Personatges

Amanda Black. Viu amb la tieta Paula d’ençà que van desaparèixer els pares al cap de poc d’haver nascut. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens: és l’hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, que té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

Tieta Paula. És la germana de l’àvia de l’Amanda, a més de la seva tutora i entrenadora exigent. Ningú no sap quina edat té, ja que aparenta entre trenta-cinc i cinquanta-cinc anys. Afirma que ja no està en forma, però l’Amanda no s’ho acaba de creure: ha vist la tieta fent autèntiques proeses durant els entrenaments a què la sotmet cada dia.

La tieta Paula faria qualsevol cosa per l’Amanda, i el que més l’amoïna és mantenir-la apartada de tots els perills que comporta l’herència que va rebre quan va fer els tretze anys.

Eric. És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barri el pas... Una cosa ben normal quan t’enfrontes contínuament a perills que et poden costar la vida. Qui més s’estima del món és la seva mare, i després l’Amanda, tot i que li agrada molt l’Esme, que és amiga de tots dos.

Benson. És el misteriós majordom de la família Black. Sembla que pugui endevinar els desitjos i les necessitats de l’Amanda abans que la noia obri boca. Apareix i desapareix sense que se n’adonin i sembla que és a la Mansió Black des de temps immemorial: l’Amanda va descobrir una fotografia molt antiga on apareixia en Benson i... estava igual que ara!

S’encarrega de tot l’equipament necessari per a les missions de l’Amanda i l’Eric, i és capaç d’inventar artefactes sofisticadíssims. També sap pilotar els automòbils, avions i helicòpters que hi ha al taller de la Mansió Black i els ensenya a fer anar a l’Amanda i a l’Eric. Per a l’Amanda i la tieta Paula, en Benson és un membre més de la família i li ho han fet saber cada cop que n’han tingut l’ocasió.

Esme. Companya d’institut de l’Eric i l’Amanda. Coneix l’herència de l’Amanda i sempre està disposada a ajudar la seva amiga quan la necessita. Li agradaria amb bogeria acompanyar-la en les seves missions i espera que algun dia li ho demani; mentrestant, s’alegra de tenir l’Eric i l’Amanda com a amics i que li expliquin les seves últimes aventures. A ella també li agrada una mica l’Eric...

Lord Thomas Thomsing. Aquest lord anglès pertany a una família que, temps enrere, va ser una valuosa aliada dels Black. Després que un dels avantpassats de la nissaga fes servir un amulet màgic que va comportar unes conseqüències desastroses, la família del lord va ser expulsada del culte a la deessa Maat. Ara, un cop Lord Thomas ha demostrat de sobres la seva fidelitat i el seu coratge, els Thomsing han recuperat la confiança de la família de l’Amanda, i la tieta Paula n’està encantada. Encantada de la vida!

Nora. És la delegada de la gent de sota terra, un grup clandestí que fa segles que viu secretament sota la ciutat on resideixen els Black. Després d’haver fracassat en l’intent d’establir xarxes de comerç amb la gent de dalt —els que viuen a la ciutat—, es van haver de dedicar a robar, si bé sempre trien les seves víctimes entre els poderosos. La gent de sota terra disposa d’una gran quantitat d’agents escampats arreu del món. La tieta Paula està tractant de guanyar-se la Nora com a aliada per a la causa dels Black.

Llocs

La Mansió Black. És la casa dels Black des de fa centenars d’anys. L’Amanda va rebre la mansió i tot el que contenia com a herència quan va fer els tretze anys. Si bé per fora està ben conservada, per dins ja és tota una altra cosa. N’han pogut habilitar unes quantes habitacions per a l’ús diari, però la majoria encara estan molt atrotinades, gairebé en ruïnes. De mica en mica, però, la tieta Paula, en Benson i l’Amanda van treballant per tornar-li tota l’esplendor. El pitjor del cas és que, tot i tenir la fortuna que va heretar la jove, no la poden destinar a fer obres perquè els fa por que algú descobreixi els secrets que s’hi guarden. La Mansió Black té passadissos ocults, habitacions que apareixen i desapareixen i moltes coses que l’Amanda encara no ha descobert.

El taller. Així és com en diuen del soterrani de la Mansió Black i és on es preparen totes les missions de l’Amanda i l’Eric. Dins el taller s’amaga la Galeria dels Secrets, on es conserven els objectes robats en cada missió i d’on no tornaran a sortir mentre continuïn sent perillosos. A més a més, disposa dels ordinadors més potents; també té un hangar on es guarden les aeronaus —algunes de les quals, supersòniques— que necessiten per desplaçar-se per tot el món en un temps rècord; així com un enorme vestidor amb tota la indumentària que els pugui fer falta, des de roba d’escalada fins a vestits de festa; una biblioteca; una zona d’estudi, i una part del circuit d’entrenament que ha de fer l’Amanda cada dia. L’altra part és als jardins de la Mansió Black, si bé, tal com estan avui dia, això de dir-ne «jardins» és molt generós.

Pròleg

Amb tretze anys és estrany que pateixis per si t’has de morir.

