria molt poc temps entre aquesta decisió i la conseqüència ineludible que comportaria, que es va materialitzar el 4 d’abril d’aquell 2019. Per això va trucar a en Barlett i li va dir: «La Nona s’apaga, val més que te n’acomiadis». Ell va fer petar la llengua, i a l’altra banda del telèfon la Sarah va percebre recança i tristesa en aquella onomatopeia.

Sabia que hi havia alguna cosa irresolta entre aquelles dues persones, que havien estat el més similar a una mare i un pare que ella coneixeria mai. Tot i que ells sempre havien intentat amagar-ho, o disfressar-ho de relació casual amb bromes innocents però punyents, aquella tensió se li havia fet palpable des que era ben petita. Però s’havia cansat de les negacions i dels «no passa res» cada cop que els preguntava sobre l’assumpte, així que ho havia integrat amb normalitat en el seu cervell dins una carpeta de coses que, si més no en aquell moment, no tenien resposta ni solució. No s’hi havia de perdre mai el temps per aquests assumptes, amb això la Nona era vehement, i la Sarah havia après a fer emmudir aquelles veus que l’empentaven a llançar preguntes que la seva àvia no volia respondre mai amb sinceritat.

I de cop, aquell vespre, quan el sol ja gairebé havia desaparegut i el silenci embolcallava l’habitació empaperada de flors de colors apagats, la Nona li va dir:

—El teu pare no és un desconegut, Bunny. Es diu Nick Carrington.

La Sarah es va sorprendre, sí, però no tant per la revelació en si com pel fet que la Nona hagués decidit finalment sincerar-se sobre allò que amagava. Sempre havia pensat que sabia molt més del seu pare del que deia, però estava convençuda que s’ho emportaria a la tomba.

—On és? —va preguntar-li. No hi havia rancúnia o enuig en les seves paraules, simplement una curiositat genuïna.

—No ho sé. Va desaparèixer.

—Abans que nasqués? —No va donar temps a la Nona per respondre—. N’hi deu haver centenars, de Nicks Carrington, tan sols a l’estat de Nevada...

La Nona va alçar amb dificultat el braç prim —la carn que havia sostingut en braços la Sarah durant la seva infància i que ara estava arrugada i penjava d’uns ossos porosos i dèbils— i va assenyalar la còmoda de l’habitació.

—A l’últim calaix —va dir.

Ella s’hi va acostar i va remenar-ne el contingut. Camises de dormir de tirants, mitges velles i roba interior de color beix compartien espai amb un llibre de tapa dura amb el llom de color groc. A la portada hi havia una fotografia de la Half Dome de Yosemite il·luminada per la feble llum vespertina, i el títol ressaltava amb lletres de color blanc sobre el gris granit de la pedra: Buscant la Jennie Johnson. A sota, amb una altra tipografia, hi constava el nom de l’autor: Nick Carrington.

Les mans li tremolaven mentre obria el llibre per la solapa davantera. El cor se li va accelerar tant que en notava el so eixordador a les orelles. Per fi el va veure: el rostre del seu pare. Aquella fisonomia imaginada fins a la sacietat durant anys i anys d’insomni, de nits fosques interminables plenes de preguntes sense resposta. I ara, de cop, el seu pare li somreia. El seu pare tenia clotets quasi del tot amagats per una barba gairebé blanca. El seu pare la mirava amb els ulls lleugerament aclucats, com si el ressol que s’intuïa a la fotografia l’empipés d’una manera juganera a pesar de la gorra de beisbol de color blanc que li ressaltava la pell morena.

—Qui és la Jennie Johnson? —va preguntar en veu alta. I tot seguit una altra pregunta, inevitablement, es va obrir pas entre els seus llavis—: Sap que existeixo, Nona?

Però ja no hi va haver resposta: la Nona tenia els ulls clucs i no respirava.

Es va quedar asseguda lluitant amb una tristesa insuportable mentre el seu cervell no podia deixar de pensar en les respostes a aquella revelació que li obria un nou món de preguntes.

Les llargues hores que van seguir la mort de la Nona van ser un garbuix d’emocions embolcallades en una aura gairebé onírica que en el futur li serien difícils d’evocar. Però el que sí que recordaria per sempre era la presència tranquil·la i serena d’en Barlett al seu costat des que l’havia atrapat pujant al cotxe quan ja marxava després de la seva visita, i tan sols veure-li la cara i els ulls brillants ell havia endevinat que la Nona havia mort.

Gràcies a en Barlett i a la Jolie —la seva secretària—, els preparatius per a la cerimònia i la incineració de la Nona, així com tots els maldecaps que acompanyen als parents del mort en el pitjor dels moments, van ser molt més suportables. En Barlett la va convèncer perquè s’estigués en una de les millors habitacions del Belmond, el millor hotel dels tres que tenia a la ciutat i on ell hi vivia a temporades a la suite de la planta superior. Tot i que sabia que intentava donar-li l’espai que creia que necessitava, en Barlett s’assegurava que cada dia el servei li portés l’esmorzar, el dinar i el sopar a l’habitació, i després els preguntava sobre les sobralles per assegurar-se que menjava alguna cosa. La veritat és que la Sarah estava fotuda: al cap i a la fi la Nona era l’única família biològica que tenia. Però era aquella revelació d’última hora la que realment l’havia sacsejat de cap a peus just en aquell moment tan dolorós.

—Què en saps, d’en Nick Carrington? —li va preguntar a en Barlett aquella primera nit a l’hotel, quan la va acompanyar a l’habitació.

—No sé qui és. Per què? L’hauria de conèixer? —L’entonació era prou bona, semblava genuïna. Però havia trigat un segon de més a contestar, i la Sarah havia vist com el got de whisky que subjectava a la mà esquerra havia tremolat lleugerament.

—Així, no en saps res? —El va escrutar amb la mirada.

—No. Ja t’ho he dit. Qui és? —Va fer un glop de whisky.

—Tant se val. No té importància. —Per algun motiu que no sabia explicar havia intuït que era millor guardar-se aquella carta. Si més no, de moment.

Ell va deixar el got a sobre del moble bar amb delicadesa i va dir:

—La Jolie ha concertat cita a les nou amb la funerària. Va bé? —Li va posar la mà a l’espatlla.

—Sí, és clar —va respondre sense mirar-lo als ulls—. Gràcies.

—De res. Intenta descansar, d’acord?

—Mmm.

—Truca’m si necessites res. O puja, només soc a una planta de distància. —Li va fer un petó al front abans de marxar.

—Gràcies, Barlett. Per tot.

—No cal donar-les, Sarah. —Va somriure i va enfilar cap a la porta.

—Jack...

Ell va fer mitja volta.

—De què vau parlar, amb la Nona, ahir, abans que marxessis?

—De res en especial. Va ser més aviat un comiat. Em va demanar que et cuidés. I que em busqués d’una vegada una dona decent amb qui compartir tanta pasta —va somriure.

Ella va fer que sí amb el cap. Havia de ser agradable tenir la sensació d’haver-ho deixat tot tancat abans que morís. La seva experiència havia estat molt diferent. Però no estava preparada per compartir-la.

Ell la va mirar amb preocupació.

—T’avisaré si necessito qualsevol cosa —el va tranquil·litzar.

—D’acord. Descansa. —I va marxar definitivament de l’habitació.

Tan bon punt en Barlett va tancar la porta al seu darrere, la Sarah va agafar el llibre que havia enterrat entre la roba de la maleta i va rellegir aquell fragment que li havia esmicolat el cor per segona vegada el vespre anterior.

BUSCANT LA JENNIE JOHNSON

Nota de l’editor

Apreciat lector,

En primer lloc vull agrair el teu interès per llegir aquest llibre. Si el tens entre les mans és molt probable que coneguis, encara que sigui per referències, el cas de la Jennie. Aquest és un dels motius, segurament el principal, que van motivar en Nick Carrington a escriure’l.

De la desaparició de la Jennie Johnson se n’han dit i escrit moltes coses, com també s’han escrit i dit moltes coses sobre l’autor d’aquest llibre.

Després de tot el que va passar, l’autor va pensar que l’única manera d’exposar el seu punt de vista de forma ordenada i metòdica sobre els descobriments de la investigació i els esdeveniments que se n’han derivat, i d’evitar tot el soroll, les amenaces i les complicacions que envoltaven el cas, era escrivint aquest llibre.

De les meves converses amb en Nick puc assegurar que, tot i que probablement aconsegueixi convèncer el lector de les seves hipòtesis i punts de vista sobre què li va passar a la Jennie —com m’ha convençut a mi—, aquest llibre no ha estat escrit per convèncer, sinó per exposar el que en Carrington considerava la veritat.

Malauradament, l’autor no podrà confirmar mai si les seves hipòtesis eren certes, tot i que cal considerar que les estranyes circumstàncies de la seva mort en siguin la prova més evident.

Sigui com vulgui, esperem que les seves últimes paraules ajudin a aportar llum al cas de la Jennie Johnson, i potser, algun dia, contribueixin a fer justícia.

L’havia llegit per primera vegada mentre esperava que arribessin els serveis funeraris, i immediatament havia sentit una fiblada al pit. Aquella informació eliminava una possibilitat que tot just s’havia permès començar a imaginar: la materialització d’aquella relació fins llavors inaccessible. La troballa d’aquella connexió que li acabaria d’explicar per fi l’altra meitat dels seus orígens, de la seva manera de ser, de les mans i els ulls que tenia, de per què li feien gràcia les coses que li feien gràcia i per què l’entristien les que l’entristien.

Semblava impossible poder guanyar i perdre un pare en menys d’una hora, i tot i així era el que li acabava de passar. Va sentir una ira incontrolable cap a la Nona per infligir-li aquell dolor macabre des de la mort. Quina necessitat tenia de dir-l’hi, ara? Quan ja no podia trobar-lo?

Res no tenia sentit.

I tot i així estava disposada a esbrinar tot el que pogués sobre aquell pare a qui ja mai podria conèixer.

Capítol 1. Un cotxe abandonat a la 140 una nit d’hivern

De casos de desapareguts n’hi ha un munt, només heu de buscar a les bases de dades de les webs públiques que s’hi dediquen, la Doe Netwok o el Charlie Project aquí als Estats Units. La trista realitat és que més de sis-cents mil americans desapareixen cada any als Estats Units, havent-hi anys, com el 1994 o el 1996, en què aquesta xifra s’ha acostat al milió de desapareguts. D’aquests n’hi ha força que han marxat voluntàriament, i d’altres en els quals se sospita foul play.[1] A vegades és difícil discernir entre una cosa o l’altra, i tanmateix aquest és un fet clau per a l’èxit de la investigació. Com molts sabreu, en el cas de la Jennie, la hipòtesi inicial va marcar un cas que va acabar arribant a les planes dels diaris de tot el país, precisament per això.

La Jennie va desaparèixer el 29 de febrer de 2016, el dia que feia vint-i-tres anys. Es desplaçava per la 140 amb un Mitsubishi Montero vell quan va tenir un accident i el seu cotxe va quedar encallat en un banc de neu al voral després de xocar contra una sequoia. Poc després un transportista que pujava al poble va veure l’escena i va parar per ajudar-la. Li va preguntar si volia que la portés fins a la zona més poblada d’El Portal, i ella li va respondre que no calia, que estava bé, i li va demanar que no avisés la policia perquè ja havia avisat a l’assegurança del cotxe i una grua vindria a buscar-la. El transportista va marxar i quan va arribar a El Portal va alertar a l’oficina del Chief de l’accident, principalment perquè era conscient que no hi havia cobertura al lloc i estava segur que la noia havia mentit.

Quan el rànger assignat va arribar al lloc dels fets, la Jennie ja no hi era. El cotxe estava tancat i ple de coses, entre elles una maleta amb roba, caixes amb llibres i apunts de la universitat, i articles d’higiene i maquillatge. També hi havia una caixa amb tres ampolles de Kahlúa i dues de vi al seient del darrere del cotxe, i taques del que després es va deduir que era vi al sostre del vehicle. A fora, a terra, hi havia una ampolla de whisky buida al costat de la porta del copilot.

El rànger va recórrer els voltants de la zona cridant, però no va obtenir cap resposta, així que va suposar que la persona que conduïa el vehicle havia begut massa i havia fugit de l’escena de l’accident per evitar ser multada, i que segurament tornaria l’endemà a buscar-lo.

Però com molts ja sabeu, la Jennie no va tornar mai a recollir el seu cotxe.

L’oficina del Chief em va assignar el cas, i la resta ja és història. I la història, com sempre, depèn de qui l’explica i com ho fa.

Que el cas em va atrapar no és cap secret.

N’hi ha que sovint m’han acusat d’estar-hi obsessionat; però com es busca algú que ha desaparegut, si no és a totes hores i amb tots els recursos possibles? Especialment quan vam cometre aquell error determinant les primeres hores de la investigació.

El que ha passat, a més, amb el cas de la Jennie, és que s’ha fet un espai a les cases, ordinadors i vida de molta gent que ha dedicat hores i hores a resoldre la seva desaparició des de la cadira del seu despatx; gent que ha quedat atrapada en aquest misteri inicial que es va complicant progressivament a mesura que t’hi endinses, i que sembla que no hagi d’acabar mai. Gent que, per tant, té una opinió de tot el que hi ha succeït, a pesar que tot el que en saben és, com a molt, de segona mà, sinó de tercera o quarta.

La veritat és que escric aquest llibre, d’alguna manera, per tancar aquest tema a la meva ment, i no haver-ne de parlar més. És sabut que no estic d’acord amb com ha avançat el cas de la Jennie i estic segur que no se li ha fet justícia.

He estat contemplant moltes opcions de com explicar els fets que s’han derivat de la meva investigació durant aquest temps: de manera cronològica, narrant les meves suposicions, incloent-hi no el material derivat d’aquestes investigacions... Al final he fet una barreja de tot plegat, perquè crec que és l’única manera que els fets parlin per ells mateixos i pugueu arribar a les mateixes conclusions que jo un cop estigueu exposats a la informació. I, si no coincidim, com a mínim servirà per aportar una nova llum al cas. Encara que dubto que això passi. És molt probable que els implicats en la desaparició de la Jennie llegeixin aquestes paraules un dia o un altre. A ells els vull dir: les coses no acaben fins que acaben. I encara no han acabat.

2

Es va forçar a tancar la porta amb delicadesa mentre maleïa aquella dona peculiar i obstinada que havia decidit complicar-li la vida fins i tot un cop morta.

Feia tres mesos que l’havia trobada a la seva butaca preferida, completament absorta amb un llibre entre les mans. La Nona no era una gran lectora, i el va sorprendre el grau de concentració que exhibia en aquell moment, el seu cos corbat cap endavant amb aquells ulls blaus que l’Eve havia heretat recorrent ràpidament les pàgines il·luminades pel sol de mitja tarda. Però quan ella havia notat per fi la seva presència i havia aixecat el cap, havia detectat immediatament alguna cosa estranya en la seva expressió.

—Què? —havia preguntat.

Ella li havia atansat el llibre en silenci i amb un cert posat de gravetat.

Ell n’havia llegit el nom de l’autor, el títol i la sinopsi. Era un llibre de true crime, narrava la investigació d’una noia desapareguda. No entenia el motiu de tant de misteri. Fins que va obrir el llibre i va veure la cara de l’autor a la solapa interior.

Va trigar un parell de segons a entendre qui era, a identificar aquell rostre sota la capa dels anys que havien passat, associat a aquell nom que desconeixia. Però era ell, no en tenia cap dubte. La Nona tampoc. Era evident.

—Potser hauria de...

—No —la va tallar secament—. No té cap sentit complicar les coses a aquestes alçades. —Va saber que havia detectat la ira disfressada en aquell to de preocupació. Segurament havia pensat que canviaria de parer quan llegís la primera pàgina.

—La Sarah té dret a... —va començar a dir.

Però ell no la va deixar acabar:

—No és una qüestió de sang, Nona. Hi va renunciar quan va desaparèixer de la seva vida, és el que va triar.

La Nona sabia que allò no era del tot cert, però no pensava compartir aquella informació amb ell. No es podia imaginar que en Barlett, encara que d’una altra manera, també ho sabia, que no era veritat. Però el que se li escapava del tot era que aquell home s’hi jugava tot el seu imperi.

Va donar la conversa per acabada i va començar a caminar cap a la porta.

—Barlett —va dir ella amb la seva veu més severa.

Es va tombar i li va llançar una mirada impacient.

—El llibre.

Va tornar cap a la butaca i li va atansar aquella arma que l’havia desestabilitzat.

—Deixa-ho estar. —Era gairebé una ordre.

—Ja ho veurem. —I havia retornat impassible a la lectura.

Així és com havia acabat la conversa. No n’havien tornat a parlar. Les setmanes havien anat passant sense que la Nona es decidís a dir res, així que havia assumit que l’havia convençuda per fer el que ell considerava correcte. Però era evident que s’havia equivocat.

Va entrar a la suite presidencial i es va sacsejar el mal humor de sobre. No servia de res perdre el temps amb el passat, el que havia de fer era ocupar-se’n immediatament.

Va marcar l’extensió de la Jolene. Només va sonar un to abans que ella respongués.

—Fes venir en Dustin a la meva suite. Ara mateix. —I va penjar el telèfon.

El Chief White recordava exactament el moment en què havia començat a sospitar tot el que li vindria a sobre.

Era el matí de l’1 de març de 2016. La boira encara no s’havia aixecat i un vent gèlid li fuetejava la cara mentre caminava per la zona d’aparcament del Sequoia Inn intentant no relliscar amb la capa de gel i neu que cobria l’asfalt quan va sonar el telèfon.

—Chief, em sembla que tenim un problema —li havia dit en Rodowick, un dels seus ràngers.

—Què passa? —Tot just acabava de localitzar el Suzuki Jimny blau que buscava.

—Tenim un cotxe abandonat i accidentat a la 140 amb Briar Creek.

—És obert o tancat?

—Tancat.

—Segurament deu ser un conductor borratxo.

—Això mateix és el que vaig pensar jo ahir. L’Eric Bloom va explicar que el conduïa una noia que li havia dit que ja havia trucat a la grua. Quan vaig arribar-hi no hi havia ningú.

—A quina hora?

—Al vespre, a les set.

En White va fer un sospir i va agafar la maneta del vehicle que tenia davant. Es va sorprendre de veure que era obert.

—Aconsegueix un equip i feu una cerca als voltants —va ordenar.

—Entesos.

—I Rodowick...

—Sí?

—Forceu el cotxe per veure si hi ha alguna documentació que us ajudi a localitzar la família, i feu-ho com més aviat millor. Esperem que no sigui res i aparegui aviat buscant el cotxe. Si no és així, cada hora que passa juga en contra nostra. —I va penjar.

Tot seguit va agafar un mocador de paper i se’l va posar a la mà per acabar d’obrir la porta. Probablement estava exagerant, però no volia córrer el risc d’alterar proves que, d’altra banda, no volia haver d’analitzar ni seguir. Segurament la Ruth estava bé, i simplement s’havia oblidat de tancar el cotxe abans d’anar cap a la feina. I després algú l’havia passat a buscar i la nit se li havia fet més llarga del que s’havia imaginat, i el mòbil s’havia quedat sense bateria. No era la primera vegada que passava, i probablement tampoc seria l’última.

Va ficar el cap a l’interior del vehicle i els ulls se li van desplaçar immediatament cap al mòbil que jeia a terra sota el seient del pilot. No li agradava gens ni mica el caire que estaven agafant les coses. Va distingir un objecte platejat sota el seient del copilot. Va donar la volta al cotxe i va obrir l’altra porta per tenir-hi accés sense ficar-s’hi a dins. Era el rellotge que la Ruth havia heretat del seu difunt pare. I no se’l treia mai.

Immediatament va saber que alguna cosa no rutllava.

Es va aixecar d’un bot del llit, propel·lida per la frustració que li causava haver llegit més de deu vegades la segona línia del text que tenien per a l’endemà, i emfatitzant el seu enuig, va aixecar l’auricular del telèfon i el va esclafar contra la terminal.

—Si no penses contestar podries desconnectar el telèfon, Jennie. Així és impossible concentrar-se!

La Jennie la va mirar amb els ulls humitejats. Estava trista, sí, però la Stephanie hi va detectar també una brillantor de desafiament.

—Bé, tant se val, ara ja està —va dir mentre arrencava la connexió telefònica de la paret—. Es pot saber què ha fet, ara?

—No res. Segueix estudiant. Perdona —va murmurar secament.

—Està bé, com vulguis. –—La Stephanie va arronsar les espatlles i va tornar al seu llit, regat d’apunts—. Per què no estudiem juntes? Et servirà per distreure’t, i malament no et pot anar, tenim l’examen d’aquí dos dies.

—No, gràcies. Prefereixo airejar-me una mica abans d’anar a treballar. —Va obrir un dels calaixos de la còmoda, en va extreure una ampolla de Kahlúa, la va desar dins la seva motxilla de color negre i se la va penjar a l’esquena. Només va fer un gest amb el cap a la seva companya d’habitació abans de desaparèixer per la porta.

