RRRIIIIIIIIINNNGGG!!!

RRRIIIIIINNNGGG!!!

El despertador de la mare sona per segon cop aquest matí. El soroll travessa la paret de la meva habitació.

—Uf —remugo mentre faig mitja volta al llit.

Estic xop de suor. Aquest estiu m’he despertat així cada dia. Ja no ens podem permetre engegar l’aire condicionat i, ara que som a començament de juliol, amb el ventilador no n’hi ha prou.

RRRIIIIIINNNGGG!!!

Dono un cop a la paret amb la mà.

—Mama! Apaga el despertador!

Després em llevo i vaig cap al lavabo fent tentines. Aquest matí em fa molta pudor l’alè, així que em raspallo bé les dents. Anit em vaig «descuidar» a propòsit de rentar-me-les perquè, no ens enganyem, la pasta de dents té un gust fastigós. Normalment la mare em dona la tabarra fins que me les rento, però ahir estava tan atrafegada preparant el cas d’avui que ho va deixar estar.

La mare és copropietària d’una agència de detectius, però el negoci no rutlla gaire bé. De fet…, funciona pitjor que les meves ganes de rentar-me les dents. Fa sis mesos, la mare va dur un cas que va acabar malament,i l’agència va haver de pagar una bona pila de calés per danys i perjudicis. A més, això els va fer agafar mala fama i des d’aleshores no havien tingut gens de feina. Però ara, per fi, ha aconseguit un cas nou, i dels grossos! Una supermultimilionària que es diu Guinevere LeCavalier està rebent amenaces de mort anònimes i ha contractat la mare perquè descobreixi qui les hi envia! Avui al matí la mare l’entrevistarà per primera vegada.

RRRIIIIIINNNGGG!!!

El despertador de la mare…, un altre cop? Que estrany. Normalment es posa dreta d’un bot abans que li soni l’alarma tantes vegades.

Arrossego els peus pel passadís i pico a la porta de la seva habitació.

—Mama? Estàs desperta?

Obro una mica la porta i miro dintre.

—AAATXIM! —esternuda.

Entro i m’assec al llit.

—Això… Mama, et trobes bé?

—Ettic badadta!

—Malalta? No et pots posar malalta! Avui no!

Aquesta feina és important! Per a tots dos!

—Caddos —em diu la mare—, sisppau, ttuca ad beu soci i avisa’d que no eb ttobo bé.

—Què?

—Ttuca ad Code! Que podti ell ed cas!

El Cole és el soci de la mare i ara mateix està enfeinadíssim amb un altre cas, que també és el primer que li han encarregat des de fa mesos. Em poso dels nervis només de pensar en tot el que passarà si l’empresa de la mare fa fallida. I el Cole no pot investigar dos casos alhora.Ja és prou greu que la mare i el Cole ni tan sols tinguin un ajudant que els doni un cop de mà amb la feina.

—Però, mama… El Cole no pot agafar el cas de la Guinevere LeCavalier. No en té un altre, de cas per resoldre?

—Eds haudà de podtar tods dos! —diu la mare, amb el nas que li raja sense parar.

—Maaamaaa! —Sacsejo el llit—. Lleva’t, vinga, lleva’t! Has d’agafar el cas! No pots deixar que se t’escapi! —La samarreta de pijama suada que porto de cop i volta em sembla més fastigosa que mai, però miro de no pensar-hi mentre m’inclino cap a la mare—. Va, vine! —remugo, mentre l’agafo pels canells i l’estiro per fer-la seure al llit.

Però torna a caure d’esquena.

—Ui! Cob és que tota d’habitació fa vodtes? —pregunta. Després torna a tossir i gemega—: Ppobet-be que ttucadàs ad Code de seguida, Caddos! Sisppau! Jo tabpoc no vull pedde aquest cas.

—Però…

—Caddos! —exclama la mare, agafant un mocador de paper—. Sisppau!

—D’acord, entesos. Ara li truco.

Surto de l’habitació a poc a poc, trepitjant el terra amb fúria, i descobreixo sorprès que l’Eliza, la meva millor amiga, està asseguda a la taula de la cuina.

De fet, no sé per què em sorprenc. Quan l’Eliza em ve a veure, sempre entra sense trucar. És la meva millor amiga des que anàvem a l’escola bressol i viu al barri, a dos carrers de casa.

