Un principi bestial

Quan l’Ebenezer Tweezer tenia onze anys, el món era molt més jove.

En lloc de cotxes als carrers, hi havia cavalls i carruatges. En lloc de telèfons i d’ordinadors, la gent es comunicava a través de cartes i crits optimistes.

No existien les fotografies, i, per tant, si eres la classe de persona a qui li agradava captar el moment cada cop que portaves un bon vestit o feies un bon àpat, havies d’anar a tot arreu amb el teu retratista personal. En aquells temps, «electricitat» només era una paraula estrambòtica, i això significava que només podies llegir llibres passada l’hora d’anar al llit si disposaves d’una extensa col·lecció d’espelmes.

En resum, era un moment força dolent per estar viu i, pel que fa al pobre Ebenezer, era especialment dolent, perquè era un nen molt poc popular.

És difícil dir exactament per què era tan poc popular. Potser era perquè semblava molt pagat de si mateix, o potser perquè la seva manera de vestir era sempre força extravagant, amb bruses de farbalans i estampats de colors.

Fos quina fos la raó, era clar que els altres infants no el tenien en gaire estima, el jove Ebenezer. No el convidaven mai als festins, als tornejos de bufons ni a les sortides al teatre, però això no impedia que hi anés igualment. De fet, l’Ebenezer passava la majoria de tardes rondant pels volts de la pastisseria Muddlington Pie Shoppe, perquè sabia que, de tant en tant, els infants s’hi reunien i improvisaven competicions de menjar empanada.

Ben sovint, però, l’Ebenezer es passava dies sencers a la porta de la pastisseria sense que hi arribés cap infant. Matava el temps practicant les seves habilitats conversadores, parlant amb la paret. Acostumava a dir coses com:

—Oi que fa un dia excel·lent?

O:

—Heu vist la nova comèdia de Willy Comesdigui? No, jo tampoc n’he entès els acudits.

I:

—Quina llauna, això de la pesta, oi?

Invariablement, la paret no hi tenia res a dir. Però a l’Ebenezer tant li feia, perquè es prenia totes aquelles xerrades unilaterals com un entrenament excel·lent per a quan hagués d’enfrontar-se a la realitat. Estava convençut que, si encertava el tema de conversa o si duia el nombre correcte de farbalans a la camisa, la resta d’infants l’integrarien en els seus entreteniments pastissers.

Un d’aquells dies que rondava per l’exterior de la pastisseria, l’Ebenezer va veure que hi havia un gran rebombori a la plaça. El pregoner de la ciutat havia deixat de banda els crits habituals sobre les magnífiques ofertes disponibles a la merceria de la seva dona i ara cridava alguna cosa amb gran urgència. L’Ebenezer no va distingir les paraules exactes, perquè el rebombori i el brogit del carrer eren massa forts.

Uns homes d’aspecte seriós, amb unes capes molt ridícules de color escarlata i mitges verdes, desmuntaven dels cavalls. Cadascun d’ells duia una trompeta a la mà, com si fos una arma, i mostraven unes expressions greus i preocupades.

—Tu, noi! —va cridar un d’ells. L’Ebenezer va veure que duien un escut d’armes a les capes que deia Divisió per Eliminar Brivalls en Secret—. Has vist la criatura més mortífera que ha turmentat mai aquesta terra?

L’Ebenezer va pensar que, si hagués vist aquesta criatura, se’n recordaria, però com que era un infant molt ben educat, va voler oferir tota l’ajuda possible. Va trigar uns dotze segons a repassar tots els seus records.

—No, estic gairebé segur que no —va dir l’Ebenezer—. És un joc de fet i amagar? De moment ningú no m’ha demanat per jugar-hi, però suposo que no m’esteu demanant ajuda a mi.

—Això no és cap joc, noi! Si no capturem la criatura abans que recuperi la força, ningú no sap el que pot arribar a passar —va dir el de la capa.

—Oh, mareta meva —va fer l’Ebenezer—. Tant de bo us pogués ajudar. Però com ja he dit, no he vist pas cap criatura. Ho sento.

Va semblar que el de la capa es prenia aquesta observació com un insult personal. De mal humor, va tornar a muntar el seu cavall i es va allunyar trotant. La resta de genets amb capa i mitges van continuar la recerca, irrompent en establiments i fent preguntes incisives, però aviat una altra cosa va atraure l’atenció de l’Ebenezer. Havia vist tres infants que s’acostaven a la pastisseria.

—He sentit dir que la van capturar al soterrani de Lady Morgana. Pel que sembla, feia segles que la tenien allà, per amagar-la de la Divisió —va dir en Nicholas Nickle, un noi desagradable amb un rostre igualment desagradable.

—No hi ha ningú que visqui segles, i per tant això no és veritat, adorable germà —va dir la gens adorable germana d’en Nicholas, la Nicola Nickle—. Jo he sentit dir que la criatura feia la mida d’un turonet, fins que la Divisió li va donar una trompeta per menjar. Un veí de la Morgana va dir que havien vist com la criatura es desinflava com un globus i sortia disparada de la casa.

—VULL UNES MITGES! —va dir el Nicco Nickle, el germà més petit de l’horrible família.

En general, al barri, els Nickle eren vistos com una amenaça, però l’Ebenezer no estava en posició de ser gaire primmirat amb els amics. A mesura que s’hi acostaven, l’Ebenezer es va allisar els farbalans de la camisa i va intentar recordar el que havia assajat parlant amb la paret.

—Quina llauna, aquesta maleïda comèdia, oi? No, no m’he encomanat la pesta —va dir l’Ebenezer. Va arrufar les celles—. Un moment, crec que potser m’he fet un embolic.

Als Nickle se’ls va il·luminar la cara. Com que l’Ebenezer ho va confondre amb una expressió amistosa, a ell també se li va il·luminar.

—Guaiteu qui tenim aquí, a punt per rebre una altra pallissa. Ni més ni menys que Ebenuuuzer el Fracassaaat —va dir en Nicholas.

—M’encanta que em diguis així —va dir l’Ebenezer, sense cap rastre d’ironia—. He llegit en algun lloc que és molt important que els amics et diguin pel sobrenom.

—No som amics teus, Ebenuuuzer. Pensava que, l’última vegada, ja t’havíem ensenyat el que et pot passar quan ens dius així —va dir en Nicholas.

—Hmmm? Ah, sí, aquell joc en què em perseguiu mentre em llanceu pals i pedres és molt divertit —va dir l’Ebenezer—. Però, què us sembla si aquesta vegada fem una xerradeta, en lloc d’això? La paret i jo fa hores que practiquem.

Però aviat va quedar clar que els Nickle no estaven d’humor per a converses intranscendents. Tots tres es van abraonar sobre l’Ebenezer i el van perseguir per tota la plaça fins a sortir als camps que conduïen a casa seva. Li deien de tot, l’insultaven, i de tant en tant li llançaven una pedra al clatell.

L’Ebenezer corria més que ells, perquè tenia la sort de disposar d’un parell de cames ben llargarudes. Mentre corria, es va intentar autoconvèncer que allò només era un joc, tot i que en el fons sabia que no ho era. Com la resta de la gent, els Nickle detestaven l’Ebenezer, i ell no hi podia fer res. Per moltes bruses que comprés i per molt que parlés amb les parets, no aconseguiria mai guanyar-se el seu respecte.

Però quan estava esprintant per l’últim camp, va trepitjar alguna cosa llefiscosa. Es va mirar la sola de la sabata i va descobrir que allò tan llefiscós era una massa grisa de la mida d’un cuc. Quan s’hi va fixar una mica més, hi va poder distingir tres ulls negres, dues llengües negres i una boca bavosa. Tenia les extremitats molt petites i l’alè li pudia a col bullida.

—Ajuda’m —va dir la cosa llefiscosa, mentre l’Ebenezer la desenganxava de la sabata.

L’Ebenezer va quedar tan astorat de sentir-li la veu, que va deixar anar la cosa. Ràpidament, la va tornar a recollir i li va netejar el fang dels ulls.

—Em sap molt greu —va dir. En mirar la cosa llefiscosa, es va adonar que es tractava d’una cosa extraordinària. Per un instant, se la va quedar mirant, però de seguida va recordar les bones maneres.

—Em dic Ebenuu… vull dir, Ebenezer.

—I jo soc una bèstia. Si us plau, ets la meva única esperança. Ajuda’m.