Els dos germans juguen a passar-se una vella pilota de beisbol al jardí de la part del darrere de la casa, que en comptes d’un jardí més aviat sembla un abocador de ferralla i d’objectes molt diversos i gairebé mai útils que en Gary s’entossudeix a dir que estan ordenats a la seva manera. Abans se’n fotien, d’aquesta frase i d’altres que en Gary deixava anar quan el burxaven, i ell els responia tot empipat, fins que un dia se li va acabar la paciència i els va estampar un cop de puny a la cara a cadascun. Des de llavors intenten evitar parlar-hi, i quan es creuen fan veure que segueixen fent el que sigui que estan fent, que es pot categoritzar en tres o quatre maneres diferents de perdre el temps i adormir el tedi que els acompanya cada dia.

Tot i això no poden evitar que la tensió embolcalli l’ambient fins que en Gary desapareix darrere la ferralla i la seva vida sembla tot d’una molt millor del que ho era fa uns segons.

—No el suporto —diu en Ron mentre llança la pilota amb tota la ràbia de què n’és capaç.

—Ni jo, no et fot!

Després d’un parell de passades en silenci en Jimmy gairebé murmura:

—A vegades penso com seria matar algú.

—Tu no tens collons de matar ningú. Ets un cagat. Sempre ho has estat.

—No soc un cagat —diu mirant-se les sabates, amb un fil de veu.

—Ah, no?

—No ho saps tot de mi, saps? He fet coses que no diries mai que seria capaç de fer. —Aixeca els ulls verds del terra i els clava als del seu germà, desafiant.

—Ah, sí? Com què?

—Com la Ruthy. —Retorna la pilota amb força.

—Què passa amb la Ruthy?

—Bah, és igual.

—Què, Jimmy? —S’ha quedat la pilota i el mira encuriosit.

—El dia de la festa. Allò de l’habitació, quan estava dormida.

—Vas ser tu?! —En la pregunta hi ha una barreja d’incredulitat, però també un mig somriure amagat, una entonació enterbolida de reconeixement.

En Jimmy fa que sí amb el cap i dibuixa un somriure. Sabia que impressionaria el seu germà gran.

—Em deixaràs anar amb vosaltres, ara?

—A on?

—Els dissabtes, quan sortiu amb els cotxes.

—Ja ho veurem. —Però el somriure que li ha dedicat diu que acaba de pujar un esglaó en la seva escala d’admiració. I això el fa sentir tan content que per un moment se sent pertorbat. Però el moment passa ràpid, i el joc de pilota segueix, com ja fa molt de temps, la inèrcia de les tirades entre els dos germans Bloom.

3

Al cap de tres dies la desaparició de la Jennie havia passat dels diaris locals als regionals, i la idea que les autoritats no havien gestionat el cas de la millor manera possible va començar a ser el focus de moltes converses a dins i fora d’El Portal. A això hi va contribuir sens dubte en Ted Johnson, el pare de la Jennie, que culpava el rànger Rodowick per posposar la cerca fins l’endemà d’haver trobat el cotxe, ja que van perdre un temps crucial al principi de la desaparició que va determinar en gran part els resultats en la investigació que va seguir després.

Les primeres vint-i-quatre o quaranta-vuit hores després d’una desaparició són essencials, i les investigacions i l’avenç que s’hi facin repercuteixen molt notablement en el resultat final. Això és una certesa, i no es pot culpar en Ted per fer tot el soroll mediàtic que li fos possible per donar a conèixer el cas de la Jennie. Va aprofitar tots els micròfons i les càmeres que li van posar al davant per explicitar la ineptitud dels ràngers que s’havien encarregat de negligir la cerca de la seva filla.

Va ser llavors que en White em va cridar a la seva oficina i em va assignar el cas. Va dir que ho feia perquè era el millor rastrejador que tenia, però jo sabia que en realitat no tenia gaires més opcions. Necessitava algú de confiança, a qui conegués feia temps, perquè sabia que ens trobàvem en una situació precària i tenia els de dalt pressionant perquè ho solucionés tot tan aviat com fos possible. I si havia de prescindir d’algú en el dia a dia, per fer rescats en plena temporada d’hivern, era evident que aquest algú havia de ser el paio coix de l’equip. Així que em vaig veure abocat a la investigació per una qüestió pragmàtica, i no em costa gens reconèixer-ho.

Em va atansar una carpeta amb un parell d’informes i em va desitjar bona sort d’una manera gairebé amenaçadora.

Als informes hi havia la informació relativa a les trucades que s’havien fet el vespre del dia 29 en relació amb l’accident de la Jennie.

El transportista que la va trobar, de nom Eric Bloom, va trucar al 911 tan bon punt va tenir-ne l’oportunitat, des d’un bar d’El Portal.

Havien passat, segons ell, uns set minuts. La trucada es va fer a les 19.30 h, per tant, si creiem que diu la veritat, podríem deduir que la Jennie va tenir l’accident pels volts de les 19.20 h, si, tal com diu que ella li va dir, tot just s’havia estimbat contra l’arbre.

A tot això, el rànger, de nom Mark Rodowick, va arribar al lloc de l’accident deu minuts després que l’oficina dels ràngers rebés la trucada del senyor Bloom, i per tant, entre uns disset i vint minuts després que el cotxe s’estimbés. No està gens malament tenint en compte la geografia i la situació de la localització. L’oficina de Law Support és a Yosemite Valley, a uns vint-i-cinc o trenta minuts en cotxe, però va trigar menys a arribar-hi perquè, segons en Rodowik, estava patrullant pels voltants quan va sentir l’alerta de l’accident emesa per la central.

A continuació, transcric l’entrevista que vaig fer al senyor Rodowick com un dels primers passos en la meva investigació. Per cert, cal anotar aquí, per als que no ho sàpiguen, que a més de compartir professió, el senyor Rodowick i jo érem família. Hi ha qui diu que això m’hauria d’haver obligat a renunciar al cas. És evident que qui ho pensa no coneix la realitat del parc, ni els recursos humans dels quals disposa (sobretot en temporada baixa), i tampoc em coneix a mi. Si en Rodowick havia tingut alguna cosa a veure amb la desaparició de la Jennie, com alguns van conjecturar al principi, jo era el primer interessat a saber-ho, tenint en compte que era el marit de la meva germana.

Entrevista a Mark Rodowick

Nick Carrington.: Li agraeixo molt que s’hagi avingut a contestar aquestes preguntes, senyor Rodowick.

Mark Rodowick: Cap problema. No tinc res a amagar.

N. C.: Per què ho diu, això?

M. R.: Perquè hi ha qui diu que la desaparició de la Jennie Johnson no ens importa i això és absolutament fals. Vaig cometre un error de judici al principi, però en cap cas es pot dir que no ens prenguem la desaparició de la senyoreta Johnson seriosament.

N. C.: Expliqui’m com va anar la cosa, si us plau.

M. R.: Jo estava patrullant per la zona quan vaig sentir l’avís per la ràdio de control. Vaig veure que la localització de l’accident no era gaire lluny d’on em trobava i vaig oferir-me a anar-hi.