Últimament, gairebé em fa vergonya que vingui aquí, a aquesta casa d’una sola planta plena de pols, amb revestiments de fusta escantellats a les parets i una moqueta espellifada. Des que l’agència de la mare es va ensorrar, no hem pogut fer arreglar cap de les coses que se’ns han anat espatllant: l’aixeta que degota, la pica embussada del lavabo, el rentaplats que va malament, l’aspiradora avariada. I no vull que s’adoni que ens hem hagut d’estar de moltes coses,com ara l’aire condicionat o el menjar car. Fins i tot ens vam haver de vendre alguns llums, llibres i mobles per poder tirar endavant.

No vull que vingui. No vull que se n’adoni. Però no li he dit res i l’Eliza està acostumada a passar els estius amb mi, tant a casa com al casal, que és una altra de les coses que ara ja no ens podem permetre.

El casal comença d’aquí dues setmanes i l’Eliza encara no sap que jo no hi aniré. Cada cop que diu que ens ho passarem tan i tan bé, a mi m’agafa mal de panxa. No em fa cap il·lusió quedar-me tot sol a casa mentre ella participa en tots els esports i els jocs que abans fèiem plegats, però miro de no pensar-hi. Fins que l’Eliza hi vagi, passaré tant de temps com pugui amb ella.

—Eliza! Quan has vingut?

—Acabo d’arribar. He obert jo mateixa.

—Ah —dic.

Em deixo caure a plom sobre la cadira que hi ha al seu costat. Sé que he de trucar al soci de la mare de seguida, però no en tinc cap ganes. L’Eliza entretanca els ulls i em mira.

—Què et passa, Carlos?

Sospiro.

—La mare vol que truqui a l’agència de detectius i digui al Cole que hi vagi ell.

—Que vagi on?

—Figura que la mare havia d’investigar el cas de la Guinevere LeCavalier…

—La senyora gran que viu al barri ric?

Assenteixo amb el cap.

—Sí. Ha rebut amenaces de mort. Però la mare es troba malament i no pot treballar. I el Cole té massa feina. Però si no agafen aquest cas…

Aparto els ulls de l’Eliza, però noto que em mira fixament. M’agradaria poder-me ficar en un forat ara mateix i desaparèixer. O en un sot. O en un pou. (No tinc manies).

De debò: preferiria ficar-me en una claveguera plena de rates que parlar dels nostres problemes de diners.

L’Eliza em posa la mà al braç.

—Què és el que no m’has explicat, Carlos? M’estàs amagant alguna cosa.

—No és res —dic mentre em miro els peus.

L’Eliza arruga el front i jo començo a marcar el número del Cole.

Quin pal. Aquest cas podria haver retornat el prestigi a l’agència de detectius Las Pistas… Hauria solucionat els problemes de la mare. De tots dos.

M’aturo a mig marcar.

—Anem-hi nosaltres.

—Què? —diu l’Eliza.

—SÍ! —crida una veu esmorteïda des de sota el sofà.

—Oh, no —rondino—. El Frank no!

El Frank és el germà petit de l’Eliza i sempre se’ns enganxa com una paparra. Té sis anys, i l’Eliza diu que «Frank» és el diminutiu de «Frankenstein». Però ella és l’única que en pot dir coses dolentes. Fins i tot s’enfada amb mi si dic que el Frank és un pesat.

M’acosto al sofà.El Frank hi ha posat el cap a sota, però no la resta del cos. El cul li sobresurt i es belluga.

—Frank! És que no saps ni amagar-te! Et veig!

El Frank s’arrossega fora del seu amagatall.

—Ostres! Una moneda de cinc centaus! —exclama—. I un botó! I borra! Me la puc menjar? —Mira l’Eliza.

—No, no et pots menjar la borra de sota el sofà! —contesta l’Eliza, que es gira i fa el gest de vomitar.

Tan bon punt l’Eliza li dona l’esquena,el Frank es fica la borra a la boca i em somriu.

—Espera, un moment —em diu l’Eliza—. Vols agafar tu el cas de la Guinevere LeCavalier?

—Caddos? —crida la mare des del dormitori—. Què passa…? Aaah… Aaatxim!

—No res, mama! —contesto—. Hi ha l’Eliza i el Frank!

Aleshores em giro cap a l’Eliza.

