C’est la vie

Els tòpics són tòpics perquè es basen en la realitat, i la realitat és molt més tossuda del que sembla. Així que, quan algú et digui que ser pare et canviarà la vida, té més raó que un sant, i si és més gran que tu potser ho sap per experiència pròpia. En general, l’experiència és meravellosa, però com tot sempre hi haurà algun moment en què diràs allò de: «Coi de criatures!». No pateixis, ho hem fet tots, i elles no t’ho tenen en compte.

Vaig començar a escriure aquest llibre abans de la pandèmia, però la majoria dels capítols els vaig redactar durant el confinament estricte. En aquells dies tancats a casa, les meves filles (i crec que la immensa majoria dels menors de tot el país) ens varen donar una lliçó de responsabilitat a tots els grans, perquè els més menuts varen tenir comportaments molt més dignes que la majoria dels adults. I com que ens calia riure una mica per superar tot el que venia de fora, el llibre va anar creixent.

Estic convençut que la majoria dels pares hem après molt dels nostres fills. Les meves filles són una font constant d’inspiració i d’aprenentatge, però de tant en tant també s’agraeix una mica de solidaritat paterna: el fet de poder consultar amb els amics al parc o pel WhatsApp si allò que fan les teves filles és normal, i com reaccionen ells en aquest cas. Aquest llibre vol ser això, un seguit de consells desenfadats i amb bon humor per als pares que ja ho som, per als que ho foren i que ara s’han reconvertit en avis, i per als que ho seran en un futur. Si aquests consells serveixen com a truc per a alguna cosa, fantàstic; si serveixen per reflexionar, meravellós, i sobretot si serveixen perquè ens ho passem bé, l’objectiu estarà cobert. Comença l’aventura.

1

Newton no tenia fills (o la gravetat està equivocada)

Que Newton no tenia fills és un fet obvi. O si en tenia no se n’encarregava prou i no els havia de canviar els bolquers, que a l’època en què l’insigne home de ciència es dedicava a jugar amb les pomes amunt i avall no existien. Si Newton hagués tingut fills hauria introduït com a mínim una excepció a la teoria gravitacional dels cossos i hauria dit que tots se senten atrets cap a terra excepte les cagarades dels nadons, que poden anar en múltiples direccions. Només una excepció a la teoria gravitacional pot explicar que tot nadó, en un moment o altre de la seva vida, acabi cagat fins al coll per a desesperació dels seus progenitors i per a complaença de la companyia municipal d’aigua, que pot afegir una dutxa extra en la seva facturació.

Potser en l’època de Newton els nadons no duien ni tan sols gases, tot podria ser. Cul a l’aire i que sobrevisquin els millors, ves si no. És per això que fins que no s’ha arribat a la nostra època no s’ha descobert que el bolquer pot actuar com a multidifusor de les deposicions sòlides de les criatures.

He dit «sòlides»? Això només passa en una fase de la paternitat avançada! De bell antuvi les criatures tendeixen a la pastositat o directament al líquid, i això és el que permet les expansions mefítiques per la totalitat de l’esquena de l’infant en qüestió. Deu ser el principi d’Arquimedes i allò que tot cos desplaça no sé què segons el volum submergit? Si no sou físics o profes que hàgiu d’explicar aquestes veritats universals avui mateix als vostres alumnes, obvieu la pregunta i concentreu-vos a trobar la tovallola de la criatura, perquè les cagarades fins al coll no les arregla cap tovalloleta humida del mercat per molts de miracles que prometi i per molt que us hàgiu empassat la publicitat amb serafins i querubins de natges impol·lutes.

Aigua, sabó i molt d’amor. Penseu que la criatura, satisfeta, us somriurà quan l’allibereu de tota aquesta demostració del perfecte funcionament dels seus budells. I llavors, tota neta i perfumada, us la menjareu a petons i oblidareu la física escolar que, tanmateix, en el dia a dia, no us ha servit pràcticament per a res.