N. C.: Però vostè va declarar després que ja havia acabat el seu torn.

M. R.: Sí, i què?

N. C.: Doncs que ha dit que estava patrullant quan va rebre l’avís.

M. R.: Amb el torn acabat o no, quan s’està al parc s’està de servei. Qualsevol d’aquí ho sap, això, l’orografia ja és prou complexa i salvatge perquè ens posem a filar prim amb aquestes coses.

N. C.: D’acord. Només volia aclarir aquest dubte. Segueixi, si us plau. Deia que vostè es va prestar a acudir al lloc de l’accident. Quant va trigar a arribar-hi, des que va rebre l’avís?

M. R.: Uns deu minuts pel cap baix.

N. C.: I què va passar?

M. R.: Res. Vaig trobar el cotxe buit. Era tancat i amb els llums apagats. Per això vaig pensar que es tractava d’un cas de conducció sota la influència de l’alcohol.

N. C.: No hi va veure res fora del normal?

M. R.: Hi havia unes taques vermelles al sostre i no em van fer cap gràcia, però tot seguit vaig identificar una caixa de cartró amb ampolles de vi als seients del darrere, i algunes estaven trencades. Vaig deduir que les taques eren de vi, com es va confirmar després.

N. C.: Hi havia alguna cosa més, al cotxe?

M. R.: Oh i tant. Anava ben ple. Hi havia diverses caixes plenes, com si es tractés d’una mudança. A l’informe hi ha una especificació de cada objecte trobat, però no crec que sigui d’accés públic en aquests moments. El cas és que no m’hi vaig fixar gaire perquè l’important era que la noia no hi era. Vaig cridar repetidament si hi havia algú, i vaig buscar pels voltants amb la llanterna, però no vaig rebre cap resposta. Em vaig endinsar una mica al bosc, però no hi havia petjades per seguir i era completament fosc.

N. C.: Així que ho va deixar estar...

M. R.: Vaig pensar que la noia s’havia amagat o havia marxat per evitar que li féssim un control d’alcoholèmia. Estava segur que tornaria a buscar el cotxe aquella mateixa nit o l’endemà. Passa molt sovint, això.

N. C.: I va marxar.

M. R.: Sí. —Abaixa la mirada—. I no ho hauria d’haver fet. Tot i que tampoc no sé què haguéssim pogut fer aquella mateixa nit per trobar-la. L’endemà, tan aviat vam veure que el cotxe seguia allà, vam fer una cerca amb els de Search and Rescue, però tampoc no hi va haver sort... S’havia esvaït sense deixar cap mena de rastre.

N. C.: Va ser llavors quan es va trencar la cama? —Per un moment sembla contrariat per la pregunta, però el gest s’esvaeix ràpidament per donar pas a un somriure net de dents blanques.

M. R.: Sí, en un dels boscos propers. Sembla mentida, amb els anys d’experiència que tinc al parc i m’acabo trencant la cama de la manera més estúpida com un turista qualsevol...

N. C.: Què va passar?

M. R.: Vaig entrebancar-me amb un tronc de sequoia i vaig caure per un petit barranc. Va ser mala sort, realment, i el fet de no estar prou atent al terra que tenia sota els peus...

N. C.: Ho entenc. Tornant a la desaparició.... Què creu que va passar entre el moment en què el transportista va marxar i el moment en què vostè hi va arribar?

M. R.: No ho sé... Això és el que es pregunta tothom, oi?

N. C.: Continua pensant que la Jennie va marxar pel seu propi peu?

M. R.: Sincerament, no en tinc ni idea. És completament normal que no volgués marxar amb un transportista que no coneixia de res. De fet, es podria dir que va ser una opció prudent per part seva. Però llavors, si no va marxar amb ell, per què hauria de marxar amb algú altre? No seria més lògic que hagués marxat sola? Llevat que es trobés amb algú que conegués. Però em semblaria estrany, tenint en compte que la noia no és de la zona...

N. C.: Li va dir al transportista que no avisés la policia. Per què creu que ho va fer?

M. R.: Tal com li he dit abans, pel que es dedueix del que hi havia al cotxe sembla que hi ha una alta probabilitat que estigués conduint i bevent a la vegada; segurament volia evitar la prova d’alcoholèmia, o una detenció. Potser tenia antecedents en aquest sentit.

N. C.: Llavors creu que va marxar caminant, abans que vostès hi arribessin? Cap a on?

M. R.: Els companys van venir de l’est i no la van trobar per la carretera. Jo venia en la direcció contrària i tampoc. És clar que és fàcil amagar-se al bosc si fuges i sents un cotxe que s’acosta per la carretera...

N. C. Llavors està segur que va marxar pel seu propi peu.

M. R.: No, jo no estic segur de res. Podria haver marxat pel seu propi peu i desaparèixer voluntàriament. O potser es volia suïcidar. O podria haver-la segrestat algú. O podria haver pujat al cotxe d’algú altre, i que això acabés bé o malament per a ella. Poden haver passat moltes coses.

N. C.: I no té cap teoria que consideri més probable que les altres?

M. R.: No, però del que estic gairebé segur és que passés el que passés, alguna cosa no va sortir com ella s’esperava. Alguna cosa va sortir malament.

No va ser la primera ni l’última vegada que vaig sentir aquesta frase. De fet, és una de les poques coses en què gairebé tothom coincideix.

Però per saber què va sortir malament havíem de respondre moltes més preguntes: On anava la Jennie? Viatjava sola? Per què no va voler que el senyor Bloom avisés la policia? La situació inicial és molt important, sí, però el que va passar abans potser ho és més.

Per saber què havia passat, havia de saber com era la Jennie. I per a mi, en aquells moments, la Jennie era una completa desconeguda.

Tres dies després d’acomiadar definitivament la Nona, la Sarah va decidir marxar de la suite del Belmond: se sentia aclaparada per les atencions d’en Barlett, fins al punt que li va semblar que el personal de l’hotel la vigilava. Sabia que segurament es tractava d’una percepció influenciada pel procés de dol, però la seva presència l’incomodava com mai no ho havia fet abans, i després de passar les dues últimes nits a casa d’en Coddie li va semblar estúpid tornar a la luxosa habitació de l’hotel. Volia canviar de fase, i la seva estada allà no li permetia fer-ho. En canvi, a l’apartament d’en Coddie, ple de llum i escultures a mig acabar, se sentia còmoda i lliure, especialment les hores que hi passava sola mentre ell treballava a la cuina del Rock Bottom o quan compartien l’espai en silenci, cadascú fent les seves coses: ell concentrat en el volum i la densitat de la fusta o les guspires del metall, ella ampliant les seves tècniques de pòquer o, ara, endinsant-se en aquell pou que la Nona li havia posat al davant.

No havia esperat trobar tanta informació d’en Carrington i el cas de la Jennie a internet, i al principi s’havia sentit aclaparada. Havia rellegit una vegada i una altra les notícies relatives al suposat accident que havia causat la mort d’en Carrington, i tot i que al principi l’havien enfonsat encara més, a mesura que en buscava més informació una petita llum havia trobat una escletxa per la qual il·luminar el camí que havia de seguir: resultava que no n’havien trobat el cos. Aquesta era una de les poques coses que tenia clares, perquè molta de la informació que trobava d’en Nick Carrington era confusa i en alguns casos pertorbadora. Era evident, però, que no podia creure tot el que diguessin a cadascuna de les nombroses pàgines d’internet dedicades al cas de la Jennie o a la posterior desaparició d’en Carrington.

Entrada 34 del fòrum WEbGumshoe

Truthseeker35_ És evident que el paio va tenir alguna cosa a veure amb la desaparició. Jo crec que en Carrington tenia un desordre de doble personalitat i probablement la va segrestar i matar quan tenia una personalitat, i l’altra personalitat es va obsessionar a descobrir què va passar perquè era l’única manera de confrontar-se amb el que havia fet. Com si fossin dues persones diferents. He llegit a molts llocs que això pot passar. Mireu això: https://criminalminds.fandom.com/wiki/Dissociative_Identity_Disorder

I quan es va adonar del que havia fet es va suïcidar.

Entrada 72 del fòrum Cooldetective

Lonelywolf23_ Aviam, no trobeu molta casualitat que el tio es mori i just després en surti un llibre que evidentment es ven molt més pel morbo que suscita l’accident i la suposada mort i tot plegat? A mi em sembla que es tracta clarament d’una tècnica de màrqueting força matussera per vendre més. Segur que en Carrington s’està prenent una pinya colada a les Bahames rient-se de tots nosaltres. LOL

Entrada 152 del blog (Jenniedesapareguda) que la família va obrir poc després de començar la investigació amb el suport d’en Carrington.

LOnelystar82_ Hola. Gràcies per compartir tota la informació sobre aquest cas. Potser entre tots aconseguirem veure alguna cosa i descobrir on és la Jennie, viva o morta. Jo crec que, de les múltiples teories exposades, la més probable és que caminés cap al bosc. Em costa creure que pugés al cotxe d’algú que no coneixia, especialment després que li digués al transportista que no volia que la portés. Però també és cert que algú la va poder obligar a pujar a un altre cotxe sota amenaça, o que algú en qui confiava la traís, si és que la teoria de la conducció en tàndem encara es considera una possibilitat. Acabo d’adonar-me que no tinc cap teoria en realitat, i que estic tant o més confosa que el primer dia que vaig començar a llegir el blog. Entenc com ets sents i per què t’ha atrapat tant aquest cas. Com més l’estudies més preguntes tens i menys respostes obtens. Disculpeu les meves divagacions. No m’ho prendré malament si decidiu esborrar el post per vulnerar les normes (icones de riure). Bona sort en la investigació.

PD: He sentit dir que la Jennie va anar a una festa tres dies abans de la seva desaparició però ningú en recorda res concret. No ho trobeu molt sospitós? Sabeu els noms dels amics o amigues que la van acompanyar a la festa?

Que la sort us acompanyi!

Tanmateix, hi va haver una entrada en el mateix blog que li va cridar especialment l’atenció. Era de les més avançades, molt més properes en el temps.

Entrada 1745 del blog

Shonjen Jonnie 292_ Sembles estúpid. Has pensat que la Jennie potser no vol que la trobin i li estàs complicant la vida? Si realment coneguessis bé la seva família ho tindries clar. Deixa de ficar el nas on ningú et demana i busca’t una vida pròpia. Estàs avisat.

Va donar per descomptat que aquest sobrenom corresponia a la persona que segons havia llegit havia atacat en Nick en una de les sortides que havia fet per la zona on havia desaparegut la Jennie. Dos mesos després en Nick havia tingut l’accident fatal que suposadament li havia provocat la mort. Molts dels que contribuïen al blog van donar per fet que en Carrington havia estat assassinat per aquesta persona.

Però, és clar, tot eren conjectures, paraules de persones anònimes que mai l’havien conegut, gent que es desvivia per aquest tipus de casos sense necessàriament tenir els coneixements necessaris per fer-ho, gent que es basava en un munt d’informació no sempre filtrada, que barrejava fets i ficció més sovint del que seria desitjable, per conjecturar hipòtesis i teories que poques vegades podien comprovar-se o no feien més que generar noves preguntes.

I tot i així la Sarah entenia l’atracció que tot plegat suscitava, perquè ella també l’experimentava. És clar que ella s’hi sentia especialment lligada: eren l’única connexió que mai tindria amb ell.

I tot i així no podia deixar de pensar-hi: no n’havien trobat el cos.

Per primera vegada es va permetre verbalitzar el pensament que feia dies li dansava pel cap: potser no estava tot perdut.

4

La nit del 29 de febrer va marcar per sempre més la vida d’en Mark Rodowick, però no necessàriament com molts es pensaven que ho havia fet.

Havia trigat ben bé cinc minuts a decidir si responia a la crida de ràdio sobre l’accident a la 140: si la cosa es complicava no faria més que sumar més neguit a la situació irresolta que es portava entre mans. Però havia sentit que es tractava d’una noia, i ell era a prop, així que finalment va respondre dient que hi aniria. Probablement necessitava un canvi de roda o connectar-se a la bateria. Ho tindria solucionat en vint minuts.

Però quan hi va arribar la noia no hi era. Creia que la seva deducció sobre el consum d’alcohol era genuïna, però el pas del temps l’havia fet dubtar. I haver arribat tan tard a casa no l’ajudava. Li estranyava que la Rose no n’hagués dit res, especialment a en Carrington. O potser sí que ho havia fet i ell no l’hi havia mencionat.

Hauria d’haver-hi tornat tan bon punt havia marxat d’allà. Però tenia aquell neguit que alguna cosa no anava bé, i havia estat donant voltes per la zona buscant una resposta que no havia arribat mai.

El temps li donaria la raó.

Quan s’havia ficat al llit, la Rose s’havia mig desvetllat i li havia preguntat com havia anat el dia. No recordava si ella havia mirat l’hora o no. Ell li havia dit que bé, que no havia passat res d’anòmal, i s’havia sentit com una merda.

Trigaria molt de temps a sentir-se una mica millor.

Apuntar cap avall, per exemple, als genolls, és la millor manera d’encertar el tir al cor del teu rival. A vegades cal recordar aquesta premissa —pensava— mentre netejava l’arma. Excepte l’incident que havia passat feia poc més d’un mes, mai havia disparat a cap persona. Sí que estava acostumat a disparar tranquil·litzants a alguns animals, especialment els ossos que de tant en tant alteraven la vida dels visitants al parc. Tanmateix, no li agradava gens fer-ho. La veritat era que detestava les cares de fascinació que feia la gent quan es veia obligat a intervenir en allò que ell considerava que era el dret natural d’aquells animals a vagar per aquell paratge que era més seu que de qualsevol d’aquells turistes amb la càmera enganxada al coll. Però el que encara detestava més era la brillantor als ulls dels curiosos que després d’observar-lo una estona se sentien compel·lits a preguntar-li com s’havia fet aquella ferida a la cama esquerra que el feia l’únic rànger coix que havien vist mai. Normalment es limitava a forçar un somriure i explicava que feia uns anys s’havia trobat amb una ossa molt protectora que no havia cregut que no tingués intencions de fer mal als seus petits. Però els seus companys més antics sabien que això no era cert, perquè en Nick Carrington ja havia arribat al parc amb la coixesa, i tot i així l’havien acceptat perquè venia amb molt bones recomanacions i una destacada habilitat com a rastrejador. En realitat, ranquejava una mica, sí, però només quan estava molt cansat o passava molta estona dret sense descansar el maleït genoll esquerre que li recordava cada dia aquell moment que, de totes maneres, li fes mal o no, sempre li seria impossible d’oblidar.