Desbestiament

—Quina criatura tan diferent de tot el que he vist anteriorment! Aquesta bellesa, aquest posat, aquesta gràcia… Et mereixes el món, i jo m’asseguraré amb molt de gust que l’aconsegueixis.

Cinc-cents anys més tard, l’Ebenezer s’estava remullant en el bany de bombolles de cada matí, xiuxiuejant paraules romàntiques al reflex del mirallet de mà. Al llarg dels segles, havia après que és molt més fàcil parlar amb els miralls que no pas amb les parets, especialment quan tens una poció miraculosa i una rutina de cura de la pell que fa que la teva cara sigui tan bella com la lluna del crepuscle.

—Per què tens la cara trista? —es va preguntar l’Ebenezer a si mateix—. El bany matinal sempre ha estat un moment feliç!

En el transcurs de la seva llarguíssima vida, l’Ebenezer s’havia remullat més de dues-centes mil vegades a la banyera, i sempre havien estat moments feliços. Avui, en canvi, hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar.

Per començar, l’aneguet de goma, de corda, havia desaparegut. Això era un cop dur per a la rutina habitual, perquè en Raphael era un aneguet que havia fet trucs i havia cantat cançons de mariners commovedores cada matí des del dia que la bèstia l’havia vomitat.

En segon lloc, hi havia alguna cosa ben peculiar en l’olor que feia la cambra de bany. Gràcies a la bèstia, l’Ebenezer s’havia acostumat als banys de bombolles preparats només amb els productes més fins en els quals es pugui banyar una persona, però avui se sentia una fortor molt desagradable i vulgar, com si algú hagués substituït les sals per sabó de rentadora.

La tercera i última cosa, i la més pertorbadora de totes, era el missatge que la Bethany havia escrit, amb els dits greixosos, al mirall de mà:

EI, CARA DE CRETÍ. AVUI NO
HI HA TEMPS PER BANYAR-SE.
CAL FER EL DESBESTIAMENT

Com és natural, l’Ebenezer havia ignorat aquest missatge, perquè feia molt que havia arribat a la conclusió que sempre hi havia temps per prendre un bany. De fet, era de l’opinió que moltes vegades és necessari prendre’l just en el moment en què les altres persones et diuen que no hi ha temps per fer-ho.

En qualsevol cas, el missatge resultava igual d’irritant, perquè l’obligava a preguntar-se què devia haver planejat la Bethany per al dia en qüestió, i al final no va poder aguantar més la curiositat. Va retallar un parell d’hores el bany, es va posar roba còmoda, sabatilles i una bata, i va començar a baixar les escales.

El trajecte va estar ple de confusió i perills, perquè, aparentment, certs objectes de la casa de quinze plantes havien decidit sortir a passejar. El desconcert el va aclaparar quan es va adonar que tot el mobiliari de la suite de vellut havia estat substituït per gandules de platja i coixins de pets. La confusió va deixar pas a l’alarma, quan va descobrir que la seva col·lecció favorita de quadres preciosos havia estat arrencada de les parets. En el seu lloc hi havia una selecció de gargots i ninots de proporcions poc convincents, pintats al paper de paret i signats per la Bethany.

—No, no, no! —va dir l’Ebenezer, tot llançant-se per les escales per anar a parlar amb la Bethany amb el millor to de «T’asseguro que estic força emprenyat amb tu»—. Es pot saber què diantre estàs fent?

—Quina pregunta tan estúpida —va dir la Bethany. I tenia raó, perquè era ben evident que el que estava fent era provar de treure el piano del saló principal—. Dona’m un cop de mà, cara de cretí. Hem de treure això al carrer amb la resta d’andròmines.

—No ho faré pas! —va dir l’Ebenezer—. No t’ajudaré a robar-me.

—No t’estem robant, t’estem ajudant. La Claudette i jo ens hi estem deixant la pell —va explicar la Bethany.

I aleshores, com si volgués confirmar que s’hi estava deixant la pell, la Claudette, el lloro wintlorià de pit lila, va entrar volant a la casa. Tenia les plomes del front lleugerament humides de suor.

—Ja he tret l’última tetera dansaire, reina! —va dir, tot obrint les ales per fer un posat de «tatxan!»—. Holi, Ebenezer! Ja t’ha explicat la nostra meravellosa missió de desbestiament, la Bethany?

—Desbestiament? —va preguntar l’Ebenezer.

—Sí —va dir la Bethany, sense donar-hi importància—. Desbestiament.

La Claudette va enfonsar les urpes en el piano per ajudar la Bethany en els seus esforços per treure’l de la sala arrossegant-lo. Però no tenien ni prou força ni prou capacitat estratègica per bellugar l’instrument sense provocar enormes desperfectes a les parets i al terra.

—I per què ens hem de desbestialitzar? —va preguntar ell—. La Claudette va matar la bèstia. No creieu que ja és prou desbestiament?

—Com goses dir això? No soc cap assassina! La vaig menjar de manera accidental, i des d’aquell dia, em trobo fatal —va dir la Claudette, tocant-se les plomes de la panxa.

—No et trobis fatal. La bèstia era un monstre cruel i terrible que em volia devorar! —va fer la Bethany.

—Sí, ja ho sé, però em sembla que no m’has entès. Em trobo fatal perquè tinc una indigestió o alguna cosa semblant. Fa setmanes que no dormo bé —va explicar la Claudette.

—Continuo sense entendre què té a veure tot això amb el fet que us endugueu totes les meves coses —va dir l’Ebenezer.

—No són totes les teves coses, només són les coses que la bèstia et va vomitar. La Claudette ha dit que seria bo per a nosaltres —va dir la Bethany—. Jo no les vull ni veure, aquestes coses, i tu tampoc no ho hauries de voler. Aquest piano, per exemple. Recordes què li vas donar per menjar, a la bèstia, per aconseguir-lo?

L’Ebenezer va acotar el cap i es va mirar les sabatilles, amb una expressió avergonyida. Per aconseguir el piano, havia lliurat a la bèstia en Patrick, un altre lloro wintlorià de pit lila, que a més a més era cosí de la Claudette. La Claudette havia estat prou indulgent amb tot plegat.

—D’acord, podríem vendre el piano i potser part de la coberteria xapada d’or —va dir l’Ebenezer. De mala gana, es va afegir a l’operatiu de transportar el piano, i entre tots tres van aconseguir fer-lo passar per la porta principal—. Però tampoc cal que ens tornem bojos.

Quan van ser fora, l’Ebenezer es va adonar que, en realitat, ja s’havien tornat bojos. Al jardí, s’hi acumulaven els nombrosos regals que la bèstia li havia anat vomitant al llarg dels cinc segles passats, totes les coses que l’Ebenezer havia demanat al començament, quan pensava que això l’ajudaria a fer amics, i totes les coses dels segles següents, que simplement havia demanat per a ell mateix o per provocar la gelosia dels altres.

Hi havia les sals de bany de l’Ebenezer, i també en Raphael, l’aneguet de goma de corda. Hi havia neveres de púding, arbres de Nadal que es decoraven sols, una aspiradora intel·ligent que neteja les habitacions cada cop que penses que hi ha massa pols, televisors grans com llençols, un equipament d’astronauta i moltes altres coses estrafolàries i meravelloses. L’Ebenezer va tenir la sensació que tota la seva vida amb la bèstia havia quedat al descobert perquè el món sencer la pogués contemplar.

—Bethany, que em vols matar o què? —va preguntar.

El gran joc

—M’estic morint —havia dit la bèstia, feia un munt de segles.

L’Ebenezer va mirar darrere seu. Els Nickle no eren gaire lluny, i anaven armats amb pals, pedres i fang. Va tornar a esguardar la bèstia i es va preguntar què havia de fer.

—Si no menjo alguna cosa aviat, desapareixeré del tot. Si us plau, tingues pietat de mi.

L’Ebenezer no l’havia necessitat mai ningú. Per regla general, tenia la sensació que molestava la gent, sobretot la seva mare. Això de saber que podia ajudar algú era una sensació única, i no va dubtar a donar a la bèstia uns grapats d’herba i margarides per menjar.

—Ets molt amable —va dir la bèstia, amb la veu suau i relliscosa—, però és una mena d’amabilitat que no serveix de gaire. Res d’això no em donarà la força que necessito.

L’Ebenezer va tornar a mirar darrere seu i va veure que els Nickle ja eren a tocar. Va córrer cap als arbustos i en va arrencar un grapat de gerds.

—Gràcies per la bona intenció —va dir la bèstia, a través dels ullals petits i serrats—, però aquest no és precisament l

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X