—Ho hem de fer. La mare ens necessita —xiuxiuejo perquè la mare no em senti—.Tu creus que ho podem fer, oi que sí?

L’Eliza somriu.

—Tres criatures juntes fan el mateix pes i alçada que un adult, si fa no fa.

No sé de què parla, però l’Eliza és molt llesta. De fet, és la persona més llesta que conec.

—Compto amb tu, doncs? —li pregunto mentre m’eixugo la suor que em cau dels cabells.

La Guinevere LeCavalier ens pagaria una bona picossada, si li resolguéssim el cas. I són uns diners que ens anirien molt bé.

Tots tres junts el podríem resoldre i salvar l’agència de la mare. L’Eliza és un geni i podria deduir ella sola qualsevol cosa que calgués esbrinar, i el Frank és tot un mestre en l’art de trobar coses i podria detectar pistes on menys t’ho esperes. L’únic punt dèbil de l’equip soc jo, que no tinc ni idea de què hi puc aportar.

—Oi tant, que hi pots comptar! —respon l’Eliza—. Ja ho saps!

—Amb mi també! —brama el Frank.

Tinc la millor amiga, i el millor germanet de la millor amiga, del món.

La casa de la Guinevere LeCavalier es troba a la part més elegant de la ciutat, en un barri que es diu Riu del Bosc, tot i que no hi ha cap riu ni cap bosc. És com un camp obert amb un grapat de cases de la mida de la Casa Blanca. Normalment només hi vaig per Halloween, perquè la gent rica és qui dona les llaminadures més bones.

Ens passegem buscant el número 1418, que és l’adreça de la senyora LeCavalier, segons els documents de la mare. Però per ara no hi ha hagut sort. L’Eliza i el Frank comproven els edificis d’una vorera i jo em miro els de l’altra. Passo per davant d’una gran mansió blava, d’una de blanca i d’una altra de color marró.Cap d’elles no és la que busquem.No faig cas del Frank quan crida: «AQUESTA! NO, AQUESTA! NO, AQUESTA!». Només crida per cridar.

—Carlos? —diu l’Eliza de cop—. Mira això.

L’Eliza assenyala amb el cap una casa groguenca amb grans columnes blanques tot al voltant i un jardí peculiar amb bardisses amb forma de terriers de Yorkshire.

—Eh… És aquesta?

—No —respon la meva amiga—, però mira la finestra que hi ha al costat de la porta d’entrada.

Hi dono una ullada, però no hi veig bé amb el sol que em ve de cara. I aleshores ho veig.O, més ben dit, la veig. A la finestra hi ha una dona que ens espia amb uns prismàtics. Tinc un calfred.

—Ens està vigilant? —pregunto.

L’Eliza arronsa les espatlles.

—Qui és?

—P. Schnozzletifa —diu el Frank, mirant la bústia.

—P. Schnozzleton —el corregeix l’Eliza.

—M’he avorrit de llegir a meitat de paraula —reconeix el nen— i me n’he inventat la resta.

Miro de no posar els ulls en blanc. L’Eliza ofega un crit.

—Ha marxat!

Les persianes de la finestra ara estan abaixades. Em pregunto si la dona ens deu mirar entre les escletxes, espiant-nos encara.

—Però qui és P. Schnozzleton? —pregunto a l’Eliza—. És ella?

—No ho sé. Ha estat molt estrany —contesta, nerviosa.

Travessem el carrer i finalment trobem el número 1418: la casa de la Guinevere LeCavalier. El camí d’accés és llarg i sinuós, com un cuc de gominola, i al final hi ha una casa gran, GRANDÍSSIMA, ENORME, de pedra grisa. Té quatre xemeneies i un fotimer de finestres, i és tan bonica que em costa de mirar-la sense que se’m faci un bon nus a la gola. M’agradaria que la mare i jo poguéssim viure en una casa ni que fos una quarta part de bonica que aquesta. O fins i tot em conformaria amb una casa de dos pisos. O amb llar de foc. O que no fes una olor estranya. O amb un aire condicionat que sí que poguéssim pagar.

La mare diu que els diners no cauen del cel, però potser s’equivoca, perquè sembla que la Guinevere LeCavalier ha trobat un núvol d’on no paren de ploure calés.

—Carlos? —diu l’Eliza— Entrem?