I resultava que després del cas de la Jennie, aquella coixesa havia esdevingut un dels trets essencials amb el qual tothom l’identificava, o gairebé el definia. L’únic tret que li havia estat impossible d’amagar, una debilitat innegable que jugava en contra seva. Una debilitat, però, que en Ted no va ressaltar mai. Recordava el dia que el va conèixer, ja feia tres anys. Estava segur que no seria fàcil establir-hi una bona relació d’entrada, però com va passar moltes vegades després, en Ted el va sorprendre.

Abans de trobar-s’hi havia anat al lloc on havia desaparegut la Jennie.

Ho recordava mentre desava el fusell recolzat a la cantonada de la paret i amb la mirada corroborava que havia tancat la porta amb els dos pestells extres que hi havia instal·lat.

Recordava com s’hi havia desplaçat lliscant amb el cotxe lentament per la carretera amb la neu apilonada a la calçada, observant atentament el bosc, els arbres dels vorals, l’asfalt gairebé gelat, sense saber què buscava exactament. Quan hi va arribar, els llums del cotxe van il·luminar un ninot de neu al costat de l’arbre amb el qual havia topat la Jennie. Portava una bufanda de color vermell, una pastanaga que li feia de nas i un mitjó fosc doblegat que dibuixava un rictus de tristesa o desgrat al rostre de gel. Ho va trobar repugnant. Va apagar els llums i el motor del cotxe i es va disposar a examinar el lloc, com ho havia fet durant molts anys quan seguia les petjades dels animals del parc o buscava rastres de gent que s’hi havia perdut.

A les fosques, dempeus al costat del Ford Ranger, va respirar profundament i es va deixar embolcallar per la foscor. Tot just eren les sis de la tarda, ja feia més d’una hora que el sol s’havia amagat darrere les muntanyes del Gran Capità.

Pels visitants del parc, acostumats al món il·luminat de nit als pobles i a les ciutats, trobar-se realment a les fosques els resulta sovint incòmode. Però ell es trobava en pau en aquella foscor, deixant que passés el temps suficient perquè els sentits s’adaptessin a la foscor per observar i sentir l’entorn, el parc, amb uns altres ulls: el soroll magnificat dels ratolins barallant-se amb les fulles seques o movent-se d’un lloc a un altre, el xerroteig i els udols que afegeixen una capa d’estranyesa a la nit; la silenciosa arna de la iuca que vola de nit, que porta el pol·len d’una planta a una altra i sense la qual no existiria aquest arbust, les setze espècies diferents de ratpenats que poblen el cel nocturn, juntament amb deu tipus diferents de mussols i els falcons nocturns. I embolcallant tota aquesta activitat nocturna, una cúpula d’estrelles il·lumina el cel fosc del parc, connectant els éssers vius que el poblen amb els ritmes de la rotació de la Terra, ajudant-los a navegar el seu entorn guiats per les estrelles.

És clar que la Jennie devia tenir una percepció ben diferent de les coses el vespre que va desaparèixer.

Va encendre la llanterna que portava a la jaqueta, i va il·luminar l’àrea on havien trobat el cotxe. Va passar la mà pel tronc de la sequoia que havia patit el cop. Hi havia una zona on la soca peluda de l’arbre mil·lenari s’havia enfonsat, corresponent al para-xocs del Mitsubishi. Com que no havia nevat més des d’aquell vespre i la temperatura s’havia mantingut de manera més o menys constant, encara s’hi podien identificar les empremtes dels neumàtics del cotxe abans d’estavellar-se. És clar que també n’hi havia d’altres, moltes altres, però no podia saber a qui corresponien, excepte les seves. Va dirigir el raig de llum de la llanterna cap a l’interior del bosc. El fil d’or es va desplaçar entre els arbres i va il·luminar algunes petjades que embrutaven el mantell de neu verge que els envoltava. Va moure el cap d’una banda a l’altra i va decidir tornar al cotxe. Qualsevol pista o rastre útil havia desaparegut entre tots els altres.

En Rodowick l’havia ben cagat, això era innegable.

Però allò ja quedava molt lluny. Va encendre la llar de foc i es va disposar a cuinar part de la carn de la Bighorn Sheep que havia caçat feia un parell d’hores.

No, aquí no el podrien trobar. Sabia seguir petjades com ningú, i per això també sabia esborrar-les i eliminar qualsevol rastre que indiqués on es trobava. L’important en aquell moment era que s’alimentés i descansés. I que la ferida se li acabés de curar, ja que si s’infectava podria suposar un problema greu. Sí, havia de descansar i recuperar-se. Necessitava una mica de temps, només una mica de temps, abans de seguir amb la seva escomesa. Perquè, evidentment, no havia oblidat la Jennie, ni tenia cap intenció de fer-ho.

Estimada Jennie,

On ets? Per què vas marxar? Si hi havia alguna cosa que et preocupava, si tenies qualsevol problema, per què no me’n vas dir res? Per això estem les mares, no? Ja sé que fa anys que ens hem anat allunyant l’una de l’altra. No ho dic per culpar-te de res, són coses que passen. A mi em va passar el mateix amb la meva mare, l’àvia Kathleen, aquesta mena de desconnexió. Però Jennie, saps que sempre t’he estimat, oi? Saps que, a pesar de tot, no he deixat d’estimar-te en cap moment, oi?

Em sento molt estúpida escrivint aquesta carta, però la psicòloga diu que potser em pot ajudar abocar tot el que m’agradaria dir-te en un full, i que després faci amb la carta el que millor em sembli.

He pensat desar-la en una caixa per donar-te-la el dia que et trobem.

Si et trobem.

És una idea agradable, però a la vegada perversa.

A vegades penso si fer això no és contraproduent. I si per algun motiu que no entenem, Déu ho considera agosarat per part nostra, aquesta seguretat que et trobarem un dia o altre? I si actuar com si això hagués de ser un futur segur és menysprear els seus designis i precisament per això ens priva de trobar-te mai més?

Ai, filla, ja estic plorant una altra vegada. Com cada dia.

Estic segura que no vas voler desaparèixer. Preferiria que fos així, perquè això voldria dir que estàs viva, en algun lloc, amagada de tothom. Però et conec, Jennie, et conec perquè ets la meva filla, perquè et vaig portar durant nou mesos a la panxa i et vaig parir. No, si haguessis marxat hauries trobat la manera de fer-nos saber que estàs bé.