2

Els cursets prenatals

Als cursets de preparació al part hi ha tota mena d’actituds. Els pares novells destaquen amb les seves preocupacions i els veterans hi són per saber si alguna cosa ha canviat d’ençà que varen tenir la primera criatura, sobretot en l’àmbit legal.

Durant les poques setmanes que dura no es fan amics, simplement coneguts, com ho pugui arribar a ser el teu company d’habitació en un hospital si, malauradament, l’estada s’allarga. Sobretot perquè tots sou competència. El curset sol fer-se els darrers dos mesos abans que neixi la criatura i hi ha tres grans temes: el part en si mateix; l’alletament (tot i que després de la naixença es pot anar a unes quantes sessions de l’anomenat «grup de criança») i les cures del nadó. Tot el que s’explica al curset acaba apareixent a la memòria en diferents moments de la vida si sou dels que presteu atenció i teniu facilitat per a la retentiva.

Vull dir que cada vegada que tingueu alguna embarassada a l’entorn familiar o amical sovint us vindrà al cap aquella imatge entranyable del grup de preparació al part on a les darreres sessions de vegades començava a faltar gent perquè la natura havia fet la seva feina i ja havien tingut la criatura; sempre n’hi ha alguns que s’avancen una mica i d’altres que són tocatardans. Recordareu perfectament com s’ha de netejar el melic o com s’ha de fer un pla de part, coneixements fonamentals per a la vida moderna, però sobretot recordareu la vostra cara de pànic, expectació i al mateix temps felicitat davant de l’arribada d’una nova vida.

Perquè els cursets de preparació al part són això. No hi assisteix ningú que hagi de tenir el tercer fill (seria com aquell repetidor que és allà esperant l’edat per poder incorporar-se al món laboral) i la majoria dels que hi ha solen ser debutants. Algú hi va també quan ha de tenir el segon, sobretot si hi ha distància respecte del primer. I, és clar, entre els pares novells es produeix aquella immensa expectació pel que vindrà.

Les infermeres i les ginecòlogues que fan aquests cursets tenen un elevat grau d’humanitat. Saben que a l’expectació s’uneix l’acolloniment. Els dubtes i la por per si tot anirà bé, per si ens en sortirem. Tots som conscients que la humanitat ha arribat fins aquí sense cursets prenatals (i fa uns quants anys també anàvem a cagar a la comuna, però si puc triar prefereixo tenir el vàter a casa), però tots hi busquem consol, algú amb qui compartir els nostres malsons, algú que ens ajudi a superar les nostres pors. I aquí és on es crea el sentiment de grup. Hi ha cursets prenatals que han acabat amb un bon berenar (sense alcohol, per descomptat) per celebrar abans d’hora l’arribada dels nous nadons al món.

Potser no arribes a aprendre’t mai el nom dels altres progenitors, però saps del cert el nom de les criatures que han de venir, perquè tot i ser in utero ja són les grans protagonistes. I en alguns casos s’ha creat un temible grup de WhatsApp on els participants han anat presentant les seves criatures a mesura que naixien. Que ja se sap que les lliçons sobre el massatge del perineu uneixen molt.

Però sobretot els cursets de preparació al part són més que res una font d’angoixa. Sabrem fer tot el que ens diuen que hem de fer just abans i just després que neixi la criatura? Serem ca­paços de netejar una cosa tan petita com el melic d’un nadó? Ens en sortirem? Estem prou preparats per ser pares? Tot això t’ho planteges mil i una vegades quan abandones aquelles classes al centre de salut per anar cap a casa. I la resposta és que no, que ningú no està preparat per ser pare o mare, però que si esperéssim a estar-ne o a trobar el moment adequat per fer-ho, ningú mai no duria una criatura al món i no començaria el viatge més fascinant de la seva vida. El curset només serveix per a una cosa: per obtenir la solidaritat de pares i mares tan acollonits com vosaltres, però plens d’una immensa il·lusió i una alegria desbordant. Aquest fet, el de portar una criatura al món, sí que és la veritable revolució dels somriures.