No puc explicar a l’Eliza com em sento. I no em puc posar a pensar en els diners justament ara; això no m’ajudarà a resoldre el misteri. He d’aconseguir trobar la manera de concentrar-me en les pistes. I aleshores la mare tindrà el gran èxit que necessita per rellançar l’agència.

Com diu el meu entrenador de beisbol, he de tenir el cap posat en el joc.

—Som-hi —li dic, i arrenco a córrer cap a la porta, fent drecera per la gespa per arribar-hi abans.

—Sisplau! —diu una veu. Un home surt a tota velocitat d’un cobert per a les eines situat a un costat de la casa—. Es pot saber què feu? —crida des de l’altra banda del jardí.

És alt i prim, amb els cabells rossos i despentinats, ulls d’un blau intens i un clotet a la barbeta.

—No, no i no! —xiscla, i se’ns acosta caminant de puntetes sobre l’encoixinat—. Acabo de tallar la gespa perquè quedi perfecta! No la trepitgeu amb les sabates, que la deixareu tota aixafada!

—Ui! —exclama l’Eliza—. Perdó!

—No passa res —diu l’home, sospirant—. Em sap greu haver-vos escridassat. No ho heu fet amb mala intenció.

—Qui és…? —començo a dir, però el Frank m’interromp.

—Perdooonaaa! —crida mentre assenyala l’home—. Tens la barbeta amb forma de cul! —I li agafa un atac de riure.

L’home somriu.

—Em dic Otto Paternoster i soc el paisatgista de la senyora LeCavalier.

—Què es un «passatgista»? —pregunta el Frank.

—L’ajudo a tenir cura dels seus meravellosos jardins i de la gespa. Planto la vegetació, arrenco les males herbes…

L’Otto continua parlant, però els ulls se m’envidrien i el deixo d’escoltar. Això ho faig amb molts adults, sobretot amb els mestres.

—Tot això us deu semblar molt avorrit, nois —sento que diu l’Otto.

—Què? I ara! —diu l’Eliza—. És molt interessant!

Però m’adono que no és veritat perquè es posa vermella. L’Eliza no sap dir mentides.

—Com és que heu vingut? —pregunta l’Otto—. Sou família de la senyora LeCavalier?

—No —respon l’Eliza.

—Som despectius! —exclama el Frank, estarrufant-se.

—Detectius —el corregeix l’Eliza.

—Detectius? Com és…? Per què…?

—Hem vingut a descobrir qui està enviant amenaces de mort a la senyora LeCavalier. Vostè en sap alguna cosa? —pregunta l’Eliza.

L’Otto fa uns ulls com unes taronges. Com unes taronges blaves, és clar.

—No! Aquesta és la primera notícia que en tinc. Què passa? Quina mena d’amenaces? Està en perill?

No puc comentar els detalls del cas amb un perfecte desconegut. És… és la primera norma de la feina de detectiu.

—No s’amoïni, senyor Otto —dic—. Està tot controlat.

Aleshores agafo l’Eliza i el Frank pel braç i els arrossego fins a la porta d’entrada blindada de la senyora LeCavalier.

—És estrany que em faci il·lusió i tot? —xiuxiueja l’Eliza mentre pico al timbre.

Ens obre un home imponent. Porta un vestit molt elegant que queda massa arrapat al seu cos fornit, sobretot als braços i les espatlles. Té els cabells grisos, amb una calba a la part de dalt del cap, i els ulls caiguts com els d’un basset hound.

—Sí? —diu, mirant-nos amb cara d’enfadat, com si li haguessin posat alguna cosa fastigosa sota el nas.

—Hola, senyor —començo—, som els detectius de…

—HOOOLAAA! —refila una veu estrepitosa.

Darrere l’home gegant, una senyora gran baixa per les escales com si surés. Té els cabells de color blanc platejat i el rostre prim i ple d’arrugues. Porta perles i diamants i robins i safirs i més diamants i pedres precioses liles i verdes. Sembla un arbre de Nadal amb cames.

—Aparti’s, Smythe —exigeix la senyora.

L’home treu foc pels ulls.

—Hola —saludo—. Vostè és Guinevere LeCavalier?

—Oh, mira que ets bufó! —diu ella—.Te’m menjaria ara mateix!

Sembla perillosament decidida a pessigar-nos les galtes. Per què els agrada tant als adults pessigar i masegar i petonejar els nens i omplir-los de baves? Quin fàstic!

Somric.

—Som els detectius de l’agència Las Pistas —ens presento.

—Sou molt més petits del que m’esperava.

Abans que tingui temps per pensar una resposta, el Frank crida:

—Què dius, dolenta!

—D’això… Eh… Estem una mica susceptibles amb aquest tema perquè semblem molt més joves del que som… —intervé l’Eliza.

No me la crec ni jo.

—Li prometo que resoldrem el cas —dic amb fermesa—. Confiï en nosaltres.

La Guinevere aixeca una cella.

—Potser em podríeu demostrar que sou prou adults per portar el cas.Mmm… Què és el que fan els adults?

—Tenir una feina que no els agrada gens —rondina l’home al seu costat.

—Pagar impostos? —diu l’Eliza.

—Preocupar-se molt? —suggereixo.

—Ser uns avorrits? —continua el Frank.

—Fer-se colonoscòpies? —afegeix l’Eliza.

—Posar-se els mitjons aparellats! —brama el Frank.

—Sí, tot plegat sona molt adult! —diu la Guinevere—. Entreu. Smythe! —crida, tot i que el té just al costat—. Prepari el te.

Per dins, la casa de la Guinevere LeCavalier és encara més ostentosa. Les parets estan decorades amb pedres precioses, les finestres tenen vitralls i els sostres fan més de quatre metres. Fins i tot hi ha una sala de ball. I moltes escales.

—Què hi ha, a dalt? —pregunto quan passem per davant de les terceres escales.

La Guinevere LeCavalier fa un gest amb la mà.

—Oh, no res. Només el meu dormitori principal, el despatx del meu difunt marit, les cambres de l’Smythe, tres banys i l’habitació de l’Ivy.

—Qui és l’Ivy? —vol saber l’Eliza.

La Guinevere s’atura un moment i el Frank topa amb el seu cul.

—ECS! —diu el nen amb un somriure. Li encanten les coses fastigoses.

—L’Ivy és la meva filla —explica la Guinevere.

—Ah! —exclamo—. Viu aquí?

—S’ha mudat. Ara viu a Wichita amb el seu marit. —Parla amb fredor—. Vindrà demà, però. De visita.

—La veu sovint? —pregunta l’Eliza.

—No—respon la dona. Encreua els braços i fa morros.

Passem per una biblioteca, on hi ha un prestatge caigut i llibres per tot arreu. A la paret hi ha unes lletres vermelles, però són massa lluny per llegir-les.

La Guinevere travessa l’habitació ràpid sense dir res, i el Frank camina just darrere d’ella. Jo els segueixo, però m’adono que l’Eliza s’està acostant a les sinuoses lletres manuscrites de color vermell de la paret oposada,com si volgués llegir l’amenaça.Des d’on soc jo, la pintura encrostimada sembla sang.

—Afanya’t, Eliza! —xiuxiuejo—. Si perdem la Guinevere de vista, ens hi podríem quedar perduts per sempre, en aquesta casa.

Agafo l’Eliza de la mà i l’arrossego a la propera habitació,on la Guinevere dona copets a terra amb el peu amb impaciència.

—Ja era hora! —exclama.

—JA ERA HORA! —la imita el Frank, donant també copets amb el peu.

Travessem una sala de billar, un saló, una sala familiar, una sala d’estar, una sala gran i un gabinet. La veritat és que no sé quina diferència hi ha entre la majoria d’aquestes cambres. Cadascuna és més majestuosa que l’anterior, amb sostres de volta, tapissos antics, parets de marbre, finestrals i terres de fusta.

Al final arribem a un menjador i el majordom, l’Smythe, entra amb una safata amb tasses de te, una tetera, llet, sucre, mel i també un bol de confits de gelea.

La Guinevere s’aboca mitja tassa de confits al te i comença a remenar amb fúria.

Ho repeteixo: s’ha posat confits de gelea al te.

—I, doncs —diu la Guinevere—, com us dieu?

—Jo em dic Carlos —responc—i aquesta és la meva am… vull dir, la meva sòcia, l’Eliza. I ell és el Frank, un altre detectiu.

—I vosaltres tres resoldreu el cas?

—Som els millors detectius que us podrien haver enviat.

Com que som els únics detectius que l’agència podia enviar, tècnicament no he dit cap mentida.

La Guinevere fa un glop de te.

—Mmm… Té gust de gelea.—Sospira.

