—JA HEM ARRIBAT? —PREGUNTA EL FRANK per enèsima vegada.
—No —dic sospirant.
—I ara, que ja hem arribat?
—No —respon l’Eliza, la meva millor amiga, serrant les dents.
—Oh.—El Frank guaita per la finestra. Tot seguit es torna a girar cap a nosaltres—. Ara sí?
—Que no! —cridem tots alhora, fins i tot la mare.
Després d’estar tres hores tancada al cotxe amb el Frank, crec que la mare ja té ganes d’escanyar-lo. Engega la ràdio, i el Frank es posa a cantar seguint la música. Això el distraurà durant dos minuts com a màxim.
El Frank és el germà petit de l’Eliza i sempre ha estat un diable. Abans no suportava que ens seguís tota l’estona a l’Eliza i a mi. Però des que l’estiu passat vam resoldre un misteri que va salvar l’agència de detectius de la meva mare, m’he anat acostumant a les «ocurrències» del Frank.
—John Brown era un petit indi —canta ell més alt que la ràdio—, John Brown era un petit indi, John Brown era un petit indi, era un petit indi John. Un petit, dos…
Ben mirat, potser no m’hi he acostumat del tot, a les seves «ocurrències».
—Frank, xit —fa l’Eliza, tapant-li la boca amb la mà—. A veure qui és capaç d’estar més estona callat.
—Oh, soc BONÍSSIM en aquest joc! —exclama el nen.
La mare i jo ens mirem pel retrovisor i fem cara de circumstàncies. Tot i que el Frank és un corcó, em fa molta il·lusió que fem aquest viatge sorpresa a Burbank, Califòrnia.
Sí, sorpresa, perquè es veu que ahir l’agència de detectius de la mare, Las Pistas, va rebre una trucada del productor de la gran sèrie de televisió La bruixa adolescent. Tracta, d’això…, de nois i noies que fan màgia. Doncs la protagonista, la famosa actriu adolescent Layla Jay, ha desaparegut. Sense deixar rastre. I la qüestió és que aquesta setmana havia de començar a gravar la nova temporada.
El productor de la sèrie va decidir contractar un detectiu privat per ajudar a buscar-la. Va donar veus, i resulta que una de les seves amistats és la Guinevere LeCavalier, la millor clienta de la mare.
Els senyors Thomson, que són els pares de l’Eliza i el Frank, havien d’anar a un congrés de feina, fora de la ciutat, i la mare els ha fet un favor. Per això hem acabat tots quatre junts en aquest trajecte en cotxe, que, gràcies a la cantarella insuportable del Frank, està sent una mica traumatitzant.
La mare canvia de carril i no puc evitar posar-me nerviós. Aquest cas és l’oportunitat perfecta per impressionar-la amb les meves qualitats d’investigador. Des del cas de la Guinevere LeCavalier, fa uns mesos, frisava per tornar a fer de detectiu. La veritat és que al principi només m’interessava salvar l’agència de la mare…, però està comprovat que tinc bon olfacte de detectiu i molta gràcia per interrogar sospitosos.
A l’Eliza també li ve de gust treballar en un altre cas. Crec que troba a faltar exercitar la seva ment tan lògica. Hem volgut ocupar-nos d’un parell de casos de la mare, però els nostres plans no han funcionat. Ara la mare em té molt controlat i no deixa de cap manera que fiqui cullerada en un misteri.
Malgrat tot, sé que la puc fer canviar de parer. Només cal que li demostri de què soc capaç.
No soc pas conscient d’haver-me adormit, però de cop em trobo l’Eliza sacsejant-me.
—Ja hi som, Carlos! —exclama—. No em puc creure que estiguem a punt d’entrar al plató on graven La bruixa adolescent! Viscaaa!
Em tapo les orelles.
—Ai!
—Perdona, és que estic molt emocionada. Ens encanta aquesta sèrie!
—No, a mi no —apunta el Frank.
—Al Carlos i a mi —aclareix l’Eliza.
—Potser esbrinarem de què anirà la quarta temporada —dic—. I així entendrem l’escena de suspens al cementiri amb què es va acabar la tercera temporada…
—O potser ens deixaran fer d’extres!
La mare fa petar la llengua.
—No hem vingut aquí per això. Sé que esteu molt engrescats, però la situació és molt i molt greu. La Layla Jay podria estar en perill.
L’Eliza i jo ens quedem callats. La mare té raó. Per molt divertit que pugui ser estar entre bastidors de la meva sèrie favorita, no m’he de despistar. No sabem si la Layla ha fugit o l’han segrestat, i la nostra missió és trobar-la i assegurar-nos que està sana i estàlvia. No només la necessita la quarta temporada de La bruixa adolescent, sinó tot el món! La Layla Jay és una estrella de primera categoria. Diguem que és la reina dels adolescents. Un model a seguir per als nois i les noies d’arreu.
Ens aturem davant dels estudis i la mare ensenya la identificació al guàrdia.
—Giri a l’esquerra i vagi fins al plató vuit. Veurà l’aparcament a fora. Que li vagi molt bé la reunió amb el senyor Westover —li diu mentre ens obre la porta.
Als estudis hi ha molt de moviment. Una munió de gent va amunt i avall, traslladant peces del decorat i vestuari a altres edificis. Pel que sembla, n’hi ha uns deu, i cadascun té una placa diferent, que indica quin programa o sèrie s’hi roda.
De sobte, l’Eliza deixa anar un crit.
—Allà! És allà! Brad Bradley! —crida, assenyalant un adolescent amb un serrell llarg, que just en aquell moment desapareix per una porta de l’estudi.
—Què és un Brad Bradley? —pregunta el Frank.
L’Eliza no respon. Es limita a arrepapar-se tota al seient del cotxe fins que el cap li queda per sota de la finestreta.
—Creieu que m’ha vist? —demana en veu baixa, amagant-se a dins de la samarreta, com una tortuga que es fica a la closca—. Espero que no —remuga des de sota la roba.
—El Brad Bradley —respon la mare mentre aparca el cotxe— és l’altre protagonista de la sèrie, juntament amb la Layla Jay. Té disset anys. Amb els cabells rossos i els ulls blaus, fa tornar boges totes les nenes i les adolescents.
—Aquí en tenim una bona prova —dic, assenyalant l’Eliza.
La mare riu, i la meva amiga em clava un cop de colze.
Sortim atropelladament del cotxe. Em fa molt de mal el darrere després d’haver estat tres hores assegut, i el Frank comença a córrer en cercles al voltant meu i de l’Eliza dient-nos una vegada i una altra:
—A veure si m’atrapeu! A veure si m’atrapeu!
Fora, davant de la porta del plató, hi ha una adolescent plorant com una histèrica. Té uns trets força indefinits: uns cabells grenyuts que no són ni castanys ni rossos; una pell que no és del tot clara, però tampoc morena; uns ulls marrons molt junts enganxats al nas, i uns llavis fins. No sé qui és, tot i que és evident que no forma part del repartiment de la sèrie, però està tan trasbalsada que segur que és íntima de la Layla.
Quan passem pel seu costat, em fixo que du una pancarta a la mà que diu: