Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
El pare i la mare diuen sovint que els meus germans i jo som uns trastos. Jo crec que exageren una mica. Bé, potser de tant en tant sí que fiquem la pota, però això ho fa tothom. A més a més, som molt simpàtics… i no tenim mai mala intenció!
Per exemple, avui quan hem arribat a casa després d’escola, ens hem trobat un pastís damunt la taula. Amb aquella pinta tan DELICIOSA, de seguida m’ha fet venir salivera. Té uns quants pisos i porta cobertura de xocolata blanca i negra i… Només de pensar que bo que deu ser, ploro de felicitat!
És veritat, hi ha un cartellet amb el nom de la cosina Kaito. Però és MINÚSCUL! Si fos d’una mida normal i l’haguéssim vist, no se’ns hauria acudit tocar el pastís mai de la vida. Recordeu què us deia? No teníem mala intenció!
Però aquest cop no ens hem posat a discutir si som uns trastos o no (però és que no ho som!), perquè el pare ens ha recordat que…
Divendres és el nostre aniversari. Falta tan poc que em sembla que ESCLATARÉ de l’emoció! Divendres a la tarda s’ajuntarà tota la família i farem una festassa.
Curiosament, el nostre amic Satoru fa els anys tres dies abans que nosaltres.
No hi hem anat mai, al Superaventures Park, però diuen que és un dels parcs més divertits, genials i al·lucinants de la ciutat. Hi ha unes atraccions inflables descomunals, centenars de llits elàstics, bitlles gegants i no sé quantes coses més. I NOSALTRES NO HI PODREM ANAR!
Sense dubtar-ho, m’agenollo davant d’en Satoru i li suplico que canviï el dia de la festa. Li explico que la celebració amb la nostra família ja està organitzada i que no la podem fer un altre dia…, però en Satoru ja ha comprat les entrades per al parc i tampoc no les pot canviar! NOOOOOOOOOOOO!
Per primera vegada a la vida, els meus germans i jo estem d’acord en una cosa: aquesta és la pitjor notícia de la història. La nostra millor amiga, la Maru, ens mira de consolar, però l’única cosa que ens faria feliços ara és poder ser a dos llocs alhora…
A dos llocs alhora...
Hmmm…
Un moment…
TINC UNA IDEA!
Fa temps vam agafar prestat el Gran llibre de la màgia del pare (bé, ell no ho sabia, però l’hi vam tornar!) i, mentre el fullejàvem, hi vaig descobrir un conjur de desdoblament. És la nostra SALVACIÓ!
És un conjur una mica difícil, de manera que provo d’explicar als meus germans com funciona tan clarament com puc.
Quan acabo l’explicació, l’Akira i en Naoko se’m queden mirant molt seriosos. No sé si s’estan enfadant o si és que encara estan intentant entendre com funciona l’encanteri de desdoblament.
Al cap d’uns segons comencen a somriure. D’orella a orella! Els ENCANTA la meva idea!
VISCA!
Definitivament avui és un dia històric, perquè per segon cop els meus germans i jo estem d’acord en una cosa. I això no passa mai dels mais!
L’única que no en sembla tan convençuda és la nostra amiga, la Maru, que sempre tendeix a preocupar-se massa per nosaltres. Però és perquè ens estima molt, no perquè siguem uns trastos, eh? Ja ha quedat clar que la mare i el pare són uns exagerats, oi que sí?