Si no és que ets l’hereva d’un culte a la deessa Maat, que data de l’antic Egipte, i que et dediques a robar objectes que són perillosos per a la supervivència de la humanitat, és clar.

O que estàs penjada només d’una mà en un estimball a la serralada de l’Himàlaia. Això també hi influeix.

No crec pas que hi aguanti gaire, en aquesta situació: la mà i el braç dret es comencen a quedar sense força.

I balancejar-me mirant de trobar no-sé-què on agafar-me amb la mà esquerra tampoc no hi ajuda pas.

Miro cap avall i intento calcular la caiguda.

Serà brutal.

Ni totes les habilitats dels Black funcionant al cent per cent no aconseguiran fer-me sortir de l’atzucac.

I no hi estan pas, al cent per cent. Ni de bon tros.

Estic esgotada, famolenca i glaçada.

Que què hi faig, aquí? Aquesta resposta sí que la sé: hi busco una pista que em porti fins als meus pares. O, si més no, fins a la mare.

Començo a ressentir-me del cansament.

El fred m’encarcara les extremitats tot i la roba tèrmica especial que en Benson em va fer expressament.

En Benson. L’estimat Benson.

Si no fos per ell, no hi hauria vingut mai, a l’Himàlaia. Ell només provava d’ajudar-me a descobrir coses que haig de descobrir.

Però no és pas culpa seva, això; el bon home només em volia ajudar.

Tot això és culpa meva i només meva. Vaig ser jo qui em vaig encaparrar a venir tant sí com no, tot i les recomanacions de la tieta Paula.

Jo i només jo m’he ficat en aquest embolic per no parar esment a les inclemències del temps; per no tenir paciència, per no esperar-me que escampés la tempesta.

I jo i només jo soc responsable de sortir-ne viva.

Si és que en surto.

Més que res perquè aquí no hi ha ningú més.

L’Eric és al monestir on ens allotgem. No em podia acompanyar fins al cim de la muntanya..., hi havia d’anar tota sola.

Bé, és hora de fer un pensament, no em queda gaire més temps. Noto tot de rampes al braç que em separa de la caiguda. O em poso les piles i faig alguna cosa per salvar la pell, o tururut violes.

La tieta m’ha ensenyat que, a l’hora de prendre una decisió, el millor que puc fer són llistes de pros i contres. D’avantatges i inconvenients.

Doncs au.

La cosa bona és que, si em deixo anar del sortint a què estic agafada, no m’hauré d’amoïnar més per tot el que m’ha dut fins aquí.

El dolent del cas és que seré morta i enterrada.

No m’ha ajudat pas gaire, aquesta llista... O potser és que no l’he feta bé... Tant de bo hi hagués la tieta Paula per demanar-li-ho... I, de passada, perquè em tragués d’aquest cul-de-sac.

Per primera vegada d’ençà que vaig acceptar el llegat que em pertoca com a hereva dels Black, no sé pas per on haig de tirar.

Des de dalt, però, m’arriba una veu que em fa esbargir de cop totes aquestes cabòries.

—Amanda! Va, agafa’m la mà!

Aquesta veu la conec, però evidentment no m’esperava pas sentir-la aquí, dalt d’una muntanya, enmig d’una tempesta de neu.

No, no pas aquí.

Aquesta veu és pròpia de segons quines festes luxoses amb vestits de gala d’uns preus prohibitius, amb canapès deliciosos i còctels de nom impronunciable. Pròpia de despatxos situats en àtics. De mansions immenses i d’automòbils esportius veloços i lluents.

—Va, nena, no t’encantis! Agafa’t!

Miro la mà que tinc al davant i vaig enfilant els ulls pel canell i el colze. Li ressegueixo el braç fins a arribar al rostre de l’última persona que m’hauria esperat que em salvaria de morir esclafada contra el fons d’un cingle.

Per fi, les nostres mirades s’entrecreuen. La meva, sorpresa; la seva, expectant.

L’Irma Dagon.

La meva màxima enemiga.

Que em torna a demanar que li agafi la mà.

—Confia en mi!

Ves a saber si faig el que toca, però aquesta mà estesa cap a mi és l’única cosa que em separa d’una mort segura.

Em torno a balancejar i els seus dits se m’arrapen al voltant de l’avantbraç esquerre.

Just a temps, perquè en aquell moment exacte, ben bé aquell i no pas cap altre, la meva mà dreta decideix que ja en té prou i es deixa anar de l’arrel a què estava aferrada.

La meva vida, ara, depèn de l’Irma Dagon.

1

Tot anava bé, aquell dissabte. Havia passat una setmana des del millor ball de la nostra vida. També havia estat el primer, de ball, de manera que no teníem gran cosa amb què fer comparacions.

El cas és que l’Esme, l’Eric i jo havíem xalat de valent ballant i rient fins a altes hores de la nit. Dilluns vam tornar a la nostra rutina de classes, exàmens i deures, a la qual, en el meu cas, calia sumar-hi les tortures a què em sotmetia la tieta Paula per tal que esdevingués la millor Black de la història; és a dir: idiomes, escalada, subma

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X