L’Eliza s’inclina endavant amb els ulls entretancats. Li conec aquesta cara. Rumia alguna cosa.

—Per què no comença pel primer anònim? Quan el va rebre?

—Fa cosa de dos mesos —explica la Guinevere—. Vaig rebre una carta amenaçadora. Sense remitent. Ni segells.

—Que interessant —diu l’Eliza.

—Interessant? Per què? —pregunta la Guinevere.

—Que avorrit, deus voler dir! —crida el Frank.

Li faig una puntada de peu per sota la taula.L’Eliza la ignora.

—L’absència d’empremtes dactilars indica que qui ho va fer portava guants, però el més important és que això demostra que és llest, o llesta. I el fet que la carta no s’enviés per correu significa que la van portar en persona. Algú va haver de venir fins aquí i ficar la carta a la bústia. Aquesta persona era a la ciutat. I com que n’hi ha hagut més, d’amenaces, encara hi deu ser.

—Impressionant —diu la Guinevere—. Ja veig per què t’ha enviat l’agència.

L’Eliza fa un somriure tímid. Jo també somric, però no puc parar de pensar que la meva amiga és molt més llesta que jo, que no tinc cap aptitud especial que pugui aportar al cas i que la mare necessita moltíssim aquests diners. I de sobte ja no somric gens.

L’Eliza em mira en busca d’aprovació i jo aixeco el polze ràpid quan la Guinevere LeCavalier aparta els ulls per abocar-se més confits de gelea al te.

—Sí, l’Eliza és una de les nostres millors detectius—dic a la Guinevere. Després miro amb ràbia el Frank, que s’està quedant adormit a la taula.

—Llavors, creieu que estic en perill? —pregunta la Guinevere, tremolant tant que el te li vessa de la tassa—. El meu advocat, pel que es veu, pensa que corro un gran perill.

—El seu advocat? —repeteix l’Eliza.

—Ah, sí —diu la Guinevere—. El lletrat Joe Maddock. El millor de la ciutat. Costa un ull de la cara… Bé, de fet, més aviat et costa els dos ulls, les dues orelles, el nas i la boca. Ha estat venint a casa sovint, des que van començar les amenaces, de manera que li he signat un munt de xecs, últimament. Però si és l’advocat més car de la ciutat, deu voler dir que és el millor, oi?

—Segur que sí —responc.

—Estic molt espantada —continua la Guinevere—. Aquest afer tan desagradable m’ha capgirat la vida! I jo faria el que em demanen a les cartes si amb això s’acabés tot, però el que demanen és impossible…

—Què volen? —preguntem l’Eliza i jo alhora.

—Volen que els digui on és el tresor del meu difunt marit.

—Un tresor? —El Frank s’esvera de cop—. Quin tresor?

—Ja m’agradaria saber-ho! —La Guinevere LeCavalier s’ajunta les celles amb els dits com si estigués molt i molt concentrada—. El fet és que no tinc ni idea d’on és ni què és, aquest tresor. El meu marit es va morir fa cinc anys i al testament em va deixar un tresor. El problema és que no el trobo. Només em va deixar una pista, que se suposava que em conduiria a d’altres,però no n’he tret l’entrellat.Era molt peculiar, el meu marit. No deixo de pensar que si trobo el tresor, tot això s’acabarà. El podré donar a qui sigui que m’envia els anònims i potser així desapareixerà sense fer mal a ningú.

—Mal? —M’empasso saliva—.Creu que aquesta persona seria capaç de complir les amenaces de mort?

La Guinevere assenteix amb el cap i fa dringar el munt de collarets que porta posats.

—Potser sí. La primera amenaça era molt… aterridora.

Per fer més preguntes sobre les amenaces de mort, ves a...

Per demanar de veure la primera pista de la recerca del tresor, ves a....

HEM D’ESCORCOLLAR L’HABITACIÓ DE L’IVY. Al cap i a la fi, és la principal sospitosa. O com a mínim una de les principals sospitoses. O potser és una sospitosa i prou.

Hi pugem a tota velocitat. A la mansió hi ha una bona pila de dormitoris, però sabem quin és el de l’Ivy perquè hi ha un parell de maletes. Ha arribat avui al matí i encara no les ha desfet.

Tanquem la porta darrere nostre. Jo agafo una de les maletes, l’Eliza n’agafa una altra i el Frank es comença a emprovar els barrets luxosos de l’Ivy. Salta i bota davant del mirall, rient com un boig.