3

No usis samarretes negres

Un dels principals errors que pot cometre qualsevol pare és posar-se samarretes o camises de color negre. D’acord, són elegants i estilitzen la figura, sí, però amb criatures petites són un focus receptor de tota mena de taques de color que destaquen especialment sobre el negre (ep, i, és clar, sobre el blanc). Sempre que et posis una camisa acabaràs inevitablement tacat de qualsevol cosa semblant a molles de pa o galetes humides —que són realment fastigoses i que s’enganxen fins a un límit impossible de treure— o de baves, que deixen un rastre com si per sobre del teu cos hi hagués fet un ral·li de vint-i-quatre hores un exèrcit de cargols famolencs (i, per tant, bavallosos), o de mocs de diferents graus de solidesa i verdor.

Per què els nostres fills sempre opten per deixar-nos aquests rastres físics del seu pas per la nostra vida? Estic convençut que és una manera de marcar territori. Així com els gossos assenyalen amb l’orina el seu espai territorial (que a les ciutats és, evidentment, petit i compartit amb molts altres cànids), els infants opten per marcar les samarretes i les camises dels pares amb el rastre del seu amor. Volen compartir el millor que tenen dins seu —galeta molla, bava o mocs— amb els progenitors, i estimular-los a trobar sempre el camí cap a ells gràcies al rastre genètic que ens deixen.

És evitable? Ho podeu intentar, però no dubteu que trobaran el moment de colonitzar la vostra roba: quan pengeu el cotxet a la barra de l’escola, quan els agafeu per entrar a casa o senzillament quan els feu un petó. No ho fan expressament, és un instint.

Instint? Sí. Perquè sabeu què és el que més els agrada, als nens? Estar en contacte amb nosaltres pell amb pell, recordant aquell moment de retrobament entre progenitor i criatura que es va produir just després del part. Els nostres fills no ens volen bruts, ens volen nus, ens estimen tant que volen que gaudim sempre d’aquesta pell tan suau de nadó. Encara que el preu a pagar sigui una descomunal inversió en sabó de roba.

I sí, si porteu la criatura a la llar d’infants i no torneu a casa just després a teletreballar, us aconsello que a la motxilla hi porteu una muda o que la tingueu ja preparada a l’oficina, perquè és molt probable que, després de la separació amorosa o traumàtica, la samarreta que dueu només pugui servir per anar a la rentadora o, si treballeu en un laboratori, per analitzar la resistència de les fibres sintètiques a la producció orgànica dels nadons.

4

Estendre la roba petita

Una de les activitats més fascinants de la vida emancipada arriba quan has d’estendre la roba. Amb una mica de sort, a casa vostra us deuen haver educat en la cogovernança, la qual cosa vol dir que si no col·labores no et trobes el plat a taula. Però no ens enganyem: molts pares d’avui dia encara han tingut una mama que, en la majoria dels casos, els estenia la roba (i si de cas ells l’ajudaven una mica algun dia). No serà fins que els nostres fills d’aquí a uns quants anys arribin a ser pares que s’haurà produït el relleu generacional necessari i definitiu: quan els fills dels millennials siguin pares, la cogovernança a les llars serà majoritària, però de moment encara venim d’una generació en la qual es creia que l’alletament amb biberó era millor i que els nens podien col·laborar a casa però només fent algunes coses, que si treballaven massa o feien segons què hi havia el perill que sortissin efeminats.

Sigui com sigui, convindreu amb mi que estendre la roba és tot un art, especialment per a aquells primmirats que no volen que quedi cap mena de marca de la pinça, que ja sabeu que és impossible, i que sobretot, avui dia, és la menor de les preocupacions que poden passar pel cap d’un autònom a mitjan mes. Però com que és una de les feines inevitables per les quals haureu de passar, val la pena que hi reflexionem una mica.

Un dels trucs essencials de l’estesa de roba és prèviament haver fet bé la rentadora, un altre art en el qual no entrarem perquè les discussions sobre això —sobretot si hi intervenen sogres i mares— són llargues i mo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X