Estic segura que vas marxar per asserenar-te uns dies, per agafar perspectiva amb el que fos que t’estigués passant, i alguna cosa va anar malament. Oi que sí, petita meva? Oi que tu no ens ho faries mai, això, de desaparèixer per sempre més i veure com ens extingim en la distància sense dir-nos res? Independentment dels mals moments que hàgim passat, o de les baralles que hagis pogut tenir amb les teves germanes, o el teu pare. Pot ser un home dur, a vegades, bé que ho sé jo, que me’n vaig haver de separar. Però no ha estimat mai ningú tant com us ha estimat a vosaltres, això ho has de saber tan bé com jo, oi? Especialment tu, que sempre has estat la nineta dels seus ulls, la seva il·lusió, la seva gran esperança, tant que us assembleu. Tossuts, reservats, orgullosos, sí, però lleials.

On ets, petita? Què t’han fet?

La impossibilitat d’enviar-te aquesta carta em destrossa per dins i em parteix el cor en mil bocins. Potser no ha estat tan bona idea, això que m’ha dit la psicòloga. Però diu que em pot ajudar amb la culpa, que una mare, d’alguna manera, sempre se sent responsable de la seva filla i que si li passa alguna cosa tendeix a inculpar-se per molt que no hi hagi tingut res a veure.

No he gosat discutir-l’hi. I tant que me’n sento de culpable!

Em sap molt de greu que l’última vegada que ens vam veure acabés d’aquella manera. No soc capaç de perdonar-m’ho. De pensar que potser hi va tenir alguna cosa a veure. Que potser tot se’t va fer una muntanya tan grossa que va ser massa i vas decidir marxar. Però tu no ho faries mai, això, oi, Jennie? O sí? O series capaç de fer-nos-ho passar tan malament com ho estem passant perquè penses que ens ho mereixem? Gosaries fer-ho? No t’ho perdonaria mai, Jennie. Mai. Si sabés que tot això només ho fas per fer-nos patir voldria..., però no. Estic segura que no ha estat això. Oi que no? Promet-me que no.

Això és una estupidesa.

No puc seguir escrivint.

Només et vull dir una cosa més, filla: perdona’m.

Perdona’m.

5

Ja estava a punt de pujar al cotxe quan els llums d’un altre vehicle em van enlluernar abans d’aturar-se al meu costat. En va baixar un home de cabells rossos gairebé blancs amb ulls blaus de gel que es van clavar en el meu uniforme. Era en Ted Johnson. Encara no ens havíem conegut formalment, però ens havíem creuat durant les cerques.

—Bona nit, senyor Johnson —vaig dir allargant la mà—. Soc en Nick Carrington. El Chief White m’ha assignat el cas de la seva filla.

Va encaixar la mà freda en la meva.

—Vostè va escriure Les muntanyes del perill.

—Sí, així és. —Em va sorprendre que conegués el llibre, però després vaig recordar que el senyor Johnson tenia per costum estiuejar a la zona amb la seva família.

—La Jennie havia llegit el seu llibre. Dues vegades.

No vaig saber què respondre, així que no vaig dir res.

—Bé, esperem que ho faci millor que el seu company —va dir secament—. Pensa fer més cerques o té algun altre pla?

—Crec que s’ha de seguir amb les cerques, sí, però també hem de contemplar altres opcions. Com vostè sap, tenim un equip molt limitat i hem d’organitzar-nos de manera que aprofitem al màxim els nostres recursos. M’agradaria seure amb vostè i parlar de la Jennie: la vida que feia, les relacions que tenia..., per considerar totes les possibilitats.

—Ja vaig explicar-ho tot el primer dia que vaig venir.

—Ja ho entenc. Però preferiria escoltar la informació de primera mà que llegir-ne un informe.

Va arronsar les espatlles, i jo vaig interpretar que la meva explicació l’havia mig convençut.

—De totes maneres —vaig afegir— demà al matí faré una cerca exhaustiva d’uns sis quilòmetres a la rodona des d’aquest punt, amb l’equip que pugui reunir. Evidentment hi serà benvingut. Començarem a dos quarts de set.

Va restar en silenci durant uns segons i després va preguntar:

—Té fills, senyor Carrington? —No ho va preguntar a la defensiva, però vaig notar en la seva veu el desig que així fos, que hi hagués alguna cosa en comú entre nosaltres que ens ajudés a apropar-nos, dos complets desconeguts, en aquella situació tan vulnerable en la qual ell es trobava.

—No, no en tinc.

—No hi ha res pitjor a la vida que perdre’n un. No l’hi desitjo ni al meu pitjor enemic.

—Me’n faig el càrrec, senyor Johnson. Faré tots els possibles per trobar la Jennie. L’hi prometo.

Va fer un lleuger moviment afirmatiu amb el cap, els ulls mirant al no-res.

—Fins demà a dos quarts de set, Carrington. —I va fer mitja volta per pujar al seu Honda CR-V de color grana i desaparèixer per l’asfalt cap a la negra nit.

L’Amanda es va acostar al sofà de puntetes i el va sorprendre abraçant-lo per l’esquena.

—Però què fas, hòstia! —La va apartar amb un cop de braç que li va colpejar la cara. Ella no tenia clar si havia estat a propòsit o no, però això no va impedir que el plor li pugés per la gola mentre s’acostava la mà dreta a la galta.

—Només volia abraçar-te, Keith —va somicar—, no cal que et posis així.

Ell, sense intentar amagar que aquell intercanvi de paraules el fastiguejava, es va obligar a respondre-li per aplacar el conflicte. Només li faltava tenir l’Amanda explicant a algú que li havia pegat.

—Perdona, Mandy, hòstia! És que m’has espantat i he reaccionat així. És per allò del meu pare, ja ho saps. Però no he volgut fer-te mal, d’acord! Ho saps, oi?

Ella va fer que sí amb el cap. Però no, no ho sabia. Intuïa que li estava mentint. Però després era tan dolç a vegades, que no podia estar-ne segura. No era possible, de ben segur, que una persona es comportés de manera tan diferent segons el moment del dia. Així que es va convèncer, com havia fet altres vegades, que no havia estat intencionat.

—Només volia que estiguéssim una estona junts, Keith. No és per això que em vas portar aquí? Però, en canvi, et passes tot el dia amb el mòbil a la mà, parlant amb ves a saber qui, i jo com si no hi fos...

—És de la feina, Mandy, he marxat de cop i el que he deixat al càrrec no sap gestionar algunes coses. No tinc més remei que ajudar-lo quan m’ho demana; si no, el negoci se n’anirà a la merda.

Ho va dir d’una manera que ella va saber que aquella discussió havia d’acabar en aquell moment.

—Està bé. Què et sembla si anem a dinar alguna cosa al poble del costat? Aquesta cabanya està molt bé però no tenim res a la nevera i em moro de gana!

—No tinc ganes de sortir, ara. Millor a la nit. Per què no vas amb el cotxe a buscar quatre coses al supermercat i prepares algo aquí? Jo mentres faré un foc perquè quan arribis estiguis ben calenta... —I va fer un somriure molt proper a la ganyota.

—No vols venir amb mi? —Gairebé semblava una súplica, i en Keith va notar la imminència d’un brot d’ira que va aconseguir atenuar sense saber molt bé com.

—No. He d’acabar de fer un parell de trucades. N

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X