La maleta que he agafat jo està plena de roba:vestits d’estiu, samarretes sense mànigues, pantalons curts, mitjons i fins i tot roba interior. Eeecs! La tanco i vaig on hi ha l’Eliza per ajudar-la a inspeccionar la seva maleta, que està tota plena de documents.

—Què és això? —pregunto mentre acosto un full de paper a la llum. Hi ha un munt de números i no n’entenc ni un borrall.

—Són documents financers —respon l’Eliza—. L’Ivy té problemes de diners!

—Problemes de diners! —repeteixo jo tot ennuegant-me—. Però què vol dir, tot això?

—Que té un mòbil —contesta la meva amiga—. Necessita molt el tresor…

Tots dos callem de cop. Algú està fent girar el pom de la porta.

Per amagar-te, ves a...

Si prefereixes enfrontar-te a qui sigui que hi ha rere la porta, ves a...

ÉS IMPOSSIBLE RAONAR AMB L’SMYTHE. HAUREM de confiar en les nostres cames.

—Correu! —crido.

Tots tres correm cap a l’Smythe, que queda tan sorprès que no sap qui perseguir. El Frank fa un bot a la seva esquerra, l’Eliza entra a la casa per la seva dreta amb una pirueta i jo m’esmunyo entre les seves cames com si llisqués fins a la base de meta en un partit de beisbol.

Un cop som a dintre, no ens podem aturar, ja que no volem que l’Smythe ens enxampi.

—Nens! —vocifera a la nostra esquena, perseguint-nos amb un cullerot—. Trucaré a la policia!

Però nosaltres correm molt més ràpid.

—A FET I AMAGAR! A FET I AMAGAR! —crida el Frank mentre travessem com fletxes la gran sala de ball.

Després sortim disparats pel passadís i el terra de fusta cruix sota les nostres vambes. Pugem per les escales i les sabates enfangades del Frank deixen unes petjades a l’estora blanca (ui!). A continuació passem pel corredor cobert de tapissos saltant com conillets i tot seguit travessem a correcuita una arcada de pedra. I PAM!

No hi ha sortida.

L’habitació on som és circular i té dos pisos d’alçària, cap finestra i tota la paret recoberta de llibres, com si fos una minibiblioteca.També hi ha una escala per arribar als llibres que són massa amunt per agafar-los posant-te de puntetes. L’escriptori, situat al mig de la sala, està fet de fusta vermella fosca amb un vernís brillant. Sembla fet de dònuts vermells glacejats. Això devia ser el despatx del senyor LeCavalier.

—Per què ens aturem? —crida el Frank—. Correu!

CLAC.

CLAC.

CLAC.

Unes passes ben feixugues se’ns acosten i sé que l’Smythe és al passadís del qual hem vingut. No tenim cap manera de sortir d’aquí sense trobar-nos-el! Estem atrapats. Acorralats.

—Amagueu-vos! —dic a l’Eliza i el Frank.

El Frank s’arrauleix en un prestatge mig buit, però l’Eliza es queda al lloc i fa que no amb el cap.

—Ens hem d’enfrontar a l’Smythe. Cara a cara. És hora de parlar-hi.

—No —insisteixo—. Amagueu-vos.

—No! Parlem-hi! —diu l’Eliza.

—Amagueu-vos!

—Parlem-hi!

Per amagar-te de l’Smythe, ves a...

Per parlar amb l’Smythe, ves a...

ESCRIC «ÀVIA BOSC CISTELLA LLUNA MESTRE» al teclat que hi ha sota el pom i la porta s’obre de bat a bat. Dona pas a un passadís ben senzill, que no s’assembla gens a la resta del que hem vist a casa de la Guinevere LeCavalier. El terra i les parets són de fusta vermellosa i no hi ha cap quadre enlloc. És tot molt sobri. Suposo que a la Guinevere tant li fa si les cambres del servei són boniques o no.

Entro al passadís i m’adono que aquí la temperatura és uns quants graus més alta que a la resta de la mansió. Que potser la Guinevere no engega l’aire condicionat a les parts de la casa que ella no fa servir? Això no seria gaire just per al pobre Smythe.

Potser és per això que sempre està tan amargat. Jo l’entenc… Viure sense aire condicionat em posa de molt mala lluna!

El Frank va fent saltirons davant meu i s’atura davant de l’última porta de la dreta.

—L’he trobat! —diu assenyalant la porta.

Quan hi arribo,veig que hi ha un altre rètol:«SAMUEL S. SMYTHE».

Sense dir res, aixeco el puny en senyal de victòria. L’Eliza somriu i després tapa la boca al Frank amb la mà perquè no se li escapi un crit.

Empenyo la porta per obrir-la amb molta suavitat.

Patatrap.

Des de l’interior de la cambra se sent el soroll d’una passa tan forta que fa tremolar el terra. De cop i volta, s’obre la porta.

—Es pot saber què feu? —pregunta l’Smythe, fora de si. Els seus ulls caiguts estan vermells de ràbia.

—No-nosaltres… —quequeja l’Eliza.

—Això és la meva habitació! No hi podeu entrar sense el meu permís! I no us el dono!

Ai, ai, ai. Ens hem ficat en un bon embolic!

«Fuig!», em crida de sobte una veu dins del cervell.«Fuuuig!».

Agafo l’Eliza i el Frank de la mà i marxem a correcuita del passadís del personal. Deixem l’Smythe rugint a la nostra esquena. L’Eliza tremola de l’ensurt, i el Frank està a punt de posar-se a plorar.

—Mai no havia passat tanta por —diu.

—Poca broma —responc mentre li dono copets a l’esquena.

El cor encara em batega a mil per hora. Em recolzo en un dels luxosos tapissos de la Guinevere i m’hi eixugo la suor de les mans. L’Eliza i el Frank m’estan mirant, de manera que m’he de sobreposar.

—La propera vegada que vulguem escorcollar l’habitació d’un sospitós —dic amb una veu una mica més tremolosa del que m’hauria agradat—, primer ens assegurarem que el sospitós no hi sigui.

—Ja que hi som —diu l’Eliza—, podríem mirar d’escorcollar l’habitació de l’Ivy…

—Noooooo! —gemega el Frank—.Un altre cop no!

—Hem de buscar més pistes, Fra…

BARRABUM!

Un terrabastall enorme ressona pel passadís. És tan fort que sembla que s’estigui esfondrant la casa. Tot seguit se sent un xiscle esgarrifós. És una veu de dona! Que potser la Guinevere està en perill?

El Frank crida i s’aferra a les cames de l’Eliza per protegir-se. Per primera vegada penso en els riscos que correm i em pregunto si hem fet bé d’agafar el cas.

Hauríem d’anar a veure què ha passat? Un bon detectiu investigaria un terrabastall com aquest.

Però,també,potser un bon detectiu aprofitaria una distracció com aquesta per anar a escorcollar l’habitació d’un sospitós. Podria ser la nostra única oportunitat per buscar pistes al dormitori de l’Ivy.

Per anar a veure què ha passat, ves a...

Per anar a escorcollar l’habitació de l’Ivy, ves a...

—QUI MÉS SAP QUE EXISTEIX AQUEST TRESOR? —pregunto.

—A banda de mi —respon la Guinevere— i de la meva filla, l’Ivy, com ja he dit, ho sap l’Smythe, que és el meu majordom des de fa trenta anys. Fa segles que treballa per a mi. Tot i que…

M’inclino cap endavant.

—Tot i que… què?

La Guinevere mira al voltant per assegurar-se que l’Smythe no ronda per allà abans de continuar parlant.

—Està de molt mal humor, últimament. Encara més del que és habitual en ell. —Fa que no amb el cap—. Però no, no és ell. Hi confio del tot —diu amb molta fermesa.

L’Eliza i jo ens mirem.

—Qui més ho sap? Ah, sí! El meu advocat —continua la Guinevere LeCavalier—. Sí, el Joe Maddock també sap això del tresor.

—ÉS ELL! —xiscla el Frank.

Li tapo la boca amb la mà.

—Aleshores —resumeix l’Eliza mentre fulmina el Frank amb una mirada ràpida—, hi ha l’Ivy, la seva filla, a qui fa anys que no veu; l’Smythe, que és el seu majordom, i el Maddock, que és el seu advocat. Algú més?

—M’imagino —diu la Guinevere— que qualsevol persona que treballi en aquesta casa en pot haver sentit a parlar, però jo no n’he dit res a ningú altre. I estic convençuda que l�

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X